Chimán és, segons l’autor, una paraula d’origen incert que feien servir els baleners gallecs per referir-se als cetacis de mida gran que encalçaven quan feinejaven a mar. Aquest llibre ens descobreix una història segurament desconeguda fins ara per a molts lectors: la història de la pesca de la balena a la península. Acostumats a creure que aquesta era una feina duta a terme bàsicament per escandinaus, nord-americans –l’escriptor Herman Melville ja la va immortalitzar a Moby Dick, peça clau de l’imaginari literari contemporani– i japonesos, som poc conscients que la tradició de la pesca balenera a la península Ibèrica és molt antiga: el primer testimoni de què tenim notícia és una ordre de l’any 1050 que en regula la caça a Baiona. Els bascos, efectivament, van ser pescadors pioners. Van passar de perseguir la balena franca al mar Cantàbric -que va acabar extingida- a navegar amb els arpons per mars àrtics i atlàntics en cerca de cetacis, i alhora van contribuir decisivament a la millora de la indústria balenera amb innovacions tecnològiques destacables, com ara la introducció al segle XVII del forn a bord dels vaixells per poder fondre millor el greix dels exemplars caçats i poder-lo emmagatzemar millor.

El llibre és molt més que un tractat acadèmic -380 pàgines i més de 400 fotografies-, molt més encara que un registre narrat de fets i dades, i fins i tot transcendeix l’estricta divulgació històrica. És tot això i molt més. Explica de primera mà la història de com va néixer i morir una indústria «sense arribar a estar mai gaire viva», en paraules de l’autor, i «per què les coses van succeir d’aquella manera tan estranya», i ho fa traient a la llum documentació fins ara adormida als arxius de les empreses baleneres i completant-la amb vivències personals, amb registres orals de treballadors i empresaris, i amb una munió d’imatges fins ara inèdites. Chimán és una obra que ofereix fotografies històriques excepcionals que l’autor ha aplegat pacientment al llarg de la seva vida, i que ha acompanyat d’un text curós, atractiu i plaent.

Entre 1921 i 1985 les aigües de la península van ser l’escenari d’un dels episodis més turbulents de la pesca balenera. Al llarg de les costes atlàntiques, un grapat d’empresaris noruecs, britànics i espanyols van obrir i tancar empreses, van construir factories i van desplaçar vaixells, esgotaven recursos, es posaven traves per guanyar mercats i subornaven l’administració per quadrar balanços. En la fase final del negoci, les manifestacions i els atemptats van portar la indústria balenera a les portades dels diaris i a un enfrontament agre amb l’Estat.

L’herència d’aquesta indústria ha estat contradictòria: en alguns casos, de destrucció, i en d’altres, de laboriositat i treball ben fet. En poc més de sis dècades, a la península Ibèrica es van matar més de 21.000 balenes i catxalots, fet que va deixar els mars erms d’aquests animals, alguns empresaris amb les butxaques replenes i altres d’arruïnats, i uns centenars de treballadors que es van guanyar el sou. Però, sobretot, es va llegar a la història de l’explotació pesquera un dels episodis més frenètics, complexos i contradictoris.

Àlex Aguilar ha publicat diversos estudis sobre la pesca balenera a Galícia i s’ha especialitzat en l’estudi de l’explotació i la conservació dels grans vertebrats marins, tema sobre el qual assessora nombroses organitzacions internacionals, com ara la International Whaling Comission. És autor de més de tres-cents treballs de recerca i de diversos llibres sobre la conservació marina i la biodiversitat.

Carles Miralles, catedràtic de Filologia Grega a la UB i poeta, aplega a Sobre Espriu els assajos que ha escrit al llarg dels anys sobre el poeta de Sinera, i en presenta una lectura genuïna. Tal com va fer amb Foix i Riba, Miralles ens il·lumina ara sobre alguns dels temes més apassionants que vertebren l’obra d’Espriu: els mites, el tràgic, les dones. Més enllà dels ressons clàssics en què aprofundeix i que ens deixen veure l’Espriu més autèntic i encara no prou reconegut, Miralles hi planteja estudis tan innovadors com el dedicat a La pell de brau o hi fa reivindicacions tan decidides i fonamentades com la basada en la continuïtat literària entre Espriu i Riba.

«Hom ha negligit un component important de l’obra espriuana tancant els ulls davant la influència del món clàssic», afirma Miralles. Per començar, Sobre Espriu situa la figura de l’escriptor, que era «llicenciat en història antiga, que tenia intenció, quan esclatà la guerra del 1936-39, d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, i que palesa, ara i adés en la seva producció de dramaturg, de narrador i de poeta, un interès excepcional pels mites, per la literatura i per la filosofia del món antic».

D’ençà de la publicació de dues narracions incloses al llibre Aspectes (1932) -«Orestes» i «Neguit»-, que parteixen d’un tema clàssic, Espriu elabora una complexa reinterpretació dels mites d’acord amb el seu món íntim i els esdeveniments contemporanis. Un exemple paradigmàtic és la cèlebre obra Antígona, peça escrita a la primeria de març de 1939 i fortament determinada pel moment històric: «Insensata guerra que tanta destrucció ens portes! Insensata baralla entre germans!», exclama el dramaturg.

Per a Miralles, som massa deutors de la recepció que Espriu va tenir als anys setanta, quan l’stablishment antifranquista, precursor del realisme històric, el va situar en l’epicentre de la literatura catalana posant èmfasi en el compromís sociopolític de la seva obra i trencant, de retop, amb l’estètica neoclàssica del Noucentisme.

Per contra, Miralles recorda que Espriu no sols pertanyia a la generació dels anys trenta, formada a la Universitat Autònoma de la República, sinó que era plenament conscient del llegat de l’antiguitat i de la tasca empresa pels noucentistes, cosa que «no significa que entengués la literatura i el món clàssic igual que ells ni que se servís com ells dels clàssics grecollatins». D’entre les figures clàssiques que van seduir Espriu, podem esmentar Antígona, Fedra, Orestes, Ariadna i Prometeu, a partir dels quals articula un discurs colpidor sobre la condició humana.

Last but not least, Carles Miralles se centra en la llengua literària d’Espriu, tan allunyada del model dels noucentistes. La seva llengua és essencial, d’efectes directes, punyent, és el vehicle més eficaç per transmetre la intel·ligent mordacitat de l’autor, amic del grotesc i extraordinari intèrpret de la realitat des d’una òptica crua i desolada. «Els clàssics són la part més nuclear, més emblemàtica, d’aquella paradoxal esperança d’Espriu: aquella esperança de la qual ell deia que parlava desesperançat», ens recorda Carles Miralles.

Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder és el títol amb què la reconeguda i prestigiosa periodista Margarita Rivière ha reunit un total de 37 entrevistes, publicades al llarg de tres dècades de feina en les capçaleres principals del periodisme català i espanyol, El Periódico, La Vanguardia i El País, successivament. Des del rei Juan Carlos fins al Dalai Lama, des de Jordi Pujol fins a John K. Galbraith, des d’Elia Kazan fins a La Pasionaria, un seguit de personatges notables desfilen a través de la mirada de Rivière, sempre sensible i inquisitiva. La periodista extreu a cada trobada un retrat personal, una frase definitòria, una resposta transcendent, elaborada des del seu ofici –invisible, respectuós, intel·ligent.

Roberto Herrscher, director de la col·lecció Periodismo Activo, de la qual aquest llibre és el tercer títol, assenyala en el pròleg que «Margarita Rivière lleva sus observaciones mucho más allá de la noticia, al terreno del análisis y la teoría. Así es esta periodista aventurera y profunda». Els lectors es retrobaran amb personatges que segurament ja coneixien, o que coneixeran ara, a través d’un diàleg d’anys enrere, i descobriran que no han perdut vigència, tant per la trajectòria i els perfils dels entrevistats com per la capacitat de Rivière d’anticipar-se a temes que alguns anys més tard han estat d’actualitat.

Primer amb una entrevista diària a El Periódico als anys vuitanta, després a «La Contra» de La Vanguardia la dècada següent, i finalment publicant xerrades en profunditat per a El País en la primera dècada del nou segle, Rivière ha estat una espectadora privilegiada de la història contemporània i una analista d’excepció d’aquests temps. Professora durant més de deu anys del màster de Periodisme BCN_NYC que imparteixen la Universitat de Barcelona i la de Columbia, aquest llibre és la mostra més brillant del seu mestratge.

Margarita Rivière (Barcelona, 1944), doctora en sociologia per la UB, és periodista independent i escriptora. Va ser directora de l’agència EFE a Catalunya i ha treballat per a El Periódico i La Vanguardia. Actualment col·labora a El País, El Correo i Qué Leer. Guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona el 1985, ha publicat més d’una trentena de llibres, entre els quals destaquen Lo cursi y el poder de la moda (1992) i La fama. Iconos de la religión mediàtica (2009).

Periodismo Activo és una col·lecció dedicada a explorar els escenaris canviants que el periodisme pateix en aquest principi de segle, a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Aquest és el tercer títol de la col·lecció, després de l’aparició de Periodismo narrativo (2012), de Roberto Herrscher, i Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny.

Són tantes molècules, el nombre és tan elevat, que en perdem el compte. Com ho sabem, que són tantes? Quines molècules respirem? Què fan, un cop entren al nostre cos? D’on provenen, aquestes molècules? Són només a l’aire, o també són en altres llocs? Podríem, en poca estona, fer-nos-en moltes, d’aquestes preguntes. Algunes potser les sabríem respondre. D’altres no, i ens deixarien encuriosits. Unes altres, tampoc, i ens deixarien preocupats. I potser algunes preguntes ens deixarien indiferents.

Teniu davant vostre un llibre que pretén respondre’n alguna, d’aquestes preguntes. És un llibre que va de molècules i de l’atmosfera. Al principi d’aquesta introducció hem inspirat i, en un sentit ampli, inspiració ens suggereix deixar volar la ment, deixar fluir les idees per obtenir-ne una nova perspectiva. Tot seguint aquesta inspiració, hem deixat aflorar els temes, i el llibre parla també del medi ambient, d’història, d’anècdotes, de la indústria, de la societat, del món, dels planetes, de l’univers... Es parla de pneumàtics i dels anells de Saturn en un mateix paràgraf, de la flama d’una espelma i de l’atmosfera de Venus en paràgrafs gairebé consecutius, o de substàncies que ens permeten respirar i alhora ens enverinen. La raó és que tot són molècules, i de molècules parlem, però les seves manifestacions poden ser, i són, diferents fins a un nivell encisador i aclaparador alhora.

No n’he fugit pas, d’aquesta diversitat. Al contrari, perquè en aquesta varietat és just on resideix la riquesa de l’atmosfera i les seves molècules. El llibre està organitzat en dotze parts, cadascuna de les quals té un cert nombre de capítols curts, per facilitar-ne la lectura, sobre aspectes concrets. L’organització d’aquestes parts és per substàncies, però cada una és independent de les altres i es poden llegir gairebé en l’ordre que es vulgui. En tot cas, és convenient començar per les dues primeres, «L’atmosfera» i «Àtoms i molècules», per conèixer millor alguns conceptes que després s’utilitzen sovint.

L’ordre que se segueix, dins de cada part, tampoc no és gaire acadèmic. De vegades es parla al principi de les propietats d’un compost, d’altres es deixa per més endavant, i en algun cas gairebé no se’n parla. La raó és que he cercat un fil conductor basat en una història, la història que la pròpia substància explica a mesura que t’hi vas interessant. L’objectiu és mantenir viu l’interès, és procurar entretenir, mentre s’adquireix informació. Aquest és un llibre sobre química i, per tant, utilitza el llenguatge químic. He procurat, no obstant això, reduir al màxim el nombre de tecnicismes o, en tot cas, els he provat d’explicar de la forma més senzilla que he pogut. Aquest és un llibre sobre química, sí. La química, aquesta ciència que no deixa indiferent a ningú però que, si té alguna fama, no és pas de les millors... per dir-ho d’una manera suau. Permeteu-me, doncs, tot aprofitant un esdeveniment que va tenir lloc fa alguns anys, i que recentment ha tornat a l’actualitat, fer unes quantes reflexions, a manera d’introducció, de preparació del camí que estem a punt de recórrer.

El tresor que els polítics de la Segona República van malbaratar.

«Atracado en el Puerto de Nápoles, el yate Santa Maria del Mare se mece suavemente al vaivén de las olas. Parece un barco más, espléndido tras su restauración bajo el sol del Mediterráneo, con el casco pintado, las maderas relucientes y el puente recién baldeado a la espera de un comprador. Pero quienes observan el lujoso navío no pueden siquiera sospechar la historia que encierran sus cuadernas, los episodios de los que ha sido protagonista involuntario, un compendio de algunas de las mayores tragedias del siglo XX.»

L’exhaustiva recerca –dos anys i mig de feina regirant arxius a Madrid, Mèxic i Tel-Aviv– que publiquen el catedràtic de la UB Francisco Gracia Alonso i la professora de la UOC Glòria Munilla al llibre El tesoro del «Vita». La protección y el expolio del patrimonio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (Publicacions i Edicions de la UB, 2014) posa al descobert de forma incontrovertible que el govern de la Segona República va utilitzar materials i col·leccions que formaven part del tresor artístic i arqueològic nacional per constituir un fons de recursos destinats a finançar l’exili. La conversió d’aquests materials i l’ús donat als fons obtinguts demostra una densa trama d’interessos que es perllonga des del final de la guerra fins a la Transició.

El tesoro del «Vita» és un llibre polèmic que, lluny de tendències revisionistes que malden per tergiversar la història de la Segona República, la guerra i el franquisme des de pressupòsits més ideològics que no pas historiogràfics, realitza una exhaustiva, detallada i incontestable recerca que treu a la llum fets amagats durant molts anys per dirigents republicans, misèries personals, malbarataments i gestions opaques de fons públics que van començar tot iniciada la guerra, l’estiu del 1936, i que es van anar perllongant durant tot el franquisme fins arribar a les eleccions de 1977.

El Vita és actualment un iot de luxe que es pot veure ancorat al port de Nàpols, però a les acaballes de la guerra d’Espanya va ser utilitzat per traslladar una ingent quantitat de béns públics que els dirigents republicans, encapçalats per Juan Negrín i Francisco Méndez Aspe van treure d’Espanya i posteriorment enviaren a Mèxic. Els professors Gracia i Munilla també relativitzen el suposat altruisme i desinterès del govern mexicà del president Lázaro Cárdenas per rebre els exiliats republicans espanyols, fet que va irritar considerablement l’oposició conservadora mexicana i la colònia de residents espanyols, la majoria d’ells molt favorables a Franco. Cárdenas coneixia perfectament el contingut del Vita i, donada la delicada situació de l’economia mexicana, tenia necessitat de la seva inversió al país.

Una part del carregament del Vita estava formada per fons de la Generalitat de Catalunya. El tresor de guerra del govern català va ser lliurat per Lluís Companys i Josep Tarradellas a Negrín, sota coaccions, poc abans de travessar la frontera francesa. L’inventari detallat d’aquests materials demostra que també van incloure peces del patrimoni i béns públics catalans susceptibles de ser convertits ràpidament en recursos econòmics, amb l’objectiu que servissin de reserva monetària de la Generalitat a l’exili. Gracia i Munilla narren com el govern de la República presidit per Juan Negrín, assabentat de la iniciativa, va exigir a la Generalitat la cessió d’aquells fons a l’hora de travessar la frontera, amb la promesa que els serien retornats un cop establerts a París. Promesa que no es va complir mai i que va causar la ruïna financera de la Generalitat fins al punt que el president Irla va haver de dissoldre-la als anys cinquanta per falta de fons.

Acabada la guerra, i amb la segona guerra mundial imminent, les dues grans figures republicanes a l’exili, el president Negrín i el dirigent del PSOE Indalecio Prieto, separats per profundes diferències personals i ideològiques, van dirigir sengles associacions d’ajuda als refugiats espanyols: el SERE (Negrín) i la JARE (Prieto), finançades bona part per recursos propietat de l’estat que havien aconseguit treure del país durant la retirada. Ambdós van confondre aquests recursos d’estat amb recursos dels partits respectius, i fins i tot sovint van confondre el límit d’on acabava el partit mateix i on començava el propi terreny personal. L’arbitrarietat va ser, doncs, el modus operandi en la distribució d’aquests ajuts, que s’atorgaven en funció de simpaties ideològiques: els comunistes i els anarquistes no en van rebre res, únicament es van distribuir entre gent de filiació socialista, i encara segons el rang. En definitiva, el cas del tresor del Vita demostra l’autèntica disbauxa i falta d’escrúpols amb què les restes del govern republicà va gestionar patrimoni propietat de l’estat, venut i malbaratat per fer front a les necessitats pecuniàries de l’elit exiliada.

Un capítol a part mereix la pròpia història del vaixell, que després de lluitar en la guerra civil, va formar part de la marina nord-americana i va lluitar en la segona guerra mundial, per protagonitzar l’any 1947 –rebatejat com a SS Ben Hetch i emulant la singladura de l’Exodus– un èpic viatge de 600 supervivents jueus dels camps de concentració alemanys a Palestina. Un cop reconeguda la independència de l’estat d’Israel, el vaixell va ser incorporat a la nounada armada israeliana amb el nom de INS Ma’oz K-24, va participar en missions militars importants. Un cop donat de baixa per la marina, va ser adquirit per una companyia italiana que el va rebatejar amb el nom Santa Maria del Mare i va realitzar el servei de ferri entre Nàpols i l’illa de Capri fins a l’any 2002. Totalment remodelat entre els anys 2008 i 2009 com a iot de luxe, actualment espera comprador ancorat al port de Nàpols.

Som davant un estudi exhaustiu, rigorós, escrit amb agilitat i destresa, que ens obre a una realitat poc coneguda fins ara i ens ofereix una nova mirada sobre la nostra història recent, com una ombra que es perllonga encara fins als nostres dies. Tal com conclou el professor Gracia: «El cas del Vita és un exemple de fins on pot arribar, en primer lloc un govern, i posteriorment els qui s’arroguen la representació de la legitimitat legal en la utilització i conversió econòmica del patrimoni historicoartístic d’un Estat en benefici privat i sense retre comptes, un precedent perillós.»

El conflicte basc és una realitat que, malgrat els vaivens de l’actualitat, segueix present. Fa dècades que diverses entitats civils treballen per bastir ponts de convivència en una societat fracturada per més de quaranta anys d’enfrontaments sagnants. Aquest llibre, dedicat a la memòria d’Ernest Lluch, és el testimoni d’una de les iniciatives més rellevants concebudes amb aquest objectiu: una jornada acadèmica organitzada pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB el 21 de novembre de 2012 a la Facultat de Geografia i Història en què per primer cop un membre de l’esquerra abertzale es va dirigir personalment a víctimes d’ETA i als seus familiars.

Tal com assenyalen al pròleg Segura i Batista, «potser ha arribat el moment de començar a parlar de reconciliació, de parlar de tancar ferides, i per això hem volgut dedicar aquesta jornada a les altres víctimes i al seu paper en el nou escenari». Les «altres víctimes». És cabdal acceptar l’existència d’aquestes altres víctimes perquè, en el conflicte del País Basc –com en tots els conflictes on hi ha hagut una fase armada–, les víctimes són utilitzades políticament. A Euskadi hi ha hagut tota una sèrie d’associacions que han estat utilitzades i manipulades políticament amb interessos partidistes. Les «altres víctimes» són les que no es van deixar manipular, les que van mantenir la seva dignitat, i les que han contribuït decisivament al procés de pau. Només des del diàleg és possible desactivar la intolerància en què arrela la violència d’aquest conflicte. I només des del perdó és possible construir la pau.

La jornada va comptar amb monsenyor Juan María Uriarte, bisbe emèrit de Donostia, que va ser mediador entre ETA i el govern espanyol; Robert Manrique, víctima de l’atemptat d’Hipercor i expresident de l’Associació de Víctimes de Terrorisme de Catalunya, que va tenir la valentia de no permetre aquesta manipulació fins a l’extrem que va costar-li la seva sortida de l’associació; Karmen Galdeano, filla d’un executiu del diari Egin, assassinat pels GAL; Gorka Landaburu, periodista víctima d’una carta bomba; Verónica Portell, filla del primer periodista assassinat per ETA; Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, assassinat per ETA; i Pernando Barrena, històric dirigent abertzale.

Les seves ponències van ser transcrites amb tota la força de l’oralitat. El seu valor documental transcendeix l’àmbit acadèmic on van ser pronunciades i s’erigeixen com un testimoni de primer ordre per a la societat i per a la nova realitat que ha emergit a Euskadi, per més que molts polítics semblin entestats –i enquistats– a no voler escoltar.

«Em temen generals dictadors coronels reis jutges militars
tot i que no duc cap pistola a la butxaca del darrere
ni cap puny de ferro
ni un ganivet per tallar pa
ni bastó ni falcó
res res
tret d’un somriure tremolós davant el miracle del món que preparen
els revolucionaris de debò»
Esdevenir (1970-1977)

El poeta Iannis Ritsos (1909-1990) encarna com pocs la figura de l’intel·lectual, de l’artista compromès en temps difícils. Afiliat de jove al Partit Comunista, però per sobre de tot poeta que va abraçar apassionadament la causa dels oprimits, Ritsos exemplifica com ningú la tràgica història del seu país, ocupat pels nazis durant la segona guerra mundial —en la qual combat com a resistent—, esquinçat per la terrible guerra civil posterior i dessagnat més tard per la fosca dictadura dels Coronels. Iannis Ritsos s’erigeix com la veu del poble: ni calla ni s’atura. Condemnat i confinat en diverses illes de la seva estimada Grècia, va escriure més de cent reculls de poemes, a més de narrativa curta, teatre, assaig, cròniques i traduccions. En eterna vigília. Tradició i compromís en l’obra de Iannis Ritsos, a cura d’Ernest Marcos, Helena Badell i Francesco Ardolino, recull les aportacions que es van fer a les jornades internacionals dedicades a Ritsos celebrades l’octubre de 2003 a la Facultat de Filologia de la UB i a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, amb motiu del centenari del naixement del poeta. A part d’aquests articles, també inclou altres materials inèdits procedents del fons d’Alexis Eudald Solà (1946-2001), amic personal de Ritsos i professor de grec modern a la UB.

Iannis Ritsos —de qui s'ha traduït al català La sonata del clar de lluna (Adesiara, 2012)— fou fill de terratinents del Peloponès arruïnats per la reforma agrària de Venizelos, i va viure experiències dramàtiques, amb un pare que acabà al manicomi; un germà gran, mariner, mort per tuberculosi, i al cap de poc la mort de la mare; ell mateix va tenir una salut fràgil i una personalitat sensible. Va estar molt protegit per la seva germana gran. Mal estudiant però bon actor de teatre i pianista, va subsistir a l’Atenes dels anys trenta amb petites feines i va travar una gran amistat amb la poeta Maria Polidoure, que li despertà la vocació poètica. El seu poema «Epitafi», escrit arran de l’impacte que li va produir una fotografia colpidora d’una mare al costat del seu fill mort al mig del carrer durant la vaga general del 1936, va ser l’inici de la seva etapa com a poeta del poble. Mikis Theodorakis la va musicar el 1960 i en va ampliar la popularitat. Ritsos va bastir la seva obra al voltant del que ell anomena la «grecitat», una visió de la identitat grega que integra harmònicament elements tan diferents com ara el llegat de l’antiguitat i de l’edat mitjana bizantina, la tradició religiosa ortodoxa i les ideologies revolucionàries dels segles XIX i XX.

En eterna vigília aplega diverses aproximacions a l’obra de Ritsos, articulades a propòsit del seu compromís polític i poètic, i de les possibles contradiccions que podrien comportar. El professor de la Universitat d’Atenes Iorguis Iatromanolakis planteja la distància que separa la concepció dogmàtica que tenen de Ritsos els actuals militants del Partit Comunista Grec, el valor poètic i existencial de la seva obra, la relació de la seva poesia amb la Grècia clàssica i, especialment, de la seva història familiar i personal amb la tragèdia i la mitologia antigues. El director de la revista Poesia, Nicola Crocetti, traductor a l’italià i amic personal del poeta, dóna la seva visió de les circumstàncies personals i històriques en què va sorgir l’obra de Ritsos, posant un èmfasi especial en la relació entre la poesia i el compromís polític. El professor Ernest Marcos analitza la relació de la poesia de Ritsos amb Bizanci, i amb la «grecitat», des d’un punt de vista lingüístic, simbòlic i formal. Francesc Morfulleda, especialista en la poesia popular grega i en les relacions entre Grècia i Catalunya, ofereix una visió de Joan Solà sobre les traduccions de Ritsos i sobre les raons morals per les quals val la pena llegir el poeta grec, començant pel seu paper coratjós de guia serè del poble vers una esperança més enllà de les contingències. Joan Casas, poeta i traductor de Ritsos, s’aproxima a Ritsos a través del personatge de la germana d’Antígona, Ismena, tot fent una incursió en el «paper» de la por, tan humana, sorprenent i corprenedora en la poesia de Ritsos. La poeta Susanna Rafart explora la por i de la memòria, alhora que ofereix una lectura de poemes inspirats en Grècia, Maria Àngels Anglada, Rodes, l’Antiguitat i Ritsos.

Aquest llibre recupera un autor clàssic, encara no prou conegut a casa nostra, obstinadament compromès amb la cultura mil·lenària del seu país. Un autor certament molt més actual del que no sembla en un moment històric convuls com el que estem vivint a Occident, i molt particularment a la seva Grècia natal, avui inflamada per vagues generals, conflictes socials aspres i famílies arruïnades.

»Pel que fa a l’homeopatia, la quantitat de publicacions de recerca bàsica és tan minsa que costa trobar-les. N’hi ha que intenten, per mitjans analítics, veure si hi ha alguna diferència entre una solució homeopàtica (que no conté cap substància) i una solució buida (que tampoc en conté cap). Com que el que es compara és aigua amb aigua, els resultats són els que caldria esperar. La majoria de resultats que es publiquen sobre els mecanismes de l’homeopatia es troben a la ratlla dels fenòmens irreproduïbles.

»L’intent més mediàtic de demostrar la base fisiològica de l’homeopatia va tenir lloc al final dels anys vuitanta, quan un investigador conegut per la seva recerca en immunologia va fer uns experiments en què va demostrar que podia induir una resposta al·lèrgica en cèl·lules amb l’aplicació d’una solució homeopàtica.

»Jacques Benveniste va enviar el seu treball a Nature, que és una de les dues o tres revistes científiques que arriben normalment al gran públic gràcies a la seva poderosa maquinària de relacions públiques.

»L’aleshores editor de Nature, John Maddox, va acceptar publicar el treball amb una condició poc habitual: un equip designat per la revista havia d’anar al laboratori de Benveniste per supervisar la repetició de l’experiment. Aquesta mateixa condició s’havia imposat una dècada abans a Uri Geller per comprovar les seves capacitats per doblegar objectes amb la ment. Això dóna una idea de la confiança que Maddox tenia en Benveniste.

»Benveniste va acceptar la proposta i Nature va enviar tres persones a París: l’editor, un expert en frau científic i un il·lusionista. La inclusió d’un il·lusionista sense credencials científiques en una missió d’aquesta mena es pot interpretar com un menyspreu vers els investigadors. Hi ha una explicació: James Randi, conegut professionalment com a Randi el Meravellós, ha dedicat molts anys a desemmascarar xarlatans que asseguren tenir poders paranormals: percepció extrasensorial, toc terapèutic, vidència i d’altres. La seva fundació ofereix un milió de dòlars a qui pugui demostrar que té capacitats paranormals (inclosa la curació mitjançant l’homeopatia) —amb els mateixos criteris metodològics que es fan servir a qualsevol ciència per demostrar que una acció té un efecte—. Encara ningú no ha recollit el repte, la qual cosa no deixa de ser estranya, tenint en compte la gran quantitat de gent que es guanya la vida amb activitats que contradiuen els fonaments més sòlids de la ciència.»

Aquest és el segon any consecutiu en què un llibre editat per la UB obté el premi, ja que l’any passat va resultar guanyadora l’obra Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió, inclòs en la col·lecció Memoria Artium.

Caravaggio, 400 anys després incideix en aspectes essencials de l’obra de Michelangelo Merisi (Milà, 1571 – Porto Ercole, 1610), així com en el reflex d'aquesta en disciplines artístiques contemporànies com la fotografia i el cinema. Caravaggio és una de les figures més suggeridores i controvertides de la història de l’art i un dels pintors més cèlebres de tots els temps. Polèmic per la seva radical con­cepció de l’art, va ser el capdavanter de la pin­tura naturalista que va sorgir a Itàlia com a oposició al corrent manierista dominador de l’escenari artístic del segle XVI. Transgressor tant en la seva vida personal –i el seu tràgic final no és precisament un detall menor– com en la seva obra, va prefigurar les personalitats fortes que reivindicaran els artistes romàntics segles des­prés, en què la vida i l’obra es confonen en un mateix magma torrencial i creatiu. Encara avui, 400 anys després, el naturalisme, l’ambigüitat i l’erotisme dels seus quadres no han perdut un bri del seu caràcter subversiu i, en alguns casos, fins i tot torbador.

Editat pels investigadors del projecte de recerca Acaf/Art i professors del Departa­ment d’Història de l’Art de la UB Rosa M. Subirana i Joan R. Triadó, i per la investigadora Anna Vallugera, forma part de la col·lecció Acaf-Art Llibres, que dirigeix el cate­dràtic d’Història de l’Art Joan Sureda. En el marc de la commemoració del quart centenari de la mort de l’artista, Caravaggio, 400 anys després ofereix cinc estudis d’especialistes de prestigi que proposen noves línies de recerca a l’entorn de la figura de l’artista, així com un extens repertori documental, bibliogràfic, expositiu i fílmic. La professora de la Universitat Roma Tre Silvia Ginzburg perfila en el seu estudi una proposta de seqüenciació estilística i cronològica de les pietats que Annibale Car­racci va pintar en la seva maduresa –un tema historio­gràficament controvertit– a la llum de la influència que va poder tenir-hi l’art de Caravaggio.

Lloat, criticat, envejat, però mai ignorat en vida, Cara­vaggio va revolucionar l’art europeu del sis-cents, i se­guidament va ser condemnat a l’oblit durant segles, pràcticament fins a l’exposició organitzada per Roberto Longhi a Milà el 1951. La professora Rosa M. Subirana resse­gueix la complexitat del panorama social, cultural i ideològic de la seva pintura, tant per oferir llum al seu procés creatiu com per mirar d’escatir les raons d’aquest ostracisme secular. Per Subirana, «al marge de les se­ves indiscutibles habilitats tècniques, posseí una ment privilegiada i una personalitat dominant, qualitats que traspuen amb força en totes les seves pintures».

Rossella Vodret, antiga soprintendente per il Patrimo­nio Storico Artistico e del Polo Museale di Roma, con­sidera el cicle pictòric de sant Mateu dut a terme per Caravaggio a la capella Contarelli de Sant Lluís dels Francesos a Roma a la llum de nous descobriments documentals i científics que permeten precisar dades cronològiques i estilístiques de cabdal importància per determinar l'evolució pictòrica de l'època.

Per la seva banda, el professor Triadó ens descobreix com la ideologia artística de Caravag­gio –la concepció formal, conceptual, compositiva i cromàtica– va ser àmpliament seguida i copiada pels pintors contemporanis –els caravaggistes– però realment poc compresa. Copien el clarobscurisme dramàtic i el realisme figuratiu, sense entendre’n els valors ideolò­gics. Per Triadó, «el món de Caravaggio és terrenal, allunyat de l’espiritualitat barroca de molts dels seus suposats seguidors».

Però la influència del geni llombard no es va limitar només a la pintura, ja que la força i l’originalitat del seu estil han influït de forma decisiva tant en la fotografia com en el cinema, arts del segle XX per antonomàsia. Pel que fa al cinema, el professor José E. Monterde traça una panoràmica de Caravaggio i el cinema que va des de la presentació de la seva figura a través de biopics, fins a la seva significació en la construcció visual de la ficció històrica, pas­sant per les possibles connexions amb el realisme cinematogràfic.

L’estudi clou amb un repertori documental i bibliogràfic actualitzat del pintor, amb voluntat de totalitat, amb l’ànim que sigui una eina de recerca pràctica per a l’investigador. Més enllà, però, del valor que sens dubte té per a investigadors i crítics, Caravaggio, 400 anys després servirà per descobrir a qualsevol amant de l’art la vigorosa actualitat del pintor milanès.

Som davant d’un altre títol tan rigorós com suggestiu de la col·lecció Acaf-Art Llibres, que té com a objectiu desenvolupar cartografies analítiques i crítiques vinculades a l’àmbit mediterrani en època moderna, adreçades tant a historiadors, so­ciòlegs, geògrafs i antropòlegs com a altres investigadors interessats en l’art i les produccions vi­suals, arquitectòniques, urbanístiques i monumentals dels segles XV al XVIII.

La sanitat és un dels puntals de l’estat del benestar. Tot allò que fa referència a la salut és un tema d’alta sensibilitat social. La massificació, la tecnificació i la protocol·lització de l’atenció mèdica ha produït un descens de la seva qualitat humana. En aquest sentit, les anomenades «teràpies alternatives», i més concretament l’homeopatia, han guanyat espai de representativitat i legitimitat social. Estan a l’ordre del dia, molts metges la recomanen, les farmàcies en venen, la premsa considera que és una opció més per tractar tota mena de malalties, moltes universitats l’ensenyen, per bé que no en els programes oficials, i la meitat dels nostres conciutadans n’han fet ús algun cop.

Homeopatia sense embuts. Una pràctica que prospera entre miracles i miratges, de Jesús Purroy, és un llibre repassa les idees clau d’aquesta teràpia: la història, la teoria, els experiments, les contradiccions i la situació legal en què es troba a diversos països. Tota una informació exposada amb voluntat pedagògica i divulgadora, però sense defugir els àmbits polèmics amb una clara voluntat desmitificadora i absolutament fidel als principis del mètode científic. Els lectors en podran treure les seves conclusions, i la seva lectura ben segur no els deixarà indiferents, tant si són usuaris ocasionals com convençuts.

Prologat a través d’una conversa amb dos reputats i reconeguts metges com són l’exconseller de Sanitat Manel Balcells i el director de l’Institut de Recerca de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron Joan X. Comella, l’autor ens guia per un itinerari en què ens descobreix les circumstàncies especials del naixement de l’homeopatia a finals del segle XVIII de la mà de Samuel Hahnemann en un context no especialment favorable a la ciència mèdica, tot seguint la seva evolució durant l’Alemanya nazi i el seu ressorgiment durant els anys seixanta del passat segle.

A través dels capítols, Purroy mira de respondre si l’homeopatia és una ciència o una pseudociència, si és una alternativa a la medicina tradicional o una moda passatgera, tot descrivint el procés científic de desenvolupament de medicaments, i palesant que, malgrat la seva gran popularitat en la societat actual, els científics ha deixat ben clar que les teories en què es basa contradiuen tot el que sabem sobre la física i la química, i lamentant-se que –malgrat aquests antecedents– hagi pogut accedir a la docència universitària. A més, exposa com els assajos clínics que han intentat demostrar la seva eficàcia no han aconseguit veure cap diferència significativa entre homeopatia i placebo. Així mateix, també fa un repàs a la cobertura legal que té aquesta pràctica a Catalunya i a altres països del nostre entorn, així com el tracte de favor que rep per part del mitjans de comunicació. Per finalitzar, l’autor proposa una sèrie de mesures personals i polítiques per posar l’homeopatia al lloc que li correspon

Jesús Purroy (Barcelona, 1970) és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i director tècnic dels Serveis Científics i Tecnològics del Parc Científic de Barcelona, on treballa des del 2007. Gestor de recerca, emprenedor i assessor d’empreses tecnològiques, ha treballat en diverses institucions a Catalunya, Anglaterra i els Estats Units. A més de nombrosos articles, ha publicat els llibres La era del genoma (2001) i Tot el que cal saber per saber-ho tot (2008, Premi Europeu de Divulgació Científica «Estudi General»), i col·labora habitualment a la revista Mètode.

«Qualsevol escriptor català que hagi construït la seva obra des de, aproximadament, els anys seixanta o setanta fins a l’actualitat és, en aquest sentit, un escriptor postmodern. Tant si es dedica a criticar les condicions del seu temps com a exaltar-les, tant si se sent hereu i continuador de diversos aspectes de la cultura moderna com si renuncia a tots, tant si rebutja els intents de definició d’una estètica postmoderna com si en participa, tant si ha utilitzat el terme “postmodernitat” com si l’ha demonitzat o ignorat.»

Narrativa catalana de la postmodernitat, de Jordi Marrugat, és el primer estudi crític de conjunt de la literatura catalana de les darreres quatre dècades. El llibre proposa un estudi dels aspectes de la narrativa catalana produïda pels escriptors que han escrit en el temps històric de l’anomenada «postmodernitat», que va des de finals dels seixanta fins a l’actualitat, sense cap voluntat explícitament totalitzadora i sense pretendre establir un cànon o explicar la història de la narrativa d’aquest període. Malgrat que l’autor fixa algun dels fets i processos històrics que ajuden a comprendre què ha succeït en les darreres quatre dècades, la seva intenció és més aviat comprendre aquests esdeveniments a través de llibres publicats. La literatura és –segons Marrugat– un mitjà «extraordinàriament complet i complex de coneixement de l’ésser humà i del món», i per tant, el coneixement i l’estudi d’una part de la literatura catalana més recent ens ajudarà a conèixer-nos i comprendre’ns millor en un temps i un lloc determinats.

El llibre es divideix en tres capítols. El primer, «El camí obert per Quim Monzó en la història de la narrativa catalana», presenta una anàlisi del conjunt de la trajectòria del narrador català postmodern més complet, popular i influent. Exposa quines han estat les novetats que ha introduït la seva obra en el conjunt de la narrativa catalana, la manera com aquesta ha estat capaç de construir-se en relació a uns temps nous i la influència que això ha exercit en altres narradors de l’època que li podrien ser més o menys pròxims. Per a Marrugat, l’obra de Monzó és el punt cardinal de referència d’aquest estudi tant per la seva gran qualitat intrínseca com per la consciència que demostra de la seva època.

El segon capítol, «Postmodernitat i novel·la», analitza les relacions que el gènere novel·lístic ha mantingut amb els temps postmoderns i fa referència explícita a dues novel·les publicades per Monzó, Benzina i La magnitud de la tragèdia, exemple de renovació i adaptació del gènere a una nova època, i també es dedica a opcions novel·lístiques d’autors d’edats i trajectòries molt diferents, però que integren un panorama ampli, coherent i divers, entre els quals destaquen Vicenç Pagès Jordà i Jaume Cabré. En aquest context, les obres estudiades van des de Baltasar Porcel a Albert Sánchez Piñol, de Jesús Moncada a Ramon Erra, de Sergi Pàmies a Empar Moliner, de Màrius Serra a Llucia Ramis, de Jordi Puntí a Lluís Oliván, i de Joan Daniel Bezsonoff a Manuel Baixauli.

El tercer i últim capítol, «Temes i motius de la narrativa catalana de la postmodernitat», posa en relació diversos temes i motius que són comuns en diferents narracions del període amb el propòsit d’assolir un cert coneixement de la condició de l’home postmodern.

Jordi Marrugat (Sabadell, 1978) és doctor en Estudis Hispànics i membre del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB. Especialitzat en l’estudi i la crítica de la literatura catalana contemporània, ha publicat Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l’alquímia poètica en el món actual (2012) i Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (2013). Ha col·laborat en els diaris El Punt Avui i El País, i també a les revistes L’Espill, Llengua & Literatura, Estudis Romànics, Caràcters, Revista de Catalunya i Els Marges, de la qual és redactor en cap.

«Els viatges amb avió en vols transmeridians han provocat que per primera vegada en la història de la humanitat estiguem sotmesos a canvis d’horari que tenen lloc en molt poc temps. A més, en molts àmbits es va imposant un model de «societat de 24 hores», i això fa que moltes persones hagin de canviar la vida diürna natural per hàbits de treball nocturns. Així, ja no sembla tan obvi que la nit és el temps per dormir. És evident que tots aquests canvis han d’afectar d’alguna manera la vida de les persones. Què succeeix si canviem els ritmes del nostre cos? És dolent per a la salut, el canvi d’horaris?

»El temps no és únicament un concepte filosòfic. Per a cada un dels éssers vius, el sentit del temps té quelcom de terrenal i està lligat a la lluita per la supervivència. Conèixer el temps permet saber quan és el moment correcte per fer alguna activitat.

»…tots els organismes que viuen a la Terra ho fan a un ritme de 24 hores, encara que alguns estan desperts quan els altres dormen, o a l’inrevés. Aquesta ritmicitat va molt més enllà de l’activitat física, perquè afecta cadascuna de les funcions del nostre cos. Els efectes de la rotació de la Terra els portem lligats a la nostra genètica i afecten el funcionament de qualsevol part del nostre cos.

»Passem gairebé una tercera part de la nostra vida en aquest estat; és a dir, que una persona de quaranta-cinc anys haurà dormit l’equivalent a 15 anys seguits! Però tot i això, desconeixem quina és la seva naturalesa i què és el que fa el nostre organisme durant tot aquest temps.

»El fet de disposar de llum a tota hora, que és tan important i que ens dóna tanta llibertat a l’hora d’organitzar la nostra vida, ha suposat un repte per al nostre sistema circadiari: per primera vegada a la història de la humanitat, les persones estan sotmeses a canvis d’horari.

»No hi ha dubte: treballar en les hores de menys alerta segons el rellotge biològic suposa un risc més gran de cometre errors i patir accidents. D’altra banda, sotmetre el rellotge biològic a canvis d’horari molt freqüents comporta canvis en l’estructura temporal interna del nostre cos que a la llarga suposaran complicacions per a la salut de la persona.»

El dimecres 30 d’abril, es va proclamar el veredicte de la 47a edició dels Premis Crítica «Serra d’Or» 2014, en l’acte que va tenir lloc al Palau Robert de Barcelona, en el decurs del qual Josep Massot i Muntaner, director de la revista Serra d’Or i de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, va lliurar els guardons en les quatre categories en què els premis estan dividits: Literatura i assaig, Recerca, Teatre, i Literatura infantil i juvenil. El llibre Sobre literatura del segle XIX, d’Antònia Tayadella, editat per Publicacions i Edicions de la UB, va resultar guardonat en l’apartat d’Estudis Literaris. Cal remarcar que l’any 2012 va resultar guanyadora l’obra El diàleg en Ramon Llull: l’expressió literària com a estratègia apologètica, de Roger Friedlein, i el 2011, Contextos de Joan Brossa, de John London, ambdós en l’apartat de Catalanística i editats també per Publicacions i Edicions de la UB.

En l’obra premiada enguany, s’hi apleguen un total de disset estudis, que deixen el testimoni d’un itinerari de vint-i-quatre anys caracteritzat per una atenció predominant als problemes de la literatura narrativa i per l’interès a actualitzar l’estudi del romanticisme. Antònia Tayadella va ser professora del Departament de Filologia Catalana de la UB des del curs 1977-1978 fins que es va jubilar, l’any 2006. La seva trajectòria docent i de recerca s’ha centrat sempre en la literatura catalana del XIX. 

El volum ha estat a cura del professor de la Universitat de Lleida Josep M. Domingo, que n’ha escrit també un pròleg, així com dels professors Enric Cassany, de la UPF, i Enric Gallén, de la UAB. Dividit en sis grans capítols, s’inicia amb un aprofundit estudi del període del romanticisme, seguit d’un capítol sobre la literatura narrativa, la gran passió acadèmica de l’autora. Seguidament, Tayadella s’ocupa, en sengles capítols, de tres grans autors de la nostra literatura del XIX: Narcís Oller, els Vayreda –Marià i Joaquim– i Jacint Verdaguer. Finalitza amb un capítol dedicat a l’Exposició de 1888 i la literatura.

Tal com destaca el professor Gallén al pròleg, «l’Antònia es va esforçar al màxim perquè el dinou obtingués el reconeixement acadèmic de què ja gaudia en altres universitats catalanes d’aquell temps, com l’Autònoma, la de València o la de les Illes»; i així ho corrobora també Domingo al seu torn: «Tayadella oficiava unes sessions enèrgiques, ben travades, exemplarment ben documentades, cuinades fins al detall. [...] Aquelles classes esdevenien una continuada i variada descoberta que incitava a un cert estat de mobilització permanent: a llegir».

Serra d’Or premia les obres més destacades d’entre les publicades l’any 2013, i que no s’hagin presentat a concurs. Cal recordar que aquests premis no tenen dotació econòmica, i que consisteixen essencialment en la proclamació del veredicte i en el lliurament d’una serreta d’or, de solapa, que representa la distinció.

La revista Serra d'Or es va iniciar l’any 1955 i, amb l’orientació actual de publicació d’alta cultura, va començar la seva activitat a finals de 1959. Des d’un principi, es va proposar crear un espai eficaç de diàleg i col·laboració, oferint les seves pàgines a un nombre extraordinari de col·laboradors de procedències ideològiques molt diverses, amb un temari molt ampli (religió, política, disseny, arquitectura i urbanisme, economia, arts plàstiques, cinema, teatre, llengua, literatura, etc.). La revista ha fet possible la incorporació dels estudiosos més joves a un mitjà de difusió cultural d’un prestigi reconegut, i ha contribuït a renovar els esquemes de la crítica, tant literària com artística i, de manera especial, en el camp de la música, el teatre i el cinema.

Els ritmes diaris es reflecteixen en la vida de cada individu; no com una imposició externa, sinó com a part de la fisiologia, lligada als gens. La cronobiologia és precisament la ciència que s’ocupa d’estudiar aquests ritmes, i en el llibre es mostra com es manifesten els ritmes naturals en els éssers vius, tant en les plantes i els animals en el seu entorn natural com, amb un èmfasi especial, en els éssers humans. També s’indiquen les bases fisiològiques i anatòmiques del rellotge biològic i, finalment, es palesa com els canvis que la societat moderna imposa en els ritmes diaris poden afectar la salut de les persones, tot modificant aspectes de la seva vida.

Els autors reconeixen que, malgrat que fa molts anys que expliquen cronobiologia a la universitat i en conferències especialitzades i divulgatives, encara hi ha força desconeixement d’aquesta disciplina. «Ha estat una ciència amagada dins les ciències de la vida», manifesten. És per això que aquest treball ha nascut amb un doble objectiu: apropar els lectors a la ciència de la cronobiologia, tot donant resposta a molts interrogants sobre la importància dels ritmes en el món que ens envolta i sobre el funcionament rítmic del nostre cos; i, alhora, ajudar a conscienciar la gent sobre la necessitat de viure d’acord amb aquests ritmes naturals.

Al llarg de les poc més de cent vuitanta pàgines que té el llibre, es responen preguntes que tothom s’ha fet més d’una vegada: per què a algunes persones els costa llevar-se al matí, mentre que a d’altres els és difícil estar despertes al vespre? Per què els horaris de son dels nadons, els adolescents i les persones grans són tan diferents? Per quin motiu la febre sol ser més alta a la tarda que al matí? Per què ens costa tant adaptar-nos als canvis d’horari? Com podem afrontar el jet lag? I, pel que fa als animals, com és que n’hi ha de diürns i de nocturns? Com saben l’època de l’any en què s’han de reproduir?

El llibre està organitzat en deu capítols d’àgil lectura en què els autors van descobrint des dels aspectes més generals (el pas del temps com a base del ritme de la vida) fins als més concrets (els canvis d’horaris puntuals, com l’esmentat jet lag, o els crònics, com els torns de feina), passant pels ritmes de la natura, les funcions dels rellotges biològics, els cicles circadiaris i la organització del cos humà segons aquests cicles, les funcions dels rellotges biològics i les variacions dels ritmes de son i vigília. Finalitza amb unes breus i senzilles recomanacions per aprendre i ajudar el cos a mantenir el ritme, com ara seguir unes rutines, fer exercici físic o cuidar l’alimentació. Inclou també un breu i útil glossari de termes que facilita molt la comprensió de la lectura.

El disseny és un concepte intrínsecament associat a la ciutat de Barcelona, i n’ha estat i en continua sent una de les millors cartes de presentació arreu del món. Però, més enllà d’aquesta evidència, l’anomenat Sistema Disseny Barcelona remunta els seus orígens a les primeres dècades del segle XX, quan, amb el Noucentisme, les arts de la modernitat (cartellisme, gràfica, perfumeria, interiorisme, etc.) van viure un moment de maduresa excepcional, i els artistes catalans participaven en les avantguardes europees.

El llibre La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), un camí de modernitat, coordinat per Anna Calvera, és una recerca col·lectiva del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis de la UB (GRACMON), que, a través d’aportacions de procedències diverses, ofereix una lectura transversal de l’evolució recent d’aquest art, des de la implementació de la indústria fins a l’aparició d’institucions creades per dissenyadors o la reivindicació d’una professió que aspirava a convertir-se en disciplina.

Dividit en dos grans capítols, «1914-1950. La formació de la modernitat» i «1950-2014. La formació del Sistema Disseny Barcelona: institucionalització i consolidació del fenomen disseny», el llibre estableix a mitjan segle XX un punt d’inflexió cabdal en la història del disseny a casa nostra. Sense necessitat d’haver de retrocedir fins al 1775, any en què la Junta de Comerç va crear l‘Escuela Gratuita de Diseño per formar dibuixants capaços de subministrar dibuixos de flors per estampar i d’ornaments per aplicar a les diverses indústries artístiques, és acceptat que els orígens del disseny modern s’articulen al voltant de l’època noucentista, just quan sorgeix la necessitat d’atribuir una identitat als productes. En aquest sentit, Calvera recorda pertinentment en la introducció que el disseny neix com a nova pràctica professional amb la finalitat de «vetllar per la qualitat estètica de la producció industrial i per la preservació del paisatge en el món del consum de masses», és a dir, vinculat a la industrialització. Així és com es traça una història, resseguint esdeveniments com l’Exposició Internacional del Moble de 1923, la fundació i l’evolució de l’empresa de perfumeria Myrurgia de la mà de l’escultor Esteve Monegal, o les revistes d’abans de la guerra civil Feminal, El Hogar y la Moda o La Dona Catalana, enteses com a mitjans per crear un mercat femení a través de nous productes. Totes aquestes iniciatives, juntament amb les indústries de la ràdio i els electrodomèstics i l’avantguarda gràfica, configuren la voluntat inicial de lligar una realitat industrial al concepte de Good Design, de vincular el bell amb l’útil.

Pel que fa al període corresponent a la segona meitat del segle XX, el llibre vindica la tasca fonamental i seminal de dos crítics: Enric Bricall, lligat de sempre a la reconeguda escola Elisava, i Alexandre Cirici, que amb les seves opinions, els seus articles i ensenyaments, sempre provocadors i originals, va marcar tota una època del disseny a la ciutat, la influència de la qual encara dura. A partir de 1950 es reconeix el disseny com a tal, sense necessitat d’afegir-hi adjectius, i el llibre presenta moments i aspectes molt variats: analitza la importància de la fotografia, que fa la seva entrada com a llenguatge discursiu capaç de construir una imatge per a la ciutat als anys seixanta; estudia el component artesà del teixit productiu real existent a Catalunya quan va arribar el disseny i com va ser d’important que hi hagués tants artesans encara actius per poder desenvolupar els primers productes de disseny; revisa la publicació de llibres sobre disseny a través de la història de l’editorial Gustavo Gili, que va afavorir la creació d’una cultura del disseny local autòctona; i també fa un repàs de les propostes avançades i d’avantguarda que van tenir lloc a la Barcelona de la transició i els anys següents, i que culminaren en l’anomenat «model Barcelona» dels Jocs Olímpics, en què l’arribada de la nova tecnologia va suposar la mecanització definitiva de la feina de dissenyar i dibuixar gràficament.

El llibre acaba amb la crisi iniciada el 2008, que afecta profundament el món barceloní del disseny i inicia una nova etapa molt allunyada dels paràmetres que havia establert el sistema industrial de producció. Es complementa amb altres eines i fonts d’informació, posades a disposició dels investigadors amb la voluntat de continuar impulsant l’estudi de la història barcelonina del disseny. Aquesta obra no només aplega aportacions de diverses procedències, sinó que constitueix, sens dubte, una obra de referència per entendre el paper del disseny en un dels països en què gaudeix de més bona acollida.

«Els jesuïtes havien fundat l’escola gratuïta de Clermont a París el 1563 i Lluís XIII els va permetre tornar-hi. De fet, Enric IV els havia regalat un dels seus castells perquè fundessin una universitat “per instruir la joventut, fer que s’enamori de les ciències, l’honor i la virtut per poder servir el públic”. Tant l’escola de Clermont com aquesta nova institució fundada el 1604 van tenir un èxit aclaparador i s’ha de dir que aquest fet no ens ha de resultar estrany: ja durant el segle XV la burgesia va començar a preocupar-se per l’educació dels seus fills, ja que la veien com una mena d’ascensor social que els havia de permetre distingir-se dels antics valors i ocupar un lloc destacat dins de la nova societat renaixentista.»

«Newton considerava que les noves tasques que la vida li oferia no eren prou “intel·lectuals” i no tenia cap interès a dedicar-s’hi: quan havia d’anar amb les ovelles al camp, es dedicava a construir maquetes, i els animals se li escapaven pels camps dels veïns, als quals després havia de pagar les destrosses per les tanques trencades i les plantes malmeses. Al mercat, subornava el seu servent perquè s’encarregués de les compres i vendes de la casa mentre ell anava a llegir, i, si anaven a Grantham, se n’anava directament a casa de Mr. Clark per tal de retrobar-se amb els seus llibres.»

«Definitivament, Euler estava obrint-se pas en el camí de la fama: tots els físics i matemàtics d’arreu d’Europa es van treure el barret davant de l’ús que va fer de les equacions diferencials per resoldre els problemes de física.»

«Jordi Joan va ser un dels pocs científics espanyols sobresortints del segle XVIII i va participar en l’expedició francesa al Perú per fer les mesures de l’arc del meridià a l’equador.»

«A partir dels seus estudis sobre geodèsia, Gauss va començar a donar voltes seriosament a l’existència d’una geometria en què el cinquè postulat de les paral·leles no es complís i el camí iniciat per Lambert va ser l’escollit. Així, a finals de 1799, Gauss va escriure a Bolyai:

Si es pogués demostrar l’existència d’un triangle d’àrea tan gran com volguéssim, aleshores es podria demostrar rigorosament la totalitat de la geometria euclidiana. Moltes persones considerarien que aquesta proposició és un axioma, però jo no! És possible que l’àrea no arribi mai a un cert valor límit.»

Tots els amants del cinema ens hem estremit amb la seqüència de les escales d’Odessa d’El cuirassat Potemkin, de Serguei Eisenstein, que gairebé 90 anys després continua mantenint tota la força i la càrrega dramàtiques, ens hem meravellat amb el llarguíssim pla seqüència inicial d’intensitat creixent de Set de mal, d’Orson Welles, o hem gaudit amb l’encreuament d’històries de Pulp fiction, de Quentin Tarantino. Perquè el cinema no és només el talent visual per saber crear històries, sinó sobretot l’ofici –l’art, segurament– de saber-les muntar. Al costat de directors com Spielberg, Truffaut o Coppola, muntadors com Sally Menke, Michael Kahn o Walter Murch –desconeguts del gran públic– constitueixen els orfebres indispensables perquè les pel·lícules tinguin significat i estil.

El montaje cinematográfico (Publicacions i Edicions de la UB, 2014), de Joan Marimón, exposa tots i cadascun dels secrets d’aquesta professió, tant les regles teòriques que poden satisfer l’aficionat al cinema més exigent, com els aspectes pràctics, mitjançant l’anàlisi detallada de seqüències concretes, que interessen als estudiants i als practicants del cinema. Al llarg de gairebé 600 pàgines, el llibre funciona com un tractat complet sobre cinema, ja que l’autor en repassa sencera la història vista a través dels ulls de l’ofici, i no s’està tampoc d’ampliar l’objectiu i dir la seva sobre les altres dues potes fonamentals de la indústria cinematogràfica: el guió i la direcció.

Marimón estructura el seu llibre en dos grans apartats: un primer apartat dedicat al guió, direcció i muntatge, i un segon apartat molt més extens i detallat, dedicat al muntatge segons els tipus de seqüències. Acaba amb uns annexos breus de bibliografia i caracterització de films segons els gèneres i els estils.

En la primera part es fa un repàs exhaustiu dels tres fonaments sobre els quals reposa tota pel·lícula: guió, direcció i muntatge, des de la perspectiva clàssica, fornint al lector els elements bàsics per comprendre la factura del fet cinematogràfic ‘des de dins’ –ben mirat, l’autor no és només professor, sinó també realitzador i guionista–. Seguidament, ens aporta una caracterització i una anàlisi de tots els recursos utilitzats per la sintaxi cinematogràfica: el·lipsis, muntatge per tall, plans seqüència, fora de camp, veu en off, formats, escombrades, fosa en negre, flash back, encadenaments, tràveling, panoràmiques, zoom, càmera lenta, bullet time, etc.

En la segona part, l’autor examina l’ofici en funció del tipus de seqüència: acció, thriller, terror, fantàstic, dansa, sexe, tràilers, videoclips, reportatges periodístics i informatius, i fins pel·lícules experimentals, analitzant les particularitats i els mecanismes propis de cada gènere i les necessitats de muntatge de cadascun.

Finalment, cal destacar un darrer capítol en què Marimón aporta exemples pràctics d’una gran quantitat de pel·lícules ben conegudes, agrupades per gèneres. Des del famosíssim rosebud de Ciutadà Kane fins als diàlegs en off de Psicosi, passant per les carreres de quadrigues de Ben-Hur, la persecució de French connection, el tsunami de Lo imposible o la massacre de Taxi driver. Un tractat cinematogràfic complet que posa a l’abast de tots els públics els secrets d’un ofici poc divulgat, transmès amb l’entusiasme d’un apassionat del cinema.

L’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona publica ADN forense: problemas éticos y jurídicos, un treball multidisciplinari coordinat per María Casado i Margarita Guillén, en el qual participen juristes, filòsofs, biòlegs, tècnics i metges amb l’objectiu de posar de manifest els problemes eticojurídics en l’obtenció, l’anàlisi i l’emmagatzemament de mostres i perfils d’ADN, tant en l’àmbit judicial com l’extrajudicial, i determinar quines serien les mesures a adoptar per al seu tractament i la resolució de conflictes en els diversos àmbits implicats.

Casado i Guillen són conscients que l’ADN és sovint motiu de molta controvèrsia –«no és un tema pacífic», adverteixen– i no pretenen impartir doctrina, tan sols suscitar el debat. Parteixen del fet que l’ús de les anàlisis genètiques afecten drets fonamentals reconeguts i que ha d’estar supeditat a vies de control democràtic. En aquests moments, tant pel que fa a la lluita contra el terrorisme i la delinqüència internacional organitzada, com a l’ús de tecnologies de l’ADN entre particulars i a la comercialització de productes derivats –tests genètics, per exemple–, sembla que es pugui renunciar a drets històricament reconeguts i considerats intangibles. Davant d’aquests fets, les coordinadores opinen que cal prendre mesures que garanteixin la seguretat individual i col·lectiva amb propostes compatibles amb els drets reconeguts i amb les diverses concepcions morals i jurídiques existents.

A tal efecte, el llibre ha reunit un grapat d’especialistes –tots ells de reconeguda vàlua i experiència– en tres grans blocs: professors i acadèmics, científics i perits policials, i juristes que, en cada capítol, tracten una qüestió rellevant que afecta el tema de l’ADN. S’inicia amb una proposta de marc de reflexió sobre la informació genètica i el dret, i al llarg de l’obra es va concretant l’ús i l’emmagatzemament de les mostres. Capítol a capítol, es tracten els problemes precisos que sorgeixen amb l’obtenció, l’anàlisi i el posterior emmagatzemament de les mostres i dades, i el seu ús judicial i extrajudicial. Des de les implicacions que la informació genètica té en el dret, com les informacions científiques necessàries per poder analitzar amb rigor els problemes de la mal anomenada «empremta genètica», passant per la protecció de la intimitat genètica, la utilització de la identificació en casos d’investigacions criminals, la valoració pericial de la prova genètica o els últims avenços en anàlisis genètiques identificadores. També es tracta tot el tema referent als menors, els diagnòstics de paternitat sense consentiment de la mare, l’emmagatzemament i l’arxiu de perfils, i la cooperació internacional en l’intercanvi de mostres.

L’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona ofereix una forma de fer bioètica basada en una concepció flexible, pluridisciplinària i laica, emmarcada en el respecte als drets humans reconeguts. L’objectiu és subministrar arguments que fomentin l’autonomia de les persones en la presa de decisions i que contribueixin a la construcció d’una societat més transparent i democràtica. La llarga i intensa trajectòria divulgadora i científica ha donat com a fruit un fons editorial nodrit i complet, que, des de 2013, fa part del catàleg de Publicacions i Edicions de la UB (http://www.publicacions.ub.edu/refs/observatoriBioEticaDret/). Els últims títols publicats amb l’editorial de la UB han estat: La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya, de Lídia Buisan; Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres, d’Eleonora Lamm; i La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos humanos de la Unesco y la discapacidad, de María Casado i Antoni Vilà. En preparació: Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.) i Desapariciones forzadas de niños en Europa y Latinoamérica, de María Casado i Juan José López Ortega.

L’obra Història de la matemàtica –publicada en dos volums: Des de Mesopotàmia fins al Renaixement i Des del segle XVII fins a l’inici de l’època contemporània–, de Carlos Dorce, és la  primera història de les matemàtiques escrita en català. El primer volum, que inclou un proemi del professor emèrit Josep Pla i Carrera, estudia l’evolució de les matemàtiques des dels seus orígens fins al segle XVI, moment d’inflexió que donarà pas a l’anomenada matemàtica moderna. Comprèn, doncs, una llarguíssima etapa en què les grans civilitzacions antigues i medievals van establir els fonaments de la geometria, el càlcul, l’àlgebra i la mecànica. El treball vol descobrir al lector les fites i les curiositats d’una ciència que ha estat determinant per al progrés de la humanitat. Com tots els altres coneixements, les matemàtiques han evolucionat molt des que les societats primitives van començar a comptar fins a l’actualitat. L’estudi d’aquest recorregut és apassionant i, en molts casos, de vital importància per arribar a comprendre plenament alguns conceptes matemàtics.

El recorregut històric s’inicia a l’antiga Mesopotàmia, bressol de la revolució neolítica que va transformar la humanitat de petites comunitats nòmades de caçadors-recol·lectors a societats sedentàries, organitzades i jerarquitzades. Aquesta nova organització social, i les necessitats i conseqüències que se’n van derivar –conflictes, lluita pel poder–, va provocar l’eclosió del pensament abstracte i de la matemàtica. Dorce ens condueix de forma amena i entenedora pel recorregut que va del sistema de numeració i l’àlgebra babilònics, fins a la ciència dels antics egipcis que va possibilitar la construcció de les piràmides. Presenta al llarg de totes les seves pàgines nombrosos exemples, fórmules, fotografies i reproduccions d’escriptura cuneïforme i jeroglífics. Al final de cada capítol inclou una «lectura d’interès» sobre el període explicat, extreta d’una obra d’algun especialista de renom, així com una breu bibliografia especialitzada.

Després de babilonis i egipcis, avança vers l’època clàssica, dedicant sengles capítols a Euclides i Arquímedes, i salta seguidament a l’hegemonia àrab durant l’edat mitjana, en especial a la matemàtica conreada a Al-Àndalus. Pel que fa a l’Europa cristiana, dedica un capítol a Leonardo de Pisa (segle XIII), per cloure el recorregut històric del primer volum al Renaixement i l’aventura científica d’aquell moment: la resolució de la cúbica.

El llibre es clou amb un annex onomàstic que llista el grans matemàtics d’aquesta primera època de la matemàtica, tot citant les seves aportacions i obres destacades.

En el segon volum, l’autor adopta un enfocament un xic diferent, ja que explica la història de les matemàtiques a través dels matemàtics més significants. Així, inicia el seu relat a partir de la tríada francesa formada per Descartes, Fermat i Pascal, que albiraren la teoria dels nombres, el càlcul d’àrees i de probabilitats. Segueix amb Newton, Leibniz i el càlcul diferencial, i amb l’obra d’Euler –que l’autor qualifica de «majestuosa»– al voltant de les equacions diferencials i el càlcul de variacions, i clou el llibre amb Gauss i la seva geometria no euclidiana. A més d’aquests personatges centrals, apareixen també altres matemàtics com Wallis, Huygens, Bernoulli, Cauchy, Legendre, Galois, Abel i d’altres, tot configurant un paisatge científic europeu de molt alta volada.

En definitiva, aquesta història de la matemàtica omple un buit molt important en la didàctica d’aquesta ciència en la nostra llengua, i ho fa de la millor manera possible: fent-la entenedora per a un públic no especialitzat en una matèria no precisament fàcil.

Carlos Dorce (Barcelona, 1974) és professor d’Història de les Matemàtiques de la UB i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquesta disciplina, entre els quals hi ha Fermat y su teorema (2007), Ptolomeo. El astrónomo de los círculos (2006) i Azarquiel: el astrónomo andalusí (2008). Actualment, combina la docència a la Facultat de Matemàtiques amb la tasca de professor de secundària i batxillerat a l’Institut Barres i Ones de Badalona, del qual és el director.

Així mateix, ja a Barcelona, destaquem molt especialment la presentació de La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), un camí de modernitat, obra polièdrica coordinada per Anna Calvera (l’acte, que va tenir lloc al Centre de Documentació del Museu del Disseny de Barcelona i que va comptar amb la participació de Marta Montmany, Oriol Pibernat, Curro Claret i Mireia Freixa, va ser tot un èxit d’assistència).

I ara, a l’editorial, comencem a preparar la Setmana del Llibre en Català, que enguany tindrà lloc del 5 al 14 de setembre a l’Avinguda de la Catedral, amb un calendari intens de presentacions i activitats, i les novetats més significatives de l’any. Una gran parada compartida amb l’editorial Adesiara acollirà els nostres llibres durant els deu dies de fira.

El primer a obrir foc va ser l’historiador Joaquim Nadal des de les pàgines d’El Punt – Avui al mes de desembre, el qual, després de situar la figura i l’obra de Folch i Torres, escrivia aquest comentari sobre el llibre: «És una edició sensible i acurada que ens aporta coneixement ordenat sobre els personatges més destacats de la renovació cultural d’aquells anys. Sabem què els movia i què els interessava i constatem, ara, el compromís que mantingueren amb el patrimoni que van ajudar a descobrir i a llegir d’una altra manera». Per la seva banda, al mes de febrer el diari Ara va dedicar a Folch i Torres un ampli reportatge en què remarcava que les seves expedicions «van ser l’embrió de l’actual MNAC».

Així mateix, L’Avenç i la Revista de Girona han publicat sengles ressenyes sobre el llibre. El número de desembre de L’Avenç ofereix un reportatge de tres pàgines, realitzat per Susana Portell, en què es glossa el contingut del llibre i es reivindica, pel que fa a l’autor, «el deute enorme que li tenen la museografia, la història de l’art i la crítica del nostre país». Finalment, la Revista de Girona publica, en el número de març-abril, una ressenya signada per Rosa M. Gil que valora «les claus per interpretar bona part de la trajectòria professional de Joaquim Folch i Torres» que aporta el llibre.

Joaquim Folch i Torres (1886-1963), escriptor, museòleg, historiador i crític d'art, va ser una figura cabdal en la cultura d’aquest país durant el primer terç del segle XX. L’edició del Llibre de viatge (1913-1914), a cura de Mercè Vidal i Jansà, professora del Departament d’Història de l’Art de la UB i comissària dels actes d’homenatge a Joaquim Folch i Torres, aplega per primer cop en forma de llibre un recull d’articles redactats per un joveníssim Folch i Torres, en ruta per Europa just abans de la Gran Guerra amb l’objectiu de conèixer les col·leccions d’art tèxtil i estudiar l’organització dels museus d’art de les principals capitals de França, Anglaterra, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Àustria, Hongria, Suïssa i Itàlia. Aquests articles, que revelen un intel·lectual en formació, es van anar publicant a la «Pàgina artística» de La Veu de Catalunya i, més tard per entregues, a la  revista «noucentista» vilanovina Themis, però no van veure mai la llum com a unitat, tal com originàriament preveia l’autor. Vidal, gran coneixedora de la vida i l’obra de Folch i Torres –a qui va dedicar la tesi doctoral–, els ha recuperat i els ha donat forma. L’estudi que prologa el llibre revisa l’itinerari que seguí i analitza els artistes i els grans temes que van atreure la seva curiositat; però, sobretot, situa el text de Folch en l’optimisme constructiu de la Catalunya del nou-cents.

El viatge va aportar a l’autor una coneixença directa dels llocs, dels seus museus i edificis significatius, del paisatge urbà i del territori que el trajecte en tren li permetia observar i recórrer amb atenta mirada. Folch tenia la plena convicció que «sense penetrar el paisatge d’un país no és possible penetrar el seu art».

Joaquim Folch i Torres és l’autèntic «pare» dels museus barcelonins. Va crear, dirigir i ordenar els museus de la ciutat i, en especial, donà vida als Museus d’Art de Catalunya –avui MNAC– des de la seva creació, el 1934, fins al final de la guerra civil. Gràcies a la seva tasca, al 1919 es va poder salvar –davant l’amenaça real de venda i exportació als Estats Units– el ric patrimoni de les pintures murals romàniques, ja que va convèncer les autoritats polítiques i culturals que calia preservar-les. Així, doncs, foren arrancades dels seus llocs originals i traslladades al museu. Més tard, en plena guerra civil, l’any 1937, va creure necessari transportar tot aquest patrimoni a Olot. La vàlua de les col·leccions va ser el garant perquè el Jeu de Paume de París acollís l’exposició d’art medieval que faria conèixer a Europa aquest preuat patrimoni i salvaguardar-lo. Però, malgrat la importància de la tasca que va dur a terme, Folch i Torres no va arribar a ser un personatge conegut. Hi va contribuir el fet que, havent exercit els càrrecs de director general dels Museus d’Art i de secretari de la Junta de Museus tant en l’etapa de la Mancomunitat com en la de la Generalitat republicana, va ser víctima de la repressió, primer durant la dictadura de Primo de Rivera i, després, sota el règim franquista. Condemnat en judici sumaríssim a dotze anys de presó per «auxilio a la rebelión militar» –pels articles que havia escrit en defensa del patrimoni–, finalment li va ser commutada la pena per la de tres anys de presó menor l’any 1942. Cessat del seu càrrec, mai més va poder dirigir cap museu. Joaquim Folch i Torres forma part de la generació d’intel·lectuals catalans que, per culpa de la guerra d’Espanya, van veure destruïts tots els valors cívics i culturals en què s’havien format i que havien inspirat tant la seva tasca professional com la seva vida. L’edició d’aquest llibre i el seu ressò han contribuït a situar-lo en el lloc que li correspon.

