El dimecres 30 d’abril, es va proclamar el veredicte de la 47a edició dels Premis Crítica «Serra d’Or» 2014, en l’acte que va tenir lloc al Palau Robert de Barcelona, en el decurs del qual Josep Massot i Muntaner, director de la revista Serra d’Or i de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, va lliurar els guardons en les quatre categories en què els premis estan dividits: Literatura i assaig, Recerca, Teatre, i Literatura infantil i juvenil. El llibre Sobre literatura del segle XIX, d’Antònia Tayadella, editat per Publicacions i Edicions de la UB, va resultar guardonat en l’apartat d’Estudis Literaris. Cal remarcar que l’any 2012 va resultar guanyadora l’obra El diàleg en Ramon Llull: l’expressió literària com a estratègia apologètica, de Roger Friedlein, i el 2011, Contextos de Joan Brossa, de John London, ambdós en l’apartat de Catalanística i editats també per Publicacions i Edicions de la UB.

En l’obra premiada enguany, s’hi apleguen un total de disset estudis, que deixen el testimoni d’un itinerari de vint-i-quatre anys caracteritzat per una atenció predominant als problemes de la literatura narrativa i per l’interès a actualitzar l’estudi del romanticisme. Antònia Tayadella va ser professora del Departament de Filologia Catalana de la UB des del curs 1977-1978 fins que es va jubilar, l’any 2006. La seva trajectòria docent i de recerca s’ha centrat sempre en la literatura catalana del XIX. 

El volum ha estat a cura del professor de la Universitat de Lleida Josep M. Domingo, que n’ha escrit també un pròleg, així com dels professors Enric Cassany, de la UPF, i Enric Gallén, de la UAB. Dividit en sis grans capítols, s’inicia amb un aprofundit estudi del període del romanticisme, seguit d’un capítol sobre la literatura narrativa, la gran passió acadèmica de l’autora. Seguidament, Tayadella s’ocupa, en sengles capítols, de tres grans autors de la nostra literatura del XIX: Narcís Oller, els Vayreda –Marià i Joaquim– i Jacint Verdaguer. Finalitza amb un capítol dedicat a l’Exposició de 1888 i la literatura.

Tal com destaca el professor Gallén al pròleg, «l’Antònia es va esforçar al màxim perquè el dinou obtingués el reconeixement acadèmic de què ja gaudia en altres universitats catalanes d’aquell temps, com l’Autònoma, la de València o la de les Illes»; i així ho corrobora també Domingo al seu torn: «Tayadella oficiava unes sessions enèrgiques, ben travades, exemplarment ben documentades, cuinades fins al detall. [...] Aquelles classes esdevenien una continuada i variada descoberta que incitava a un cert estat de mobilització permanent: a llegir».

Serra d’Or premia les obres més destacades d’entre les publicades l’any 2013, i que no s’hagin presentat a concurs. Cal recordar que aquests premis no tenen dotació econòmica, i que consisteixen essencialment en la proclamació del veredicte i en el lliurament d’una serreta d’or, de solapa, que representa la distinció.

La revista Serra d'Or es va iniciar l’any 1955 i, amb l’orientació actual de publicació d’alta cultura, va començar la seva activitat a finals de 1959. Des d’un principi, es va proposar crear un espai eficaç de diàleg i col·laboració, oferint les seves pàgines a un nombre extraordinari de col·laboradors de procedències ideològiques molt diverses, amb un temari molt ampli (religió, política, disseny, arquitectura i urbanisme, economia, arts plàstiques, cinema, teatre, llengua, literatura, etc.). La revista ha fet possible la incorporació dels estudiosos més joves a un mitjà de difusió cultural d’un prestigi reconegut, i ha contribuït a renovar els esquemes de la crítica, tant literària com artística i, de manera especial, en el camp de la música, el teatre i el cinema.

Els ritmes diaris es reflecteixen en la vida de cada individu; no com una imposició externa, sinó com a part de la fisiologia, lligada als gens. La cronobiologia és precisament la ciència que s’ocupa d’estudiar aquests ritmes, i en el llibre es mostra com es manifesten els ritmes naturals en els éssers vius, tant en les plantes i els animals en el seu entorn natural com, amb un èmfasi especial, en els éssers humans. També s’indiquen les bases fisiològiques i anatòmiques del rellotge biològic i, finalment, es palesa com els canvis que la societat moderna imposa en els ritmes diaris poden afectar la salut de les persones, tot modificant aspectes de la seva vida.

