L’assentament de Sant Jaume (Alcanar, Montsià) és un nucli fortificat situat a les Terres del Sénia (a cavall de Catalunya i el País Valencià), al cim d’un turó de 224 m que forma part dels contraforts meridionals de la serra de Montsià. De dimensions reduïdes (700 m² aproximadament) i planta pseudocircular, presenta un excel·lent estat de conservació, perfectament constatable amb l’alçada dels murs, de gairabé 2 m de mitjana. La fortalesa va ser ocupada durant un període únic i breu corresponent als darrers decennis del segle VII i els primers del segle VI ane, en el marc temporal i cultural de la primera edat del ferro. Es va abandonar com a conseqüència d’un incendi que també van patir altres assentaments pròxims, com la Moleta del Remei (Alcanar), la Ferradura (Ulldecona) i la Cogula (Ulldecona). Aquest i altres factors (la no reocupació del lloc, una arquitectura fonamentada en l’ús de la pedra o el fet que el terreny no s’hagi vist mai afectat per treballs agrícoles ni per l’acció d’espoliadors) n’han preservat les restes, de manera que avui disposem d’un jaciment molt ben conservat pel que fa a les estructures i amb un registre arqueològic de gran qualitat.

La monografia comença amb un estudi de Francisco Gracia Alonso sobre l’impacte del comerç fenici en el nord-est peninsular, context en què s’emmarca l’existència de l’assentament de Sant Jaume. A continuació, David Garcia i Rubert descriu el medi físic i l’entorn natural del jaciment, així com la història dels treballs d’excavació i les característiques físiques de l’assentament (descripció estructural, aspectes arquitectònics, sistema defensiu i elements mobles); Marta Mateu completa aquesta part amb una anàlisi detallada dels elements arquitectònics i mobles elaborats amb terra crua, i David Garcia i Rubert amb un estudi de les peces fetes amb ceràmica i metall. Tot seguit, Isabel Moreno Martínez dedica un extens capítol als treballs de conservació i restauració de l’assentament. Per la seva banda, Raquel Piqué, Dani López, Laia Font, Jordi Nadal i Samuel Sardà aporten estudis específics al voltant de l’aprofitament dels recursos forestals realitzats pels habitants del jaciment, la seva agricultura i alimentació, les restes de fauna trobades i les pràctiques associades al banquet. El treball es clou amb una interpretació global i una contextualització històrica a càrrec de David Garcia i Rubert.

La recerca ha posat de manifest que Sant Jaume no era un poblat aïllat, sinó que estava connectat amb la resta de jaciments de la zona. Cadascun d’aquests jaciments tenia una funció específica: mentre que a la Moleta del Remei vivia el gruix de la comunitat, la Cogula i la Ferradura eren punts de vigilància sobre la vall i el de Sant Jaume, la residència del cabdill. Atès que dominava la zona sud de la serra de Montsià i controlava bona part de la desembocadura de l’Ebre i del Sénia, Sant Jaume va tenir un paper clau en les intenses relacions amb els comerciants fenicis i va esdevenir el centre d’un dels primers territoris polítics polinuclears documentats al nord-est peninsular. L’existència d’aquesta entitat política de base polinuclear regida per un sistema de cabdillatge simple representa, per la seva precocitat i excepcionalitat, una novetat important en el marc dels estudis sobre l’evolució de les organitzacions socials i polítiques de les primeres etapes protohistòriques de la península Ibèrica i, molt especialment, de l’àrea del nord-est.

David Garcia i Rubert (Santa Coloma de Gramenet, 1972), arqueòleg, és professor a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Oberta de Catalunya, i membre del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica (GRAP). S’interessa especialment pels sistemes d’organització sociopolítica i econòmica de les comunitats protohistòriques de la península Ibèrica. Ha dirigit excavacions a Sant Jaume, la Ferradura i el Coll del Moro, i és autor d’articles científics publicats en revistes com Quaternary International, Oxford Journal of Archaeology i Journal of Mediterranean Archaeology.