Segurament poques qüestions són tan rellevants per als ciutadans usuaris de la sanitat com les dades personals de salut. Tal com assenyala Ana Macpherson al reportatge «Què hi ha a la meva història clínica?», aparegut a La Vanguardia amb motiu de la publicació del llibre de Lídia Buisan, en poc temps la vulnerabilitat d’aquestes dades s’ha aguditzat per la implementació de les històries clíniques compartides i dipositades en un cloud sanitari –anomenat HC3– que, si bé facilita l’accés a la informació dels malalts, no garanteix que el titular de la informació tingui prou coneixement sobre quines dades es comparteixen, qui les comparteix i per quines raons.

Són seixanta milions de documents amb anàlisis de sang, ecografies, radiografies, ressonàncies, biòpsies, informes quirúrgics i informes d’urgències que formen el nucli inicial de la història clínica compartida dels ciutadans catalans. La seva utilitat per al servei sanitari és indubtable, ja que permet que, si un pacient de Cervera es trenca la tíbia a Girona, el traumatòleg de l’hospital Trueta pugui disposar immediatament del seu historial mèdic i esbrinar, per exemple, si és intolerant a algun medicament. Però, més enllà d’aquesta utilitat, el pacient també té dret a preservar la seva intimitat pel que fa a aspectes privats, com ara un avortament o un episodi de trastorns mentals.

En aquest llibre Lídia Buisan, metgessa i advocada, proposa amb valentia un replantejament del secret mèdic en la relació assistencial dins el marc de la història clínica compartida, així com una reconsideració del paper dels metges, que han de vetllar pel respecte a la intimitat dels ciutadans. La confidencialitat en l’assistència sanitària aprofundeix en aspectes controvertits de l’àmbit de la bioètica, de la pràctica mèdica i dels drets humans, i hi aporta solucions concretes. L’autora reconeix els enormes avantatges de compartir informació clínica per millorar el diagnòstic, però insisteix que tot això passa sense que el principal interessat en tingui coneixement i pugui expressar la seva opinió, i remarca el fet que tots aquests documents i dades digitalitzades s’incorporen automàticament a la HC3 sense l’autorització de la persona afectada. Buisan pensa que els metges han de tenir present que tot allò que inclouen en les dades clíniques dels seus pacients, i que forma part de la seva privacitat, ho poden veure altres persones que no els coneixen.

Lídia Buisan és llicenciada en medicina i cirurgia, i doctora en dret per la Universitat de Barcelona. Ha format part de la Comissió de Deontologia del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (1982-2003) i del grup de treball Drets ARCO – Història Clínica Compartida, del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya (gener-juliol de 2012). Membre de l’Observatori de Bioètica i Dret i del grup de recerca consolidat Bioètica, Dret i Societat de la Universitat de Barcelona, actualment és professora d’ètica mèdica i de bioètica a la Facultat de Medicina.

La Col·lecció de Bioètica de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, dirigida per la Dra. María Casado, promou una concepció de la bioètica flexible, pluridisciplinària i laica, en el marc del respecte als Drets Humans reconeguts, i fomenta el debat informat sobre «les qüestions ètiques relacionades amb la medicina, les ciències de la vida i les tecnologies associades aplicades als éssers humans, tenint en compte les seves dimensions socials, jurídiques i ambientals» (art. 1.1, Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans).

El llibre, amb pròlegs del rector Dídac Ramírez i del degà de la Facultat de Filologia Adolfo Sotelo, aplega treballs de temàtica molt diversa, des de la morfologia del català, el castellà o el basc en un article d’Itziar Aduriz i Josep del Rio sobre el veïnatge lingüístic d’aquestes llengües al Pirineu, fins a un assaig de Jesús Tuson sobre la història de la comunicació escrita, passant per la poesia galaicoportuguesa, la literatura russa o l’òpera wagneriana. Són contribucions escrites per companys de professió, molts d’ells també de facultat, des de l’admiració i el reconeixement vers la figura de Serrano, lingüista i matemàtic, pensador i comunicador. A les col·laboracions, hi trobem els noms del lingüista Albert Bastardas, la filòloga i poeta Coloma Lleal, l’eslavista Ricard San Vicente, l’antropòleg Ignasi Terradas o la semiòloga Helena Usandizaga, entre molts d’altres, els quals amb els seus articles –alguns d’elevat to acadèmic i científic, d’altres més assequibles i pedagògics– ens ofereixen una visió interdisciplinària i transversal no només de la gran passió de l’homenatjat, la lingüística, sinó del coneixement humà en general.

Cal destacar l’aportació realitzada per Joaquim Maria Puyal, que clou el llibre amb l’escrit Epíleg setmanal. Puyal, que va ser alumne del professor Serrano, el qual també li va dirigir la tesi doctoral l’any 2010 (convertida en llibre l’any següent amb el títol Aicnàlubma, publicat per Columna), narra, en clau personal, els seus records dels anys d’estudiant universitari i l’inici de la seva amistat amb el professor Serrano, al llarg d’una setmana lectiva a la facultat.

Autor de referència en matèria de llenguatge i comunicació, Sebastià Serrano (Bellvís, Pla d’Urgell, 1944) va estudiar Matemàtiques i Lletres a la UB, on també es va doctorar amb una tesi sobre lingüística matemàtica. El 1969 va impartir a la Universitat els primers cursos de semàntica general i de lingüística matemàtica de tot l’Estat espanyol. Ha publicat diversos estudis sobre semiòtica, lingüística general, poètica, filosofia, teoria de la ciència i, sobretot, teoria de la comunicació, que l’han fet merèixer premis com ara l’Anagrama d’assaig l’any 1974 (Elementos de lingüística matemática), el Joan Fuster d’assaig el 1978 (Lingüística i qüestió nacional), el Ramon Llull de novel·la el 1990 (Elogi de la passió pura) i la Creu de Sant Jordi el 2003. És autor també, entre d’altres, de Comunicació, llenguatge i societat (1993), Comprendre la comunicació (2000), El regal de la comunicació (2003), L’instint de la seducció (2004) i La festa dels sentits (2009). Més recentment, ha publicat L’actitud positiva (2012) i De l’amor, la mentida i la persuasió (2013), que segueixen l’empremta d’èxit de les seves obres anteriors. Com a professor visitant, ha impartit cursos i conferències a les universitats de Berkeley, Mèxic DF, Buenos Aires, Estocolm, Amsterdam, Frankfurt, París i Roma, entre d’altres. També col·labora en nombrosos programes de ràdio i televisió.

«El ministre Marcel·lí Domingo aprofundeix  en la funció socialitzadora de l’escola i ens dirà, en un llibre-informe sobre els vuit primers mesos de la República, que les urgències se centraven a posar al servei de totes les persones “una escola socialment més justa i obrir totes les portes educatives, constituir la igualtat davant l’escola, donar pas a les persones capacitades, al talent i, en conseqüència, esborrar les desigualtats davant la cultura”. Aquest ministre, responsable del Pla de construccions escolars, afirmava de manera categòrica: “Ha llegado el momento de redimir a España por la Escuela”. En la mateixa línia de pensament s’expressen persones com Rodolfo Llopis, Lorenzo Luzuriaga, Fernando de los Ríos i el mateix Ventura i Gassol. Són tots ells, i amb el suport unànime d’amplis sectors populars del republicanisme, els que van donar forma i corporeïtat a aquesta possible utopia.»

«En la base dels que concedeixen a l’educació un paper de protagonista per al canvi del país i de les seves persones, podem observar l’herència i el pes específic de les persones que van recórrer l’itinerari marcat per la Institución Libre de Enseñanza o per l’imaginari social i polític de les primeres experiències associatives obreres i del socialisme com a organització política. Moltes iniciatives socials, com les escoles i centres racionalistes, les escoles socialistes, les cases del poble, les universitats populars, els ateneus obrers de tendències alliberadores, sorgien per tot arreu com a resposta a l'erm educatiu i cultural de l’Espanya oficial prerepublicana.»

«Aquesta herència, múltiple en visions i idees, al voltant del paper i la funció social de l’educació, preexistent a la proclamació de la II República, és molt important a l’hora de focalitzar l’acció política del primer govern republicà. Tenien la consciència clara que difícilment podia construir-se un estat democràtic amb una població massivament poc il·lustrada o analfabeta; també assenyalaven que una societat més justa i més lliure requeria un marc social inclusiu que garantís per a tots i totes la igualtat d’oportunitats. Rodolfo Llopis, a la seva obra La revolución en la escuela, assenyala que l’escola republicana té per objectiu central la transformació de les persones. “El cicle revolucionari no finalitza fins que la revolució no arribi, precisament, fins a les consciències... Per això no hi ha revolució que no porti dins les seves entranyes una reforma pedagògica.” L. Luzuriaga, entestat a concretar el projecte educatiu de la escuela única, assenyalaria la necessitat de socialitzar la cultura i entendre l’educació com un servei públic i neutral en els àmbits religiosos i polítics.»

L’obra, que Publicacions i Edicions de la UB coedita amb la Universitat Autònoma de Barcelona i amb la col·laboració de la Universitat de Nottingham, recull articles d’especialistes de les tres universitats que analitzen casos concrets sobre com la religió va afectar el llenguatge visual –l’art, en definitiva– en la Catalunya de l’edat moderna, tot creant nous temes iconogràfics, com ara la Passió i la Vida de la Verge, amb un tractament emocional de la imatge i cercant la persuasió com a principal objectiu.

Sílvia Canalda, professora d’Història de l’Art de la UB, estudia el cas de la Verge de Montserrat, constatant l’antiguitat i l’arrelament de la seva devoció en l’àmbit català, i les raons i els usos que expliquen la proliferació d’una determinada representació seva durant aquest període. També aprofundeix en aquest sentit l’article de Cristina Fontcuberta, professora també d’Història de l’Art de la UB, que estudia com la guerra dels Segadors i la revolta popular que va comportar, van produir tot un gavadal d’imatgeria –entre la qual també les del culte a la Verge– en què per primer cop trobem elements de caire identitari català, contraposat a l’enemic castellà.

En una línia d’investigació semblant, l’assaig de José A. Díaz, amb el suggerent títol L’enemiga obedient? Les exèquies reials a Catalunya en l’època moderna, mostra quina era la implicació de la societat catalana en les exèquies reials a l’època moderna,  ja què la mort també tenia un significat polític, tot donant a conèixer com es van organitzar els funerals, que avui diríem d’estat, des de Pau Claris fins a Carles III, passant per Lluís XIII de França i Felip V de Borbó, per mirar d’escatir-hi les actituds i les intencionalitats polítiques de la societat barcelonina i catalana de l’època.

També cal destacar l’article d’Alejandro Coroleu, que analitza la desconeguda identitat de Baptista Mantuanus, un dels catalans més internacionals del segle XVI, que fins i tot va arribar a ser citat pel mateix Shakespeare, i que fou traduït a diverses llengües, i consultat per lectors de diferents confessions religioses.

Altres estudis remarcables són els de Ramon Dilla, que analitza el paper del culte a sant Ramon de Penyafort mitjançant l’art, en la fundació de la congregació religiosa dels mercedaris, representativa de la Corona d’Aragó. Jean Andrews, que aprofundeix en l’estudi del dolor de la Verge en la pintura de Luis de Morales, anomenat el Diví. Jeremy Roe se centra en el concepte de decorum, una de les idees clau de la literatura artística espanyola de la Contrareforma, per tal de reflexionar sobre les contradiccions existents entre els autors més importants del període. L’article de Borja Franco analitza la particular atenció i l’increment d’obres artístiques dedicades a la Mare de Déu en la predicació destinada a les minories dissidents, com els moriscos. Darío Velandia, tenint en compte que el factor religiós és fonamental per entendre els esdeveniments i la producció artística del moment a Catalunya, aprofundeix en el paper que va tenir la imatge en la predicació i l’oratòria, així com en els usos i les estratègies emprades.

Els estudis dedicats a Nàpols i Sardenya, territoris de l’antiga Corona d’Aragó, estableixen les concordances i diferències en les actituds i en les estratègies de les imatges del període.

Així, els articles de Diana Carrió-Invernizzi i de Sara Caredda se centren en la qüestió del patronatge artístic, tant d’autoritats civils com religioses, i en la seva significació política i identitària a Nàpols i a Sardenya respectivament.

L’obra compta amb una selecció d’obres de l’extens i valuós Fons de Reserva del CRAI, de la Universitat de Barcelona, que volen suggerir una nova mirada a través de dos dels grans conceptes clau que basteixen el llibre: la devoció i la identitat. El recorregut que ens proposen les imatges abasta territoris europeus vinculats políticament i religiosament a la monarquia hispànica durant l’època moderna, com ara Catalunya, València, Castella, Nàpols o Sardenya.

 La 32a edició de la Setmana del Llibre en Català tindrà lloc enguany a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, del 5 al 14 de setembre. S’hi exposaran un total de 83 segells editorials (entre els quals Publicacions i Edicions de la UB), 17 llibreries, la Institució de les Lletres Catalanes i el Govern d’Andorra. A l’espai l'iQuiosc.cat hi haurà una mostra de més de 300 revistes editades en català. També hi haurà un escenari, on tindran lloc diferents activitats com ara presentacions, debats, lectures, contacontes i recitals, així com una sèrie de circuits de lectura per orientar el visitant i espais on poder descansar i, sobretot, llegir. L’editorial de la UB hi exposarà més d’un centenar de títols i presentarà les principals novetats editorials del mes de setembre.

La UB ha recuperat Barcelona sense Universitat i la restauració de la Universitat de Barcelona (1714-1837), un llibre perdut i pràcticament inèdit de l’historiador Ferran Soldevila, escrit l’any 1937 en plena Guerra Civil per celebrar el primer centenari de la restauració de la Universitat de Barcelona, sobre el període de la seva supressió després de la derrota de 1714 i els llargs cent vint-i-tres anys de vicissituds posteriors en què la ciutat va maldar insistentment fins recuperar-la. Prologat pel catedràtic d’Història Contemporània de la UB Jordi Casassas i per l’escriptor i periodista Enric Pujol, s’ha editat en versió facsímil i és l’aportació de la UB a la celebració del Tricentenari de 1714.

El rector Pere Bosch Gimpera tenia el gran projecte d’escriure la història de la Universitat de Barcelona, i va encarregar a Soldevila aquest període concret. Els orígens medievals i l’època moderna l’havia d’escriure Jaume Vicens Vives, i Guifré Bosch el període comprès entre mitjan segle XIX i principis del XX, però malauradament aquests no van arribar mai a realitzar-ho. Bosch Gimpera tenia una intenció política molt clara per impulsar aquest projecte: «comparar la restauració de 1837 amb la renovació que s’estava produint en aquells moments a la universitat per associar indissolublement la ciència amb la llibertat».

Només Soldevila reeixí, i el seu estudi es va editar com si es tractés d’un treball específic, just abans de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, fet aquest que n’impossibilità la distribució fins ben entrada la dècada dels cinquanta, durant la tímida liberalització universitària del període Ruiz Giménez com a ministre d’Educació, i encara suprimint el pròleg del rector Bosch Gimpera farcit de nombroses referències a la guerra, que havia escrit just després dels bombardejos de l’aviació italiana el maig de 1938. En l’edició actual es recupera el pròleg del rector Bosch tal i com el va escriure.

Els estudis universitaris van ser suprimits cinc dies després que entressin les tropes borbòniques a Barcelona, igual que la Generalitat i el Consell de Cent. La resta d’universitat catalanes van patir la mateixa sort, per ser «fomento de maldades», ja que estudiants i professors s’havien mobilitzat fortament a favor de l’arxiduc Carles i havien participat, amb les armes a la mà, en la defensa de la ciutat. Soldevila analitza la supressió, com Felip V bastí una nova i única universitat a Cervera, i la ferma i tossuda lluita de la ciutat per recuperar la seva universitat, voluntat que es comença a manifestar el 1720, tot just cinc anys després de la derrota, així com la tasca complementària per dotar la capital d’institucions culturals, docents i de ciència que omplissin el buit creat per l’arbitrari absolutisme reial.

Ferran Soldevila (1894-1971), germà de l’escriptor Carles Soldevila. Historiador i home de lletres, va ser membre de l’IEC i de l’Acadèmia de Bones Lletres. Va escriure una Història de Catalunya escrita per encàrrec de Francesc Cambó, publicada en tres volums entre 1934 i 1935, i reeditada el 1962. El 1931 va treballar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i més tard a la Biblioteca Universitària. Durant la Guerra d’Espanya va impartir classes a la Universitat de Barcelona, on era professor d’història. Es va exiliar i va residir a França entre 1939 i 1943, en què va tornar a Catalunya per fer-se càrrec de la càtedra d’història de Catalunya als Estudis Universitaris Catalans. El 1952 va publicar la Història d’Espanya, en vuit volums. Va escriure un important conjunt d’obres, especialment sobre l’Edat mitjana de Catalunya. Va dirigir les col·leccions Un segle de vida catalana i Episodis de la Història.

Originària és el llibre que la Facultat de Belles Arts ha editat amb Publicacions i Edicions de la UB en commemoració dels 35 anys de la seva creació, l’any 1979. L’obra, un autèntic catàleg d’art a cura de Mar Redondo, Teresa-M. Sala, Carla Padró i Dolo Pulido, recull aportacions de professors que escriuen sobre diferents aspectes, vivències, trajectòries i anècdotes de la Facultat al llarg d’aquests anys, i reprodueix bona part de l’obra artística més significativa del seu fons.

El llibre es presentarà al nou edifici del Disseny Hub Barcelona, a la Biblioteca El Clot-Josep Benet (plaça de les Glòries 37-38), el proper 5 de setembre, a les 13 hores, coincidint amb la inauguració de l’exposició «Denominació d’origen: Col·lecció Belles Arts»;, dirigida per Mar Redondo, Teresa-M. Sala i Dolo Pulido, amb què la Facultat mostra per primer cop de manera extensa al públic una part significativa del seu fons artístic. L’exposició es podrà veure al Km 0 de la Facultat, al vestíbul de l’Edifici Històric de la UB i a espais satèl·lits com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Can Framis-Fundació Vila Casas, la Biblioteca El Clot-Josep Benet dins el DHUB, el Centre Cívic Can Deu i la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. La mostra és una interpretació de la col·lecció Belles Arts a partir de les relacions entre l’ètica i l’estètica, prenent com a punt de referència la coneguda frase «Nulla estetica sine etica» de l’antic professor José M. Valverde.

El llibre, que ha estat dissenyat pel dissenyador i professor de la UB Josep Babiloni, es divideix en tres parts, la primera de les quals, (Re)ferències, recull la visió d’aspectes de caràcter acadèmic, com els plans d’estudi, les TIC o les opcions pedagògiques de la Facultat, de la mà de reconeguts professors com ho són M Dolors Tapias, Miquel Mallol, José M Barragán i Jordi Gratacós-Roig.

La segona, i part central del llibre, titulada Entreacte i relats, és un recull extens de textos curts, de vegades conceptuals, d’altres descriptius, molts d’ells biogràfics i amb una decidida voluntat d’estil, que interpel·len el lector des del record viu dels qui han viscut a la Facultat com a docents: Martí Peran, Anna Calvera, Mercè Vidal, Teresa Blanch, Victòria Combalía, i un llarg etcètera de professors que han impartit docència i ens parlen de com els objectes quotidians, les rutines de feina, les aules i espais i les experiències lectives han acabat configurant la seva vida i la seva percepció de la realitat. Per aquestes pàgines apareixen, entre moltes d’altres realitats, el bar, el lab-media, l’aparcament, la tarima, l’edifici dels antics Menjadors, l’estàtua de Sant Jordi de l’entrada de la Facultat, i fins el magraner arrencat al jardí de ponent... Es tracta de textos catàrtics molts d’ells, escrits des de la sinceritat, a voltes nostàlgica, altres punyent, i molt sovint des de la reivindicació tant de la feina feta, com de la vida passada, apel·lant al reconeixement i revoltant-se davant la indiferència. Són textos tots ells que palesen el caràcter, únic i diferenciat, d’una Facultat molt activa i en constant evolució humana i docent.

Per acabar, l’última part del llibre, Col·lecció Belles Arts, presenta una selecció acurada i interessant dels fons artístics de la Facultat, amb un balanç equilibrat de tots els estils i disciplines.

El curs 1967-68, l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi va estrenar un edifici de nova planta a la zona universitària, a tocar del Reial Club de Polo i l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura, obra dels arquitectes E. Bona, P. Martínez i J.M. Segarra. Després d’un període intens de negociacions, mentre el professor José Milicua n’era el director, amb el decret del 14 d’abril de 1978, l’Escola es va transformar en l’actual Facultat de Belles Arts. En aquell temps, Antoni Maria Badia i Margarit era el rector de la Universitat de Barcelona, i Eulàlia Vintró, la secretària general. El primer degà nomenat de la recent creada facultat universitària va ser Jaume Coll i Puig (1978), càrrec que van exercir posteriorment, i en aquest ordre, Jaume Muxart (1981), Teresa Gil (1983), Miquel Quílez (1988), Joan Hernández Pijuan (1995), Pere Falcó (1998), Josep Cerdà (2001), Teresa Blanch (2004) i Salvador García (2008).

Trenta-cinc anys després, la Facultat de Belles Arts imparteix tres graus: Conservació i Restauració, Disseny, i Belles Arts, i ha quedat consolidada com un dels centres d’excel·lència del país en la seva formació i un referent d’enllaç per als artistes, pensadors i estudiosos de l’art a Catalunya.

«La finalidad principal de este trabajo es poner de relieve cómo la citada Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos debe constituirse como un instrumento internacional de referencia para el abordaje —por los Estados Parte, en primer lugar, pero también por las diferentes entidades, asociaciones, instituciones sanitarias y sociosanitarias que tratan con miembros del extenso y diverso colectivo de las personas con discapacidad— de las cuestiones que tienen que ver con la discapacidad y el tratamiento de las personas que constituyen este colectivo en el marco del máximo respeto a sus derechos, capacidades y autonomía personal. Desde esta perspectiva se analizan, por consiguiente, los diferentes artículos de la Declaración en conexión con las problemáticas suscitadas por la adecuada atención a las personas con discapacidad y su entorno sanitario, social, cultural y educativo, teniendo presente que el campo de la reflexión bioética debe incorporar también a las personas y los grupos considerados, por razones diversas pero en parte comunes, más vulnerables y, por lo tanto, más susceptibles de ser privados de sus derechos en cuanto que personas o de que éstos se vean drásticamente disminuidos tanto en la normativa aplicable como, en especial, en la práctica cotidiana.»

»Debe tenerse presente, además, que la citada Declaración de la Unesco no es el único instrumento internacional aplicable a las personas con discapacidad. En efecto, la promulgación por las NNUU en diciembre de 2006, de la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, obliga a aproximar ambos textos con el objetivo de que puedan ser leídos y comprendidos cada uno a la luz del otro, pues no son en absoluto contradictorios, si bien intervienen a niveles diferentes: uno, de alcance más general en el caso de la Declaración, y otro, más preciso y concreto en el caso de la Convención, pero en ambos casos la finalidad, desde la perspectiva de la bioética, es la misma: establecer principios y proponer recomendaciones para revertir el déficit de ciudadanía que las personas con discapacidad padecen, tanto en el ejercicio de sus derechos como en la educación y la formación en valores del conjunto de los ciudadanos para que las personas con discapacidad puedan considerarse —a sí mismas y en relación con “los otros”— miembros de su comunidad en condiciones de máxima equidad. Se ofrece, por lo tanto, una visión integradora e inclusiva en el tratamiento de la discapacidad.

»Se ha optado, además, por seguir una metodología que ponga de relieve la complementariedad a que se ha hecho referencia, reforzando los ejes centrales de la Convención en los principios de la Declaración. Para ello, se ha puesto directa y explícitamente en relación cada artículo de la Declaración con diferentes apartados de la Convención, a fin de que el lector pueda comprender fácilmente cómo se entrelazan y complementan ambos instrumentos internacionales. Así, tras cada artículo de la Declaración se formulan diversas consideraciones y propuestas que explicitan dicha complementariedad. El texto hace especial mención a algunos de los temas pendientes en el tratamiento de las cuestiones que afectan a las personas con discapacidad: en primer lugar, al propio concepto de discapacidad, pues ésta es, en definitiva, “el resultado de una relación compleja entre la condición de salud de una persona y sus factores personales con los factores externos que representan las circunstancias en las que vive esta persona y que pueden dificultar o impedir la plena y efectiva participación en la sociedad” (OMS, 2001); a la cuestión terminológica, especialmente significativa dada la diversidad de situaciones y de visiones en el colectivo de las personas con discapacidad; a la consideración de que son las personas, y no las asociaciones, los titulares de derechos; a la necesidad de los llamados “ajustes razonables” a fin de asegurar la no discriminación de las personas con discapacidad; y al papel de los Comités de Ética, a todos los niveles, en el tratamiento de este colectivo superando de este modo los tradicionales enfoques meramente médico-científicos para poner en primer plano de la reflexión y la actuación bioética el modelo social defendido en ambos instrumentos internacionales.»

El Centre de Terminologia Termcat publica l’obra Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, que recull més de 35.000 denominacions documentades arreu dels territoris de parla catalana, corresponents a més de 5.800 espècies de plantes vasculars, en bona part autòctones, però també s’hi ha documentat un nombre important de denominacions catalanes per a espècies exòtiques d’interès comercial, cultural o científic. L’obra ha estat possible gràcies a la intensa col·laboració amb la Universitat de Barcelona, tant pel que fa a la tasca investigadora dels autors com a la coordinació editorial de Publicacions i Edicions de la UB.

En l’elaboració del llibre ha participat un nombrós equip d’especialistes en botànica i terminologia, dirigits pel professor de la Universitat de Barcelona Joan Vallès i encapçalats per Joan Veny (professor de la UB), Josep Vigo (professor de la UB), M. Àngels Bonet, M. Antònia Julià i Joan Carles Villalonga, els quals han treballat sobre obres publicades i altra mena de documentació aportada per molts altres experts.

De fet, el llibre que ara es presenta és un dels fruits d’un llarg i complex projecte, iniciat el 1993, que es va plantejar com a objectiu compilar un corpus fitonímic en llengua catalana centrat en totes les plantes per a les quals es documenta una denominació catalana pròpia. Des de l’inici del projecte es va atorgar al llibre Els noms de les plantes als Països Catalans, de Francesc Masclans, un paper referencial com a corpus de partida sobre el qual s’havien de bastir l’actualització i la posada al dia de la informació. A banda d’aquesta obra, s’han buidat més de 300 obres i documents especialitzats (tant publicats com inèdits) dels Països Catalans, o d’abast més ampli, datats entre 1871 i 2013 i que compleixen un requisit indispensable: contenen noms catalans en correspondència amb noms científics.

Així, Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana es converteix en una obra de referència, perquè posa en relació més de 8.400 denominacions científiques amb les corresponents formes catalanes. El llibre no és, però, un recull acrític de denominacions dialectals sinònimes, sinó que, per mitjà de recursos gràfics, permet al lector identificar quines formes són part del cabal normatiu de la llengua i quines altres, en canvi, tenen un ús més reduït o són variants gràfiques.

El volum, doncs, esdevé una obra útil tant per a botànics com per a lingüistes, i de fet pot despertar l’interès de qualsevol persona aficionada al món de les plantes. Diversos índexs (de noms científics, de variants gràfiques, de termes botànics, etc.) faciliten l’accés a la informació des de les diverses perspectives possibles. El llibre presenta també una mostra d’il·lustracions que els autors han volgut destacar perquè tenen denominacions curioses, per exemple perquè són especialment descriptives de la forma de la planta (estrella de camp, esclops o sabatetes de la Mare de Déu, etc.) o per algun altre motiu.

El desenvolupament del projecte i la publicació dels seus resultats ha pogut fer-se realitat gràcies al suport de diverses institucions, com ara l’Obra Social de ’la Caixa’, la Institució Catalana d’Història Natural —societat científica filial de l’Institut d’Estudis Catalans—, el Govern d’Andorra i la Universitat de Barcelona, al costat del Termcat, que n’ha coordinat l’elaboració.

L’obra es presenta en un sol volum, en una edició especialment cuidada, i serà accessible a les llibreries a partir del mes d’octubre. Es preveu que, com un altre resultat del projecte, complementari d’aquest llibre, ben aviat es podrà oferir en línia la consulta a la base de dades que ha servit de suport per a l’elaboració del volum.

Centrat en l’estudi de la Casa Bellesguard i el temple de la Sagrada Família, aquest treball obre nous camins per interpretar el simbolisme gaudinià a partir dels vincles existents entre l’obra de l’arquitecte català i la del pintor alemany Peter Lenz, que alhora s’ha d’emmarcar en el context global de la filosofia de Schelling.

La fascinació que desperta l’obra de Gaudí és deguda en gran mesura a l’enigmàtic simbolisme de les seves formes, plenes de significats místics i filosòfics a vegades difícils de copsar per l’observador, però que s’il·luminen quan s’analitzen a la llum de certs corrents de pensament molt influents en l’art del segle XIX i principis del XX.

El llibre està dividit en vuit capítols, profusament il·lustrats amb fotografies i reproduccions de plànols i dibuixos. Els dos primers se centren en l’estudi de la Casa Bellesguard, situada al peu de Collserola, al barri de Sant Gervasi, i que va ser construïda entre 1900 i 1909 per encàrrec de Maria Sagués, vídua de Jaume Figueras, sobre les restes de l’antiga residència d’estiu del rei Martí l’Humà, del segle XV.

Els quatre capítols següents analitzen la vida i l’obra del pintor, escultor i teòric de l’art Peter Lenz, autor del cèlebre tractat L’estètica de Beuron (monestir del sud d’Alemanya que va exercir una gran influència en l’art eclesiàstic i l’avantguarda europea de principis del segle XX), en el qual palesava el seu rebuig al naturalisme i la perspectiva i reflexionava sobre l’abstracció i la cerca del sagrat.

Els dos capítols finals, dedicats al temple de la Sagrada Família, amplien l’abast i el valor del llibre, ja que, a més d’apropar-nos a l’obra més internacionalment coneguda de Gaudí, serveixen per contextualitzar tant la seva biografia com la història i la cultura de la Catalunya del tombant de segle. Cada capítol finalitza amb unes conclusions, molt útils per al lector, i amb una completa i acurada selecció bibliogràfica sobre el tema.

Carles Rius (Barcelona, 1963) és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Ha treballat en l’àmbit editorial i en el de la docència, com a professor d’institut i de la Facultat de Filosofia de la UB, amb la qual col·labora des del Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica. És autor de diversos escrits publicats en obres col·lectives i en revistes, i ha traduït l’obra de Schelling.

Miralles transcendeix la figura del professor universitari. Autor d’una obra àmplia i variada que respon als seus interessos de filòleg i escriptor, s’ha mogut amb naturalitat i saviesa per èpoques diverses, des de les més antigues a les més properes, ha recorregut llengües i cultures diferents, i ha estudiat i conreat gèneres de tota mena, tant en vers com en prosa. Miralles és un home de literatura, un humanista. Dins d’aquest ampli ventall, els puntals històrics que millor el defineixen són l’època arcaica i clàssica del món grec, i la contemporània catalana; de llengües, igualment dues, el grec antic i el català; i de gèneres, sobretot un, la poesia, també en la creació personal. Així, Miralles és un profund coneixedor de la poesia grega arcaica i clàssica —l’èpica, les diferents modalitats de lírica, la tragèdia—, i també un estudiós d’alguns dels poetes catalans més importants del segle XX —Riba, Foix, Espriu—, sobre els quals ha escrit treballs de referència obligada. Els dos volums publicats en homenatge al professor Miralles s’ocupen, respectivament, d’aquests dos vessants dels seus interessos; però no entren en un aspecte que queda fora de l’àmbit universitari, la seva producció poètica, per bé que sigui difícil delimitar les fronteres d’unes tasques que, al cap i a la fi, són igualment humanístiques.

«Som per mirar» és la fórmula amb què Carles Riba enceta el segon tercet del seu sonet «Diana als jardins», el vint-i-dosè de Salvatge cor. L’expressió fa sentit si llegim una mica més amunt quan, adreçant-se a la deessa, el poeta diu: «el misteri | és que tu ets i nosaltres només | vivim». Diana és natura que se sap ella mateixa. Els humans, en canvi, per saber hem de mirar, som per mirar. Aquesta és la condició humana: la filologia és l’art de fer-ho conscientment; la poesia, el de viure-ho sàviament. D’aquí ve la tria del títol Som per mirar per a tots dos volums.

El primer aplega quinze contribucions de distingits hel·lenistes, tots col·legues i amics de Miralles. Els temes que s’hi tracten són idees, interessos i orientacions cars a l’homenatjat: lectures d’Homer, d’Hesíode i de lírics arcaics —Alcman, Safo, Teognis—, quatre aproximacions a Èsquil i, en època hel·lenística, qüestions de poètica i de definició del gènere èpic; per acabar amb estudis sobre diversos testimonis més tardans —Plutarc, Ateneu, Pausànias— sobre el món arcaic i clàssic, i amb una mostra de poesia en papirs màgics. En conjunt, un esplèndid recorregut per la cultura grega i els mecanismes de la seva poesia.

El segon volum, més heterogeni en temàtica i orientació, inclou la col·laboració de reputats professors, escriptors, crítics que s’han fixat en fets de literatura i en gustos compartits amb Miralles. Hi podem llegir aportacions sobre qüestions diverses, que van de T. S. Eliot a Rodoreda, de Llull a Carner, o, fins i tot, d’un recull d’aforismes a una anàlisi de crítica estrictament filològica aplicada a la literatura catalana. Tots els autors, però, s’han volgut presentar amb una visió que es fonamenta en el principi de reconèixer-se en la literatura, com a punt de partença i horitzó.

»Si no ho féssim així, cauríem en el parany de la ingenuïtat. Però, amarats com estem del llegat gaudinià, ens sorprèn com l’artista és capaç de jugar amb fragments ceràmics trencats i conjugar-los de manera nova, i del trencament enlairar tot un conjunt de belleses en un nou mosaic —un trencadís com el que il·lustra la portada del llibre—. Semblantment ho fem amb la matèria que ens ocupa, i reflexionar sobre com del trencament que provoquen els conflictes podem gestionar un mosaic de pau. Descobrim la pau feble, però sabem que no està renyida amb la fortalesa que la preserva ni amb la bellesa que desprèn quan es viu.

»La pau és fràgil, i més es posa en evidència com més la posem a dialogar amb altres formes de saber, de fer i de ser, de les paus. És per això, perquè reconeixem la seva essència de fragilitat, que no ens estem de donar-li un enfocament inter i transdisciplinari, ja que dialogant amb ciències diverses es posarà més en relleu la seva essència vulnerable, no per això menys digna de ser i seguir sent. En tot cas, la mirada que oferim és des del diàleg d’una ciència social com és la tradició pedagògica i d’una ciència empírica com és la biologia.

»Ambdues mirades, en diàleg, generen una visió diferent, intersubjectiva, fruit de la conversa entre dues disciplines del coneixement humà, i més encara, entre dues facetes de la nostra humanitat: l’una amb voluntat de mostrar, en el marc de les ciències socials, i l’altra amb voluntat de demostrar el que sovint el llegat pedagògic ha posat de manifest. No sempre és fàcil trobar científics empírics que reconeguin la saviesa ancestral d’algunes fonts de coneixement, de les quals l’empirisme beu i que sovint acaba corroborant amb dades que se’ns fan més creïbles. Sigui com sigui, s’han trobat dues àrees de coneixement que, sense afany de ser l’una més que l’altra, perquè no ho són ni ho poden ser, dialoguen entre si per contribuir a una mirada integradora de l’objecte de coneixement que us presentem: la pau.»

L’edició, especialment cuidada i amb una selecció d’imatges, és fruit de la coedició entre l’editorial de la UB i la UPC, i transporta eficaçment el lector al moment històric de l’eclosió apassionada de les avantguardes artístiques a l’Europa de principi del segle XX.

La Primera Guerra Mundial va commoure Europa i va posar fi a les formes de vida i la política del segle XIX. Les avantguardes artístiques del primer terç del segle passat són alhora fruit i testimoni lúcid d’aquests moments convulsos de canvi, i entre aquestes, el futurisme italià, ideat i creat per l’agitador i artista Filippo Tommaso Marinetti, ocupa un lloc d’excepció, perquè en les seves realitzacions, progressió i contradiccions no només copsem la turbulenta modernitat de l’avantguarda, sinó també la llavor d’una influència en la teoria i la praxi artístiques que ens arriba fins avui.

Antonio Pizza ha escrit un assaig amb l’amenitat de qui vol arribar a un públic ampli, amb voluntat d’estil i un aparat crític que no destorba gens, ans al contrari, reforça i remarca els punts forts del seu discurs. Un d’ells, i no menor, és, per exemple, el reconeixement explícit de la paternitat catalana del concepte «futurisme», utilitzat per primer cop pel poeta Gabriel Alomar, autor d‘El futurisme l’any 1905, quatre anys abans que Marinetti publiqués el seu manifest a Le Figaro.

L’autor articula el seu treball al voltant d’un seguit d’eixos temàtics que, desenvolupats cronològicament, caracteritzen tant l’esdevenidor d’aquesta avantguarda com els aspectes programàtics i estilístics. Així, inicia el llibre amb un retrat de la situació política, social i artística en la Itàlia d’inicis del segle XX, un moment de gran efervescència revolucionària, que el futurisme absorbeix i glorifica: «esta furia prometeica hará que casi todos estos autores vean en la idealización del enfrentamiento violento y armado el estandarte simbólico de la lucha entre la vida y la muerte, o la paz, que aquí se ve como condición específica de la decadencia».

A part del factòtum Marinetti, Pizza fa un retrat de grup d’alguns futuristes il·lustres –com els pintors Umberto Boccioni, Carlo Carrà i Luigi Russolo, o l’arquitecte Antonio Sant’Elia–, explica les seves disputes acadèmiques –que a voltes tenen un to certament fellinià, amb baralles a cops de puny per disquisicions menors i posteriors reconciliacions al bar–, els seus viatges d’aprenentatge a París i Berlín, la fracassada gira a Moscou i el seu enfrontament amb els futuristes russos (el poeta rus Benedikt Livsic manifestava davant la visita de Marinetti que «nosotros no solo no nos considerábamos una ramificación del futurismo occidental, sino que teníamos la fundada convicción de haber superado en muchos aspectos a nuestros compañeros italianos»), o la seva pugna amb el cubisme per l’hegemonia de l’avantguarda artística que, malgrat les altes aspiracions del seu creador, finalment no va poder assolir.

Antonio Pizza (Foggia, 1957) és arquitecte i professor d’Història de l’Art i l’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC). S’ha especialitzat en les relacions entre cultura i arquitectura durant els segles XIX i XX, amb la «ciutat moderna» com a tema central de les seves reflexions. Va ser fundador i director (1985-1987) de CRC Galeria d’Arquitectura de Barcelona, i fundador i redactor de la revista 3ZU. Revista d’Arquitectura (Barcelona, 1993-1995). És comissari de diverses exposicions i editor dels catàlegs respectius, i va guanyar el premi FAD 2007 de Pensament i crítica arquitectònica amb el catàleg Gatcpac 1928-1939. Una nova arquitectura per a una nova ciutat. Les seves darreres publicacions són Depero i la reconstrucció futurista de l’univers (Barcelona, 2013) i Chicago. La città dei grattacieli (Milà, 2013).

En paraules dels editors, l’objectiu del llibre és exposar tres punts de vista diferents sobre el fet artístic que haurien de relacionar-se d’una manera normalitzada i constant: el rigor en l’anàlisi històrica, l’estudi i l’apreciació de les col·leccions pròpies que fan els conservadors vinculats a la gestió dels museus, i la relació directa i entusiasta que mantenen amb les obres els professionals del mercat de l’art.

L’obra aplega nou estudis, tots d’autors amb una llarga i reconeguda trajectòria en la historiografia, la museografia i el col·leccionisme, que recuperen i donen a conèixer persones, recorreguts i fets relacionats amb el mercat de l’art al nostre país. El primer és un estudi de l’historiador Miguel Ángel Alarcia sobre la molt notable col·lecció de moble antic aplegada per Núria Pla Montseny (1917-2011), encara desconeguda per una gran part del públic. En la mateixa línia s’inscriu l’article de l’historiador i crític Josep Casamartina sobre la col·lecció tèxtil Antoni de Montpalau, mentre que Ricard Bru, també historiador, parla sobre el col·leccionisme d’objectes d’art de l’Extrem Orient, camp en què és un prestigiós especialista. Des de la seva doble faceta de col·leccionista i estudiós, Albert Telese, de l’Associació Catalana de Ceràmica, fa un repàs exhaustiu del col·leccionisme ceràmic, una activitat que sempre ha estat important a Catalunya, i Eduard Vallès, del Centre Picasso d’Horta, ofereix un penetrant estudi sobre el col·leccionisme de Picasso a Catalunya, un aspecte molt poc investigat fins ara. Per altra banda, Bonaventura Bassegoda, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, se centra en la recepció que va tenir l’art medieval a casa nostra al segle XIX, un temps cabdal en la recuperació de la identitat nacional, i Eliseu Trenc, de la Universitat de Reims, explica per primer cop quina ha estat la fortuna dels artistes catalans de la darreria del XIX i principis del XX en les col·leccions públiques a França. Ignasi Domènech, del Museu de Sitges, ofereix un nou punt de vista de Miquel Utrillo com a agent comercial i col·leccionista, que ve a completar la seva imatge de gran promotor de l’art. I Carlos Reyero, professor de la Universitat Pompeu Fabra, aporta un treball sobre el preu de les pintures als anys centrals del segle XIX.

El llibre pertany a la col·lecció Memoria Artium, editada per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona en coedició amb diverses universitats (l’Autònoma, la de Girona, la de Lleida, la Politècnica de Catalunya i la Rovira i Virgili) i el MNAC. Aquesta col·lecció ofereix obres basades en investigacions originals, amb caràcter monogràfic, fetes per professionals rigorosos, però sense renunciar a l’amenitat necessària per connectar amb un ampli públic lector interessat en la història de l’art del nostre país. S’hi han editat fins ara disset títols, entre els quals destaquen Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió; Pau Audouard. Fotografia en temps de Modernisme, de Núria F. Rius, i Georges Bataille y la parte del arte. De «Documentos» a «Acéphale», de Marisa García Vergara.

Bonaventura Bassegoda és catedràtic d’Història de l'Art de la Universitat Autònoma de Barcelona, on dirigeix la revista Locus Amoenus, una de les més sòlides de la seva especialitat. Va comissariar l’exposició La col·lecció Raimon Casellas. Dibuixos i gravats del Barroc al Modernisme del Museu d'Art de Catalunya, celebrada a Barcelona i a Madrid l’any 1992, fruit de l’etapa com a responsable dels dibuixos i gravats del MNAC. La seva tasca investigadora s’ha centrat en el Barroc i, especialment, en el fenomen del col·leccionisme, sobre el qual ha dirigit treballs com els que s’han publicat, també a la col·lecció Memoria Artium, amb els títols de Col·leccionistes, col·leccions i museus (2007) i Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus (2013), aquest últim amb Ignasi Domènech. És el director del projecte Biblioteca Digital d’Història de l’Art Hispànic, especialitzat en la literatura artística de la darreria del segle XIX i principis del XX.

Ignasi Domènech és llicenciat en Història de l’Art, en l’especialitat d’Art Modern i Contemporani, i màster en Museologia i Conservació per la UAB. Cap de Conservació dels Museus de Sitges, ha comissariat diverses exposicions, entre les quals destaquen El Cau Ferrat. Temple del modernisme català, celebrada el 2011 al Museo Art Noveau y Art Déco Casa Lis de Salamanca; Pere Jou, escultor, també el 2011, a la Sala d’Exposicions de l’Edifici Miramar de Sitges (2011), i actualment #ArtVeuiVot. Artistes pel dret a decidir, al Museu d’Història de Catalunya. És coautor de Museu Cau Ferrat (2003), entre d’altres llibres.

Vivim en una cultura que ha institucionalitzat la violència en totes les seves formes i manifestacions, fins al punt de concedir-li un estatus de «normalitat» basat en la idea que la violència forma part indefugible de l’ésser humà perquè està integrada en els seus gens. Els autors del llibre afirmen, en canvi, que la violència en cap cas és genètica, que el que és realment inevitable són els conflictes, no pas la resposta agressiva amb què sovint s’afronten. Si bé els conflictes són consubstancials a la vida, la violència és només una de les moltes respostes que s’hi poden donar.

Tenint en compte això, la pau es pot entendre com un important actiu de la humanitat, com una via per gestionar els conflictes que susciten les diferents idiosincràsies culturals i biològiques. En aquest sentit, el llibre fa una proposta innovadora, fruit del diàleg entre una ciència social com la pedagogia i una d’empírica com la neurobiologia, per encaminar l’educació vers una cultura de pau, amb el convenciment que la pau ha de donar resposta tant a les injustícies més visibles com a les més silenciades.

L’obra està dividida en dues parts clarament diferenciades. A la primera, «La cultura de pau: aspectes socials i educatius», hi tenen cabuda temes de l’àmbit pedagògic i sociocultural, com la no-violència, els principis bàsics de relació, l’aprenentatge ètic i social o els lideratges en clau de pau. A la segona, «El cervell i la pau: una aportació des de la neurociència a l’educació per a la pau», s’hi tracten tant els trets genètics i biològics que han caracteritzat els comportaments agressius al llarg de la història, com aquells que els neutralitzen: la consciència, el grupalisme, l’empatia i la cooperativitat, per exemple. Seguidament, s’advoca per patrons educatius que modelin la plasticitat cerebral en favor de comportaments propicis a la pau i la convivència, tot destacant com n’és d’important que l’entorn familiar, social i cultural ofereixi rols dignes de ser imitats. Clouen el llibre una advertència sobre la fragilitat de la pau, un bé que cal servar constantment, i una àmplia bibliografia sobre el tema.

Marta Burguet (Vilanova i la Geltrú, 1968), doctora en pedagogia, és professora de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona. Ha centrat la seva recerca acadèmica en estudis de pau i conflictes, educació en valors, mediació i relacions educatives i interculturals. Ha participat en investigacions internacionals sobre educació i cultura de pau a universitats de l’Equador, el Regne Unit i Colòmbia. Forma part del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) de la UB i és autora de diverses publicacions.

David Bueno (Barcelona, 1965), doctor en biologia, és professor de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència i la seva relació amb el comportament humà. Ha publicat nombrosos articles científics i llibres de divulgació i de text. Col·laborador habitual en mitjans de comunicació (El Punt – Avui, Ara i La Vanguardia), és autor d’un bloc sobre neuroeducació i director de la col·lecció Catàlisi de Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. L’any 2010 va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica.

«La música ens acompanya al llarg de la nostra vida en moltes ocasions: el lleure, la feina, el descans, les festes, les celebracions religioses, etc. Cada cultura i cada època inclouen activitats musicals diferents en els seus esdeveniments. Les característiques de cada música la fan més o menys adequada per a cada ocasió: per dormir (cançons de bressol), per relaxar-nos (musicoteràpia), per despertar-nos, per a l’esforç físic pesat (cançons de feina o worksongs), per ballar, per a audiovisuals (pel·lícules, TV, espots), per a celebracions religioses (misses, bodes, enterraments, bateigs), per desfilar (marxes), per espantar els enemics (sorolls, redoblaments), per informar (tocs militars, campanes, tam-tams), per festejar esdeveniments (cançons d’aniversari, de tuna), per fomentar la pertinença a un grup (himnes nacionals, esportius), per guariments rituals (xamans), per acompanyar la soledat o per esperar alguna cosa (fil musical en sales d’espera, restaurants, trens), etc.»

«El 1999 un parell d’investigadors en educació musical, Hargreaves i North, publicaven un article on recollien i debatien les propostes que el 1964 havia plantejat l’antropòleg Alan Merriam. L’il·lustre investigador, després d’haver fet una recerca en profunditat sobre la música de molt diverses cultures, proposava fins a deu funcions diferents per a la música de totes les èpoques i llocs. D’aquesta manera buscava bastir una teoria universal sobre els usos i valors que explicarien les circumstàncies i motivacions a què respondrien totes les manifestacions musicals existents al llarg dels temps. Totes deu funcions no serien presents a totes les músiques, sinó que cada música respondria a alguna o algunes.»

La música com a expressió emocional

«Una de les principals funcions assignades a la música ha estat la d’expressar i mobilitzar les emocions de la gent: expressar els sentiments i estats d’ànim dels seus creadors; mobilitzar les emocions del públic. Així, doncs, podem parlar de música trista, alegre, rabiosa, feliç, tímida, aterradora, inquieta, ansiosa, etc. Els sons estimulen el nostre sistema nerviós de diferents maneres que alteren la nostra resposta fisiològica i ens deixen indefensos davant la seva acció. Podem tancar els ulls però no les orelles!

»Tanmateix l’educació emocional ens permet modular l’efecte de la música sobre nosaltres i compensar els nostres estats d’ànim mitjançant sons i músiques que provoquin l’emoció desitjada, ja sigui sentir tristesa, alegria, relaxar-nos, animar-nos... El significat emocional de la música no és universal i inequívoc per a tothom; hi ha una part que depèn de l’aprenentatge social i és un element connotatiu que s’ha de tenir en compte a l’hora d’usar la música en l’educació emocional de les persones i grups.»

El dijous 6 de novembre, a les 19 h, a l’Acadèmia del Cinema Català (Pg. Colom, 6), presentarem El montaje cinematográfico, de Joan Marimon.

La Universitat a Cervera. Commemoració del 1714 a la UB, editada per Pilar Mateo, és una obra molt ben documentada i profusament il·lustrada que dóna a conèixer les conseqüències que la derrota de 1714 va tenir sobre les universitats catalanes en general i la de Barcelona en particular, amb la creació d’una única universitat a Cervera a través de la qual la corona borbònica centralitzava i controlava tota l’educació superior del país. La ciutat de Barcelona va haver de lluitar durant més de cent vint anys per recuperar la seva universitat.

Els dos primers capítols estan dedicats a ressenyar breument la història de l’Estudi General de Barcelona, creat per Alfons el Magnànim l’any 1450 i origen de l’actual Universitat de Barcelona, així com les circumstàncies que van marcar el desenvolupament de la Guerra de Successió espanyola, el resultat de la qual va comportar, amb el Decret de Nova Planta, la fi de les institucions pròpies de Catalunya i de les sis universitats que hi havia en aquell moment al país (Lleida, Barcelona, Solsona, Girona, Tarragona i Vic). Els capítols següents tracten sobre la política absolutista que Felip V va aplicar, en matèria d’educació superior, després de la guerra, amb la fundació d’una nova universitat a Cervera com a premi a la fidelitat que la ciutat havia mostrat a la causa borbònica. S’hi fa una breu ressenya d’alguns dels seus docents i alumnes distingits, com el jurista Josep Finestres, el pensador Jaume Balmes, el polígraf Manuel Milà i Fontanals, l’enginyer i inventor Narcís Monturiol, o el general Joan Prim, notari de formació. A continuació, s’estudia la forma arquitectònica i la càrrega simbòlica de l’edifici de la Universitat de Cervera, concebut com a representació i afirmació del poder absolut en territori conquerit i rebel. El penúltim capítol s’ocupa dels diferents estudis superiors que, paral·lelament, es van anar desenvolupant a Barcelona en el decurs del segle XVIII, vinculats a la Junta de Comerç (oficis), a l’Acadèmica de Matemàtiques (enginyers) i al Col·legi de Cirurgia (metges), d’acord amb la puixança comercial i econòmica creixent de la capital catalana. Finalment, l’últim capítol analitza l’evolució de la universitat cerverina des de l’època inicial, en què estava controlada per la Companyia de Jesús, fins al seu lent decandiment, que es perllongà des de finals del XVIII fins al primer terç del XIX, quan la ciutat de Barcelona, després de repetits intents, va poder recuperar la seva universitat.

Coincidint amb aquesta publicació, apareix també Breu història de la Universitat de Barcelona, de Montserrat Fullola, una obra amena i didàctica, l’objectiu de la qual és difondre entre la comunitat universitària la història d’una de les institucions més emblemàtiques i amb més història del país, tot oferint una síntesi divulgativa i amena dels seus més de cinc-cents anys d’existència. L’obra, segons està previst, també s’editarà en castellà i en anglès.

«La Universitat de Barcelona és —juntament amb la Generalitat— una de les dues institucions més antigues de Catalunya que es conserven actualment. Va ser fundada el 1450, i els esdeveniments històrics del país són també fets de la seva pròpia història.» Tal com destaca Fullola en el primer paràgraf de l’obra, la història de la Universitat de Barcelona està estretament lligada a la història de Catalunya i, més concretament, a la de Barcelona, ja que la institució ha anat creixent dins la ciutat i la seva àrea metropolitana. Ha passat, doncs, a formar part del paisatge urbà i també ha deixat, a través dels seus estudiants i exalumnes, una empremta tangible en la ciutat que l’acull i li dóna nom.

L’obra s’estructura en cinc apartats, cada un il·lustrat amb una selecció d’imatges: els orígens de la institució; la Universitat republicana i la Guerra Civil espanyola; els anys foscos del franquisme; la Universitat de Barcelona a la ciutat, amb referències a les protestes estudiantils i els nous edificis, i, finalment, la democratització i el restabliment de l’autonomia universitària.

El llibre revela qüestions importants i d'altres curiositats històriques. Per exemple, que el 1586 la Universitat de Barcelona tenia vuit càtedres mèdiques; que després de 1714 es van suprimir totes les universitats del Principat i, a partir de 1717, l’ensenyament superior es va unificar i centralitzar a Cervera, de manera que Barcelona va estar sense universitat durant més de cent vint anys; o que l’antic Hospital de la Santa Creu, on ara hi ha la Biblioteca de Catalunya, va allotjar la Facultat de Medicina abans de la construcció de l’edifici del carrer de Casanova.

També explica quan es va inaugurar la seu de la plaça de la Universitat i quina relació tenia amb l’Eixample projectat per Ildefons Cerdà, o per què s’anomena rambla dels Estudis un tram d’aquest famós passeig barceloní. D’altra banda, destaca i reivindica la figura d’alguns professors essencials tant per a la institució com per al país, com Jaume Serra Húnter, August Pi i Sunyer, Tomàs i Joaquim Carreras Artau, Rafael Campalans i Puig, Francesc Maspons i Anglasell, Pere Bosch i Gimpera, o Jordi Rubió i Balaguer, entre d’altres.

El llibre recull articles de set especialistes, membres del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, que mostren la importància cabdal de la conciliació per a un correcte desenvolupament social i personal, palesant que, més enllà de les polítiques públiques que es puguin dedicar a fomentar-la, la veritable conciliació consisteix en l’assumpció d’una ètica personal, compartida en l’àmbit familiar.

Normalment s’associa la necessitat de la conciliació amb la massiva incorporació de la dona a l’àmbit laboral i amb l’alteració de les tasques familiars que ha comportat, però els autors afirmen que es tracta d’una qüestió molt més complexa, ja que la conciliació d’espais i temps prové de la divisió que els ritmes de vida de la modernitat han incorporat a les nostres rutines. D’altra banda, malgrat que els països desenvolupats hagin establert un marc legal per protegir i fomentar la conciliació, aquesta qüestió no s’esgota en el terreny de la política, sinó que entra de ple en l’àmbit de l’educació en valors.

Aprendre a gestionar el temps és el concepte clau en la definició de conciliació, sobretot per la dificultat intrínseca que presenta. Actualment, el temps té una claríssima accepció mercantil, ja que la vida quotidiana està organitzada al voltant de l’horari laboral, i els moments d’oci s’entenen més com un divertiment, com una ruptura amb el treball i una desconnexió de la realitat laboral, que no pas com espais per al desenvolupament d’un projecte de vida i creixement personal. Tant és així, que la lògica mercantil acaba envaint totes les esferes de la vida i atorgant valor només en funció de paràmetres productius reconeguts socialment.

El llibre s’organitza en set capítols de caràcter divulgatiu, amb una bibliografia especialitzada al final de cada un, que tracten diferents aspectes del problema de la conciliació. Els quatre primers analitzen la qüestió des d’un punt de vista filosòfic i sociològic, mirant d’establir els marcs epistemològics per abordar-la. El cinquè capítol estudia els factors psicològics derivats de la relació educativa paternofilial i la rellevància que tenen en el desenvolupament dels menors. Els dos últims se centren en aspectes més concrets i quantitatius. El sisè s’ocupa de les dades estadístiques que han servit per configurar els programes polítics relatius a la conciliació, i el setè recull dades qualitatives per formalitzar una proposta d’oci familiar en què la coresponsabilitat sigui el valor central per reestructurar els estils de vida familiars, socials, laborals i personals. Malgrat que els diferents autors posin l’accent en matisos diversos del concepte de conciliació, tots estan d’acord a definir-lo com un conjunt d’actituds, eines, estratègies i valors que fomenten la creació d’un temps compartit, és a dir, com una determinada ètica, que es pot ensenyar i també aprendre.

El treball aporta un darrer capítol de conclusions en què es relacionen, de forma clara i sintètica, una sèrie d’efectes contraproduents que pot comportar la manca de conciliació, sobretot en l’àmbit familiar, que van des de l’increment de separacions com a causa directa de la mala gestió del temps dedicat a la parella, fins al fracàs escolar o a trastorns de la personalitat en nens i joves per la mateixa causa. Els autors advoquen per considerar la conciliació un principi ètic que ha de ser assimilat i après de forma personal i compartida, i proposen una llista d’objectius i competències per fer-la possible.

Maria Rosa Buxarrais Estrada (Mollet del Vallès, 1961) és doctora en pedagogia i llicenciada en psicologia per la Universitat de Barcelona, on exerceix la docència. Investigadora principal del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM) de la UB, la seva experiència professional i acadèmica s’ha centrat en la formació del professorat i de les famílies, i en l’educació en valors. És autora de llibres i articles sobre educació moral aplicada a diversos àmbits.

Marta Burguet Arfelis (Vilanova i la Geltrú, 1968) és doctora en pedagogia i professora de la Universitat de Barcelona. Ha orientat la seva trajectòria professional i acadèmica vers l’educació en valors, la mediació de conflictes i les relacions educatives, familiars i interculturals. Forma part del GREM i és autora de diverses publicacions científiques i d’articles de divulgació. És coautora, amb David Bueno, d’Educació per a una cultura de pau (Publicacions i Edicions de la UB, 2014), de recent aparició.

En el pròleg, José Manuel Matilla, cap del Departament de Dibuixos i Estampes del Museu del Prado, destaca que el gran valor d’aquest llibre és oferir-nos «d’una manera amena, un instrument per aprendre delectant. Mitjançant un recorregut personal i emocionat per algunes de les estampes més importants de la seva col·lecció, obres dels més destacats gravadors de la historia, Vicenç Furió ens ofereix les claus per gaudir de les peculiaritats del gravat».

Dividit en quatre parts, «Apreciació i valors», «Petites obres mestres», «Grans estampes al burí» i «Llum, ombres i color», a la primera es caracteritzen els paràmetres generals del món del gravat antic: l’abast temporal, que comença al segle XV i finalitza al XIX, quan es trenca amb els models de la tradició clàssica; les tècniques i els materials (gravats, estampes, xilografies, litografies, etc.); les diverses iconografies; les edicions i les còpies, i lògicament, en un àmbit procliu al col·leccionisme, les cotitzacions.

En el segon capítol, Furió s’atura a presentar obres de petit format –a voltes petitíssim–, algunes d’artistes cèlebres, com Rembrandt o Dürer, d’altres d’autors menys coneguts, com Van Leyden o Beham. En totes, l’autor hi destaca la perícia i l’habilitat tècnica necessàries per adaptar el tema i la forma a unes dimensions reduïdes, posant en relleu el domini i el dinamisme de Jacques Callot en la sèrie Misèries i desastres de la guerra –comparables als Desastres de la guerra de Goya–; l’excepcionalitat tècnica i la profunditat humana que desprenen els aiguaforts de Rembrandt, com L’orfebre, L’oració a l’hort i El jugador de golf; o la mestria de Marià Fortuny en presentar un paisatge diminut amb escassos elements a Barca a la platja.

El tercer capítol tracta, contràriament, de gravats de grans dimensions, en què els artistes fan una exhibició de tècnica i disseny. En tots, la tècnica emprada és la del burí, utilitzada profusament al llarg del segle XVI. Furió ressalta la figura de l’holandès Cornelis Cort com a principal renovador d’aquesta tècnica, amb la qual obté variacions tonals i efectes de clarobscurs inèdits fins al moment, com ara a l’obra Sant Joan Baptista al desert, autèntic compendi de les possibilitats que ofereix aquesta tècnica. Goltzius i Sadeler, entre d’altres, es configuren com a membres d’aquesta escola nòrdica especialitzada en grans gravats.

El darrer capítol està dedicat a l’anàlisi de la idoneïtat del gravat per als efectes de clarobscur, que s’inicia a finals del segle XVI amb clares influències de Caravaggio, un dels grans mestres d’aquesta tècnica en la pintura; destaca la creació d’escenes nocturnes amb efectes de llum extraordinaris, com El banquet de Baltasar, de Jan Muller; Les negacions de Pere, de Schelte Adamsz Bolswert, o l’Autoretrat de Rembrandt. El conreu de la tècnica del clarobscur arriba fins ben entrat el segle XIX, amb l’extraordinària sèrie de Los caprichos de Goya o les obres mestres de Fortuny de temàtica nord-africana, entre les quals destaca L’anacoreta.

El llibre es presenta en una edició especialment cuidada per oferir amb la màxima qualitat possible les reproduccions dels gravats de la col·lecció Furió, una selecció de gairebé 140 obres essencials, a través de les quals l’autor ens transmet la passió per una disciplina artística que mereix ser redescoberta pels amants de l’art.

Novela negra ou hibridación do xénero?: a cara máis íntima do mal en Todo é silencio de Manuel Rivas
María Xesús Lama López (Universitat de Barcelona)

«Manuel Rivas (A Coruña 1957) é un autor versátil que leva explorados diferentes xéneros (poesía, novela, relato, teatro, ensaio, artigos xornalísticos) e que nos sorprende en 2010 cunha novela de xénero negro cun título bastante significativo: Todo é silencio. O ocultamento do crime como feito moral — obxecto da novela detectivesca segundo Sigfried Kracauer — é aquí un motivo fundamental, pero cunha peculiaridade, unha máis nunha novela singular no xénero: todo o mundo sabe e participa no negocio do narcotráfico, e por iso tamén todo o mundo cala e participa na súa ocultación, convertendo a actividade delictiva nunha realidade subxacente que manexa na sombra os fíos das relacións sociais e incide no desenvolvemento vital de cada individuo, de xeito que os personaxes aparecen como monicreques sen control do seu destino.

»Rivas iniciou a súa xeira literaria como poeta, participando en recitais e concursos ata a publicación de Libro do Entroido (1979), ao que seguiron Anisia e outras sombras (con Xavier Seoane, 1981), Balada nas praias do Oeste (1985), Mohicania (1987) e Ningún cisne (1989). Cunha incursión na novela dirixida a público xuvenil, pero cunha trama policial evidente (Todo ben, 1985), anuncia un interese polo xénero narrativo que se desenvolve plenamente xa na década seguinte, a partir da publicación do libro de relatos Un millón de vacas (1989) e a novela Os comedores de patacas (1990). Dende entón regresa esporadicamente á escrita poética, mais interesa sinalar este impulso lírico inicial porque revela un rexistro esencial que impregna toda a súa produción, construíndo o que poderiamos representar como unha liña helicoidal interxenérica que se manifesta na súa obra desde o comezo cuns poemas que reflectían a busca da narratividade e a impregnación do cotián, rompendo co venecianismo imperante na xeración lírica dos oitenta. Doutra banda a pulsión poética, derivada máis da particular ollada sobre a realidade que do seu manexo da lingua, está presente tamén en toda a súa obra narrativa e aparece agora proporcionándolle a esta achega ao xénero negro unhas características peculiares e ben persoais.

»Foi xa abondo estudado o desenvolvemento do xénero no ámbito peninsular durante o período da transición, asociado coa influencia de filmes e teleseries de acción, co cansazo tanto da esixencia ética de compromiso na creación artística, vencellada ao realismo social, como dos excesos experimentais da narrativa anterior, e mais co reflexo dun sentimento de crise social e de valores.»

Després de Muret, la Corona d’Aragó va haver d’expandir-se cap al sud i cap al mar, França va esdevenir una gran potència i l’Església va poder somiar una teocràcia europea. En canvi, les conseqüències de la derrota van ser desastroses per a Occitània, que va ser l’única víctima que no va saber trobar un camí polític de sortida: vençuda Tolosa i neutralitzat Jaume I, la seva agonia es va perllongar durant gairebé cent anys. Al llarg d’aquest període, l’expansió de la cultura cortesa, que a finals del segle XII havia arribat ja a Castella, Alemanya, França, el nord d’Itàlia i Aragó, es va consolidar en tot el territori europeu: la diàspora dels exiliats va dispersar els trobadors i va estendre el seu missatge. L’estroncament d’Occitània va fertilitzar els països receptors, i aquest doble procés –la cara i la creu de la derrota– és el que explica en gran mesura el desenvolupament de la cultura cortesa i la consolidació de la personalitat històrica d’Europa.

L’objectiu fonamental dels estudis aplegats a 800 anys després de Muret és la dissecció de les diverses manifestacions d’aquests fenòmens: la imbricació de càtars, feudals i trobadors; les conseqüències socials de la croada; l’exili; l’evolució interna de la poesia i els canvis en les vies de difusió; l’empobriment progressiu de la cultura en els països d’origen i l’enriquiment de les monarquies veïnes. Sense Muret, tots aquests factors haurien evolucionat de forma molt diferent de com ho van fer.

L’estudi de Josep Antoni Aguilar explica les dificultats de la Corona catalanoaragonesa per pair aquesta derrota, tot analitzant la versió dels fets a través de la historiografia catalana baixmedieval. Jaume I va trobar una compensació suficient reorientant la política expansiva de la Corona cap al sud, però l’autor fa palesa la profunditat de les ferides, que no es van guarir mai en la consciència de la monarquia. L’exposició de Maria Luisa Meneghetti sobre una razo occitana, basada en la fama de faldiller que tenia Pere I el Catòlic, és testimoni del ressò de què van gaudir aquests fets en la seva època; una matèria que va tenir llarga continuació fins a Shakespeare. Saverio Guida ens apropa, a través d’una acurada semblança, a la figura del noble rossellonès Pons de Vernet, membre de la comitiva del rei Pere i protector de trobadors.

Pel que fa a la batalla, Gérard Gouiran n’analitza les circumstàncies a través de la descripció feta per l’anònim autor de la Canso de la crozada, que atribueix la derrota a la ruptura de l’harmonia entre el comte i els tolosans, mentre que Marjolaine Raguin remarca la presència de catalans al servei dels nobles occitans, particularment visible en la defensa del castell de Termes. Anna M. Mussons i Vicenç Beltran s’ocupen de les conseqüències immediates de la guerra: les sàtires contra els francesos i els clergues de la poesia occitana de la primera meitat del segle XIII, i la figura del trobador Guilhem de Montanhagol, segurament proper a la casa de Tolosa i refugiat a les corts aragonesa i castellana. Valeria Bertolucci explica l’evolució que va experimentar la lírica occitana arran de la ruptura que va comportar la derrota, analitzant el desenvolupament del motiu del conselh en la poesia dels trobadors.

Miriam Cabré i Marina Navàs analitzen la darrera època de la lírica occitana, entre Cerverí de Girona i Raimon de Cornet, que reivindiquen com a espai cultural i poètic autònom, amb motivacions molt actuals i concretes en el seu vessant polític. També s’ocupa d’aquest període posttrobadoresc l’estudi de Simone Ventura sobre un poema al·legòric del segon terç del segle XIV, obra d’un autor que coneixia tant la cultura llatina i escolàstica com la tradició dels cançoners lírics, mentre que el de Germà Colón va més enllà de la comunitat poètica i cultural catalanooccitana per centrar-se en l’afinitat lingüística, reafirmant la seva independència, fet avui establert entre els lingüistes. Afinitat que va fer revifar les relacions de germanor a l’època moderna, com analitza Joan Mahiques en el seu article a propòsit de les festes llatines d’Avinyó i Montpeller dels anys 1874 i 1875.

La desfeta de Muret va produir transformacions immediates i intenses en la política europea i en l’evolució de la societat occitana que, a la llarga, van condicionar l’ensorrament de la seva cultura i de la seva literatura. Però el procés va ser lent i va afectar de forma diferent els territoris que l’havien alimentada: el comtat de Foix i Catalunya van resistir llargament i van donar fruits tardans i de gran qualitat, mentre a Tolosa pervivia una producció acadèmica i teòrica que va contribuir a crear la imatge que, encara avui, tenim d’aquella escola primitiva, primerenca i fèrtil, arrel de la personalitat col·lectiva d’Occitània, de Catalunya i de tot Europa. El pensament literari europeu arranca d’aquests precedents.

Oberta a la comunitat científica nacional i internacional, Acta/Artis vol promoure, comunicar i difondre la crítica i el debat en el camp de l’art, l’arquitectura i els processos de creació visual que es van generar al voltant de la Mediterrània entre els segles XV i XVIII. El seu objectiu fonamental és presentar estudis que plantegin les pràctiques creatives de l’època moderna en relació amb el seu entorn de producció, amb la finalitat de comprendre l’objecte artístic en tota la seva complexitat, tant la de la seva pròpia existència o presència material, com la derivada de les seves implicacions socials o individuals.

Acta/Artis vol incentivar la publicació d’investigacions interdisciplinàries que vagin més enllà de metodologies interpretatives reductores, que plantegin anàlisis dels processos de creació, circulació, difusió i recepció del fenomen artístic i visual en el seu marc històric, cultural, antropològic, econòmic i social, i que estudiïn la intencionalitat i els significats proposats, assumits i transmesos per les imatges enteses com a representació i com a presentació.

La secció d’articles científics d’aquest número gira entorn de Roma, meta inexcusable per a qualsevol artista de l’època. Elena Manzo examina l’arquitectura barroca de Domenico Vaccaro, mentre que Raquel Gallego estudia la funció de la Sala Gran del palau Farnese com a centre formador d’artistes, Pilar Diez del Corral investiga l’estada dels pintors espanyols Pablo Pernicharo i Juan Bautista de la Peña a l’Acadèmia de França a Roma, i Helmut C. Jacobs analitza el grotesc com a forma de crítica de la Il·lustració a través del Capricho 4 de Goya. En l’apartat d’aportacions breus, Santi Torras Tilló recupera, a través de fotografies conservades en col·leccions privades, obres oblidades de pintors significatius del Renaixement català.

