Gemma Cairó —professora del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona— ha coordinat un equip de quatre especialistes per confegir aquest manual, escrit en un llenguatge entenedor i il·lustrat amb profusió de material gràfic, que s’adreça tant a estudiants i a professionals relacionats amb la comunicació en l’àmbit econòmic com a un públic més ampli interessat en el funcionament de l’economia global. Estructurat en vuit capítols, el llibre s’obre amb una introducció que defineix els conceptes bàsics de la disciplina i descriu el funcionament del capitalisme; segueix amb una anàlisi de la dinàmica demogràfica, els recursos alimentaris i naturals, els models d’industrialització, la globalització productiva i l’evolució dels fluxos comercials i financers internacionals, i es tanca amb la qüestió del desenvolupament i la desigualtat. Els autors hi expliquen com el sistema econòmic actual articula de manera asimètri­ca les relacions productives, comercials i financeres entre països, fruit de l’apropiació desigual i la distribució dels recursos, i causa de bona part del (sub)desenvolupament socioeconòmic i de la (in)sostenibilitat ecològica, dos dels grans reptes que avui dia ha d’afrontar la humanitat.

Aquesta obra segueix l’escola iniciada per Josep M. Vidal Villa (1942-2002), catedràtic d’Estructura Econòmica Mundial de la UB, intel·lectual marxista heterodox de referència durant la Transició i autor de, entre molts altres títols, Cap a una economia mundial. Nord-sud cara a cara (Edicions de la UB, 1995). Hi analitzava el sistema capitalista des de la metodologia estructural-marxista, pionera en aquell moment a l’Estat espanyol, tasca que va ser continuada pel seu deixeble, també professor de la Facultat d’Economia i Empresa, Javier Martínez Peinado, traspassat el 2013. Economia mundial, dedicada a ambdós, és deutora dels seus treballs.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Economia UB, nascuda amb l’objectiu d’incidir en les qüestions fonamentals del debat econòmic actual des de la universitat. Els darrers títols són El Banc de Barcelona, 1874-1920. Decadència i fallida, de Yolanda Blasco-Martel i Carles Sudrià i Triay; Literatura i economia, a cura de Joaquim Perramon; Pàgines viscudes d’un economista català, de Jacint Ros Hombravella, i Impuesto sobre sociedades, ¿quo vadis? Una visión europea, a cura de José M.ª Durán i Alejandro Esteller.

Gemma Cairó, doctora en Economia, és professora d’Economia Mundial a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona. Especialitzada en Economia Internacional i Desenvolupament i màster en South Asian Area Studies per la Universitat de Londres, ha fet estades en universitats estrangeres com la Universitat Jawaharlal Nehru de Nova Delhi. A més de participar en diversos projectes d’innovació docent, les seves línies de recerca són les economies emergents, especialment de l’Índia, els temes relacionats amb el desenvolupament econòmic i la desigualtat, així com amb economia i gènere. Darrerament ha publicat Dimensions of the current systemic crisis: Capitalism in short circuit? (amb David Castells-Quintana, 2016) i A political economy approach of India in Senegal. A «win-win» partnership? (amb Artur Colom-Jaén, 2014). També és autora d’Exercicis d’Economia Mundial (Edicions de la UB, 2003), amb Eva Espuñas i Viñas, Irene Maestro Yarza i Javier Martínez Peinado.

Marimón —que en el pròleg dedica l’obra al mestratge inspirador del desaparegut Miquel Porter Moix (1930-2004)— considera que la mort és, juntament amb el sexe, el motor dramàtic fonamental de la ficció cinematogràfica pel poder catàrtic i transformador que té, ja que el seu significat aparentment negatiu, de final irreparable, es vincula amb la promesa de renaixement que gairebé sempre porta implícita.