Els autors reconeixen que, malgrat que fa molts anys que expliquen cronobiologia a la universitat i en conferències especialitzades i divulgatives, encara hi ha força desconeixement d’aquesta disciplina. «Ha estat una ciència amagada dins les ciències de la vida», manifesten. És per això que aquest treball ha nascut amb un doble objectiu: apropar els lectors a la ciència de la cronobiologia, tot donant resposta a molts interrogants sobre la importància dels ritmes en el món que ens envolta i sobre el funcionament rítmic del nostre cos; i, alhora, ajudar a conscienciar la gent sobre la necessitat de viure d’acord amb aquests ritmes naturals.

Al llarg de les poc més de cent vuitanta pàgines que té el llibre, es responen preguntes que tothom s’ha fet més d’una vegada: per què a algunes persones els costa llevar-se al matí, mentre que a d’altres els és difícil estar despertes al vespre? Per què els horaris de son dels nadons, els adolescents i les persones grans són tan diferents? Per quin motiu la febre sol ser més alta a la tarda que al matí? Per què ens costa tant adaptar-nos als canvis d’horari? Com podem afrontar el jet lag? I, pel que fa als animals, com és que n’hi ha de diürns i de nocturns? Com saben l’època de l’any en què s’han de reproduir?

El llibre està organitzat en deu capítols d’àgil lectura en què els autors van descobrint des dels aspectes més generals (el pas del temps com a base del ritme de la vida) fins als més concrets (els canvis d’horaris puntuals, com l’esmentat jet lag, o els crònics, com els torns de feina), passant pels ritmes de la natura, les funcions dels rellotges biològics, els cicles circadiaris i la organització del cos humà segons aquests cicles, les funcions dels rellotges biològics i les variacions dels ritmes de son i vigília. Finalitza amb unes breus i senzilles recomanacions per aprendre i ajudar el cos a mantenir el ritme, com ara seguir unes rutines, fer exercici físic o cuidar l’alimentació. Inclou també un breu i útil glossari de termes que facilita molt la comprensió de la lectura.

El disseny és un concepte intrínsecament associat a la ciutat de Barcelona, i n’ha estat i en continua sent una de les millors cartes de presentació arreu del món. Però, més enllà d’aquesta evidència, l’anomenat Sistema Disseny Barcelona remunta els seus orígens a les primeres dècades del segle XX, quan, amb el Noucentisme, les arts de la modernitat (cartellisme, gràfica, perfumeria, interiorisme, etc.) van viure un moment de maduresa excepcional, i els artistes catalans participaven en les avantguardes europees.

El llibre La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), un camí de modernitat, coordinat per Anna Calvera, és una recerca col·lectiva del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis de la UB (GRACMON), que, a través d’aportacions de procedències diverses, ofereix una lectura transversal de l’evolució recent d’aquest art, des de la implementació de la indústria fins a l’aparició d’institucions creades per dissenyadors o la reivindicació d’una professió que aspirava a convertir-se en disciplina.

Dividit en dos grans capítols, «1914-1950. La formació de la modernitat» i «1950-2014. La formació del Sistema Disseny Barcelona: institucionalització i consolidació del fenomen disseny», el llibre estableix a mitjan segle XX un punt d’inflexió cabdal en la història del disseny a casa nostra. Sense necessitat d’haver de retrocedir fins al 1775, any en què la Junta de Comerç va crear l‘Escuela Gratuita de Diseño per formar dibuixants capaços de subministrar dibuixos de flors per estampar i d’ornaments per aplicar a les diverses indústries artístiques, és acceptat que els orígens del disseny modern s’articulen al voltant de l’època noucentista, just quan sorgeix la necessitat d’atribuir una identitat als productes. En aquest sentit, Calvera recorda pertinentment en la introducció que el disseny neix com a nova pràctica professional amb la finalitat de «vetllar per la qualitat estètica de la producció industrial i per la preservació del paisatge en el món del consum de masses», és a dir, vinculat a la industrialització. Així és com es traça una història, resseguint esdeveniments com l’Exposició Internacional del Moble de 1923, la fundació i l’evolució de l’empresa de perfumeria Myrurgia de la mà de l’escultor Esteve Monegal, o les revistes d’abans de la guerra civil Feminal, El Hogar y la Moda o La Dona Catalana, enteses com a mitjans per crear un mercat femení a través de nous productes. Totes aquestes iniciatives, juntament amb les indústries de la ràdio i els electrodomèstics i l’avantguarda gràfica, configuren la voluntat inicial de lligar una realitat industrial al concepte de Good Design, de vincular el bell amb l’útil.