A la secció de ressenyes, Carme Narváez, Joan Sureda i Joan Bosch Ballbona comenten, respectivament, tres importants exposicions dedicades a Pontormo, El Greco i Antoni Viladomat, mentre que Víctor Mínguez i Ginés Torres Salinas escriuen sengles ressenyes sobre dues obres publicades enguany: Bramante, mito y realidad. La importància del mecenazgo español en la promoción romana de Bramante, de Ximo Company, y Soledades ilustradas. Retablo emblemático de Goya, de Rafael Bonilla y Paolo Tanganelli. L’apartat «Arxiu», que recupera figures i aportacions històricament rellevants en el camp dels estudis sobre l’art modern, en aquesta ocasió presenta «¿Naturalezas vivas o muertas? Ciencia, arte y coleccionismo en el Barroco español», de José Ramón Marcaida i Juan Pimentel.

El número inaugural d’Acta/Artis, publicat l’any passat, aplega una singular aportació de Rocío Carande sobre la simbologia ornamental de la Galera Reial de la batalla de Lepant, un estudi de Candela Perpiñá sobre el significat de la música angèlica des de les primeres representacions medievals fins al Renaixement, un article de Francisco José Martínez en què examina el significat teològic i polític de les imatges de la Trinitat trifacial, una anàlisi del cicle mural del Chiostro degli Aranci de Florència realitzada per Eloi de Tera, una investigació de Sergio Rossi sobre la probable relació d’alguns aspectes iconogràfics del cicle mural quatrecentista de la Capella Sixtina amb la conjura dels Pazzi, i l’estudi que fa Eva March sobre la valoració europea de Velázquez a través dels relats escrits en el segle XVIII per viatgers i estudiosos anglesos. Entre altres ressenyes, hi ha la de Joan Ramon Triadó de la magna exposició sobre Caravaggio a Roma, i la d’Isabel Valverde sobre la recerca que va publicar Eva March sobre els museus d’art i arqueologia de Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera. «Arxiu» recupera la figura de Julius von Schlosser i publica el facsímil i la traducció crítica de la seva monografia sobre Goya.

El tercer número de la revista, que sortirà a finals de 2015, estarà dedicat, entre d’altres aspectes, a les relacions entre poder i identitat, i recollirà la producció intel·lectual generada pel seminari internacional Identitat, Poder i Representació: els Nacionalismes en l’Art, organitzat per Acaf/Art-GEAM (Grup d’Estudis d’Art Modern) de la Facultat de Geografia i Història de la UB, que va tenir lloc el passat mes d’octubre amb motiu del Tricentenari.

Joan Sureda i Pons (Barcelona, 1949) és catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Director del MNAC entre 1986 i 1991, es va encarregar de dur a terme el procés de rehabilitació i adaptació del Palau Nacional, i de fer un inventari de tota la col·lecció del museu. Va defensar la idea d’un museu que conservi i que alhora generi coneixement, motiu pel qual va crear un centre d'investigació i un altre de restauració. Ha exercit de professor a les universitats del País Basc, Sevilla i la Complutense de Madrid, i és membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Saragossa. Autor, entre d’altres obres, d’El romànic català. Pintura (1975), El gòtic català. Pintura (1977), La pintura romànica a Catalunya (1981), La pintura románica en España (1985), La trama de lo moderno (1988), La pintura gòtica catalana del segle XIV (1989) i Jaume Huguet, el capvespre d’un somni (1994). Ha comissariat diverses exposicions, com Capolavori per Sant’Antonio (Pàdua, 1995).

El neologisme «complèxica» fa referència a eines, mecanismes i llenguatges del coneixement que poden ajudar a comprendre fenòmens en què intervenen diversos agents de manera interrelacionada. L’expressió vindria a substituir o complementar les altres existents, com ara «perspectiva de la complexitat» o «teoria de la complexitat».

La majoria dels textos que aplega el llibre, obra de reconeguts especialistes, aborden aquestes temàtiques des de diversos angles, però sempre des del punt de vista global de la complèxica. Són producte de tres esdeveniments internacionals —dos cursos i una conferència acadèmica— organitzats pel Projecte Scripta i pel grup de recerca consolidat Complexitat, Comunicació i Sociolingüística, ambdós d’àmbit interuniversitari, però molt vinculats a la Universitat de Barcelona. Hi ha, a més, dues contribucions que complementen aspectes de les altres recerques: la de Lluís Barceló-Coblijn (investigador del grup Evolució i Cognició Humana) i la de Sabela Labraña (especialista en sociolingüística gallega).

Els capítols del llibre estan organitzats en tres grans blocs temàtics: «Les xarxes i els sistemes complexos», «Ésser humà: comunicació» i «Llengua i complexitat».

La primera part consta de dos capítols. En el primer, Carlos Gershenson fa una crítica del component predictiu de la ciència més «tradicional» i el resitua com a element complementari al costat d’ingredients essencials en el paradigma de la complexitat, com són l’adaptació i l’autoorganització. I en el segon, Òscar Vilarroya remarca la centralitat de l’experiència i de les emocions en la comunicació, i afirma que, com a conseqüència d’això, el referent d’una paraula és una experiència.

La segona part, dividida en cinc capítols, comença amb un estudi de Pere Darder que tracta sobre la relació entre educació, emoció i complexitat, emfasitzant el paper central que tenen les emocions en processos tan importants com poden ser l’autoavaluació o l’avaluació dels altres i de la realitat, i que, per tant, tenen un impacte directe en la nostra percepció de l’entorn i en la manera d’adaptar-nos-hi. A continuació, Enric Puig Giralt posa de manifest els problemes que comporta una interpretació dels textos i de la història basada en protocols tancats, perquè implica prescindir dels processos complexos, com ara les transformacions socials o la interacció entre les característiques psicològiques dels individus quan actuen col·lectivament; l’autor considera que cal desconstruir els estereotips obsolets per tal de restablir la sintonia amb la vida real. Per la seva banda, Xavier Martorell advoca per analitzar la conversa com a funció emergent, mentre que l’article de Magdalena Albero il·lustra com el paradigma de la complexitat pot ajudar a entendre la relació (complexa) entre els mitjans de comunicació i la socialització de joves i adolescents. Federico Mayor aprofundeix en els conceptes d’ètica i progrés en el món present.

En el primer capítol de la tercera part –que en comprèn nou–, Francis Heylighen explora algunes de les característiques principals dels sistemes complexos i ofereix una anàlisi de l’impacte dels processos en l’establiment d’una intel·ligència col·lectiva. D’altra banda, Frederic Munné ofereix una original proposta d’anàlisi del llenguatge des del punt de vista d’un dels components principals dels sistemes complexos: la vaguetat, en tant que qualitat d’ésser difús (fuzziness). Salikoko S. Mufwene parla de les llengües com a sistemes complexos formats per microestructures que s’adapten a un context canviant, fet que augmenta les seves possibilitats de «supervivència» o manteniment en la macroestructura, mentre que Lluís Barceló-Cobljin analitza la complexitat del llenguatge des de la perspectiva genètica, amb l’objectiu d’harmonitzar allò que sabem de l’evolució humana amb allò que sabem de la facultat del llenguatge. Albert Bastardas aporta dos articles. En l'un, pondera la necessitat d’adoptar una perspectiva sociocomplexa i integradora de les ciències lingüística i comunicativa: una mirada dinàmica i «complexificada» del pensament, que analitzi tant els processos cognitius com els emocionals, a partir de la centralitat del complex «cervell/ment»; en l’altre, indica quins són els ingredients que hauria de tenir una perspectiva teòrica ecològica que expliqués amb complexitat el funcionament dels éssers humans en societat. Àngels Massip contribueix a aclarir els conceptes de la complexitat que han de ser a la base d’una lingüística complèxica; propugna una lingüística integradora que tingui en compte el factor temporal com a vector inherent en la descripció d’una llengua, i que es vertebri des la dinàmica de la llengua i sempre en relació amb els models del sistemes socials. Roland Terborg i Laura García Landa presenten el model d’ecologia de pressions per tal d’estudiar els processos de substitució lingüística a Mèxic, mentre que Sabela Labraña ens invita a contemplar la situació sociolingüística gallega amb una mirada que permet interpretar aquesta situació d’una manera innovadora; el paradigma de la complexitat pot ser una eina adequada per cercar alternatives a la difícil situació sociolingüística que es viu actualment a Galícia.

Àngels Massip (Tortosa, 1957) és doctora en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1994), on a més es va llicenciar en Filologia Hispànica (1986) i on actualment exerceix de professora. En l’àmbit de la investigació, s’ha dedicat a la dialectologia catalana i a la lingüística històrica, i forma part de l’equip de l’AliR (Atlas Linguistique Roman). Ha fet edicions i estudis de textos antics catalans, com el Llibre de costums de Tortosa, primer text legal escrit originàriament en català, o la Comèdia de santa Bàrbara, única peça teatral de Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona.

Albert Bastardas (Vilafranca del Penedès, 1951) és doctor en Sociolingüística per la Universitat Laval (Quebec, Canadà) i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. És catedràtic al Departament de Lingüística General de la UB i coordinador del grup Complexitat, Comunicació i Sociolingüística. Ha fet estades de recerca a les universitats d’Indiana i de Califòrnia, als Estats Units, i a les d’Alberta (Edmonton), Simon Fraser (Vancouver) i York (Toronto), al Canadà. Ha estat director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) des de la seva fundació, el 1998, fins al 2010.

Josep Miquel Sobrer, «Barcelona 1961: assaig de retrat literari»

«La historiografia i la crítica literàries solen ser diacròniques i sintagmàtiques. Estudien un autor, un gènere, un període o un moviment considerant-ne l’evolució i parlant, doncs, d’inicis, desenvolupaments i finals —d’articulacions o sintagmes—. En aquestes pàgines em proposo un exercici —un assaig— d’estudi sincrònic i paradigmàtic, un tatx del món de les nostres lletres. Amb aquesta finalitat he volgut mirar quins materials nous, quines novetats editorials serien presentats al lector català als volts d’un any concret i, potser arbitràriament o potser per la seva simetria revertida (la xifra diu el mateix si es llegeix de cap per avall), he escollit 1961 per al meu experiment. També perquè va ser un any, a casa nostra, relativament poc cataclísmic quant a canvis polítics i per tant bona ocasió per penjar-se d’un moment dins de la incessant transformació de les coses. Cal que avisi, però, que la meva selecció d’obres comentades és descaradament incompleta, limitada tant pels meus coneixements com per les dimensions permeses en aquesta publicació. Les conclusions, doncs, seran provisionals —una mena d’invitació a completar, si hi ha interès, el tema.

»Tot i que el règim de Franco portava vint-i-dos anys d’imposició i semblava d’una solidesa sense escletxes, el món, com sempre, anava canviant a pas lent però inevitable. L’any 1961 representa un dels punts àlgids de la Guerra Freda que dividia la Terra en tres parts, els anomenats Primer, Segon i Tercer Mons. Va ser l’any que es va erigir el mur de Berlín i quan, rere la fallida invasió a la badia de Cochinos, els EUA van trencar relacions amb Cuba. 1961 va veure la mort, entre tantíssimes altres, del psicòleg Carl G. Jung i dels escriptors nord-americans Dashiell Hammett i Ernest Hemingway, aquest per suïcidi. A casa nostra va ser l’any de la mort de Josep Maria de Sagarra; Carles Riba havia mort dos anys abans. Els principis de la dècada van veure l’esclat de la música pop del que deu haver estat el conjunt més mundialment famós de la història, els Beatles. El món havia entrat en allò que Marshall McLuhan va batejar amb l’oxímoron "global village", el "poblet mundial" que els mitjans de comunicació feien possible; el primer llibre de McLuhan, The Mechanical Bride: Folklore of Industrial Man, és precisament de 1961.

»Podria ser simptomàtic, i és certament simbòlic, el traspàs dels nostres grans escriptors. En teatre, Sagarra representa una manera de fer que ha desaparegut dels escenaris. [...] Per la seva part, la desaparició de Riba comportava fins a cert punt la desaparició de mestratge. L’honorífic "mestre", que s’aplicava a figures com Pompeu Fabra, quedava encara per a Josep Carner, però perdia viabilitat. L’optimisme de la unitat cultural implícita en el títol havia estat esberlat per la guerra i per l’exili i la nostra cultura era ara un animal que es llepava les ferides. Les coses, innegablement, havien canviat.»

Vladimir de Semir pensa que, en aquesta època de màxima accessibilitat a la cultura i el saber a través de les noves tecnologies, la tasca del periodisme divulgatiu és més necessària que mai. Enmig d’una autèntica marea informativa, només els bons professionals són capaços d’informar amb rigor, distingint la notícia del rumor, el fet contrastat de la creença, la mentida interessada de la certesa que posa les bases del progrés i el coneixement.

El llibre, dividit en catorze capítols, és una autèntica radiografia de la professió. L’autor va desgranant, una rere l’altra, totes les consideracions apreses durant més de quaranta anys de trajectòria professional –«l’època daurada del periodisme científic», com ell mateix la qualifica– i ens ofereix un seguit d’anàlisis i reflexions que, per una banda, sintetitzen la història de l’ofici i, per l’altra, proposen una visió de com hauria de ser en el futur.

De Semir examina i valora totes les circumstàncies que afecten l’exercici del periodisme científic, especialment la qüestió de si el model basat en la verificació de fonts podrà sobreviure a la transformació que actualment pateix la professió –del periodisme d’intermediació al del simple proveïment de continguts–, i reflexiona sobre la manera com es forma l’opinió pública al voltant dels temes científics i mèdics, adonant-se que, més enllà dels científics i els periodistes, hi ha multitud d’agents culturals i socials que també hi intervenen. Quant als aspectes històrics, explica el naixement i l’evolució del periodisme científic, que es va desenvolupar plenament a partir de la segona guerra mundial per la «necessitat d’una interpretació adequada de la naturalesa científica i tecnològica del progrés».

L’autor posa de manifest el gradual compromís de les societats occidentals amb la «comunicació pública de la ciència» –més que no pas la mera «divulgació»–, tant pel que fa a la formació del ciutadà com a les decisions polítiques que en depenen, però també palesa que, malgrat que la cobertura periodística de temes científics ha augmentat globalment en els darrers anys, són només uns quants temes –els que generen més controvèrsia, com la clonació terapèutica, la utilització de cèl·lules mare, la reproducció assistida, els aliments transgènics o el canvi climàtic– els que acaben acaparant l’interès mediàtic. Així mateix, certifica que el canvi més important sofert per l’ecosistema de la comunicació social arran de l’abaratiment de la creació, l’emmagatzematge i la distribució de la informació en suport digital, ha estat el fet que tothom pugui ser emissor i receptor alhora, tant de forma individual com col·lectiva.

En el cas específic del periodisme científic, De Semir caracteritza la particularitat de les seves fonts, ja que, comenta, no hi ha cap altre sector (la política, l’economia, els esports o la cultura, per exemple) que generi notícies amb un sistema d’autocontrol i de cerca de l’objectivitat tan rigorós. Analitza el discurs divulgatiu de la ciència centrant-se en tres aspectes: l’ús «lingüístic» que es fa del llenguatge científic, l’obligada «recontextualització» d’aquest llenguatge per divulgar els conceptes científics, i les eines i els procediments concrets que s’utilitzen per assolir els efectes estètics, persuasius i cognitius necessaris per comunicar. Atès que els científics no poden donar respostes definitives, i que actualment hi ha una confrontació entre la idea científica de progrés i la nova racionalitat social que critica les conseqüències d’aquest progrés, De Semir introdueix el concepte d’incertesa en la comunicació social de la ciència, i avisa del perill, ben real, de mistificació de les notícies científiques als mitjans, ja que, abocats cada vegada més a buscar la notorietat i commoure el públic, proliferen les notícies sorprenents i espectaculars sense solució de continuïtat, que converteixen la divulgació científica en una successió d’anècdotes; i advoca per la necessitat d’establir un codi ètic en la publicació de les notícies científiques, sobretot d’aquelles que fan referència a medicina, salut i medi ambient, per tal de no generar entre el públic confusió i expectatives infundades en temes tan sensibles. Finalment, reflexiona sobre les oportunitats que ofereix la construcció de la nova societat del coneixement, i també sobre les amenaces que comporta, defensant que la capacitat de saber escollir és la clau per trobar l’equilibri entre el saber i el poder a les societats democràtiques.

Decir la ciencia forma part de la col·lecció Periodismo Activo, dirigida pel periodista i professor Roberto Herrscher, i dedicada a explorar els escenaris canviants del periodisme en aquest principi de segle a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Aquest és el quart títol de la col·lecció, després de Periodismo narrativo. Cómo contar la realidad con las armas de la literatura (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny, i Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder (2013), de Margarita Rivière.

Vladimir de Semir (Barcelona, 1948), periodista amb una llarga trajectòria professional, va ser sotsdirector de La Vanguardia i va coordinar els suplements de ciència i medicina d’aquest diari, tasca que li va valer el premi Ciutat de Barcelona (1982), i el premi de Periodisme Científic del CSIC (1994). Ha dirigit programes de divulgació cultural i històrica a la televisió, i ha tractat informació política en altres mitjans. És professor de Periodisme Científic a la Universitat Pompeu Fabra, i responsable del mòdul de Periodisme Científic del màster de Periodisme Barcelona_NY de la Universitat de Barcelona. Ha estat, a més, membre de la Comissió per a la Difusió i Promoció de la Cultura Científica de l’Ajuntament de Barcelona, i actualment ho és del comitè científic de la xarxa internacional Public Communication of Science and Technology. L’any 2007 va ser nomenat col·legiat d’honor del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya.

Aquesta obra, que té l’origen en el projecte de recerca «ADNBIOLAW: Aspectes ètics, jurídics i socials implicats en l’obtenció, l’ús i l’emmagatzemament de les mostres d’ADN i altres tècniques biomètriques d’identificació», dirigit per María Casado des de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB, es divideix en quatre parts.

La primera, «El ADN como instrumento de búsquedas familiares», presenta els fonaments de coneixement científic sobre l’ús, l’anàlisi i les bases d’ADN com a instrument de recerca de desapareguts, que han de permetre estudiar amb coneixement de causa les qüestions eticojurídiques implicades. La segona, «La protección contra la desaparición forzada en el marco de la ONU», analitza la protecció contra les desaparicions forçades que proporcionen el Conveni de les Nacions Unides i el Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades. La tercera aborda «La situación en el Cono Sur y Centroamérica», i la quarta i última secció tracta de «Las diferentes desapariciones forzadas de niños en Europa», amb especial èmfasi en el cas espanyol.

El llibre s’obre amb els treballs «El ADN como trazador del parentesco genético», de Gemma Marfany, i «La prueba del ADN en la investigación de adopciones irregulares y sustracción de recién nacidos en España. La experiencia del Instituto Nacional de Toxicología y Ciencias Forenses», d’Antonio Alonso i altres autors, que estableix les bases de l’estat de la ciència respecte d’això. A continuació, en l’apartat sobre tractament internacional de les desaparicions forçades, Emmanuel Decaux escriu sobre «La Convención Internacional contra las Desapariciones Forzadas. Un tratado para el siglo XXI»; Olivier de Frouville ens il·lustra sobre «La experiencia del Grupo de Trabajo sobre las Desapariciones Forzadas en la lucha contra las desapariciones forzadas, con una mirada particular sobre la cuestión de los niños implicados»; Kimio Yakushiji analitza la «Responsabilidad de los Estados por la conducta de actores no estatales causantes de desapariciones forzadas», i la secció finalitza amb l’estudi de Janina Suela «La especial protección de la infancia bajo la Convención Internacional para la Protección de todas las Personas contra las Desapariciones Forzadas». Tot seguit, el capítol d’Álvaro Garcé García y Santos «Los niños y el Cóndor» encapçala la secció dedicada a les desaparicions forçades de nens i nenes al Con Sud i Amèrica Central, seguit de «La desaparición forzada de niños en Argentina a través de la sustitución de su identidad», a càrrec de Luciano A. Hazan; «El Salvador, una deuda pendiente con sus niños», de Patricia Eugenia Granados de Fröhlich; «Las desapariciones forzadas de niños en Centroamérica», de Gabriella Citroni, i «Desaparición forzada y trata de niñas. Visión jurídica desde Mesoamérica», de Santiago Corcuera Cabezut. Tanca aquesta secció una aproximació a «La desaparición forzada de menores en la jurisprudencia de la Corte Interamericana de Derechos Humanos», obra d’Elisenda Calvet Martínez. En la tercera part, circumscrita a l’àmbit europeu, es reflexiona sobre les desaparicions forçades a Alemanya en «Noche y niebla. Mito y significado», a càrrec de Rainer Huhle, i s’aprofundeix en diversos casos de desaparicions produïdes a l’estat espanyol, començant amb «Las denuncias en los casos de los “niños robados”. Perspectiva histórico-legal», tema que desenvolupa Lorena Álvarez Taboada. A continuació Carlos R. Fernández Liesa s’ocupa de «Los derechos humanos y los crímenes de la Guerra Civil: especial referencia a los niños desaparecidos», i Juan José López Ortega posa el focus en «Las desapariciones forzadas en España a la luz de la Convención de las Naciones Unidas». Aquesta secció acaba amb l’estudi de Javier Chinchón Álvarez «Las desapariciones forzadas en la jurisprudència del Tribunal Europeo de Derechos Humanos».

El llibre acaba amb una nota biogràfica sobre els autors, entre els quals hi ha vuit membres del Comitè contra la Desaparició Forçada (CDF) i quatre membres de la Comissió Nacional per a l’Ús Forense de l’ADN (CNUFADN), fet que dóna compte de l’elevada competència i autoritat dels especialistes que han escrit els estudis.

La Col·lecció de Bioètica de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona promou una concepció de la bioètica flexible, pluridisciplinària i laica, emmarcada en el respecte als drets humans reconeguts. L’objectiu és subministrar arguments que fomentin l’autonomia de les persones en la presa de decisions i que contribueixin a la construcció d’una societat més transparent i democràtica. La llarga i intensa trajectòria divulgadora i científica ha donat com a fruit un fons editorial nodrit i complet, que, des del 2013, forma part del catàleg de Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona (http://www.publicacions.ub.edu/refs/observatoriBioEticaDret/). Els últims títols publicats a la col·lecció són: La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya, de Lídia Buisan; Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres, d’Eleonora Lamm; ADN forense: problemas éticos y jurídicos, de María Casado i Margarita Guillén (coords.), i La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos de la Unesco y la discapacidad, de María Casado i Antoni Vilà. Actualment s’està preparant el títol Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.).

El llibre, fruit del projecte del Grup de Recerca en Història de l’Art i el Disseny Contemporanis (GRACMON) «Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900», que dirigeix Teresa-M. Sala, fa una acurada i polifònica reflexió sobre un tema encara no prou estudiat: la profunda relació simbòlica entre la biologia i l’art durant el modernisme. És ben sabut que aquest moviment artístic es va inspirar en la naturalesa i que fa utilitzar profusament elements d’origen natural, amb preferència pels vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic, però aquest llibre s’ocupa d’aspectes menys coneguts d’aquesta relació, com la recepció de les teories darwinistes a Catalunya a finals del segle XIX, el bestiari modernista, els repertoris d’ornamentació vegetal utilitzats pels artistes o l’imaginari simbolista del paisatge natural.

Influïts pel culte a la natura, els creadors –pintors, arquitectes, artistes decoratius i gràfics, sobretot– van con­figurar durant els anys d’eclosió del modernisme un potent imaginari poètic, simbòlic i oníric, men­tre els científics, que vivien la repercussió de la teoria de l’evolució de Darwin, encetaven un encès debat entre creacionis­tes i evolucionistes. D’aquest marc històric i de les relacions entre artistes i científics s’ocupen els capítols «Sobre la relació entre les arts i la naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900», d’Enric Ciurans, Sergio González-Crespo i Teresa-M. Sala; «El darwinismo en los manuales escolares españoles de ciencias naturales de la última década del siglo XIX. Breve aproximación al arte en la enseñanza de la teoría de la evolución», de Margarita Hernández Laille; «Sobre la naturalesa en l’imaginari simbolista», de Teresa-M. Sala; «El paisatge simbolista i el concepte de degeneració de raça segons Max Nordau, Pompeu Gener et al.», d’Irene Gras Valero, i «L’estudi del bestiari modernista. Apunts per a una primera aproximació», de Teresa-M. Sala.

D’altra banda, els plantejaments antimaterialistes i idealistes que, en alguns casos, havien coincidit amb els postulats de les teories de l’evolució van conformar el marc de sensibilitats del moviment simbolista, en què els anomenats «paisatges de l’ànima» s’estenien des de l’aproximació a l’inconscient fins al viatge a illes inexplorades, tot passant per altres formes d’evasió del subjecte, com van ser la tècnica de l’actor, el joc dels infants o l’emmirallament en les plantes i les bèsties. Sobre aquests aspectes versen els capítols «Planteamientos antimaterialistas en la Inglaterra de finales del siglo XIX y su vigencia en la actualidad», de Sergio González-Crespo i Teresa-M. Sala; «El descobriment de l’illa blanca», de Nina Ferrer, sobre l’arribada de Santiago Rusiñol a Eivissa, i «Bèsties de cartró, els espectacles populars. Homenatge a Xavier Fàbregas», d’Enric Ciurans. Cal destacar el capítol «El Maeterlinck de les flors i les abelles», de Jordi Coca, dedicat al poeta, dramaturg i assagista belga, un dels màxims exponents del teatre simbolista del seu temps.

La col·lecció Singularitats, a la qual pertany aquest llibre, vol donar a conèixer els resultats de les recerques desenvolupats per GRACMON, i els seus llibres estan concebuts com a obres corals amb una reflexió àmplia al voltant del modernisme, el noucentisme, l’estudi de la història del disseny a Catalunya i els estudis culturals de les arts a la ciutat de Barcelona. Els seus dos darrers títols són Llibre de viatge (1913-1914), de Joaquim Folch i Torres (a cura de Mercè Vidal), i La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), d’Anna Calvera (coord.).

Pere Capellà Simó (Palma, 1981) és llicenciat en Belles Arts i doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Com a artista plàstic, la seva obra ha il·lustrat els versos de Ramon Llull —Cant de Ramon-Lo Desconhort (2005)—, de Pau Vadell —Sadoll de seny (2006)— i d’August Bover —Cloc! (2011) i Beabà (2014)—; també ha participat en diverses exposicions, tant individuals com col·lectives. Com a investigador, s’ha especialitzat en la història de la joguina durant la segona meitat del segle XIX; el seu llibre La ciutat de les joguines. Barcelona, 1840-1918 (2013) ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2013 en la modalitat d’Història «Agustí Duran i Sanpere». Des de 2011, és professor de l’àrea de Didàctica de l’Expressió Plàstica del Departament de Pedagogia i Didàctiques Específiques de la Universitat de les Illes Balears.

Antoni Galmés Martí (Manacor, 1983) és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, en l’especialitat de dibuix i gravat, i exerceix de professor d’Arts Escèniques al Departament d’Història de l’Art de la mateixa universitat. Ha estat ajudant de direcció de Ricard Salvat i de Rafel Duran, i actualment és actor a la companyia Petita Pàtria i dirigeix el grup de teatre de la UB. La seva tesi doctoral versa sobre el teatre de putxinel·lis al segle XIX a Barcelona i la dimensió estètica que prengué aquest art en convertir-se en un entreteniment popular admirat pels grans cercles artístics de l’època.

»If the great debate in the comedies of the 1670s had been that between humours and wit, in The Marriage-Hater Matched the prevalence of humours over wit is overwhelming. There is little in the way of witty repartee in this work, apart from several exchanges between Sir Philip and Phoebe, Lady Subtle and Sir Philip, and Darewell and Berenice. The only rakish character seems to be Sir Philip, although the fact that he ends up marrying the girl he had debauched and got with child introduces a very significant departure from most previous Restoration rakes and from the moral values underlying the comedy of wit. The two female leads are rather unconventional for this model of comedy too: a widow and an unmarried mother. Both show their wit in their schemes to overreach Sir Philip, but the peculiarities of their situation occasionally make them prey to Sir Philip’s mockery.»

L’autor devia ser un clergue, potser relacionat amb la família de Rocafull i l’abadia de Nant, que suposadament va escriure la novel·la entre 1240 i 1270, i l’acció, que transcorre entre 1223 i 1227, està protagonitzada per personatges veladament reals. Flamenca, nascuda a la regió que li dóna nom i filla del comte Guiu de Nemours, es casa amb Archimbaud de Borbó, un espòs gelós que la tanca en una torre per la seva resplendent bellesa. El bell Guillem de Nevers es proposa alliberar-la i es fa passar per clergue per poder veure-la i tenir-hi un primer contacte, de manera que durant un temps aconsegueixen flirtejar enginyosament. Poc després Guillem marxa a Flandes, on obté la glòria com a cavaller, i torna a Borbó per un torneig en què retroba la seva estimada. Tot seguit la novel·la, que ens ha pervingut incompleta, queda interrompuda.

Protagonitzada per un personatge com Flamenca, que representa una de les creacions femenines més grans de la literatura universal, la novel·la és, sobretot, un cant a l’alegria de viure sense entrebancs i una reivindicació de la civilització que la va fer possible. Defensa una concepció de la vida en què el plaer ocupa una posició central, per tal com constitueix una elevada aspiració, pròpia de gent intel·ligent i culta, que duu a menysprear les prohibicions. L’autor proposa una ètica, i fins i tot una teologia de l’hedonisme, que de ben segur deuria provocar alguna prevenció en forma de censura. Protagonitzada per éssers lliures, com Flamenca i Guillem de Nevers, aquesta novel·la reuneix tot el saber eròtic forjat per la tradició trobadoresca.

La novel·la no es limita a plasmar de manera brillant festes, banquets o tornejos, i a posar en moviment un repertori de bones maneres, sinó que també recull una sensibilitat que pertany inconfusiblement a la mentalitat que caracteritzava la cultura occitana abans de ser abocada a la crisi d’enormes proporcions que va representar la derrota de Muret, i la croada subsegüent contra els albigesos, predicada per Roma i executada per Simó de Montfort i la monarquia francesa. L’anònim autor s’hi refereix en alguns passatges amb simpatia, però també amb distanciament irònic. En aquest aspecte, hi ha estudiosos que n’han fet una lectura de caràcter al·legòric, segons la qual Flamenca representaria l’Occitània oprimida i Guillem –transsumpte possible del rei Jaume I– l’alliberador que ensenya que amb enginy es pot derrotar algú més poderós, fet que demostraria una clara consciència comuna catalanooccitana. Així, l’obra traduiria l’estat d’ànim abatut de la societat occitana després de la rebel·lió de 1242, sufocada per les tropes franceses.

La lírica trobadoresca de Marcabrú, Bernat de Ventadorn, Arnaut de Maruelh i Peire Cardenal proporciona el canemàs inicial amb què l’autor va bastir els discursos amorosos dels protagonistes i va edificar algunes escenes, però també s’hi detecta la influència de la narrativa en llengua francesa, sobretot de Chrétien de Troyes, així com les obres clàssiques d’Ovidi, entre les quals l’Ars amatoria.

En definitiva, Flamenca és una obra que transmet la joia de viure i defensa els valors de la joventut, en què l’obtenció del plaer és un principi vital i intel·lectual davant del qual hom no hauria de trobar impediments. Segons Espadaler, aquestes idees es vinculen a certs ambients universitaris parisencs del segle XIII i, en concret, remeten als partidaris del Lliure Esperit, un corrent panteista caracteritzat com a cristianisme hedonista. D’aquí ve que els estudiosos no hagin identificat pas l’autor amb un simple joglar, sinó amb algú amb formació específica –ben segur un clergue– com el mateix protagonista.

Anton M Espadaler (Barcelona, 1952) és llicenciat en dret i doctor en filologia romànica. Autor d’Una reina per a Curial (1984), va tenir cura del volum De Amore. L’amor a la literatura d’Occident (1991). Ha publicat diversos articles sobre Ausiàs March, el Tirant lo Blanc, Ramon Muntaner, Anselm Turmeda, els almogàvers i les novel·les en llengua occitana de temàtica artúrica, com ara Jaufré, La faula i Blandín de Cornualha. Ha fet col·laboracions tant en la premsa radiofònica com escrita, algunes de les quals va aplegar en el volum Estiu tot l’any (1996).

El llibre aplega una antologia de textos d’un grup d’escriptores que van viure entre els segles XIV i XVI: Leonor López de Córdoba, sor Constanza de Castilla, sor Teresa de Cartagena, sor Juana de la Cruz, sor María de Santo Domingo, Florencia Pinar i altres veus de la lírica de cançoner. Vinculades als cercles del poder i als espais religiosos, aquestes dones van tenir accés a la cultura i, per tant, la possibilitat d’articular i expressar un pensament propi. A l’interès que suscita la seva obra, cal afegir-hi el valor filològic que té, ja que aquests textos il·lustren els usos d’una etapa (i d’un sector social determinat) en l’evolució de la llengua castellana.

M.ª del Mar Cortés Timoner, a més de seleccionar i editar els textos, ofereix un breu estudi de la biografia i l’obra de cada autora, juntament amb una acurada selecció bibliogràfica. Aquests estudis introductoris resulten molt útils per orientar la lectura dels textos, ja que situen el context històric i biogràfic en què es van produir i en donen les principals claus interpretatives.

D’entre les autores representades, destaca Leonor López de Córdoba, dama de l’alta noblesa que va patir directament els trastorns de la guerra civil castellana al segle XIV, i de la qual es reprodueix el text complet de l’única obra conservada, les Memorias, un valuós testimoni de primera mà sobre aquest violent període històric. Mereixen un capítol a part les mostres d’obra lírica de cançoner desenvolupada per Florencia Pinar, Mayor Arias, la reina Juana o la reina de Portugal, autores que visqueren l’eclosió cultural de l’aristocràcia castellana del final de l’edat mitjana, i que conrearen una lírica que recorda la catalanooccitana del segle XII.

Al llarg del llibre, Cortés va seguint fils conductors i establint relacions amb l’objectiu de ressaltar similituds estètiques i temàtiques entre les obres d’aquestes autores, les primeres que van escriure en castellà. Obres que destaquen en el context medieval i renaixentista perquè treuen a la llum el pensament i el discurs d’una part de la societat que estava destinada al silenci i a l’assimilació passiva dels valors patriarcals. Apropar-nos als seus textos és introduir-nos en un àmbit poc conegut, descobrir nous aspectes de la història i la cultura del nostre passat que ens obliguen a qüestionar el cànon literari heretat i a jutjar els orígens de la literatura en llengua castellana des d’una altra escala de valors.

M.ª del Mar Cortés Timoner (Barcelona, 1973) és doctora en Filologia Hispànica i professora de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona. El 2004 va rebre el XIV Premi de Recerca Victoria Kent pel llibre Teresa de Cartagena, primera escritora mística en lengua castellana (2003). També és autora de Sor Juana de la Cruz (1481-1534) (2005) i de diversos articles i ressenyes sobre les primeres escriptores en llengua castellana. Col·labora des de 1996 en projectes de recerca relacionats amb el teatre de l’Edat d’Or i ha publicat diversos estudis sobre aquest camp.

Aurora vol proporcionar mitjans que facilitin i afavoreixin l’estudi de la filosofia de María Zambrano, així com difondre els treballs realitzats al seu entorn i promoure la relació entre investigadors i estudiosos de la seva obra. La revista, que compta amb la col·laboració d’un nodrit equip d’especialistes nacionals i internacionals, es va començar a editar l’any 1999 i és fruit de la tasca investigadora del Seminari María Zambrano, vinculat al Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura, de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Aquest seminari, consolidat com a centre de recerca des de 1996, a més de dur a terme una important tasca documental de recuperació de textos inèdits i de difícil accés, estudia l’obra de Zambrano des de diverses posicions interpretatives, promovent el debat i la interdisciplinarietat, amb l’objectiu de projectar el pensament d’aquesta autora.

El quinzè número d’Aurora recull un conjunt d’articles que aborden la problemàtica de l’exili des de diversos punts de vista, com «El nómada y el exiliado. Consideraciones sobre la pintura, a partir de Zambrano y Deleuze», d’Antonio Castilla Cerezo; «Las arquitecturas del exilio en María Zambrano», d’Andrea Luquin Calvo; «María Zambrano: l’esiliato, sacrificato della storia», d’Adele Ricciotti; «Ontología del abandono. Jean-Luc Nancy y la “existencia exiliada”», de Cristina Rodríguez Marciel, i «El exilio de María Zambrano y la política oculta», d’Antolín Sánchez Cuervo. També cal destacar l’article de Maria João Neves «Sendas de Encontro: María Zambrano, Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno e Xavier Zubiri», que valora i posa en relació aquests eminents personatges de la intel·lectualitat espanyola del segle passat. La revista inclou també ressenyes de les principals publicacions aparegudes el darrer any dedicades a la pensadora.

María Zambrano (1904-1991) és una de les figures més destacades de la filosofia espanyola contemporània. Filla del també filòsof i pedagog Blas Zambrano, va ser deixebla de José Ortega i Gasset i de Xavier Zubiri. La seva extensa obra, que es mou entre el compromís cívic i el pensament poètic, va trigar a ser reconeguda a Espanya: no fou fins a les darreries del segle XX que Zambrano rebé el premi Príncipe de Asturias (1981) i el premi Cervantes (1988). Lectora entusiasta de Nietzsche, Zambrano trobà en les arrels del pensament grec una de les fonts principals de la seva filosofia, que va enriquir amb aportacions d’altres tradicions i d’altres camps del coneixement.

Compromesa amb la Segona República, al final de la guerra civil inicià un exili que la va dur a Mèxic, l’Havana, Puerto Rico, París, Roma, el Jura francès i Suïssa, fins que, el 1884, va retornar a Espanya per instal·lar-s’hi definitivament. Durant aquest període d’exili s’accentua la seva preocupació per impulsar un projecte de realització de l’ésser humà, basat en el desenvolupament d’una «raó poètica» que centra l’atenció en tot allò que ha quedat a l’ombra, submergit o marginat, allà on s’obre la possibilitat de donar resposta al present d’una civilització que es desploma. La renovació radical del llenguatge filosòfic que demana la formulació d’aquesta «raó poètica» marca els escrits de María Zambrano, que es troben sempre en un lloc fronterer, problemàtic i alhora summament atractiu.

Carmen Revilla Guzmán, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, ha centrat la seva recerca en les filòsofes del segle XX i, especialment, en la figura de María Zambrano. Les seves últimes obres publicades són Vida de Simone Weil (2011) i La palabra liberada del lenguaje. María Zambrano y el pensamiento contemporáneo (2013).

»La relación entre científicos y periodistas, tradicionalmente presidida por una cierta tensión e incluso desconfianza, es más fluida, frecuente y satisfactoria de lo que pueda parecer a simple vista. Ha habido un avance en la sensibilidad científica por comunicar y divulgar conocimientos, y es muy significativo que se considere la comunicación científica como una necesidad funcional en el contexto mundial, dado el carácter democrático de la sociedad del conocimiento.

»Científicos y periodistas han de colaborar estrechamente para hacer llegar a la ciudadanía una información contextualizada que permita desarrollar el indispensable espíritu crítico, individual y colectivo, para poder entender y participar en el desarrollo de las ideas y oportunidades que nos permitirán mejorar las capacidades humanas y organizativas para ser competentes en un entorno sometido a la constante innovación, aprendizaje, creatividad y cambio. Forma parte de la búsqueda de la cohesión social. La diseminación de la cultura científica se ha convertido así en el indispensable catalizador de la citada reacción en cadena que nos debe llevar a una sociedad del conocimiento.»

Entre els anys 1918 i 1936, polítics i docents com César Silió Cortés, Fernando de los Ríos o Pere Bosch Gimpera van formular propostes per reorganitzar la universitat fixant-se en aspectes que encara avui centren la polèmica: ¿quines han de ser les relacions entre els poders públics i les universitats? ¿Cal reduir el nombre d’universitats, facultats i titulacions? ¿Per què cal una universitat catalana? ¿Com es pot millorar la qualitat científica de les universitats? ¿És possible acabar amb l’endogàmia del professorat i canviar els sistemes de selecció? ¿Calen proves de selectivitat? ¿Què vol dir «autonomia universitària»? ¿Com s’ha d’organitzar el govern i la gestió de les universitats? Preguntes que romanen, en gran part, sense resposta.

A Pensar la Universitat s’analitza un procés que, fruit de l’enfonsament del sistema universitari de la Restauració i de la discussió política sobre el control de l’ensenyament i el bilingüisme a la Segona República, es va estendre al llarg dels anys vint i trenta, i va estar marcat pel debat entre els sistemes docents francès i anglosaxó. Els textos de Bosch Gimpera que s’inclouen en el llibre a manera d’annexos, la majoria inèdits fins ara, aporten arguments de reflexió altament vàlids a una controvèrsia que gravita a l’entorn dels mateixos problemes de fa un segle i que avui és de candent actualitat.

L’obra es divideix en sis capítols, que desenvolupen cronològicament els diferents períodes de la lluita per la reforma universitària que Bosch Gimpera va protagonitzar. La primera etapa, que va des del final de la Primera Guerra Mundial fins a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1923, es caracteritza per la presentació, juntament amb Antoni Rubió i Lluch, a la comissió inspectora de la universitat d’un primer «Plan para la reorganización de las enseñanzas de los cursos superiores de las secciones de Letras e Historia de la Facultad de Filosofía y Letras» i per la celebració del Segon Congrés Universitari Català. Amb la dictadura, el procés es va quedar aturat fins a l’arribada de la Segona República, el 1931, i de l’experiència innovadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (1933-1934). A partir d’aquell moment, amb els Fets d’Octubre de 1934, tot es va precipitar, i el destí de la reforma universitària va quedar absolutament lligat al desenvolupament dels esdeveniments històrics per tots coneguts, amb la suspensió del Patronat i de la pròpia Generalitat i l’empresonament del Govern fins al 1936 (amb un breu parèntesi de febrer fins a l’inici de la guerra al juliol). Els tres anys següents, amb la universitat funcionant en un país en guerra i el rector Pere Bosch Gimpera com a conseller de justícia de la Generalitat, foren l’espurna de llum just abans que la derrota militar de la República posés fi al model i forcés l’exili de Bosch Gimpera a Mèxic. Com bé assenyala Francisco Gracia al final de l’epíleg, quan observem la tasca inconclusa que van emprendre Bosch i els seus companys, «per damunt d’una història convulsa, la manca de respostes no provoca sinó un silenci ensordidor».

Els autors proposen en aquesta obra profusament il·lustrada dotze rutes detallades i documentades, de Ciutat Vella fins a Nou Barris, passant per l’Eixample i la Meridiana, la xarxa ferroviària, les urbanitzacions i les universitats, acompanyades d’un plànol i de nombroses fotografies que ens apropen a l’arquitectura, l’urbanisme, la sociologia i la història de Barcelona i els barris que la conformen, i ens descobreixen una nova manera de veure i de viure la ciutat passejant per la Vila Olímpica, Gràcia, els grups d’habitatges de Nou Barris o el passat industrial de la ciutat. En darrer terme, l’obra proposa una reflexió sobre la interpretació i la representació de l’experiència urbana, la relació entre individu i ciutat, i el diàleg entre ciutats.

Cada capítol està encapçalat per un poema de Joan Margarit inspirat en l’espai urbà a què fa referència, tot emmarcant-lo de manera simbòlica.

L’itinerari de Ciutat Vella es desenvolupa a través d’un itinerari que palesa, sobretot, la naturalesa capil·lar del barri vell de la ciutat: comença al passeig del Born, seguint pels carrers Montcada i Carders fins al mercat de Santa Caterina, creuant la Via Laietana, passant pel carrer Ferran i baixant fins a la Plaça Reial, per enfilar-se finalment per la Rambla fins a la plaça de Catalunya.

El segon itinerari, dedicat al barri de Gràcia, posa de manifest, a través d’un exhaustiu recorregut a través dels llocs i carrers més emblemàtics com ara els Lluïsos, el Cercle Catòlic, la Rosa de Foc, les places del Diamant, de la Virreina, de la Llibertat i del Sol, els centres Artesà i Moral, etc., el pols autèntic, popular i associatiu de l’antiga vila, que ha conservat traces d’identitat pròpia dins la ciutat de Barcelona.

El tercer, centrat en l’Eixample, és el més extens de tots, ja que sintetitza tres segles de desenvolupament urbà a través de quatre localitzacions diferents: el passeig de Gràcia, que exemplifica el Modernisme i l’eclosió urbana del segle XIX, la Vila Olímpica com a compendi de l’urbanisme de finals del segle XX, la plaça de les Glòries com a nòdul comunicatiu urbà i centre d’edificis emblemàtics del tombant de segle, i finalment el districte del 22@ i Diagonal Sud, com a exemple de l’urbanisme del sector quinari del segle XXI.

El quart ressegueix l’impacte de la xarxa ferroviària en la trama urbana de la ciutat, i fa referència tant al traçat de les vies com a la singularitat dels edificis, i també el futur que significarà la nova estació de la Sagrera.

El cinquè explora el passat industrial de Barcelona, i segueix l’itinerari marcat per l’avinguda Diagonal des de la plaça de Francesc Macià fins al Fòrum, passant per llocs com l’Escola Industrial, el Velòdrom, els palaus dels «capitans d’indústria» (el Palau Robert, el Palau Macaya, la Casa Milà, la Casa Batlló, etc.), l’antiga Fàbrica Damm, la Farinera del Clot, Can Felipa, la Torre de les Aigües i la placa fotovoltaica del Besòs.

El sisè recorre la Meridiana, passant pel voltant d’aquesta artèria que trenca la part de Barcelona menys amable amb el disseny del pla Cerdà. Comença al Camp de l’Arpa, al Clot, avança cap al barri del Congrés, passa pel Canòdrom i arriba a la futura estació de la Sagrera.

El setè travessa els habitatges de Nou Barris (el Turó de la Peira, la plaça Llucmajor, la Guineueta i Roquetes) on, en paraules dels autors, «la ciutat canvia de nom», fruit del creixement desordenat i caòtic de la ciutat a partir dels anys seixanta amb l’arribada massiva de la immigració del sud d’Espanya.

El vuitè, dedicat també a Nou Barris, recorre des de la Via Júlia fins al barri de Canyelles passant per Heron City i la plaça Karl Marx, entre d’altres, i exemplifica la lluita veïnal per dignificar el territori i la voluntat política de monumentalitzar la perifèria de la ciutat.

El novè s’ocupa d’un dels nous espais més emblemàtics de la ciutat, la Vila Olímpica; el desè, de la presència de la Universitat de Barcelona en la història urbana de la ciutat, i l’onzè retrata onze espais diferents que han estat recuperats per a la ciutadania: des del Turó de la Rovira fins al Parc del Clot, passant per l’Espanya Industrial o el carrer Carabassa.

El darrer capítol és un relat sobre el procés de decisió del recorregut de la marató dels Jocs Olímpics de 1992 que passava per una Barcelona en plena transformació urbanística i que finalitzava a l’Estadi de Montjuïc.

Walking the City s’inscriu en un projecte d’investigació basat en visites i excursions per la ciutat que forma part del programa d’ensenyament de l’Escola d’Arquitectura de la UPC, de manera que el professorat utilitza la ciutat com a aula i laboratori a partir d’itineraris que permeten descobrir-la i experimentar-la. El seu objectiu és aprofundir en el coneixement de la ciutat acostant-se a l’arquitectura, l’urbanisme, la sociologia i la història.

La ciutat de Barcelona ha generat una àmplia bibliografia escrita per autors com Manuel de Solà-Morales, Joan Busquets, Josep M. Huertas Claveria, Lluís Permanyer, Alexandre Cirici i Itziar González, entre d’altres. Les seves aportacions han penetrat en la història, els esdeveniments urbans i les relacions entre les institucions públiques i els ciutadans.

Estanislau Roca és doctor en arquitectura, catedràtic a l’Escola Superior d’Arquitectura i director del Departament de Planificació Urbana i Regional de la UPC. Professor convidat a diverses universitats de tot el món, els seus projectes professionals van des de l’escala regional fins a la urbana on ha dissenyat edificis i espais públics. És autor i coautor de més d’una dotzena de llibres i nombrosos treballs d’investigació, entre els quals destaquen Campus de la Diagonal. Un projecte urbà: praxi docent i professional (editat, el 2009, a Publicacions UB), Montjuïc, la muntanya de la ciutat (1994) i Diagonal, un procés urbà: el projecte urbà en la reforma de la ciutat (2010). Ha guanyat diversos premis d’arquitectura i urbanisme.

Inés Aquilué és arquitecta i professora a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Actualment centra la seva recerca en ciutats afectades pel conflicte i amb complexitat urbana.

Renata Gomes és arquitecta, professora associada i membre del grup de recerca l’AR&M (Arquitectura: Representació i Modelatge) de l’ETSAB-UPC. En el camp de l’art, treballa en pintures, instal·lacions urbanes i art sonor i ha participat en diversos esdeveniments nacionals i internacionals en ciutats com ara Lisboa, Porto, Barcelona, Berlín, Tòquio i Nova York, entre d’altres.

Al llarg de divuit articles, l’obra ofereix una visió àmplia i plural dels vincles que uneixen ciència i humanitats. Aborda qüestions tan crucials com les que planteja el metge Nolasc Acarín sobre la vida i la mort, en un text que transmet una profunda experiència humana i professional, o tan candents i peremptòries, en constant transformació, com les consideracions ètiques derivades de la «connectivitat global» de la nostra societat que analitza el filòsof Ramon Alcoberro. Des d’un altre punt de vista, els economistes Antonio J. Arrieta i Óscar Dejuán analitzen la decisiva relació entre humanitats i economia, mentre que el filòsof Norbert Bilbeny reivindica el principi de curiositat i admiració com a motor essencial i primer de qualsevol recerca. Per la seva banda, el genetista i divulgador científic David Bueno advoca per una nova cultura del coneixement que integri ciència i humanitats; Anna Calvera, historiadora de l’art, i M. Dolors Tapias, professora de belles arts, situen el disseny en la confluència entre la tecnologia i les humanitats; Joan Guàrdia traça una trajectòria de la psicologia com a disciplina integradora que va des de les humanitats fins a les ciències de la salut, passant per les ciències socials; el filòsof Daniel Innerarity proposa una nova hermenèutica, arran del gir interpretatiu que ha experimentat la filosofia durant el segle XX i d'acord amb el qual la diferència entre ciències i humanitats és ja insostenible; el físic David Jou n’argumenta la complementarietat necessària com a requisit per assolir l’objectiu final, la saviesa; Marisa Siguan, professora de literatura alemanya, explora la relació entre literatura i ciència, i posa de manifest la modernitat d’aquesta diferenciació, que va tenir lloc durant el segle XIX amb el progrés científic; i, finalment, el físic Javier Tejada escriu un relat personal sobre l’evolució de la ciència lligada a la història de la humanitat, i sobre la multitud d’incògnites que queden encara per resoldre. Al final del llibre s’inclou un breu perfil biogràfic de cada autor que defineix el seu camp d’expertesa i experiència.

Humanidades e investigación científica postula la creació i la recerca com a punts de confluència de les humanitats i la tecnologia, de les ciències humanes i les naturals, de l’art i la innovació; de fet, proposa un replantejament complet del saber humà, concedint a la interdisciplinarietat un paper central com a via necessària per trencar els compartiments estancs del saber.

Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953) és catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat degà de la Facultat de Filosofia i, actualment, dirigeix el màster en Ciutadania i Drets Humans, i coordina el projecte de recerca Crisi de la Raó Pràctica. Ha estat professor visitant de la Universitat de Chicago, de l’Institut Tecnològic i d’Estudis Superiors de Monterrey, i de la Universitat Loyola de Chicago. La seva recerca, que s’inicià amb treballs sobre història de la filosofia catalana i ètica kantiana, s’ha especialitzat en qüestions interculturals, ètica de la ciutadania i cosmopolitisme. És autor de nombrosos llibres d’ètica i filosofia política, com La identidad cosmopolita (2007), Consultorio ético (2008), El futuro empieza hoy (2010), Ética del periodismo (editat, l'any 2012, a Publicacions UB) o Justicia compasiva (2015), i ha rebut dos importants guardons: el Premi Josep Pla, el 1984, i el Premi Anagrama d’assaig, el 1987. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació, com els diaris Avui, Diari de Barcelona i La Vanguardia. És membre del Grup Interdisciplinari de Reflexió i de Solucions Matemàtiques per a Entitats (GISME).

Joan Guàrdia (Barcelona, 1958) és catedràtic de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. Imparteix docència sobre tècniques d’anàlisi de dades i estudis epidemiològics en diverses universitats nacionals i internacionals, i és el responsable dels grups de recerca Desenvolupament per a l’Aprenentatge de l’Estadística en Salut, Tècniques Estadístiques Avançades Aplicades a la Psicologia i Anàlisi del Format del Material Docent en l’Ensenyament de l’Estadística per a Psicòlegs. Ha publicat més de dos-cents treballs en revistes especialitzades, a més de diversos llibres de docència i divulgació de l’estadística aplicada a la psicologia. Actualment és vicepresident de la Societat Catalana d’Estadística i membre del Grup Interdisciplinari de Reflexió i de Solucions Matemàtiques per a Entitats (GISME).

«La responsabilitat per la humanitat és aquesta responsabilitat suplementària, indirecta, que s’afegeix a aquella altra, directa, dels nostres actes individuals o col·lectius, privats o públics. Això vol dir que, quan actuem, no només ens comprometem com a homes o com a ciutadans d’un Estat determinat davant d’un altre home o d’una col·lectivitat, sinó també com a ciutadà del món davant de la humanitat sencera, solidaris d’aquesta humanitat, lligats al món vivent tot sencer.»

»Aquesta responsabilitat suplementària és cosmopolita, és a dir, que troba el seu fonament ontològic i jurídic en la pertinença de l’home a la humanitat i d’aquesta al món dels vivents. La pertinença i la solidaritat de l’home davant del conjunt del món dels vivents no és sols un lligam vital o biològic, sinó que és el fonament preoriginari, preegològic, d’una responsabilitat no només davant del proïsme, sinó també de tota la humanitat present i futura i dels vivents en general. Aquesta responsabilitat no és solament moral; és jurídica, deriva en drets i deures cosmopolites, és a dir, universals, susceptibles de ser reconeguts racionalment, perquè són resultat de la reflexió sobre el lligam de pertinença i de solidaritat amb el món vivent.

»El cosmopolitisme és una idea molt antiga, nascuda en la filosofia estoica, en la qual consistia a tenir el Cosmos per una ciutat en sentit propi, no metafòricament, i considerar l’home com a ciutadà del món. Ara bé, es tracta de refundar aquesta noció a partir de la reinscripció de l’home en el conjunt del món vivent, on hi ha una responsabilitat particular en la mesura que la seva existència no se circumscriu a la immediatesa del present, sinó que pensa i es pensa a si mateixa en funció del passat i del futur, i en la mesura en què el seu saber i la seva tècnica li han donat una superioritat considerable susceptible de construir però també de degradar i fins i tot de destruir les condicions mateixes de la seva existència terrestre, tant les de la humanitat present i futura com les del món dels vivents.

»El cosmopolitisme, repensat d’aquesta manera, lluny de conduir a una destitució de l’home, a un antihumanisme naturalista, obre, per contra, la possibilitat d’un altre humanisme, que ja no és aquell de l’home aïllat, separat dels altres vivents no humans, sinó el de l’home reinscrit en la naturalesa. En aquest sentit, la dignitat de l’home, lluny de posar-lo en posició de dominació i de superioritat, li confereix una responsabilitat peculiar. L’humanisme així repensat és cosmopolita, i és responsable per la humanitat i el conjunt del món vivent.»

Coeditat pel Centre de Terminologia (Termcat) i Publicacions i Edicions de la UB, el llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana recull més de 35.000 denominacions documentades arreu dels territoris de parla catalana, corresponents a més de 5.800 espècies de plantes vasculars, en bona part autòctones, així com un nombre important de noms catalans d’espècies exòtiques amb interès comercial, cultural o científic. L’obra ha estat possible gràcies a la iniciativa i el suport de la Universitat de Barcelona, tant pel que fa a la tasca investigadora dels autors com a la coordinació editorial duta a terme per Publicacions i Edicions de la UB.

En aquesta entrevista parlem amb Joan Vallès, catedràtic de botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i director científic de l’obra, sobre el valor del premi i la feina ingent que ha suposat la realització d’aquest projecte.

Què significa haver guanyat aquest premi?
Abans que res vull manifestar que trobo molt bé que Serra d’Or atorgui premis no només en l’àmbit literari o humanístic, sinó també en el científic. És una mostra del concepte que l’entitat té de la cultura, que comparteixo plenament. A part d’això, el premi al llibre Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana és, certament, una mica per als sis autors, els editors i força altres col·laboradors, però, sobretot, per a totes aquelles persones que, al llarg de la història, han anomenat –i ho continuen fent– les plantes en català. El fet que aquest llibre hagi estat premiat vol dir, doncs, que es valora de manera positiva –cosa que agraeixo molt en nom de tots els autors– aquesta recerca multidisciplinària, a cavall de la botànica i la lingüística, i, sobretot, la informació científica –i, doncs, cultural– que conté.

Heu dirigit un equip interdisciplinari de botànics i lingüistes. Com ha estat aquesta col·laboració?
Sembla molt tòpic, però he de dir que ha estat enriquidora. Tots els autors hem après coses els uns dels altres. Encara que d’entrada pugui semblar que lingüística i botànica siguin molt allunyades, hi ha hagut força gent interessada en tots dos àmbits; ara bé, sigui com sigui, la formació i les maneres de treballar són diferents i això ha significat haver-nos d’adaptar recíprocament. El Termcat, amb el qual hem col·laborat o col·laborem, en diferents graus, tots els autors del llibre, ha fet de nexe d’unió i ha facilitat l’entesa (que ja no era pas dificilíssima d’entrada) entre aquells que provenim dels dos bàndols d’allò que s’havia anomenat les dues cultures. Vull remarcar que ha estat importantíssim –per a mi, i crec que també per a la resta d’autors fora dels dos que ara esmentaré– poder treballar amb dos grans mestres, cadascun en el seu àmbit: en Joan Veny i en Josep Vigo.

Com ho heu fet per recollir tot aquest corpus lingüístic i botànic?
Ha estat un projecte llarg i complex, que ha durat vint-i-un anys (set dels quals a molt baix ritme i els altres catorze amb treball continuat i més o menys intens). El 1993 vam constatar que l’obra del mestre i botànic Francesc Masclans Els noms de les plantes als Països Catalans (publicada, en segona edició, el 1981) era d’un gran interès, però feia temps que no es trobava a l’abast, si no era en algunes biblioteques. Llavors vam tenir la idea, que el Termcat va acollir amb gran interès, d’actualitzar-la. Una de les seves directores, Rosa Colomer –que esmento perquè ja no és entre nosaltres–, va ser fonamental en moments difícils del procés. Així, doncs, vam buidar més de 300 obres i llistes de noms. Es tractava de llistes fornides per alguns botànics o botanòfils, o bé extretes de llibres o articles publicats, en el benentès que, per ser considerades, havien de contenir tant el nom català com el nom científic al qual corresponia. Després, es van elaborar les llistes i es van revisar els noms científics i els catalans. En aquest procés, una bona quantitat de noms catalans han estat desats perquè, per algun motiu, no els hem trobat suficientment clars; aquestes denominacions podran ser més treballades en el futur, i les que es resolguin podran engruixir el diccionari en línia que complementa l’obra, com també aportacions noves que s’hi puguin fer.

Són riques, botànicament, les terres de parla catalana?
Sens dubte que ho són. En general, l’àmbit ibericobalear (Pirineu inclòs) és un dels punts més rellevants de biodiversitat vegetal d’Europa, i les terres de parla catalana constitueixen una part important d’aquesta àrea. La flora d’aquests territoris és formada per uns 3.600 tàxons (en els nivells d’espècie i subespècie), una xifra certament important. Complementàriament, la zona on es parla la nostra llengua és també rica en coneixement popular sobre la flora, com ho mostren els 35.000 noms catalans recollits en el llibre al qual ara ens referim, aplicats a uns 6.500 tàxons vegetals (de casa nostra i de fora).

Creieu que coneixem i valorem prou –tant lingüísticament com botànicament– les plantes del nostre entorn?
Podria semblar (i ser cert) que, temps enrere, no ens en preocupàvem pas gaire, del patrimoni vegetal, si ens fixem en les destrosses fetes en el paisatge del nostre país. Darrerament –de fet ja fa prou temps–, s’hi nota un respecte més gran, fins i tot en molts casos podria dir –potser essent un pèl optimista– que hi ha una complicitat entre l’espècie humana i les altres que constitueixen la biodiversitat. Em sembla que molta gent té empatia amb la natura i interès per conèixer-la i usar-la racionalment. Quant a la valoració lingüística, i tot i que la nostra ha estat i és una llengua amb dificultats per fer una vida plena, em fa l’efecte que les persones que l’han parlada i la parlen han estat sempre contentes de poder-la usar per anomenar els vegetals. Sempre que fem treball de camp etnobotànic, onsevulla que sigui de les terres catalanes, experimentem la satisfacció de parlar amb gent orgullosa de poder-nos transmetre allò que sap de les plantes, i un dels aspectes més importants és, sens dubte, els noms. Per això, no dubto pas que el llibre de què parlem serà ben aviat obsolet, i considero que això serà un bon indicador de la vitalitat de la nostra cultura. L’edició en línia podrà actualitzar el llibre regularment, i qui sap si d’aquí a trenta anys potser algú més no s’animarà a publicar-ne un altre de posat al dia.

El cosmopolitisme és un dels termes clau de la contemporaneïtat, conseqüència directa de la globalització. Invocat sobretot des dels corrents progressistes com un dels valors fonamentals associat al multiculturalisme de les societats obertes, és un terme que en els darrers temps ha patit un cert desgast i una crisi de significat. En aquesta obra, Yves Charles Zarka proposa repensar, actualitzar i revitalitzar el concepte de cosmopolitisme.

L’autor introdueix la idea del cosmopolitisme a partir d’una responsabilitat exclusiva de l’home, en la mesura que la seva condició li permet deslliurar-se d’una existència immediata per a configurar el món en què viu. Zarka desplega la noció d’humanitat lligada a una responsabilitat i amb ella els drets i els deures que se’n deriven i que li són inherents. La responsabilitat per la humanitat i el conjunt del món vivent, principi i fonament del cosmopolitisme segons Zarka, no és pas una responsabilitat simplement moral, sinó jurídica o fins i tot metajurídica.

Això no evita que l’autor es baralli amb els atzucacs a què menen alguns usos contemporanis que es fa del cosmopolitisme i, a més, s’aplica a dues lectures del cosmopolitisme: l’una, dedicada a fonamentar de cap i de nou el dret de resistència a l’opressió o a la sobreexplotació (un concepte clau i recorrent en la filosofia política des de La desobediència civil de Thoreau fins a la Teoria del partisà de Schmitt); l’altra, centrada en el sentit cosmopolita del principi de precaució. Finalment, l’autor tracta d’obrir el camí cap a la idea d’un humanisme cosmopolita, basat en la xarxa de nocions i principis desplegats en l’obra i preparat per a fer front als reptes actuals.

Zarka conclou l’obra amb una reflexió sobre un dels temes més candents a Occident, vist des d’un punt de vista cosmopolític: la frontera, l’estranger i l’emigrant, és a dir, el concepte d’alteritat.

Yves Charles Zarka (Tunísia, 1950) és professor de filosofia a la Universitat de la Sorbona. Ha estat director de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) de França. Les seves investigacions s’han centrat en la democràcia, la nova configuració del poder, la tolerància i la noció actual de cosmopolitisme. Ha impartit classes a les universitats de Nàpols, Jerusalem, Tel-Aviv o Nova York, i en universitats del Canadà, els Estats Units o el Brasil. El 1999 va rebre la medalla de bronze del CNRS per l’obra La décision métaphysique de Hobbes. Ha fundat i dirigeix la prestigiosa revista Cités. En català ha publicat Hobbes i el pensament polític modern (2000) i L’altra via de la subjectivitat. Sis estudis sobre el subjecte i el dret natural al segle XVII (2003).

Amb aquesta obra, Publicacions i Edicions de la UB continua la nova línia de filosofia endegada el 2013 amb Anàlisi reflexiva. Una primera introducció a l’anàlisi fenomenològica, de Lester Embree, traduït per Carles Serra Pagès i editat per Joan González Guardiola i Josep Monserrat Molas.

A partir del cèlebre article «J’accuse!», d’Émile Zola, considerat l’acta fundacional de la intel·lectualitat a Europa, Antoni Martí Monterde i Bernat Padró Nieto han vertebrat l’edició de Qui acusa? Figures de l’intel·lectual europeu, que aplega disset contribucions d’especialistes que analitzen l’essència d’aquesta figura primordial en les societats europees contemporànies.

Escrit des de la perspectiva de la literatura comparada, Qui acusa? aborda la figura de l’intel·lectual per tal de reflexionar sobre la història europea i en especial sobre la seva dimensió literària, en un moment especialment crític en què sembla que la funció de l’intel·lectual ha desaparegut del debat públic i en què la idea d’Europa és qüestionada tant com a projecte col·lectiu com pels seus valors implícits.

Des d’aquesta perspectiva, professors, pensadors i escriptors com Christophe Charle, Joseph Jurt, Joan Manuel del Pozo, Carolina Moreno, Ignasi Moreta, Ester Pino, Maximiliano Fuentes, Bernat Padró, Antoni Martí Monterde, Enric Sullà, Mercè Rius, Neus Penalba, Borja Bagunyà, Àlex Matas, Henri Garric, Annick Allaigre i Túa Blesa miren de respondre preguntes essencials com ara si existeix un espai intel·lectual europeu compartit en què la reflexió sobre les problemàtiques i els debats públics concrets de cada indret respongui a una tradició de pensament comú; o bé com ha evolucionat la posició de l’escriptor respecte de la figura de l’intel·lectual en cada literatura europea; o quines són les característiques, les contradiccions i les paradoxes dels intel·lectuals. Els autors recorren els itineraris intel·lectuals i humans de pensadors i escriptors que han marcat la història del continent europeu dels segles XIX i XX: Georg Brandes, Émile Zola, Joan Maragall, Josep Pla, Eugeni d’Ors, José Ortega y Gasset, Stefan Zweig, Carles Riba, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Joan Fuster, Michel Leiris, Danilo Kiš, Juan Goytisolo, Rafael Sánchez Ferlosio, Walter Benjamin, Juan Gil-Albert i Maurice Blanchot. En conjunt, Martí Monterde i Padró es proposen determinar quin és el llegat de la reflexió que va llançar Émile Zola des de les pàgines de L’Aurore el 1898.

Antoni Martí Monterde (Torís, 1968). Professor de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, ha alternat aquesta activitat amb l’escriptura de poesia, narrativa i assaig. Després de la publicació de Sobre el desordre: cinc fragments (1992), va guanyar el XXVIII Premi Guerau de Liost 1994 amb Els vianants (1995) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians amb L’erosió (2001). En el camp de l’assaig ha publicat J. V. Foix o la solitud de l’escriptura (1998), IX Premi d’Assaig Joaquim Xirau 1997, a més de nombrosos estudis inspirats en la relació entre crítica, ficció i autobiografia. L’any 2007 va ser finalista del XXXIV Premio Anagrama de Ensayo per Poética del café: un espacio de la modernidad literaria europea, en què reflexiona sobre el cafè com a espai subversiu, tant literari com cultural. Ha coeditat, amb Teresa Rosell, Joan Fuster. Figura de temps (Publicacions i Edicions de la UB, 2012).

Bernat Padró Nieto (Barcelona, 1981) és professor de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i membre de diferents grups de recerca entre els quals «Literatura comparada en l’espai intel·lectual europeu» de la UB i «Pensamiento literario español del siglo XX y su contextualización» de la Universitat de Saragossa. És autor de diversos articles en publicacions periòdiques, en què ha aprofundit en l’obra de Friedrich von Schiller, Hans-Georg Gadamer i Rafael Sánchez Ferlosio, entre d’altres.

«Primas de riesgo: desde 2009 las “primas de riesgo” se han convertido en una referencia omnipresente, con gran repercusión mediática y calado en la opinión pública. La constatación de que los diferentes países de la zona euro tenían ahora que pagar tipos de interés significativamente diferentes para acceder a una financiación se convirtió súbitamente en motivo de alarma. Dada la posición central de Alemania, se hizo habitual presentar los costes de financiación de cada país según el diferencial con aquella (tanto de emisión de deuda pública o “deuda soberana” como de la obtención de financiación por parte de entidades privadas de los diferentes Estados). Desde 2010, a partir del detonante de la situación fiscal de Grecia, la “horquilla” de primas de riesgo se ha abierto de forma notable, y desde entonces ha habido momentos de tensión —especialmente en 2012— en los que arreciaron los comentarios incluso sobre una ruptura de la eurozona. Una forma de expresar la situación es decir que con esos acontecimientos “cae el manto común del euro”, que, hasta 2008-2009, había permitido que las primas de riesgo fuesen mínimas, imperceptibles. Cabe preguntarse si esa situación previa estaba justificada: en 2007-2008, por ejemplo, ¿era la deuda publica griega casi “tan buena” como la alemana? Seguramente no, pero entonces los mercados no lo percibían así. Más recientemente el péndulo habría ido en sentido opuesto y, según argumentan algunos, incluso de forma exagerada…

»Credit crunch (restricciones crediticias): otra dimensión en que el péndulo parece haber ido demasiado lejos es la de la evolución del crédito. En algunos países, las tasas de variación del crédito para el sector privado (empresas y familias) eran injustificablemente elevadas antes de la crisis, en un caso claro de lending boom (en España, por encima del 20% durante varios años), mientras que en la actualidad dichas tasas son incluso negativas para países como España e Italia. El “grifo del crédito” parece cerrado… precisamente en los países en que más necesaria sería la financiación de nuevas actividades y proyectos emprendedores para salir de la crisis. Los debates acerca de si la contracción del crédito se debe a “factores de oferta” —decisiones de las entidades financieras— o a “factores de demanda” —ausencia de proyectos realmente solventes para financiar— no ocultan las cifras que resultan de la interacción de ambas causas: bastantes entidades financieras se encontraron en una situación delicada en sus balances y solvencia (hasta el punto de requerir ayudas públicas en casos significativos), de modo que su disposición a nuevos préstamos se vio limitada por la “urgencia” de mejorar sus balances, al tiempo que alguna demanda procedía más bien de intentos de perpetuar situaciones de dudosa viabilidad. En todo caso, el sistema financiero en algunos países dejó de cumplir adecuadamente su función básica de canalizar el ahorro hacia la inversión productiva.»

Sor Constanza de Castilla i Las primeras escritoras en lengua castellana, editats per M.ª del Mar Cortés, donen a conèixer la personalitat i el talent d’unes dones que, educades en l’obediència i la discreció, van traspassar el llindar de l’escriptura per oferir-nos la seva particular visió del món.

