La formación del carácter de los maestros reuneix vuit assaigs de diversos especialistes –escrits en anglès i castellà– que reflexionen sobre la formació del caràcter dels docents, com un dels factors bàsics per garantir la qualitat en el procés d’aprenentatge, i sobre la seva inclusió en els itineraris curriculars universitaris, un tema sempre vigent, ja que el caràcter d’un mestre pot aconseguir resultats extraordinaris o provocar efectes desastrosos en el seu alumnat.

La qüestió de la formació dels mestres s’ha enfocat històricament des de dos punts de vista: el que es fixa en l’adquisició d’habilitats pedagògiques pràctiques, i el que concedeix més importància a la relació que el docent estableix amb la persona que està aprenent i s’està desenvolupant. Aquesta segona accepció està arrelada en el caràcter del mestre, en el conjunt d’aptituds naturals que influeixen educativament i personalment en els alumnes. Dit altrament, segons aquesta concepció ser mestre té a veure amb ser d’una manera especial, i no tant amb tenir determinats coneixements i destreses. Certament, no som davant d’idees excloents ni oposades, tot al contrari: són complementàries en molts aspectes. No obstant això, la situació en què ens trobem actualment pel que fa a la preparació dels docents ens porta a fer un seguit de consideracions. La primera és que avui dia sembla que el primer patró de pensament domina sobre el segon. Durant les últimes dècades han augmentat els mètodes pedagògics, els materials curriculars, les estratègies didàctiques i tota mena de recursos que se centren en com s’ha d’ensenyar. I la formació universitària dels mestres, especialment de primària i secundària, no s’ha desentès d’aquest moviment, sinó que s’ha concebut en funció de competències, les quals, en darrer terme, es basen en la perícia i les aptituds que el docent ha d’adquirir per ensenyar de la millor manera possible. En aquest context, és possible que s’hagi arraconat la formació del caràcter del mestre i no s’hagi considerat amb l’atenció que mereix.

El llibre s’ha dividit en dos blocs. El primer és de caire teòric i inclou interessants reflexions sobre què és el caràcter o com s’ha d’entendre aquesta noció quan parlem del caràcter dels mestres; també es reflexiona sobre què és la cultura i com influeix en la manera de ser dels docents. Aquestes aportacions es van exposar en un seminari obert celebrat a la Universitat de Barcelona, en el qual es van presentar els principals resultats de la investigació. El segon bloc és de caire prospectiu i se centra en aquests aspectes: el paper del professorat universitari en la formació del caràcter dels estudiants; la influència de les classes, els seminaris, les pràctiques i la vida universitària en la formació d’una determinada idiosincràsia; la importància que tenen en el desenvolupament del caràcter els continguts que s’imparteixen en els itineraris de formació de mestres, i, finalment, l’experiència viscuda amb el programa formatiu d’instantànies culturals.

Impertinentes. El desgarro de pensar representa una doble aportació a aquest tema des d’un altre punt de vista. D’una banda, constitueix un llegat personal del seu autor, Octavi Fullat, un pensador i pedagog cabdal en la història del nostre país –un «mestre» en tota l’amplitud del terme–. I, de l’altra, fa una relació dels mestres –vint-i-un en total, entre filòsofs, antropòlegs, cineastes i escriptors– que han ajudat a forjar el seu pensament. Els «impertinents» que, en paraules del mateix autor, «m’han afectat o commogut forçant-me a discórrer de manera diferent a la que estava acostumat o en la qual m’havia instal·lat encara que fos només per conveniència».

