El Diari de Vilamar, creat pels mateixos alumnes, va ser l’òrgan de la República d’Infants de Vilamar, promoguda el 1922 per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona al municipi de Calafell. Fou la primera i la més paradigmàtica colònia escolar que es va establir a l’Estat espanyol, organitzada com una ciutat ideal en la qual convivien tres-cents nens i nenes amb una vintena de mestres. Es pretenia l’autogovern dels infants i l’educació cívica dins d’una estructuració jeràrquica: l’individu, el cap de casa, l’alcalde de barri i el president, tal com funciona una societat ideal democràtica. En aquesta organització també hi havia funcionaris i els oficis necessaris per mantenir viva la ciutat, tots escollits també de manera democràtica. Oferia una formació integral als alumnes, a través d’un ensenyament individualitzat i participatiu. Com a experiència innovadora va entusiasmar diferents sectors tant del camp educatiu com del polític, però també va suscitar recels i suspicàcies en sectors conservadors, que consideraven l’experiència massa revolucionària.

Aquest diari, del qual es publicaren catorze números del 29 d’agost al 14 de setembre de 1922, descriu la vida a la colònia l’any de la seva creació i és un testimoni magnífic de la tasca d’autogestió, d’autoreflexió i d’autonomia dels alumnes, que aprenien a partir de les seves vivències, amb un sentit experimental i de recerca. El director de l’Escola del Mar, Pere Vergés i Farrés, va rebre l’encàrrec de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona de responsabilitzar-se d’aquestes estades d’estiu i de dirigir-les. Va ser-ne el director l’any 1922, i del 1930 al 1932. Artur Martorell el va substituir del 1923 al 1929, i el professor de música Enric Gibert ho va fer del 1933 fins al tancament de la colònia el 1939. Com exposen els mateixos alumnes redactors en la presentació del primer número, aquest Diari tenia la finalitat d’informar les famílies, els amics, les entitats, etc., del dia a dia de la colònia, i també d’esdevenir l’element d’unió de tot el conjunt d’iniciatives culturals, experimentals i socials que hi tenien lloc. En aquest sentit, l’objectiu de la seva reedició en forma de facsímil és reivindicar els models pedagògics d’alta qualitat i repercussió internacional que van crear els mestres catalans del primer terç del segle XX, molt superiors —segons afirma Jordi Brasó al pròleg— a les propostes renovadores que s’imposen actualment des de diversos mitjans i que plantegen beneficis dubtosos per als alumnes.

Pere Vergés i Farrés (1896-1970) es va formar en una escola moderna del Poble Sec i a les escoles del Districte VI, que van becar-lo per estudiar magisteri. El 1915, amb només dinou anys, Vergés va obtenir el títol de magisteri de grau superior i va ampliar coneixements als Estudis Normals de la Mancomunitat, on va participar en les classes del Seminari de Filosofia que impartia Eugeni d’Ors. El 1920 va ser nomenat director de les escoles del Districte II, impulsades per l’esquerra catalanista de l’època. Pere Vergés, que sempre va viure a Barcelona, passava les vacances d’estiu a Capafonts, a la comarca del Baix Camp, on va promoure la casa de colònies Mas de Fortet. L’any 1921 esdevingué el director de l’Escola del Mar i durant els estius de 1922 (primera època) i 1931 i 1932 (segona època) també va dirigir la colònia d’estiu a Calafell: la República d’Infants de Vilamar. Després de la destrucció de l’Escola del Mar, Vergés va continuar la seva tasca a les altres seus on es va traslladar: al Roserar de Montjuïc (1938-1948) i a l’edifici del barri del Guinardó, on treballà fins a la seva jubilació, el 1965. El mateix any va encarregar-se de la direcció pedagògica de l’Escola Garbí d’Esplugues de Llobregat, i tres anys després, de la Institució Pere Vergés de Badalona, on la seva filosofia ha perdurat fins als nostres dies.

L’autor –un dels especialistes més reconeguts en els nous estudis paleogenòmics– hi relata l’aventura trepidant que els darrers anys ha revolucionat la concepció de la gènesi de les poblacions europees, sobretot a partir de la publicació del genoma neandertal el 2010. La narració segueix l’ordre cronològic en què s’ha desenvolupat la recerca, la qual cosa posa en evidència les dificultats inherents a un procés com aquest: els problemes metodològics, els resultats erronis, la competició entre diferents grups d’investigadors, etc. En definitiva, tot allò que fa que la ciència sigui una institució social com qualsevol altra, de la qual també cal entendre el funcionament.