En els primers capítols del llibre, l’autor estudia el paper i les característiques de les seqüències relacionades amb la mort en el llenguatge cinematogràfic: l’impacte que té en l’espectador, el motiu clàssic de la mort i el renaixement, els diferents tipus de mort i el seu significat, les personificacions de la mort, les figures de renaixement, la mort en el thriller i les pel·lícules de terror, la relació amb el sexe, etc. A continuació, caracteritza la mort en els films de diversos cineastes —els germans Lumière, Ingmar Bergman, Walt Disney, Alfred Hitchcock— i dedica un capítol a estudiar la «crueltat extrema» en les pel·lícules ambientades en l’edat mitjana. Després exemplifica el que ha exposat a través de l’anàlisi de seqüències emblemàtiques de més de dos-cents films de totes les èpoques de la història del cinema, com ara la massacre a les escales d’Odessa a El cuirassat Potemkin, el goril·la King Kong abatut pels avions, l’assassinat a la dutxa a Psicosi, la desconnexió de l’ordinador Hal a 2001. Una odissea de l’espai, els trets que acaben amb la vida de Mary Corleone a la sortida de l’Òpera a El padrí III i el discurs de Roy quan agonitza a Blade runner. Tanquen l’obra un breu capítol dedicat a morts cinematogràfiques singulars i una bibliografia essencial.

Joan Marimón Padrosa (el Prat de Llobregat, 1960), llicenciat en Història de l’Art, és professor de muntatge a l’ESCAC i al Centre de Capacitació Cinematogràfica (CCC) de Ciutat de Mèxic. És també director i guionista de telefilms, curts experimentals (In crescendo, 2001; La línia de temps sinestèsia, 2017) i llargmetratges (Pactar con el gato, 2007); ha estat guionista de sèries de televisió (Poblenou, Ventdelplà) i pel·lícules d’animació (Peraustrínia 2004, 1990); productor i director de documentals, i projeccionista al cinema Capri de la seva ciutat natal. És autor del Diccionario incompleto del guion audiovisual (amb Jesús Ramos, 2003) i d’El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla (2015; també en castellà, El montaje cinematográfico. Del guion a la pantalla, 2014, totes dues versions publicades a la col·lecció Comunicació Activa).

La col·lecció Comunicació Activa està orientada a incitar les pràctiques professionals, el debat i la reflexió, al voltant dels àmbits emergents d’aplicació i transferència comunicacional. Els darrers títols publicats són Public Space and Memory, a cura de Núria Ricart; The Art of Urban Design in Urban Regeneration, a cura d’Antoni Remesar, i Barcelona a ras de suelo, de Danae Esparza.

A finals d’octubre ha tingut lloc a la UB el congrés ICDHS 10th+1, organitzat pel Departament d’Arts Visuals i Disseny i el Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (GRACMON), juntament amb la Fundació Història del Disseny i el Museu del Disseny de Barcelona. El lema escollit ha estat «Retorn al futur. El futur en el passat», perquè remet al llegat de les anteriors edicions d’aquest congrés biennal i als nombrosos àmbits de recerca que s’hi han tractat des de la primera que se celebrà a Barcelona, el 1999.

Durant el congrés es van presentar als assistents el Book of Abstracts i el conjunt de llibres aplegats sota el títol Back to the Future. The Future in the Past, que contenen els 149 articles exposats durant aquesta onzena edició. Els autors són alguns dels historiadors i estudiosos del disseny més reconeguts a escala internacional, com Alain Findeli (Universitat de Nimes, Universitat de Mont-real), Jonathan Woodham (Universitat de Brighton) o Fedja Vukic (Universitat de Zagreb). Els textos estan agrupats en tres grans eixos: història i històries del disseny, estudis del disseny, i recerca i treballs en curs. Els articles tracten una gran varietat de temàtiques —des del punt de vista formal, històric i metodològic— al voltant del disseny contemporani: des del centenari de l’empresa Roca fins a l’avantguarda britànica de principis del segle XX, passant per la identitat nacional del disseny mexicà, l’impacte del moviment independentista escocès en la seva indústria creativa o el disseny com a eina per analitzar els canvis socials. També s’hi inclouen els resums de les quatre conferències magistrals i un text escrit per la Junta de les ICDHS d’homenatge a la seva fundadora i impulsora, Anna Calvera (1954-2018), que va treballar fins a l’últim moment en l’organització del congrés i l’empremta de la qual és present en totes les pàgines d’aquesta publicació. El congrés i el llibre es dediquen a la seva memòria. Tant el Book of Abstracts com els divuit volums de Back to the Future estaran disponibles en format digital ben aviat.