Octavi Fullat ens ofereix en aquesta obra de gairebé cinc-centes pàgines una mena de testimoni intel·lectual, a través d’un Bildungsroman –un relat de formació– que posa de manifest els deutes envers els seus mestres-pensadors. En el volum de memòries La meva llibertat (Angle, 2006) ja va anticipar la radiografia d’aquestes vint-i-una figures –vint homes i un tema bíblic (Tomàs d’Aquino, Aristòtil, sant Agustí, Bergman, Camus, Descartes, Freud, el Gènesi, Heidegger, Husserl, Kant, Lévi-Strauss, Marx, Nietzsche, sant Pau, Plató, Sartre, Shakespeare, Unamuno, Wittgenstein i sant Joan de la Creu)– que han influït en la seva particular manera de pensar. Després d’una llarga trajectòria intel·lectual i acadèmica, Fullat traça en aquest llibre vint-i-un perfils d’autors que han marcat el seu itinerari personal, els impertinents que, al capdavall, voldria que també produïssin un cert neguit entre els lectors.

Edicions de la Universitat de Barcelona publica aquesta obra quan es compleixen cinquanta anys de l’expulsió de Fullat de la Universitat de Barcelona, arran d’haver signat amb altres professors un telegrama adreçat al ministre d’Educació demanant el cessament del rector García-Valdecasas durant els fets de la Caputxinada (1966), quan exercia de professor ajudant de la càtedra de Metafísica de la Facultat de Filosofia i Lletres.

Octavi Fullat Genís (1928), doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, va ser catedràtic de Filosofia de l’Educació a la Universitat Autònoma de Barcelona fins al 1998, any de la seva jubilació. En la seva formació van influir el fet de pertànyer a l’orde dels escolapis, en el qual va ingressar el 1943, i el d’haver estudiat al Collège de France, on va conèixer Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jules Vuillemin. Ha exercit diversos càrrecs en organismes educatius vinculats a la Generalitat de Catalunya i, des del 1995, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1994 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi. Ha publicat nombrosos llibres i articles sobre filosofia de l’educació –centrats sobretot en qüestions epistemològiques i axiològiques–, pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002) i L’autèntic origen dels europeus (2005). A Edicions de la Universitat de Barcelona va publicar Valores y narrativa. Axiología educativa de Occidente (2005).

La col·lecció Pedagogies UB ofereix una mirada nova a les qüestions més rellevants que afecten el món de l’educació al nostre país. Els darrers títols publicats són L’educació, una qüestió d’estat (2013) i Aprendre de lletres (2016), d’Enric Prats.

Furió va publicar ara fa dos anys El arte del grabado antiguo (Edicions de la Universitat de Barcelona), que també aplegava obres de la seva col·lecció. Malgrat que es tracta de dos llibres independents que estudien l’àmbit del gravat antic des de perspectives diferents, són el resultat d’un mateix projecte: evidenciar l’interès de l’autor per reunir una col·lecció de gravats significativa, així com la voluntat d’investigar i divulgar les creacions artístiques.

La imagen del artista se centra en les escasses imatges que evoquen el món de l’art en un sentit sociològic: mostren en quin context treballaven els artistes, per quines idees lluitaven i quines eren les seves aspiracions, com exposaven les obres al públic, qui i com les col·leccionava, i per quins canals s’oferien al mercat. La majoria dels gravats reproduïts van ser realitzats entre el segle XVI i principi del XIX, i configuren una extraordinària col·lecció de què no disposa cap museu o biblioteca d’Espanya.

A banda de presentar un conjunt d’obres en general poc conegudes, aquest volum explica des d’un punt de vista diferent —sobretot a través de testimonis visuals i no de documents escrits— aspectes destacats d’un període important de la història de l’art occidental. Cal subratllar que la major part d’estampes comentades no reprodueixen cap pintura prèvia, o, si ho fan, solen ser pintures no conservades o poc conegudes, de manera que la informació que aquests gravats aporten sobre el món de l’art és, en certa mesura, única, ja que no es troba en cap altre format.