Les noves tecnologies de seqüenciació genètica massiva han permès recuperar genomes sencers d’individus que van viure fa milers d’anys i que ens expliquen com eren els primers pobladors d’Europa, quines relacions filogenètiques tenien amb altres grups humans, com eren físicament i com estaven adaptats a les malalties i a les condicions climàtiques del nostre continent. Per primera vegada podem estudiar els processos evolutius i migratoris en directe, en l’espai i en el temps. Aquesta exploració del nostre passat té tots els components d’una autèntica aventura científica, i al mateix temps ha revolucionat el coneixement de l’ésser humà. Tot aquest devessall d’informació posa a prova les hipòtesis dels arqueòlegs amb un grau d’exactitud i certesa impensable fa només una dècada. Les restes –materials i esquelètiques– dels nostres ancestres es troben escampades per tot el continent, en milers d’individus, i durant més d’un segle l’arqueologia ha proposat teories sobre el passat en funció de la interpretació d’aquestes restes, però massa sovint les dades proporcionades pels estudis antropològics han estat poc aclaridores. Per exemple, es feia molt difícil conèixer el funcionament de la transmissió cultural durant aquesta època, és a dir, saber si es movien les persones o les idees. I, si ho feien les persones, saber si eren diferents de les que hi havia abans al mateix lloc. Segons Carles Lalueza-Fox, aquest canvi de paradigma no significa en absolut la fi de la història, però sí la fi d’una manera d’estudiar i fer la història: la que no té en compte les persones que l’han protagonitzat. Així, a partir d’ara, l’enfocament multidisciplinari serà imprescindible.

Carles Lalueza-Fox (Barcelona, 1965), professor d’Investigació a l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), és un expert reconegut arreu del món en estudis paleogenòmics de recuperació d’ADN en espècies extingides, com els mamuts, i en poblacions humanes desaparegudes. Va participar en el Projecte Genoma Neandertal, que el 2010 va aconseguir el primer genoma d’un neandertal, i va dirigir la recuperació del primer genoma d’un caçador recol·lector europeu de fa vuit mil anys; actualment estudia les poblacions prehistòriques i les seves adaptacions. Ha publicat més d’un centenar d’articles en revistes científiques internacionals i llibres de divulgació, com Palabras en el tiempo i Genes, reyes e impostores. Ha estat reconegut amb diversos guardons, com el Premi Ciutat de Barcelona d’Investigació Científica 2007.

Els darrers títols de la col·lecció Catàlisi són: L’embrió inconformista, de Jordi Garcia-Fernàndez i David Bueno; Una meravella anomenada vida, de diversos autors; De dones, homes i molècules, de Santiago Álvarez, i Les profunditats de la ment, de David Bueno, Enric Bufill, Francesc Colom, Diego Redolar, Xaro Sánchez i Eduard Vieta.

La Biblioteca Maronita d’Alep conté més de 1.600 manuscrits, la majoria procedents de donacions que al llarg dels segles han fet els membres d’aquesta comunitat cristiana. La col·lecció inclou obres sobre la Bíblia, i també sobre teologia, filosofia, història, gramàtica, literatura, ciències i una gran varietat de temes més. El fons de la Biblioteca és conegut des de fa molts anys pels investigadors occidentals, però mai havia estat catalogat completament. Aquest treball, l’últim d’una sèrie de tres inventaris, posa remei a aquesta situació. El primer volum (2008) va presentar un registre i una descripció detallats dels manuscrits sirians, i el segon (2011) va fer el mateix amb aquells en karšuni (àrab escrit amb l’alfabet siríac). Seguint el model establert per les dues publicacions anteriors, aquest llibre —editat íntegrament en anglès— es dedica als manuscrits àrabs de la col·lecció. Del Río hi ofereix una breu i concisa descripció de cada exemplar, que inclou el títol o els títols, els noms de l’autor i el copista, el lloc i la data de la còpia, i qualsevol característica formal útil per a la correcta identificació del manuscrit. També s’hi inclouen una cinquantena d’imatges i tres índexs: de títols, antropònims i topònims.