L’ICDHS és una organització que agrupa estudiosos d’Espanya, Cuba, Turquia, Mèxic, Finlàndia, el Japó, Bèlgica, els Països Baixos, Brasil, Portugal, els Estats Units, Taiwan, el Canadà i el Regne Unit. L’any 1999, el Departament de Disseny i Imatge i el Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona van organitzar la primera edició del congrés, que s’ha celebrat cada dos anys en diferents ciutats d’arreu del món. Aquestes conferències han tingut dos objectius: en primer lloc, presentar una investigació original en els àmbits de la història del disseny i els estudis de disseny, i, en segon lloc, incloure contribucions en aquests camps procedents de països no hegemònics per oferir una plataforma de conversa a comunitats científiques que ja són actives o que s’estan formant i desenvolupant.

L’organització de l’ICDHS afirma que «el congrés de Taipei 2016 va coincidir amb la desena edició, que es va commemorar com un desè aniversari. Tornar a Barcelona el 2018 simbolitza i marca el final d’una etapa i el començament d’una de nova. Aquest és el sentit de la numeració escollida, “10+1”, que vol significar que Barcelona 2018 és tant un final com un començament d’etapa. Es tracta de fer balanç i d’indagar quin ha estat el llegat real d’aquests congressos».

«Sin embargo, eppur si muove, se sigue abogando por la legitimidad. Por parte de los gobernados, cuando Gobierno o ley son motivo de rechazo. Y por parte del Gobierno o la ley, cuando ven que peligra su vigencia o validez. En el mundo contemporáneo vuelve, por distintas razones, la apelación a la legitimidad, y en no pocas ocasiones como opuesto o como correctivo de la legalidad. Véanse, sobre todo, los movimientos de derecha y de izquierda apelando a la nación y al pueblo, respectivamente, en contra de las instituciones establecidas, de los sistemas de representación y gobierno vigentes, o de la globalización económica mundial.

»Son en Europa ejemplo de ello movilizaciones sociales de signo tan diverso como, por ejemplo, aquellas que se oponen a las medidas de austeridad económica (movimientos de los “indignados”), de la admisión de emigrantes y refugiados (xenofobia y extrema derecha), de la opresión de las nacionalidades históricas (Escocia, Cataluña, Flandes) y de la propia política de la Unión Europea: el brexit o la regresión democrática en los países del Este europeo.

¿Democracia o ley?

»En el caso de Cataluña, a raíz del movimiento popular secesionista desde 2010, cuando el Tribunal Constitucional español anuló parcialmente el Estatuto de autonomía catalán, pronto surgieron las voces que oponían la democracia a la ley. Para los independentistas catalanes, la democracia debía estar en dicha ocasión por encima de la ley. Para los constitucionalistas del conjunto de España, era lo contrario: por encima de todo, la ley.

»Pero ¿qué sucede cuando la ley no es o ya no es tenida por democrática? ¿Debe seguir siendo obedecida? Y a su vez ¿qué sucede cuando en nombre de la democracia se rechaza la primacía de la ley en un estado democrático? ¿Debe admitirse el que se rompan las reglas del juego democrático garantizadas por la ley? La oposición entre democracia y ley en un contexto ya o todavía democrático no parece el mejor modo, por su simplicidad y crudeza, de plantear las contradicciones que puedan darse en dicho contexto entre el respeto a la ley y el compromiso con los valores democráticos.

»El caso catalán representa un problema político para España y la Unión Europea. De un lado, los separatistas, con mayoría desde 2015 en el Parlamento autonómico y el apoyo ciudadano de la mitad de la población (movilizaciones de más de un millón de personas en la calle desde el mes de septiembre de 2012), se arrogan hasta la fecha la “legitimidad” en su posición en contra de un sistema estatal “ilegítimo”, encabezado por el Tribunal Constitucional y un sistema judicial, de los que niegan la imparcialidad. Mientras que de otro lado están los defensores de la Constitución estatal, que niegan, también hasta hoy, toda “legitimidad” a quienes votaron, fuera de la ley y en nombre de un “derecho a decidir”, por la independencia de Cataluña. Lo legítimo, aseveran los constitucionalistas, es adaptarse a la legalidad. Así, el presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, dijo claramente en el Congreso de los Diputados, el día 11 de octubre de 2017 y en respuesta al presidente catalán Carles Puigdemont, pocas horas después de que este anunciara la independencia de su país: “Lo que no es legal, no es democrático”. El marco de su afirmación es la mencionada antítesis entre democracia y ley, la misma que reconocen aquellos adversarios, en este caso los separatistas, que donde no ven lo democrático no pueden ver lo legal. Esto último puede tener el grave riesgo de no saber apreciar de partida lo democrático en la ley, pues la democracia no son solo valores, sino reglas. Pero lo primero, ver solo lo democrático en la ley, no está exento de un riesgo parecido: el de ignorar que la democracia no solo se expresa ni se garantiza con la ley. La democracia son reglas que remiten a valores.