Fins ara, les imatges d’aquest llibre han format part de tres exposicions amb obres de la Col·lecció Furió. La primera va tenir lloc a La Fontana d’Or de Girona l’any 2008. La segona, el 2009, al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. La tercera, l’actual, el 2016, al Centre Cultural el Casino de Manresa. Malgrat això, el volum no s’ha organitzat segons el model habitual de catàleg -una mena de publicació que en general comença amb un estudi introductori al qual segueixen les fitxes de les obres exposades, amb una anàlisi individualitzada i la bibliografia corresponent-. La imagen del artista permet acompanyar i complementar l’exposició, i, al mateix temps, té prou entitat per poder-se llegir de manera independent i per gaudir de vida pròpia més enllà de les sales d’exhibició. Així, doncs, els gravats es comenten al mig d’un text continu, de lectura amena però rigorós, que condueix amb fluïdesa d’una imatge a l’altra.

El llibre s’estructura en cinc apartats. El primer, titulat «Trabajo», està dedicat a estampes que mostren l’artista treballant al seu taller o estudi, o bé en el context de les primeres acadèmies. Un dels principals propòsits del volum és vincular la imatge de l’artista al món de l’art en què va viure. Imatges que mostren col·leccionistes i col·leccions —de pintura, escultura i sobretot gravat— i el corresponent mercat d’art, amb els marxants, connaisseurs i formes de venda, són el tipus d’obres que s’inclouen en el segon apartat, «Coleccionismo y mercado». Hi ha alguns exemples de com es col·leccionaven i es disposaven les obres a palaus, galeries i gabinets, així com de la seva relació amb el col·leccionista. En l’apartat «Exposiciones» s’estudien imatges relatives a les primeres exposicions d’art públiques: els Salons del Louvre i les mostres organitzades per la Royal Academy de Londres. Es tracta d’una selecció de gravats difícils de veure a Espanya que evoquen visualment un transcendental fenomen artístic i sociològic que va tenir lloc a les principals capitals artístiques europees del segle XVIII. El quart àmbit, «Conflictos y debates», agrupa obres que s’impliquen en polèmiques i pugnes pròpies del món de l’art: sobre qüestions de gust, preferències artístiques, gèneres, l’ensenyament acadèmic, i sobre aspectes relatius a rivalitats professionals. Els gravats que tracten aquest tema tan poc estudiat són molt escassos abans del 1700, però, a mesura que avança el Segle de les Llums, a França cada cop se’n produeixen més. Anglaterra és, sens dubte, el principal context del gravat crític i satíric. Finalment, les imatges que evoquen el desig de fama i posteritat dels artistes, les seves aspiracions, l’estatus que ambicionaven per a ells i la seva activitat és el tema del cinquè apartat, «Ideales y fama», que comença amb un comentari sobre la cèlebre imatge de La Malenconia de Dürer.

Vicenç Furió (Manresa, 1957), professor de Teoria i Sociologia de l’Art del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, és membre del consell de redacció de les revistes D’Art i Matèria, i del comitè científic de la col·lecció Memoria Artium, coeditada per sis universitats catalanes (UAB, UB, UdG, UdL, UPC, URV), el MNAC, i el Museu del Disseny de Barcelona. Les seves investigacions s’han centrat en temes relatius a la sociologia de l’art, el reconeixement artístic i el món del gravat. És autor de diversos llibres, com Sociologia de l’art (1995); Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico (2012), que va rebre el Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art 2012; Ideas y formas en la representación pictórica (2011), i El arte del grabado antiguo. Obras de la colección Furió (2014), tots publicats en aquesta editorial. Ha comissariat, entre d’altres, les exposicions Escultures famoses. La difusió del gust per l’antiguitat i el col·leccionisme, que es va celebrar al Museu Marès de Barcelona el 2005, i La imatge de l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art, organitzada a Girona el 2008 i que també va mostrar la seva faceta de col·leccionista.