La presència de maronites a Alep es remunta probablement a l’edat mitjana, però no es pot parlar d’una comunitat plenament organitzada en aquesta ciutat abans del segle XVI, quan les dificultats que patien els habitants de les muntanyes del Líban durant els darrers anys del govern mameluc van provocar una migració massiva al nord de Síria. La comunitat maronita no va tenir arquebisbe propi fins a mitjan segle XVII, fet que sembla ser l’origen de la creació d’una biblioteca, amb un fons de còdexs i manuscrits, propietat de l’arquebisbat.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Barcino Monographica Orientalia, que edita l’Institut del Pròxim Orient Antic (IPOA) de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Fins avui, els títols publicats són: Diversidad de formaciones políticas en Mesopotamia y el Cercano Oriente, de Cristina Di Bennardis, Eleonora Ravenna i Ianir Milevski (eds.); Poderes colectivos en la Siria del Bronce Final, de Bárbara E. Solans; La Biblia hebrea en la literatura. Guía temática y bibliográfica, de Gregorio del Olmo Lete; Apocalipsis del Pseudo Atanasio [ApPsAt(ar)II], de Juan-Pedro Monferrer Sala; Historia del Instituto del Próximo Oriente Antiguo (1971-2012), de Jordi Vidal; Estudios de intertextualidad semítica noroccidental. Hebreo y ugarítico, de Gregorio del Olmo Lete, i La interpretación del antiguo Israel, entre la historia y la política, de Jordi Vidal (ed.).

Francisco del Río Sánchez (Toledo, 1966) és professor de Filologia Semítica i membre de l’Institut del Pròxim Orient Antic (IPOA) de la Universitat de Barcelona. Col·labora en programes de recerca nacionals i internacionals sobre les connexions entre llengües, cultures i religions del Pròxim Orient. Ha dirigit diversos projectes relacionats amb les llengües semítiques i l’arqueologia d’aquesta zona, i ha publicat un gran nombre d’articles especialitzats i llibres sobre aquesta temàtica, com ara: Los «Tratados sobre la quietud» (shelya) de Dadisho Qatraya (Ausa, 2001); Textos epigráficos en arameo palmireno, hatreo y nabateo (Universitat de Barcelona, 2006); Catálogo de los manuscritos siríacos, árabes karshuni y copto-árabes de Montserrat (CSIC – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012), i Nabatu (Edicions de la UB, 2015).

«El interés por estudiar algunos de los actores, europeos y americanos —“viajeros” y “viajados” en sentido lato—, en la reinvención de América en los siglos XIX y XX, en el seno del Taller de Estudios e Investigaciones Andino-Amazónicos (TEIAA), llevó a organizar un simposio sobre tal problemática en Barcelona, el 29 y 30 de noviembre de 2016, que nos permitió debatir los avances desarrollados dentro del grupo en relación con dicha problemática. Digamos que los proyectos investigadores en el seno del grupo son deudores de anteriores investigaciones vinculadas, inicialmente, con estudios de caso específicos, referidos a la organización político-administrativa del Estado, el papel desempeñado por sus grupos dirigentes y las políticas por ellos desarrolladas en el largo plazo, relativos al control del territorio y sus habitantes; más tarde focalizamos nuestra atención en el ámbito local —en la esfera económica, social y política— como tema central del debate en la configuración de dichos estados. Posteriormente, nos centramos, por un lado, en las estrategias desarrolladas por dichos grupos para el control de los recursos existentes —naturales, mano de obra, etc.—, paralelamente a la construcción y difusión de imaginarios nacionales que aquellos desarrollaron en el medio y largo plazo. Por otro, en problemáticas relativas a la articulación interna del Estado, atendiendo a las diversas variables regionales y locales en su vertiente socioeconómica, política e ideológica. Finalmente, efectuamos un cambio en nuestra mirada que nos permitió centrar nuestro análisis en la “representación” de varios de los actores colectivos presentes en los procesos estudiados hasta entonces en diversos análisis de caso.

»Y fue a partir de las conclusiones alcanzadas cuando consideramos la conveniencia de abordar una investigación que nos permitiera analizar los aspectos más significativos de la reinvención de América, entendida como un proceso transatlántico que comprometió tanto a europeos como a americanos. En esa línea, consideramos que para gran parte de los grupos dirigentes europeos aquella se vinculó, prioritariamente, a la expansión del capital, las mercancías, la tecnología y los sistemas de conocimiento europeos y, como tendremos ocasión de ver en los trabajos recogidos en este volumen, su traducción más explícita fue la exportación de un “proyecto civilizatorio”. Por su parte, los grupos dirigentes centro y sudamericanos, en el contexto de la construcción de los respectivos estados nacionales, asumieron entonces aquel corpus ideológico —cuando menos en el plano teórico—, que aplicaron tanto en sus relaciones con las sociedades europeas como en su gestión de los territorios y sociedades americanas, permitiendo, finalmente, su adscripción a lo que se denominó el “concierto de las naciones civilizadas”. Con el objetivo de debatir estas problemáticas, convocamos a un reducido grupo de investigadores procedentes de Bolivia, Austria, Italia y España a presentar sus trabajos, que diseccionaron varios de los supuestos utilizados por los que, en sentido lato, llamamos “viajeros” europeos y “viajados” americanos en la reinvención de territorios y sociedades americanos.»