Francisco Gracia Alonso (Barcelona, 1960) és catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del GRAP. Les seves principals línies de recerca són la protohistòria de la península Ibèrica i la historiografia de l’arqueologia. Entre els seus darrers llibres destaquen: Pensar la Universitat. Escrits de Pere Bosch Gimpera (2015), El tesoro del «Vita». La protección y el expolio del patrimonio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (2014, amb Gloria Munilla) i Arqueologia i política. La gestió de Martín Almagro Basch al capdavant del Museu Arqueològic Provincial de Barcelona (1939-1962) (2012), publicats per Edicions de la Universitat de Barcelona, com també Salvem l’art! La protecció del patrimoni cultural català durant la Guerra Civil (2011, amb Gloria Munilla) i La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956) (2009).

Isabel Moreno Martínez (Barcelona, 1977) és arqueòloga i conservadora-restauradora, responsable del laboratori de conservació-restauració del Museu d’Arqueologia de Catalunya i membre del GRAP. La seva recerca se centra en la protohistòria del nord-est de la península Ibèrica i en les tècniques de conservació i restauració dels elements arqueològics. Ha dirigit excavacions a Sant Jaume, la Ferradura i la Moleta del Remei, i restauracions a Aldovesta i la Carrova. És autora d’articles científics publicats en revistes com Journal of Mediterranean Archaeology i Rivista di Studi Fenici.

Aquest llibre posa en relleu l’equivalència, la proporció, l’harmonia i la bellesa dels objectes simètrics i els interrelaciona. Analitza elements tan diversos com els miralls, els cossos, l’ADN, els edificis i les partitures, en un passeig estimulant que permet veure les connexions de l’entorn d’una manera diferent. La simetria és un concepte interdisciplinari, que es pot abordar des de diferents punts de vista i que té un caràcter transversal.

L’any 2015 Cuevas-Diarte va publicar, també a Edicions de la Universitat de Barcelona, Simetria. Un passeig interdisciplinari. En aquest llibre estudiava, a través dels elements simètrics, els lligams entre disciplines tan variades com la cristal·lografia, la mineralogia, la química, la física, les matemàtiques i la biologia, i entre arts com la pintura, la música, l’arquitectura i l’ornamentació. La bona acollida que tingué va esperonar-lo a emprendre aquesta nova publicació.

A Simetries per a tothom, el lector trobarà temes molt diversos, desenvolupats amb un estil amè i entenedor: la simetria en els cristalls; la història i l’emergència del concepte de «simetria cristal·lina»; la simetria que hi ha en alguns dels components de la xocolata a través del seu polimorfisme; la simetria dreta-esquerra mitjançant les molècules quirals i la seva importància en l’elaboració de nous fàrmacs; la lateralitat dreta-esquerra en el cervell i les implicacions en el nostre comportament; la simetria en el món animal i vegetal; la simetria en les molècules dels compostos químics; la simetria en relació amb la formulació de les grans teories fonamentals de la física contemporània; la simetria en el llenguatge musical; la simetria i la dissimetria en diverses concepcions filosòfiques, i, finalment, la simetria en la pintura de Salvador Dalí.

Els autors són especialistes reconeguts en la seva disciplina: Miquel Àngel Cuevas-Diarte, Louis Bonpunt, Laura Bayés-García, Teresa Calvet, Enric Rovira, Cristóbal Viedma, Carme Junqué, Mercè Durfort, Pere Alemany, Santiago Álvarez, Josep Maria Pons Ràfols, Joan Josep Gutiérrez Yzquierdo, José Manuel Bermudo, Lourdes Cirlot Valenzuela i Jorge Wagensberg Lubinski.

Al llarg de la seva carrera científica, Miquel Àngel Cuevas-Diarte, professor emèrit de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat de Barcelona, ha treballat la simetria en aspectes tan diversos com la síntesi d’apatites i la miscibilitat de components alimentaris en estat sòlid. També és coautor de Problemes de cristal·lografia (2006).