Sor Constanza de Castilla ens descobreix la figura de la priora del monestir de Santo Domingo el Real de Madrid, una dona ben relacionada amb la corona i els cercles influents de la societat castellana del segle XV gràcies al seu origen noble i al càrrec religiós que va ocupar. Autora del Libro de oraciones o Devocionario, que va escriure probablement entre 1454 i 1474 per a les monges del seu monestir, sor Constanza va trobar en l’escriptura un espai propi de poder i llibertat. A més de fer una acurada selecció de passatges del Devocionario, M.ª del Mar Cortés descriu les característiques del manuscrit conservat a la Biblioteca Nacional de España (que possiblement fou il·lustrat per la mateixa sor Constanza) i, en l’estudi previ que presenta sobre la vida i l’obra d’aquesta poderosa figura, ens revela com la vocació literària li va servir per expressar la seva particular visió de la fe i de l’existència humana. Cortés vindica aquesta autora com a iniciadora d’un camí de creació literària que culmina amb l’obra de Teresa de Jesús.

El llibre Sor Constanza de Castilla està dividit en quatre seccions. La primera situa sor Constanza en el seu entorn històric i cultural, amb l’ajut d’un quadre cronològic que resumeix els fets més destacats de la seva vida i del context europeu. A la segona part, M.ª del Mar Cortés fa una presentació detallada de les notícies que es coneixen sobre l’escriptora i la seva obra, de la qual fa una anàlisi temàtica i estilística. A la tercera part, es reprodueixen dues cartes que mostren la relació de la priora dominica amb les esferes de poder i una selecció de textos del Devocionario. I, en l’última secció del volum, es recullen les referències bibliogràfiques que han permès contextualitzar i comprendre l’obra de l’autora.

Constanza de Castilla (abans de 1405 – 1478) era filla de l’infant Juan de Castilla i d’Elvira de Eril. Els seus avis paterns eren el rei Pedro I i la reina Juana de Castro Ponce de León, i els materns, Beltrán de Eril, alcaid del castell de Sòria, i Magdalena de Falces. Era germana de Pedro de Castilla, bisbe d’Osma i de Palència. Va viure durant els regnats de Juan II, Enrique IV i els primers anys del d’Isabel la Catòlica. Va ser priora de Santo Domingo el Real des de 1417 fins a 1465, i el seu parentiu reial li va permetre rebre ajudes econòmiques i obtenir indulgències i prerrogatives eclesiàstiques.

Las primeras escritoras en lengua castellana, editat també per M.ª del Mar Cortés, recull una tria de textos escrits per un seguit d’autores que rarament han ocupat un lloc central en l’estudi de la literatura i que, malgrat la importància de la seva obra en la cultura de la baixa edat mitjana i el Renaixement, han estat injustament relegades al silenci.

Les escriptores representades al llibre, que van viure entre els segles XIV i XVI, són: Leonor López de Córdoba, la mateixa sor Constanza de Castilla, sor Teresa de Cartagena, sor Juana de la Cruz, sor María de Santo Domingo, Florencia Pinar i altres autores de la lírica de cançoner. Vinculades als cercles de poder i als espais religiosos, totes elles van tenir accés a la cultura i, per tant, van poder articular i expressar un pensament propi. A l’interès que suscita la seva obra, cal afegir-hi el valor filològic, ja que aquests textos il·lustren els usos d’una etapa (i d’un sector social determinat) en l’evolució de la llengua castellana.

Cortés, a més de seleccionar i editar els textos, ofereix un breu estudi de la biografia i l’obra de cada autora, juntament amb una acurada selecció bibliogràfica. Aquests estudis introductoris resulten molt útils per orientar la lectura dels textos, perquè situen el context històric i biogràfic en què es van produir i en donen les principals claus interpretatives.

M.ª del Mar Cortés Timoner (Barcelona, 1973) és doctora en Filologia Hispànica i professora de literatura espanyola a la UB. Va rebre el XIV Premi de Recerca Victoria Kent l’any 2004 pel llibre Teresa de Cartagena, primera escritora mística en lengua castellana (2003). A més dels dos llibres que ara presentem, també ha publicat Sor Juana de la Cruz (1481-1534) (2005) i nombrosos articles i ressenyes sobre les primeres escriptores en llengua castellana. Col·labora des de 1996 en projectes de recerca sobre el teatre de l’Edat d’Or i ha publicat diversos estudis d’aquest àmbit.

El primer dels dos títols, Autonomía y equidad en la financiación municipal: dos principios compatibles, aporta elements de reflexió i debat sobre el finançament municipal, un tema de gran actualitat que els darrers anys ha aparegut sovint als mitjans de comunicació. Els autors, un total de deu especialistes (Maite Vilalta, Maria Cubel, José M.ª Durán, Marta Espasa, Alejandro Esteller, Cristina de Gispert, Míriam Hortas, Daniel Montolio, Paula Salinas i Pilar Sorribas), fan un diagnòstic de la situació financera dels ajuntaments espanyols i constaten que cal revisar, reformar i actualitzar el model de finançament municipal. I plantegen una manera de fer-ho basada en tres propòsits: proporcionar recursos suficients als municipis, reforçar l’autonomia fiscal i aconseguir un repartiment equitatiu d’aquests recursos. La seva proposta, que s’inspira en la literatura econòmica sobre els governs multinivell i en el sistema comparat, incideix en qüestions de gran importància, ja que afecten directament el benestar dels ciutadans i determinen en gran mesura el futur dels pobles i les ciutats.

Per altra banda, De nuestros impuestos y su administración recull les contribucions dels acadèmics, responsables de l’administració i professionals de la fiscalitat que van participar al Foro Fiscal 2.0 ­–organitzat per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) amb l’objectiu d’analitzar quin model d’administració fiscal dels països desenvolupats s’adequaria millor al sistema espanyol–, i proposa vies per aconseguir que la nostra administració tributària s’adapti als reptes actuals i sigui capaç d’assegurar el compliment fiscal necessari per assolir una societat justa a través de la sostenibilitat financera. Al llarg de tres capítols estructurats de forma dual (plantejament i discussió), els autors (José M.ª Durán, Alejandro Esteller, Joel Slemrod, Jonathan Leigh Pemberton, Josep Costa i Solà i Jorge Onrubia) estudien la situació de l’administració tributària espanyola i fan propostes concretes de reforma, a partir de l’anàlisi dels principals models de tributació dels països més desenvolupats del nostre entorn. El llibre es clou amb la valoració de l’administració tributària espanyola que fan cinc especialistes reputats (Federico Blanco, Jesús Gascón, Llorenç Maristany, Jaume Menéndez i Valentí Pich).

La col·lecció Economia UB inclou dos títols més publicats aquest mateix any: Matemàtica financera. Anàlisi d’operacions de finançament, de Carmen Badía, María Mercedes Galisteo, Maria Àngels Pons, Teresa Preixens i Francisco Javier Sarrasí, i La crisis del euro y su impacto en la economía y la sociedad, de Carlos Encinas (coord.), Juan Tugores, Elisenda Paluzie, Nicholas Tsounis, George Polychronopoulos, José Francisco Reyes i Oscar Ugarteche.

El primer, Matemàtica financera, escrit per economistes amb una gran experiència tant en l’àmbit docent com en el professional i basat en operacions reals, proporciona les eines necessàries per comprendre el funcionament de les operacions de finançament més habituals del mercat financer. En els tres primers capítols es desenvolupen els conceptes imprescindibles per a l’anàlisi i la valoració de qualsevol operació de finançament, i en els dos últims es presenten diferents modalitats de préstec i d’emissió de títols de renda fixa.

Pel que fa a La crisis del euro y su impacto en la economía y la sociedad (coeditat amb la Universitat Autònoma de Mèxic), inclou sis articles d’economistes europeus i llatinoamericans que valoren les causes i les conseqüències econòmiques i socials de la crisi econòmica, que ha estat especialment greu a Europa, però que també ha tingut una gran repercussió internacional i que manté paral·lelismes preocupants amb crisis anteriors esdevingudes a l’Amèrica Llatina i el Japó. L’adopció de l’euro ha posat en marxa mecanismes que no sempre han funcionat com es preveia i ha obligat a afrontar reptes nous i complexos en un entorn d’ebullició social i de conflictes polítics importants. Per als autors, Europa representa l’intent més avançat d’articular respostes estratègiques de governança supranacional que permetin solucionar aquesta crisi a escala global.

Ben aviat  apareixerà en aquesta col·lecció Mathematics for Economics and Business, de Roman Adillon, Mikel Álvarez, Dolors Gil i Lambert Jorba, un manual adreçat al públic internacional de les escoles de negocis, en què s’expliquen les nocions i tècniques matemàtiques bàsiques aplicades a l’economia, així com l’anàlisi econòmica i el context de negocis en què s’utilitza cadascuna.

A la dècada dels anys setanta, Tom Wolfe, Gay Talese i altres escriptors nord-americans van impulsar l’anomenat «Nou Periodisme», un moviment que va revolucionar el gènere periodístic perquè el situava al nivell de la millor literatura, tant per l’ús de tècniques narratives agosarades com per la nova forma d’explorar temes i personatges. Quaranta anys després, Robert S. Boynton defineix el que ell anomena el «nou Nou Periodisme» a través d’una sèrie de converses amb dinou professionals que continuen i actualitzen el llegat dels seus predecessors.

Aquests «nous nous periodistes» han experimentat més que la generació anterior amb la manera de buscar la història. De fet són, bàsicament, reporters que s’impliquen a fons en les seves investigacions. Per això han desenvolupat estratègies d’immersió que donen una dimensió real a l’anàlisi dels problemes més candents de l’actualitat. Per exemple, Ted Conover va treballar de vigilant de presó i va viure uns mesos com un rodamón; Adrian Nicole LeBlanc va dedicar gairebé deu anys a escriure un reportatge sobre una família del Bronx; Jon Krakauer va acompanyar una expedició a l’Everest que va tenir un desenllaç funest. Alguns d’aquests periodistes han assolit una fama considerable, com Krakauer, ben conegut per ser l’autor de la celebrada Cap a terres salvatges (1996), de la qual Sean Penn va dirigir la versió cinematogràfica el 2007, i el mateix Gay Talese, un veterà periodista de llarguíssima i reconeguda trajectòria que ha treballat als grans mitjans dels Estats Units, com Esquire, The New York Times, The New Yorker o Harper’s Bazaar. La seva aportació més significativa rau en la forma en què informa de la història, que no pas amb el tipus de la llengua que utilitza.

Les entrevistes recollides a El nuevo Nuevo Periodismo revelen els mètodes, les fonts d’inspiració, els objectius i les inquietuds d’un grup de periodistes que han infós noves forces a una professió apassionant i més necessària que mai. En el pròleg que Robert S. Boynton ha escrit per a aquesta edició en castellà –titulat «El nuevo Nuevo Periodismo: largo, caro y muy bueno… o corto, barato y eficiente»–, fa una lúcida anàlisi del moment de crisi i transformació que viu el periodisme actual i apunta possibles línies d’evolució.

Robert S. Boynton és escriptor i director del programa de postgrau de Periodisme de Revistes a la Universitat de Nova York. Graduat en filosofia i religió per la Universitat de Haverford i màster en ciències polítiques per la Universitat de Yale, ha estat editor de Harper’s Magazine i col·laborador de The New Yorker. Els seus articles sobre raça, cultura, periodisme literari, psicoanàlisi i propietat intel·lectual han aparegut en diverses publicacions, com The New York Times Magazine, The Nation, The Village Voice o Rolling Stone. El seu llibre més important és The New New Journalism: Conversations with America’s Best Nonfiction Writers on their Craft (2005), del qual ara presentem la traducció íntegra al castellà. Actualment treballa en la història dels inicis del periodisme literari als Estats Units.

La col·lecció Periodismo Activo de Publicacions i Edicions de la UB, dirigida per Roberto Herrscher, explora els escenaris canviants que el periodisme viu en aquest principi de segle a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. El nuevo Nuevo Periodismo n’és el sisè títol, després de la publicació de Periodismo narrativo. Cómo contar la realidad con las armas de la literatura (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo. La defensa del interés público por medio de una información libre, veraz y justa (2012), de Norbert Bilbeny; Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder (2013), de Margarita Rivière; Decir la ciencia. Divulgación y periodismo científico de Galileo a Twitter (2015), de Vladimir de Semir, i Una crónica del periodismo cultural (2015), de Sergio Vila-Sanjuán.

Roberto Herrscher, director del màster en Periodisme BCN_NY de la Universitat de Barcelona, és autor del relat de no ficció Los viajes del «Penélope» (2007), traduït a l’anglès amb el títol The Voyages of the «Penelope». Escriu regularment cròniques i textos sobre periodisme a La Vanguardia (Espanya), Perfil (Argentina), Gatopardo i Travesías (Mèxic), i Opera News (Estats Units), i ha estat cap de redacció de la revista centreamericana Hombres de Maíz, editor de la secció «Sin Ficción» de la revista literària Lateral i editor llatinoamericà de Medi Ambient i Població de l’agència internacional IPS. És Mestre de la Fundació per al Nou Periodisme Iberoamericà (FNPI) a Colòmbia, professor convidat a l’Institut Internacional per al Desenvolupament del Periodisme (IIJ) a Alemanya i professor visitant a l’Ithaca College dels Estats Units. Director de la col·lecció Periodismo Activo, Herrscher hi ha publicat el llibre Periodismo narrativo (2012).

«Aquest fet de repetició també apareix en els núvols: si n’agaféssim només una de les parts, aquesta part passaria a ser un núvol sencer, i així de forma indefinida. El mateix succeeix amb la fulla d’una falguera, la closca d’un Nautilus, els gira-sols, la cua d’un paó, els bronquis, els vasos sanguinis (per exemple, els de l’interior dels ulls), les fotos dels rius de Noruega fetes des d’un satèl·lit, les costes de la Gran Bretanya —on, segons l’escala que s’agafi, apareixen corbes dins d’altres corbes amb posició similar—, els aiguamolls del Parc de Doñana, en certs sistemes de cristal·lització d’alguns minerals i en els flocs de neu. De fet, aquestes estructures de repetició es troben en processos de separació de fronteres de dos mitjans, en processos de ramificació i en processos de formació de porositats. A la natura, aquest fet tan curiós es troba amb freqüència: una figura geomètrica en la qual es repeteix el mateix patró (de dibuix o forma) a diferents escales i amb diferent orientació. Això és el que s’anomena fractal. És a dir, un objecte és fractal si, en mirar-lo cada cop a més augments de forma repetida, cada vegada els elements que hi apareixen tornen a tenir el mateix aspecte.»

El I Congrés Internacional coupDefouet va tenir lloc el juny del 2013 a Barcelona, una de les capitals indiscutibles de l’Art Nouveau i també la ciutat en què s’edita la revista semestral coupDefouet. El llibre que n’aplega les actes, coordinat per Lluís Bosch, cap de Rutes i Publicacions de l’Institut del Paisatge Urbà i director de la revista, i Mireia Freixa, directora del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (GRACMON) de la Universitat de Barcelona, s’ajusta als diferents eixos temàtics del programa:

«Les ciutats Art Nouveau, entre el cosmopolitisme i la tradició local» presenta les ciutats com a generadores de creativitat i producció artística, amb l’objectiu de superar la perspectiva dels «grans centres» que ha dominat fins fa pocs anys l’estudi de l’Art Nouveau –a l’entorn de ciutats com ara París, Glasgow, Nancy o Viena– i anar més enllà del marc europeu; així, es remarca la importància de molts altres nuclis de producció artística i cultural, i s’analitza com les perifèries es van convertir també en centres difusors d’imatges i d’idees. A «La historiografia de l’Art Nouveau (mirant al passat)» s’estudia el passat partint de la idea que la història mai no ha estat innocent i que l’Art Nouveau s’ha allunyat d’aquesta premissa; els autors d’aquest eix temàtic reflexionen sobre com s’ha anat configurant la història del modernisme, com s’ha integrat en el discurs de l’art contemporani i de les avantguardes, i sobre les diferents interpretacions polítiques i socials del moviment. Per altra banda, a «Els reptes del patrimoni Art Nouveau (mirant al futur)», s’analitzen les condicions idònies perquè la preservació i l’estudi del modernisme siguin compatibles amb l’ús que en pugui fer la ciutadania, mentre que en l’eix «Recerques i tesis doctorals en curs» es proposa crear un espai de discussió per als joves investigadors que estan elaborant tesis doctorals sobre l’Art Nouveau. L’àmbit temàtic «Els oficis en l’origen del disseny modern» s’inspira en els estudis de Nikolaus Pevsner escrits als anys trenta, que posaven l’Art Nouveau en l’origen de la història del disseny, i treu a la llum investigacions recents que han ampliat encara més aquesta perspectiva.

L’any 2013 es van complir deu anys de l’aparició de coupDefouet, la revista de l’Art Nouveau European Route / Ruta Europea del Modernisme (ANER), una associació de municipis i altres entitats locals per a la promoció i la difusió conjunta del patrimoni modernista. Deu anys de publicació ininterrompuda, amb dos números anuals, l’han convertit en un punt de referència indiscutible per al coneixement i la difusió d’aquest moviment artístic que defineix alguns conceptes centrals de l’Europa contemporània. Al cap i a la fi, l’anomenat Art Nouveau, Sezession, Jugendstil, Style Moderne, Liberty, Glasgow Style o modernisme va ser un clam de cosmopolitisme que recuperava, alhora, les tradicions més antigues, paradoxa que ha esdevingut una de les grans riqueses de l’actual utopia europea. La celebració del segon congrés internacional dedicat a aquest moviment a la ciutat de Barcelona té sens dubte un sentit especial, ja que és una de les capitals del modernisme.

La col·lecció Singularitats vol donar a conèixer els resultats de les recerques desenvolupades per GRACMON, grup de recerca de referència sobre el modernisme, el noucentisme, la història del disseny a Catalunya i els estudis culturals i de les arts a la ciutat de Barcelona. S’hi han publicat Pensar i interpretar l’oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900, de Teresa-M. Sala (coord.), en català i en anglès; Diàlegs amb l’antiguitat. El clàssic com a referent en l’art i la cultura contemporànies, de Cristina Rodríguez Samaniego i Jorge Egea (coords.); Llibre de viatge (1913-1914), de Joaquim Folch i Torres, a cura de Mercè Vidal; La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), un camí de modernitat, d’Anna Calvera (coord.), i Arts i naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900, de Pere Capellà i Antoni Galmés (coords.).

Aquest llibre dóna una visió entenedora dels coneixements actuals sobre volcans i terratrèmols, en el marc de la dinàmica de la Terra tal com s’entén avui. Els tres primers capítols expliquen els conceptes fonamentals de la teoria de la tectònica de plaques; prèviament, per entendre com la Terra ha arribat a aquest comportament, es repassa de manera breu l’evolució de les estrelles, els sistemes solars i els planetes, en particular la de la Terra.

Els terratrèmols són l’objecte dels cinc capítols següents, en què s’exposa què es un sisme i per què es produeix, i es destaca el paper de les falles com a origen dels terratrèmols. A continuació, es tracta la mida dels terratrèmols i es defineixen els conceptes de magnitud i intensitat, que cal distingir sempre en parlar de terratrèmols. També es descriuen els efectes que produeixen els sismes i els mètodes d’estudi tant dels sismes actuals com dels ocorreguts en el passat –dels que es té notícia històrica i també dels més antics, en què cal recórrer a la informació que proporciona el registre geològic–. Un cop exposada la informació bàsica sobre el fenomen sísmic, els autors aborden el problema de la convivència de l’home amb els terratrèmols: com es poden preveure i com se’n poden mitigar els efectes.

En els darrers cinc capítols del llibre es parla dels volcans. Primer s’hi explica què són els magmes, com es formen, quines classes de magmes hi ha i quina relació tenen amb la dinàmica de les plaques. Després s’hi exposen els processos de consolidació dels magmes, els tipus de roques a què donen lloc i el paper dels volcans en aquests processos. Es dedica un capítol a descriure les característiques dels diferents tipus de volcans i dels materials que emeten: escòries, gredes, bombes, laves, etc. També es fa referència, com en el cas dels sismes, als perills dels volcans i la vigilància de l’activitat volcànica.

Al llarg de tot l’estudi, els autors il·lustren els conceptes explicats amb exemples d’arreu del món –també del nostre país, com els volcans de la Garrotxa i els ben coneguts terratrèmols d’Olot (1482) i Torrevella (1829).

El llibre pertany a la col·lecció Catàlisi, iniciada el 2007 amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la nostra vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy; Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez, i L’exactitud que fa funcionar el món, de Concepció Arenas.

Els autors de La Terra, un planeta inquiet són geòlegs i investigadors a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Meritxell Aulinas Juncà és experta en petro­logia i geoquímica de roques ígnies, sobretot volcàniques. Ha treballat principalment a les illes Canàries, el Vesuvi i la zona volcànica de la Garrotxa. Guillem Gisbert Pinto és investigador post­doctoral a la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM), i s’ha especialitzat en vulcanologia. Ha treballat a la zona volcànica de la Garrotxa i Sardenya. Actualment la seva recerca se centra en el volcà Popocatépetl (Mèxic). Maria Ortuño Candela ha estudiat les falles que produeixen els terra­trèmols. Ha treballat als Pirineus, a les serralades Bèti­ques orientals i a l’Eix Neolvolcànic de Mèxic, on va fer una estada post­doctoral a la UNAM.

El llibre aplega l’abundant correspondència d’un dels principals escultors catalans contemporanis, Enric Casanovas. A través d’una col·lecció de cartes i postals d’amics, familiars, artistes, poetes, periodistes, crítics i historiadors de l’art, el lector coneix episodis de la vida d’alguns dels principals protagonistes de la història cultural del nostre país: les descobertes personals, com ara la de Ceret per Manolo Hugué o la de Gósol per Pablo Picasso; les passejades per les ciutats prototípicament noucentistes en què Casanovas va rebre encàrrecs públics (Girona, Sitges i Figueres); l’impuls de projectes engrescadors, posem per cas la creació del Museu de Tossa de Mar, que va quedar estroncada per l’esclat de la guerra civil, o el dramàtic exili a França, relatat per les veus de Pablo Picasso, Apel·les Fenosa, Josep Pous i Pagès, Carles Riba i Ferran Soldevila. A tall de colofó de les més de tres-centes cartes, inèdites fins ara, el volum inclou unes notes de viatges i un assaig de memòria escrits pel mateix Casanovas.

L’epistolari aplega, en concret, 325 documents, que arrenquen el 1902 i arriben fins a la mort de l’escultor, el 1948. A més de la correspondència amb Pablo Picasso, Manolo Hugué, George Deniker, Ramon Pichot, Frank Burty Haviland, Josep M. Junoy, Miquel Utrillo, Joaquim Sunyer, Joan Salvat-Papasseit, Apel·les Fenosa, Josep Pous i Pagès i Ferran Soldevila, el llibre reprodueix tres cartes pòstumes adreçades a Leonor Guerri, vídua de Casanovas —d’Àngel Ferrant, Agustí Esclasans i Antoni Vila Arrufat— que configuren un retrat excepcional de l’artista. Atesa la gran diversitat de personatges que hi apareixen, les editores han escrit uns capítols en què, a més d’explicar la relació de l’escultor amb el destinatari o receptor de la carta, aporten informació que ajuda el lector a entendre millor el context de la seva relació. Per a l’edició del llibre, Teresa Camps i Susanna Portell han tingut la col·laboració desinteressada del fill de l’escultor, Marçal Casanovas, reconegut polític i activista cultural.

Les editores de Les cartes de l’escultor Enric Casanovas presenten el conjunt epistolar ordenat cronològicament. bé que moltes cartes es concentren en un període de temps ben definit (quan Enric Casanovas era a París), també s’hi tracten projectes públics d’envergadura que es van concebre quan l’escultor va haver retornat a Catalunya. Un tercer bloc el conformen les cartes escrites durant l’exili a França.

Enric Casanovas (1882-1948) va ser un dels màxims representants del Noucentisme. Es va iniciar en l’ofici d’escultor al taller de Josep Llimona i va estudiar a la Llotja de Barcelona. El 1898 va participar per primera vegada en una mostra a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Saragossa. Entre el 1903 i el 1913 va alternar les estades a París i Barcelona i va fer amistat amb Picasso, Maillol, Gargallo i altres artistes. De retorn a Barcelona, va muntar un taller pel qual van passar alguns deixebles que esdevingueren cèlebres, com Joan Rebull, Apel·les Fenosa, Josep Granyer o Josep Viladomat. Fou membre de l’associació Les Arts i els Artistes, de la qual va arribar a ser president. Tot i que la seva obra s’inscriu en el mediterranisme, presenta trets renovadors i molt personals. Va participar en nombroses exposicions, el 1929 obtingué una medalla d’or a l’Exposició Internacional de Barcelona i el 1932 va ingressar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. L’any 1939 s’exilià a França i el 1942 va tornar a Barcelona, on va morir a 66 anys.

La col·lecció Memòria Artium ofereix llibres basats en investigacions originals, amb caràcter monogràfic, fets per professionals rigorosos, sense renunciar, però, a l’amenitat necessària per connectar amb un ampli públic lector interessat en la història de l’art del nostre país. Hi participen la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Rovira i Virgili, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i, des d’aquest número, el Museu del Disseny de Barcelona. Entre els títols de la col·lecció destaquen: Pintura catalana del Barroc. L’auge col·leccionista i el periple social del pintor al segle XVII, de Santi Torras Tilló (Premi Enric Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans 2013); Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió (Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art al millor llibre publicat el 2012); Pau Audouard. Fotografia en temps de Modernisme, de Núria F. Rius; Georges Bataille y la parte del arte. De «Documents» a «Acéphale», de Marisa García Vergara; Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus. El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle XX i Mercat de l’art, col·leccionisme i museus. Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles XIX i XX, tots dos de Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech (eds.).

Teresa Camps i Miró (Barcelona, 1944) és llicenciada en història per la Universitat de Barcelona i doctora en història de l’art per la Universitat Autònoma de Barcelona. Des del 1970 imparteix matèries d’art contemporani al Departament d’Art de la UAB. Especialista en Joaquim Mir i Enric Casanovas, n’ha comissariat exposicions i n’ha publicat catàlegs. Actualment és directora artística dels espais expositius de la UAB.

Susanna Portell i Soldevila (Barcelona, 1965) és llicenciada en història de l’art per la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca que ha dut a terme sobre Enric Casanovas i el seu paper en l’art català ha quedat reflectida en exposicions i catàlegs com ara Berlín, Londres, París, Tossa... la tranquil·litat perduda (2007), Enric Casanovas, escultor i amic (2009), Miquel Utrillo i les arts (2009), Atles paisatgístic de les terres de Girona (2010) i en els Quaderns de la Fundació Rafael Benet.

«Hem intentat oferir un panorama complet des d’Homer fins a l’actualitat, en un viatge de gairebé trenta segles. L’amplitud del tema i del període recomanava no estendre’s gaire en cada autor, obra o corrent. Atès que la relació entre ciència i literatura és un aspecte poc tractat al nostre país, el llibre s’hauria convertit en una exposició àmplia però ben poc aprofundida. Calia intentar que el lector comprengués bé la influència de la ciència en un escriptor o un llibre determinat i l’entorn científic, cultural i social que el va afavorir o condicionar. Per comprendre el context, doncs, exposem i comentem alguns episodis d’història de la ciència.»

«Hem volgut fer una tria àmplia d’autors. Algunes obres molt interessants citades a la bibliografia tenen una orientació bàsicament —i, en alguns casos, exclusivament— anglosaxona. Per això hem donat pes a representants de la literatura espanyola, francesa, llatinoamericana, italiana, portuguesa, alemanya i russa, sobretot. I lògicament hem prestat una atenció especial a la literatura catalana, sense donar-li un protagonisme excessiu, però sense negligir alguns exemples que en el context universal també considerem significatius.»

«L’anàlisi d’obres literàries es pot fer de diverses maneres. Ens podríem limitar al llenguatge o a allò que s’hi explica. Però tot i que alguns van proclamar ja fa unes quantes dècades la mort de l’autor i demanaven centrar-se de manera exclusiva en l’obra, creiem que això afavoreix interpretacions errònies. No són precisament escasses les edicions d’obres literàries amb pròleg i notes a peu de pàgina. I tampoc no ho són els estudis literaris que intenten conèixer i comprendre la vida de l’autor i el seu entorn per valorar-ne millor la creació. Potser no és imprescindible per gaudir d’una obra, però sí que ho sembla per analitzar-la a fons.

»En aquests pròlegs i anotacions hi sol haver nombroses referències a la literatura i la seva història —cosa que no ha de sorprendre—, i d’altres a la història en general, a l’art, a la filosofia... L’anàlisi del context científic costa més de trobar, fins i tot en autors o obres en què cal aquest complement per comprendre’ls. Tot depèn d’on vulguem arribar. Podem llegir poemes de Shelley sense conèixer la situació de la ciència de finals del segle XVIII i principis del XIX i la passió que hi tenia. Però no podem ignorar-ho si volem comprendre molts dels seus versos. Podem quedar-nos a la superfície d’algunes obres del segle XIX amb referències mèdiques, però si volem conèixer què va portar a plantejar determinats arguments o per què certs personatges són com són, el marc mèdic i científic es fa imprescindible. I com que això sovint s’oblida o es negligeix, procurem oferir una bona visió, en alguns casos complementària i en altres casos essencial, de molts autors i obres. Si la ciència ajuda a entendre la literatura, també a la inversa moltes obres literàries ajuden els historiadors de la ciència en les seves recerques i els lectors en general a reflexionar sobre problemes ètics de la recerca.»

El llibre, que presentem a la Setmana del Llibre en Català, s’adreça a tots els lectors interessats a conèixer els arbres, però resulta especialment útil per als naturalistes i afeccionats a la botànica, així com per als estudiants de les disciplines relacionades amb la biologia vegetal, la jardineria, l’agricultura, etc. Aquesta obra, en què els autors han treballat cinc anys, s’inspira en la Guia per a conèixer els arbres de Francesc Masclans (1905-2000), publicada pel Centre Excursionista de Catalunya el 1958, la qual en aquell moment donà a conèixer, amb una clara intenció divulgadora, una vuitantena d’espècies d’arbres a un públic interessat per la natura (aleshores fonamentalment excursionistes). En la seva guia, Llistosella i Sànchez-Cuxart han inclòs tots els arbres que apareixen en la de Masclans, per l’interès que tenen i també com a modest homenatge, per bé que n’hi ha alguns (com el pollancre d’Elx, el poncemer o el guinder) que avui són difícils de trobar. A més de tots els arbres autòctons i dels fruiters, hi ha representats la majoria dels que se solen plantar com a ornamentals als carrers, places i jardins, que sovint són originaris d’altres continents.

Després d’una breu introducció en què s’exposa la diversitat morfològica i la terminologia botànica, la guia permet identificar els diferents arbres seguint unes claus senzilles, il·lustrades amb els principals trets de cada un i basades, sobretot, en els caràcters de les fulles i dels fruits. Inclou, a més del nom científic de cada arbre, els noms populars en català, castellà, gallec, basc, portuguès, francès i anglès, així com una descripció detallada, informació sobre l’època de florida, l’ambient on viu i la regió d’origen, i els usos, semblances i alguna curiositat. Aquestes dades es completen amb una il·lustració, de gran qualitat i a tota plana, de les branques, les fulles i, en la majoria dels casos, de les flors i els fruits. El volum ofereix també una àmplia bibliografia, un glossari i els índexs dels noms científics i dels noms populars en català.

Jaume Llistosella, professor del Departament de Biologia Vegetal de la Universitat de Barcelona, i Antoni Sànchez-Cuxart, conservador de l’Herbari BCN del Centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal de la UB, fa més de deu anys que treballen per a donar a conèixer la diversitat de les plantes més comunes al nostre país. Totes les seves obres tenen una clara vocació didàctica i són visualment atractives, ja que inclouen nombroses il·lustracions. Publicacions i Edicions de la UB ha publicat, a més d’Els arbres dels carrers de Barcelona (2007), els dos volums L’herbari: arbres, arbusts i lianes (2004) i L’herbari: mates, herbes i falgueres (2008), en què es reprodueixen, a manera de plecs d’herbari, fotografies d’alta qualitat dels principals arbres, arbusts, lianes, mates, herbes i falgueres del nostre entorn.

En aquest volum, que forma part de la col·lecció Catàlisi de divulgació científica, Xavier Duran aplega referències a obres de tots els gèneres, tant de l’àmbit de la narrativa, la poesia i el teatre, com de les memòries i l’assaig. Ofereix un panorama literari molt ampli, dels orígens a l’actualitat, que abasta gairebé trenta segles. Atès que la relació entre la ciència i la literatura és un aspecte poc conegut –malgrat que en les darreres dècades ha estat objecte de molts estudis, sobretot en l’àmbit anglosaxó–, l’autor ha fet un esforç de contextualització de l’entorn científic, social i cultural per tal d’explicar la influència de la ciència en un escriptor o en una obra determinada. Estructurat cronològicament, el llibre no renuncia a seguir un fil temàtic quan convé: per exemple, quan es parla de les teories geocèntrica i heliocèntrica o quan s’exposa l’evolució de la medicina entre els segles XV i XVIII, s’esmenta Shakespeare, un autor que es va referir sovint a l’astronomia i la medicina en les seves obres.

Per bé que repassa de manera exhaustiva la literatura anglosaxona, Duran també s’atura en autors i obres d’altres tradicions occidentals, com l’espanyola i la llatinoamericana, la francesa, la italiana, la portuguesa, l’alemanya i la russa. Pel que fa a la literatura catalana, s’hi esmenten exemples tan significatius com Tirant lo Blanc, Narcís Oller, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Josep Pla o Llorenç Vilallonga.

D’altra banda, Xavier Duran apunta que, si bé les edicions d’obres literàries solen incloure informació –al pròleg, a les notes a peu de pàgina...– sobre la vida dels autors i el seu entorn per poder comprendre i valorar millor les seves obres, no és gaire habitual trobar-hi una anàlisi del context científic que, en molts casos, contribuiria a facilitar-ne la lectura. Per exemple, per entendre els versos de Shelley és important conèixer la situació de la ciència al segle XVIII i principis del XIX i la passió que despertava en aquest poeta; o, en el cas d’algunes obres del segle XIX amb referències mèdiques, costarà d’aprofundir-hi si no tenim present el marc científic i mèdic que va portar a plantejar certs arguments i personatges. És per això que la ciència ajuda a entendre la literatura, però també a la inversa: moltes obres literàries ajuden els historiadors de la ciència en les seves recerques, i els lectors en general a reflexionar sobre els problemes ètics que suscita la recerca.

En la conclusió, l’autor posa en evidència la relació –i de vegades la tensió– entre la creació científica i la literària al llarg dels darrers tres mil anys. Finalment, el llibre inclou una àmplia bibliografia de les obres consultades i referenciades.

El llibre pertany a la col·lecció Catàlisi, iniciada el 2007 sota la direcció de David Bueno amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la nostra vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez; La Terra, un planeta inquiet, de Meritxell Aulinas, Guillem Gisbert i Maria Ortuño; i L’exactitud que fa funcionar el món, de Concepció Arenas.

Xavier Duran és llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha col·laborat en nombrosos diaris i revistes. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa «El medi ambient» a TV3 i actualment és redactor especialitzat en temes científics als serveis informatius d’aquesta cadena. Ha guanyat diversos premis literaris d’assaig —el Joan Fuster, el Josep Vallverdú i el Joaquim Xirau—, de narrativa —el Marià Vayreda— i de divulgació —Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General. Autor de més d’una trentena de llibres, recentment ha publicat Les històries que les paraules amaguen; L’artista en el laboratori. Pinzellades sobre art i ciència; Franquisme via satèl·lit. «Sputnik», «Apollo» i guerra freda a la premsa de Barcelona; Molècules en acció. Del big bang als materials del futur; Per què les lleones no els prefereixen rossos (i seixanta curiositats científiques més), i 100 molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la historia.

L’obra tracta aspectes lingüístics molt diversos: els timbres i l’harmonia vocàlics, en l’àmbit de la fonètica; la interpretació fonològica de la vocal neutra o la reducció vocàlica, en el de la fonologia; l’al·lomorfia i els sufixos preaccentuats, en el de la morfologia; la inacusativitat i la inergativitat, en el de la sintaxi, i la formació de compostos nominals, en el de la lexicologia. Són temes clàssics, ja que al llarg de la història s’han estudiat de manera recurrent i encara són vigents i objecte d’anàlisi des de la visió dels models teòrics més recents.

El volum aplega les aportacions de sis especialistes en els diferents camps de la gramàtica, bons coneixedors de les teories i les metodologies que es desenvolupen en l’actualitat a l’entorn d’aquests temes: Jesús Jiménez (Universitat de València) i Ricard Herrero (Universidad Católica de Valencia), pel que fa a la fonètica; Joan Mascaró (Universitat Autònoma de Barcelona), la fonologia; Andrew Nevins (University College London), la morfologia; Jaume Mateu (Universitat Autònoma de Barcelona), la sintaxi, i Mercè Lorente Casafont (Universitat Pompeu Fabra), la lexicologia. Així mateix, amb l’objectiu de fomentar el debat i ampliar la visió de l’estat de la qüestió, el llibre inclou comentaris a cada article escrits per altres especialistes: Sílvia Llach Carles (Universitat de Girona) comenta l’article de Jesús Jiménez i Ricard Herrero; Clàudia Pons-Moll (Universitat de Barcelona), el de Joan Mascaró; Isabel Oltra-Massuet (Universitat Rovira i Virgili), el d’Andrew Nevins; Jordi Fortuny (Universitat de Barcelona), el de Jaume Mateu, i Teresa Vallès (Universitat Internacional de Catalunya), el de Mercè Lorente Casafont.

La publicació conjunta d’aquests textos posa a l’abast del públic nous enfocaments d’alguns punts conflictius de la gramàtica catalana, que, a més de proporcionar noves dades, contribueixen a aprofundir el coneixement de la llengua catalana i del llenguatge en general.

Les aportacions aplegades en aquest volum s’emmarquen en la 21a edició del Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB), que va tenir lloc l’any 2013. Des del 1993, la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana de la UB organitza anualment aquests col·loquis per tal de difondre la recerca que es fa al departament. Les diferents edicions del col·loqui s’han dedicat, sobretot, als estudis sobre la variació lingüística des de perspectives diverses com ara la dialectològica, la sociolingüística o la pragmàtica, per bé que, com en aquesta obra, també s’han fet edicions puntuals orientades a qüestions estrictament gramaticals. Trobareu més informació a Grup d’Estudi de la Variació (GEV) i Grup d’Estudi de la Variació Dialectal (GEVaD).

«Qualsevol estudiant de cinema de l’especialitat que sigui —guió, producció, direcció, fotografia, art, muntatge o so, ficció o documental— acostuma a arribar a l’audiovisual perquè s’ha sentit atret per allò que no es pot trobar a les altres disciplines artístiques, és a dir, pel muntatge. No hi fa res que no s’hagi racionalitzat; el que és específic del nou llenguatge, aquesta possibilitat de dirigir la percepció a través de la vista i l’oïda en un temps exacte i reproduïble —cap altra art conté aquesta condició—, és el que condueix cap a l’estudi de la imatge i el so en el temps.

»La revolució digital en marxa des dels anys noranta ha disparat el pes de la fase de postproducció i sorgeixen multitud d’operaris que dominen la màquina, però no pas el llenguatge. Tot i això, es manifesta una certa tendència per la qual la majoria d’estudiants de muntatge acostumen a convertir-se en professionals competents. L’estudiant que tria aquest ofici tendeix a estar dotat d’una predisposició natural per aprendre amb facilitat els secrets del llenguatge audiovisual. Tal vegada l’única gran millora general consisteix en el fet que el muntador perfeccioni els seus coneixements de guió. El muntador, com tothom sap, és un guionista, l’últim, el definitiu. Tot complement del guió, tant pel que toca a l’estructura global com pel que fa al detall d’un diàleg o d’una transició, va a favor de la formació natural del muntador, i més en els temps actuals, en què es tendeix a incorporar aquest professional com abans millor a la producció, sovint abans del rodatge.

»El muntatge comença amb el guió, continua amb la direcció i acaba amb la postproducció. Guió, direcció i muntatge són les parts fonamentals del procés d’una obra audiovisual, tres activitats que estan entrellaçades, de manera que no s’hauria de parlar d’una sense tenir en compte les altres dues, tal com ha dit tothom en totes les èpoques, des de cineastes soviètics com ara Vsevolod Pudovkin fins a Jean-Luc Godard, que ho expressa de forma sintètica: “Fer una pel·lícula és pensar, rodar i muntar”. En dies del cinema preindustrial, una mateixa persona acostumava a dur a terme les tres funcions, tal com passa encara en l’audiovisual amateur, en el domèstic i sovint en l’experimental. Perquè pensar, rodar i muntar és una mateixa feina en progressió creixent, tot i que la puguin materialitzar persones diferents amb eines diferents. Una mateixa feina que s’ha de fer amb els mateixos criteris. La intel·ligència del procés de producció procura amb totes les seves normes que el criteri sigui únic i sumi creativitats, però això, en la pràctica, de vegades pot ser tan difícil com deixar un mateix opus alquímic en mans de tres alquimistes en comptes d’un de sol. Els conflictes que poden sorgir entre guionistes i directors o bé entre directors i muntadors —friccions entre guionista i director a causa de modificacions en el guió, o bé la lluita del director per posseir la clàusula que atorga el dret al muntatge definitiu— acostumen a tenir l’origen en el fet que els criteris de “pensar, rodar i muntar” no s’han unificat satisfactòriament.

»Qualsevol reflexió sobre el muntatge convé que tingui en compte el guió i la direcció. L’anàlisi del muntatge d’una seqüència o d’un film que no comencés parlant de guió i de direcció no seria completa. Tampoc no ho seria una sistematització de models de guió o de direcció que no tingués en compte la tercera part, el muntatge. Ens trobem davant d’una espècie de balança de tres plats que es complementen. És poc habitual que cada plat tingui el mateix pes que els altres. A vegades el guió és el plat més rellevant (per exemple, en les comèdies verbals), altres vegades ho és la direcció (per exemple, en films poètics d’autor) i en altres casos ho és el muntatge (per exemple, en la majoria dels documentals.»

García-Borrón ha aplegat una munió de paraules i frases fetes de la llengua castellana, la major part d’ús ben comú, i ens en descobreix l’origen, vinculat a les activitats militars i marineres. El llibre, de lectura amena, aporta una àmplia i rigorosa informació que captivarà tant els filòlegs i lingüistes com qualsevol parlant interessat a conèixer la història de les paraules que utilitza cada dia.

L’obra destaca el fet que algunes activitats i professions han enriquit amb expressions originàriament seves el vocabulari que ara és comú, especialment els soldats i els mariners, notables tributaris de la llengua castellana. Oportuno, per exemple, fou originàriament una paraula de l’àmbit mariner (és un derivat de puerto), i armario, un terme usat pels soldats (era el lloc on guardaven les armes); i si l’expressió no dar un palo al agua va ser en els seus inicis una reconvenció als mariners mandrosos, echar a alguien con cajas destempladas es referia a una manera infamant d’expulsar algú de l’exèrcit.

Els centenars d’històries de paraules i frases fetes que reuneix el llibre s’organitzen en quatre diccionaris que en faciliten la consulta, i l’autor els completa amb dos breus estudis històrics sobre les expressions las cuentas del Gran Capitán i no hay moros en la costa.

Si la fonètica diacrònica posa de manifest que tota llengua es compon en gran mesura de paraules provinents d’altres llengües (aspillera, per exemple, és un mot d’origen català; si procedís del llatí envellit a Castella es pronunciaria espejera), la semàntica diacrònica mostra com la llengua comuna s’ha enriquit amb expressions procedents de diferents ocupacions i oficis. Aquestes variacions d’ordre social són la base del treball desenvolupat a Soldados, marineros y lengua española, que, a més d’oferir-nos informació sobre les professions estudiades i de descobrir-nos delicioses anècdotes històriques, ens ensenya que la llengua –qualsevol llengua– la fem entre tots: és fruit de l’activitat que han dut a terme tant els parlants que ens han precedit com nosaltres mateixos, i dels contactes que, al llarg dels segles, ha mantingut la nostra cultura amb altres cultures que utilitzaven altres llengües.

Juan-Pablo García-Borrón (Lorca, 1959) és professor del Departament de Filologia Hispànica de la Universitat de Barcelona. Les seves principals línies de recerca són l’onomàstica i la semàntica. Ha publicat, entre altres llibres, el Diccionario geográfico de hagiotoponimia española (Publicacions i Edicions de la UB, 2013).

Els vint textos que aplega el llibre, en original grec i amb una traducció al català escrita especialment per a l’ocasió, abasten tot l’arc temporal de la cultura grega antiga, des de l’arcaisme fins a l’antiguitat tardana, i els principals gèneres: l’èpica i la lírica arcaiques; la tragèdia i la comèdia; la prosa historiogràfica, de la més primitiva a les biografies de figures il·lustres i l’autobiografia; la reflexió filosòfica, política i científica; el relat mític i de ficció, etc. Veus molt diferents, seleccionades i traduïdes pels hel·lenistes Francesca Mestre –que també ha tingut cura de l’edició de l’obra–, Joan Josep Mussarra, Montserrat Reig, Montserrat Camps, Montserrat Jufresa, Jorge Binaghi, Pilar Gómez, Carles Garriga, Xavier Riu, Jaume Almirall, Eloi Creus, Joana Zaragoza, Pau Gilabert, M. Teresa Fau, Jesús Carruesco, Cristian Tolsa i Ernest Marcos.

Enceten el volum els poemes homèrics —la Ilíada i l’Odissea—, dels quals s’han triat dos passatges que tracten el tema de la grandesa d’Aquil·les, mostrada sota els prismes de la crueltat, la pietat i el desconsol. Segueix una de les versions hesiòdiques del mite de Pandora, que explica, entre altres coses, el desconsol d’Aquil·les atenent a les exigències de l’existència dels mortals, herois inclosos. I encara, en el bloc de l’èpica, s’ofereixen vuitanta versos d’un Himne homèric, el dedicat al déu Apol·lo. L’època arcaica es completa amb tres mostres de lírica grega: les elegies de Soló d’Atenes, tant la dedicada a les Muses com les que es fan ressò de la seva activitat política, i les monodies de Safo, exquisits poemes d’amor i de preparació de les noies per al matrimoni. De Píndar, ja a les acaballes del període arcaic, s’inclou un breu epinici, que casa el diví i l’humà, enaltint l’home, l’atleta, que amb el seu esforç s’ha fet mereixedor del favor dels déus.

De l’època clàssica, es recull un fragment de les Històries d’Heròdot que dóna una versió alternativa a l’homèrica —l’egípcia— del rapte d’Hèlena i, per tant, de la guerra de Troia, els seus antecedents i resultats. Pel que fa a la tragèdia, s’ofereix una mostra representativa de cadascun dels tres autors tràgics principals: un passatge de les Eumènides, d’Èsquil, que posa en escena la superació d’un terrible parricidi; el primer cor d’Antígona, de Sòfocles, que presenta l’alegria dels tebans per haver recuperat la pau, i un passatge d’Eurípides que recupera el mite egipci d’Hèlena, a la tragèdia homònima. Quant a la comèdia, el fragment triat pertany a Els acarnesos, d’Aristòfanes, que ens situa a la polis d’Atenes durant la guerra del Peloponès, descrita com un destorb per a la vida quotidiana dels ciutadans. El contrapunt d’aquest tema l’ofereix un text de la Història de la guerra del Peloponès, en què Tucídides fa una llarga reflexió sobre la guerra i descriu excel·lentment, sense explicitar-ho, l’espiral d’ambició en la qual els dirigents atenesos es van endinsant. En l’àmbit de la reflexió filosòfica, s’inclouen uns passatges de la República de Plató que exposen el lloc que, en un estat ideal, han d’ocupar dones i fills, mentre que el text triat de la Constitució dels atenesos, atribuïda a Aristòtil, deixa ben clar que les dones, així com els esclaus i els metecs, estan totalment exclosos del col·lectiu de ciutadans de l’Atenes democràtica.

Els quatre darrers textos són petits exemples de la immensa producció literària postclàssica. El primer és un passatge de l’Himne a Apol·lo, de Cal·límac, contrapunt erudit a l’Himne homèric abans esmentat, i els tres restants són mostres de la prosa d’època imperial romana: un fragment de la Vida de Marcel, de Plutarc, que explica com els siracusans es van defensar de l’atac de l’exèrcit romà gràcies a les màquines de guerra ideades per Arquímedes; una composició breu de Llucià que evoca el mite de la lluita del déu Dionís amb els indis en el seu periple universal, i finalment, ben entrats en el segle IV dC, quan l’imperi ja és oficialment cristià, Libani parla encara de la relació de franquesa i amistat que l’uneix a l’emperador apòstata.

Aquesta antologia ha estat pensada, confegida i publicada per homenatjar, amb motiu de la seva jubilació, Eulàlia Vintró, catedràtica de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i figura destacada de la política catalana durant molts anys. Després d’acabar els estudis de Filosofia i Lletres el 1967, es dedicà a la docència i es doctorà en Filologia Grega amb una tesi sobre Hipòcrates. Militant del PSUC, a mitjan anys setanta inicià una dilatada carrera política que la dugué a les Corts Generals (diputada entre 1979 i 1982), al Parlament de Catalunya (diputada entre 1984 i 1987) i a l’Ajuntament de Barcelona, on va exercir diversos càrrecs al llarg de quatre legislatures (1983-1999). El 1999 va retornar a la universitat, tot i que mai no va perdre l’interès per la política. La seva brillant trajectòria ha estat reconeguda amb guardons com la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio i la Creu de Sant Jordi. Entre altres llibres, ha publicat, com a editora o coordinadora: Homenatge a Montserrat Jufresa (Publicacions i Edicions de la UB, 2012); Som per mirar I. Estudis de filologia grega oferts a Carles Miralles (Publicacions i Edicions de la UB, 2014), i Som per mirar II. Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles (Publicacions i Edicions de la UB, 2014).

Francesca Mestre (1956) és professora del Departament de Filologia Grega de la Universitat de Barcelona i està especialitzada en literatura, cultura i societat hel·lenístiques i gregues en època romana, així com en didàctica de la llengua grega. Dirigeix el grup de recerca Graecia Capta per a l’estudi del món grec sota dominació romana, és membre del Grup Consolidat d’Innovació Docent de la UB Electra i responsable de l’assignatura de Grec a les PAU de Catalunya. Entre altres llibres, ha publicat, com a editora o coordinadora: Lucian of Samosata, Greek Writer and Roman Citizen (Publicacions i Edicions de la UB, 2010); Homenatge a Montserrat Jufresa (Publicacions i Edicions de la UB, 2012); Three Centuries of Greek Culture under the Roman Empire. Homo Romanus Graeca Oratione (Publicacions i Edicions de la UB, 2014); Som per mirar I. Estudis de filologia grega oferts a Carles Miralles (Publicacions i Edicions de la UB, 2014), i Som per mirar II. Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles (Publicacions i Edicions de la UB, 2014).

Aquest volum proposa una manera diferent i engrescadora d’acostar-se a les ciències exactes i el coneixement en general. Quina relació hi ha entre les formigues i la pintura artís­tica? I entre la poliomielitis i els vells marins? Què té a veure Mozart amb els daus? I els gens amb les sabates de cordons? Encara que al primer cop d’ull no ho sembli, aquests elements tenen un punt d’unió, un «comú deno­minador». Al llarg de les pàgines del llibre, com qui segueix la trama d’una novel·la policíaca, l’autora va des­cobrint quina és la branca del saber que connecta àmbits tan diversos com la història, l’art, la música, la genètica o el dret. Però cal arribar fins al final per descobrir el nom d’aquest saber: una de les disciplines més útils i apassionants, que es troba arreu encara que sovint no en siguem conscients.

Per fer aquest camí, el llibre es divideix en onze breus capítols, cadascun dels quals consta de dues parts. En la primera, es presenten fets o curiositats del món que ens envolta que, malgrat que no ho sembli, estan relacionats. En la segona, sota l’epígraf «I a més…», s’analitza detalladament què hi ha darre­re d’aquests fets i en què es fonamenten aquestes relacions.

El llibre pertany a la col·lecció Catàlisi, iniciada el 2007 amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la nostra vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez; La Terra, un planeta inquiet, de Meritxell Aulinas, Guillem Gisbert i Maria Ortuño, i La ciència en la literatura, de Xavier Duran.

Concepció Arenas i Solà (Barcelona, 1959), doctora en Matemàtiques, és professora del Departament d’Estadística de la Universitat de Barcelona. Especialista en l’anàlisi multivariant, les seves principals línies de recerca se centren en el desenvolupament de nous models estadístics teòrics amb aplicacions en l’àmbit de l’evolució biològica, la genètica humana, la medicina i la robòtica. Ha publicat nombrosos articles en revistes de la seva àrea científica i també d’altres especialitats en què ha col·laborat com a estadística. És autora de diversos llibres docents sobre la matèria.

«El 1971 Picasso complia el seu norantè aniversari. La voluntat de celebrar-ho de l’artista fou suficient per emplaçar-lo com a objectiu d’una sèrie d’atemptats perpetrats per grups d’ultradreta, que atacaren llibreries i galeries d’art espanyoles. Les circumstàncies d’aquestes agressions suggereixen que foren accions específiques i planificades, que van conformar una autèntica campanya contra Picasso. Amb la intenció d’organitzar una exposició com a acte de desgreuge davant d’aquests atacs, el director de la galeria va sol·licitar a més de cent artistes i personalitats del món de la cultura una dedicatòria que havien de realitzar al damunt d’una peça de cotó orlat, un cobretaula d’homenatge. La resposta fou contundent i gairebé tots els convocats van enviar els seus missatges.

»La major part de les obres que conformen aquest homenatge es conserven juntes, ja que van ser reunides per un mateix col·leccionista que les adquirí en diversos moments de la dècada dels anys noranta. Actualment, gran part d’aquest conjunt es pot contemplar al vestíbul i el restaurant de l’hotel Mas de Torrent, al poble de Torrent, a l’Empordà.

»Així doncs, no abordem l’enfocament habitual de “col·lecció” com a recopilació realitzada mitjançant el criteri de selecció d’un col·leccionista, sinó com un conjunt d’obres vinculades i, en aquest cas, fruit d’una mateixa acció artística. Tanmateix, sempre constitueix una referència de col·leccionisme, tant per la voluntat de la iniciativa d’aplegar unes obres determinades com per l’esforç dut a terme després de reunir-les i reconstruir el conjunt. Un conjunt la unitat del qual permet recuperar fets històrics i aportar nova informació al context artístic dels anys setanta. En aquest sentit, la funció del col·leccionisme es revela imprescindible, no pas com a matriu de creació d’un cert discurs artístic, sinó com a agent de preservació dels objectes. La voluntat del col·leccionista de reunir el conjunt possibilita la reconstrucció i la transmissió del seu discurs historicoartístic, de la seva memòria. L’anàlisi d’aquestes obres en conjunt ha permès reconstruir uns fets dels quals s’havia perdut parcialment la memòria. Uns esdeveniments que ens parlen de la recepció, durant el franquisme, d’un artista alineat en els corrents materialistes i que havia esdevingut un símbol de llibertat per a un ampli sector de la societat.

»El valor diferencial d’aquesta col·lecció és la seva condició de conjunt reivindicatiu de Picasso durant la dictadura, l’alt contingut crític i compromès de la major part de les seves obres, moltes de les quals fan referència a la destrucció de les obres de Picasso i a la repressió. Els atemptats havien actuat com a catalitzador d’un estat d’opinió. El sentiment comú d’indignació afavorí la conciliació entre la pràctica artística i l’ètica política, i va estimular la producció d’obres amb un alt grau de contingut crític. Així, aquest conjunt constitueix un dels pocs exemples que hi ha de col·lecció amb intencionalitat política i social, entre els quals podem esmentar també la col·lecció Martínez Guerricabeitia.»

El títol del poemari evoca el vers de Petrarca «solco onde, e ’n rena fondo, et scrivo in vento» (‘llauro les ones, construeixo a la sorra, i escric en el vent’), de manera que el poeta toscà esdevé un model per a Carner, tant pel que fa a la mètrica com al tema de l’amor que mou a la compassió i al penediment.

Tal com manifesta Jaume Coll, «hauríem de recular al segle xv per trobar a la nostra tradició cultural una obra de contingut amorós d’una magnitud semblant». La paraula en el vent esbandeix «per sempre la retòrica ampul·losa de la poesia pseudoromàntica anterior, encallada en un discurs amorós que navegava entre la inversemblança i la cursileria».

Els tres llibres, curosament editats, es presenten en un estoig. El primer volum d’aquesta edició és el facsímil d’un exemplar únic, utilitzat pel mateix Carner per revisar, de pròpia mà, els poemes de La paraula en el vent que va incorporar a La inútil ofrena (1924), una àmplia selecció de la seva poesia amorosa. El facsímil mostra, doncs, la sincronia del text de 1914 i la diacronia manuscrita de trànsit cap al text de 1924.

El segon volum presenta, a les pàgines de l’esquerra, una edició dels seixanta-cinc poemes de La paraula en el vent i, a les de la dreta, la forma final dels poemes que, un cop revisats, van passar a altres llibres posteriors: disset a La inútil ofrena i trenta-nou a Poesia (1957). Es tracta, doncs, d’una edició tridimensional: crítica, genètica i evolutiva, sinòptica i estereoscòpica. Al peu de l’aparat de cada composició, el lector hi trobarà una breu glossa que el situarà en els paràmetres essencials del poema.

Finalment, el tercer volum, Paraula en prosa, està format per textos relacionats amb La paraula en el vent: d’una banda, articles sobre la recepció del llibre per la crítica el mateix 1914 i, d’altra banda, escrits del poeta sobre temes diversos (història literària, traducció de grans autors, revisió de la seva obra, teoria de la creació, etc.). El volum es completa amb un apèndix de dues imatges comentades i relacionades amb La paraula en el vent.

Josep Carner (1884-1970) és un dels autors més destacats de la història de la literatura catalana, gran renovador de la poesia i de la llengua. Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, va fer la carrera diplomàtica i exercí càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola vivia fora de Catalunya; es va mantenir fidel a la República i no hi va tornar a residir mai més.

Autor precoç, començà a publicar amb només dotze anys, i amb vint-i-sis, el 1910, fou proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona. Llibre dels poetes (1904) és el seu primer poemari; deu anys després publicà dues obres excepcionals, Auques i ventalls i La paraula en el vent (1914), que formen part de la primera dècada prodigiosa del poeta, tal com ho expressa Jaume Coll. En la segona dècada, als anys trenta, hi trobem títols tan singulars com El veire encantat (1933), La primavera al poblet (1935) o el mateix Nabí (1938), un artifici verbal meravellós. I en la tercera, als anys cinquanta, Poesia (1957) esdevé una gran síntesi de la seva trajectòria i un dels llibres més extraordinaris de la poesia europea del segle XX. A banda de la poesia, l’obra en prosa de Carner és igualment excepcional, amb títols com Les bonhomies (1925), i traduccions com la de Pickwick (1931), de Charles Dickens.

Jaume Coll Llinàs, professor de literatura catalana i crítica textual a la Universitat de Barcelona, és marmessor del llegat literari de Josep Carner, de qui ha editat, entre molts altres llibres, Poesia (Quaderns Crema, 1992); Nabí (Edicions 62, 1991, 1998; La Butxaca, 2012); Arbres (Edicions 62, 2006), i L’oreig entre les canyes (Edicions 62, 2006). També ha escrit llibres de gastronomia, com Carme Ruscalleda, del plat a la vida (2000), El Celler de Can Roca, una simfonia fantàstica (2006) o El Bulli. Una passejada per la cuina adriànica (2010).

Es tracta d’una extensa, rigorosa i ben documentada biografia que vol donar a conèixer als lectors la personalitat científica de Ramon Margalef a través de la seva obra. Tot i que ja s’han publicat amb anterioritat alguns llibres sobre la vida i la contribució científica de Margalef, la majoria d’aquests treballs només aporten informacions parcials, de manera que aquesta que publiquem ara és la primera biografia científica completa del professor. Els autors han dividit l’activitat científica de Margalef en sis blocs, basant-se en les sis obres clau de la seva carrera, en les quals va sintetitzar el que era per a ell l’ecologia. Cadascun dels blocs s’ha dividit, al seu torn, en tres parts: una notícia biogràfica, una síntesi bibliogràfica i un repàs de les publicacions i les principals idees sorgides del treball en cada època.

Aquests sis blocs són: «Los fundamentos de un naturalista (1919-1943)», en què s’analitza la seva formació abans de la Guerra Civil, amb la primera publicació: Acta Hydrobiologica, de la Societat Catalana d’Estudis Biològics, realitzada amb el seu amic Josep M. Marcè (que morí a la batalla de l’Ebre, en la qual Margalef també va participar com a integrant de la «lleva del biberó»); «La formación de un científico en una España aislada (1943-1957)», etapa que va culminar amb la publicació del treball La teoría de la información en ecología (Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 1957), una monografia que li va obrir les portes de les principals institucions internacionals que treballaven en ecologia; «La primera síntesis (1957-1968)», època en què va publicar Perspectives in ecolo­gical theory (University of Chicago, 1968), el primer llibre en què va intentar unificar l’ecologia en un cos teòric únic; «La ecología y la biosfera (1968-1981)», moment que correspon a la publicació de La biosfera. Entre la termodinámica y el juego (Omega, 1980), una teoria que explica el funcionament de la biosfera, i de Teoría de los sistemas ecológicos (Publicacions i Edicions de la UB, 1981-1991), una obra en què Margalef feia la seva particular cerca dels principis unificadors en ecologia i explorava vies diferents a les que els ecòlegs d’aquells anys seguien; i, finalment, «Una biosfera para perturbar, gestionar, apreciar, conocer, amar (1991-2004)», que va culminar amb la publicació de Our biosphere (Ecology Institut, 1997), en què exposava la seva visió de l’ecologia i que mostra –si la comparem amb l’obra de 1968– quines idees centrals havien desaparegut en aquest trajecte i quines es conservaven.

Ramon Margalef (1919-2004), biòleg de formació, va destacar pel seu treball en els camps de la limnologia, l’oceanografia i l’ecologia. És considerat un dels científics més importants de Catalunya de tots els temps i un dels pilars de l’ecologia del segle XX. Va obtenir la primera càtedra d’Ecologia de l’Estat espanyol a la Universitat de Barcelona, on va constituir el Departament d’Ecologia i des del qual va formar un bon nombre d’ecòlegs, limnòlegs i oceanògrafs. Va ser membre de nombroses societats científiques i va publicar més de quatre-cents articles sobre biologia marina, limnologia i ecologia general. Entre els seus treballs, destaquen l’aplicació de la teoria de la informació als estudis ecològics i la creació de models matemàtics per a l’estudi de les poblacions. No només va excel·lir com a naturalista, sinó que relacionava diferents aspectes de la biologia, la geologia, la física i la química.

Va rebre diversos guardons, com el Premi Huntsman (considerat el «Premi Nobel» en oceanografia), el Premi Naumann-Thienemann de limnologia i el Premi Ramón y Cajal. El 1997 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi i, el 2003, amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya en reconeixement a la seva tasca investigadora. El 2004 la Generalitat de Catalunya creà el Premi Ramon Margalef d’Ecologia. Va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Laval (Canadà), la Universitat d’Aix-Marsella (França), la Universitat Nacional de Luján (Argentina), la Universitat d’Alacant (Espanya) i l’Institut Químic de Sarrià. Les seves obres més destacades són: Comunidades naturales (Instituto de Biología Marina, Universidad de Puerto Rico, 1962); Perspectives in ecological theory (University of Chicago, 1968); Ecología (Omega, 1974); La biosfera: entre la termodinámica y el juego (Omega, 1980); Limnología (Omega, 1983); Teoría de los sistemas ecológicos (Publicacions i Edicions de la UB, 1991) i Our biosphere (Ecology Institut, 1997).

Aquest llibre, fruit del treball de recerca de l’Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona, inclou una sèrie d’articles que se centren, per una banda, en la reflexió crítica sobre els conceptes de tragèdia i tràgic i, per una altra, en l’anàlisi d’aspectes concrets del gènere, i també n’ofereix uns quants que aborden el conreu de la tragèdia per autors catalans dels segles XIX i XX.

La reflexió crítica a l’entorn de la idea de tragèdia és desenvolupada a «La crítica catalana del segle XIX i la tragèdia», de Rosa Cabré i Monné; «Pere Bosch Gimpera i la tragèdia grega», de Jaume Pòrtulas, i «La tragèdia i el tràgic de Riba», de Carles Garriga. El treball de Roser Homar, «El tràgic en els relats d’amor i d’aventures», l’únic de tema no català, estudia aspectes concrets del gènere, mentre que el de Joan Josep Mussarra Roca, «Aspectes del Sèneca tràgic dins la tradició literària catalana», analitza la influència dels dramaturgs clàssics en la literatura catalana. Tots aquests autors estan vinculats a la Universitat de Barcelona. Finalment, uns quants estudis tracten sobre el conreu del gènere per autors catalans dels segles XIX i XX: «Una aproximació a les tragèdies de Francesc Ubach i Vinyeta», de Montserrat Jufresa (UB); «Tragèdies catalanes del primer terç del segle XX», de Jordi Malé (Universitat de Lleida); «Il Prometeo di Eugeni d’Ors», de Paola Volpe (Universitat de Salern); «L’ironia tragica nell’Antigone (con una nota sull’Antigone di Salvador Espriu)», de Guido Paduano (Universitat de Pisa), i «Helena de Villalonga: referents i innovació», de Carmen Morenilla (Universitat de València).

Amb aquest volum, que té el seu origen en el Simposi Internacional «Tragèdia», organitzat per l’Aula Carles Riba i celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans el juliol de 2013, l’Aula prolonga una de les seves línies d’investigació: la pervivència i la transformació dels gèneres antics en els temps moderns. Una línia que ja ha donat fruits en diverses publicacions, com Formes modernes de l’èpica (del segle XVI al segle XX), a cura d’Eulàlia Miralles i Jordi Malé (Obrador Edèndum, 2008); L’idil·li als segles XIX i XX. Literatura, música i arts plàstiques, a cura d’Eulàlia Miralles, Jordi Malé i Roger Canadell (Obrador Edèndum, 2010); Clàssics en Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal, a cura de Jordi Pujol Pardell i Meritxell Talavera i Muntané (Publicacions i Edicions de la UB, 2012); L’epica. Tra evocazione mitica e tragedia, a cura de Giuseppe Grilli (Aracne, 2013), i Mercè Rodoreda i els clàssics, a cura de Jordi Pujol Pardell i Meritxell Talavera i Muntané (Publicacions i Edicions de la UB, 2013), i que respon a l’objectiu principal del grup de recerca: l’estudi de la presència i el paper dels clàssics i de l’humanisme en la nostra història cultural i literària.

L’Aula Carles Riba és un espai de debat entre els estudiosos de la cultura clàssica i la catalana, que té l’objectiu de dilucidar el paper dels autors clàssics i de l’humanisme en la nostra història literària i ideològica. Es va fundar als anys setanta a la Universitat de Barcelona, sota la direcció de Josep Alsina i Antoni Comas, a partir de la commemoració, el 1969, del desè aniversari de la mort de Carles Riba. L’Aula va cessar la seva activitat en morir Antoni Comas, el 1981, però la va reprendre el 1998 per iniciativa d’un grup de professors de filologia catalana i filologia grega de la Universitat de Barcelona, als quals s’han afegit d’altres provinents de diverses universitats, com la Universitat de Lleida, la Universitat de València, la Universitat de Florència i la Universitat de Roma III. El 2014 va encetar una nova etapa sota els auspicis de la Universitat de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.

«El momento era especialmente estimulante entonces, sobre todo en las universidades, con un movimiento estudiantil efervescente que, de una u otra forma, impulsaba y prefiguraba los cambios del tardofranquismo hacia la transición. Al mismo tiempo, la propia disciplina geográfica a escala internacional se encontraba también en una dinámica teórica y metodológica, casi en una espiral de cambios, que minaba los viejos dogmas clásicos en una relativamente rápida sucesión de paradigmas contradictorios, que Capel seguía con una intensa labor de lecturas. Este hecho contribuiría tal vez a explicar la atención que Capel ha acabado dedicando a la historia y a la evolución del pensamiento geográfico, como se analiza en otros capítulos de esta obra. En su primera etapa docente transmitía directamente a los estudiantes la necesidad de leer para seguir los cambios que no siempre eran capaces de asimilar.

»Capel llegó a Barcelona, con su trabajo de Geografía de la población urbana sobre Lorca, su lugar de residencia, que había constituido su tesis de licenciatura en 1963, elaborada dentro de los cánones del modelo regional francés, como correspondía a la época. La población y especialmente las migraciones centraron sus primeros intereses en Geografía humana a quien había ingresado en la Universidad de Murcia para formarse como historiador, tal como él mismo ha explicado. Vilà y Llobet, por su parte, habían asistido al Congreso Internacional de la Unión Geográfica Internacional celebrado en Río de Janeiro en 1956, donde entraron en contacto con la Geografía internacional y con muchos de los grandes geógrafos contemporáneos. Un impacto especial les habría producido la intervención de una entonces relativamente joven Jacqueline Beaujeu-Garnier (1917-1995), en un mundo predominantemente masculino. Precisamente de su manual de Geografía urbana, publicado en 1963 junto a Georges Chabot, realizaría Capel la bibliografía española para la edición castellana de la editorial Vicens Vives, publicada en 1970 a instancias de Vilà.

»En las clases de Geografía humana, en el antiguo edificio histórico de la Universidad de Barcelona, Capel introdujo la ecología urbana a partir del texto del sociólogo estadounidense Amos H. Hawley (1910-2009). Se trata de un texto que entonces resultaba algo extraño en una facultad de Letras; Hawley era continuador de la escuela clásica de Chicago, y su libro fue traducido por el sociólogo José Jiménez Blanco (1930-2009), que estudió con el autor en la Universidad de Michigan, y fue difundido en España entre los especialistas de Ciencia Política, en aquellos momentos Derecho político, ya que, como la Sociología, apenas existía en la universidad española. En la asignatura se trabajaban especialmente los capítulos finales, dedicados a los aspectos espaciales y temporales de la organización ecológica, así como al crecimiento de la ciudad y a la movilidad de la población. Los estudiantes guardamos especialmente una idea muy clara acerca de la importancia de la escuela de Chicago en los estudios urbanos.

»Capel recomendaba este libro muy probablemente porque se encontraba ya en el camino de su tesis doctoral, que presentaría en 1972. Arduo y dificultoso camino desde la Geografía regional francesa hacia la nueva Geografía teorético-cuantitativa anglosajona, que Capel focalizaría en el estudio del sistema urbano español. Para ello se planteaba como necesario, entre otras cosas, reforzar sus conocimientos de matemática y de estadística. En relación con este camino realizaría más tarde un alto, o mejor un excurso, más teórico que práctico quizá, en la Geografía de la percepción, sobre la que publicó diversos trabajos en 1973 y 1975, también reseñados en esta obra. Pero la elaboración en 1971 de la traducción, análisis y presentación del artículo póstumo de Karl Fred K. Schaefer (1904-1953) de 1953 supuso un hito teórico fundamental en este camino de Capel, y también en el de quienes cursábamos los estudios de Geografía en aquellos años. Se consolidaba desde un punto de vista teórico la ruptura con el enfoque regional francés, y ello en unos momentos en los que en el mundo anglosajón se había iniciado ya una nueva ruptura con esta llamada nueva Geografía, a partir de la aparición de los primeros estudios radicales. Hay que recordar, por otro lado, que en Francia las posiciones críticas habían tenido siempre una cierta continuidad con el marxismo tradicional pero en otras Ciencias Sociales, especialmente en la Economía, la Sociología o la Filosofía.»