Pel que fa al període corresponent a la segona meitat del segle XX, el llibre vindica la tasca fonamental i seminal de dos crítics: Enric Bricall, lligat de sempre a la reconeguda escola Elisava, i Alexandre Cirici, que amb les seves opinions, els seus articles i ensenyaments, sempre provocadors i originals, va marcar tota una època del disseny a la ciutat, la influència de la qual encara dura. A partir de 1950 es reconeix el disseny com a tal, sense necessitat d’afegir-hi adjectius, i el llibre presenta moments i aspectes molt variats: analitza la importància de la fotografia, que fa la seva entrada com a llenguatge discursiu capaç de construir una imatge per a la ciutat als anys seixanta; estudia el component artesà del teixit productiu real existent a Catalunya quan va arribar el disseny i com va ser d’important que hi hagués tants artesans encara actius per poder desenvolupar els primers productes de disseny; revisa la publicació de llibres sobre disseny a través de la història de l’editorial Gustavo Gili, que va afavorir la creació d’una cultura del disseny local autòctona; i també fa un repàs de les propostes avançades i d’avantguarda que van tenir lloc a la Barcelona de la transició i els anys següents, i que culminaren en l’anomenat «model Barcelona» dels Jocs Olímpics, en què l’arribada de la nova tecnologia va suposar la mecanització definitiva de la feina de dissenyar i dibuixar gràficament.

El llibre acaba amb la crisi iniciada el 2008, que afecta profundament el món barceloní del disseny i inicia una nova etapa molt allunyada dels paràmetres que havia establert el sistema industrial de producció. Es complementa amb altres eines i fonts d’informació, posades a disposició dels investigadors amb la voluntat de continuar impulsant l’estudi de la història barcelonina del disseny. Aquesta obra no només aplega aportacions de diverses procedències, sinó que constitueix, sens dubte, una obra de referència per entendre el paper del disseny en un dels països en què gaudeix de més bona acollida.

«Els jesuïtes havien fundat l’escola gratuïta de Clermont a París el 1563 i Lluís XIII els va permetre tornar-hi. De fet, Enric IV els havia regalat un dels seus castells perquè fundessin una universitat “per instruir la joventut, fer que s’enamori de les ciències, l’honor i la virtut per poder servir el públic”. Tant l’escola de Clermont com aquesta nova institució fundada el 1604 van tenir un èxit aclaparador i s’ha de dir que aquest fet no ens ha de resultar estrany: ja durant el segle XV la burgesia va començar a preocupar-se per l’educació dels seus fills, ja que la veien com una mena d’ascensor social que els havia de permetre distingir-se dels antics valors i ocupar un lloc destacat dins de la nova societat renaixentista.»

«Newton considerava que les noves tasques que la vida li oferia no eren prou “intel·lectuals” i no tenia cap interès a dedicar-s’hi: quan havia d’anar amb les ovelles al camp, es dedicava a construir maquetes, i els animals se li escapaven pels camps dels veïns, als quals després havia de pagar les destrosses per les tanques trencades i les plantes malmeses. Al mercat, subornava el seu servent perquè s’encarregués de les compres i vendes de la casa mentre ell anava a llegir, i, si anaven a Grantham, se n’anava directament a casa de Mr. Clark per tal de retrobar-se amb els seus llibres.»

«Definitivament, Euler estava obrint-se pas en el camí de la fama: tots els físics i matemàtics d’arreu d’Europa es van treure el barret davant de l’ús que va fer de les equacions diferencials per resoldre els problemes de física.»

«Jordi Joan va ser un dels pocs científics espanyols sobresortints del segle XVIII i va participar en l’expedició francesa al Perú per fer les mesures de l’arc del meridià a l’equador.»

«A partir dels seus estudis sobre geodèsia, Gauss va començar a donar voltes seriosament a l’existència d’una geometria en què el cinquè postulat de les paral·leles no es complís i el camí iniciat per Lambert va ser l’escollit. Així, a finals de 1799, Gauss va escriure a Bolyai:

Si es pogués demostrar l’existència d’un triangle d’àrea tan gran com volguéssim, aleshores es podria demostrar rigorosament la totalitat de la geometria euclidiana. Moltes persones considerarien que aquesta proposició és un axioma, però jo no! És possible que l’àrea no arribi mai a un cert valor límit.»