El nostre llibre de Nadal, Els tresors de la Universitat de Barcelona, trilingüe i profusament il·lustrat, és un recull dels volums antics més singulars del fons del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona. Constitueix un tast representatiu del seu excel·lent patrimoni bibliogràfic i històric. Els lectors hi trobaran una selecció de seixanta-cinc obres emblemàtiques comentades que pertanyen a un fons integrat per més de dos mil manuscrits, gairebé mil incunables i prop de cent vint mil obres impreses des del segle XVI fins a l’any 1820. El valor d’algunes d’aquestes peces és incalculable, tant per la seva antiguitat i originalitat material (contingut, enquadernació i imatges), com per l’escassetat d’exemplars que se’n conserven. La selecció inclou llibres de temàtiques molt diverses, com ara gastronomia, geografia, viatges, ciències naturals, botànica i infermeria. Hi trobem des del Libre dels feyts, de Jaume I, fins al Discours de la methode, de René Descartes, passant pel Llibre de Sent Soví, Els cent noms de Déu i l’Ars brevis de Ramon Llull, i el Mixné Torà de Maimònides, entre molts altres. Els comentaris són a càrrec de professors especialistes de diferents facultats i departaments de la Universitat de Barcelona i d’investigadors d’altres centres de recerca que han fet una síntesi dels seus coneixements amb voluntat divulgativa.

Destaquem també Cuina de relacions. Anàlisi de la concentració geogràfica de restaurants amb estrelles Michelin a Catalunya, de Mercè Bernardo, Anna Arbussà i Raúl Escalante, coeditat per Edicions de la Universitat de Barcelona i Publicacions de la Universitat de Girona. Aquest llibre, que es presentà dins els actes organitzats pel Patronat de Turisme Costa Brava Girona durant la setmana en què va tenir lloc la gala de La guía Michelin España y Portugal 2017, analitza els principals motius que expliquen la concentració geogràfica del sector de l’alta restauració a Catalunya i les causes del prestigi assolit per la cuina catalana en els darrers quaranta anys centrant-se en dos factors: la formació dels cuiners i la relació que mantenen entre ells. L’obra conté abundant informació sobre els nostres cuiners, així com les fotografies dels espais de restauració més emblemàtics.

D’altra banda, Literatura i economia, de Joaquim Perramon (ed.), recull els treballs de diversos economistes, advocats, filòsofs, filòlegs i historiadors que ens descobreixen el rerefons econòmic d’alguns dels clàssics de la literatura universal —des del Plutos d’Aristòfanes fins a El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald—, en un itinerari que ens introdueix de manera amena tant en la literatura com en l’economia.

També en el camp de l’economia mereix una atenció especial El Banc de Barcelona, 1874-1920. Decadència i fallida, de Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià i Triay, versió catalana de l’original en castellà que Edicions de la Universitat de Barcelona ha coeditat enguany amb Marcial Pons Ediciones, i segona part d’El Banc de Barcelona, 1844-1874. Història d’un banc d’emissió, obra dels mateixos autors publicada per la Generalitat de Catalunya l’any 2009. En el llibre s’analitzen les causes del declivi del Banc i s’aporten noves dades sobre les circumstàncies que el van dur al tancament, que ha estat interpretat com una evidència del fracàs financer de la burgesia catalana.

Aprendre de lletres. Literatura i pedagogia, vides paral·leles, d’Enric Prats, ofereix una mirada diferent sobre l’educació a partir de deu novel·les ben conegudes pel gran públic. De Karl Ove Knausgård a Kazuo Ishiguro, d’Emma Reyes a Vicenç Pagès, d’Edward Bunker a Enrique Vila-Matas, l’autor proposa una reflexió sobre la pedagogia a través de la literatura i ens convida a un diàleg entre aquests dos àmbits amb l’objectiu d’entendre com la ficció narrativa pot ajudar —tant en l’actualitat com en el passat— en el procés de creixement i aprenentatge, inherent a la condició humana. Es tracta d’una obra de pedagogia, de teoria de l’educació, sense cap intenció de fer crítica literària o reflexió filològica.