El llibre de Josep Carles Rius, Periodismo en reconstrucción, explica com la crisi global està transformant de dalt a baix el negoci i la pràctica del periodisme tal com els havíem conegut fins ara. La Gran Depressió del 2008 va posar en evidència tres problemes larvats en la premsa des de feia anys: la pèrdua de credibilitat per no haver exercit de contrapoder, la impotència i el desconcert davant l’impacte de les noves tecnologies, i els greus errors de gestió. Mentre milers de periodistes perdien la feina, alguns van prendre la iniciativa i van buscar la implicació dels ciutadans en nous projectes. Van crear mitjans amb un horitzó ètic, amb fórmules empresarials que els garantissin la independència, la llibertat i, per sobre de tot, la credibilitat. Segons Rius, és possible que ens trobem davant la fi de l’era Gutenberg, però no davant la fi del periodisme. I per això, afirma, aquest és un llibre optimista: la reconstrucció del periodisme és possible.

Josep Carles Rius (Valls, 1956), llicenciat en Ciències de la Informació i màster en Investigació, Comunicació i Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professor de Periodisme en aquesta mateixa universitat, president de la Fundació Periodisme Plural (que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball i el Diari de la Sanitat) i el responsable d’Eldiario.es a Catalunya. Va iniciar la seva carrera a la premsa local, amb la creació dels setmanaris Mestral i El Pati. Ha estat degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, sotsdirector de La Vanguardia i director del seu Magazine, cap de redacció a El Periódico de Catalunya, redactor de la secció d’Economia a El Noticiero Universal i a TVE a Catalunya, i director del diari Públic a Catalunya fins que va tancar el 2012. Ha col·laborat en diversos mitjans, entre els quals la cadena SER.

A Cien casos, Roger Jiménez recull una casuística que abasta exemples de vulneració dels codis deontològics de la professió periodística a Espanya, Europa i els Estats Units. Fruit de la llarga experiència de l’autor com a defensor del lector a La Vanguardia i president del Consell de la Informació de Catalunya, el llibre és una important aportació als fonaments de l’autoregulació dels mitjans. El canvi global en el món de la comunicació ha transformat les relacions entre la premsa i l’audiència, que en el passat es consideraven, respectivament, el quart i el cinquè poder. Ara, la irrupció d’internet i la precarització de l’ofici periodístic per causa de la crisi dels mitjans han conduït a una situació en què s’ha prescindit dels lectors, una força directa i efectiva que, a través dels mecanismes autoreguladors, deia als mitjans què fallava i com podien millorar. En opinió de l’autor, aquesta desvinculació del públic influeix directament i negativa en la qualitat ètica de la premsa i del periodisme en general.

Roger Jiménez Monclús (1938, Catllar), llicenciat en Periodisme per la Universitat de Navarra, ha desenvolupat la seva activitat professional en diferents camps durant més de cinquanta anys, tant en agències d’informació (Europa Press, Efe) com en altres mitjans de comunicació escrits. Ha exercit diversos càrrecs a La Vanguardia, on va ser el primer defensor del lector. En l’àmbit de la docència, ha estat professor de Redacció Periodística a la Universitat Autònoma de Barcelona i de Deontologia a la Universitat Internacional de Catalunya. Va presidir l’Associació de la Premsa de Barcelona, així com el Consell de la Informació de Catalunya. El 2015 li va ser concedit el III Premi Internacional de Periodisme «Càtedra Manu Leguineche», i el 2003, durant una estada a Itàlia, el Premi Internacional a la Professionalitat «Roca D’Oro». El 1982 va rebre el Premi Liderman al millor delegat d’agència informativa. És autor dels llibres Les desventures de Port Aventura (1995) i Imperi Berlusconi (2005).

La col·lecció Periodismo Activo d’Edicions de la Universitat de Barcelona, dirigida per Roberto Herrscher, explora els escenaris canviants que el periodisme viu en aquest principi de segle a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Cien casos n’és el vuitè títol i Periodismo en reconstrucción, el novè. Els altres volums publicats són: Periodismo narrativo. Cómo contar la realidad con las armas de la literatura (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo. La defensa del interés público por medio de una información libre, veraz y justa (2012), de Norbert Bilbeny; Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder (2013), de Margarita Rivière; Decir la ciencia. Divulgación y periodismo científico de Galileo a Twitter (2015), de Vladimir de Semir; Una crónica del periodismo cultural (2015), de Sergio Vila-Sanjuán; El nuevo Nuevo Periodismo. Conversaciones sobre el oficio con los mejores escritores estadounidenses de no ficción (2015), de Robert S. Boynton, i El arte de escuchar. Viajes por la música clásica (2015), de Roberto Herrscher.