L’eminent botànic Pius Font i Quer va publicar el 1938 Iniciació a la botànica, un tractat de morfologia externa dels vegetals que descriu els processos de formació, diferenciació i perpetuació de les plantes. L’obra, que ofereix informació enciclopèdica i sistemàtica, va contribuir a fixar la terminologia científica en català d’aquesta disciplina. Tanmateix, no es va utilitzar en l’àmbit acadèmic fins més tard, pel fet que la dictadura franquista s’imposà només quatre mesos després de la seva publicació. L’any 1979 Oriol de Bolòs, un altre gran botànic del país, en va fer una segona edició corregida i augmentada amb tres apartats nous: la sistemàtica dels grans grups d’éssers vius, i en particular dels considerats vegetals; l’estructura i les propietats de la cèl·lula, i les formes vitals de les plantes. En aquesta edició que presentem ara –a cura dels botànics Joan Vallès i Josep Vigo (col·lega d’Oriol de Bolòs)– amb motiu del cinquantenari de la mort de Font i Quer el 2014, s’actualitzen els temes incorporats en la segona i s’afegeix un bon nombre d’il·lustracions. Adreçada tant als estudiants de biologia, farmàcia, ciències ambientals i enginyeria agrícola i forestal com a qualsevol persona interessada en la botànica, aquesta obra de referència és una eina indispensable per accedir al coneixement dels vegetals i a la terminologia amb què es descriuen i s’expliquen.

Pius Font i Quer (Lleida, 1888 – Barcelona, 1964). Llicenciat en Ciències Químiques (1908) i doctor en Farmàcia (1914) per la Universitat de Barcelona, el 1911 s’incorporà al cos de sanitat militar. El 1916 entrà a treballar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona i el 1935 creà l’Institut Botànic de Barcelona, que dirigí —com el Jardí Botànic de Barcelona— fins al 1939. Entre el 1917 i el 1922 fou professor de Botànica a la UB; del 1923 al 1939 ho fou a l’Escola Superior d’Agricultura, i del 1933 al 1939, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Acabada la Guerra Civil fou destituït dels seus càrrecs i empresonat. Un cop alliberat, continuà treballant en el camp de la botànica i publicà unes quantes obres remarcables, però no pogué dur a terme alguns dels seus projectes. Fou membre i president de l’Institut d’Estudis Catalans. A més d’un docent innovador i un sòlid investigador, Font i Quer fou el gran organitzador de la botànica a Catalunya i creà una escola que ha estat molt reconeguda en l’àmbit acadèmic, tant a casa nostra com arreu del món.

Oriol de Bolòs i Capdevila (Olot, 1924 – Barcelona, 2007) es doctorà en Ciències Naturals per la Universitat de Barcelona, on fou catedràtic de Botànica. Director de l’Institut Botànic de Barcelona entre el 1965 i el 1984, va treballar en diversos camps de la botànica, especialment la geobotànica i la sistemàtica de plantes. També s’interessà per la terminologia de la botànica.

Joan Vallès i Xirau (Figueres, 1959) és doctor en Farmàcia i llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Catedràtic de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la UB, treballa en diversos àmbits de la botànica, especialment la sistemàtica i l’evolució de plantes, l’etnobotànica, la fitonímia i la història de la botànica. És director científic de Noms de plantes (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2014), Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca 2015.

Josep Vigo i Bonada (Ribes de Freser, 1937) és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona, on ha estat catedràtic de Botànica de la Facultat de Biologia. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, n’ha presidit la secció de Ciències Biològiques. Ha estudiat diversos aspectes de la botànica —especialment la florística i la geobotànica— i s’ha interessat pel lèxic botànic. És coautor de Noms de plantes.

A la primera part del llibre, «Personajes» –la majoria ben coneguts, com ara Plácido Domingo, Calixto Bieito, Jordi Savall o Astor Piazzola–, l’autor sap mostrar facetes inèdites de la seva personalitat artística i humana. N’és un bon exemple el capítol dedicat al director d’escena Calixto Bieito, un dels artistes més polèmics i poc compresos pel públic i la crítica.

A la segona part, «Viajes», Herrscher no només ens transporta a escenaris de geografia musical variada, com la Setmana de Música Religiosa de Conca, el Festival Mozart de la Corunya o el Festival de Bayreuth, entre d’altres, sinó que, sobretot, ens narra el viatge interior, quasi iniciàtic, que suposen per a ell aquestes experiències i, amb un estil prolix i amable, fa partícip el lector de les seves emocions.

A la tercera i última part, «Experiencias», enfila una col·lecció de records, concerts i espectacles memorables, xerrades, reflexions, anècdotes i, a través de la música i la seva interpretació, ens parla de la vida i de la mort, de l’amor i de l’odi, de la companyia i de la soledat.

Periodista d’ofici i escriptor, en aquest llibre Roberto Herrscher demostra que, a més d’il·lustrar els aficionats a la música amb els seus coneixements i les seves vivències, és capaç de crear un llenguatge i un estil propis a partir del domini de les tècniques i els diferents gèneres periodístics (entrevistes, cròniques, reportatges...). 

Roberto Herrscher (Buenos Aires, 1962) combina la seva feina com a periodista amb la docència. Director del màster en Periodisme BCN_NY, que la Universitat de Barcelona organitza conjuntament amb la Universitat de Columbia, també ensenya periodisme narratiu, cultural, social i de memòria històrica en altres universitats i mitjans d’Espanya, Amèrica Llatina i els Estats Units. Ha impartit cursos de periodisme musical a l’Ithaca College de Nova York i a la Universitat dels Andes de Bogotà, i de formació de periodistes a l’Institut Internacional per al Desenvolupament del Periodisme (IIJ) de Berlín i a l’Acadèmia Deutsche Welle (DWA) de Bonn. Corresponsal de la revista musical nord-americana Opera News, publica regularment cròniques, reportatges i assaigs en revistes com Gatopardo, Etiqueta Negra, Travesías, Buen Salvaje i Lateral; en revistes digitals com Altaïr, FronteraD, Anfibia i El Estado Mental; i, especialment, al suplement «Cultura/s» de La Vanguardia. És autor de Los Viajes del «Penélope» (2007), traduït a l’anglès com The voyages of the «Penelope», i de Periodismo narrativo, publicat el 2012 a la col·lecció Periodismo Activo.

Periodismo Activo és una col·lecció dedicada a explorar els escenaris canviants que el periodisme està experimentant en aquest principi de segle, a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Aquest és el setè títol de la col·lecció, després de l’aparició de Periodismo narrativo (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny; Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder (2013), de Margarita Rivière; Decir la ciencia. Divulgación y periodismo científico de Galileo a Twitter (2015), de Vladimir de Semir; Una crónica del periodismo cultural (2015), de Sergio Vila-Sanjuán, i El nuevo Nuevo Periodismo, de Robert Boynton.

Coordinat i editat per Josep Vilella, el volum s’ha organitzat en set apartats. En el primer es tracten les obres de dos autors coetanis de Constantí, Lactanci i Eusebi, testimonis cabdals per a la comprensió i interpretació posterior del seu regnat. En el segon, s’aborda la trajectòria politicoreligiosa de Constantí, des de la ruptura amb el model tetràrquic fins a l’assoliment de la sobirania absoluta, prestant singular atenció a la seva vinculació amb la fe cristiana. El tercer apartat, dedicat a Itàlia, s’ocupa de les intervencions edilícies que tingueren lloc en l’època constantiniana a Roma i la Campània, així com de les relacions entre l’emperador i el senat i de les decisions que es van prendre per reorganitzar l’annona pública romana després de la fundació de Constantinoble. El quart estudia les polítiques que Constantí va desplegar per aconseguir una Església homogènia, unida i propícia als seus interessos, mentre que el cinquè, en canvi, examina la seva posició envers la tradició pagano-imperial, considerada des del punt de vista religiós i polític. Centrat en aspectes legislatius, el sisè apartat mostra tant la tolerància com la intolerància de Constantí i subratlla el seu suport creixent als idearis i interessos de les esglésies cristianes majoritàries, en una època marcada pels enfrontaments entre faccions cristianes diverses que van sotmetre l’imperi a grans tensions. Finalment, el setè se centra menys en el Constantí històric i més en els «Constantins» llegendaris o ficticis, encara que certament arrelats al primer i originats sota el seu regnat, a vegades fins i tot activats per ell mateix.

Malgrat que en l’estat actual de les investigacions dedicades a l’emperador Constantí i a la seva època hi hagi, probablement, més incerteses que certeses, els treballs aplegats en aquest llibre aporten nova llum a la interpretació dels fets històrics i contribueixen a millorar el coneixement de l’antiguitat tardana, que tanta dificultat revesteix.

Josep Vilella (1959), doctor en història i llicenciat en filologia clàssica, és professor d’història antiga a la Universitat de Barcelona. Ha creat i desenvolupat línies de recerca centrades, sobretot, en l’estudi dels polièdrics fenòmens religiosos i sociopolítics esdevinguts durant els segles que connecten el món antic amb el medieval, dedicant una atenció particular als testimonis patrístics i canònics. Fundador i director del Grup de Recerques en Antiguitat Tardana (GRAT), format per un equip interdisciplinari i amb projectes internacionals, és també membre de diversos instituts, centres de recerca i comitès acadèmics. De la seva variada producció científica, sovint publicada en revistes especialitzades, destaquen els títols següents: Recerques sobre el comerç baix imperial del nord-est de la Península Ibèrica (1983); De la «fides gothica» a la ortodoxia nicena: inicio de la teología política visigótica (1986), amb Cristina Godoy; La política religiosa del Imperio romano y la cristiandad hispánica durante el siglo V (1990); Els concilis eclesiàstics de la Tarraconensis durant el segle V (1996); Hispania entre el Imperio romano y las monarquías germánicas (1998), i Un decenio de investigación en torno a los cánones pseudoiliberritanos. Nueva respuesta a la crítica unitaria (2013).

Plou amb alegre furia jovençana;
la noia blanca du una rosa al trau,
i es fa en el cel la bella clariana
i pel carrer cada bassal és blau.
Jo un altre temps vivía eixa galana
hora diversa que mon cor atrau…
Però no et veig en l’ombra casolana
com allavors, o mon amor suau;
¿en jo passar mires encar la via
amb el somriure de ton vell istil
i és en ta destra aquell lilà gentil
que dins la fosca vas estrenye’ un dia?
¿O és tal vegada que amb melanconía
l’any es recorda de son temps d’abril?

ESPARSES DE TARDOR

Ara que, al lluny, el dia que es mustiga
retreu el flam de nostres dies vells,
veu amb recança l’oblidada amiga
finar sos dits adintre sos anells.

La llum ens besa amb una lleu fadiga.
Les dònes clares, al fugî els ocells,
senten al cor la dolça mel antiga,
i els homes tenen pensaments novells.

ARBRES A LA TARDOR

A cada marge hi ha la testa saura
d’un arbre un, tot bell en la dolô;
sols vosaltres sóu verds quan tot se daura,
pins de vellut i alzines de crespó.

Tu, vell pollanc, ¿on aniràs a raure,
que ja ets baumat i sense cap braó?
Tot diu a ton voltant que tu has de caure:
ja no tens niarada ni plançó.

També un jove pollanc fina aprop teu,
l’eura l’enllaça; cada tija lleu
fina dins l’eura sens poder-se’n treure.

Quan tu, vell arbre, escalfaràs mon peu,
el teu veí serà com un trofeu
i tots diran: –Quina columna d’eura!

Aquest llibre enceta un projecte editorial que té l’objectiu de publicar, en una desena de volums, tots els dietaris de Ricard Salvat –renovador del teatre català i figura intel·lectual de primer ordre–, prologats per especialistes en la recerca teatral. En el pròleg d’aquest primer volum, Francesc Foguet i Manuel Molins qualifiquen el jove Salvat de «renaixentista engabiat», i expliquen que el mateix autor, amb vista a publicar els seus diaris, ja havia començat a treballar en el primer llibre, que es trobava en un procés força avançat, poc abans de la seva mort sobtada el març de 2009. La seva filla, Eulàlia Salvat i Golobardes, ha tingut cura d’enllestir i completar la feina de fixació del text que havia deixat embastat el seu pare. Impulsada per la Fundació Ricard Salvat, l’edició del primer volum ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona, dues de les universitats catalanes on l’autor va exercir de professor.

El lector trobarà en aquesta primera part dels diaris salvatians, que abraça del 16 de gener de 1962 fins al 30 de desembre de 1968, referències molt interessants als muntatges que va dirigir durant aquell període: des de diverses obres de Salvador Espriu fins a clàssics com Lope de Vega, William Shakespeare, Bernard Shaw, Georg Büchner, Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres, Adrià Gual o Carles Soldevila, tot passant pels dramaturgs republicans (Federico García Lorca o Rafael Alberti) i coetanis (Bertolt Brecht, Jean-Paul Sartre, Jean Anouilh, Harold Pinter, José Bergamín o Maria Aurèlia Capmany). En els seus comentaris es barregen també notes, cartes i anècdotes circumstancials sobre amics, companys i viatges. Salvat hi fa gala d’un coneixement molt precís, com a protagonista i testimoni de primera mà, de la creació teatral i de la vida escènica de Barcelona i Madrid. Impressiona un aspecte que pot sorprendre per la joventut de l’autor: la notable xarxa de relacions i contactes personals, tant de l’àmbit català com internacional, que va teixir aquests anys. Des de poetes (Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, l’hongarès Gyula Illyés, Ventura Gassol, Joan Argenté), dramaturgs (Alejandro Casona, Alfonso Sastre, Arthur Adamov, Joan Oliver) i novel·listes (Xavier Benguerel, Tísner, Sebastià Juan Arbó), fins a doctors en medicina (el psiquiatre Joan Obiols, el metge Felip Cid), en lletres (José María Valverde, Antoni Comas) i en filosofia (Jaume Bofill, Josep Ferrater Mora), a més de pintors (Joan Miró, Modest Cuixart, Émile Marzé), directors de cinema (Miquel Porter i Moix, Antoni Ribas), periodistes (Josep Maria Carandell, Joan de Sagarra) i editors (Josep Maria Castellet), entre molts d’altres. Aquest estol de personalitats revela el caràcter inquiet del jove Salvat.

El primer volum és un bon començament perquè revela, des de dins i sense mediacions, una figura, entre la joventut i la maduresa, molt més polièdrica, matisada i humana que la icona que n’ha pervingut amb el temps, feta sovint de filtratges interessats. Ajuda a conèixer Ricard Salvat més de prop i a comprendre millor el caràcter, l’obra i les circumstàncies d’un personatge cabdal de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX, més enllà de les distorsions o fins i tot de les misèries de l’home de cada dia.

Ricard Salvat (1934-2009) fou escriptor, dramaturg i professor universitari, a més d’un dels noms de referència del teatre català, director d’obres que van marcar època. El 1960 va fundar, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i, el 1975, l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat. Va ser director del desaparegut Festival Internacional de Teatre de Sitges entre 1977 i 1986, any en què fou nomenat catedràtic d’arts escèniques a la Universitat de Barcelona. També va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Tortosa Entre Cultures, celebrat els anys 2004, 2005 i 2006.

Iniciat en l’escriptura, el 1959 va guanyar la darrera convocatòria del Premi Joanot Martorell amb l’obra Animals destructors de lleis. El 1965 va estrenar al teatre Romea Ronda de mort a Sinera sobre textos de Salvador Espriu, considerada una peça fonamental del teatre contemporani català i que va convertir Espriu en l’anomenada «veu del poble». Així mateix, va dur a escena moltes altres obres, com ara Solitud de Víctor Català, Yerma de Federico García Lorca, El adefesio de Rafael Alberti, La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht, La filla del mar d’Àngel Guimerà, El embrujado de Ramón María del Valle-Inclán, Les bacants d’Eurípides o L’amansiment de la fera de William Shakespeare. El 2008 va dirigir la seva darrera obra teatral, Un dia. Mirall trencat, al teatre Borràs de Barcelona, un muntatge basat en la novel·la de Mercè Rodoreda que es va representar quan es complia el centenari del naixement de l’autora. Entre les obres en prosa de Ricard Salvat destaquen Els meus muntatges teatrals (1966), El teatre contemporani (1966), Sempre la llum (1975) i Escrits per al teatre (1990); i, entre les obres teatrals, Mort d’home (1961), Nord enllà (1965), Ronda de mort a Sinera (1966) i Salvat-Papasseit i la seva època (1981). Va rebre la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de Teatre (1999) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2003), entre altres guardons i reconeixements.

En aquest tercer número s’analitza, tant en els articles com en les recensions i en l’apartat «Arxiu», la representació de la identitat col·lectiva i l’alteritat en el si de les societats europees de l’època moderna, i la manera com s’assenta en les complexes xarxes de poder. L’article de Maurizio Vesco, «Il mito normanno nella cultura artistica della Sicilia degli Asburgo: costruzione identitaria e rappresentazione del potere», n’és una de les aportacions principals. Aquests temes s’estudien no només en relació amb els aspectes col·lectius o de grup, sinó aprofundint en la identitat individual, que, en qualsevol cas, no pot aïllar-se, sinó vincular-se a la identitat social; així s’acredita en l’article «Algunas noticias sobre tres contactos en Italia de Francisco de Goya: Timoteo Martínez, Bartolomeo Puigvert y Luis Martínez de Beltrán», de Raquel Gallego, o en l’apartat «Arxiu», a cura d’Eva March, que tracta sobre la recepció barcelonina de les commemoracions del IV Centenari del naixement de Miquel Àngel.

Les recerques publicades abasten des de plantejaments històrics de l’exercici del poder a la Catalunya moderna –«Nobleses i Generalitat: la classe dirigent i l’exercici del poder des de les institucions (segles XVI-XVII)», de Miquel Pérez Latre– fins a diverses lectures del relat històric de la Barcelona del segle XVIII –«Barcelona i la Guerra de Successió: de les imatges coetànies al relat historicista», d’Agustí Alcoberro; «“El pasado (no) es un país extranjero”. La personificación de Barcelona y la Monarquía Ilustrada», de Carlos Reyero–, passant per aspectes de l’alteritat portuguesa a través de la representació animalística de les guerres de Portugal i Catalunya contra Castella –«Monos, gatos y ratas: una poética de la alteridad plasmada en azulejos», de Céline Ventura Teixeira–, la identitat francesa en la plenitud borbònica –«La glorification de la France dans la guerre de Hollande : le projet de la Galerie des Glaces et ses impasses», d’Emmanuel Faure-Carricaburu– o la qüestió dels virregnats enfront la centralitat fragmentada de l’Imperi –«Vascos y montañeses: arte, poder e identidades nacionales en el virreinato de Nueva España», de Julio J. Polo Sánchez–, i fan palès que les manifestacions artístiques de l’època moderna eren instruments visuals que participaven tant de desenvolupaments estètics i cognoscitius com de processos socials i polítics que, entre altres finalitats, pretenien reafirmar el «nosaltres», la nostra identitat, enfront de l’«altre», i de la seva identitat.

A la secció «Aportacions breus», Fernando Loffredo investiga la procedència de l’anomenada Font d’Apol·lo a Aranjuez; i a la de ressenyes, Carmelo Occhipinti comenta l’exposició dedicada a Vasari a la Galleria Palatina del Palazzo Pitti, a Florència, i Sergio Fuentes Milà la mostra sobre El Greco de la Fundació Francisco Godia de Barcelona; Pol Capdevila parla sobre el llibre L’image de l’Autre. Noirs, Juifs, Musulmans et «Gitans» dans l’art occidental des Temps modernes, de Victor I. Stoichita, i Eduard Cairol sobre Reflexiones de un hispanista a la sombra de Velázquez, de Jonathan Brown, mentre que Juan Miguel Muñoz Corbalán i Francesc Fontbona escriuen sengles ressenyes sobre dues publicacions d’Acaf/Art: Bramante en Roma. Roma en España. Un juego de espejos en la temprana Edad Moderna, de Ximo Company, Borja Franco i Iván Rega (eds.), i Noblesa obliga. L’art de la casa a Barcelona (1730-1760), de Rosa M. Creixell Cabeza. De la mà de la professora Eva March, l’apartat «Arxiu», que recupera figures i aportacions històricament rellevants en el camp dels estudis sobre l’art modern, en aquesta ocasió ressenya l’obra Memoria sobre las fiestas que se celebraron en Florencia con motivo del Cuarto Centenario del nacimiento de Miguel-Ángel Buonarroti y apuntes acerca del estado de la enseñanza artística en Italia, escrita por Claudi Lorenzale el 1875.

Acta/Artis és una revista que recull estudis sobre obres i artistes de l’edat moderna, així com ressenyes d’exposicions i llibres relacionats amb aquesta època. La publicació, que dirigeix Joan Sureda amb la col·laboració d’un nodrit equip internacional d’especialistes, és una iniciativa d’Acaf/Art, projecte de recerca del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Oberta a la comunitat científica nacional i internacional, Acta/Artis vol promoure, comunicar i difondre la crítica i el debat en el camp de l’art, l’arquitectura i els processos de creació visual que es van generar al voltant de la Mediterrània entre els segles XV i XVIII. El seu objectiu fonamental és presentar estudis que plantegin les pràctiques creatives de l’època moderna en relació amb el seu entorn de producció, amb la finalitat de comprendre l’objecte artístic en tota la seva complexitat, tant la de la seva pròpia existència o presència material, com la derivada de les seves implicacions socials o individuals.

Joan Sureda i Pons (Barcelona, 1949) és catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Director del MNAC entre 1986 i 1991, es va encarregar de dur a terme el procés de rehabilitació i adaptació del Palau Nacional, i de fer un inventari de tota la col·lecció del museu. Va defensar la idea d’un museu que conservi i que alhora generi coneixement, motiu pel qual va crear un centre d’investigació i un altre de restauració. Ha exercit de professor a la Universitat del País Basc, a la Universitat de Sevilla i a la Complutense de Madrid, i és membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Saragossa. És autor, entre altres obres, d’El romànic català. Pintura (1975), El gòtic català. Pintura (1977), La pintura romànica a Catalunya (1981), La pintura románica en España (1985), La trama de lo moderno (1988), La pintura gòtica catalana del segle XIV (1989) i Jaume Huguet, el capvespre d’un somni (1994). Ha comissariat diverses exposicions, com Capolavori per Sant’Antonio (Pàdua, 1995).

L’objectiu d’aquest llibre –editat amb gran riquesa gràfica i acurades reproduccions– és convidar el lector a explorar la història i la cultura dels nabateus mitjançant les inscripcions que se n’han conservat, les quals s’utilitzen no tan sols com a complement per a il·lustrar el text, sinó com a font primària d’informació. Amb aquest plantejament es vol desmentir el prejudici que només els especialistes poden gaudir dels textos, atès que són els únics que els poden llegir, i ajudar el lector a experimentar la satisfacció d’accedir a informació de primera mà sobre el poble nabateu. Entre els milers d’inscripcions que ens han arribat, el professor Del Río ha fet una selecció de les més interessants i rellevants a partir de diversos criteris: les dades que el text ofereix per entendre la història, la cultura i les institucions dels nabateus; la bellesa formal de la peça en si, i l’estat de conservació dels grafemes, de manera que puguin ser fàcilment identificats, amb la voluntat de presentar-nos una civilització pràcticament desconeguda avui en dia, i sovint envoltada d’una aura de misteri.

Els nabateus eren un poble semita, nòmada, que visqué al desert de Jordània i al nord d’Aràbia entre els segles IV aC i I dC. D’acord amb la tradició bíblica, eren descendents de Nebaiot, un dels fills d’Ismael, i les fonts assíries i babilòniques els anomenen Nabatu. La seva capital era la cèlebre ciutat de Petra, i al segle III aC dominaven el comerç de la mar Roja, amb territoris al nord, a la costa del golf d’Aqaba. L’any 106, l’emperador Trajà annexionà el regne dels nabateus a l’Imperi romà.

Malgrat això, la civilització nabatea és encara avui, en gran part, un misteri històric que ha fascinat viatgers i historiadors des que, l’agost de 1813, l’explorador suís Johann Ludwig Burckhardt va descobrir Petra. Captivat per aquesta ciutat excavada en la roca, va llegar a la posteritat una visió romàntica i exòtica del poble nabateu que ha perviscut pràcticament fins a l’actualitat. El 1828, Léon de Laborde va visitar les ruïnes de Petra i va publicar Voyage de l’Arabie Pétrée, un llibre ple de gravats que va consolidar aquesta imatge mitificada de l’antiga capital.

Els monuments dels nabateus són un testimoni de la seva vitalitat cultural, de la força política i la capacitat d’hibridació social i lingüística que tenien, però alhora continuen essent un enigma, ja que en la majoria dels casos no es conserven textos que revelin com i per què es van construir. Hi ha milers d’inscripcions conservades en penyes, canyons, muntanyes i valls, un bon nombre de les quals s’han publicat, però n’hi ha moltes que encara no s’han llegit ni interpretat. Tots aquests testimonis, juntament amb els papirs i les monedes conservats, representen només una petita part del que va existir durant l’edat d’or del regne nabateu. Tot i els esforços dels arqueòlegs, en les excavacions que s’han dut a terme fins ara no s’ha trobat el tresor més valuós per a qualsevol investigador: les biblioteques o els arxius de documents, que revelarien molts secrets sobre una cultura que, segons els estudis més recents, s’estenia des de Petra i va influenciar, amb més o menys intensitat, les heterogènies poblacions no nabatees de la zona.

Francisco del Rio (Toledo, 1966) és professor de Filologia Semítica i membre de l’Institut del Pròxim Orient Antic (IPOA) de la Universitat de Barcelona. Col·labora en programes de recerca nacionals i internacionals al voltant de les antigues cultures del Pròxim Orient, i ha publicat un gran nombre d’articles especialitzats i llibres sobre aquesta temàtica, com ara: Catálogo de los manuscritos siríacos, árabes karshuni y copto-árabes de Montserrat (CSIC – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012), Textos epigráficos en arameo palmireno, hatreo y nabateo (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2006) i Los «Tratados sobre la quietud» (shelya) de Dadisho Qatraya (Ausa, 2001).

«D’altra banda, hi sol predominar la coloració verda, no perquè llur superfície sigui pintada de verd, sinó perquè posseeixen substàncies especials, els pigments assimiladors, els principals dels quals són les clorofil·les, verdes, que els permeten de viure en forma autotròfica. I això ens porta a assenyalar una diferència bàsica amb els animals: l’animal és sempre heteròtrof, és a dir, s’ha de nodrir de matèria orgànica elaborada per un altre ésser viu: els animals mengen matèria vegetal o bé es nodreixen d’altres animals; la planta, en canvi, viu de l’aire del cel, en el sentit estricte de l’expressió. Més concretament, fabrica la matèria orgànica —tant la que constitueix el seu cos, com la que, parlant una mica grollerament, podríem dir que fa servir com a combustible per obtenir l’energia necessària per al treball vital— a partir de substàncies inorgàniques; d’una banda, el diòxid de carboni de l’aire i, de l’altra, l’aigua, amb ions inorgànics dissolts, que absorbeix per les rels. Per a la fabricació de la matèria orgànica cal una aportació d’energia externa, l’energia lumínica que capta per mitjà de les clorofil·les. Havent de captar llum i diòxid de carboni de l’aire, la planta tendeix a multiplicar la superfície externa i sol adoptar formes ramificades, amb un gran nombre d’òrgans laminars.

»Els animals són ben diferents: un animal típic és un ésser mòbil, de forma ben definida i de creixement limitat, dotat d’una forta centralització i capaç de reaccions ràpides i coherents. Tots els animals són heteròtrofs i, en relació amb això, tenen desenvolupades sobretot les superfícies internes (aparell digestiu, respiratori, etc.). En l’estat actual del món, la vida heteròtrofa depèn absolutament de l’existència de vida vegetal autòtrofa.

»Però aquestes diferències evidents, que en part ja coneixien els homes antics, corresponen únicament als organismes d’estructura complicada que solem anomenar vegetals o animals superiors. Si descendim a examinar les formes més simples de la vida i, en particular, els petits organismes microscòpics que pul·lulen en l’aigua i en la terra humida, la diferenciació dels éssers vius en dos grans grups es torna molt problemàtica.

»En primer lloc hem de tenir ben present que la biologia moderna ha reconegut com un dels seus fonaments la identitat bàsica de tots els éssers vius en una gran part de llurs estructures i de llurs funcions. Tant en l’aspecte químic com en el de l’organització íntima i en el dels processos vitals principals, hi ha una concordança realment sorprenent que va dels éssers microscòpics més simples a les plantes superiors, als animals i al mateix home. Les propietats bàsiques de la vida: estructura cel·lular (vegeu p. 51 i següents), assimilació de matèria externa i desassimilació, creixement, reproducció, etc., són comunes a tots els organismes, tant vegetals com animals, i la concordança s’estén des dels grans processos, com la respiració, amb la sèrie de reaccions químiques en virtut de les quals resta lliure i utilitzable per al treball l’energia acumulada en algunes substàncies orgàniques especials, fins a detalls que la microscòpia electrònica va fer visibles, com, per exemple, l’estructura finíssima dels cilis i flagels cel·lulars.

»D’altra banda, les diferències entre vegetals i animals s’esborren en arribar als organismes inferiors: entre els animals inferiors hi ha organismes fixos i immòbils, sense sistema nerviós ni res que s’hi assembli, i entre els vegetals més simples en podem veure de mòbils, amb forma i mida tan definides com les d’un animal, dotats d’òrgans locomotors i capaços de capturar preses i de digerir-les. Les diferències entre els diversos organismes unicel·lulars són tan petites que no és gaire raonable de dividir-los en dues parts, una d’elles atribuïda al regne vegetal i l’altra unida al dels animals. De fet, l’única diferència important que es manté és la del sistema de nutrició: els animals són heteròtrofs i els vegetals solen ésser autòtrofs. Però la darrera afirmació ha d’ésser matisada, car hi ha moltes excepcions. Hi ha grans grups d’organismes considerats vegetals, com ara els mixomicots i els fongs, que tenen un sistema de nutrició heterotròfic comparable al dels animals.»

El llibre Topografías Invisibles, presentat en una edició especialment cuidada amb profusió d’imatges a tot color, tracta sobre les interaccions que es produeixen entre art i geografia a partir de les transformacions que l’economia exerceix sobre el territori. En aquest àmbit, l’art de les darreres dècades ha esdevingut motor d’actuacions, registres i investigacions.

Aquesta obra, fruit del simposi «Topografías de lo invisible» celebrat a Barcelona el novembre del 2013, recull les aportacions d’artistes, arquitectes, geògrafs, historiadors i especialistes de rellevància internacional en aquest tema —com ara Lara Almarcegui, Marine Hugonnier, Xavier Ribas i Mike Rickkets—, les repercussions del qual són avui centre d’atenció des de camps d’estudi tan diversos com la ciència política, la geografia, l’urbanisme o l’antropologia política. A partir de múltiples discursos crítics lligats al territori com a escenari de les tensions sociopolítiques actuals, Topografías Invisibles teoritza sobre les diverses maneres en què les propostes artístiques reinterpreten i transgredeixen la relació amb el paisatge. Al mateix temps, posa en evidència qüestions com la fallida del progrés capitalista, la inestable noció de frontera, les limitacions de l’urbanisme, el nou valor donat a la ruïna moderna i la consideració social i política del concepte de «lloc».

L’obra s’estructura en quatre grans blocs temàtics: «Investigaciones experimentales del “lugar”: del registro al accionismo», introduït per Àngels Viladomiu; «Estrategias que ponen en duda la idea de progreso capitalista en el uso geofísico del territorio», per Teresa Blanch; «Representaciones alternativas de la realidad topográfica. Biopolíticas del espacio», per Eva Marín, i «Cuestionamientos prácticos del paisaje identitario y de frontera en la economía global homogeneizadora», per Patrícia Dauder.

Des de les fotografies sobre el treball en les explotacions mineres del salnitre al desert d’Atacama, oblidades en arxius centenaris, fins a les pràctiques guerrilleres del maqui, enteses com una forma extrema de fugida i tornada a l’agrest, que troben els seus ecos en formes de lluita actualment a Europa, passant per la urbanització difusa del territori fruit del boom immobiliari, els abandonaments i la degradació dels edificis fronterers a Europa després del Tractat de Schengen, o la «urbanalització» de ciutats com Barcelona a causa d’una simplificació excessiva de la seva identitat: aquests són alguns dels temes que aborden els autors, en la mesura que són exemples de certes pràctiques artístiques que es comprometen a evidenciar les contradiccions del model econòmic imperant i les seves representacions territorials de poder.

Teresa Blanch (Barcelona, 1952) és historiadora de l’art i comissària d’exposicions d’art contemporani. Doctora en Història de l’Art i professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona des de 1981, ha estat degana de la Facultat de Belles Arts del 2004 al 2008. Escriu articles per a revistes i assaigs per a catàlegs de museus; imparteix conferències i seminaris i participa com a membre de jurat en convocatòries de premis, beques i projectes artístics en l’àmbit estatal; també és assessora en comitès d’experts d’art contemporani. Ha estat responsable de la programació de la Sala Montcada de l’Obra Social “la Caixa” del 1989 al 1991. Des del 1986 ha dut a terme una intensa activitat com a comissària d’exposicions concebudes per a museus: FRAC (Champagne Ardenne), Expor-Art (Bari), Reina Sofía (Madrid), IVAM (València), Kunsthalle (Mälmo), MACBA (Barcelona), Fundació Serralves (Porto), Whitechapel Art Gallery (Londres), Magasin (Grenoble), Rekalde (Bilbao), Fundació Gubelkian (Lisboa), Tecla Sala (L’Hospitalet de Llobregat), CAAC (Sevilla), Artium (Vitòria), Fundació Joan Miró (Barcelona). Des del 1987 ha organitzat tallers amb artistes internacionals, ha col·laborat en biennals d’art i ha coordinat la producció d’intervencions d’«art públic» en diferents ciutats d’Espanya, Itàlia, Portugal i els Estats Units. El 1999 va organitzar l’esdeveniment internacional «Dobles vides. Intervencions en 14 Museus Històrics» a l’ICUB de l’Ajuntament de Barcelona.

Aparegut en format paper el febrer del 2015 (Arts i naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900), ara se’n publica la traducció a l’anglès en ePub. Fruit del projecte «Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900» del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (GRACMON), que dirigeix Teresa-M. Sala, l’obra ofereix una reflexió acurada i polifònica sobre un tema encara no prou estudiat: la profunda relació simbòlica entre la biologia i l’art durant el modernisme. És ben sabut que aquest moviment artístic es va inspirar en la naturalesa i que va utilitzar profusament elements d’origen natural, amb preferència els vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic. Ara bé, aquest llibre s’ocupa d’aspectes menys coneguts d’aquesta relació, com ara la recepció de les teories darwinistes a Catalunya a finals del segle XIX, el bestiari modernista, els repertoris d’ornamentació vegetal utilitzats pels artistes i l’imaginari simbolista del paisatge natural.

Influïts pel culte a la natura, els creadors —pintors, arquitectes, artistes decoratius i gràfics, sobretot— van configurar durant els anys d’eclosió del modernisme un potent imaginari poètic, simbòlic i oníric, mentre els científics, que vivien la repercussió de la teoria de l’evolució de Darwin, encetaven un intens debat entre creacionistes i evolucionistes. D’aquest marc històric i de les relacions entre artistes i científics s’ocupen els capítols «Concerning the relationship between the arts and nature: biology and Symbolism in Barcelona circa 1900», d’Enric Ciurans, Sergio González-Crespo i Teresa-M. Sala; «Darwinism in Spanish natural science school textbooks in the last decade of the nineteenth century. A brief approach to art in teaching the theory of evolution», de Margarita Hernández Laille; «Concerning nature in Symbolist imagery», de Teresa-M. Sala; «The Symbolist landscape and the concept of the degeneration of race according to Max Nordau, Pompeu Gener, et al.», d’Irene Gras Valero, i «The study of the Modernista bestiary: notes for a first approach», de Teresa-M. Sala.

D’altra banda, els plantejaments antimaterialistes i idealistes que, en alguns casos, havien coincidit amb els postulats de les teories de l’evolució van proporcionar el marc de sensibilitats del moviment simbolista, en què els anomenats «paisatges de l’ànima» s’estenien des de l’aproximació a l’inconscient fins al viatge a illes inexplorades, tot passant per altres formes d’evasió del subjecte, com van ser la tècnica de l’actor, el joc dels infants o l’emmirallament en les plantes i les bèsties. Sobre aquests aspectes versen els capítols «Anti-Materialist ideas in England in the late nineteenth century and their validity today», de Sergio González-Crespo i Teresa-M. Sala; «The discovery of The White Island», de Nina Ferrer, sobre l’arribada de Santiago Rusiñol a Eivissa, i «Papier-mâché animals, popular pageantry: a tribute to Xavier Fàbregas», d’Enric Ciurans. Cal destacar el capítol «The Maeterlinck of the flowers and the bees», de Jordi Coca, dedicat al poeta, dramaturg i assagista belga, un dels màxims exponents del teatre simbolista del seu temps.

L’obra es completa amb les aportacions d’Antoni Galmés Martí («“Oh, worker, worker poet!”. An overview of the concept of nature based on the literary work of Ignasi Iglésias»), Carmina Salvatierra Capdevila («The pedagogical notebooks of Enric Giménez i Lloberas. The actor’s technique»), Fàtima López Pérez («Methods of application and catalogues for Modernista floral decoration»), Daniel Pifarré Yañez («Animals in Modernista sgraffiti») i Pere Capellà Simó («Nature in miniature. From Noah’s Ark to the teddy bear»).

La col·lecció Singularitats, a la qual pertany aquest llibre, vol donar a conèixer els resultats de les recerques desenvolupades per GRACMON. Els llibres que la integren estan concebuts com a obres col·lectives que aporten una reflexió àmplia al voltant del modernisme, el noucentisme, l’estudi de la història del disseny a Catalunya i els estudis culturals de les arts a la ciutat de Barcelona. Els títols apareguts fins avui són Llibre de viatge (1913-1914), de Joaquim Folch i Torres (a cura de Mercè Vidal i Jansà); La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), un camí de modernitat, d’Anna Calvera (coord.); cDf International Congress (eBook), de Lluís Bosch i Mireia Freixa (coords.); Diàlegs amb l’antiguitat. El clàssic com a referent en l’art i la cultura contemporànies, de Cristina Rodríguez Samaniego i Jorge Egea (coords.), i Pensar i interpretar l’oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900, de Teresa-M. Sala (coord.), també publicat en anglès en versió ePub.

Pere Capellà Simó (Palma, 1981) és llicenciat en Belles Arts i doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Com a artista plàstic, ha il·lustrat els versos de Ramon Llull —Cant de Ramon – Lo Desconhort (2005)—, de Pau Vadell —Sadoll de seny (2006)— i d’August Bover —Cloc! (2011) i Beabà (2014)—. També ha participat en diverses exposicions, tant individuals com col·lectives. Com a investigador, s’ha especialitzat en la història de la joguina durant la segona meitat del segle XIX, i el seu llibre La ciutat de les joguines. Barcelona, 1840-1918 (2013) ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2013 en la modalitat d’Història «Agustí Duran i Sanpere». Des del 2011, és professor de l’àrea de Didàctica de l’Expressió Plàstica del Departament de Pedagogia i Didàctiques Específiques de la Universitat de les Illes Balears.

Antoni Galmés Martí (Manacor, 1983) és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, en l’especialitat de Dibuix i Gravat, i exerceix de professor d’Arts Escèniques al Departament d’Història de l’Art de la mateixa universitat. Ajudant de direcció de Ricard Salvat i de Rafel Duran, actualment és actor a la companyia Petita Pàtria i dirigeix el grup de teatre de la UB. La seva tesi doctoral versa sobre el teatre de putxinel·lis al segle XIX a Barcelona i la dimensió estètica que prengué aquest art en convertir-se en un entreteniment popular admirat pels grans cercles artístics de l’època.

El llibre està dividit en dues parts. En la primera, el lector hi trobarà els textos que ha publicat l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona sobre aquest tema des de 1994 fins a l’actualitat. En la segona, s’hi apleguen textos d’EXIT-ADMD Suisse Romande, una de les organitzacions que faciliten ajuda al suïcidi a Suïssa, país on aquesta pràctica, supervisada per professionals de l’àmbit sanitari, és perfectament legal. L’objectiu d’incloure aquests materials en la segona part del llibre, com a complement il·lustratiu i necessari de la primera, és donar a conèixer el funcionament i els propòsits d’aquestes entitats, així com la importància de la tasca que duen a terme com a garants del ple exercici de la llibertat individual. En un dels textos que recull el llibre s’explica, per exemple, que el sol fet de saber que hi ha l’opció de recórrer a l’eutanàsia ja dóna tranquil·litat als malalts.

El llibre també exposa quin és l’estat de la qüestió pel que fa a la problemàtica ètica, jurídica i política que suscita aquest tema, ja que la reivindicació del dret a morir amb dignitat comporta la necessitat d’assegurar-ne les garanties legals, sanitàries, etc., i també d’obrir un debat social que determini l’abast dels canvis que cal promoure. Moltes són les preguntes que demanen resposta, tant per la repercussió social del problema com pels efectes, a vegades devastadors, que té sobre les persones; preguntes com la següent, que planteja Albert Royes: «Si aquestes persones reuneixen els mateixos requisits de llibertat, voluntarietat i capacitat per prendre decisions que s’exigeixen als qui desitgen formular una petició d’eutanàsia o d’ajuda al suïcidi, per quina raó són excloses d’aquesta possibilitat quan el fonament bàsic de tals peticions és el sentit de la dignitat propi de cadascun i l’elevat patiment que seguir amb vida els ocasiona?».

Aquest títol pertany a la Col·lecció de Bioètica, que promou una concepció de la bioètica flexible i laica, en el marc del respecte als drets humans reconeguts, i fomenta el debat informat sobre les qüestions ètiques relacionades amb la medicina, les ciències de la vida i les tecnologies connexes aplicades als éssers humans. Una col·lecció impulsada per l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, que dirigeix María Casado, titular de la Càtedra Unesco de Bioètica de la UB, professora de Filosofia del Dret a la UB, i creadora i directora del màster en Bioètica i Dret també de la UB. Els títols publicats a la Col·lecció de Bioètica són: La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya, de Lídia Buisan;Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres, d’Eleonora Lamm; ADN forense: problemas éticos y jurídicos, de María Casado i Margarita Guillén (coords.); La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos de la Unesco y la discapacidad, de María Casado i Antoni Vilà; Desapariciones forzadas de niños en Europa y Latinoamérica. Del convenio de la ONU a las búsquedas a través del ADN, de María Casado i Juan José López Ortega, i Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.).

Albert Royes i Qui, doctor en Filosofia, és membre de la Junta de l’Observatori de Bioètica i Dret, i professor i coordinador del màster en Bioètica i Dret: Problemes de Salut i Biotecnologia de la Universitat de Barcelona. També és secretari de la Comissió de Bioètica de la mateixa universitat i membre del Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital Clínic de Barcelona. Entre altres títols, ha publicat Diferentes metodologías para la resolución de conflictos en Bioética(Edika, 2003) i El malalt en situació terminal (Signo, 1995).

«A comienzos de los años sesenta, los emigrantes españoles eran un grupo minoritario que representaba el 11% del total de trabajadores extranjeros en el mercado laboral alemán. En 1965 alcanzaban su cuota máxima con un 15%. A partir de aquí, su participación en el contingente de empleo foráneo disminuyó hasta situarse en el 6% de 1975. En esa fecha había más de dos millones de ocupados y los españoles eran el cuarto contingente de trabajadores, muy por debajo de Turquía (26%), Yugoslavia (20%), Italia (14%) e incluso Grecia (9%). Si en 1961 los extranjeros representaban el 1,6% del empleo total en la metalurgia y siderurgia, en 1985 era el más elevado con un 14%. Además, el segundo mayor incremento se había producido en las restantes ramas industriales manufactureras. Si en 1961 los extranjeros apenas alcanzaban un 1,3%, en 1985 representaban el 11,5% del empleo. Tan solo la construcción había incorporado niveles similares, pasando del 3,3% en 1960 al 12,4% en 1985.

»Los datos agregados, aunque significativos en cualquier toma de decisión o análisis, suelen ocultar importantes diferencias de fondo. Aspectos como la desagregación, la interrelación o la multicausalidad enriquecen cualquier aproximación en el laboratorio histórico. En nuestro caso concreto, las cifras relativas de ocupación aumentan si pasamos del sector a algunas ramas industriales. En 1961, por ejemplo, el porcentaje de trabajadores extranjeros en la industria del automóvil era de un 6,5%. A la altura de 1970 ascendía al 25,7%. Y si de estos pasamos a empresas concretas las cifras son más elevadas, ya que el 31% de los trabajadores de la factoría Opel/Russelsheim en 1972 eran extranjeros. De ellos, alrededor de 2.500 (un 26%) procedían de España. En la empresa galletera Bahlsen/Barsinghausen un 21% de la plantilla (674) eran mujeres españolas en 1965.Y en el caso de la factoría alimentaria Langnese-Iglo/Wunstorf, de los 2.780 empleados el 47% en 1970 eran extranjeros, de estos la mitad turcos y la otra mitad españoles.

»La finalidad de este estudio es situar la integración de los emigrantes españoles en el mercado laboral de la República Federal de Alemania (RFA) entre 1960 y los años previos a la entrada de España en la CEE, abordando su papel dentro de la inmigración en general y del crecimiento industrial. El objetivo es la reconstrucción del stock de emigrantes laborales españoles ahondando en su inserción regional, sectorial y empresarial en la Alemania occidental y comparando esta evidencia cuantitativa con datos agregados de la población inmigrante ocupada en la República Federal y de la población autóctona. El primer apartado aborda el marco institucional del “milagro económico alemán” y los efectos de la crisis industrial para introducir a los inmigrantes dentro del engranaje productivo y coyuntural del país de destino. Más adelante, me centraré en los ciclos económicos del empleo y en el espacio regional en el que se asentó la inmigración, pasando después al estudio de las distintas ramas industriales. Finalmente, se aborda la ubicación del empleo extranjero en la estructura empresarial alemana, adentrándonos en la distribución de la ocupación en las empresas según su tamaño y reivindicando la elevada funcionalidad de esta mano de obra industriosa dentro de la productiva industria de la Alemania occidental.

»La inserción laboral de la población inmigrante es analizada atendiendo a variables geográficas o laborales del sector, ramas de actividad, empresas, salarios, desempleo u ocupación. Además de los estudios que adoptan una perspectiva longitudinal mediante la movilidad de un grupo y de su ciclo vital, el análisis del stock es relevante para analizar la integración laboral inmigrante y valorar la contribución de esta inmigración en la estructura productiva. En inmigración el tradicional foco de atención son las diferencias existentes en la ubicación de la fuerza de trabajo utilizando múltiples variables y tendencias —verticales u horizontales— con el fin de analizar su continuidad o no en el tiempo y el papel del mercado y de las instituciones. Desde el punto de vista teórico, junto a los análisis pioneros sobre la segmentación de mercados internos vinculados a la inmigración como los de Piore y de síntesis generales, existe una amplísima literatura sobre la integración de los trabajadores extranjeros en la RFA que proviene de sociología. También hay trabajos económicos que han continuado en la última década con la segmentación de mercados y con estudios de caso. Junto a referencias en obras generales, para el caso concreto de los españoles en la RFA disponemos de algunos estudios previos desde las ciencias sociales y de algunas aportaciones recientes desde la historia.»

«Emigrantes industriosos: los trabajadores españoles y el “milagro económico alemán”, 1960-1985», de Gloria Sanz Lafuente (Universidad Pública de Navarra)

El volum s’estructura en cinc capítols: el primer, «Ciència, societat i política», explora algunes de les interconnexions entre aquests tres àmbits, que hom podria creure estancs, però que no ho són: de les llengües (la nostra i les altres) a la història, de la reivindicació de l’ensenyament de les humanitats (i les ciències) al disseny de la Catalunya del futur des del coneixement científic. En el segon capítol, «Ensenyar ciència», l’autor posa l’accent en la transmissió de la ciència als estudiants universitaris, és a dir, en la docència superior reglada; exposa les eines didàctiques que ha emprat per ensenyar ecologia i ciència en general, i rememora unes campanyes oceanogràfiques singulars que el van marcar com a biòleg i com a persona; finalment, fa algunes consideracions sobre qüestions pendents en l’àmbit de la coordinació entre universitats, entitats de recerca i acadèmies.

El tercer capítol, «Divulgar ciència», aborda tant la difusió de la recerca en revistes i llibres com la divulgació científica, o comprensió pública de la ciència, a través de mitjans escrits o de cursos i conferències. En el quart capítol, «De la meva recerca», Ros parla dels dos camps de l’ecologia marina a què ha dedicat les seves investigacions. El cinquè capítol, «Homes (i dones) de ciència», vol ser un homenatge a personatges històrics o actuals que han deixat una petja profunda en la recerca i el pensament científics en general, i en l’autor en particular. Aplega, segons el cas, visions breus o extenses d’homes i dones de ciència del passat o actuals –Darwin, Margalef, Carson, Wilson– i en destaca les aportacions i la vàlua que els ha convertit en referents inqüestionables.

El llibre es clou amb uns «Epílegs per a somiatruites» i un annex. En els epílegs es reprenen algunes de les idees del primer capítol, i es palesa la distància abismal que encara hi ha entre allò que la ciència suggereix i allò que els polítics –assessorats o no per científics– fan. L’annex, del qual és coautor Jaume Terradas (ecòleg terrestre, col·lega i amic de l’autor), aporta una interessant visió panoràmica de la recerca en ecologia a Catalunya. El volum també inclou una extensa bibliografia de suport que ofereix al lector el material complementari que necessita. Cada apartat va precedit d’una o més citacions extretes de publicacions científiques, literàries o d’altres tipus que complementen o reforcen les tesis exposades per l’autor.

El llibre pertany a la col·lecció Catàlisi, dirigida per David Bueno i iniciada el 2007 amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy; Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez; La Terra, un planeta inquiet, de Meritxell Aulinas, Guillem Gisbert i Maria Ortuño; L’exactitud que fa funcionar el món, de Concepció Arenas; La ciència en la literatura, de Xavier Duran, i La mirada sociològica, de Claudia Vallvé.

Joandomènec Ros és doctor en Biologia i catedràtic d’Ecologia a la Universitat de Barcelona. Ha fet recerca en ecologia marina, ecologia general i aplicada, contaminació i conservació de la biodiversitat, i ha dirigit el seguiment ecològic de l’Àrea Protegida de les Illes Medes, així com el programa de Ciències del Mar de la Universitat de la Mediterrània i la càtedra Unesco de Medi Ambient i Desenvolupament Durable de la UB. Ha estat rector de la Universitat Catalana d’Estiu en diverses edicions, i presideix l’Institut d’Estudis Catalans i el Consell de Protecció de la Natura de la Generalitat de Catalunya. A banda d’una desena de llibres de divulgació sobre qüestions ambientals, n’ha escrit dos en els quals també reflexiona sobre ciència: Proposicions il·luminadores i insensates. Reflexions sobre ciència (1999) i Exploració, joc i reflexió. Assaigs sobre ciència (2006). A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat també, juntament amb Narcís Prat i Francesc Peters, Ramon Margalef, ecólogo de la biosfera. Una biografía científica (2015).

El conjunt aplega trenta-sis treballs científics publicats al llarg de la carrera acadèmica de Pilar Bayer, ordenats cronològicament per tal de contextualitzar-los i retratar una trajectòria de recerca resseguint la variable temps.

A l’inici de l’obra –prologada pel rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez–, Artur Travesa esbossa la biografia de la professora: els seus interessos científics i les seves contribucions; les col·laboracions amb matemàtics com Jürgen Neukirch, Gerhard Frey i Jean-Pierre Serre; la creació i consolidació del Seminari de Teoria de Nombres de Barcelona (STNB), i el que ha representat el seu llarg i profund mestratge per a les generacions posteriors de matemàtics.

El primer volum, que inclou disset articles, s’obre amb un de 1976 que tracta del teorema de Fermat: presenta una perspectiva històrica dels avenços que s’havien anat produint sobre la demostració d’aquest teorema mític. El segon volum conté una selecció de dinou treballs que aborden una part essencial de l’obra de Pilar Bayer: formes quadràtiques, modularitat i corbes de Shimura. Tots dos llibres reflecteixen de manera fefaent la prolífica tasca investigadora de l’homenatjada al voltant de les grans línies de recerca en matemàtiques, com són la teoria de nombres, les funcions zeta, les formes automorfes, el problema invers de la teoria de Galois, les equacions diofàntiques i les esmentades corbes de Shimura.

Pilar Bayer (Barcelona, 1946) es va llicenciar en Matemàtiques a la Universitat de Barcelona el 1968 i el 1975 s’hi doctorà. Va exercir de professora de matemàtiques a la Universitat de Barcelona (1968-1975) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-1977 i 1981-1982), així com a la Universitat de Regensburg (1977-1980), on va adquirir una sòlida formació en teoria de nombres, i a la Universitat de Santander (1980-1981). Finalment, el 1982 va obtenir la càtedra d’Àlgebra de la UB. Impulsora i directora del Seminari de Teoria de Nombres de Barcelona, és membre de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals de Madrid; de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i de l’Institut d’Estudis Catalans, entre d’altres institucions. El 1997 va rebre la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya, el 2004 va ser nomenada Emmy Noether Professorin de la Universitat Georg-August de Göttingen, i el 2013 va rebre el Premi Crítica «Serra d’Or». Dos dels seus llibres es van publicar a Publicacions i Edicions de la UB: Ensenyar matemàtiques: variacions sobre un tema de Felix Klein (2007) i, juntament amb altres autors, Corbes de Shimura i aplicacions (2006).

L’objectiu del llibre és palesar la necessitat d’una visió de la problemàtica filosòfica des de l’esforç dels autors per «orientar-se en el món», més enllà dels tòpics escolars sobre si són antics o moderns, moderns o postmoderns. El volum revisa el sentit de la filosofia moderna i de la noció mateixa de «modernitat» en dues parts. La primera («La filosofia moderna: conceptes i perspectives») s’ocupa de reconstruir i problematitzar tant el sentit general com el desplegament i la periodització de la Modernitat com a «època filosòfica». S’enceta fent el seguiment de les construccions filosòfiques que han determinat conceptualment la comprensió del període i que configuren les sedimentacions ocultes darrere les polèmiques contemporànies sobre Modernitat i postmodernitat. A continuació, s’ofereixen diverses perspectives interpretatives que permeten ressituar els temes directius del pensament modern enfront de les interpretacions tòpiques introduïdes per la genealogia anteriorment esmentada: destacar l’arrelament dels elements tecnocientífics moderns en els ideals de domini de la natura del Renaixement, explicitar el tema de la crisi de «l’ordre del món» com un dels eixos que fan més comprensible l’evolució general del període, resseguir els elements rebuts de la tradició cristiana que configuren implícits i alhora temes cabdals de la nova filosofia, i articular les diverses posicions respecte a la temàtica —essencial per a la filosofia pràctica— de la intersubjectivitat.

La segona part («La comprensió del món en la Modernitat») està centrada en els intents de reconstruir «l’ordre del món» en el pensament clàssic alemany. S’inicia ressituant els temes pràctico-teleològics de la filosofia kantiana en l’horitzó de la «doctrina de la saviesa», que recupera posicions afins a la saviesa dels antics, la qual cosa permet seguidament d’entendre el peculiar estatut (subjectivo-necessari i alhora narrativo-poiètic) de la reflexió kantiana sobre la història com a part essencial de la màxima saviesa humanament possible. S’analitza després com la unitat físico-moral del món i el seu estatut discursiu marca en bona mesura la transformació del criticisme en idealisme, que contribueix a situar la peculiar comprensió de la racionalitat i de les «visions del món» de la darrera filosofia fichtiana. L’últim capítol reconstrueix, a manera de conclusió, el pensament hegelià com el gran darrer model «mundanitzador» que, a més de pretendre «superar» les insuficiències dels precedents, es desplega en un joc de reflexos respecte al «món» (o «no-món») de Spinoza.

Els estudis d’aquest llibre apleguen textos que l’autor ha confegit al llarg de més de vint anys de recerca i docència en l’àmbit de la filosofia moderna, i que ha revisat, ampliat i reelaborat per a aquesta edició. Malgrat la distància cronològica que els separa, el seu origen comú garanteix a bastament la unitat de la recopilació, i permet una visió renovada de temes i problemes filosòfics de la Modernitat que continuen determinant-nos com a encara moderns, postmoderns o moderadament moderns.

Filosofia i Modernitat forma part de la col·lecció de filosofia contemporània Filosofia UB, que dirigeix Josep Monserrat, i en la qual s’han publicat les obres Anàlisi reflexiva, de Lester Embree, i Refundar el cosmopolitisme, d’Yves Charles Zarka.

Salvi Turró (Barcelona, 1956) és professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona des de 1992, de la qual fou degà entre 2002 i 2005, i ha estat sotspresident de la Societat Catalana de Filosofia de l’Institut d’Estudis Catalans. Inicialment el seu camp de recerca va ser la filosofia cartesiana, i més endavant es va centrar sobretot en la filosofia kantiana i l’idealisme alemany, especialment Fichte. Ha traduït al català obres de Descartes, Leibniz, Kant i Fichte, i ha publicat diverses monografies en els àmbits de la seva especialitat, com ara Descartes: del hermetismo a la nueva ciencia (1985), Tránsito de la naturaleza a la historia en la filosofia de Kant (1996), Descartes i l’esperit del Barroc (1997), Fonamentació i facticitat en la filosofia de l’idealisme alemany (2007, juntament amb altres autors) i Fichte: de la consciència a l’absolut (2011). A Edicions de la Universitat de Barcelona també ha publicat Lliçons sobre història i dret a Kant (1997).

«El 1969, els estudis d’antropologia encara no existien a Barcelona; es van iniciar, precisament, durant aquell curs acadèmic de 1969-1970 amb les assignatures d’Antropologia Cultural i Etnologia dels Pobles Primitius impartides per Claudi Esteva, acabat d’arribar a Barcelona. Uns mesos abans, però, fou iniciativa de Joan Frigolé anar a veure’l per mostrar-li el nostre interès per la disciplina. Així, amb unes elementals recomanacions bibliogràfiques, ja que partíem de la ignorància més absoluta, i juntament amb altres companys, Montse Camps i Paco Maciá, vam començar el nostre particular i accelerat procés de formació en l’antropologia cultural. A més, Claudi Esteva ens convidà a integrar-nos al Centro de Etnología Peninsular del CSIC i a col·laborar amb ell en una investigació que estava desenvolupant a Bielsa (Osca), i hi vam anar durant les vacances de Nadal d’aquell curs 1969-1970. Encara no sabíem gaire bé què era l’antropologia i ja ens disposàvem a tenir la nostra primera experiència de treball de camp. Joan Frigolé podria haver tingut una altra experiència en aquest sentit, justament als Andes peruans, si no hagués estat per la repressió franquista, que el va empresonar i privar del passaport necessari a causa de la seva activitat com a delegat de Facultat del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Al cap de ben poc es van afegir al grup Joan Prat, Pau Comes, Ignasi Terradas i Alberto Gordillo. Tots plegats vam continuar un procés que es podria anomenar “grupdidactista”, per la formació que teníem. Ens reuníem al vespre, a casa d’algú, per conèixer-nos una mica i comentar les lectures que anàvem fent. Al mateix temps, la majoria vam iniciar els nostres respectius treballs de camp orientats a les tesis doctorals corresponents. Ens oblidàvem d’Aristòtil, Kant, Heidegger i Teilhard de Chardin per anar a trobar la gent dels pobles... Joan Frigolé va decidir traslladar-se a Calasparra (Múrcia) i va presentar la seva tesi el mes de setembre de l’any 1974 amb el títol Diferenciación y estratificación sociocultural en el campo español: la Vega Alta del Segura (Calasparra).

»He volgut recordar aquest particular procés de formació antropològica per destacar la importància de les primerenques aportacions metodològiques de Joan Frigolé als estudis del que aleshores denominàvem Etnologia de la Península Ibèrica i que es recolliren, fonamentalment, en tres dels seus articles: “Algunas consideraciones sobre las unidades de análisis cultural”, “Modelo para el estudio del sector no campesino dentro de la sociedad rural” i “El problema de la delimitació de l’objecte d’investigació i anàlisi en antropologia. Crítica d’alguns models emprats per a l’estudi de la Península Ibèrica”.

»El primer i el més important i significatiu també des del punt de vista de les reflexions i les propostes metodològiques data del 1973, és a dir, només tres anys després de la seva iniciació en antropologia i, tanmateix, es tracta d’una proposta metodològica plena de sentit i críticament alternativa a l’antropologia que practicaven els acadèmicament ben formats antropòlegs nord-americans que venien a fer treball de camp a l’Estat espanyol i que publicaren les seves monografies, la majoria d’ells, al llarg de la dècada de 1970.

»El mes de gener del 1973, quan Joan Frigolé va presentar, dins de la Primera Reunión de Antropólogos Españoles, celebrada a Sevilla, una comunicació titulada “Algunas consideraciones sobre las unidades de análisis cultural”, no havia llegit el llibre d’Eric Wolf, Europa y la gente sin historia, fonamentalment perquè el seu autor encara no l’havia escrit. Tanmateix, en la seva comunicació, Joan Frigolé ja anunciava alguns dels plantejaments del reputadíssim antropòleg nord-americà que presenta en el seu article “La cultura, ¿panacea o problema?”, publicat per primera vegada a American Antiquity, l’any 1984.

»El problema que es plantejava Joan Frigolé en la seva comunicació era una qüestió cabdal per a l’antropologia en general i, més particularment, per a l’antropologia que en aquells moments es desenvolupava a l’Estat espanyol, en concret, “la correcta definición y elección de las unidades de análisis y estudio antropológico dentro del marco de la Península Ibérica”. Per què aquesta preocupació? Fonamentalment perquè els estudis de referència que s’havien publicat o s’anaven editant prenien com a unitat d’estudi (en el treball de camp) i d’anàlisi “pobles”, pobles entesos com a llocs on viu una població, poble com a comunitat, municipi, població... [...]

»Després de destacar la necessitat de transcendir la “comunitat” o el “poble” com a unitat d’estudi... i de proposar que l’objecte d’estudi hauria de ser el sistema social, el medi social, el que calia explicar era la complexa xarxa de relacions i d’interaccions dins d’un sistema social i les d’aquest en relació amb el medi físic, és a dir, el codi cultural o aquell conjunt de regles que expliquen la conducta amb les variacions corresponents dels diferents grups socials... A més, Joan Frigolé afegia que, en relació amb aquests plantejaments, s’havia de considerar la importància de l’Estat i de la història.»

El procés de construcció literària de Barcelona, que s’inicia a la segona meitat del segle XIX i es consolida a partir de la creació del Premi Nadal als anys quaranta del segle XX, és el resultat d’un diàleg històric molt complex entre diferents agents polítics, socioeconòmics i culturals, i constitueix el fil conductor d’aquest llibre, que ofereix una visió interdisciplinària i polièdrica de la ciutat, com a escenari i protagonista de múltiples novel·les —des de Nada, La noria i Luciérnagas fins a El embrujo de Shanghai—, i també com a actiu centre editorial, espai escènic i imprescindible paisatge cinematogràfic i arquitectònic. El fet que Barcelona hagi estat declarada recentment Ciutat de la Literatura per la Unesco representa la culminació d’aquest procés i convida a reflexionar sobre la presència de la ciutat en l’imaginari cultural contemporani.

Barcelona, ciudad de novela reuneix nou aportacions d’autors procedents d’àmbits diversos. En el primer capítol, Rosa Navarro subratlla la importància que té Barcelona a Nada, de Carmen Laforet, com a escenari de l’obra i també com a espai viscut per la protagonista, àlter ego de la narradora. A continuació, Adolfo Sotelo estudia l’extraordinària activitat editorial de la ciutat a través de la figura de l’editor Josep Janés i dels vincles professionals i d’amistat que s’establiren entre ell i Camilo José Cela, que buscava a Barcelona un editor de prestigi que apostés per les seves obres. Marta Cristina, per la seva banda, contextualitza La noria en la trilogia de Barcelona —juntament amb Los otros i La corriente— que Luis Romero escrigué entre 1951 i 1962, una de les visions de conjunt més àgils i precises de la vida de Barcelona en els anys posteriors a la Guerra Civil. Marisa Sotelo presenta Luciérnagas, d’Ana María Matute, com un dels millors relats sobre la Guerra Civil espanyola, que irromp en la vida dels personatges en el moment crucial del trànsit de l’adolescència a la maduresa, mentre que Ana Rodríguez Fischer analitza l’obra de Juan Marsé, constructor d’una Barcelona pròpia que s’estén pels barris del Carmel, el Guinardó i Gràcia. Blanca Ripoll explica el paper fonamental que va tenir Barcelona en la recuperació i el desenvolupament de la novel·la espanyola en la immediata postguerra a l’empara de l’editorial Destino i del Premi Nadal, que descobrí escriptors tan importants com Miguel Delibes, Carmen Martín Gaite i Rafael Sánchez Ferlosio.

L’enfocament literari dels primers sis capítols es complementa amb tres articles de tema divers. Si el dramaturg Sergi Belbel fa un recorregut per l’escena teatral barcelonina des de finals del segle XIX fins a les primeres dècades del XX, l’arquitecte José María García Fuentes mostra el procés de construcció del Barri Gòtic entre els anys vint i cinquanta del segle XX. Finalment, el cineasta José Luis Guerin recull l’experiència de la realització d’En construcción, un documental que aborda la transformació urbana i humana del Barri Xino barceloní.

Marisa Sotelo és professora del Departament de Filologia Hispànica de la Universitat de Barcelona. Especialista en l’obra d’Emilia Pardo Bazán, ha estudiat també autors com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Pío Baroja, Camilo José Cela, Ana M.ª Matute, Carmen Laforet i Gonzalo Torrente Ballester, i ha publicat part de l’epistolari que mantingué Santiago Valentí Camp amb alguns dels autors més representatius del modernisme hispànic. És vicepresidenta de la Sociedad de Literatura Española del Siglo XIX i membre del consell assessor de les revistes La Tribuna. Cuadernos de Estudios da Casa Museo Emilia Pardo Bazán i Anagnórisis. A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat, juntament amb altres autors, Estéticas y estilos de la literatura española del siglo XIX (2014) y Desde ambas laderas. Culturas entre la tradición y la modernidad (2015).

Relligats amb un mateix fil: la voluntat d’ajudar a comprendre fenòmens i situacions de cada dia. En els primers capítols s’expliquen fenòmens que es produeixen a la cuina, i en la resta s’aborden qüestions quotidianes en què la química és present. Cada capítol és una unitat independent i té un estil propi: des de converses entre l’autor i un personatge fictici fins a jocs de paraules, o l’anàlisi de l’estructura d’una obra d’art.

Els humans hem fet ús de la química des de temps immemorials, com a mínim des de la utilització del foc per coure els aliments. D’aleshores ençà, el nombre de productes d’origen químic que fem servir ha crescut de manera exponencial, i ja formen part indestriable de la nostra existència diària. Els additius alimentaris, la cafeïna, els microones, les ecoboles per a la bugada, el gas d’una ampolla de cava, els cotxes híbrids o una pintura de Joan Miró: la química és present en tots aquests elements, i l’autor dóna respostes entenedores a totes les preguntes que generen.

El llibre pertany a la col·lecció Catàlisi, dirigida per David Bueno i iniciada el 2007 amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy; Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez; La Terra, un planeta inquiet, de Meritxell Aulinas, Guillem Gisbert i Maria Ortuño; L’exactitud que fa funcionar el món, de Concepció Arenas; La ciència en la literatura, de Xavier Duran; La mirada sociològica, de Claudia Vallvé i La saviesa combinada, de Joandomènec Ros.

Claudi Mans i Teixidó (Badalona, 1948) és professor del Departament d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona. Ha estat degà de la Facultat de Química, president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques, i coordinador del Campus de l’Alimentació de Torribera d’aquesta universitat. Actualment és director científic del Comitè Espanyol de la Detergència (CED) i membre de la unitat UB-Bullipèdia. Guardonat amb diversos premis de recerca i divulgació, ha publicat nombrosos articles científics i llibres de divulgació, com La truita cremada (2005), Els secrets de les etiquetes (2006), La vaca esfèrica (2008) i Sferificaciones y macarrones (2010). És coautor de Ciència i xocolata (2013), publicat per Edicions de la UB.

Redactat a Montpeller, probablement entre el 1283 i el 1285, el Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blaquerna, son fill, conegut tradicionalment com Blaquerna, narra la biografia exemplar del protagonista des del seu naixement en el si d’una família burgesa benestant fins a la seva digna senectut dedicada a la contemplació. Seguint la vocació religiosa, Blaquerna inicia la recerca de Déu a través d’un viatge vital que el duu a ser monjo, abat, bisbe, papa i, finalment, ermità, l’estat de màxima perfecció espiritual segons l’autor. La intenció de Llull, que escrigué el llibre amb l’aparença d’una novel·la d’aventures per tal d’arribar a tota mena de públic, era oferir un model de vida cristiana a seguir. L’edició que en va fer l’humanista Joan Bonllavi, en la qual adaptà el català medieval de l’autor al català del segle XVI, fou impresa a València l’any 1521 per Johan Joffré. L’exemplar a partir del qual s’ha fet aquesta edició facsímil es conserva a la Biblioteca de Reserva del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona.

Obra de gran influència literària, va ser traduïda al francès al segle XVII, al castellà al XVIII i a l’anglès el 1926. La figura de l’ermità Blaquerna apareix també en altres obres de Ramon Llull, com el Liber super Psalmum Quincumque i el Fèlix o Llibre de meravelles.

Blaquerna està estructurat en cinc llibres, dedicats als cinc estaments pels quals, llevat del primer, passa Blaquerna al llarg del seu intens i activíssim periple vital; i el que s’hi relata és la reforma completa de l’Església i de la cristiandat en general, objectiu últim de l’autor. El primer llibre tracta de l’estament del matrimoni, simbolitzat pels pares de l’heroi. El segon, dedicat als ordes religiosos, narra la vida de Natana, la contrafigura femenina del protagonista. Els llibres tercer i quart presenten dues formes jerarquitzades de poder social exercit per clergues; Llull hi recull apunts molt variats i plens d’informacions històriques valuosíssimes, que permeten de seguir les reformes que Blaquerna introdueix en la gestió de la diòcesi de la qual és elegit bisbe, i del conjunt de la cristiandat, que acaba governant quan esdevé papa. El llibre cinquè consta de dues parts: el Llibre d’amic e amat, una col·lecció de màximes morals i filosòfiques, i l’Art de contemplació, un tractat sobre tècniques per elevar l’esperit.