Pel que fa a la divulgació científica, el llibre de la col·lecció Catàlisi L’embrió inconformista. Com influeix en la nostra evolució el desenvolupament embrionari, de Jordi Garcia-Fernàndez i David Bueno, explica la contribució d’una nova especialitat científica, anomenada evo-devo (evolució i desenvolupament), que reuneix dins un mateix marc conceptual els coneixements sobre l’evolució de les espècies i el desenvolupament embrionari, essencial per comprendre els processos evolutius en els animals, inclosa la nostra espècie. Aquesta disciplina ha proporcionat nombroses sorpreses als investigadors i ha permès respondre preguntes que la teoria de l’evolució havia plantejat i que encara no havien estat resoltes. En bona part, l’evolució dels animals depèn dels seus embrions o, més ben dit, dels canvis que de forma atzarosa es produeixen en els gens que en controlen el desenvolupament.

Quant a la recerca i divulgació artística, Edicions de la Universitat de Barcelona us proposa els llibres de la col·lecció Singularitats, dedicada a donar a conèixer, des de 2012, els resultats de les línies d’estudi i dels projectes d’investigació desenvolupats pel Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (Gracmon): La naturalesa en el teatre de Guimerà. Una proposta de lectura, d’Enric Ciurans; L’escultura a estudi. Iniciatives i projectes (eBook), de Cristina Rodríguez Samaniego, Núria Aragonès i Irene Gras (coords.); Acadèmia i art. Dinàmiques, transferències i significació a l’època moderna i contemporània, d’Irene Gras i Mireia Freixa (coords.); cDf International Congress (eBook), de Lluís Bosch i Mireia Freixa (coords.); Arts i naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900, de Pere Capellà Simó i Antoni Galmés Martí (coords.) —del qual s’ha publicat també un ePub en anglès, Arts and Nature. Biology and Symbolism in Barcelona circa 1900—; La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), un camí de modernitat. Assaigs d’història local, d’Anna Calvera (coord.); Llibre de viatge (1913-1914), de Joaquim Folch i Torres, a cura de Mercè Vidal i Jansà; Diàlegs amb l’antiguitat. El clàssic com a referent en l’art i la cultura contemporànies, de Cristina Rodríguez Samaniego i Jorge Egea (coords.), i Pensar i interpretar l’oci. Passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900, de Teresa-M. Sala (coord.) —del qual s’ha publicat també un eBook en anglès, Considering and interpreting leisure. Pastimes, entertainments, hobbies and addictions in the Barcelona of 1900—. Una col·lecció de referència que segur que heu vist als aparadors de les principals llibreries.

«En tot cas, fa pensar que les ciències positives, que per mitjà d’aquestes meditacions havien de rebre una fonamentació absolutament racional, se n’hagin ocupat tan poc. Certament, després d’un brillant desenvolupament de tres segles, en el nostre temps se senten molt entrebancades per les obscuritats dels seus fonaments. No se’ls acut, però, recórrer a les meditacions cartesianes en els intents de reformar els seus fonaments. D’altra banda, pesa molt el fet que les meditacions han fet època en la filosofia en un sentit totalment únic, i justament pel seu retrocés a l’ego cogito pur. En efecte, Descartes inaugura una filosofia d’una mena completament nova: modificant del tot el seu estil, tomba radicalment de l’objectivisme ingenu al subjectivisme transcendental, que en intents sempre nous i, tanmateix, sempre insuficients, sembla tendir a una necessària figura definitiva. No alberga aquesta tendència contínua un sentit d’eternitat, per a nosaltres una gran tasca que la història mateixa ens ha imposat, a la qual estem tots cridats a contribuir?