»Al decir “lo que no es legal, no es democrático” se presuponen, queriéndolo o no, al menos tres cosas distintas. Una: que todo lo legal es democrático, lo cual es solo válido en democracia. Dos: que lo democrático se reduce a lo legal, y ya hemos dicho que los valores, incluso para una concepción juridicista o iuspositivista de la democracia, también cuentan. Solo un legalismo paranoico nos puede hace creer que las reglas son exclusivamente instrumentos. Las reglas sirven a valores, o por lo menos tienen, incluso para los reglamentaristas, y salvo que caigan en contradicción, un valor en sí mismas. Y tres: se supone, también, que cualquier cosa ilegal es de por sí no democrática. Sin embargo, una desobediencia o transgresión de la ley democrática puede ser, aunque ilegal, portadora de formas y contenidos democráticos (pacífica, respetuosa con los derechos humanos y con los fundamentos y principios de la ley, razonable y razonada, de interés general y respetuosa con la pluralidad), como se ha visto numerosas veces en la historia de las democracias, regímenes enriquecidos por sus propios objetores democráticos.

La oposición entre la ley y los valores

»Cuando uno visita los museos de historia de Francia puede contemplar en sus vitrinas numerosas armas blancas y de fuego en cuya empuñadura están grabadas ciertas palabras que resumen la historia de este país. En las piezas más antiguas se lee: “Vive le Roi”. En las del siglo XVIII: “Le Roi et la Loi”. Poco antes de la Revolución: “Vive la Loi”. Y durante ella: “Le Peuple et la Loi”. O tan solo: “Vive le Peuple”.

»La ley fue un reclamo en este país y en otras democracias modernas, hasta llegar a identificar la democracia con ella, e incluso, a veces, en los momentos críticos, a establecer, en cambio, una oposición entre democracia y ley. Para unos, ni el pretexto de la democracia justificaría el quebrantamiento de la ley. Para otros, ni la salvaguarda de la ley sería una razón para ignorar los valores democráticos. Pero cuando en una democracia se opone la ley a la democracia, o viceversa, y agudizando esta visión se contraponen la legitimidad y la legalidad, lo que se encuentra en contradicción y enfrenta unos a otros no es que unos sean partidarios de la legalidad en primer lugar, y otros, de la legitimidad también en primer puesto. Hay que conceder de entrada que, en democracia, ambas partes contendientes son partidarias de la legalidad y ambas pretenden que esta se dote y revista de legitimidad. Pero lo son de distinto modo. A la vista está el rechazo de una parte a la legalidad existente. Pero a la vista está también que se produce un choque entre dos defensas de la legalidad: una, por la legalidad que hay, y otra, por la que se quiere que haya. Del mismo modo, puede observarse que tal oposición entre legitimidad y legalidad es en realidad un choque entre dos defensas de la legitimidad.

»Por lo pronto, parece una constante oposición dentro de la democracia la defensa, de una parte, de la legitimidad por ley, y de otra parte, de la legitimidad por valores, que puede en ambos casos ser defensa de lo democrático (los valores democráticos, la ley democrática) y de la legalidad como objetivos que justificar y proteger. En democracia, la disputa, bien sea por la ley (por ejemplo en el caso catalán o en el escocés) o por los valores (el brexit, el rechazo de la inmigración), parece reducirse siempre al debate entre dos modos distintos de entender la legitimidad: la que prioriza la ley y la que da preeminencia a los valores. La contraposición última entre legalidad y legitimidad no tiene mucho sentido en democracia, al igual que oponer democracia y ley. Lo mismo cabría afirmar de las clásicas dicotomías con que nos adentramos en el discurso político: naturaleza/ley; ley/justicia; ley/derecho; hecho/norma; facticidad/validez; gobierno de las leyes / gobierno de los hombres; representación/participación; democracia formal / democracia real; instituciones/pueblo. Las disyuntivas desenfocan y a la postre perjudican la comprensión y el ejercicio de la democracia. En esta solo hay verdadera oposición entre democracia y autocracia.»