El volum editat per Bonllavi inclou, a més de la novel·la, un segon títol lul·lià, les Oracions e contemplacions de l’enteniment, que l’editor devia incorporar per les afinitats de contingut que presenta amb el llibre de vida ermitana. També hi ha tres gravats d’acurada factura. El primer, a l’inici del volum, representa Ramon Llull rebent la visita del pastor angèlic que va valorar favorablement els seus llibres, segons es relata a la Vida de mestre Ramon. Els altres dos gravats es troben just abans de començar cadascuna de les obres que conté el tom: el que precedeix el Blaquerna mostra el protagonista, ja ermità, dictant a dos reportadors el que molt probablement pretén ser el Llibre d’amic e amat; el darrer gravat és una impactant imatge de Llull agenollat en actitud de contemplació. Al llarg del volum trobem també notes marginals, fora de caixa però impreses, que aclareixen el sentit de conceptes complexos o que identifiquen algunes obres lul·lianes que s’hi citen.

Ramon Llull (Palma, 1232 – Tunis, 1316) és segurament la figura més complexa i amb més projecció que ha produït la cultura catalana en tota la seva història. Pensador originalíssim per a la seva època, laic en un temps en què el coneixement i el saber estaven en mans de l’Església, sense estudis superiors, Llull va menar una vida de novel·la i fou un exemple paradigmàtic de conjunció entre aventura i pensament, entre acció i reflexió. En essència, tota la seva obra està concebuda amb un sol objectiu: convertir els no-cristians, especialment els musulmans, al cristianisme.

Pertanyent a la primera generació de mallorquins fills dels catalans que van conquerir l’illa de Mallorca, va estar en contacte amb els musulmans que encara hi vivien, fet que degué actuar com a estímul. Llull considerava que només podria aconseguir el seu objectiu a través del convenciment, la raó i el diàleg, i per això va crear l’Art, una autèntica «màquina de pensar» que podia resoldre tots els interrogants que se li plantegessin. Malgrat que durant els segles XVIII i XIX aquest mètode no va gaudir de gaire prestigi, en els darrers anys s’ha revelat un sistema coherent i raonable dins del context del pensament medieval, i ha fascinat estudiosos de disciplines molt variades, ja que no només funciona per a la finalitat amb què va ser creat, el diàleg interreligiós, sinó que serveix per a tota la ciència.

Llull va escriure 265 obres en català, llatí i àrab, que va fer traduir al francès i l’occità per tal d’arribar a més lectors; moltes encara resten inèdites i en curs de publicació. Amb tot, es tracta d’un autor difícil, intel·lectualment complex: aquest és l’escull principal que ha impedit que esdevingués una figura coneguda popularment. A Catalunya, no va ser fins a la Renaixença que se’l considerà un pare de la pàtria, ja que abans el seu reconeixement era restringit a cercles més aviat reduïts. Durant els segles XVII i XVIII va ser molt estudiat a Alemanya, Polònia, França, Itàlia i Rússia, i les seves idees van acabar constituint un sistema alternatiu al saber establert que s’estudià i difongué a les escoles lul·lianes.

Històricament, la Universitat de Barcelona ha tingut una relació molt estreta amb Ramon Llull –no debades hi ha una estàtua d’ell al vestíbul de l’Edifici Històric–. Ja el 1916 es va celebrar el sisè centenari de la seva mort amb una àmplia exposició, de la qual es té constància per la premsa de l’època i en què es mostraven els fons de la Biblioteca. La UB sempre ha comptat amb lul·listes insignes entre els seus professors, com Jordi Rubió, Joaquim Carreras Artau i Josep M. Millàs i Vallicrosa, i aquesta tradició s’ha refermat amb la donació que el lul·lista nord-americà resident a Mallorca Anthony Bonner féu, el 1995, del seu fons a la UB.

La Biblioteca de Reserva de la UB conté un fons lul·lià molt important, especialment pel que fa a impresos antics, de relleu internacional. Al seu torn, el Patronat Ramon Llull —format pel Govern de les Illes Balears, la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya— ha anat publicant l’edició crítica de l’obra catalana de Llull, sota la direcció, des del 2008, d’Albert Soler. La Universitat de Barcelona compta també, des del 2006, amb el Centre de Documentació Ramon Llull, que, juntament amb el fons de la Biblioteca, ha convertit aquesta universitat en un centre lul·lià de primer ordre, molt visitat per especialistes internacionals.

Joan Santanach (Barcelona, 1973) és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’editorial Barcino. Estudiós de la cultura i la literatura medievals, s’ha centrat especialment en la figura de Ramon Llull i en la transmissió de la seva obra, de la qual ha publicat diverses edicions crítiques, com la de la Doctrina pueril i, amb Albert Soler, la del Romanç d’Evast e Blaquerna, totes dues dins de la Nova Edició de les Obres de Ramon Llull (NEORL), supervisada pel Patronat Ramon Llull. També s’ha interessat pels llibres de cuina medievals, àmbit en què ha fet múltiples aportacions, inclosa una edició anotada del Llibre de Sent Soví. Va coordinar el volum Llengua i literatura. Barcelona 1700 (Ajuntament de Barcelona, 2011). Ha publicat estudis sobre la literatura del segle XIX i l’obra de Jacint Verdaguer, i ha participat en l’edició de l’Epistolari català de Joan Miró (Barcino, 2010). Té en preparació l’edició dels fragments conservats de la traducció catalana medieval del Tristany en prosa. Joan Santanach és el comissari de l’Any Llull.

«Deixarem de banda aquí la presència d’elements que contenen simetria en obres d’art, com els poliedres, tant en la pintura com l’escultura. Per citar tan sols uns pocs exemples: el retrat del matemàtic Luca Pacioli (1445-1517) atribuït a Jacopo de Barbari, els dibuixos de Leonardo da Vinci (1452-1519) per al llibre Divina proportione (La proporció divina) de Pacioli, les incrustacions de Fra Giovanni de Verona (1457-1525), l’obra Melancholia d’Albrecht Dürer (1471-1528), o les actuals escultures d’Ai Weiwei (1957), que en alguns casos utilitza elements simètrics per decorar una paret o un terra i, en d’altres, un dodecaedre monumental que és un dels cinc cossos platònics i molt freqüent com a morfologia mineral i que, al mateix temps, és una imatge de la molècula de ful·lerè, tan important en la química moderna.

»Però si analitzem la presència de simetria en les obres d’art, especialment en la pintura, veurem una gran evolució. Inicialment no existeix una sensació de volum ni perspectiva en els dibuixos humans. El principi de simetria s’imposa a la imitació fidel de la natura. Si recupereu qualsevol dibuix, pintura, decoració ceràmica, etc. de l’antiguitat, veureu una representació rica en figures, persones, animals, plantes, però plana. Tots els elements es troben al mateix punt: els que són més a prop i els que són més lluny. En aquestes obres, per la seva pròpia naturalesa, la simetria de reflexió hi acostuma a estar implícita. El conjunt es pot dividir en dues meitats pràcticament idèntiques, que podríem considerar reflectides respecte d’una línia imaginària central que actua de mirall. La immensa majoria de decoracions de gots, gerros, mosaics, etc. de l’antiguitat representen escenes diverses amb una component de reflexió central.

»Però la realitat té tres dimensions, mentre que un quadre tan sols en té dues. Aquest és el principal problema de tot pintor: com aconseguir donar la il·lusió de profunditat d’un quadre? La perspectiva és l’art de dibuixar per recrear la profunditat i la posició relativa dels objectes. És també la il·lusió visual que percep l’observador que l’ajuda a determinar la profunditat i la situació dels objectes a diferents distàncies. En les pintures egípcies disposaven normalment els personatges en funció de la importància social que tenien (perspectiva jeràrquica o teològica). Fins a la baixa edat mitjana, els objectes més allunyats se situen a la part superior de la composició i els més propers, a la inferior (perspectiva cavallera). El pintor gòtic Giotto (1267-1336), que es considera l’antecessor del Renaixement italià, comença a dotar de tridimensionalitat les seves pintures. S’aconsegueix la sensació d’espai amb línies paral·leles que convergeixen cap a un determinat punt de fuga (perspectiva cònica). Les figures es van reduint en funció de la distància provocant la il·lusió òptica de profunditat. Busqueu L’Anunciació de Fra Angelico (1390-1455) o La Trinitat de Masaccio (1420-1425).»

Hi presentarem 15 novetats, hi exposarem un total de 165 títols i hi portarem més de 1.500 llibres, majoritàriament en llengua castellana, tot i que també hi haurà una mostra de les obres en català més representatives del nostre fons editorial. La Fira del Llibre de Madrid va rebre l’any passat més de tres milions de visitants, fet que la converteix en la més important del sector a l’Estat, i en una de les més rellevants d’Europa i de l’àrea hispanoparlant.

L’objectiu d’aquest volum, amb una edició molt cuidada i profusament il·lustrat, és entendre les formes en què cada període de la Història ha afrontat, utilitzat i imaginat l’època i l’art de l’Edat Mitjana, així com el sentit que se li ha atorgat, els clixés i les fantasies de medievalitat que cada època ha respirat, tant si van ser percebudes de manera positiva com negativa.

El llibre, fruit d’un simposi internacional organitzat pel grup EMAC (Exportació i Migracions de l’Art Català. Romànic i Gòtic) i celebrat el maig de 2015 a la Universitat de Barcelona, es divideix en dues parts, «Estudis generals i àmbits de recerca» i «Contribucions». Obre la primera part el capítol «I primi lumi de la pintura simbolista i 1900. De Giotto a Hodler», en què Rosa Alcoy analitza els diferents registres de la pintura dels grans mestres gòtics que es desvetllen en algunes obres molt destacades de l’Europa del segle XIX. En aquest itinerari estableix lligams formals i iconogràfics entre el món medieval i la modernitat artística vuitcentista fins a arribar a l’entorn del 1900.

Gaspar Coll, a «Construccions marginals: de la plana de llibre a l’espai arquitectònic», estudia la influència de la il·luminació medieval de manuscrits —pouant en la part més perifèrica de la miniatura, la marginàlia, o més concretament les orles que decoren els marges dels manuscrits més luxosos d’època baixmedieval— en alguns aspectes figuratius i ornamentals que integra la gran arquitectura del Modernisme català.

Montserrat Pagès, a «La restauració de Ripoll als inicis del catalanisme polític (fi del segle XIX)», introdueix el tema de la controvertida restauració del monestir de Ripoll per definir la que fou, en realitat, una reconstrucció del conjunt que va acabar assumint l’arquitecte Elies Rogent. El treball emmarca la intervenció en els inicis del catalanisme polític i cerca el seu reflex en determinades operacions que afectaren de ple els desplegaments sobre l’observació i la recuperació de l’art romànic.

L’article de Didier Martens, «Un Moyen Âge de substitution: deux images de la Vierge noire de Liesse gravées au XVIIe siècle», se centra en la Marededéu negra de Liesse, ànima d’un reconegut centre de pelegrinatge francès que manté les seves prerrogatives fins a la fi del segle XVIII.

Pere Beseran, a «Un gòtic “neoromànic” al claustre de Ripoll i en altres claustres», es planteja l’existència d’un neoromànic gòtic que es faria visible a Ripoll i en altres conjunts d’àmbit català i provençal per imitació de les formes romàniques.

Enrico Pusceddu, a «L’incarico dell’Hispanic Society of America a Georgiana Goddard King per lo studio dei “primitivi” sardi (1919-1920)», aborda, amb documentació inèdita i una àmplia revisió de les fonts disponibles sobre el terreny, l’encàrrec d’estudiar els mestres primitius de Sardenya que la Hispanic Society of America va fer a Georgiana Goddard King (1871-1939).

Alessio Monciatti, a «Figure sorprendenti. Disegni fuori contesto e particolari nascosti fra utilità e divertimento, per la pittura dei secoli XIII e XIV in Italia», revisa detalls, no necessàriament amagats, de pintures medievals italianes que sovint passen inadvertits o són poc comentats, i ens descobreix un món de figures sorprenents.

Joan Marimón, a «L’art medieval al cinema», fa un minuciós recorregut pels films ambientats a l’Edat Mitjana que va dels herois medievals a les vides de sants i artistes, passant per la recreació de la vida monàstica. El setè segell (1957) de Bergman, Andrei Rubliov (1966) de Tarkovski i El Decameró (1971) de Pasolini són alguns dels exemples monumentals, i obres essencials del cinema, que tenen cabuda en el seu estudi panoràmic.

Cristina Fontcuberta, a «“La capitana en campanya”: la imatge de santa Eulàlia en època moderna», analitza les transformacions iconogràfiques del culte medieval a una de les patrones de la ciutat de Barcelona, santa Eulàlia, ben representada i afavorida en creacions d’època gòtica dins del context català, per explorar els usos polítics i les derivacions d’aquest important culte medieval en les centúries següents i, de forma especial, en el marc de la Guerra dels Segadors.

Francesc Fontbona, en el capítol «Monuments medievals a la pintura catalana del segle XIX», analitza el renovat interès per l’art medieval, amb l’arquitectura com a baròmetre, a través dels monuments i l’arquitectura medievals representats en la pintura catalana del segle XIX. Parla de les aportacions de pintors com Pelegrí Clavé, Claudi Lorenzale, Onofre Alsamora i Lluís Rigalt, entre d’altres, per explorar-ne les teles, litografies, dibuixos i aquarel·les i fixar els espais en què els nostres monuments medievals fan algunes de les seves primeres aparicions.

L’artista Dino Valls, a «Políptico de la sombra. Aspectos del Arte Medieval en la obra de Dino Valls», fa una anàlisi de la seva pròpia creació per tal de cercar-hi els aspectes més significatius que l’acosten a l’art medieval.

Pel que fa a la segona part, «Contribucions», comença amb el capítol «Les vidrieres del 1913 del cimbori de la catedral de Barcelona: models gòtics i neogòtics», en què Sílvia Cañellas Martínez i Núria Gil Farré ens apropen a les vidrieres realitzades entre el 1910 i el 1913 per la casa Rigalt, Granell i Cia, i destruïdes durant la Guerra Civil. Gràcies a diverses reproduccions de l’obra original i als mateixos projectes, les autores fan una anàlisi de la possible col·locació de les imatges, del programa i dels seus referents més notoris.

Àngel Monlleó i Galcerà, a «Recepció del Gòtic en la plàstica religiosa no arquitectònica de l’eclecticisme hispànic», ens parla de l’escultor Josep Alcoverro i Amorós (1843-1908) i de l’adaptació de l’art gòtic a la imatgeria religiosa vinculada als corrents de l’eclecticisme escultòric.

Sebastià Sánchez Sauleda, a «Artistes medievals al programa decoratiu del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona (1909-1910)», s’interessa per les representacions medievals del programa escultòric de l’exterior del Museu, i analitza els bustos de Ferrer Bassa, Borrassà, Dalmau, Vergós i el Maestro Alfonso, tot buscant explicar les raons de l’elecció i la seva justificació en el context del moment.

Carme Grandas, a «La interpretació del món medieval en els projectes funeraris d’Elies Rogent i Amat», estudia la influència de l’art medieval en les intervencions que aquest arquitecte va dur a terme, entre el 1853 i el 1880, als cementiris del Poblenou, Sitges, Gurb i Sant Adrià de Besòs.

Resseguint les línies de l’arquitectura vuitcentista interessada per les formes medievals, Alba Barceló Plana, a «L’església de Santa Maria de Portbou: una reinterpretació del Gòtic català», desenvolupa l’estudi d’aquest temple, un projecte del 1878 que va executar Joan Martorell i Montells (1833-1906), autor d’obres com l’església de les Saleses i personalitat molt interessant, que fou deixeble del ja esmentat Elies Rogent.

Chiara Rotolo, a «La recontextualización de las Majestats de Beget, Sant Miquel de Cruïlles y La Trinité de Prunet i Bellpuig», mostra l’indubtable interès de les policromies sobreposades, que porta a veure i explicar les seves variants i raons sense menystenir altres arguments que aconsellen valorar també la creació de marcs o retaules posteriors, integradors de les realitzacions medievals, en el context de la continuïtat de les devocions i la sacralitat d’algunes d’aquestes peces.

Paolo di Simone, a «Gioca, Fernando», s’ocupa de la partida i el joc dels escacs com a metàfora amorosa. L’autor revisa el període medieval com a model, ampliant-ne els exemples en què la trobada amorosa es pot prendre per un joc, que pot tenir moltes virtuts i que és possible interpretar en diferents sentits.

Valentina Fraticelli, a «Lo sguardo del Settecento al Medioevo», ens acosta als precedents de la recuperació del passat medieval que es va fer al segle XIX, per analitzar l’escultura romana en alguns dels dibuixos de Seroux d’Agincourt conservats a la Biblioteca Apostòlica Vaticana.

Anna Trepat Céspedes, a «La Verge del Cor de Valldonzella: representació i devoció des del segle XIV fins a l’actualitat», recupera aquesta taula gòtica per fer un recorregut a través de la seva història. A partir de la llegenda i de l’interès per salvaguardar la icona, es remarca la intensa devoció que va despertar a l’època moderna, en augment a partir del segle XVII.

Maria Cristina Rossi, a «Citazioni, usi e riusi: un gioco di rimandi figurativi nella scultura tra XII e XIII secolo in Italia centro meridionale», penetra en l’interessant tema de les cites artístiques per explorar les seves possibilitats a través de la reutilització de l’escultura centromeridional italiana realitzada a l’entorn del 1200 i en el segle XIII.

Rosa Alcoy (Barcelona, 1959) és catedràtica d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, creadora i directora del grup consolidat EMAC. Romànic i Gòtic, i coordinadora, del 1997 ençà, de diversos projectes per a la catalogació i l’estudi de l’art català conservat fora de Catalunya, així com d’unes Accions integrades Itàlia-Espanya. Juntament amb Magda Polo Pujadas, dirigeix la revista Matèria. Revista internacional d’Art, del Departament d’Història de l’Art de la UB (Edicions de la UB). És experta en pintura medieval i ha publicat també estudis sobre escultura gòtica i art dels segles XIX i XX. Guardonada amb diferents premis, entre els quals el Premi Iluro de monografia històrica i el Premi Vilafranca, ha coordinat catàlegs i ha comissariat diverses exposicions. És autora dels llibres següents: El cementiri de Lloret de Mar: indagacions sobre un conjunt modernista (1990); Pintures del gòtic a Lleida (1990); Joan Mates, pintor del gòtic internacional (1997); El retaule de Santa Anna del castell de l’Almudaina i els seus mestres (2000); Eduard Alcoy a Mataró (2000); Sant Jordi i la Princesa (2004), i La Catalogna e Bizancio dal romanico al gotico (2014). Va dedicar la seva tesi, amb el premi extraordinari de doctorat (1989), al taller dels Bassa i ha fet nombroses incursions en l’estudi de la pintura, la miniatura i el vitrall medievals. Ha curat l’edició de diversos volums internacionals, entre els quals: El Trecento en obres (2009), Contextos 1200 i 1400 (2012) i Art fugitiu. Estudis d’art medieval desplaçat (Edicions de la UB, 2014), a més d’altres publicacions del grup EMAC. Té especial interès pels estudis de pintura, iconografia i teoria de l’art, i per la il·lustració de manuscrits, camp en què destaquen contribucions sobre el Llibre d’Hores de Maria de Navarra, el Saltiri anglo-català de París (ed. M. Moleiro) i altres còdexs vinculats al taller i l’entorn de Ferrer Bassa. Recentment ha estat assessora científica de l’exposició Hagadàs Barcelona. L’esplendor jueu del gòtic català (MUHBA, 2015). Ha publicat també a Edicions de la UB Art i devoció a l’Edat Mitjana (amb Pere Beseran, 2011), El romànic i el gòtic desplaçats (amb Pere Beseran, 2007) i San Jorge y la princesa: diálogos de la pintura del siglo XV en Cataluña y Aragón (2005).

El llibre analitza la controvèrsia sobre l’origen del terme «bioètica» i les conseqüències, determinants per al contingut de la disciplina, que se’n deriven. Tradicionalment s’ha atribuït la creació d’aquest neologisme al bioquímic estatunidenc Van Rensselaer Potter, el 1970, i el seu desenvolupament als jesuïtes de la Universitat de Georgetown. Però la qüestió és molt més complexa i supera àmpliament el context nord-americà, no només perquè es va descobrir que l’alemany Fritz Jahr ja havia encunyat el terme als anys vint, sinó perquè l’ètica clínica té segles d’història, i en totes les cultures i religions s’ha reflexionat sobre els problemes referents a la salut, la vida i el seu final. Al factor merament històric hem d’afegir l’ideològic. «Bioètica» va ser la paraula que van emprar alguns teòlegs per adoctrinar el personal sanitari d’acord amb el dogma catòlic en temes com la reproducció i l’eutanàsia. Aquest intent de monopolitzar matèries tan sensibles va provocar com a reacció defensiva la incorporació de corrents de pensament feministes, laïcistes i multiculturals. Finalment, l’acceleració de la biotecnologia i la por a les conseqüències de la manipulació del genoma dels éssers vius han acabat de consolidar la bioètica com a camp de coneixement plural i transversal, que s’ha introduït amb força els darrers anys i ha ocupat un lloc central en els debats de disciplines molt més antigues i consolidades, com ara l’ètica, la filosofia jurídica i política, o la mateixa deontologia mèdica.

Per tal de clarificar l’origen de la bioètica, l’autor distingeix quatre models a partir de les variables «origen de la disciplina – origen del neologisme»: la bioètica va néixer abans que el neologisme; el neologisme i la disciplina van aparèixer a la vegada; primer va aparèixer el terme i, anys després, la disciplina; i, finalment, la bioètica no existeix com a disciplina i el neologisme va ser un invent afortunat per ocultar les malèvoles intencions dels qui el van formular. A fi de guiar el lector en aquest complex escenari, López Baroni ha dut a terme una gran tasca d’investigació prèvia, que l’ha portat a consultar fonts poc visitades i a fer una anàlisi crítica d’altres que havien estat interpretades de manera poc rigorosa, sempre amb el suport d’una argumentació sòlida i amb proves documentades en els casos més controvertits, i deixant que sigui el lector qui tregui les seves pròpies conclusions.

La Col·lecció de Bioètica de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, dirigida per María Casado, promou una concepció de la bioètica flexible, pluridisciplinària i laica, en el marc del respecte als drets humans reconeguts, i fomenta el debat informat sobre «les qüestions ètiques relacionades amb la medicina, les ciències de la vida i les tecnologies connexes aplicades als éssers humans, tenint en compte les seves dimensions socials, jurídiques i ambientals» (art. 1.1, Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans). Els títols anteriors de la col·lecció són: La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya, de Lídia Buisan; Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres, d’Eleonora Lamm; ADN forense: problemas éticos y jurídicos, de María Casado i Margarita Guillén (coords.); La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos de la Unesco y la discapacidad, de María Casado i Antoni Vilà; Desapariciones forzadas de niños en Europa y Latinoamérica. Del convenio de la ONU a las búsquedas a través del ADN, de María Casado i Juan José López Ortega (coords.); i Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.).

Manuel Jesús López Baroni és llicenciat en Dret per la Universitat de Sevilla i s’ha doctorat, en la línia d’investigació de bioètica i dret, a la Universitat de Barcelona. També és doctor en Filosofia per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED), amb una tesi sobre filosofia política espanyola. Professor de Filosofia del Dret a la Universitat Pablo de Olavide, de Sevilla, col·labora amb l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona. És autor de diverses publicacions, i dirigeix treballs de recerca i tesis doctorals sobre les implicacions ètiques i jurídiques de la biotecnologia.

L’obra, editada en anglès i en castellà, neix del compromís de l’Observatori Europeu de Memòries (EUROM), impulsat per la Fundació Solidaritat UB, per oferir nous instruments d’anàlisi i debat que les instàncies europees haurien de tenir en compte a l’hora de plantejar polítiques públiques de memòria. Hi trobem algunes de les intervencions més destacades del simposi internacional «Memòria i poder. Una perspectiva transnacional», celebrat el 2014 a Barcelona, a més d’una sèrie d’articles de prestigiosos especialistes internacionals. Aquesta publicació presenta una visió panoràmica de les dificultats i els conflictes que suposa la gestió del passat a l’Europa d’avui, des d’una perspectiva transnacional i comparativa, i sense perdre de vista la situació de l’Amèrica Llatina.

En els darrers anys s’han dut a terme nombroses iniciatives a Europa i a la resta del món per tal de recuperar i analitzar la memòria del segle XX. Els poders públics no han resolt amb èxit els problemes de la memòria traumàtica, de les guerres, dictadures i matances de les quals el projecte europeu es va erigir, a l’origen, com a contrapart. Avui, l’ombra de la sospita recau sobre el poder, sempre temptat d’utilitzar el passat amb finalitats polítiques. Això ha ocasionat l’enfrontament i la desconfiança vers les grans narracions assentades en la memòria comuna, especialment amb la integració dels països de l’Est a la Unió Europea. Cada comunitat, col·lectiu o nació manté records comuns, que no sempre encaixen o convergeixen en un relat general i globalitzador.

El llibre s’organitza al voltant de tres blocs: «Memory beyond borders», «States and memories» i «Memorials and discussions». Entre les diverses aportacions, destaquen la de Georges Mink, director de recerca emèrit del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS, França), sobre el conflicte de memòries entre l’Est i l’Oest d’Europa i el paper del postcomunisme; la de Ricard Vinyes, historiador i actual comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, que tracta sobre les conseqüències de la privatització de la memòria a Espanya; la de Claudia Wasserman, historiadora i professora de la Universitat Federal de Rio Grande do Sul (Brasil), que aborda el cas de l’Amèrica Llatina; la d’Adrian Kerr, director del Museu de Free Derry (Regne Unit), sobre la història de la lluita pels drets civils a Irlanda del Nord, i la d’Oksana Chelysheva, periodista i membre del Finnish-Russian Citizens’ Forum, que analitza la relació de Letònia amb Rússia.

Jordi Guixé i Coromines, investigador i doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i la Universitat Sorbonne Nouvelle – París 3, és especialista en la repressió franquista dels exiliats polítics durant la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda, i també en polítiques públiques de memòria. Des del 2012 dirigeix l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat UB i és professor del màster en Disseny Urbà: Art, Ciutat, Societat de la Universitat de Barcelona. Va col·laborar en la creació del Memorial Democràtic de Catalunya, del qual va ser el responsable de l’àrea de patrimoni i projectes. Ha dirigit i coordinat diversos congressos internacionals sobre els usos del passat a Espanya i Europa, i col·labora amb diferents grups de recerca, com el CNRS, el Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID) de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Grup de Recerca Memòria i Societat de la Universitat de Barcelona. A més d’articles relacionats amb les polítiques de memòria, entre les seves publicacions destaquen llibres com ara La República perseguida. Exilio y represión en la Francia de Franco, 1937-1951 (Publicacions de la Universitat de València, 2012) o, juntament amb Montserrat Iniesta, l’edició de Polítiques públiques de la memòria. I Col·loqui Internacional Memorial Democràtic (Eumo, 2009).

«El mateix títol amb què Ramon va voler que fos coneguda la novel·la, encapçalat pel terme romanç, remet al referent genèric més evident de què disposava a l’hora d’elaborar la seva ficció narrativa, el roman cavalleresc en prosa, que llegien els laics als quals adreçava el llibre —sobretot els cortesans, però no pas en exclusiva—. Uns laics que igualment llegien l’obra dels trobadors, que Llull recrea en diversos llocs del romanç; hi inclou fins i tot, als capítols 76 i 115, un parell de poesies de motlle cortesà, però en les quals s’expressen algunes de les preocupa­cions més característiques del pensament del mallorquí.

»Aquests mateixos lectors, que sovint mostraven unes inquietuds espirituals molt accentuades, s’interessaven per les hagiografies i altres textos pietosos que es troben a la base de nombrosos altres passatges de la novel·la. Les vides i els fets de sant Aleix, de sant Homebò de Cremona, dels sants Francesc i Clara d’Assís o de sant Barlaam són referents que els lectors de Llull reconeixien sense cap mena de dubte darrere de determinades pàgines de l’obra. Al cap i a la fi, el Blaquerna narra la biografia exemplar del seu protagonista, tan o més virtuós que qualsevol dels esmentats, des del seu naixement en una família burgesa benestant fins a la seva digna i contemplativa senectut.

»El romanç està estructurat en cinc llibres, dedicats a cinc estaments diferents, pels quals, llevat del primer, passa Blaquerna al llarg del seu intens i activíssim periple vital. I el que se’ns hi relata és, ni més ni menys, la reforma completa de l’Església i, amb ella, del conjunt de la Cristiandat. I, en el fons, de la humanitat sencera, perquè Blaquerna, convertit en summe pontífex, arriba a establir els fonaments per a la conversió dels infidels. El pas del protagonista per diversos estaments propicia que hi detecti opinions i comportaments erronis, i que hagi d’adoptar mesures destinades a corregir-los. Aquestes mesures —inicialment gràcies a l’exemple de Blaquerna i, més endavant, quan adquireix càrrecs i responsabilitats, per la seva autoritat moral— es difonen i s’implanten arreu amb un èxit indubtable.

»El llibre primer, sobre l’estament matrimonial, és protagonitzat per Evast i Aloma, els pares de l’heroi. Evast decideix casar-se per tal de donar continuïtat a la caritat que sempre ha fet el seu casal i, alhora, evitar que es perdi el seu llinatge. Tria per muller Aloma, una noia de bons costums que accepta plenament el guiatge del marit. Només en divergirà en una ocasió, en la qual, a més, aconseguirà imposar el seu criteri. Quan Evast li proposa abandonar la vida activa i fer vida de penitència per separat, Aloma s’hi nega. No està disposada a allunyar-se del seu marit, de manera que accepta totes les condicions que ell li proposa —pobresa voluntària, continència, etc.—, però no la separació. Davant de la força del vincle matrimonial, i de la resolució de la seva dona, Evast ha de cedir.

»Com es pot veure, els pares de Blaquerna són una parella profundament devota, amb unes inquietuds espirituals i unes actituds que, en molts aspectes, els aproximen als beguins. Aquest col·lectiu, que a l’antiga Corona d’Aragó es va mostrar especialment actiu entre les darreres dècades del segle XIII i les primeres del XIV, estava format per laics de diversos orígens socials, que sovint feien vida en comunitat i duien a terme pràctiques de pietat penitencial, com ara la caritat activa i la fundació d’hospitals per a pobres, i que així mateix feien vot de pobresa. I ho feien sense renunciar a la seva condició de laics, de la mateixa manera que no sembla que Llull abandonés aquest estament, si més no fins al final de la seva vida, moment en què s’ha dit que potser va ingressar a l’orde franciscà.

»Evast i Aloma, decidits a allunyar-se de la vida activa i coneixedors de la capacitat i les virtuts del seu fill, que ja ha arribat a la majoria d’edat, li demanen que es faci càrrec del patrimoni familiar. Així ells podran dedicar-se plenament a la penitència i a la pregària. Però ara és Blaquerna qui s’hi resisteix. Evast i Aloma no comptaven que les intencions del seu fill eren unes altres de ben diferents: el jove Blaquerna s’hi oposa perquè, al seu torn, ha decidit con­sagrar la seva vida a la contemplació. Davant la resolució que mostra, i fracassat l’intent d’Aloma de casar-lo amb la bella i intel·ligent Natana, que no es convertirà en la seva muller, sinó en la seva primera deixebla, als pares no els queda més remei que acceptar la partida del fill.

»Blaquerna, aleshores, abandona la casa pa­terna a la recerca d’un indret apropiat per desenvolupar la vocació eremítica. La seva decisió topa llavors amb la constatació del mal funcionament del món, que l’obliga a qüestionar-se l’opció presa. L’error inicial de Blaquerna és creure en una salvació personal i individual, al marge de la de la resta de la humanitat. I la realitat, tossuda, s’acabarà imposant. D’aquesta manera, als tres llibres centrals de l’obra, el personatge es veu obligat a posposar el seu aïllament davant dels errors que observa al món, que requereixen repetides intervencions seves ben directes i no gens contemplatives.

»Al llibre segon, dedicat als ordes religiosos, el jove aspirant a ermità, alhora que cerca pel bosc un indret adient per instal·lar-se, haurà de convèncer diversos cavallers errants, escuders, donzelles, joglars i fins i tot un emperador, que determinats valors que defensen són erronis, i ho haurà de fer lluitant amb l’única arma de què disposa: la paraula. Altra vegada Llull parteix del referent literari artúric, i altra vegada ho fa modificant-ne radicalment la intencionalitat, atès que els valors cavallerescos són sistemàticament derrotats per la raonada argumentació del jove.

»L’encontre amb Narpan, un penitent amb una idea molt equivocada del que ha de ser la penitència, propicia que Blaquerna es compa­deixi no sols del fals penitent, sinó també de la comunitat monàstica amb la qual resideix, gairebé tan necessitada d’orientació espiritual com el mateix Narpan. Blaquerna, abandonant temporalment el seu objectiu eremític, es fa monjo, i no trigarà a ser elegit abat de la comunitat. Investit d’aquesta dignitat, estableix tot un seguit de canvis que orienten correctament la vida al monestir. I el mateix fa al llibre tercer, en què com a bisbe introdueix múltiples reformes a la diòcesi que se li ha confiat, fins a corregir-ne tot allò que no rutllava tal com corresponia.»

L’assentament de Sant Jaume (Alcanar, Montsià) és un nucli fortificat situat a les Terres del Sénia (a cavall de Catalunya i el País Valencià), al cim d’un turó de 224 m que forma part dels contraforts meridionals de la serra de Montsià. De dimensions reduïdes (700 m² aproximadament) i planta pseudocircular, presenta un excel·lent estat de conservació, perfectament constatable amb l’alçada dels murs, de gairabé 2 m de mitjana. La fortalesa va ser ocupada durant un període únic i breu corresponent als darrers decennis del segle VII i els primers del segle VI ane, en el marc temporal i cultural de la primera edat del ferro. Es va abandonar com a conseqüència d’un incendi que també van patir altres assentaments pròxims, com la Moleta del Remei (Alcanar), la Ferradura (Ulldecona) i la Cogula (Ulldecona). Aquest i altres factors (la no reocupació del lloc, una arquitectura fonamentada en l’ús de la pedra o el fet que el terreny no s’hagi vist mai afectat per treballs agrícoles ni per l’acció d’espoliadors) n’han preservat les restes, de manera que avui disposem d’un jaciment molt ben conservat pel que fa a les estructures i amb un registre arqueològic de gran qualitat.

La monografia comença amb un estudi de Francisco Gracia Alonso sobre l’impacte del comerç fenici en el nord-est peninsular, context en què s’emmarca l’existència de l’assentament de Sant Jaume. A continuació, David Garcia i Rubert descriu el medi físic i l’entorn natural del jaciment, així com la història dels treballs d’excavació i les característiques físiques de l’assentament (descripció estructural, aspectes arquitectònics, sistema defensiu i elements mobles); Marta Mateu completa aquesta part amb una anàlisi detallada dels elements arquitectònics i mobles elaborats amb terra crua, i David Garcia i Rubert amb un estudi de les peces fetes amb ceràmica i metall. Tot seguit, Isabel Moreno Martínez dedica un extens capítol als treballs de conservació i restauració de l’assentament. Per la seva banda, Raquel Piqué, Dani López, Laia Font, Jordi Nadal i Samuel Sardà aporten estudis específics al voltant de l’aprofitament dels recursos forestals realitzats pels habitants del jaciment, la seva agricultura i alimentació, les restes de fauna trobades i les pràctiques associades al banquet. El treball es clou amb una interpretació global i una contextualització històrica a càrrec de David Garcia i Rubert.

La recerca ha posat de manifest que Sant Jaume no era un poblat aïllat, sinó que estava connectat amb la resta de jaciments de la zona. Cadascun d’aquests jaciments tenia una funció específica: mentre que a la Moleta del Remei vivia el gruix de la comunitat, la Cogula i la Ferradura eren punts de vigilància sobre la vall i el de Sant Jaume, la residència del cabdill. Atès que dominava la zona sud de la serra de Montsià i controlava bona part de la desembocadura de l’Ebre i del Sénia, Sant Jaume va tenir un paper clau en les intenses relacions amb els comerciants fenicis i va esdevenir el centre d’un dels primers territoris polítics polinuclears documentats al nord-est peninsular. L’existència d’aquesta entitat política de base polinuclear regida per un sistema de cabdillatge simple representa, per la seva precocitat i excepcionalitat, una novetat important en el marc dels estudis sobre l’evolució de les organitzacions socials i polítiques de les primeres etapes protohistòriques de la península Ibèrica i, molt especialment, de l’àrea del nord-est.

David Garcia i Rubert (Santa Coloma de Gramenet, 1972), arqueòleg, és professor a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Oberta de Catalunya, i membre del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica (GRAP). S’interessa especialment pels sistemes d’organització sociopolítica i econòmica de les comunitats protohistòriques de la península Ibèrica. Ha dirigit excavacions a Sant Jaume, la Ferradura i el Coll del Moro, i és autor d’articles científics publicats en revistes com Quaternary International, Oxford Journal of Archaeology i Journal of Mediterranean Archaeology.

Francisco Gracia Alonso (Barcelona, 1960) és catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del GRAP. Les seves principals línies de recerca són la protohistòria de la península Ibèrica i la historiografia de l’arqueologia. Entre els seus darrers llibres destaquen: Pensar la Universitat. Escrits de Pere Bosch Gimpera (2015), El tesoro del «Vita». La protección y el expolio del patrimonio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (2014, amb Gloria Munilla) i Arqueologia i política. La gestió de Martín Almagro Basch al capdavant del Museu Arqueològic Provincial de Barcelona (1939-1962) (2012), publicats per Edicions de la Universitat de Barcelona, com també Salvem l’art! La protecció del patrimoni cultural català durant la Guerra Civil (2011, amb Gloria Munilla) i La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956) (2009).

Isabel Moreno Martínez (Barcelona, 1977) és arqueòloga i conservadora-restauradora, responsable del laboratori de conservació-restauració del Museu d’Arqueologia de Catalunya i membre del GRAP. La seva recerca se centra en la protohistòria del nord-est de la península Ibèrica i en les tècniques de conservació i restauració dels elements arqueològics. Ha dirigit excavacions a Sant Jaume, la Ferradura i la Moleta del Remei, i restauracions a Aldovesta i la Carrova. És autora d’articles científics publicats en revistes com Journal of Mediterranean Archaeology i Rivista di Studi Fenici.

Aquest llibre posa en relleu l’equivalència, la proporció, l’harmonia i la bellesa dels objectes simètrics i els interrelaciona. Analitza elements tan diversos com els miralls, els cossos, l’ADN, els edificis i les partitures, en un passeig estimulant que permet veure les connexions de l’entorn d’una manera diferent. La simetria és un concepte interdisciplinari, que es pot abordar des de diferents punts de vista i que té un caràcter transversal.

L’any 2015 Cuevas-Diarte va publicar, també a Edicions de la Universitat de Barcelona, Simetria. Un passeig interdisciplinari. En aquest llibre estudiava, a través dels elements simètrics, els lligams entre disciplines tan variades com la cristal·lografia, la mineralogia, la química, la física, les matemàtiques i la biologia, i entre arts com la pintura, la música, l’arquitectura i l’ornamentació. La bona acollida que tingué va esperonar-lo a emprendre aquesta nova publicació.

A Simetries per a tothom, el lector trobarà temes molt diversos, desenvolupats amb un estil amè i entenedor: la simetria en els cristalls; la història i l’emergència del concepte de «simetria cristal·lina»; la simetria que hi ha en alguns dels components de la xocolata a través del seu polimorfisme; la simetria dreta-esquerra mitjançant les molècules quirals i la seva importància en l’elaboració de nous fàrmacs; la lateralitat dreta-esquerra en el cervell i les implicacions en el nostre comportament; la simetria en el món animal i vegetal; la simetria en les molècules dels compostos químics; la simetria en relació amb la formulació de les grans teories fonamentals de la física contemporània; la simetria en el llenguatge musical; la simetria i la dissimetria en diverses concepcions filosòfiques, i, finalment, la simetria en la pintura de Salvador Dalí.

Els autors són especialistes reconeguts en la seva disciplina: Miquel Àngel Cuevas-Diarte, Louis Bonpunt, Laura Bayés-García, Teresa Calvet, Enric Rovira, Cristóbal Viedma, Carme Junqué, Mercè Durfort, Pere Alemany, Santiago Álvarez, Josep Maria Pons Ràfols, Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo, José Manuel Bermudo, Lourdes Cirlot Valenzuela i Jorge Wagensberg Lubinski.

Al llarg de la seva carrera científica, Miquel Àngel Cuevas-Diarte, professor emèrit de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat de Barcelona, ha treballat la simetria en aspectes tan diversos com la síntesi d’apatites i la miscibilitat de components alimentaris en estat sòlid. També és coautor de Problemes de cristal·lografia (2006).

El llibre de Josep Carles Rius, Periodismo en reconstrucción, explica com la crisi global està transformant de dalt a baix el negoci i la pràctica del periodisme tal com els havíem conegut fins ara. La Gran Depressió del 2008 va posar en evidència tres problemes larvats en la premsa des de feia anys: la pèrdua de credibilitat per no haver exercit de contrapoder, la impotència i el desconcert davant l’impacte de les noves tecnologies, i els greus errors de gestió. Mentre milers de periodistes perdien la feina, alguns van prendre la iniciativa i van buscar la implicació dels ciutadans en nous projectes. Van crear mitjans amb un horitzó ètic, amb fórmules empresarials que els garantissin la independència, la llibertat i, per sobre de tot, la credibilitat. Segons Rius, és possible que ens trobem davant la fi de l’era Gutenberg, però no davant la fi del periodisme. I per això, afirma, aquest és un llibre optimista: la reconstrucció del periodisme és possible.

Josep Carles Rius (Valls, 1956), llicenciat en Ciències de la Informació i màster en Investigació, Comunicació i Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor de Periodisme en aquesta mateixa universitat, president de la Fundació Periodisme Plural (que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball i el Diari de la Sanitat) i el responsable d’Eldiario.es a Catalunya. Va iniciar la seva carrera a la premsa local, amb la creació dels setmanaris Mestral i El Pati. Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, sotsdirector de La Vanguardia i director del seu Magazine, cap de redacció a El Periódico de Catalunya, redactor de la secció d’Economia a El Noticiero Universal i a TVE a Catalunya, i director del diari Públic a Catalunya fins que va tancar el 2012. Ha col·laborat en diversos mitjans, entre els quals la cadena SER.

A Cien casos, Roger Jiménez recull una casuística que abasta exemples de vulneració dels codis deontològics de la professió periodística a Espanya, Europa i els Estats Units. Fruit de la llarga experiència de l’autor com a defensor del lector a La Vanguardia i president del Consell de la Informació de Catalunya, el llibre és una important aportació als fonaments de l’autoregulació dels mitjans. El canvi global en el món de la comunicació ha transformat les relacions entre la premsa i l’audiència, que en el passat es consideraven, respectivament, el quart i el cinquè poder. Ara, la irrupció d’internet i la precarització de l’ofici periodístic per causa de la crisi dels mitjans han conduït a una situació en què s’ha prescindit dels lectors, una força directa i efectiva que, a través dels mecanismes autoreguladors, deia als mitjans què fallava i com podien millorar. En opinió de l’autor, aquesta desvinculació del públic influeix directament i negativa en la qualitat ètica de la premsa i del periodisme en general.

Roger Jiménez Monclús (1938, Catllar), llicenciat en Periodisme per la Universitat de Navarra, ha desenvolupat la seva activitat professional en diferents camps durant més de cinquanta anys, tant en agències d’informació (Europa Press, Efe) com en altres mitjans de comunicació escrits. Ha exercit diversos càrrecs a La Vanguardia, on va ser el primer defensor del lector. En l’àmbit de la docència, ha estat professor de Redacció Periodística a la Universitat Autònoma de Barcelona i de Deontologia a la Universitat Internacional de Catalunya. Va presidir l’Associació de la Premsa de Barcelona, així com el Consell de la Informació de Catalunya. El 2015 li va ser concedit el III Premi Internacional de Periodisme «Càtedra Manu Leguineche», i el 2003, durant una estada a Itàlia, el Premi Internacional a la Professionalitat «Roca D’Oro». El 1982 va rebre el Premi Liderman al millor delegat d’agència informativa. És autor dels llibres Les desventures de Port Aventura (1995) i Imperi Berlusconi (2005).

La col·lecció Periodismo Activo d’Edicions de la Universitat de Barcelona, dirigida per Roberto Herrscher, explora els escenaris canviants que el periodisme viu en aquest principi de segle a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Cien casos n’és el vuitè títol i Periodismo en reconstrucción, el novè. Els altres volums publicats són: Periodismo narrativo. Cómo contar la realidad con las armas de la literatura (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo. La defensa del interés público por medio de una información libre, veraz y justa (2012), de Norbert Bilbeny; Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder (2013), de Margarita Rivière; Decir la ciencia. Divulgación y periodismo científico de Galileo a Twitter (2015), de Vladimir de Semir; Una crónica del periodismo cultural (2015), de Sergio Vila-Sanjuán; El nuevo Nuevo Periodismo. Conversaciones sobre el oficio con los mejores escritores estadounidenses de no ficción (2015), de Robert S. Boynton, i El arte de escuchar. Viajes por la música clásica (2015), de Roberto Herrscher.

Roberto Herrscher (Buenos Aires, 1962) és director del màster en Periodisme BCN_NY, que la Universitat de Barcelona organitza conjuntament amb la Universitat de Columbia, i imparteix cursos en altres universitats i institucions d’Espanya, l’Amèrica Llatina i els Estats Units, com l’Ithaca College de Nova York, la Univer­sitat de Los Andes de Bogotà, l’Institut Internacional per al Desenvolupament del Periodisme (IIJ) de Berlín i l’Acadèmia Deutsche Welle (DWA) de Bonn. Escriu regularment cròniques, reportatges i assaigs a La Vanguardia (Espanya), Perfil (Argentina), Gatopardo i Travesías (Mèxic), i Opera News (Estats Units), entre d’altres mitjans. És autor del relat de no-ficció Los viajes del «Penélope» (2007), així com de Periodismo narrativo (2012) i El arte de escuchar (2015), tots dos publicats a la col·lecció Periodismo Activo.

«La humanidad tiene problemas que conciernen a todos: el calentamiento global, el agua, la energía, la salud, la seguridad, el ciberterrorismo, los derechos humanos… Y casi todos ellos están pendientes de resolver por la existencia de conflictos entre las partes implicadas. Por ello, es vital proceder a la gestión de esos conflictos y tomarse en serio la negociación, hoy ya global e intercultural, como la forma más asequible y eficaz de manejarlos. El diálogo, motor central de la negociación, es más económico y por descontado ético que el uso de la fuerza militar, ultima ratio todavía para la solución de conflictos en el plano internacional, y a la que no tienen empacho en acudir potencias supuestamente civilizadas como Estados Unidos, Rusia, la Unión Europea o Israel. Las negociaciones internacionales están casi monopolizadas por políticos y diplomáticos que protegen a toda costa el interés nacional y muchas veces el de un partido o un grupo económico dominantes. De este modo, aun siendo su oficio, no satisfacen las cláusulas y condiciones necesarias para entablar una verdadera conversación. Pero la libertad y la seguridad internacionales se consiguen por vía del diálogo y no de la fuerza, que deshace toda discusión a base de acabar deshaciéndose de los mismos que discuten. Es la “solución” del problema en el sentido literal del término.

»En ciencia política y económica ha habido importantes contribuciones al estudio de los conflictos y de la negocia­ción como vía para resolverlos, sobre todo a partir de la llamada “teoría de juegos”, de Von Neumann y Morgenstern. Sin embargo, ni en sociología de la comunicación ni en filosofía se ha desarrollado un análisis sistemático del uso y de las reglas del diálogo en su vertiente más práctica. Así, y sobre todo, la teoría del Conversation analysis, a partir de los trabajos del sociólogo Harvey Sacks, es aún demasiado descriptiva para tal comprensión sistemática. Y la teoría de la Diskursethik, iniciada por el filósofo Jürgen Habermas y centrada en los presupuestos ideales del diálogo, resulta por el contrario demasiado metafísica. Sencillamente, el desafío para toda teoría del diálogo que se pretenda válida para la práctica consiste en cómo hacer posible su comprensión social y su aplicación empírica. Pero una “pragmática del diálogo” está todavía en su fase germinal, por lo menos en cuanto estudio del diálogo en su sentido moral y político más práctico. Es decir, del diálogo como configurador de la acción, tanto personal como interpersonal. Una “pragmática” del diálogo diferirá, así, de una “analítica” del mismo, por la importancia que concede a los usos y modos de esta relación verbal por encima de otros factores, sin desdeñar por ello las cuestiones de principio ni los aspectos valorativos ligados al hecho de dialogar.»

Edicions de la Universitat de Barcelona serà present a l’estand número 60 amb més de vuitanta títols del seu fons i un miler de llibres en total, entre els quals destaquen les novetats Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona, de Salvador Clarós; Aprendre de lletres, d’Enric Prats; L’embrió inconformista, de Jordi Garcia-Fernàndez i David Bueno, i La naturalesa en el teatre de Guimerà, d’Enric Ciurans.

Així mateix, el dimecres 7 de setembre, de les 10.30 a les 14.30 h, Edicions de la Universitat de Barcelona promourà, per commemorar l’Any Llull, una lectura pública de Blaquerna organitzada amb la col·laboració de diverses entitats de la Universitat de Barcelona —el Centre de Documentació Ramon Llull de la Facultat de Filologia, la Facultat de Filologia, la Facultat de Filosofia i el Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI)—, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i l’Editorial Barcino, amb l’objectiu que estudiants i professors de la UB, així com el públic en general, contribueixin a la difusió d’aquest clàssic de la literatura catalana.

Edicions de la Universitat de Barcelona va publicar per Sant Jordi el facsímil de l’edició de Blaquerna pertanyent al fons del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, a cura de l’humanista Joan Bonllavi i impresa a València el 1521. Considerada una obra cabdal de la literatura catalana, Blaquerna va exercir una enorme influència en la narrativa de l’edat mitjana i en els escriptors posteriors. Aquesta edició facsímil ha estat prologada per Joan Santanach, professor de la Facultat de Filologia i comissari de l’Any Llull.

Durant deu dies l’esplanada de la catedral esdevindrà la Ciutat de la Lectura, amb les seves avingudes i places, les seves casetes de fusta i 127 expositors, entre editorials, llibreries, institucions i agrupacions d’editors. També s’hi trobarà l’iQuiosc.cat, un espai de 100 m² amb una mostra de més de 500 capçaleres editades en català. Cada plaça comptarà amb un escenari, on tindran lloc diferents activitats com ara presentacions, debats, lectures, contacontes i recitals. També hi haurà espais amables pensats per poder descansar. Una sèrie de circuits de lectura orientaran els visitants.

Des que es va instal·lar a l’avinguda de la Catedral de Barcelona el 2012, la Setmana del Llibre en Català no ha parat de millorar les seves xifres. En l’edició de l’any passat es van vendre 20.500 exemplars de llibres i revistes (corresponents a 11.200 títols diferents), un 26,5% més que els 16.200 de 2014, i es van facturar un total de 304.000 euros, un 26,1% més que els 241.000 de 2014.

L’objectiu és oferir una sèrie de regles bàsiques per ajudar a resoldre els conflictes que es produeixen diàriament en l’actual «societat de la comunicació», a partir de quatre premisses: indagar les possibilitats de diàleg entre adversaris; fomentar el diàleg com a via de negociació entre les parts en conflicte; insistir en la importància de la conversa, considerada la forma de diàleg més operativa per assolir un acord, i realçar el caràcter formatiu del diàleg i la conversa tant en l’àmbit individual com en el col·lectiu, per garantir la qualitat democràtica de les institucions.

Més enllà de la perspectiva socràtica, que és la que s’adopta generalment en filosofia per enfocar el tema del diàleg, Bilbeny elabora un assaig interdisciplinari i intercultural, espigolant elements de teories i autors diversos, com ara de l’ètica discursiva d’Apel, Habermas i Wellmer, i de la denominada democràcia deliberativa de Rawls, Elster i Benhabib. Alhora connecta amb la filosofia del llenguatge dels «actes de parla» desenvolupada per Austin, Grice i Searle, i també amb la teoria de la comunicació, concretament amb la sociolingüística de la interacció de Goffman, Garfinkel i Gumperz, amb el contrapunt de la psicologia del llenguatge de Clark i de la teoria de la negociació de Zartman i Schelling.

L’autor posa de manifest que l’eclosió de les xarxes socials ha transformat l’acte d’opinar en un monòleg i ha desplaçat la democràcia cap al populisme, que es tanca al diàleg i genera gestos, marques i missatges en comptes d’idees, programes i polítiques. Malgrat tot, el diàleg continua sent el motor central de tota negociació, i resulta molt més econòmic i ètic que la força militar, que encara avui constitueix l’ultima ratio per solucionar conflictes a escala internacional.

Bilbeny reconeix que la teoria dels jocs de Von Neumann i Morgenstern ha significat un considerable avenç en l’estudi dels conflictes i de la negociació com a via per resoldre’ls en el món de l’economia i la ciència política, però que, de moment, no hi ha un equivalent similar en la sociologia de la comunicació ni en la filosofia, almenys en el seu vessant més pràctic. Així, el llibre, amb un llenguatge entenedor i amanit amb exemples històrics, presenta una estructura ascendent, des del moment mateix en què les parts reconeixen el conflicte fins que es formula la possibilitat d’acord, passant per tota la gradació d’estratègies de negociació, formes, estructures i pautes de diàleg i conversa, amb l’objectiu final d’arribar a un pacte.

Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953) és catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat degà de la Facultat de Filosofia i actualment dirigeix el màster en Ciutadania i Drets Humans, coordina el projecte de recerca Crisi de la Raó Pràctica, i és membre del Grup Interdisciplinari de Reflexió i de Solucions Matemàtiques per a Entitats (GISME). Ha estat professor visitant de la Universitat de Chicago, de l’Institut Tecnològic i d’Estudis Superiors de Monterrey, i de la Universitat Loyola de Chicago. La seva recerca, que s’inicià amb treballs sobre història de la filosofia catalana i ètica kantiana, s’ha especialitzat en qüestions interculturals, ètica de la ciutadania i cosmopolitisme. Col·laborador habitual en els mitjans de comunicació, Bilbeny és un autor prolífic, tant en català com en castellà. El 1984 va guanyar el Premi Josep Pla amb Papers contra la cinta magnètica, i el 1987 el Premi Anagrama d’Assaig amb La revolución en la ética. Hábitos y creencias en la sociedad digital. Ha publicat diversos llibres d’ètica, filosofia política i divulgació, com Carta a un estudiant d’humanitats (2005), La identidad cosmopolita (2007), Consultorio ético (2008), El futuro empieza hoy (2010), Justicia compasiva (2015) i La vida avanza en espiral (2016). A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat Ética del periodismo (2012) i Humanidades e investigación científica. Una propuesta necesaria (2015, coordinat amb Joan Guàrdia).

The Art of Urban Design in Urban Regeneration (http://goo.gl/fXEL4D), editat per Antoni Remesar, inclou part de les ponències presentades al congrés internacional Cities. Interdisciplinary Issues in Urban Regeneration, Urban Design, Public Art and Public Space, organitzat pel Centre de Recerca Polis i la xarxa temàtica PAUDO (Public Art and Urban Design Observatory). El llibre estudia els factors de la teoria econòmica i política relatius a la funció dels processos de regeneració urbana, des de les polítiques generals implementades a Europa fins al seu impacte real en la creació d’ocupació i en les iniciatives locals d’innovació. Aprofundeix en els aspectes físics dels processos de disseny urbà, analitzant un projecte interdisciplinari per a la regeneració urbana de la riba fluvial de Lisboa, i proposa algunes idees per fer front al canvi climàtic en la construcció de l’espai públic a les ciutats. Finalment, reflexiona sobre les noves formes de governança urbana que poden fer més habitable un entorn urbà gràcies a la participació dels veïns i al seu paper actiu en la transformació física (disseny urbà) i simbòlica (art públic) de la comunitat. Es tracta, doncs, d’una àmplia reflexió sobre la regeneració urbana, amb contribucions de camps tan diversos com l’economia, les polítiques públiques, el disseny urbà, l’arquitectura, el paisatgisme i l’art públic, que posa de manifest la necessitat de dur a terme un treball més interdisciplinari.

Antoni Remesar és professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, director del Centre de Recerca Polis i del màster en Disseny Urbà: Art, Ciutat, Societat d’aquesta universitat, i investigador associat a l’Instituto de História da Arte de la Universitat Nova de Lisboa. Ha publicat, entre altres llibres, Tres ensayos sobre comunicación. De la naturaleza a la cultura (1982), Análisis del cómic (1982), Análisis y observación de la conducta (com a editor, 1982) i Comicsarías. Ensayo sobre una década de historieta española (1977-1987) (1987). A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat, entre altres obres, Urban Regeneration. A Challenge for Public Art (1997), Repensar el río. Taller de Participación Ciudadana. «Usos sociales del río Besós» (amb Enric Pol Urrutia, CD-ROM, 1999) i Arte contra el pueblo. Tensiones entre la democracia, el diseño urbano y el arte público (CD-ROM, 2002).

Public Space and Memory (http://goo.gl/zmSkgq), editat per Núria Ricart, té com a objectiu fomentar el debat sobre la memòria i l’espai públic, temes de gran complexitat tant en termes teòrics com pràctics. L’ampli abast de les perspectives presentades en els documents ajuda a entendre algunes de les línies actuals del pensament sobre la memòria i la ciutat des d’un punt de vista interdisciplinari (l’art, el disseny urbà, la història), sense oblidar les polítiques i les maneres de gestionar la memòria en l’espai públic. Ruïnes, restes i àmbits immaterials de la memòria o del patrimoni poden ser entesos com a elements que organitzen l’espai en relació amb les seves connexions amb els esdeveniments del passat i del futur, i estimular així el debat sobre el consens i el dissens polític actual. Les restes del passat, diu John Berger, no són només aquelles que romanen quan alguna cosa ha desaparegut, sinó que també poden formar per si mateixes el senyal d’un projecte.

Núria Ricart és professora del Departament d’Arts i Conservació-Restauració de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on imparteix classes de grau i del màster oficial en Disseny Urbà: Art, Ciutat, Societat. És membre del Centre de Recerca Polis. Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades, com ara «Art públic, regeneració urbana i participació. El projecte cartografies de la Mina» (On the W@terfront, 2009); «Das Märzgefallenen-Denkmal. Monumento a los caídos de marzo. Evolución de la obra a través de los documentos gráficos» (Revista Digital de la Asociación Aragonesa de Críticos de Arte, 2009), i «Arte público 2010» (Ar@cne, 2010, amb Antoni Remesar).

Tots dos llibres són fruit de les activitats del Centre de Recerca Polis: Art, Ciutat, Societat, un grup interdisciplinari format per investigadors dels departaments d’Arts Visuals i Disseny i d’Arts i Conservació-Restauració de la Universitat de Barcelona, i d’altres procedents de la Universitat de Saragossa, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Complutense de Madrid i el Centre Portuguès de Disseny. L’àmbit d’investigació de Polis és la ciutat, especialment els aspectes referits a la sostenibilitat urbana, el disseny urbà i l’art públic.

«Aquest també és el parany d’una revista miscel·lània, que aporta recerques molt diverses per a interessos molt diversos. Això és bo per a la comunitat científica perquè la majoria de les vegades algun d’aquests articles pot ocasionar, al cap d’un temps i a causa de les reflexions que pugui suggerir, monogràfics que cusin grans buits que es donen en contextos internacionals comuns o, per altra banda, pot delimitar els contorns amb què es pot trobar un estudiós del tema i pot evitar més fracassos en diverses línies de recerca.

»El que el lector té a les seves mans és un número miscel·lani que agrupa unes aportacions que considerem rellevants especialment per l’òptica amb què fan relectures de temes ja investigats, perquè obren portes i per la novetat de la seva recerca. En un moment en què la interdisciplinarietat és tan present en els discursos de la investigació, aquest número la vertebra creant aliances entre la mirada estètica i teòrica, i ho fa amb la posada en pràctica del qüestionament d’estudis que havien tingut vigència fins als nostres dies però que ara, gràcies a l’aflorament de nous testimonis documentals, posen en dubte o obren escletxes per les quals es pot transitar de manera diferent.

»Aquest número miscel·lani, el novè, es compon dels articles que es detallen a continuació. L’article de Laurence Wuidar, titulat “Iconologie de la voix : du sermon De voce et verbo au Traitez de la voix et des chants”, construeix una iconologia de la veu a partir de textos de caire teològic i filosòfic. Gregori de Nisa, sant Agustí i Joan Escot Eriúgena són els autors dels textos que s’analitzen per veure què representa la veu, si és un mirall de l’altre o una manifestació de les passions de l’ànima.

»Enrico Pusceddu, a “Un documento chiave per la ricomposizione del retablo di san Bernardino di Cagliari”, situa el retaule de san Bernardino, del 1455, com una obra clau per comprendre les dinàmiques de la pintura tardogòtica a Sardenya. Els darrers estudis teòrics que s’han fet sobre el retaule en revelen noves consideracions compositives de gran interès per als estudiosos.

»A “El retaule de la Transfiguració de la catedral de Tortosa, obra contractada per Rafael Vergós i Pere Alemany”, de Rosa Alcoy i Jacobo Vidal, es presenta una revisió de la implicació dels pintors Rafael Vergós, Pere Alemany i el prevere Antoni Alcanyís en aquesta obra del segle XV i dels consegüents canvis que implica aquest nou enfocament. A més, s’aporten elements per a una nova iconografia del conjunt pictòric, que s’hauran de tenir en compte en les properes recerques.

»Santiago Mercader, a “El retaule de la Glorificació de la Verge de la catedral de Barcelona: un cas singular de recerca tipològica en la retaulística catalana del set-cents”, posa en relleu el vincle d’aquesta obra amb els tractats sobre pintura i arquitectura de Juan Andrés Ricci i Andrea Pozzo. Els obradors i els artistes utilitzaven les conclusions d’aquests tractats per tirar endavant les seves comandes artístiques amb un rigor i una fonamentació teòrica.

»Ana María Morant centra les seves aportacions en la cara menys coneguda del marquès de Campo, José Campo Pérez, un home molt influent en els àmbits polítics i empresarials de la València del segle XIX i en altres ciutats espanyoles. L’article “Un coleccionista desconocido en la corte de Alfonso XII: el marqués de Campo (1814-1889)” posa l’accent en aquest filantrop, promotor arquitectònic, mecenes i col·leccionista.

»L’anàlisi de les relacions artístiques, especialment les escultòriques, entre Catalunya i l’Amèrica del Sud a la primera meitat del segle XX és l’objectiu de l’article “Artistas catalanes en las universidades argentinas y chilenas a principios del siglo XX”. Molts artistes que reberen la seva formació a Barcelona i en altres ciutats espanyoles van exercir la docència als llocs on es van exiliar i van aportar nous paradigmes culturals a l’Amèrica de l’època analitzada, sobretot a Argentina i Xile.

»Sílvia Rosés classifica la morfologia de l’anatomia femenina en l’àmbit de la moda amb formes geomètriques simples i compostes. La silueta de la dona es pot explicar a partir d’aquestes formes i del paper que va tenir en un context determinat. Aquests dos elements, les formes i els models de dona, són l’objecte de l’estudi comparatiu que es fa en l’article titulat “Moda, cos i geometria en el segle XX”.

»“Anvers i revers de la materialitat en l’art digital: revisant l’estètica de la desmaterialització”, de Daniel López del Rincón, planteja les potencialitats creatives de l’art digital, entre les quals ressalta la interacció, la producció col·lectiva i, en especial, el codi com a element destacat. El marc que acull els seus arguments és el de l’estètica de la desmaterialització, tot i que l’autor de l’article ens proposa atorgar un valor material específic a aquestes manifestacions artístiques.»

Els embrions són la clau de volta de l’evolució i de la selecció natural. L’evolució i el desenvolupament embrionari formen un aliatge biològic resistent i flexible. Aquest és el camp d’estudi de l’evo-devo, una nova disciplina científica que reuneix dins un mateix marc conceptual els coneixements sobre l’evolució de les espècies i el desenvolupament embrionari, i que per aquest motiu mereix un assaig de divulgació específic. A més de donar moltes sorpreses als investigadors, ha permès respondre preguntes que la teoria de l’evolució havia plantejat i que encara no havien estat resoltes. En bona part, l’evolució dels animals depèn dels seus embrions o, més ben dit, dels canvis que de forma atzarosa es produeixen en els gens que en controlen el desenvolupament.

El llibre es divideix en dues parts. A la primera es parla de la «caixa d’eines» de l’evo-devo, dels processos cel·lulars, genètics i moleculars que han generat tota la diversitat animal a partir d’un mateix conjunt de matèries primeres i mecanismes bàsics. El primer capítol ofereix una breu introducció a aquesta disciplina científica, on es justifica la importància de relacionar els estudis de biologia del desenvolupament amb els que tracten sobre l’evolució. Als capítols segon, tercer i quart s’expliquen els fonaments conceptuals de la genètica i l’embriologia, que permetran entendre els exemples d’evo-devo que es presenten a la segona part del llibre i donen idea de la importància de les aportacions d’aquesta ciència. En aquests capítols s’exposen els primers casos d’evo-devo, com ara per què els peixos no tenen potes i en canvi l’espècie humana té braços i cames, que ajuden a entendre com funciona l’evolució del desenvolupament embrionari. Finalment, al cinquè capítol es planteja la gran paradoxa de l’evo-devo: ¿com pot ser que, a partir d’una caixa d’eines genètiques compartida per tots els animals, s’hagi pogut generar la diversitat actual i la pretèrita —i la que pugui esdevenir-se en el futur?

A la segona part del llibre s’expliquen amb detall, de manera molt amena i amb gran rigor científic, uns quants casos concrets, seleccionats entre tots els disponibles a la bibliografia científica, per tal de facilitar la comprensió del funcionament global dels mecanismes evolutius i de desenvolupament. Es tracta, per tant, d’un viatge als nostres orígens embriològics i evolutius, una aproximació científica a les velles preguntes «d’on venim?, com hem arribat fins aquí?».

La col·lecció Catàlisi d’Edicions de la Universitat de Barcelona és una iniciativa editorial dirigida a exposar, de manera divulgativa i alhora rigorosa, un ampli ventall de temàtiques de la ciència actual plantejades per investigadors que acosten el coneixement científic a la societat. L’objectiu principal d’aquesta col·lecció és fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, especialista i no especialista, atès que la ciència té un impacte cabdal en tots els aspectes de la nostra vida que afecta des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Des d’aquesta òptica, Catàlisi és una col·lecció de referència en la tasca de socialitzar el coneixement i de divulgar la recerca que es duu a terme en el món universitari, un compromís de servei públic que mereix un reconeixement especial.

Iniciada el 2007, aquesta col·lecció ha editat una vintena de títols, alguns dels quals en català i en castellà, i una bona part disponibles en eBook. Amb una temàtica àmplia i de la màxima actualitat, les obres estan orientades a promoure un debat fructífer tant entre la comunitat científica com en l’opinió pública. Destaquem que un dels darrers títols, La ciència en la literatura, de Xavier Duran, ha rebut el Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca (Altres Ciències), i que l’autor de La saviesa combinada, Joandomènec Ros, professor de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans, ha estat guardonat enguany amb la Creu de Sant Jordi.

Jordi Garcia-Fernàndez (Barcelona, 1963), doctor en Biologia, és professor de Genètica a la Universitat de Barcelona, on dirigeix el Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística. Ha estat investigador a la Universitat d’Oxford i és professor honorífic del Merton College. Autor de més d’un centenar d’articles, alguns dels quals publicats en revistes científiques de màxim impacte com Nature, ha rebut la Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària, que es lliura a investigadors joves, i el Premi Icrea Acadèmia de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats. Pioner de l’evo-devo a l’Estat espanyol, L’embrió inconformista és la seva primera obra de caràcter divulgatiu.

David Bueno i Torrens (Barcelona, 1965), doctor en Biologia, és professor de Genètica a la Universitat de Barcelona. La seva trajectòria professional i acadèmica s’ha centrat en la genètica del desenvolupament i la neurociència, i la relació que mantenen amb el comportament humà. Ha estat investigador a la Universitat d’Oxford, i ha fet estades en diferents centres de recerca europeus i nord-americans. Ha publicat una seixantena d’articles científics en revistes especialitzades, així com llibres de divulgació i assaig. Coautor de diverses obres didàctiques i enciclopèdiques, també col·labora habitualment en mitjans de comunicació (El Punt Avui, Ara, Ràdio 4). El 2010 va guanyar el Premi Europeu de Divulgació Científica «Estudi General». Director de la col·lecció Catàlisi d’Edicions de la Universitat de Barcelona, ha publicat diverses obres en aquesta editorial; com a autor: Òrgans a la carta (2007), Convivint amb transgènics (2008), ¿Para qué sirven los transgénicos? (2011), Per a què serveix el sexe? (amb Eduard Martorell, 2012), Som una espècie violenta? (amb Xaro Sánchez, Diego Redolar, Enric Bufill, Francesc Colom i Eduard Vieta, 2013) i Educació per a una cultura de pau (amb Marta Burguet, 2014); i com a autor i editor, l’eBook Ciència i universitat a Catalunya (2013).

Enric Prats ens convida a un diàleg entre pedagogia i literatura amb l’objectiu d’entendre com la ficció narrativa pot ajudar —tant en l’actualitat com en el passat— en el procés de creixement i aprenentatge, inherent a la condició humana. Es tracta d’una obra de pedagogia, de teoria de l’educació, sense cap intenció de fer crítica literària o reflexió filològica.

El llibre s’inicia amb un relat en què l’escriptor Rafael Vallbona parla de la seva formació a través de la novel·la, de les novel·les llegides i viscudes amb tota la intensitat possible, amb la convicció que saber i llibertat van agafats de la mà. A continuació, s’apleguen deu assaigs sobre obres que admeten moltes lectures —com no podia ser d’altra manera tractant-se de ficció—, distribuïts en tres apartats temàtics: sobre els actors, el lloc i el sentit de l’educació. Al voltant dels actors, en concret sobre la infantesa, l’adolescència i el pas a l’adultesa, es manté un diàleg amb tres narracions: L’illa de la infantesa, de Karl Ove Knausgård; Memoria por correspondencia, d’Emma Reyes, i Algun dia aquest dolor et servirà, de Peter Cameron. Al voltant dels llocs o espais de l’educació, s’han treballat quatre obres: La vella escola, de Tobias Wolff; Stoner, de John Williams; El país del agua, de Graham Swift, i Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès. Tot seguit, a partir de La educación de un ladrón. Autobiografía, d’Edward Bunker; No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro, i París no se acaba nunca, d’Enrique Vila-Matas, es parla de l’educació amb un sentit, l’educació sense sentit i l’educació sense referents.