»La dispersió de la filosofia actual en la seva laboriositat desconcertada ens fa pensar. Si tractem de contemplar la filosofia occidental des del punt de vista de la unitat d’una ciència, és manifest el declivi a partir de mitjan segle passat en comparació amb els temps precedents. En els objectius, en la problemàtica i en el mètode, aquesta unitat s’ha perdut. Quan, amb els inicis de la modernitat, la fe religiosa es va anar alienant cada vegada més en una convenció sense vida, la humanitat intel·lectual es va elevar a la nova gran fe, la fe en una filosofia i una ciència autònomes. Tota la cultura humana havia de ser guiada i irradiada per intel·leccions científiques, i transformada d’aquesta manera en una nova cultura autònoma.

»Mentrestant, però, també aquesta fe ha caigut en la impostura i en l’atròfia. No pas sense raons. En lloc d’una filosofia viva unitària, tenim una literatura filosòfica que prolifera sense límits, però gairebé incongruent; en lloc d’una discussió seriosa entre teories en pugna que, tanmateix, en la contesa palesen la seva mútua pertinença, el seu acord en les conviccions bàsiques i una fe impertorbable en una veritable filosofia, tenim un exposar aparent i un criticar aparent, la mera aparença en comptes d’un seriós filosofar els uns amb els altres i per als altres. Res no s’atesta menys aquí que un estudi recíproc conscient de la seva responsabilitat en l’esperit d’una cooperació seriosa i d’una mirada posada en resultats objectivament vàlids. Objectivament vàlids no vol dir altra cosa que resultats depurats per la crítica recíproca que resisteixen tota crítica. Però, com haurien de ser possibles un veritable estudi i una veritable cooperació, havent-hi tants filòsofs i gairebé tantes altres filosofies? És veritat que tenim encara congressos filosòfics —els filòsofs es troben, però no ho fan, malauradament, les filosofies. Els manca la unitat d’un espai espiritual en el qual puguin ser les unes per a les altres, influir-se mútuament. Pot ser que, en el si d’escoles o direccions particulars, les coses vagin millor. Atès, però, que existeixen en la forma de l’isolament, i en la perspectiva del present filosòfic en conjunt, en l’essencial es manté la nostra caracterització.

»No estem en aquest infaust present en una situació similar a la que Descartes es va trobar en la seva joventut? No ha arribat ja l’hora de renovar el seu radicalisme de filòsof principiant, i això vol dir, també, de sotmetre a una revolució cartesiana la immensa literatura filosòfica, amb el seu garbuix de grans tradicions, d’innovacions serioses, de producció literària d’acord amb les modes (que compta amb la impressió, però no amb l’estudi), i de començar amb noves Meditationes de prima philosophia? No s’ha d’atribuir al capdavall la desolació de la nostra situació filosòfica al fet que les forces impulsores que irradiaven aquelles meditacions han perdut la seva vitalitat originària, i l’han perduda perquè s’ha perdut l’esperit del radicalisme de l’autoresponsabilitat filosòfica? No pertanyeria més aviat al sentit bàsic de la filosofia genuïna l’exigència suposadament extrema d’una filosofia orientada vers l’última manca de prejudicis concebible, una filosofia que es configura en veritable autonomia des de les últimes evidències generades per si mateixa i, per això, absolutament responsable de si mateixa? L’anhel d’una filosofia plena de vida ha dut en els temps més recents a diversos renaixements. No serà precisament el que ressusciti les Meditacions cartesianes l’únic renaixement fructífer? No pas per adoptar-les, sinó per descobrir abans que res el profund sentit del seu radicalisme en el retrocés a l’ego cogito i, consegüentment, els valors d’eternitat que en brollen.

»En tot cas, amb això s’ha assenyalat el camí que va portar a la fenomenologia transcendental.

»Aquest és el camí que volem recórrer en comú; cartesianament, volem dur a terme meditacions com a filòsofs que comencen radicalment, naturalment amb una cautela crítica extrema i disposats a qualsevol transformació necessària de les velles meditacions cartesianes. En aquest camí ens cal esclarir i evitar temptadores desviacions en les quals van caure Descartes i l’època posterior.»