Roberto Herrscher (Buenos Aires, 1962) és director del màster en Periodisme BCN_NY, que la Universitat de Barcelona organitza conjuntament amb la Universitat de Columbia, i imparteix cursos en altres universitats i institucions d’Espanya, l’Amèrica Llatina i els Estats Units, com l’Ithaca College de Nova York, la Univer­sitat de Los Andes de Bogotà, l’Institut Internacional per al Desenvolupament del Periodisme (IIJ) de Berlín i l’Acadèmia Deutsche Welle (DWA) de Bonn. Escriu regularment cròniques, reportatges i assaigs a La Vanguardia (Espanya), Perfil (Argentina), Gatopardo i Travesías (Mèxic), i Opera News (Estats Units), entre d’altres mitjans. És autor del relat de no-ficció Los viajes del «Penélope» (2007), així com de Periodismo narrativo (2012) i El arte de escuchar (2015), tots dos publicats a la col·lecció Periodismo Activo.

«La humanidad tiene problemas que conciernen a todos: el calentamiento global, el agua, la energía, la salud, la seguridad, el ciberterrorismo, los derechos humanos… Y casi todos ellos están pendientes de resolver por la existencia de conflictos entre las partes implicadas. Por ello, es vital proceder a la gestión de esos conflictos y tomarse en serio la negociación, hoy ya global e intercultural, como la forma más asequible y eficaz de manejarlos. El diálogo, motor central de la negociación, es más económico y por descontado ético que el uso de la fuerza militar, ultima ratio todavía para la solución de conflictos en el plano internacional, y a la que no tienen empacho en acudir potencias supuestamente civilizadas como Estados Unidos, Rusia, la Unión Europea o Israel. Las negociaciones internacionales están casi monopolizadas por políticos y diplomáticos que protegen a toda costa el interés nacional y muchas veces el de un partido o un grupo económico dominantes. De este modo, aun siendo su oficio, no satisfacen las cláusulas y condiciones necesarias para entablar una verdadera conversación. Pero la libertad y la seguridad internacionales se consiguen por vía del diálogo y no de la fuerza, que deshace toda discusión a base de acabar deshaciéndose de los mismos que discuten. Es la “solución” del problema en el sentido literal del término.

»En ciencia política y económica ha habido importantes contribuciones al estudio de los conflictos y de la negocia­ción como vía para resolverlos, sobre todo a partir de la llamada “teoría de juegos”, de Von Neumann y Morgenstern. Sin embargo, ni en sociología de la comunicación ni en filosofía se ha desarrollado un análisis sistemático del uso y de las reglas del diálogo en su vertiente más práctica. Así, y sobre todo, la teoría del Conversation analysis, a partir de los trabajos del sociólogo Harvey Sacks, es aún demasiado descriptiva para tal comprensión sistemática. Y la teoría de la Diskursethik, iniciada por el filósofo Jürgen Habermas y centrada en los presupuestos ideales del diálogo, resulta por el contrario demasiado metafísica. Sencillamente, el desafío para toda teoría del diálogo que se pretenda válida para la práctica consiste en cómo hacer posible su comprensión social y su aplicación empírica. Pero una “pragmática del diálogo” está todavía en su fase germinal, por lo menos en cuanto estudio del diálogo en su sentido moral y político más práctico. Es decir, del diálogo como configurador de la acción, tanto personal como interpersonal. Una “pragmática” del diálogo diferirá, así, de una “analítica” del mismo, por la importancia que concede a los usos y modos de esta relación verbal por encima de otros factores, sin desdeñar por ello las cuestiones de principio ni los aspectos valorativos ligados al hecho de dialogar.»