L’obra es clou amb un epíleg d’Enric Prats i Conrad Vilanou que tracta de la influència del pensador i literat Curzio Malaparte, que, en paraules de l’autor, «va anticipar el mal d’Europa: venuda l’ànima, només en queda la pell. Una pedagogia per a una Europa que s’ha suïcidat massa cops en el darrer segle».

Aquest llibre forma part de la col·lecció Pedagogies UB, que consta dels títols La educación revisitada. Ensayos de hermenéutica pedagógica, d’Ángel C. Moreu i Enric Prats (coords.), i L’educació, una qüestió d’estat. Una mirada a Europa, d’Enric Prats, i en la qual es publicaran properament: Impertinentes. El desgarro de pensar, d’Octavi Fullat; La formación del carácter de los maestros, de Francisco Esteban Bara (ed.), i ¿Enseñar y aprender en la universidad? Ensayos fenomenológicos y hermenéuticos, de Xavier Laudo Castillo i Isabel Vilafranca Manguán (coords.).

Enric Prats és professor de Pedagogia Internacional a la Universitat de Barcelona. Responsable d’edició de la revista Temps d’Educació, és secretari del Programa de Millora i Innovació en la Formació de Mestres i col·labora habitualment en mitjans de comunicació. És autor de Teorizando en educación (2015), Ètica de la informació (2004) i Racismo en tiempos de globalización (2001), i coautor de La complejidad en un centro de secundaria (2013) i Multiculturalismo y educación para la equidad (2007). A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat La educación revisitada. Ensayos de hermenéutica pedagógica (com a coordinador juntament amb Ángel C. Moreu, 2011) i L’educació, una qüestió d’estat (2013).

Aquesta obra descriu els conflictes socials i polítics que es van produir al districte de Sant Martí per causa de la transformació urbanística iniciada amb els Jocs Olímpics del 1992 i la posterior implantació del Pla 22@, que va amenaçar la conservació del seu ric patrimoni arquitectònic industrial. Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona és una crònica d’un procés de reconversió del sòl industrial i de modificació del paisatge urbà que va involucrar agents socials, polítics i econòmics per redefinir el projecte, i convida a reflexionar sobre les contradiccions dels seus protagonistes. Aporta i revela dades i fets poc coneguts, però representatius dels avatars i les incidències d’aquella lluita, una de les més significatives que han tingut lloc en aquesta ciutat en les últimes dècades.

Can Ricart és un dels tres grans conjunts industrials del segle XIX que queden a Barcelona. Situat a l’antic eix industrial de Pere IV, a la vora d’altres fàbriques com Oliva Artés, Ca l’Alier, La Escocesa i Ca l’Illa, ocupa un espai equivalent a quatre illes de l’Eixample. Va ser motiu d’una gran controvèrsia per l’enfrontament que es va produir entre un moviment social força divers i heterogeni que reclamava altres valors i prioritats urbanístiques, i un govern municipal primer més inclinat a satisfer els interessos del capital privat i, després, enrocat amb una mena d’orgull ferit que li impedia rectificar.

L’autor, que té una àmplia experiència política i veïnal des dels anys vuitanta, fa un relat acurat i lúcid d’aquesta lluita ciutadana, en la qual es van integrar agents diversos, tant veïnals com professionals i acadèmics. El seu llibre reflecteix la voluntat dels ciutadans per fer sentir la seva veu en l’àmbit de l’urbanisme, i propugna la importància d’escoltar-los; mostra clarament que el diàleg amb els moviments veïnals i socials pot millorar les actuacions urbanístiques en una ciutat, però també exposa els problemes que es plantegen en el procés de participació i les dificultats per gestionar-lo. Aquest estudi dels debats suscitats en el si de la plataforma Salvem Can Ricart constitueix una de les aportacions substancials del llibre, que analitza la complexitat del moviment, la diversitat d’interessos dels seus components i les dificultats per dialogar amb l’administració. La presentació dels conflictes interns i dels procediments que es van seguir per resoldre’ls és exemplar, i dóna lloc a reflexions valuoses sobre la posada en marxa de mecanismes polítics ciutadans en relació amb l’urbanisme i altres temes.

L’obra conté una addenda intitulada «Un punt d’inflexió en la crònica de Can Ricart: construir un nou present amb el Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona», escrita per Gaspar Coll, delegat del rector com a comissionat per al Parc i per a l’Impuls Científic de les Humanitats i les Ciències Socials. 

Aquest volum és el segon títol de la col·lecció Impactes, que promou el comissionat del Parc de les Humanitats i les Ciències Socials. El primer és l’edició facsímil de De historia stirpium commentarii insignes. Maximis impensis et uigiliis elaborati, de Leonhart Fuchs, publicat el 2016.

Salvador Clarós i Ferret (Barcelona, 1960) és membre actiu del moviment veïnal des del 1989 a l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, entitat que ha presidit en dues ocasions. Ha format part del Grup de Patrimoni Industrial del Fòrum de la Ribera del Besòs, on va col·laborar en l’estudi del llegat fabril i urbanístic del barri del Poblenou. Ha publicat diversos articles a Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales: sobre la política municipal de les últimes dècades al nord-est de la ciutat (núm. 751, 2007), sobre el Parc del Centre del Poblenou des d’una perspectiva urbanística (núm. 805, 2008), sobre ciutadania i Jocs Olímpics als barris de l’est de Barcelona (núm. 895, 2010) i sobre l’experiència reivindicativa davant la transformació del litoral (núm. 1049, 2013). Actualment és el responsable de Política Industrial a Comissions Obreres de Catalunya.

«En aquest corrent teòric, Bosch donarà importància als treballs de Christian Thomsen i de Jens Worsaae, i als d’Oscar Montelius, continuació dels anteriors, sobre la sistematització de les edats dels metalls al centre d’Europa i al nord d’Itàlia. També valorarà els estudis de John Lubbock al Regne Unit i d’Édouard Lartet, Marcel de Serres i Jacques Boucher de Perthes a França. Tots foren bàsics per a la definició de la cronologia prehistòrica i per a l’estructuració de les seriacions tipològiques del paleolític. Bosch mostrarà també el tractament que farà al llarg de la seva vida professional de la protohistòria; unirà els resultats de l’arqueologia (sempre anirà per davant la preeminència que atorgarà a les seriacions estratigràfiques i les tipologies materials) amb les dades aportades per les fonts escrites d’època clàssica. Exemples clars en són les excavacions de Troia realitzades per Heinrich Schliemann i la sistematització de la prehistòria a l’Egeu i els moviments migratoris dels pobles del mar a partir de les dades aportades pels llibres d’Homer i la transcripció de la documentació honorífica egípcia. En el fons es tracta d’un avanç dels treballs que desenvoluparà pocs anys després amb Adolf Schulten, a partir de 1921, amb la publicació de la sèrie Fontes Hispaniae Antiquae, iniciada amb el text compilat per Aviè, Ora marítima. En aquesta col·lecció es recolliran les informacions sobre la península Ibèrica contingudes en els texts dels autors grecs i llatins d’època antiga, una iniciativa que cal emmarcar dins de l’interès creixent pel classicisme que es desenvoluparà a Catalunya a principi del segle XX per motius científics però sobretot ideològics. Aquest doble impuls científico-ideològic farà que cristal·litzin empreses essencials per a l’arqueologia catalana com les excavacions d’Empúries, iniciades l’any 1908 com a resultat del desig explícit de Prat de la Riba. El tema del classicisme ja l’havia tocat a fons el mateix Bosch Gimpera en la seva primera tesi doctoral, Els poemes de Baquílides de Ceos, i en la col·laboració amb Joan Maragall per a la versificació dels Himnes homèrics.

»Aquest text de Bosch Gimpera que reeditem constitueix, de fet, la seva segona obra important, més enllà de petits articles publicats a la pàgina artística de La Veu de Catalunya, en els quals tractà temes d’arqueologia del món grec i ibèric. La primera fou la seva tesi doctoral en Història, defensada el 1913, El problema de la cerámica ibérica, que es publicà primer a Alemanya, a la revista Memnon de Berlín el 1913, i posteriorment a Madrid per la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, el 1915. Es tractava d’un text que, si bé li ocasionà alguns problemes entre els investigadors i erudits espanyols, li serví per ser acceptat en els cercles acadèmics europeus per causa de dos fets cabdals: el mètode de treball alemany emprat en la seva investigació i en la presentació dels resultats, i la demostració en les conclusions dels errors comesos fins llavors pels investigadors francesos en la classificació i datació de les produccions ceràmiques del període ibèric.

»La redacció de L’Edat de la Pedra es beneficià també dels viatges d’estudis que Bosch Gimpera realitzà al llarg de les seves dues estades a la Universitat de Berlín, que li permeteren conèixer no només els museus alemanys, sinó també els danesos, noruecs, holandesos, francesos, suïssos i italians, entre d’altres; s’impregnà també de la bibliografia més avançada en llengua alemanya sobre la prehistòria europea, fins al punt que esdevingué sens dubte el millor coneixedor a Espanya de les darreres novetats en la recerca, al costat d’Hugo Obermaier, refugiat al país en esclatar la Primera Guerra Mundial.

»Un repàs de la bibliografia utilitzada per Bosch Gimpera en la redacció del seu llibre mostra la influència que tingueren els seus professors a Berlín: Carl Schumacher, Gustav Kossinna i Hubert Schmidt. El segon deixà una empremta nacionalista en la concepció de la prehistòria que determinà en gran mesura l’adopció per Bosch Gimpera del concepte dels cercles culturals com a model interpretatiu en prehistòria. També és important la traducció del llibre del tercer, que va fer el mateix Bosch per encàrrec de la Comisión de Investigaciones Paleontológicas y Prehistóricas, Estudios acerca de los principios de la Edad de los Metales en España (1915). La resta de referències inclouen les obres de Montelius, Déchelette i Hoernes, així com dos textos en castellà: la primera edició de l’obra de referència d’Obermaier, El hombre fósil (1916) —base del prestigi que li comportà pocs anys mes tard la càtedra d’Historia Primitiva del Hombre a la Universitat Central de Madrid—, i els primers estudis de Juan Cabré sobre l’art rupestre a Espanya, llibre que no trigaria a ser fortament criticat per Henri Breuil, però que en el moment de la seva publicació (1915) constituïa sens dubte un treball de referència obligat.»

El valor d’algunes d’aquestes obres és incalculable, tant per la seva antiguitat, singularitat i originalitat material (contingut, enquadernació, imatges), com per l’escassetat d’exemplars que se’n conserven. La selecció inclou llibres de temàtiques molt diverses, com ara literatura, matemàtiques, gastronomia, viatges, ciències naturals i infermeria. Hi trobem, entre altres, el Libre dels feyts de Jaume I, el Llibre de Sent Soví, Els cent noms de Déu i l’Ars brevis de Ramon Llull, el Mixné Torà de Maimònides i el Discours de la methode de René Descartes. Els comentaris són a càrrec de professors especialistes de diferents departaments de la Universitat de Barcelona i d’investigadors d’altres centres de recerca que han fet una síntesi dels seus coneixements amb voluntat divulgativa: Martí de Riquer (†), Gemma Avenoza, Ignasi J. Baiges, Josep Hernando, Rosa Alcoy, Jaume de Puig i Oliver, Blanca Garí, Núria Jornet-Benito, M.ª Elisa Varela-Rodríguez, Jaume Torró Torrent, Antoni Riera Melis, Xavier Espluga, Daniele Guernelli, Albert Soler, Joaquim Prats, Josep Pla i Carrera, Pedro Rueda Ramírez, Alejandra Guzmán, Jesús Gascón, Oriol Oleart, Prim Bertran (†), Emilia Calvo, María José Prieto Villanueva, Roser Salicrú, Coloma Lleal Galceran, María-Milagros Rivera Garretas, Daniel Piñol, Antònia Carré, Lluís Cifuentes, Juan Carlos Asensio, Teodoro Loinaz, Maria Àngels Pérez Samper, Ferran Sabaté i Casellas, Gerard González Germain, Eduard Masana, Ramon Maria Masalles Saumell, Meritxell Blasco, Doris Moreno, Santiago Álvarez, Joan Vallès Xirau, Roser Valls, Francesca Mestre, M. Rosa Vives, Xavier Iglesias, Gabriela Urizar Olate, Raimon Arola, Nora Vela, Isabel Soler, Salvi Turró, Stijn van Rossem, Agustín Hernando, Ferran Iniesta, Irene Llop, Immaculada Socias Batet, Josep Lluís Alay i Javier San Julián Arrupe.

L’obra, que es presentà el 20 de setembre a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, ha estat curosament editada per Edicions de la Universitat de Barcelona. Carina Rey, delegada del rector com a comissionada per a Sistemes d’Informació i Documentació, i Adelaida Ferrer, directora del CRAI, han estat les promotores del projecte, i Neus Verger, cap de la Biblioteca de Reserva, una de les coordinadores. Ignasi Baiges, Xavier Espluga, Blanca Garí, Carina Rey, Pedro Rueda i Neus Verger s’han encarregat de la gestió dels textos amb els autors. Serveis Lingüístics i el Centre de Digitalització de la Universitat de Barcelona també han col·laborat en aquesta iniciativa.

La selecció aplega seixanta-cinc obres: dinou manuscrits, setze incunables i trenta impresos. Moltes de les obres triades responen a l’atribut de bellesa, com els manuscrits il·luminats; algunes tenen interès per la seva relació amb la cultura catalana, i n’hi ha que abracen tots dos valors. El llibre, doncs, s’estructura en aquestes tres parts principals —manuscrits, incunables i impresos—, les peces de cadascuna de les quals estan ordenades cronològicament. Dins de cada obra comentada hi ha, en primer lloc, la cita (autor, títol, peu d’impremta i format); en segon lloc, unes dades tècniques que inclouen un breu regest de l’obra, la descripció material (material de suport, tipus d’escriptura o tipografia i il·lustració), la història de l’exemplar (on se n’esmenten els antics posseïdors), l’enquadernació, les exposicions en què s’ha exhibit i, per acabar, les versions digitals disponibles (consultables la majoria a la Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona [BiPaDi] i a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes). A continuació d’aquesta part més tècnica, hi ha el comentari de l’especialista i una bibliografia de referència. De cada llibre s’han extret unes quantes imatges rellevants per il·lustrar-lo. A l’annex final es reprodueixen tots els textos en castellà i en anglès.

A més de l’interès intrínsec de les peces presentades, aquesta obra vol donar a conèixer la important col·lecció del fons antic de la biblioteca de la Universitat de Barcelona, el CRAI Biblioteca de Reserva. L’actual biblioteca es va crear arran de la desamortització de Mendizábal, és a dir, la confiscació dels béns eclesiàstics per posar-los en mans de l’Estat —quan es va restaurar la Universitat de Barcelona, no quedava cap vestigi de la biblioteca que tenia l’antiga universitat fundada el 1450 i suprimida el 1714—. Així, els fons dels vint-i-tres convents i col·legis de religiosos de Barcelona, Gràcia, Sarrià, dels cartoixans de Montalegre, dels benedictins de Sant Benet de Bages i dels jesuïtes i caputxins de la ciutat de Manresa, van ser traslladats per formar el que l’any 1847 es va denominar la Biblioteca Pública Provincial de Barcelona. El 1881 s’instal·là definitivament al nou edifici de la Universitat de Barcelona, que dissenyà l’arquitecte Elies Rogent. A part dels fons provinents de la desamortització, que són la gran majoria, a l’inici de la biblioteca també s’hi van incorporar els de l’antiga Universitat de Cervera que es consideraven pertinents per als estudis superiors, concretament uns mil sis-cents volums, entre els quals hi havia setanta-sis manuscrits i cinc incunables.

La publicació d’Els tresors de la Universitat de Barcelona vol revalorar aquest important fons patrimonial, que representa un valuós testimoni de la nostra història, augmentat pel fet de provenir d’unes biblioteques i d’uns posseïdors concrets que ens permeten fer una cartografia del fenomen de la lectura en el nostre país durant l’època moderna.

L’Edat de la Pedra es va publicar l’any 1916 dins la col·lecció Minerva, una iniciativa del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona per posar a l’abast del públic coneixements generals sobre diferents temes explicats per especialistes. Aquelles quaranta pàgines van ser un intent d’introduir els plantejaments moderns en l’anàlisi de la prehistòria a Catalunya, en un moment en què, a la Universitat de Barcelona, el catedràtic d’Història Universal Martiniano Martínez Ramírez encara criticava les tesis darwinistes sobre l’origen de l’home. El text de Bosch Gimpera es basava en els conceptes de l’Escola Escandinava d’Arqueologia, constituïda a principi del segle XIX, quan, arran de la reorganització dels nous estats nació sorgits dels pactes del Congrés de Viena, els països europeus cercaren la seva legitimitat i la formació política i ideològica de les poblacions en una nova explicació i interpretació de les històries nacionals. En aquest corrent teòric, Bosch va donar importància als treballs de Christian Thomsen, Jens Worsaae i Oscar Montelius sobre la sistematització de les edats dels metalls al centre d’Europa i al nord d’Itàlia. També valorava els estudis de John Lubbock al Regne Unit i d’Édouard Lartet, Marcel de Serres i Jacques Boucher de Perthes a França. Bosch va mostrar també el tractament que va fer al llarg de la seva vida professional de la protohistòria, tot unint els resultats de l’arqueologia amb les dades aportades per les fonts escrites de l’època clàssica, una iniciativa que cal emmarcar dins de l’interès creixent pel classicisme que es desenvolupava a Catalunya a principi del segle XX per motius científics, però sobretot ideològics, lligats al Noucentisme. Aquest doble impuls cientificoideològic va fer que cristal·litzessin empreses essencials per a l’arqueologia catalana, com les excavacions d’Empúries, iniciades l’any 1908 per desig explícit de Prat de la Riba.

L’Edat de la Pedra fou la segona obra important de l’autor, més enllà de petits articles publicats a la pàgina artística de La Veu de Catalunya. La primera va ser la seva tesi doctoral en Història, defensada el 1913, El problema de la cerámica ibérica, que li serví per ser acceptat en els cercles acadèmics europeus. A partir d’aquell moment, l’obra escrita de Bosch Gimpera no va parar de créixer, fins a assolir la màxima expressió amb Etnología de la Península Ibérica (1932), on va presentar una síntesi exhaustiva de la prehistòria peninsular. La influència de Bosch en el camp acadèmic i científic va anar creixent, no tan sols a Espanya, sinó també a Europa, i aquest paper capdavanter no va decaure amb l’exili. Tant des de la docència a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic com des de la Unesco a París, va continuar influint en el desenvolupament dels estudis sobre la prehistòria a escala mundial fins a la seva mort l’any 1974.

L’origen de l’Escola Catalana d’Arqueologia fou un grup dedicat a la recerca i a la docència encapçalat per Bosch Gimpera i integrat per Lluís Pericot, Alberto del Castillo, Salvador Roca i Lletjòs, els germans Josep de Calasanç i Elías Serra Ràfols, i Francesc Esteve Gálvez. S’hi van afegir estudiants universitaris com Josep M. Batista i Roca, decantat cap a l’antropologia i l’etnografia, i anys després, Joan Maluquer de Motes, Mercè Montañola Garriga i Salvador Espriu; també, dins del Servei d’Investigacions Arqueològiques depenent de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, creat el 1915, Josep Colominas, Agustí Duran i Sanpere i, amb els anys, Adela Ramon i Lligué. Tots ells van formar un grup molt dinàmic que va definir en gran mesura l’arqueologia prehistòrica —i fins i tot clàssica— a Espanya fins a la fi de la Guerra Civil.

Pere Bosch Gimpera (Barcelona, 1891 – Mèxic, 1974) va ser professor dels Estudis Universitaris Catalans i catedràtic d’Història Antiga i Medieval de la Universitat de Barcelona. Format a Alemanya, fou l’introductor dels estudis científics sobre la prehistòria al nostre país i el creador de l’Escola Catalana d’Arqueologia, el nucli de recerca d’arqueologia prehistòrica més important d’Espanya abans de la guerra, a més d’un punt de referència fonamental en el sorgiment i la sistematització de la prehistòria a Europa. Bosch va ser rector de la Universitat de Barcelona durant la República i la Guerra Civil, i conseller de Justícia durant la presidència de Lluís Companys, per la qual cosa es va haver d’exiliar primer a Tolosa de Llenguadoc i després a Oxford, on va intentar establir-se debades a causa de la pressió dels agents franquistes. Un cop instal·lat definitivament a Mèxic, el 1942 es va incorporar a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic com a docent, tasca que va deixar temporalment el 1948 en ser nomenat director de la Divisió de Ciències Humanes i Socials de la Unesco, a París, circumstància que li va permetre retornar al primer pla de la recerca internacional. A partir d’aleshores el Govern franquista es va veure obligat a congraciar-s’hi, però ell no va tornar mai més a Catalunya. Va escriure, entre altres obres, Prehistòria catalana (1919) i El problema indoeuropeo (1960).

En relació amb la figura de Pere Bosch Gimpera, Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat també els llibres Pensar la Universitat. Escrits de Pere Bosch Gimpera (2015), de Francisco Gracia Alonso, i 58 anys i 7 dies. Correspondència de Pere Bosch Gimpera a Lluís Pericot (1919-1974) (2003), de Josep M. Fullola Pericot, Francisco Gracia Alonso i Francesc Vilanova.

Aquesta obra, que recull les dades biogràfiques del professorat de l’Escola de Bibliotecàries i una bona mostra de la seva col·lecció de fotografies, neix d’un encàrrec que la Facultat de Biblioteconomia i Documentació va fer a l’autora en el marc de les activitats programades per commemorar el centenari de la institució i del Projecte de Biblioteques Populars de la Mancomunitat, concebut i endegat per Eugeni d’Ors el 1915. El llibre, que documenta el professorat de gairebé seixanta anys, dóna una bona idea de l’evolució de la institució —de les seves èpoques glorioses i també de les que no ho van ser tant— i permet reflexionar sobre el paper cabdal que ha tingut i encara té aquesta professió en la custòdia del saber i la seva transmissió. Per altra banda, Assumpció Estivill vol contribuir a matisar alguns dels llocs comuns amb què s’ha pensat el passat de l’Escola i a corregir algunes visions excessivament simplificadores. El gran nombre de fotografies incloses donen vida a les notes biogràfiques que formen l’obra.

El llibre parla, en el primer capítol, dels directors de la institució i, a continuació, en dedica quatre a les respectives grans etapes que marcaren l’evolució de l’Escola i del seu context històric. Així, doncs, el text es pot llegir de manera lineal —començant per la introducció general i seguint els estudis introductoris a les diverses etapes— per assolir una visió global del tema, però també permet una lectura aleatòria més pròpia d’un diccionari biogràfic —buscant el professor concret que interessa—. L’obra, escrita amb la meticulositat i la precisió pròpies de l’autora, ha comportat un notable treball de recerca històrica en arxius i altres fonts per tal de documentar els diversos perfils biogràfics.

La monografia comprèn des del 1915 fins al 1972, un període en el qual l’Escola encara no era universitària i no es dedicava a la recerca. El pas de l’Escola de Bibliotecàries a la dinàmica universitària no es va produir fins al 1978, quan els estudis, marcadament professionals fins aleshores, van adquirir el reconeixement universitari. A partir d’aleshores, l’Escola es va adscriure a la Universitat de Barcelona (1982), va aprovar el seu primer pla d’estudis universitaris (1982), es va integrar a la Universitat de Barcelona (1997), va programar els estudis de segon cicle (el 1999, amb la llicenciatura en Documentació) i, finalment, també els de doctorat (2000).

La posada en marxa de l’Escola de Bibliotecàries va significar una sortida professional qualificada per a la dona quan encara tenia poques oportunitats laborals fora de la fàbrica, el taller o les feines de la llar. A més, el fet que, tant en els anys fundacionals com en l’etapa de la Generalitat, hi donessin classe els intel·lectuals més reconeguts del país va contribuir a envoltar-la d’una aurèola de prestigi que ha quedat impresa en l’imaginari d’una bona part de la professió.

Assumpció Estivill Rius (Reus, 1949) va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i la carrera de bibliotecària a l’antiga Escola de Bibliotecàries de la Diputació de Barcelona, per iniciar a continuació la seva trajectòria professional a la Secció de la Reserva Impresa de la Biblioteca de Catalunya. Poc després, va començar a impartir classes en aquella Escola, que amb els anys esdevindria l’actual Facultat de Biblioteconomia i Documentació. Va ser la primera professora de l’Escola amb un perfil totalment i integralment universitari i amb una clara vocació per la recerca. Va cursar estudis de doctorat als Estats Units, on també va defensar, el 1989, la seva tesi doctoral, titulada L’Escola de Bibliotecàries, 1915-1939 (Barcelona, 1992), i des de llavors ha combinat la recerca sobre qüestions tècniques, com ara la catalogació dels materials bibliotecaris, l’organització dels recursos electrònics i l’automatització dels processos, amb l’estudi de la història de la professió i de les biblioteques públiques catalanes.

«L’objectiu inicial de la recerca esmentada pretenia omplir un buit important en la historiografia artística: la necessitat d’un estudi monogràfic complet i actualitzat de tota la producció de l’escultor barceloní que, a més, anés més enllà de l’escultura i arribés a incloure-hi les arts de l’objecte i el dibuix, sovint oblidats, i l’aportació d’un catàleg raonat definitiu de tota la seva obra. Si bé és cert que existia un primer estudi, bàsic, realitzat com a treball de llicenciatura per Manuela Monedero (elaborat el 1964 i publicat dos anys més tard), les mancances i l’antiguitat que presentava, que el van convertir des de fa temps en obsolet tot i la seva importància, evidenciaven la urgència d’aquest treball. Les obres que no hi eren citades, algunes dades errònies i, fins i tot, el canvi en la història d’alguns dels conjunts de l’artista justificaven aquesta revisió necessària. Encara que podem trobar, també, publicacions puntuals posteriors, aquestes havien estat estudis parcials o bé poques vegades aportaven novetats respecte a la primera monografia. Sovint hem trobat dades de l’escultor i de les seves obres d’una manera indirecta a partir de textos monogràfics sobre monuments i edificis en els quals l’artista havia participat, però en cap cas s’havia recollit la informació que havia quedat totalment dispersa entre volums. De la mateixa manera, una bona quantitat d’hemerografia d’època guardava secrets que estaven a punt de ser descoberts. No obstant això, ens vam adonar que, tot i el reconeixement a Josep Llimona i Bruguera com un dels artistes decisius i culminants d’un dels períodes més brillants de l’art català, encara quedava molta feina a fer.

»El punt de partida d’aquest projecte se situa en interessos que ja havien nascut abans i durant la llicenciatura, en la qual vam fer estudis sobre algun dels monuments de l’escultor. A més, ens endinsàrem en altres aspectes de la seva producció al llarg dels antics cursos de doctorat. El treball final de màster, l’antic DEA, no podia estar vinculat a cap més assumpte que no tingués relació amb un altre aspecte de l’autor: la figura femenina, un dels grans temes que gaudia d’un ampli tractament iconogràfic. L’experiència viscuda ens aportava més coneixement sobre l’estat de les investigacions prèvies i ens introduïa cada cop d’una manera més intensa al món de Llimona. La curiositat que ens havia fet acostar al creador del famós Desconsol, que vam descobrir durant l’adolescència mentre fullejàvem les pàgines d’un llibre de text del curs escolar, prenia cada cop més força i intensitat.

»Els anys que ens precedeixen, sobretot en el transcurs de l’elaboració de la tesi doctoral, ens han portat a publicar diversos articles, a participar en seminaris i congressos i a fer conferències que mostren alguns dels aspectes que fins aleshores no havien estat estudiats i que seran completats amb la propera presentació de la recerca definitiva. Un altre projecte important, el comissariat d’una exposició dedicada a l’artista al Museu Europeu d’Art Modern, va tornar a fer sortir a la llum pública aquest escultor durant els darrers mesos i, tal com va merèixer per la seva fama en vida, va tornar a ser present en la vida ciutadana barcelonina, ja que se li va retre un homenatge merescut amb la primera retrospectiva sobre la seva vida i obra. Aquest fet va resultar tenir un gran interès per mostrar alguns primers resultats de la recerca duta a terme els darrers deu anys i per potenciar la coneixença d’obres que fins aleshores no havien estat documentades, sobretot perquè eren en mans de col·leccionistes privats. Algunes d’aquestes obres van formar part de la mostra, mentre que d’altres han estat conegudes a partir de la mateixa exposició, després del contacte establert pels mateixos col·leccionistes. Hem de tenir en compte que, a part de l’àmbit de recerca en el món més especialitzat, una de les vies per publicar aquestes investigacions, de manera que es faci des d’un punt de vista més divulgatiu, és mitjançant exposicions que arribin a un gran nombre de ciutadans, perquè l’art estigui a l’abast de tot el públic possible. La creació del catàleg a l’entorn de la mostra donà més força a aquest fet i suposà una primera actualització de l’estudi de l’escultor.»

Aquest llibre, que és la segona part d’El Banc de Barcelona, 1844-1874. Història d’un banc d’emissió (obra dels mateixos autors publicada per la Generalitat de Catalunya l’any 2009), se centra en l’etapa que abraça des de la pèrdua del privilegi fundacional d’emissió fins a la suspensió de pagaments i el tancament definitiu el desembre de 1920. Aquestes quatre dècades i mitja constitueixen un període extremament complex del desenvolupament financer d’Espanya i de Catalunya, que va ser testimoni de profundes transformacions en les economies respectives. El volum forma part d’un projecte de recerca historiogràfic del primer banc modern de Catalunya i el segon més important dels que es van crear a Espanya.

La investigació ha estat possible gràcies a la troballa de la documentació original del Banc, que es creia perduda, a les dependències de l’actual Banco Santander el 1998 i a la cessió que se’n féu a l’Arxiu Nacional de Catalunya el 2002. Es tracta de la col·lecció completa de les actes dels tres organismes que van governar l’entitat al llarg de setanta-cinc anys: la Junta de Direcció, la Junta de Govern i la Junta General d’Accionistes. També s’han consultat altres fonts, entre les quals hi ha l’Arxiu Històric del Banc d’Espanya a Madrid.

L’obra s’estructura en quatre parts i nou capítols. La primera part té caràcter introductori i recull els canvis esdevinguts en l’entorn del Banc, tant els derivats de qüestions legals com els sorgits de la pròpia dinàmica econòmica i social. La segona part inclou dos capítols dedicats a la vida interna del Banc: el primer tracta dels aspectes estatutaris i de personal, i el segon, dels de caràcter comptable. La tercera part s’apropa a la faceta operativa del Banc en el període previ a 1914, amb referències explícites a les operacions més significatives que dugué a terme. La quarta i darrera part analitza els intents de renovació que va emprendre el Banc essencialment per la via de l’absorció de negocis financers que ja estaven en marxa, així com els efectes del canvi sobtat de conjuntura que provocà la guerra en la forma d’actuar del Banc, i presenta una hipòtesi raonable dels factors que van portar a la suspensió de pagaments.

El Banc de Barcelona, pioner de la banca a Espanya, va ser la principal entitat de crèdit de Catalunya durant tota la seva existència. Desposseït del privilegi d’emissió el 1874, va continuar actuant com a banc comercial, però no va saber adaptar-se al nou paper, de manera que a poc a poc es va allunyar de les necessitats financeres del país. Un darrer intent de revifar-lo mitjançant l’absorció d’altres entitats i l’entrada en el remolí especulatiu de la Primera Guerra Mundial el van abocar a la fallida.

Les activitats del Banc de Barcelona es van veure afectades pels grans esdeveniments ocorreguts al llarg dels cinquanta anys que analitzen els autors, però el seu tret distintiu en aquest mig segle va ser la incapacitat per introduir reformes en la manera d’operar, amb la consegüent entrada en una decadència irreversible. L’anquilosament i l’allunyament de les exigències del mercat van ser tan notoris que el Banc, tot i mantenir un notable pes financer, va perdre protagonisme en la dinàmica econòmica i social de la ciutat de la qual havia estat actor principal durant dècades.

Yolanda Blasco-Martel és doctora en Història Econòmica i professora de la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en història bancària i financera, i també en història social. És autora de diversos llibres i nombrosos articles publicats en obres col·lectives i revistes especialitzades. Ha participat en projectes d’investigació públics i privats. Actualment forma part del consell editorial de la revista Investigaciones en Historia Económica.

Carles Sudrià i Triay és catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. S’ha especialitzat en història industrial i energètica, i també en història financera. Ha publicat diversos llibres i nombrosos articles en obres col·lectives i revistes especialitzades. Ha encapçalat projectes d’investigació competitius, tant públics com privats. És director del Centre d’Estudis «Antoni de Capmany» de la Universitat de Barcelona i de la Revista de Historia Industrial.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Economia UB d’Edicions de la Universitat de Barcelona, en la qual s’han publicat els títols següents: Matemàtica financera. Anàlisi d’operacions de finançament, de Carmen Badía, Merche Galisteo, M. Àngels Pons, Teresa Preixens i Francisco Javier Sarrasí; La crisis del euro y su impacto en la economía y la sociedad, de Carlos Encinas (coord.), Juan Tugores, Elisenda Paluzie, Nicholas Tsounis, George Polychronopoulos, José Francisco Reyes i Oscar Ugarteche; Autonomía y equidad en la financiación municipal: dos principios compatibles, de Maite Vilalta (ed.); De nuestros impuestos y su administración. Claves para una mejor administración fiscal —guardonat amb el Premi Joan Sardà Dexeus al millor llibre d’economia i empresa 2016—, de José M.ª Durán i Alejandro Esteller (eds.); Mathematics for Economics and Business, de Roman Adillon, Mikel Álvarez, Dolors Gil i Lambert Jorba, i Literatura i economia, de Joaquim Perramon (ed.).

L’obra té l’origen en els Seminaris en Finances del grup de recerca Investigació en Anàlisi Financera i de la Incertesa (IAFI) de la Universitat de Barcelona, i en la Tertúlia d’Economia i Literatura que organitza l’economista Joaquim Perramon a l’Ateneu Barcelonès. Aplega articles de dotze especialistes que, a través de l’anàlisi d’exemples molt diversos —des de clàssics de la literatura com ara Cervantes, Goethe, Twain, Oller, Pérez Galdós i Brecht, fins a obres d’altres àmbits, com el periodisme i el cinema—, expliquen fins a quin punt l’economia està present en la literatura de totes les èpoques.

Jules Verne, agent de borsa; Goethe, com a ministre de finances; Balzac, admirat per Karl Marx; Narcís Oller i la febre d’or; Mark Twain i el poder d’un sol bitllet de banc; Rafael Chirbes i la bombolla immobiliària; Petros Màrkaris i els assassinats en temps de crisi; Aristòfanes i la Fortuna; Josep Pla i la dèria per la inflació; el Petit Príncep i l’essència del màrqueting. Els escriptors no creen models econòmics, però construeixen mons en què l’economia n’és el fil conductor. I malgrat que l’economia pot ser força enrevessada, la visió que en tenen els autors literaris en certs aspectes ha estat més il·luminadora que la teoria econòmica, que ha anat evolucionant d’acord amb els temps i les circumstàncies, mentre que la visió dels clàssics resta immutable.

Al final del llibre s’ofereix una breu nota biogràfica dels autors —Guifré Belloso, Francesc Cabana, Joan Cano, Ricard Fernández Ontiveros, Andreu Grau, Joaquim Gestí, Francesc Mercadé Durà, Lluís Miret, Jordi Pascual Escutia, Joaquim Perramon, Iu Pijoan i Font, i Loreto Vilar— i una relació de referències bibliogràfiques dels treballs citats als capítols, així com de llibres que s’han considerat d’interès per la temàtica.

Literatura i economia és el darrer títol de la col·lecció Economia UB d’Edicions de la Universitat de Barcelona, que fins ara ha publicat els llibres següents: Matemàtica financera. Anàlisi d’operacions de finançament, de Carmen Badía, Merche Galisteo, M. Àngels Pons, Teresa Preixens i Francisco Javier Sarrasí; La crisis del euro y su impacto en la economía y la sociedad, de Carlos Encinas (coord.), Juan Tugores, Elisenda Paluzie, Nicholas Tsounis, George Polychronopoulos, José Francisco Reyes i Oscar Ugarteche; Autonomía y equidad en la financiación municipal: dos principios compatibles, de Maite Vilalta (ed.); De nuestros impuestos y su administración. Claves para una mejor administración fiscal —guardonat amb el Premi Joan Sardà Dexeus al millor llibre d’economia i empresa 2016—, de José M.ª Durán i Alejandro Esteller (eds.); Mathematics for Economics and Business, de Roman Adillon, Mikel Álvarez, Dolors Gil i Lambert Jorba, i El Banc de Barcelona, 1874-1920. Decadència i fallida, de Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià i Triay.

Aquest llibre, coeditat per Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de la Universitat de Girona, es presentarà el dijous 24 de novembre a l’Institut Escola d’Hostaleria i Turisme de Girona, dins els actes que organitza el Patronat de Turisme Costa Brava Girona durant la setmana en què tindrà lloc la gala de La guía Michelin España y Portugal 2017. Els autors de Cuina de relacions estudien les causes del prestigi que ha assolit la cuina catalana en els darrers quaranta anys centrant-se en dos factors: la formació dels cuiners i la relació que mantenen entre ells. Així, doncs, hi exposen els resultats obtinguts i altres qüestions que també han estat importants per al creixement i l’èxit del sector gastronòmic català.

L’obra, que s’estructura en set parts, explica com s’ha realitzat el projecte i quins han estat els resultats. En la introducció s’exposen els criteris de les estrelles Michelin, així com algunes dades generals sobre el sector de la restauració i sobre aquest estudi. A la segona part es descriu la metodologia utilitzada i, a la tercera, es presenten els participants (la majoria dels restaurants que han intervingut en el projecte havien estat reconeguts, en el moment del treball de camp, amb estrelles Michelin). Seguidament s’exposen els resultats de l’estudi i les conclu­sions, que inclouen una anàlisi dels principals aspectes de futur del sector i permeten obrir un fòrum de discussió. Tanquen el llibre un apartat de bibliografia i l’epíleg.

La reconeguda excel·lència de la cuina catalana actual és el resultat de factors diversos. Des del punt de vista de l’oferta, la provisió local de matèria primera variada i de qualitat, fruit de la diversitat del territori, és, i ha estat històricament, un element qualitatiu important. També ho és la tradició culinària del país, des de l’edat mitjana —amb el Llibre de Sent Soví, d’autor desconegut, i el Llibre de coc, de Rupert de Nola— fins a l’època contemporània —amb La cuinera catalana, decàleg de la cuina de la Catalunya industrial, i gastrònoms i cuiners com Ferran Agulló, Ignasi Domènech i Josep Mercader— i els nostres dies —amb Ferran Adrià, els germans Roca o Carme Ruscalleda—. Sovint, aquesta tra­dició és la base de la cuina que practiquen els restaurants que formen part d’aquest estudi. A més, la proximitat amb França, territori amb una tradició culinària avançada des de molt abans que els restaurants catalans obtinguessin el reconeixement que tenen avui, sembla que ha estat un factor clau. A aquests factors cal afegir-hi tant la demanda interior com l’exterior, que han influït en favor del desenvolupament de l’alta cuina a Catalunya; el gran impacte mediàtic de la cultura gastronòmica —sobretot des de 2013, any en què El Celler de Can Roca va ser escollit per primera vegada millor restaurant del món segons la llista The World’s 50 Best Restaurants—, i, finalment, la introduc­ció i difusió de nous productes, tècniques, receptes i maneres de fer d’una notable qualitat global, que ha originat el que es podria qualificar de revolució gastronòmica.

Els autors de Cuina de relacions són Mercè Bernardo i Raúl Escalante, professors de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, i Anna Arbussà, professora de l’àrea d’Organització d’Empreses de la Universitat de Girona. El llibre ha comptat amb la col·laboració del Campus de l’Alimentació de Torribera de la Universitat de Barcelona i de la Càtedra de Gastronomia, Cultura i Turisme Calonge-Sant Antoni de la Universitat de Girona.

«Translational medicine is based on the feedback loop “from bench to bedside and back again”, which allows the search for a cure to be complemented with the understanding of the biological basis of a disease. Specifically, the key elements of this discipline are:
1.  Basic science research defining biological aspects of a disease and effects of therapies.
2.  Human studies to define the molecular basis of a disease and provide the rationale for the development of therapeutics for human diseases.
3.  Pre-clinical experimental studies that develop principles for the application of therapies to human disease or that aim to advance research into bringing therapies into the clinic.
4.  Appropriately designed clinical trials that originate in the types of studies mentioned above, with efficacy or toxicity as an endpoint.

»Revolutionary advances in genomics, functional genomics and proteomics have allowed us to identify new diagnostic, prognostic and predictive biomarkers that are now used as tools for the precise selection of patients who might benefit from therapies or as potential surrogate endpoints. These biomarkers have the capacity to identify those patients who would obtain the most benefit from a certain therapy, and are the mainstay of precision medicine. In addition, biomarkers provide insight into the mechanisms of action of a particular drug and serve as a tool for selecting appropriate patients for enrollment in a clinical trial based on their molecular characteristics. Indeed, patient selection is one of the most important issues in designing clinical trials for targeted therapies, since the treatment being tested could appear ineffective or even deleterious in an unselected patient population.

»The use of biomarkers as surrogate markers of a pathogenic process or of drug efficacy is changing the paradigm of patient management. More and more, this is allowing a more precise approach based on the detection and targeting of specific genetic alterations in order to achieve better treatment responses. These approaches, for instance, have led to major advances in the therapeutic field of difficult-to-treat cancers. Clear examples of this include the detection of ALK fusion protein in non-small cell lung cancer (targetable by crizotinib) or BRAF mutations in melanoma (targetable by vemurabenib), which enables us to treat only those patients who will benefit from a given therapy.

»Thanks to translational research, standard-of-care treatments for many fatal diseases are moving from a plain clinical-pathological basis to a targeted approach based on the molecular characteristics of the disease. Also, the biological knowledge gained in preclinical studies is used to design clinical trials for novel therapies or diagnostic strategies. Subsequent results obtained from phase III studies whose design is based upon the understanding acquired of the molecular basis of the disease are finally incorporated into clinical practice. Thus, by having an impact on the diagnosis, prognosis and treatment of patients, translational medicine has allowed us to develop more individualized treatments for many diseases.»

La formación del carácter de los maestros reuneix vuit assaigs de diversos especialistes –escrits en anglès i castellà– que reflexionen sobre la formació del caràcter dels docents, com un dels factors bàsics per garantir la qualitat en el procés d’aprenentatge, i sobre la seva inclusió en els itineraris curriculars universitaris, un tema sempre vigent, ja que el caràcter d’un mestre pot aconseguir resultats extraordinaris o provocar efectes desastrosos en el seu alumnat.

La qüestió de la formació dels mestres s’ha enfocat històricament des de dos punts de vista: el que es fixa en l’adquisició d’habilitats pedagògiques pràctiques, i el que concedeix més importància a la relació que el docent estableix amb la persona que està aprenent i s’està desenvolupant. Aquesta segona accepció està arrelada en el caràcter del mestre, en el conjunt d’aptituds naturals que influeixen educativament i personalment en els alumnes. Dit altrament, segons aquesta concepció ser mestre té a veure amb ser d’una manera especial, i no tant amb tenir determinats coneixements i destreses. Certament, no som davant d’idees excloents ni oposades, tot al contrari: són complementàries en molts aspectes. No obstant això, la situació en què ens trobem actualment pel que fa a la preparació dels docents ens porta a fer un seguit de consideracions. La primera és que avui dia sembla que el primer patró de pensament domina sobre el segon. Durant les últimes dècades han augmentat els mètodes pedagògics, els materials curriculars, les estratègies didàctiques i tota mena de recursos que se centren en com s’ha d’ensenyar. I la formació universitària dels mestres, especialment de primària i secundària, no s’ha desentès d’aquest moviment, sinó que s’ha concebut en funció de competències, les quals, en darrer terme, es basen en la perícia i les aptituds que el docent ha d’adquirir per ensenyar de la millor manera possible. En aquest context, és possible que s’hagi arraconat la formació del caràcter del mestre i no s’hagi considerat amb l’atenció que mereix.

El llibre s’ha dividit en dos blocs. El primer és de caire teòric i inclou interessants reflexions sobre què és el caràcter o com s’ha d’entendre aquesta noció quan parlem del caràcter dels mestres; també es reflexiona sobre què és la cultura i com influeix en la manera de ser dels docents. Aquestes aportacions es van exposar en un seminari obert celebrat a la Universitat de Barcelona, en el qual es van presentar els principals resultats de la investigació. El segon bloc és de caire prospectiu i se centra en aquests aspectes: el paper del professorat universitari en la formació del caràcter dels estudiants; la influència de les classes, els seminaris, les pràctiques i la vida universitària en la formació d’una determinada idiosincràsia; la importància que tenen en el desenvolupament del caràcter els continguts que s’imparteixen en els itineraris de formació de mestres, i, finalment, l’experiència viscuda amb el programa formatiu d’instantànies culturals.

Impertinentes. El desgarro de pensar representa una doble aportació a aquest tema des d’un altre punt de vista. D’una banda, constitueix un llegat personal del seu autor, Octavi Fullat, un pensador i pedagog cabdal en la història del nostre país –un «mestre» en tota l’amplitud del terme–. I, de l’altra, fa una relació dels mestres –vint-i-un en total, entre filòsofs, antropòlegs, cineastes i escriptors– que han ajudat a forjar el seu pensament. Els «impertinents» que, en paraules del mateix autor, «m’han afectat o commogut forçant-me a discórrer de manera diferent a la que estava acostumat o en la qual m’havia instal·lat encara que fos només per conveniència».

Octavi Fullat ens ofereix en aquesta obra de gairebé cinc-centes pàgines una mena de testimoni intel·lectual, a través d’un Bildungsroman –un relat de formació– que posa de manifest els deutes envers els seus mestres-pensadors. En el volum de memòries La meva llibertat (Angle, 2006) ja va anticipar la radiografia d’aquestes vint-i-una figures –vint homes i un tema bíblic (Tomàs d’Aquino, Aristòtil, sant Agustí, Bergman, Camus, Descartes, Freud, el Gènesi, Heidegger, Husserl, Kant, Lévi-Strauss, Marx, Nietzsche, sant Pau, Plató, Sartre, Shakespeare, Unamuno, Wittgenstein i sant Joan de la Creu)– que han influït en la seva particular manera de pensar. Després d’una llarga trajectòria intel·lectual i acadèmica, Fullat traça en aquest llibre vint-i-un perfils d’autors que han marcat el seu itinerari personal, els impertinents que, al capdavall, voldria que també produïssin un cert neguit entre els lectors.

Edicions de la Universitat de Barcelona publica aquesta obra quan es compleixen cinquanta anys de l’expulsió de Fullat de la Universitat de Barcelona, arran d’haver signat amb altres professors un telegrama adreçat al ministre d’Educació demanant el cessament del rector García-Valdecasas durant els fets de la Caputxinada (1966), quan exercia de professor ajudant de la càtedra de Metafísica de la Facultat de Filosofia i Lletres.

Octavi Fullat Genís (1928), doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, va ser catedràtic de Filosofia de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 1998, any de la seva jubilació. En la seva formació van influir el fet de pertànyer a l’orde dels escolapis, en el qual va ingressar el 1943, i el d’haver estudiat al Collège de France, on va conèixer Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jules Vuillemin. Ha exercit diversos càrrecs en organismes educatius vinculats a la Generalitat de Catalunya i, des del 1995, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1994 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Ha publicat nombrosos llibres i articles sobre filosofia de l’educació –centrats sobretot en qüestions epistemològiques i axiològiques–, pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002) i L’autèntic origen dels europeus (2005). A Edicions de la Universitat de Barcelona va publicar Valores y narrativa. Axiología educativa de Occidente (2005).

La col·lecció Pedagogies UB ofereix una mirada nova a les qüestions més rellevants que afecten el món de l’educació al nostre país. Els darrers títols publicats són L’educació, una qüestió d’estat (2013) i Aprendre de lletres (2016), d’Enric Prats.

Furió va publicar ara fa dos anys El arte del grabado antiguo (Edicions de la Universitat de Barcelona), que també aplegava obres de la seva col·lecció. Malgrat que es tracta de dos llibres independents que estudien l’àmbit del gravat antic des de perspectives diferents, són el resultat d’un mateix projecte: evidenciar l’interès de l’autor per reunir una col·lecció de gravats significativa, així com la voluntat d’investigar i divulgar les creacions artístiques.

La imagen del artista se centra en les escasses imatges que evoquen el món de l’art en un sentit sociològic: mostren en quin context treballaven els artistes, per quines idees lluitaven i quines eren les seves aspiracions, com exposaven les obres al públic, qui i com les col·leccionava, i per quins canals s’oferien al mercat. La majoria dels gravats reproduïts van ser realitzats entre el segle XVI i principi del XIX, i configuren una extraordinària col·lecció de què no disposa cap museu o biblioteca d’Espanya.

A banda de presentar un conjunt d’obres en general poc conegudes, aquest volum explica des d’un punt de vista diferent —sobretot a través de testimonis visuals i no de documents escrits— aspectes destacats d’un període important de la història de l’art occidental. Cal subratllar que la major part d’estampes comentades no reprodueixen cap pintura prèvia, o, si ho fan, solen ser pintures no conservades o poc conegudes, de manera que la informació que aquests gravats aporten sobre el món de l’art és, en certa mesura, única, ja que no es troba en cap altre format.

Fins ara, les imatges d’aquest llibre han format part de tres exposicions amb obres de la Col·lecció Furió. La primera va tenir lloc a La Fontana d’Or de Girona l’any 2008. La segona, el 2009, al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. La tercera, l’actual, el 2016, al Centre Cultural el Casino de Manresa. Malgrat això, el volum no s’ha organitzat segons el model habitual de catàleg -una mena de publicació que en general comença amb un estudi introductori al qual segueixen les fitxes de les obres exposades, amb una anàlisi individualitzada i la bibliografia corresponent-. La imagen del artista permet acompanyar i complementar l’exposició, i, al mateix temps, té prou entitat per poder-se llegir de manera independent i per gaudir de vida pròpia més enllà de les sales d’exhibició. Així, doncs, els gravats es comenten al mig d’un text continu, de lectura amena però rigorós, que condueix amb fluïdesa d’una imatge a l’altra.

El llibre s’estructura en cinc apartats. El primer, titulat «Trabajo», està dedicat a estampes que mostren l’artista treballant al seu taller o estudi, o bé en el context de les primeres acadèmies. Un dels principals propòsits del volum és vincular la imatge de l’artista al món de l’art en què va viure. Imatges que mostren col·leccionistes i col·leccions —de pintura, escultura i sobretot gravat— i el corresponent mercat d’art, amb els marxants, connaisseurs i formes de venda, són el tipus d’obres que s’inclouen en el segon apartat, «Coleccionismo y mercado». Hi ha alguns exemples de com es col·leccionaven i es disposaven les obres a palaus, galeries i gabinets, així com de la seva relació amb el col·leccionista. En l’apartat «Exposiciones» s’estudien imatges relatives a les primeres exposicions d’art públiques: els Salons del Louvre i les mostres organitzades per la Royal Academy de Londres. Es tracta d’una selecció de gravats difícils de veure a Espanya que evoquen visualment un transcendental fenomen artístic i sociològic que va tenir lloc a les principals capitals artístiques europees del segle XVIII. El quart àmbit, «Conflictos y debates», agrupa obres que s’impliquen en polèmiques i pugnes pròpies del món de l’art: sobre qüestions de gust, preferències artístiques, gèneres, l’ensenyament acadèmic, i sobre aspectes relatius a rivalitats professionals. Els gravats que tracten aquest tema tan poc estudiat són molt escassos abans del 1700, però, a mesura que avança el Segle de les Llums, a França cada cop se’n produeixen més. Anglaterra és, sens dubte, el principal context del gravat crític i satíric. Finalment, les imatges que evoquen el desig de fama i posteritat dels artistes, les seves aspiracions, l’estatus que ambicionaven per a ells i la seva activitat és el tema del cinquè apartat, «Ideales y fama», que comença amb un comentari sobre la cèlebre imatge de La Malenconia de Dürer.

Vicenç Furió (Manresa, 1957), professor de Teoria i Sociologia de l’Art del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, és membre del consell de redacció de les revistes D’Art i Matèria, i del comitè científic de la col·lecció Memoria Artium, coeditada per sis universitats catalanes (UAB, UB, UdG, UdL, UPC, URV), el MNAC, i el Museu del Disseny de Barcelona. Les seves investigacions s’han centrat en temes relatius a la sociologia de l’art, el reconeixement artístic i el món del gravat. És autor de diversos llibres, com Sociologia de l’art (1995); Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico (2012), que va rebre el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art 2012; Ideas y formas en la representación pictórica (2011), i El arte del grabado antiguo. Obras de la colección Furió (2014), tots publicats en aquesta editorial. Ha comissariat, entre d’altres, les exposicions Escultures famoses. La difusió del gust per l’antiguitat i el col·leccionisme, que es va celebrar al Museu Marès de Barcelona el 2005, i La imatge de l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art, organitzada a Girona el 2008 i que també va mostrar la seva faceta de col·leccionista.

El nostre llibre de Nadal, Els tresors de la Universitat de Barcelona, trilingüe i profusament il·lustrat, és un recull dels volums antics més singulars del fons del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona. Constitueix un tast representatiu del seu excel·lent patrimoni bibliogràfic i històric. Els lectors hi trobaran una selecció de seixanta-cinc obres emblemàtiques comentades que pertanyen a un fons integrat per més de dos mil manuscrits, gairebé mil incunables i prop de cent vint mil obres impreses des del segle XVI fins a l’any 1820. El valor d’algunes d’aquestes peces és incalculable, tant per la seva antiguitat i originalitat material (contingut, enquadernació i imatges), com per l’escassetat d’exemplars que se’n conserven. La selecció inclou llibres de temàtiques molt diverses, com ara gastronomia, geografia, viatges, ciències naturals, botànica i infermeria. Hi trobem des del Libre dels feyts, de Jaume I, fins al Discours de la methode, de René Descartes, passant pel Llibre de Sent Soví, Els cent noms de Déu i l’Ars brevis de Ramon Llull, i el Mixné Torà de Maimònides, entre molts altres. Els comentaris són a càrrec de professors especialistes de diferents facultats i departaments de la Universitat de Barcelona i d’investigadors d’altres centres de recerca que han fet una síntesi dels seus coneixements amb voluntat divulgativa.

Destaquem també Cuina de relacions. Anàlisi de la concentració geogràfica de restaurants amb estrelles Michelin a Catalunya, de Mercè Bernardo, Anna Arbussà i Raúl Escalante, coeditat per Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de la Universitat de Girona. Aquest llibre, que es presentà dins els actes organitzats pel Patronat de Turisme Costa Brava Girona durant la setmana en què va tenir lloc la gala de La guía Michelin España y Portugal 2017, analitza els principals motius que expliquen la concentració geogràfica del sector de l’alta restauració a Catalunya i les causes del prestigi assolit per la cuina catalana en els darrers quaranta anys centrant-se en dos factors: la formació dels cuiners i la relació que mantenen entre ells. L’obra conté abundant informació sobre els nostres cuiners, així com les fotografies dels espais de restauració més emblemàtics.

D’altra banda, Literatura i economia, de Joaquim Perramon (ed.), recull els treballs de diversos economistes, advocats, filòsofs, filòlegs i historiadors que ens descobreixen el rerefons econòmic d’alguns dels clàssics de la literatura universal —des del Plutos d’Aristòfanes fins a El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald—, en un itinerari que ens introdueix de manera amena tant en la literatura com en l’economia.

També en el camp de l’economia mereix una atenció especial El Banc de Barcelona, 1874-1920. Decadència i fallida, de Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià i Triay, versió catalana de l’original en castellà que Edicions de la Universitat de Barcelona ha coeditat enguany amb Marcial Pons Ediciones, i segona part d’El Banc de Barcelona, 1844-1874. Història d’un banc d’emissió, obra dels mateixos autors publicada per la Generalitat de Catalunya l’any 2009. En el llibre s’analitzen les causes del declivi del Banc i s’aporten noves dades sobre les circumstàncies que el van dur al tancament, que ha estat interpretat com una evidència del fracàs financer de la burgesia catalana.

Aprendre de lletres. Literatura i pedagogia, vides paral·leles, d’Enric Prats, ofereix una mirada diferent sobre l’educació a partir de deu novel·les ben conegudes pel gran públic. De Karl Ove Knausgård a Kazuo Ishiguro, d’Emma Reyes a Vicenç Pagès, d’Edward Bunker a Enrique Vila-Matas, l’autor proposa una reflexió sobre la pedagogia a través de la literatura i ens convida a un diàleg entre aquests dos àmbits amb l’objectiu d’entendre com la ficció narrativa pot ajudar —tant en l’actualitat com en el passat— en el procés de creixement i aprenentatge, inherent a la condició humana. Es tracta d’una obra de pedagogia, de teoria de l’educació, sense cap intenció de fer crítica literària o reflexió filològica.

Pel que fa a la divulgació científica, el llibre de la col·lecció Catàlisi L’embrió inconformista. Com influeix en la nostra evolució el desenvolupament embrionari, de Jordi Garcia-Fernàndez i David Bueno, explica la contribució d’una nova especialitat científica, anomenada evo-devo (evolució i desenvolupament), que reuneix dins un mateix marc conceptual els coneixements sobre l’evolució de les espècies i el desenvolupament embrionari, essencial per comprendre els processos evolutius en els animals, inclosa la nostra espècie. Aquesta disciplina ha proporcionat nombroses sorpreses als investigadors i ha permès respondre preguntes que la teoria de l’evolució havia plantejat i que encara no havien estat resoltes. En bona part, l’evolució dels animals depèn dels seus embrions o, més ben dit, dels canvis que de forma atzarosa es produeixen en els gens que en controlen el desenvolupament.

Quant a la recerca i divulgació artística, Edicions de la Universitat de Barcelona us proposa els llibres de la col·lecció Singularitats, dedicada a donar a conèixer, des de 2012, els resultats de les línies d’estudi i dels projectes d’investigació desenvolupats pel Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (Gracmon): La naturalesa en el teatre de Guimerà. Una proposta de lectura, d’Enric Ciurans; L’escultura a estudi. Iniciatives i projectes (eBook), de Cristina Rodríguez Samaniego, Núria Aragonès i Irene Gras (coords.); Acadèmia i art. Dinàmiques, transferències i significació a l’època moderna i contemporània, d’Irene Gras i Mireia Freixa (coords.); cDf International Congress (eBook), de Lluís Bosch i Mireia Freixa (coords.); Arts i naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900, de Pere Capellà Simó i Antoni Galmés Martí (coords.) —del qual s’ha publicat també un ePub en anglès, Arts and Nature. Biology and Symbolism in Barcelona circa 1900—; La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), un camí de modernitat. Assaigs d’història local, d’Anna Calvera (coord.); Llibre de viatge (1913-1914), de Joaquim Folch i Torres, a cura de Mercè Vidal i Jansà; Diàlegs amb l’antiguitat. El clàssic com a referent en l’art i la cultura contemporànies, de Cristina Rodríguez Samaniego i Jorge Egea (coords.), i Pensar i interpretar l’oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900, de Teresa-M. Sala (coord.) —del qual s’ha publicat també un eBook en anglès, Considering and interpreting leisure. Pastimes, entertainments, hobbies and addictions in the Barcelona of 1900—. Una col·lecció de referència que segur que heu vist als aparadors de les principals llibreries.

«En tot cas, fa pensar que les ciències positives, que per mitjà d’aquestes meditacions havien de rebre una fonamentació absolutament racional, se n’hagin ocupat tan poc. Certament, després d’un brillant desenvolupament de tres segles, en el nostre temps se senten molt entrebancades per les obscuritats dels seus fonaments. No se’ls acut, però, recórrer a les meditacions cartesianes en els intents de reformar els seus fonaments. D’altra banda, pesa molt el fet que les meditacions han fet època en la filosofia en un sentit totalment únic, i justament pel seu retrocés a l’ego cogito pur. En efecte, Descartes inaugura una filosofia d’una mena completament nova: modificant del tot el seu estil, tomba radicalment de l’objectivisme ingenu al subjectivisme transcendental, que en intents sempre nous i, tanmateix, sempre insuficients, sembla tendir a una necessària figura definitiva. No alberga aquesta tendència contínua un sentit d’eternitat, per a nosaltres una gran tasca que la història mateixa ens ha imposat, a la qual estem tots cridats a contribuir?

»La dispersió de la filosofia actual en la seva laboriositat desconcertada ens fa pensar. Si tractem de contemplar la filosofia occidental des del punt de vista de la unitat d’una ciència, és manifest el declivi a partir de mitjan segle passat en comparació amb els temps precedents. En els objectius, en la problemàtica i en el mètode, aquesta unitat s’ha perdut. Quan, amb els inicis de la modernitat, la fe religiosa es va anar alienant cada vegada més en una convenció sense vida, la humanitat intel·lectual es va elevar a la nova gran fe, la fe en una filosofia i una ciència autònomes. Tota la cultura humana havia de ser guiada i irradiada per intel·leccions científiques, i transformada d’aquesta manera en una nova cultura autònoma.

»Mentrestant, però, també aquesta fe ha caigut en la impostura i en l’atròfia. No pas sense raons. En lloc d’una filosofia viva unitària, tenim una literatura filosòfica que prolifera sense límits, però gairebé incongruent; en lloc d’una discussió seriosa entre teories en pugna que, tanmateix, en la contesa palesen la seva mútua pertinença, el seu acord en les conviccions bàsiques i una fe impertorbable en una veritable filosofia, tenim un exposar aparent i un criticar aparent, la mera aparença en comptes d’un seriós filosofar els uns amb els altres i per als altres. Res no s’atesta menys aquí que un estudi recíproc conscient de la seva responsabilitat en l’esperit d’una cooperació seriosa i d’una mirada posada en resultats objectivament vàlids. Objectivament vàlids no vol dir altra cosa que resultats depurats per la crítica recíproca que resisteixen tota crítica. Però, com haurien de ser possibles un veritable estudi i una veritable cooperació, havent-hi tants filòsofs i gairebé tantes altres filosofies? És veritat que tenim encara congressos filosòfics —els filòsofs es troben, però no ho fan, malauradament, les filosofies. Els manca la unitat d’un espai espiritual en el qual puguin ser les unes per a les altres, influir-se mútuament. Pot ser que, en el si d’escoles o direccions particulars, les coses vagin millor. Atès, però, que existeixen en la forma de l’isolament, i en la perspectiva del present filosòfic en conjunt, en l’essencial es manté la nostra caracterització.

»No estem en aquest infaust present en una situació similar a la que Descartes es va trobar en la seva joventut? No ha arribat ja l’hora de renovar el seu radicalisme de filòsof principiant, i això vol dir, també, de sotmetre a una revolució cartesiana la immensa literatura filosòfica, amb el seu garbuix de grans tradicions, d’innovacions serioses, de producció literària d’acord amb les modes (que compta amb la impressió, però no amb l’estudi), i de començar amb noves Meditationes de prima philosophia? No s’ha d’atribuir al capdavall la desolació de la nostra situació filosòfica al fet que les forces impulsores que irradiaven aquelles meditacions han perdut la seva vitalitat originària, i l’han perduda perquè s’ha perdut l’esperit del radicalisme de l’autoresponsabilitat filosòfica? No pertanyeria més aviat al sentit bàsic de la filosofia genuïna l’exigència suposadament extrema d’una filosofia orientada vers l’última manca de prejudicis concebible, una filosofia que es configura en veritable autonomia des de les últimes evidències generades per si mateixa i, per això, absolutament responsable de si mateixa? L’anhel d’una filosofia plena de vida ha dut en els temps més recents a diversos renaixements. No serà precisament el que ressusciti les Meditacions cartesianes l’únic renaixement fructífer? No pas per adoptar-les, sinó per descobrir abans que res el profund sentit del seu radicalisme en el retrocés a l’ego cogito i, consegüentment, els valors d’eternitat que en brollen.

»En tot cas, amb això s’ha assenyalat el camí que va portar a la fenomenologia transcendental.

»Aquest és el camí que volem recórrer en comú; cartesianament, volem dur a terme meditacions com a filòsofs que comencen radicalment, naturalment amb una cautela crítica extrema i disposats a qualsevol transformació necessària de les velles meditacions cartesianes. En aquest camí ens cal esclarir i evitar temptadores desviacions en les quals van caure Descartes i l’època posterior.»

El volum —fruit del simposi internacional celebrat a Barcelona l’abril del 2016, i dirigit i coordinat per Rosa Alcoy— ens introdueix en l’univers singular d’aquest creador, que va descriure el món a partir de retaules, tríptics, icones, dibuixos i, segurament, gravats, amb els quals va aconseguir revolucionar el panorama de la figuració a cavall dels segles XV i XVI.

El primer bloc temàtic del monogràfic, «Perseguint una grilla: antecedents per a Bosch», aplega tres treballs ben diversos de M. Rosa Terés, Federica Toniolo i Teresa Vicens. Terés estudia el marc figuratiu de les misericòrdies dels cadirats de l’Europa gòtica per tal de configurar els idearis i les iconografies que el Bosch va tenir al seu abast, mentre que Toniolo ho fa a partir d’algunes de les miniatures més fabuloses de l’època del Renaixement italià. D’altra banda, Vicens investiga l’aportació de la tradició de la pintura flamenca del segle XV a aquests ambients abocats al canvi, de la mà d’autors com Rogier van der Weyden i d’una bona selecció de taules cèlebres.

El segon bloc, «La grilla meravellada: Bosch i l’època moderna», centrat en el temps i les derivacions immediates del Bosch, s’inicia amb un article de Carmen Garrido sobre la tècnica creativa del pintor, que dóna fonament a altres estudis sobre la significació i la història d’obres capitals del mestre. Per la seva banda, Rosa Alcoy revisa les lectures d’El jardí de les delícies i en proposa de noves, alhora que analitza el pes de la Divina Comèdia de Dante i altres fonts en aquesta creació cabdal del pintor. Magda Polo Pujadas desenvolupa el tema de la música en l’època i l’obra de Bosch per aproximar-se a l’Infern musical i a algunes de les seves particularitats substancials. Didier Martens reivindica les opinions de diferents escriptors i crítics arran de l’obra Tríptic del Judici de Bruges per mirar de discernir-ne el sentit, tot establint, de nou, un lligam amb Dante. Pau Castell acobla iconografia i història, i situa la temàtica de les bruixes en la pintura del Bosch. Sílvia Canalda i Llobet, en el marc del seu estudi sobre els novíssims de Flandes, analitza les fonts i singularitats de la Taula dels pecats capitals i posa de manifest el contrapunt amb altres representacions dels novíssims que localitza en el context català. Tanca aquest segon bloc l’article de Marc Borràs, que es proposa recuperar algunes de les creacions perdudes del gran pintor del Brabant a partir de la influència que van exercir en Hieronymus Cock.

Tal com destaca Alcoy en la introducció, el problema per interpretar l’obra del Bosch rau en el fet que «en el transcurs dels segles s’han oblidat alguns dels codis de la seva creació i —cosa que és pitjor— s’han creat expectatives paral·leles, que superen o transgredeixen en diversa mesura els seus objectius originals».

La tercera part del volum, «La grilla experta: un món postbosquià contemporani», està dedicat a les influències que el Bosch ha exercit en l’art contemporani. José Enrique Monterde analitza la presència de l’artista en el cinema, tant de caràcter documental com de ficció o d’assaig. Els articles de Manel García Clavero i d’Aleix Roig estudien, respectivament, la recuperació que van fer Joan Ponç i Modest Cuixart de la iconografia del pintor flamenc. Maria Moreno investiga les possibilitats de l’excretor de monedes, detall de l’Infern d’El jardí de les delícies, i les seves seqüeles potencials en l’art escatològic contemporani. Marta Piñol recull les vessants bosquianes del videoart i de l’art digital o new media art com un camí ple de possibilitats, sovint marcat per l’experimentació i per un afany d’apropiació de l’obra del Bosch. Daniel López del Rincón ens explica, en canvi, una única obra: el suggeridor vídeo Civilization, de Marco Brambilla (2008); es tracta d’un nou tríptic i de la invenció d’un nou Jardí en què tenen cabuda múltiples citacions cinematogràfiques. Per tancar el monogràfic, Rosa Alcoy i Alba Barceló revisen algunes cobertes de llibres i caràtules de discs resoltes a partir de la pintura del Bosch, i fan un recorregut breu per obres literàries, d’assaig històric, filosòfic i científic que, exceptuant els llibres més estrictament artístics o consagrats al pintor, obren finestres al coneixement de la seva fortuna en el terreny editorial.

Rosa Alcoy (Barcelona, 1959) és catedràtica d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, creadora i directora del grup consolidat EMAC Romànic i Gòtic, i del 1997 ençà coordina diversos projectes per a la catalogació i estudi de l’art català conservat fora de Catalunya, així com les Accions integrades Itàlia-Espanya. Juntament amb Magda Polo Pujadas, dirigeix Matèria. Revista internacional d’Art, del Departament d’Història de l’Art de la UB. Experta en pintura medieval, ha publicat també estudis sobre escultura gòtica i art dels segles XIX i XX. Mereixedora de diversos guardons, com ara el Premi Iluro de monografia històrica i el Premi Vilafranca, ha coordinat catàlegs i ha comissariat diverses exposicions. És autora dels llibres El cementiri de Lloret de Mar: indagacions sobre un conjunt modernista (1990); Pintures del gòtic a Lleida (1990); Joan Mates, pintor del gòtic internacional (1997); El retaule de Santa Anna del castell de l’Almudaina i els seus mestres (2000); Eduard Alcoy a Mataró (2000); San Jorge y la princesa: diálogos de la pintura del siglo XV en Cataluña y Aragón (Edicions de la UB, 2005), i La Catalogna e Bizancio dal romanico al gotico (2014). Com a curadora ha publicat, a Edicions de la UB, El romànic i el gòtic desplaçats (amb Pere Beseran, 2007), Art i devoció a l’Edat Mitjana (amb Pere Beseran, 2011), Art fugitiu. Estudis d’art medieval desplaçat (2014) i L’art medieval en joc (2016). S’interessa especialment pels estudis de pintura, iconografia i teoria de l’art, i per la il·lustració de manuscrits, camp en què destaquen contribucions sobre el Llibre d’Hores de Maria de Navarra, el Saltiri anglo-català de París (ed. M. Moleiro) i altres còdexs vinculats al taller i l’entorn de Ferrer Bassa. El 2015 fou assessora científica de l’exposició Hagadàs Barcelona. L’esplendor jueu del gòtic català (MUHBA).

Aquest llibre, darrer títol de la col·lecció Catàlisi de divulgació científica, presenta un panorama de la biologia actual sota el paradigma del procés evolutiu. Escrit per un equip multidisciplinari de professors i professores de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, explica les descobertes d’alguns científics (Lyell, Darwin, Pasteur, Jenner, Watson, Crick, Wilkins, Franklin, etc.) amb l’objectiu de respondre les grans preguntes que s’han anat plantejant generació rere generació: en què consisteix el fet de viure? Què diferencia la matèria viva de la inerta? Com va aparèixer la vida? Per què hi ha tantes espècies diferents d’éssers vius? Com han anat evolucionant? Si la vida sembla tan fràgil, com s’explica la seva persistència? L’obra les respon d’una manera planera, però amb profunditat i amb rigor científic. En els diferents capítols se sintetitzen anys i anys de recerca de molts investigadors que, al llarg del temps, han contribuït al coneixement de la biologia actual. Els autors, especialistes en les diverses branques de la biologia, expliquen de forma entenedora, amb anècdotes i dades sorprenents, qüestions fonamentals i fascinants dels éssers vius: el seu origen, els grans grups que hi ha en l’actualitat, com s’ho fan per sobreviure i reproduir-se, i com han anat canviant al mateix temps que el nostre planeta.

La col·lecció Catàlisi, iniciada el 2007 i dirigida per David Bueno, ha editat una vintena de títols, alguns dels quals en català i en castellà, i una bona part disponibles en eBook. Amb una temàtica àmplia i de la màxima actualitat, les obres estan orientades a generar un debat fructífer tant en la comunitat científica com en l’opinió pública. Destaquem que un dels darrers volums, La ciència en la literatura, de Xavier Duran, ha rebut el Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca (Altres Ciències) 2016, i que l’autor de La saviesa combinada, Joandomènec Ros, president de l’Institut d’Estudis Catalans i professor de la Universitat de Barcelona, va ser guardonat, també el 2016, amb la Creu de Sant Jordi. Els últims títols de la col·lecció són L’embrió inconformista, de Jordi García-Fernández i David Bueno, i La química de cada dia, de Claudi Mans.

Els autors d’Una meravella anomenada vida són professors i investigadors de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona: Francesc Mestres i Josefina Martínez, del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística; Maria Soley, del Departament de Bioquímica i Biomedicina Molecular; Maria Isabel Álvaro, Bàrbara Àrias, Núria Bonada, Néstor Hladun, Gustavo Llorente i Maria Dolors Vinyoles, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals, i Maria Carme Auladell i Jaume Ferrer, del Departament de Biologia Cel·lular, Fisiologia i Immunologia.

«El profit, tanmateix, es pot obtenir generant riquesa o bé apropiant-se de les rendes dels altres.

»Respecte a la generació de riquesa, diu Pla:

»“El profit també està íntimament relacionat amb la sagacitat i la qualitat de les inversions. Les inversions equivocades, basades en l’amor propi, de vegades en el patriotisme cridaner o en la ignorància, poden ser una pèrdua seca, total i definitiva, la dilapidació de grans quantitats d’esforç i de temps. El problema de les inversions és, doncs, delicadíssim” (33, 315).

»Les fortunes es fan generalment per l’acumulació d’un negoci ben plantejat (24, 128). I quines qualitats es necessiten per plantejar bé un negoci? Doncs intervenen la diligència, els coneixements, la informació, la sagacitat de l’element personal encarregat de la seva gerència (24, 161).

»I l’ètica? Importantíssima. En tenim un exemple en el panegíric que dedica a Francesc Moragas, segons el qual fou un home d’acció, pràctic, d’una intel·ligència oportuna i poc aparatosa, esportista, d’unes conviccions clares, ètic, bondadós i catalanista, que impulsà enormement l’estalvi de Catalunya, recuperà l’estalvi de la Vall d’Aran, salvà el petit estalvi mallorquí i realitzà moltes obres benèfiques.

»“L’orgull de La Caixa el tenia, això sí. Els millors locals, la millor organització, les millors infermeres, les millors instal·lacions, eren les de La Caixa”. En una placa per celebrar els vint-i-cinc anys “li posaren un elogi dit amb una precisió poc habitual en aquesta mena d’homenatges oficials: s’hi parla de ‘la eficaz bondad’ d’en Moragas” (43, 610).

»Observeu que els capitans d’empresa de Pla són homes d’acció que, per navegar, necessiten qualitats (coneixements, informació, intel·ligència...), però en cap cas són homes d’observació. La conversa de Pla amb un banquer és fonamental:

»“—Tindria l’amabilitat de descriure’m una manera concreta i eficient de fer diners?
—No en conec cap, de concreta i eficient. Enriquir-se és una activitat inconscient. És una activitat merament empírica que no obeeix a cap principi ni a cap llei. Si vostè hagués nascut per a ésser ric, ja no m’hauria fet aquesta pregunta...
—I per què?
—Perquè l’adquisició d’una fortuna no es raona, es fa simplement.
—Així, profetitza la meva pobresa...
—La profetitzo, hélas, totalment” (24, 168).

»En un hipotètic manual de navegació per a capitans d’empresa, hi inclouríem, en positiu, les qualitats del coneixement, la informació, els principis clars, la intel·ligència, la sagacitat, la bondat, etc. I en negatiu, com a vicis, la creació de diner, el monopoli (especulació) i la corrupció, d’acord amb el que Pla condemnava.

»Els procediments per apropiar-se de la riquesa d’altri es basen en aquests vicis, que acostumen a anar acompanyats de la confusió. El sistema financer, quan es crea diner, calla; el monopolista sol fer veure que és una empresa dinàmica i competitiva i el corrupte vol passar per just. La generació de riquesa necessita un sistema financer i un sector públic que doni suport a l’empresa i no la dificulti. Pla és molt crític amb tots dos, però, evidentment, aspira que això sigui possible.

»“[...] retornar pel camí de la banca privada és sa i positiu. La banca privada no pot ésser un simple intermediari entre l’estalvi dels seus dipositants i les inversions que realitzen organismes estatals o paraestatals. La banca privada ha de tornar a les seves funcions naturals de foment de la inversió privada. D’aquesta manera podria tornar l’eficiència que tingué en altres èpoques en què es mostrà capaç de finançar l’economia mundial del dinou i la primera fase de la industrialització. Però per això s’ha de superar l’etapa de paràlisi professional que encara existeix en alguns països” (33, 315).

»D’aquí s’ha d’agafar la idea: el sistema financer, en conjunt, ha de prestar una gran varietat de serveis, i un d’aquests serveis importants és la canalització de capital cap a la iniciativa empresarial. Però bé, poc convençut estava Pla amb la banca. Dues vegades en la seva obra fa servir, sense esmentar la font, com és habitual, una frase de Mark Twain en què compara els banquers amb aquell que et proporciona un paraigua quan fa sol: “El banquer és un senyor que ens presta el paraigua quan fa sol i ens l’exigeix quan comença a ploure” (36, 190). L’altra citació és l’episodi d’una tertúlia de cafè a El quadern gris (1, 141).

»I la borsa? No en parla gaire, o gens, si tenim en compte la punta que es pot treure d’aquest tema. Quan tracta de la borsa no ho fa considerant-la un instrument per finançar les empreses, sinó des del vessant del rendista, que és el qui viu (o potser mor) de renda. I, des del meu punt de vista, diu una cosa interessantíssima:

»“Com administrar una fortuna, doncs? Quan en l’època dita normal hom feia aquesta pregunta a un expert —en la hipòtesi que existeixin aquesta classe d’experts—, us solia dir: ‘Compri una mica de tot: uns valors de renda, uns valors industrials, una casa a Barcelona, una finca rústica, que, encara que doni poc, un dia o altre pot servir...’. Aquest era el consell de l’eclecticisme, del repòs, de la prudència, el consell de les compensacions. Ja se sap que, quan baixa el preu del diner, puja el preu de les sabates i dels ous ferrats, i que, quan baixen els valors de renda, pugen els valors industrials, que el preu de la terra segueix el preu de l’or. Això ho saben les criatures de bolquers i els borsistes, malgrat que aquests senyors són d’un maquiavel·lisme tan repatani que es veu de seguida que només diuen el que els convé” (24, 170).

»“És clar, però, que, malgrat aquestes sàvies i prudents consideracions, de l’establiment de compensacions racionals, hom pot quedar pelat com aquell que menja un préssec. De vegades tenir moltes coses al cap produeix el mateix efecte que no tenir-hi res. De vegades, a força de mirar, hom acaba per no veure-hi gens” (24, 171).

»Aquesta estratègia de fer una cistella per minimitzar el risc correspon a la concepció dominant en el camp de les finances i ha estat construïda per economistes de tant renom com Modigliani, Markowitz, Muller, Sharpe... A mi em sembla bé —o, més ben dit, comprenc— que els inversors passius, mers espectadors del que passa, reparteixin els seus diners en cistelles de valors tal com recomanen aquests economistes; però quan l’inversor és actiu, i per tant s’implica en el projecte, jo sóc del mateix parer que Pla i que l’inversor Warren Buffet (1991) quan afirma que “[...] és un error pensar que es limita el risc escampant capital entre empreses que es coneixen poc i no es té cap raó per a confiar-hi..., el coneixement i l’experiència estan definitivament limitats i rarament hom pot conèixer més de dues o tres empreses.”

»I, per aquesta raó, coincideixo amb l’estratègia que manifestava Keynes (1934): “Estic més i més convençut que el millor mètode d’invertir és col·locar grans sumes en empreses que hom creu conèixer i que confia en la seva direcció.”

»En el tema de la inversió, Josep Pla fila prim, i jo no he estat capaç de trobar on es va poder inspirar. Benjamin Graham, un guru de Wall Street que és el referent teòric de Warren Buffet, publicà l’any 1949 un treball sobre inversió titulat L’inversor intel·ligent que encara avui s’està reeditant. Tal inversor intel·ligent tenia totes aquestes qualitats apuntades per Pla: coneixement, informació, intel·ligència, sagacitat... Encara que això de Wall Street quedi lluny de l’Empordà, Pla corria per allà l’any 1955 i economistes que parlin extraordinàriament clar, com a Pla li agradava, i més en l’àmbit de les finances, n’hi ha pocs. Deixo el dubte aquí.»

Heus aquí un tast de les darreres novetats, algunes de les quals publicades també en paper i d’altres en format exclusivament digital:

Diaris (1969-1972) [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08578] és el segon volum de les memòries del director teatral i professor d’arts escèniques Ricard Salvat, inèdites fins ara; el 2016 se’n va publicar (en paper i en eBook) el primer. Es tracta d’un ambiciós projecte editorial que donarà a conèixer, en deu volums ordenats cronològicament, els dietaris que l’autor escriví entre 1962 i 2009, any de la seva mort. Aquests Diaris contribueixen a mostrar Salvat més de prop i ajuden a comprendre millor el caràcter, l’obra i les circumstàncies d’un personatge cabdal de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX.

Past and Power: Public Policies on Memory. Debates, from Global to Local [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08556], de Jordi Guixé i Coromines (ed.), reuneix les aportacions d’experts d’arreu d’Europa i d’Amèrica Llatina que analitzen com els ciutadans i els seus governs s’han enfrontat amb el seu passat, els diferents relats que s’han construït tant a nivell nacional com internacional, i les lluites polítiques i socials que han comportat. L’obra, editada en anglès i en castellà, neix del compromís de l’Observatori Europeu de Memòries, de la Fundació Solidaritat de la UB, per dotar de nous instruments d’anàlisi i debat que les instàncies europees haurien de tenir en compte a l’hora de gestionar polítiques públiques de memòria.

L’ePub cDf Internacional Congress [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08250], de Lluís Bosch i Mireia Freixa (coords.), aplega les actes del I Congrés Internacional coupDefouet, que va tenir lloc a Barcelona el 2013 i que consolida la capital catalana com a punt de referència del modernisme. Aquell 2013 es van complir deu anys de l’aparició de coupDefouet, la revista semestral de l’Art Nouveau European Route / Ruta Europea del Modernisme (ANER) —una associació de municipis i altres entitats locals per promoure i divulgar conjuntament el patrimoni modernista— que s’ha convertit en un referent indiscutible per al coneixement i la difusió d’aquest moviment artístic que defineix alguns conceptes centrals de l’Europa contemporània.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Singularitats, que, sota la direcció de Teresa-M. Sala, té l’objectiu de donar a conèixer els resultats de les investigacions desenvolupades per GRACMON, grup de recerca especialitzat en l’estudi del modernisme, el noucentisme, la història del disseny a Catalunya i la cultura i les arts a la ciutat de Barcelona. Altres llibres d’aquesta col·lecció publicats en format electrònic són: Considering and interpreting leisure. Pastimes, entertainments, hobbies and addictions in the Barcelona of 1900 (ePub) [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07727], de Teresa-M. Sala (coord.); The arts and nature. Biology and Symbolism in Barcelona circa 1900 (ePub) [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08349], de Pere Capellà Simó i Antoni Galmés Martí (coords.), i L’escultura a estudi. Iniciatives i projectes (eBook) [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08468], de Cristina Rodríguez Samaniego, Núria Aragonès i Irene Gras (coords.).

Morir en libertad [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08496], d’Albert Royes (coord.), és un títol de la Col·lecció de Bioètica —dirigida per María Casado— en què diferents especialistes reflexionen sobre el tema, sempre polèmic, del dret a una mort digna i aporten arguments a favor de la despenalització de l’eutanàsia i el suïcidi assistit, en tant que drets fonamentals que l’Estat hauria de garantir als ciutadans d’acord amb la tendència de la major part dels països del nostre entorn. El llibre també exposa quin és l’estat de la qüestió pel que fa a la problemàtica ètica, jurídica i política que suscita aquest tema, ja que la reivindicació del dret a morir amb dignitat comporta la necessitat d’assegurar-ne les garanties legals, sanitàries, etc., i també d’obrir un debat social que determini l’abast dels canvis que cal promoure.

Altres títols de la col·lecció en format eBook són: La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos de la Unesco y la discapacidad, [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08063], de María Casado y Antoni Vilà; ADN forense: problemas éticos y jurídicos [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08044], de María Casado i Margarita Guillén (coords.); Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07947], d’Eleonora Lamm; La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=07884], de Lídia Buisan, i Desapariciones forzadas de niños en Europa y Latinoamérica. Del convenio de la ONU a las búsquedas a través del ADN [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08196], de María Casado i Juan José López Ortega (coords.)

Els ritmes de la vida. Com la cronobiologia ens ajuda a viure millor [http://www.publicacions.ub.edu/ficha.aspx?cod=08243], de Trinitat Cambras i Antoni Díez, és una obra que ens demostra com tots els organismes de la terra estan sotmesos als canvis cíclics de la natura, i com el temps marcat per aquest rellotge natural al llarg de l’evolució ha condicionat la nostra biologia. La cronobiologia és precisament la ciència que s’ocupa d’estudiar aquests ritmes, i en el llibre es mostra com es manifesten els ritmes naturals en els éssers vius, tant en les plantes i els animals en el seu entorn natural com —amb un èmfasi especial— en els éssers humans. També s’indiquen les bases fisiològiques i anatòmiques del rellotge biològic i, finalment, es palesa com els canvis que la societat moderna imposa en els ritmes diaris poden afectar la salut de les persones i modificar aspectes de la seva vida.

Els eBooks d’Edicions de la UB també estan disponibles a través de la plataforma Amazon [www.amazon.es] i a través de la plataforma UNE [http://www.unebook.es/es/], que aplega les novetats i el fons editorial de la Unión de Editoriales Universitarias Españolas (UNE), l’associació que agrupa seixanta-nou editorials i serveis de publicacions de les universitats espanyoles i altres centres d’investigació. Les editorials universitàries integrades en aquesta associació sumen en els seus catàlegs 51.000 títols vius i anualment publiquen 4.700 títols.

L’obra, de gran format i il·lustrada a tot color, s’endinsa en la trajectòria empresarial de la companyia al llarg de més de dos-cents anys, fent valer allò que tan bé va definir Jaume Vicens Vives en la seva conferència de 1958 al Cercle d’Economia per referir-se a l’esperit que va fer possible el trànsit d’una economia agrària a una de moderna a Espanya: «El capitán de industria español en los últimos cien años».

L’empresa Miquel y Costas & Miquel (MCM), situada a Capellades i dedicada a la manufactura de paper, és líder al mercat espanyol, amb una quota del 80% en el paper de fumar, i una de les que domina el mercat internacional, amb una quota del 5% mundial —exporta el 75% de la seva producció—. Assolir l’èxit actual, amb interessos repartits per Europa i l’Amèrica Llatina, no ha estat fàcil per a la companyia, i la seva història és un exemple de com les empreses de base familiar han sobreviscut gràcies al compromís amb l’especialització, la innovació, la versatilitat i el dinamisme, adaptant-se a un entorn canviant.

L’autor, que ha realitzat aquesta recerca al llarg de cinc anys, ha organitzat el contingut del llibre en tretze capítols que segueixen un estricte ordre cronològic i que, alhora, s’han agrupat en cinc blocs, atenent a l’evolució del sector paperer a escala espanyola i catalana.

El primer bloc es remunta a l’origen de l’activitat paperera de la família Miquel, als segles XVII i XVIII, després de tractar el desenvolupament d’aquesta indústria a Espanya i Catalunya. El segon se centra en el període que va des del principi del segle XIX fins a 1880, època en què s’assoleix el sostre de la fabricació manual i s’inicien les activitats dels Miquel a Cuba. El tercer bloc, entre 1880 i 1936, comença amb un apartat introductori dedicat al declivi de la fabricació manual i a la modernització empresarial, exemplificada en la creació de la Paperera Espanyola. El cos d’aquest apartat el componen tres capítols que analitzen la gènesi del projecte empresarial fins a la seva incipient maduresa. L’element articulador és la confirmació de MCM com una empresa estrictament exportadora, perfil que va conservar fins a l’inici de la dècada de 1930. El quart bloc consta de cinc capítols. El primer estudia l’evolució de MCM durant la Guerra Civil i les vicissituds que va viure la família Miquel en aquells anys. El segon té l’eix en els temps de l’autarquia, tot i que es tanca el 1964, data en què MCM endega els seus projectes de modernització. Els dos primers tenen, doncs, una certa unitat temàtica i argumental: el replegament de MCM en el mercat espanyol. El tercer i el quart capítols es focalitzen en l’etapa que va de 1964 a 1975, marcada per dos fets crucials: l’entrada en l’accionariat del Banc Exterior d’Espanya i la fusió amb l’empresa valenciana Payá Miralles. L’últim capítol del quart bloc es dedica a la primera dècada de la nova MCM, en què es van reforçar algunes especialitzacions i es va recuperar el ritme exportador. El punt final d’aquesta fase se situa l’any 1986, quan comença a intensificar-se la presència d’accionistes aliens a la família fundadora. El cinquè bloc i últim abasta des de 1986 fins al present i es compon de tres capítols en què s’analitzen els anys d’agitació de MCM, a causa de la voluntat de vendre del principal accionista i de les fortes inversions, la gènesi d’un nou model de gestió derivat de l’arribada a la presidència de Jordi Mercader Miró i l’oferta pública de venda (OPV) de 1996, amb la qual es van estabilitzar els accionistes de referència. L’últim capítol comprèn des d’aquest any fins a l’actualitat.

Miquel Gutiérrez-Poch (Còrdova, 1963), doctor en Geografia i Història, és professor del Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, on imparteix docència en els estudis d’Administració i Direcció d’Empreses i Economia. Està especialitzat en l’estudi de la història industrial espanyola, especialment del sector paperer, temàtica sobre la qual ha editat diferents articles i llibres. És editor de la Revista de Historia Industrial —que publica, des de fa gairebé vint anys, el Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona—, dedicada a la història econòmica i empresarial, amb especial preferència per les activitats industrials.

En aquest llibre es presenten, agrupades en tres blocs temàtics, les reflexions de l’antropòloga Maria Jesús Buxó sobre la tecnologia com a expressió més genuïna de la creativitat i la innovació. El leitmotiv d’aquest recull d’articles és la formació de paisatges tecnològics emmarcats en la transactivitat dels sistemes culturals i de coneixement. La tecnologia concebuda com a paisatge connector i cultura en acció.

La primera part, «Futuribles tecnoculturales de hoy», tracta sobre l’evolució postmoderna i constructivista de l’antropologia i el seu efecte immediat en la redefinició completa del concepte d’etnografia, incorporant-hi la subjectivitat, el relativisme històric i contextual, i la pluralitat de veus.

En la segona part, «Tecnologías de la comunicación y gestión de la identidad», es recullen una sèrie d’articles d’arrel etnogràfica sobre l’evolució de les tecnologies de la comunicació en llocs tan diversos com el sud-est dels Estats Units, Espanya o Catalunya, enteses com a sistemes organitzats de relacions tecnosocials i de poder que reconfiguren les identitats.

La tercera part, «Del paisaje a los escenarios de acción», versa sobre les implicacions de l’antropologia referida al disseny de polítiques culturals sobre escenaris tecnosocials específics i conflictius, com ara la intervenció educativa en el trànsit viari o la transparència informativa en les aplicacions nanomèdiques. L’autora mostra com la complexitat dels casos fa insuficient el seguiment de criteris i protocols preestablerts, i aposta pel disseny de models alternatius, que requereixen un treball etnogràfic previ per definir i emmarcar els problemes.

Maria Jesús Buxó Rey (Sabadell, 1946) ha estat catedràtica d’Antropologia Cultural de la Universitat de Barcelona, i professora visitant a la Carnegie Mellon University (Pittsburgh) i a l’Institut de Relacions Internacionals de la Cornell University (Nova York). Ha realitzat treballs de camp sobre revitalització ètnica i innovació tecnocultural en relació amb les cultures quítxua (Perú), quitxé (Guatemala), hispana i xicana (Nou Mèxic), com també al campus de la Carnegie Mellon University i a la comarca del Vallès (Catalunya). Així mateix, ha dut a terme projectes d’antropologia aplicada sobre seguretat i risc viaris, i sobre l’impacte cultural de la nanotecnologia. La seva producció científica s’ha materialitzat en unes dues-centes referències entre monografies, articles en revistes i participació en obres col·lectives.

Aquest segon volum dels Diaris abraça del 5 de gener de 1969 al 17 de desembre de 1972. Comença quan Ricard Salvat encara treballa a Portugal, contractat pel Círculo de Iniciação Teatral da Academia de Coimbra (CITAC), fent-hi classes de teatre i dirigint-hi espectacles durant cinc mesos, i finalitza amb la seva participació en el Seminari sobre Teatre Espanyol a París, immediatament abans de marxar als Estats Units.

El lector trobarà en aquest llibre diversos fils conductors dels diaris salvatians, i un dels principals és la seva dedicació en cos i ànima a les arts escèniques. Tot i les dificultats amb què va topar per desenvolupar la seva tasca a causa de la dictadura, Salvat va continuar dirigint i estrenant obres d’autors de procedències i estètiques diverses, per tal de bastir un repertori que estigués en sintonia amb l’hora europea: en primer lloc, de la dramatúrgia catalana clàssica (La filla del mar, d’Àngel Guimerà) i contemporània (Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu – Ricard Salvat, segona versió; Mort de dama, de Llorenç Villalonga; Galatea, de Josep Maria de Sagarra, i Defensa índia de rei, de Jaume Melendres); en segon lloc, de la dramatúrgia espanyola clàssica (El caballero de Olmedo, de Lope de Vega; Ligazón i El embrujado, de Ramón del Valle-Inclán) i contemporània (Guadaña al resucitado, de Ramón Gil Novales); en tercer lloc, de la dramatúrgia alemanya contemporània (Brecht mais Brecht; Un home és un home, de Bertolt Brecht) i emergent (Insults al públic, de Peter Handke), i, finalment, de la dramatúrgia mexicana (El tuerto es rey, de Carlos Fuentes). Dins aquest àmbit de direcció teatral s’insereix la continuació de la seva feina com a director i docent de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), així com la direcció del Teatro Nacional de Barcelona (TNB) –un projecte centralitzador imposat per la «política cultural» del franquisme–, càrrec que Salvat va acceptar amb l’objectiu d’intentar canviar el règim «des de dins», en el qual no va reeixir.

El segon fil conductor dels diaris el constitueix la dedicació vocacional de Ricard Salvat a la docència universitària. En condicions precàries, com a professor no numerari vinculat inicialment al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona –creat el 1969 i dirigit per Antoni Comas–, hi va fer classes de literatura catalana, arts escèniques i teoria de l’art. En paral·lel a aquesta activitat i a moltes altres, Salvat va començar la tesi doctoral, dirigida per Antonio Vilanova, sobre les idees estètiques del naturalisme en l’obra d’Émile Zola i la seva relació amb els corrents teatrals del segle XIX, que va presentar el 1973.

El tercer fil és la seva projecció pública creixent, tant dins com fora del país, gràcies a l’ampliació de la seva nodrida xarxa de contactes i al fet de ser present en diversos fòrums teatrals, artístics i cinematogràfics. Als contactes internacionals a Alemanya (Walter Biemel, Irma Sander), Cuba (Adolfo Gutkin, José Triana), Portugal (Bernardo Santareno) i Brasil (Luís de Lima), cal afegir-hi l’interès per afermar lligams amb intel·lectuals espanyols (Ángel Berenguer, Juan Antonio Hormigón, Enrique Llovet, Alfredo Matilla, Manuel Martínez Mediero, José Monleón, César Oliva, Martín Recuerda, José Ruibal, Alfonso Sastre), gallecs (Xesús Alonso Montero, Eduardo Blanco Amor, Isaac Díaz Pardo, Alberto Míguez), llatinoamericans (Carlos Fuentes, Gabriel García Márquez, Luisa Mercedes Levinson, Mario Vargas Llosa, Maruxa Vilalta), italians (Flavia Paulo) i anglesos (George E. Wellwarth). En l’àmbit català, a més de comptar amb els amics i col·legues propers generacionalment o en el tracte (Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Jordi Pere Cerdà, Antoni Comas, Xavier Fàbregas, Terenci Moix, Josep Maria Muñoz Pujol, Arnau Olivar, Artur Quintana, Joan de Sagarra, Robert Saladrigas, Francesc Vallverdú, Pere Verdaguer, Francesc Vicens, per citar-ne només alguns), també va establir un pont de reconeixement amb els escriptors de la preguerra (Avel·lí Artís-Gener «Tísner», Agustí Bartra, Xavier Benguerel i, encara que amb més distància que en els anys anteriors, Salvador Espriu).

A més de les vicissituds professionals, els escrits de Ricard Salvat recullen altres reflexions de caràcter més íntim, com la lluita per superar els duríssims embats de la vida, sobretot per causa de la greu malaltia de la seva primera filla, detectada el 1970, i el pelegrinatge que va suposar per a la família (metges, intervencions i tractaments mèdics).

En definitiva, aquest segon volum dels Diaris palesa la imatge de Salvat com un home de teatre polièdric i contradictori, intel·lectual compromès i sui generis, que intenta consolidar la seva posició professional i atendre múltiples fronts per fer-se un nom i un lloc en el precari ecosistema cultural català de final dels anys seixanta i començament dels setanta del segle passat. Mostra també la percepció de l’autor de no ser prou valorat pels cercles intel·lectuals i teatrals del país, una sensació de menyspreança que anà en augment i que esdevingué una de les constants de la seva trajectòria.

Ricard Salvat (1934-2009) fou escriptor, dramaturg i professor universitari, a més d’un dels noms de referència del teatre català, director d’obres que van marcar època. El 1960 va fundar, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i, el 1975, l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat. Va ser director del desaparegut Festival Internacional de Teatre de Sitges entre 1977 i 1986, any en què fou nomenat catedràtic d’Arts Escèniques a la Universitat de Barcelona. També va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Tortosa Entre Cultures, celebrat els anys 2004, 2005 i 2006.

Iniciat en l’escriptura, el 1959 va guanyar la darrera convocatòria del Premi Joanot Martorell amb l’obra Animals destructors de lleis. El 1965 va estrenar al teatre Romea Ronda de mort a Sinera sobre textos de Salvador Espriu, considerada una peça fonamental del teatre català contemporani i que va convertir Espriu en l’anomenada «veu del poble». Així mateix, va dur a escena moltes altres obres, com ara Solitud de Víctor Català, Yerma de Federico García Lorca, El adefesio de Rafael Alberti, La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht, La filla del mar d’Àngel Guimerà, El embrujado de Ramón María del Valle-Inclán, Les bacants d’Eurípides o L’amansiment de la fera de William Shakespeare. El 2008 va dirigir la seva darrera obra teatral, Un dia. Mirall trencat, al teatre Borràs de Barcelona, un muntatge basat en la novel·la de Mercè Rodoreda que es va representar quan es complia el centenari del naixement de l’autora. Entre les obres en prosa de Ricard Salvat destaquen Els meus muntatges teatrals (1966), El teatre contemporani (1966), Sempre la llum (1975) i Escrits per al teatre (1990); i, entre les obres teatrals, Mort d’home (1961), Nord enllà (1965), Ronda de mort a Sinera (1966) i Salvat-Papasseit i la seva època (1981). Va rebre la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de Teatre (1999) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2003), entre altres guardons i reconeixements.

«Este cambio trascendental se produce en el siglo que algunos han llamado “de la biopolítica”, porque las políticas sociales y económicas tienen un núcleo aglutinador muy potente relacionado con lo biológico, lo genético, la reproducción, la biotecnología, la medicina, los seguros de salud, los medicamentos... Como dijo Foucault, “para la sociedad capitalista es la biopolítica lo que importa sobre todo, lo biológico, lo somático, lo corporal. El cuerpo es una realidad biopolítica; la medicina es una estrategia biopolítica”. Foucault utilizó el término “biopolítica” en 1974, en una conferencia que tuvo lugar en la Universidad de Río de Janeiro, titulada “El nacimiento de la medicina social”, luego impartió un curso en el Collège de France (1978-1979) sobre “La naissance de la biopolitique”, en el que precisó: “Entiendo por ‘biopolítica’ la manera en que se ha intentado racionalizar, desde el siglo XVIII, los problemas planteados a la práctica gubernamental por los fenómenos propios de un conjunto de seres vivos constituidos en población: salud, higiene, natalidad, longevidad, razas... Conocemos el lugar creciente que estos problemas han ocupado desde el siglo XIX y los envites políticos y económicos que han supuesto hasta hoy”. La senda crítica que inició Foucault se ha ampliado con aportaciones de otros autores como Giorgio Agamben (Homo sacer. El poder soberano y la nuda vida), Paolo Perticari (Biopolitica minore), Roberto Esposito (Bíos. Biopolitica e filosofia), Franck Magnard y otros (Le spermatozoïde hors la loi: de la bioéthique à la biopolitique).

»Otros autores han hablado de biopolítica en otros sentidos. Por ejemplo, Agni Vlavianos-Arvanitis, una griega que fundó y preside la Organización Internacional de Biopolítica, considera necesario desarrollar una concepción de la biocultura para fomentar acciones colectivas a favor del medio ambiente y formas de vida saludables y armoniosas con el entorno. Agnes Heller y su marido, Ferenc Fehér, publicaron en 1995 su libro Biopolítica: la modernidad y la liberación del cuerpo, en el que se referían a las reivindicaciones y los debates de los grupos radicales provida, proaborto, defensores y detractores de las técnicas de reproducción humana asistida, feministas, ecologistas, etcétera, así como a la influencia política de dichos movimientos y las contradicciones que encierran sus postulados.

»No entraremos ahora en estas distintas maneras de analizar los fenómenos biopolíticos, pero es provechoso tener presentes algunos hechos que caracterizan el desarrollo de las instituciones sanitarias del último siglo y su dependencia de los poderes políticos y económicos; las formas de organización y de atención están sujetas a dicha relación. Desde finales del siglo XIX se han ido implantando sistemas de cobertura médica, organizados por el Estado; el primero fue decretado por Bismarck, que hizo obligatorio un seguro mínimo de enfermedad, invalidez y vejez e instauró una red de salud pública en la que el Estado asumió la autoridad sanitaria; las aportaciones económicas dependían de los trabajadores, asociaciones y gremios, y tenían la garantía del Estado. Varios países copiaron el sistema alemán durante los primeros años del siglo XX. En 1948 el Reino Unido quiso mejorar la organización sanitaria existente e instauró el modelo Beveridge como sistema nacional de salud (National Health Service); este se financia a través de los presupuestos generales del Estado y se rige por los principios de universalidad, gratuidad y equidad (aunque también recibe otras fuentes de ingresos). Muchos países europeos adoptaron este modelo, entre ellos España. Otros países han seguido el modelo liberal de Estados Unidos, caracterizado por la competitividad de las compañías de seguros privadas, que deben contratar y pagar los asegurados; según la propia dinámica socioeconómica, el lugar del usuario en este es básicamente el de cliente.»

La selecció proposada –que abasta un total de setanta-cinc autors, des dels més coneguts, com Ciceró o Sèneca, fins a d’altres que no ho són tant, com Nevi o Ammià Marcel·lí– s’ha fet tenint en compte criteris diversos i complementaris, en especial el valor literari i estètic dels textos, la seva rellevància com a documents historicoliteraris, i la influència que han tingut en autors i literatures posteriors. Tal com s’il·lustra a la coberta del llibre –amb un fresc que representa el mite del rapte d’Europa–, aquesta antologia reivindica la necessitat de preservar la cultura clàssica i les arrels culturals comunes que representen la llengua i la literatura llatines a Occident.

Els autors triats, que van del segle III aE al V dE, apareixen per ordre estrictament cronològic. De cadascun d’ells s’ofereix una breu ressenya biobibliogràfica per tal de contextualitzar històricament i literàriament la seva obra i d’assenyalar-ne la pervivència. Pel que fa a les traduccions, s’ha respectat la diversitat estilística derivada de la pluralitat de traductors; en alguns casos els textos poètics s’han traduït en prosa, en d’altres s’ha mantingut l’estructura del vers. Així mateix, el traductor també ha decidit l’edició del text sobre la qual ha fet la versió, tot i que sempre s’han emprat edicions filològiques de referència. Finalment, s’ha prescindit de les notes a peu de pàgina, amb l’objectiu de privilegiar sense cap mena d’obstacle la lectura directa dels textos.

Aquesta antologia, publicada en paper i en format d’eBook, s’adreça a un públic lector ampli i variat: d’una banda, a professors i alumnes, que hi poden trobar una eina eficaç per apropar-se a la temàtica des de la seva pròpia perspectiva i les seves necessitats; i, de l’altra, al lector culte que vulgui fer una primera aproximació a les principals obres de la literatura llatina o aprofundir en el coneixement de la tradició clàssica.

Altres llibres publicats per Edicions de la Universitat de Barcelona en l’àmbit de la llengua i la literatura llatines són: Paulo Minora. Estudios de poesía latina menor y fragmentaria (2011), de José Luis Vidal, José Ignacio García Armendáriz i Adolfo Egea (eds.); Gramàtica llatina (2012) i Mètode de llatí (2013), de Santiago Segura Munguía; Introducció a l’estilística llatina (2013), de Jordi Avilés; Sintaxis latina (2015), de Mariano Bassols, i els dos volums d’Omnia mutantur. Canvi, transformació i pervivència en la cultura clàssica, en les seves llengües i en el seu llegat (2017), el primer, dedicat a la cultura grega, a cura d’Esperança Borrell Vidal i Pilar Gómez Cardó, i el segon, sobre la cultura llatina, a cura d’Esperança Borrell Vidal i Óscar de la Cruz Palma.

Aquest llibre neix de la voluntat d’actualitzar l’edició crítica de la traducció catalana del Regimen sanitatis ad regem Aragonum, d’Arnau de Vilanova, després de la que va publicar Miquel Batllori el 1947, dos anys abans que Martí de Riquer descobrís un nou manuscrit de l’obra. Inclou una àmplia introducció d’Antònia Carré que situa el tractat en el seu context històric i cultural, i en fa una descripció filològica completa. El volum es complementa amb un glossari, una bibliografia, un índex de terminologia mèdica i un altre d’onomàstic.

Arnau de Vilanova, contemporani de Ramon Llull, va escriure el Regiment de sanitat per al rei d’Aragó, en llatí, entre els anys 1305 i 1308. La reina Blanca, esposa de Jaume II, va demanar al cirurgià major del rei, Berenguer Sarriera, que el traduís al català en un moment en què la cort reial era un important centre promotor de traduccions de textos mèdics a la llengua vernacla. L’interès d’aquesta obra rau en el fet que és una peça fonamental en el gènere dels regimina sanitatis –uns manuals higienicopràctics destinats al manteniment de la salut individual o col·lectiva–, un clàssic d’una gran vigència pels consells que s’hi donen per portar una vida sana (dieta, exercici, hores de son, gestió de les emocions, etc.). A cura d’Antònia Carré, aquesta edició revisada de la traducció de Sarriera també inclou les altres traduccions catalanes conservades d’Arnau de Vilanova, totes dues anònimes: la versió abreujada del Regiment de sanitat, que, com demostra l’editora, prové d’un original llatí, i els Aforismes de la memòria, estudiats per primera vegada des d’una perspectiva mèdica, a partir de l’anatomia i la fisiologia del cervell descrites pel galenisme i els tractats de l’època dedicats a aquest sentit intern de l’ànima humana.

Aquest volum forma part de la col·lecció Filologia UB. Alguns dels títols que se n’han publicat són 800 anys després de Muret. Els trobadors i les relacions catalanooccitanes, de Vicenç Beltran, Tomàs Martínez i Irene Capdevila (eds.) (2014); Flamenca, amb traducció, pròleg i notes a cura d’Anton M. Espadaler (2015), i La paraula en el vent. Obra completa, de Josep Carner, amb edició a cura de Jaume Coll (2015).

Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) va ser un dels autors mèdics més rellevants de l’Occident llatí. Nascut probablement a València, va estudiar medicina a la Universitat de Montpeller, on després va impartir classes. Es va casar amb Agnès Blasi, amb qui va tenir una filla. Com a metge, va adquirir un gran prestigi professional, que el va portar a servir diversos reis i papes. Va escriure tractats de medicina, tant teòrica com pràctica, que van tenir una extraordinària difusió i que en alguns casos es van traduir del llatí a diferents llengües vernacles. Els seus anhels de reforma espiritual de la cristiandat, anàlegs als de Ramon Llull, el van impulsar a concebre obres teològiques, algunes de les quals van comportar-li problemes amb l’Església i van posar fi a la seva amistat amb el rei Jaume II d’Aragó. La seva obra mèdica, de la qual Edicions de la Universitat de Barcelona i la Fundació Noguera han publicat catorze volums, va perviure fins a l’època moderna, però el seu perfil d’escriptor heterodox va atorgar-li una imatge d’alquimista, astròleg i nigromant que avui ha quedat desmentida.

El llibre, que forma part de la col·lecció Catàlisi dirigida per David Bueno, ofereix una panoràmica àmplia i transversal de tots els aspectes relacionats amb el cervell, segurament una de les darreres fronteres del coneixement humà i, molt probablement, la més enigmàtica i interessant. Amb quatre pinzellades s’exposa com és aquest òrgan, com es forma i com funciona, i també de quina manera aquests processos influeixen en les nostres conductes. També s’hi tracten altres temes molt diversos, que van de la racionalitat a les emocions (la combinació que possiblement ens fa ser més humans): hormones, política, economia, consciència, meditació, futbol, plàstica, pseudociències, somnis, neurones, gens, memòria, oblit, etc. No pretén ser una obra exhaustiva sobre neurociència, sinó fer pensar al lector, ajudar-lo a créixer intel·lectualment com a individu i com a membre de la societat. Cada inici de capítol està il·lustrat amb una pintura de Xaro Sánchez, coautora del llibre, que fa anys que es dedica no només a la psiquiatria, sinó també a l’art.

Les profunditats de la ment recull dinou articles de Cervell de Sis –pseudònim del col·lectiu Opinion Group for Integrated Neurosciences on Psychopathology and Human Conflicts–, format per professionals de la docència i de la clínica que fan recerca en neurologia, psiquiatria, psicologia, neurociència cognitiva, biologia, genètica i evolució humana, amb el propòsit d’integrar tots aquests camps de les neurociències i divulgar-los a la societat.

Cervell de Sis ja ha publicat a la col·lecció Catàlisi Som una espècie violenta? (2013), i la versió en castellà ¿Somos una especie violenta? (2014). Els darrers títols de la col·lecció són: De dones, homes i molècules, de Santiago Álvarez; Una meravella anomenada vida, de diversos autors, i L’embrió inconformista, de Jordi Garcia-Fernàndez i David Bueno.

David Bueno és professor titular i investigador de la Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i del Desenvolupament del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística de la Universitat de Barcelona.

Enric Bufill és neuròleg i doctor en Evolució Humana i Prehistòria. Treballa al Departament de Neurologia del Consorci Hospitalari de Vic i col·labora a l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social de la Universitat Rovira i Virgili.

Francesc Colom és psicòleg clínic i investigador del Grup de Recerca en Salut Mental de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, i comissionat per la innovació en salut i tecnologia del mateix centre.

Diego Redolar és professor titular dels estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya, director del Grup de Recerca en Neurociència Cognitiva i Tecnologies de la Informació, i codirector i cofundador del Cognitive Neurolab.

Xaro Sánchez és psiquiatra, investigadora i cap del Servei de Patologia Dual del VOF Dubbele Diagnose de Novadic-Kentron (addiccions) i GGz Breburg (salut mental) a Holanda, i també és il·lustradora, pintora i gravadora.

Eduard Vieta és professor titular de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica a la Universitat de Barcelona, cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i director del Centro de Investigación Biomédica en Red de Salud Mental.

«Hasta la fecha, a pesar del tiempo transcurrido y lo mucho que se ha escrito al respecto, no ha sido descrito el desarrollo del rápido e intenso proceso de Reforma que reiteradamente me había negado a escribir. Ahora lo voy a hacer, antes de que sea imposible por estrictas razones de tiempo, pues hace ya bastantes meses que he cumplido setenta y cinco años de edad. Lo hago desde la tranquilidad, e incluso placidez, que me proporciona ser profesor emérito de la Universidad de Barcelona, y con la garantía de decir la verdad, ya que todo lo que expondré está documentado. Dicha documentación se encuentra, fundamentalmente, en las 169 actas del mismo número de sesiones que la Junta de Clínicas realizó desde su creación, el 18 de noviembre de 1952, hasta el 15 de junio de 1973. También he consultado y utilizado una información que aparece en el acta de la Junta Facultativa (equivalente a la Junta de Clínicas) de 30 de junio de 2003.»

Una de les novetats és El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. 101 plantes per a una passejada botànica i literària, de Joan Vallès Xirau, amb una selecció de textos literaris a cura de Montserrat Camps Gaset i fotografies de Xènia Fuentes. El llibre relaciona cent-una plantes del jardí Ferran Soldevila amb sengles citacions d’escriptors ben diversos des del punt de vista cronològic, geogràfic, lingüístic i estilístic, i estableix així un diàleg entre el món humanista i el científic.

L’altra gran novetat d’aquestes dates és The Sound Sculptures of Bernard and François Baschet, de François Baschet, a cura de Martí Ruiz, una obra considerada un clàssic en la història de l’art, que presenta un recorregut al llarg de gairebé vint anys per les experiències artístiques dels germans Baschet, pioners de l’escultura sonora, un tipus de creació que combina art i ciència, escultura i música. Es presentarà el dijous 20 d’abril, a les 19 h, al Parc de les Humanitats i les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona (Can Jaumandreu, carrer del Perú, 52).

A la parada d’Edicions de la Universitat de Barcelona, i d’acord amb l’horari que trobareu més avall, hi seran l’editor de The Sound Sculptures of Bernard and François Baschet (que oferirà un breu concert d’obertura amb una escultura sonora) i els autors d’El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, així com també els autors de les novetats següents: Els orígens de la indústria dietètica catalana (1880-1935), de Josep Boatella, una aportació al coneixement d’una sèrie de personatges que, des de finals del segle XIX i fins als anys 30 del segle passat, van contribuir de forma significativa al desenvolupament de productes dietètics a Catalunya; Guía ilustrada para conocer los árboles, de Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart, versió castellana del llibre publicat en català el 2015, en el qual es poden trobar representats un total de 251 arbres que creixen espontàniament als boscos i les muntanyes del nostre país; Simetries de Barcelona, de Miquel Àngel Cuevas-Diarte, Melisa Pesoa Marcilla i Estanislao Roca Blanch, una innovadora visió de la ciutat oferta per dos arquitectes i un cristal·lògraf que ens permet identificar racons i detalls que sovint ens passen desapercebuts; Antologia de la literatura llatina, a cura de Javier Velaza, una selecció de textos llatins de l’època romana –traduïts per filòlegs de la Universitat de Barcelona– que aspira a omplir un buit en la transmissió de la cultura clàssica en llengua catalana i arribar a un públic ampli i divers; Visions dels Pirineus. Entre la Renaixença i el Modernisme, de Teresa-M. Sala, un recorregut personal a partir d’impressions, dibuixos, imatges, fragments literaris i pensaments de diversos poetes, artistes, excursionistes i científics que palesen la influència de les muntanyes pirinenques en aquest període eminent de la cultura catalana contemporània; Les profunditats de la ment. Com percebem el funcionament del nostre cervell, obra del col·lectiu Cervell de Sis –format per David Bueno, Enric Bufill, Francesc Colom, Diego Redolar, Xaro Sánchez i Eduard Vieta–, una obra de divulgació que ens dona a conèixer com funciona el cervell i ens permet comprendre millor la polièdrica i contradictòria societat humana; De dones, homes i molècules, de Santiago Álvarez, que ens explica, des d’un punt de vista heterogeni i sovint heterodox, de quines maneres la química es fa present en la literatura i en l’art; Una meravella anomenada vida. Com són, com funcionen i d’on vénen els éssers vius, de F. Mestres, M. Soley, M. I. Álvaro, B. Àrias, M. C. Auladell, N. Bonada, J. Ferrer, N. Hladun, G. Llorente, J. Martínez i M. D. Vinyoles, que exposa de forma àgil i entenedora l’origen, el desenvolupament i l’evolució de la vida a la Terra.

L’horari de les signatures dels autors a la parada d’Edicions de la Universitat de Barcelona per Sant Jordi serà el següent:

11-12 h: Martí Ruiz signarà The Sound Sculptures of Bernard and François Baschet, de François Baschet, i oferirà un breu concert d’obertura amb una escultura sonora.

12-13 h: Montserrat Camps i Joan Vallès signaran El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona.

13-14 h: Josep Boatella signarà Els orígens de la indústria dietètica catalana (1880-1935), i Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart, Guía ilustrada para conocer los árboles.

16.30-17.30 h: Miquel Àngel Cuevas-Diarte, Melisa Pesoa Marcilla i Estanislao Roca Blanch signaran Simetries de Barcelona.

17.30-18.30 h: Diversos traductors signaran Antologia de la literatura llatina –a cura de Javier Velaza–, i Teresa-M. Sala, Visions dels Pirineus.

18.30-19.30 h: David Bueno i altres autors signaran Les profunditats de la ment –de David Bueno, Enric Bufill, Francesc Colom, Diego Redolar, Xaro Sánchez i Eduard Vieta–, i Santiago Álvarez, De dones, homes i molècules.

19.30-20.30 h: Diversos autors signaran Una meravella anomenada vida, de Francesc Mestres, Maria Soley, M. Isabel Álvaro, Bàrbara Àrias, M. Carme Auladell, Núria Bonada, Jaume Ferrer, Néstor Hladun, Gustavo Llorente, Josefina Martínez i M. Dolors Vinyoles.

Aquest llibre explora la intersecció de la ciència i les humanitats, i confronta aquestes dues mirades complementàries a través de músiques antigues i noves, el fascinant món dels poliedres, la taula periòdica, els laboratoris químics, els vells alquimistes i les imatges dels miralls. I, sobretot, mostra les diverses formes en què la química es troba present en la història, la literatura i l’art.

De dones, homes i molècules aplega una col·lecció, heterogènia i heterodoxa, d’articles que l’autor va publicar en revistes científiques, revisats i actualitzats. També n’hi ha alguns d’inèdits, que s’inspiren en conferències impartides en diverses institucions o bé en reflexions anotades al llarg dels anys. Cada article va encapçalat per una citació literària i una referència musical, la qual cosa posa de manifest aquesta voluntat d’agermanar les arts amb la ciència.

El llibre es clou amb una bibliografia específica per a cada capítol, amb les referències de les nombroses citacions de totes les èpoques i estils que hi apareixen a fi que el lector curiós pugui situar-les en el seu context i fruir, si ho desitja, de l’obra completa.

Després de La ciència en la literatura (2015), de Xavier Duran, Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca, aquest és el segon títol de la col·lecció Catàlisi de divulgació científica que relaciona el saber científic amb els coneixements de les ciències humanes i socials.

Santiago Álvarez (Panamà, 1950) és catedràtic de Química Inorgànica a la Universitat de Barcelona, fellow de la Royal Society of Chemistry, membre corresponent de la Real Academia Española de Ciencias i de l’European Academy of Sciences. Com a investigador ha fet recerca teòrica sobre l’enllaç, l’estructura i les propietats magnètiques de compostos dels metalls de transició, i ha publicat nombrosos estudis sobre estructura molecular mitjançant l’aplicació de les mesures contínues de forma. També ha promogut l’exploració de les fronteres entre ciència i humanitats en conferències i articles d’assaig, i amb l’organització de les trobades bianuals internacionals Not Strictly Inorganic Chemistry (NoSIC), que es duen a terme a Prullans de Cerdanya des de l’any 2003.

Aquest llibre, que enceta la col·lecció Quaderns d’Art i Natura del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (GRACMON) de la Universitat de Barcelona, vol fer notar l’empremta que van deixar els Pirineus en la cultura catalana en el trànsit de la Renaixença al Modernisme. En aquest període s’origina un relat que posa en valor el territori com a element nuclear de l’essència mateixa del país, i les muntanyes pirinenques en són la columna vertebral. Visions dels Pirineus inclou aspectes d’estudi científic, de valoració patrimonial i de recorregut excursionista, tots guiats per l’afany col·lectiu de descoberta de la natura i la història. Des de Víctor Balaguer fins a Joan Maragall, passant per Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà, l’obra transita per un seguit d’episodis que componen un retaule variat en què el lector va descobrint, com si fossin «objectes trobats», moments i imatges relacionats amb mites, històries, llegendes, rondalles, arts, tradicions i símbols que palesen la força tel·lúrica d’aquestes muntanyes en la formació del país i de la seva llengua i cultura. Així, a partir d’un eix vertebrador comú –les visions provinents dels àmbits de les ciències, les lletres i les arts–, l’autora ofereix una panoràmica de les diferents interpretacions del concepte de natura i la seva influència en la comunitat que l’habita.

En la línia editorial de la col·lecció Singularitats, la sèrie Quaderns d’Art i Natura neix amb la idea d’enregistrar imatges i paraules que, d’una manera o d’una altra, relacionen el terreny de les arts amb la natura. Aquest primer títol, profusament il·lustrat, conté reproduccions de quadres, estampes, gravats i fotografies que mostren l’esperit de l’obra, com ara pintures de tema mitològic sobre Hèrcules i Pirene, o la coneguda sèrie dels «Cretins de Boí» d’Isidre Nonell.

Teresa-M. Sala és professora d’Història de l’Art a les facultats de Belles Arts i de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, on coordina el màster de Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia. Va treballar com a documentalista per a l’Olimpíada Cultural (1989-1990) i per al Centenari de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. Ha comissariat, entre d’altres, l’exposició Barcelona 1900, celebrada al Museu Van Gogh d’Amsterdam i nominada pel diari Times com una de les deu millors mostres del 2007. Autora de diversos llibres i nombrosos articles, ha publicat amb Edicions de la Universitat de Barcelona les obres següents: La casa Busquets. Una història del moble i la decoració del modernisme al déco a Barcelona (col·lecció Memoria Artium, 2006); Espais interiors: casa i art (segles XVIII-XXI), com a editora amb Rosa M. Creixell i Esteve Castañer (2007), i Pensar i interpretar l’oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900 (col·lecció Singularitats, 2012).

«Otras veces, las prácticas de la explotación forestal llevan, después de la tala, a seleccionar y favorecer los tres o cuatro rebrotes más vigorosos para perpetuar el crecimiento del árbol talado y así, con el tiempo, es fácil encontrar individuos que de manera secundaria tienen troncos múltiples y pueden parecer arbustos. En otros casos, como en los avellanos, la planta se ramifica profusamente desde la base del tronco, como corresponde a un arbusto, pero a su vez puede lograr con facilidad estaturas considerables, de más de cinco metros, incluso, de manera excepcional, puede llegar a casi los quince metros de altura y medir más de un metro de diámetro en la base, medidas que son más propias de un árbol que de un arbusto.

»Árboles y arbustos también tienen en común que los troncos y las ramas crecen en anchura a medida que pasan los años, crecimiento que los lleva a formar madera internamente y a diferenciar una capa externa protectora o corteza.

»Las palmeras también se pueden considerar árboles, a pesar de que desde el punto de vista estrictamente botánico no lo son. Tienen caracteres propios y particulares que hacen de ellas un caso aparte: su tronco no se ramifica nunca en ramas, y, aunque hay algunas que pueden tener troncos múltiples desde la base, ninguno de ellos se ramifica. Tampoco con los años crecen en anchura y el tronco se hace más largo pero no más grueso, sin que se forme madera en su interior, que permanece fibroso, ni ninguna corteza protectora externa, función que está reservada en la mayoría de los casos a la base de los pecíolos de las hojas, que es persistente.

»Con todo, en esta guía se han seguido unos criterios amplios de lo que se considera un árbol y se han tratado como tales algunas de estas plantas que bordean el concepto más restrictivo de árbol.

»Todos los árboles forman flores para reproducirse; el proceso por el cual se llega a la fecundación y a la formación de la semilla es complejo y diverso, pero siempre intervienen los granos de polen y los primordios seminales, que se pueden considerar los elementos reproductores masculino y femenino, respectivamente. Tanto los unos como los otros se forman en hojas muy transformadas que forman parte de las flores que, en términos generales, reciben el nombre de estambres (las que forman los granos de polen) y de carpelos (las que llevan los primordios seminales).

»Muchos árboles forman las flores con los estambres y los carpelos a la vez y se los considera hermafroditas. Pero en otros casos las flores son unisexuadas: las unas solo con los estambres y las otras solo con los carpelos; cuando se da este caso, las flores pueden formarse unas y otras en el mismo árbol, y entonces se considera que es monoico, o bien puede pasar que cada árbol forme un único tipo de flor, de forma que hay árboles masculinos y otros femeninos; estos son los árboles dioicos.

»En cuanto al follaje, los árboles perennifolios son aquellos que renuevan las hojas de manera progresiva durante todo el año y no hay ninguna estación en que no tengan. Contrariamente, los árboles caducifolios son aquellos que pierden todas las hojas durante la época desfavorable, casi siempre en invierno, y las sacan todas nuevas cuando vuelve el buen tiempo. Sin embargo a veces, en los ambientes de clima suave en invierno, algunos caducifolios pueden tener las hojas marcescentes y conservarlas más o menos marchitas y sin desprenderse de las ramas hasta la primavera.»

El dimecres 3 de maig, a les 19 h, al jardí de la Universitat, presentarem el llibre El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, de Joan Vallès, Montserrat Camps i Xènia Fuentes (vegeu-ne el bibliotràiler). Prèviament, a les 18 h, en el marc de les visites botàniques que organitza la Unitat de Cultura Científica i Innovació de l’Àrea de Comunicació, tindrà lloc una passejada botànica i literària pel jardí que conduirà els visitants a la presentació. Accediu a la invitació.

Aquest llibre va ser una de les novetats que es van mostrar per Sant Jordi a la parada d’Edicions de la Universitat de Barcelona de la rambla de Catalunya. Aquí en teniu el vídeo.

El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. 101 plantes per a una passejada botànica i literària, de Joan Vallès Xirau, amb una selecció de textos literaris a cura de Montserrat Camps Gaset i fotografies de Xènia Fuentes, és una obra de singular bellesa que proposa un diàleg entre el món humanista i el científic. S’hi descriuen cent una plantes del jardí Ferran Soldevila acompanyant-les de citacions literàries d’escriptors ben diversos, en una cuidada edició amb fotografies a tot color. Les descripcions fan referència a algun aspecte característic de la planta, i també n’assenyalen l’origen i alguna aplicació. Les citacions literàries, triades d’un ventall d’autors diversos pel que fa a l’època i la llengua, són en vers i en prosa, i fins i tot n’hi ha alguna que prové de la prosa científica (hi són representades les llengües que s’ensenyen a la UB). Cada planta és il·lustrada fotogràficament, amb la voluntat de copsar mirades de vegades no evidents sobre les plantes del jardí: des del pla general fins al detall o el punt de vista particular.

El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona té tres característiques que el fan atractiu. És històric, té elements de jardí botànic i constitueix una de les zones verdes més importants de l’Eixample barceloní. Aquest llibre vol fer d’enllaç entre dos mons, l’humanista i el científic, que encara són massa distants i contraposats. La ciència, les lletres i l’art s’agermanen en aquesta obra, que usa i reivindica el jardí, amb una aproximació polifònica que convida els lectors a compartir i a fer seu aquest espai.

Joan Vallès Xirau (Figueres, 1959) és doctor en Farmàcia i llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Catedràtic de Botànica de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la UB i membre de la secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, treballa en diversos àmbits de la botànica: sistemàtica i evolució de plantes, etnobotànica, fitonímia i història de la botànica. És autor de gairebé tres-centes publicacions científiques, amb més d’un centenar d’articles en revistes del Science Citation Index i nombrosos llibres. Ha estat director de l’obra Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana (Premi Crítica «Serra d’Or» de Recerca 2015) i corresponsable de la tercera edició d’Iniciació a la botànica de Pius Font i Quer, ambdós publicats a Edicions de la Universitat de Barcelona.

Montserrat Camps Gaset (Barcelona, 1958) és doctora en Filologia Clàssica. Professora titular de grec a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, és estudiosa sobretot de l’àmbit de la mitologia i la literatura gregues. Del 2004 al 2008 fou degana de la Facultat de Filologia. Ha publicat el llibre L’Année des Grecs. La fête et le mythe sobre festes gregues, i un bon nombre d’articles especialitzats. Es dedica també a la traducció literària al català d’autors grecs, com ara Plató, i ha traduït obres de l’alemany, l’anglès i el grec modern. Va guanyar el premi de poesia Josep M. López Picó el 1997 i el Premi Vidal Alcover de traducció literària l’any 2013. És membre de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, de la Sociedad Española de Estudios Clásicos, de la Mommsen Gesellschaft d’Alemanya, del PEN Català i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Del 26 de maig fins a l’11 de juny, Edicions de la Universitat de Barcelona participa amb un estand propi (caseta número 13, entrada pel carrer O’Donnell) a la Fira del Llibre de Madrid que tindrà lloc al parc del Retiro. Hi exposarà un total de 165 títols i hi portarà més de 2.000 llibres, majoritàriament en llengua castellana, però també hi haurà una mostra de les obres en català més representatives del seu fons editorial. La Fira del Llibre de Madrid va rebre l’any passat més de tres milions de visites, fet que la converteix en la més important del sector a l’Estat, i en una de les més rellevants d’Europa i de l’àrea hispanoparlant.

Edicions de la UB hi presenta la Guía ilustrada para conocer los árboles, de Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart, que recull un total de 251 arbres que creixen a la península Ibèrica i les illes Balears.

Així mateix, es presentarà la revista Aurora. Papeles del «Seminario María Zambrano», una publicació centrada en l’obra d’aquesta pensadora cabdal en la història de la filosofia espanyola, que edita la Facultat de Filosofia de la UB amb la col·laboració de la Fundació María Zambrano (www.fundacionmariazambrano.org). Dirigida per Carmen Revilla, especialista en filosofia contemporània, aquesta revista de periodicitat anual fou creada el 1999 i ha publicat divuit números. D’altra banda, en consonància amb el país convidat en aquesta edició de la fira, també s’oferirà al públic Abriu: Estudos de Textualidade do Brasil, Galicia e Portugal, una revista acadèmica que obre un espai de debat sobre la textualitat (literatura, cinema, arts escèniques, música…) en l’àmbit dels estudis brasilers, gallecs i portuguesos. Dirigida per la professora de literatura gallega i investigadora del Centre Dona i Literatura de la UB Helena González i impulsada pel Departament de Llengües i Literatures Modernes i d’Estudis Anglesos de la Facultat de Filologia, la revista compta amb la col·laboració d’estudiosos en literatura gallega i portuguesa que investiguen en diverses universitats d’Europa, Amèrica i Oceania. A l’estand s’exposaran les col·leccions completes d’ambdues revistes.

Signatura de llibres
(Caseta número 13, entrada pel carrer O’Donnell)
 
El divendres 2 de juny, a les 18.30 h, l’autora de Pensar la ciencia desde la biología, M.ª José Prieto Villanueva, signarà exemplars del seu llibre.
 
El dissabte 10 de juny, a les 11.30 h, Patricia Almarcegui signarà exemplars del seu llibre Una viajera por Asia Central, i a les 18.30 h Jaume Llistosella signarà exemplars de la Guía ilustrada para conocer los árboles.

Dirigida per Carmen Revilla, Aurora és una revista d’investigació filosòfica centrada en María Zambrano i oberta a l’ampli camp temàtic que abasta el seu pensament. Té com a objectiu proporcionar mitjans que afavoreixin l’estudi de la filosofia zambraniana, així com difondre els treballs realitzats entorn d’ella i promoure la relació entre investigadors i estudiosos de la seva obra. La revista, que compta amb la col·laboració de la Fundació María Zambrano, i d’un nodrit equip d’especialistes nacionals i internacionals, es va començar a editar l’any 1999 i és fruit de la tasca investigadora del Seminari María Zambrano, vinculat a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Aquest seminari, consolidat com a centre de recerca des de 1996, a més de dur a terme una important tasca documental de recuperació de textos inèdits i de difícil accés, estudia l’obra de Zambrano des de diverses posicions interpretatives, promovent el debat i la interdisciplinarietat, amb la finalitat de projectar el pensament d’aquesta autora.

El divuitè número d’Aurora recull un conjunt d’articles que aborden la temàtica dels escrits autobiogràfics des de diversos punts de vista, com «Epistolario entre María Zambrano Alarcón y José Ferrater Mora: 25 años de crítica filosófica», de María I. Elizalde Frez; «Estudio de los artículos biográficos y autobiográficos de María Zambrano desde el periodismo», de Luis Ortega Hurtado; «El mar, el campo y el cielo implacablemente azul de Madrid: María Zambrano en diálogo con Henri Lefebvre», de Goretti Ramírez; «“Let the memories begin”. El álbum familiar de fotos y la autobiografía española contemporánea», de Ricardo Fernández Romero, i «Las categorías de lo sagrado y lo divino en María Zambrano», de Julieta Lizaola, entre d’altres. També cal destacar l’article de Roberta Ann Quance «Norah Borges Illustrates Two Spanish Women Poets», sobre el treball de la germana gairebé desconeguda de Jorge Luis Borges.

María Zambrano (1904-1991) és una de les figures més destacades de la filosofia espanyola contemporània. Filla del també filòsof i pedagog Blas Zambrano, va ser deixebla de José Ortega i Gasset i de Xavier Zubiri. La seva extensa obra, que es mou entre el compromís cívic i el pensament poètic, no fou reconeguda a Espanya fins a la darreria del segle XX, en què rebé el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats (1981) i el Premi Cervantes (1988). Lectora entusiasta de Nietzsche, Zambrano trobà en el pensament grec una de les fonts principals de la seva filosofia, que va enriquir amb aportacions d’altres tradicions i camps del coneixement.

Compromesa amb la Segona República, al final de la guerra civil inicià un exili que la va dur a Mèxic, Cuba, Puerto Rico, França, Itàlia i Suïssa, fins que, el 1984, va retornar a Espanya per instal·lar-s’hi definitivament. Durant aquest període d’exili s’accentuà la seva preocupació per impulsar un projecte de realització de l’ésser humà, basat en el desenvolupament d’una «raó poètica» que centra l’atenció en tot allò que ha quedat a l’ombra, submergit o marginat, allà on s’obre la possibilitat de donar resposta al present d’una civilització que s’esfondra. La renovació radical del llenguatge filosòfic que demana la formulació d’aquesta «raó poètica» marca els escrits de María Zambrano, que se situen sempre en un lloc fronterer, problemàtic i alhora summament atractiu.

Carmen Revilla Guzmán, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, ha centrat la seva recerca en les filòsofes del segle XX i, especialment, en la figura de María Zambrano. Les últimes obres que ha publicat són Vida de Simone Weil (2011) i La palabra liberada del lenguaje. María Zambrano y el pensamiento contemporáneo (2013).

L’estudi del concepte de simetria, que evoca l’ordre i la bellesa, aplicat a una ciutat com Barcelona ofereix uns resultats tan sorprenents com els que es presenten en aquesta obra, que, concebuda per un cristal·lògraf i dos arquitectes, en desenvolupa aspectes essencials. De fet, la simetria i la geometria euclidiana sovint han estat determinants en el disseny i l’arquitectura urbans i, per bé que no podem dir que Barcelona sigui una ciutat simètrica, sí que té molts espais on es pot considerar que la simetria forma part de la seva composició. Aquesta innovadora mirada a la ciutat i els seus elements permet d’identificar-hi racons i detalls que sovint passen desapercebuts.

El llibre mostra alguns exemples de simetria urbana i també proposa al lector que en descobreixi d’altres, anant del general al particular. En el primer capítol s’introdueixen els conceptes i els termes propis de la simetria amb l’ajut d’esquemes per fer entenedor el que s’hi explica. En el segon, es parla de l’organització de Barcelona al llarg del temps i, en concret, del que va significar el Pla Cerdà. Al tercer, es dona una visió del projecte urbà de l’espai públic de la ciutat. Tot seguit, en el capítol dedicat als conjunts monumentals, se’n descriuen alguns en què la simetria té un paper important i que, en alguns casos, van ser nuclis que van impulsar la transformació de la ciutat: els complexos de les exposicions internacionals, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, els edificis escolars de la Mancomunitat de Catalunya i els mercats. El darrer capítol es fixa en detalls de la ciutat en què la simetria també té un paper rellevant: els fanals que ens il·luminen, els panots que trepitgem cada dia, les fonts —que han evolucionat pel que fa al disseny i a la funció al llarg del temps— i els elements decoratius.

Miquel Àngel Cuevas-Diarte és catedràtic emèrit de cristal·lografia i mineralogia de la Universitat de Barcelona. Especialista en polimorfisme i miscibilitat a l’estat sòlid, és autor de publicacions científiques i coautor de dues patents. Ha publicat Problemes de cristal·lografia (2006, coautor), Simetria. Un passeig interdisciplinari (2015) i Simetries per a tothom. Un recorregut ple de sorpreses per l’art i la ciència (2016, ed.), apareguts a Edicions de la Universitat de Barcelona. El 1998 va rebre la menció especial del Premi Ciutat de Barcelona en investigació tecnològica.

Melisa Pesoa Marcilla és arquitecta per la Universitat Nacional de La Plata i doctora en Urbanisme per la Universitat Politècnica de Catalunya. Especialista tant en història i morfologia urbana com en paisatges culturals, és professora a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Ha publicat articles en revistes especialitzades i és editora de la revista QRU (Quaderns de Recerca en Urbanisme) i ID (Identidades). És l’organitzadora del Seminari Internacional d’Investigació en Urbanisme.

Estanislao Roca Blanch és catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya i director del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la mateixa universitat. Ha publicat una dotzena de llibres i un centenar d’articles o capítols de llibre. Ha estat convidat com a docent en una vintena d’universitats d’àmbit internacional i ha obtingut premis de prestigi com el Premi Lluís Domènech i Montaner de recerca, la Distinció a la Qualitat Docent Universitària Jaume Vicens Vives i la Medalla d’Honor Europa Nostra. Va ser guardonat en el Premi Nacional d’Urbanisme.

«La finalitat és incidir en les polítiques públiques i en el debat social informat sobre els reptes bioètics que plantegen el sistema alimentari actual i la seva evolució; atenent, en particular, al paper que la innovació i les tecnologies de la informació tindran en la seguretat, qualitat i sostenibilitat efectives del sistema, i en especial pel que fa a la comunicació i la percepció dels riscos per part dels ciutadans.

»El Grup d’Opinió de l’Observatori de Bioètica i Dret es va constituir el 1996 sota la direcció de la Dra. María Casado i té entre els seus objectius incidir en el diàleg entre la universitat i la societat mitjançant la transmissió del coneixement cientificotècnic i els arguments necessaris per participar en un debat social informat. Amb la publicació d’aquest document sobre informació alimentària ja són vint-i-cinc els documents que han tractat temes d’actualitat sobre els quals no existeix una opinió unànime, ni en la societat ni en les diferents comunitats científiques implicades. Això ha requerit identificar els problemes, contrastar els arguments i proposar recomanacions de consens.

»En aquest document, centrat en les qüestions bioètiques que tenen a veure amb la informació alimentària, el Grup d’Opinió vol posar de manifest la desconnexió existent entre l’actual política d’informació alimentària, basada en l’etiquetatge i la difusió indiscriminada d’informació alimentària que suporta el consumidor, així com les conseqüències que aquesta situació té sobre les eleccions alimentàries individuals, la salut pública i la perpetuació de pràctiques productives i patrons de consum ambientalment i socialment insostenibles.

»Per aquesta raó, els plantejaments i les recomanacions que s’hi fan tenen com a objectius:

• Posar de manifest la repercussió que aquesta situació té sobre les eleccions alimentàries individuals, la salut pública i la perpetuació de pràctiques productives i patrons de consum ambientalment i socialment insostenibles.
• Promoure una revisió de les iniciatives sobre informació alimentària per part dels poders públics, dins l’àmbit de competència de cadascun d’ells.
• Identificar les oportunitats i els obstacles derivats de l’ús de les tecnologies de la informació en la difusió d’informació alimentària, assenyalant les conseqüències que comporten quant a l’afectació de béns, valors i drets com ara la qualitat de vida i l’equitat.
• Potenciar el diàleg entre els centres de recerca, les institucions de govern, la indústria i la societat, incloent en aquest intercanvi els mitjans de comunicació, la tasca dels quals influeix enormement en la creació de l’opinió pública.

»En la mateixa línia que en els documents anteriors, el Grup d’Opinió considera que cal prendre mesures que permetin assegurar l’exercici dels drets i la presa de decisions lliures i informades a totes les persones implicades. Això requereix participar en el debat i fer propostes que ajudin a afrontar el canvi de paradigma que implica la difusió indiscriminada i la digitalització de la informació, ja que, en una societat democràtica, les decisions que prengui l’Administració no han de ser imposades al ciutadà sense una anàlisi prèvia dels riscos i beneficis i sense una informació contrastada mitjançant l’evidència científica i transparent.

»Aquest nou document ha estat coordinat per M.ª José Plana (advocada i directora del màster en Alimentació, Ètica i Dret de la Universitat de Barcelona) i Itziar de Lecuona (professora lectora, sotsdirectora de l’Observatori de Bioètica i Dret i membre de la Comissió de Bioètica de la Universitat de Barcelona), i hi han participat els professionals i acadèmics que s’hi esmenten.»