/script> Edicions de la Universitat de Barcelona
 
  logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Març
2016
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Dilluns 28 de març
La saviesa combinada. Reflexions sobre ecologia i altres ciències és un extens i complet assaig de Joandomènec Ros, fruit d’una tria d’articles sobre ciència, recerca, ensenyament universitari i divulgació científica. L’autor, amb una trajectòria de gairebé cinquanta anys com a docent i científic, reivindica la ciència com a component fonamental de la cultura al mateix nivell que les humanitats.

El volum s’estructura en cinc capítols: el primer, «Ciència, societat i política», explora algunes de les interconnexions entre aquests tres àmbits, que hom podria creure estancs, però que no ho són: de les llengües (la nostra i les altres) a la història, de la reivindicació de l’ensenyament de les humanitats (i les ciències) al disseny de la Catalunya del futur des del coneixement científic. En el segon capítol, «Ensenyar ciència», l’autor posa l’accent en la transmissió de la ciència als estudiants universitaris, és a dir, en la docència superior reglada; exposa les eines didàctiques que ha emprat per ensenyar ecologia i ciència en general, i rememora unes campanyes oceanogràfiques singulars que el van marcar com a biòleg i com a persona; finalment, fa algunes consideracions sobre qüestions pendents en l’àmbit de la coordinació entre universitats, entitats de recerca i acadèmies.

El tercer capítol, «Divulgar ciència», aborda tant la difusió de la recerca en revistes i llibres com la divulgació científica, o comprensió pública de la ciència, a través de mitjans escrits o de cursos i conferències. En el quart capítol, «De la meva recerca», Ros parla dels dos camps de l’ecologia marina a què ha dedicat les seves investigacions. El cinquè capítol, «Homes (i dones) de ciència», vol ser un homenatge a personatges històrics o actuals que han deixat una petja profunda en la recerca i el pensament científics en general, i en l’autor en particular. Aplega, segons el cas, visions breus o extenses d’homes i dones de ciència del passat o actuals –Darwin, Margalef, Carson, Wilson– i en destaca les aportacions i la vàlua que els ha convertit en referents inqüestionables.

El llibre es clou amb uns «Epílegs per a somiatruites» i un annex. En els epílegs es reprenen algunes de les idees del primer capítol, i es palesa la distància abismal que encara hi ha entre allò que la ciència suggereix i allò que els polítics –assessorats o no per científics– fan. L’annex, del qual és coautor Jaume Terradas (ecòleg terrestre, col·lega i amic de l’autor), aporta una interessant visió panoràmica de la recerca en ecologia a Catalunya. El volum també inclou una extensa bibliografia de suport que ofereix al lector el material complementari que necessita. Cada apartat va precedit d’una o més citacions extretes de publicacions científiques, literàries o d’altres tipus que complementen o reforcen les tesis exposades per l’autor.

El llibre pertany a la col·lecció Catàlisi, dirigida per David Bueno i iniciada el 2007 amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy; Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez; La Terra, un planeta inquiet, de Meritxell Aulinas, Guillem Gisbert i Maria Ortuño; L’exactitud que fa funcionar el món, de Concepció Arenas; La ciència en la literatura, de Xavier Duran, i La mirada sociològica, de Claudia Vallvé.

Joandomènec Ros és doctor en Biologia i catedràtic d’Ecologia a la Universitat de Barcelona. Ha fet recerca en ecologia marina, ecologia general i aplicada, contaminació i conservació de la biodiversitat, i ha dirigit el seguiment ecològic de l’Àrea Protegida de les Illes Medes, així com el programa de Ciències del Mar de la Universitat de la Mediterrània i la càtedra Unesco de Medi Ambient i Desenvolupament Durable de la UB. Ha estat rector de la Universitat Catalana d’Estiu en diverses edicions, i presideix l’Institut d’Estudis Catalans i el Consell de Protecció de la Natura de la Generalitat de Catalunya. A banda d’una desena de llibres de divulgació sobre qüestions ambientals, n’ha escrit dos en els quals també reflexiona sobre ciència: Proposicions il·luminadores i insensates. Reflexions sobre ciència (1999) i Exploració, joc i reflexió. Assaigs sobre ciència (2006). A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat també, juntament amb Narcís Prat i Francesc Peters, Ramon Margalef, ecólogo de la biosfera. Una biografía científica (2015).


Dilluns 28 de març
Es publica Selecta Pilar Bayer, una selecció d’articles de Pilar Bayer que mostren la profunditat i l’amplitud de la seva òptica matemàtica. L’edició dels escrits, aplegats en dos volums, ha estat a cura de Montserrat Alsina, Anna Rio i Artur Travesa.

El conjunt aplega trenta-sis treballs científics publicats al llarg de la carrera acadèmica de Pilar Bayer, ordenats cronològicament per tal de contextualitzar-los i retratar una trajectòria de recerca resseguint la variable temps.

A l’inici de l’obra –prologada pel rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez–, Artur Travesa esbossa la biografia de la professora: els seus interessos científics i les seves contribucions; les col·laboracions amb matemàtics com Jürgen Neukirch, Gerhard Frey i Jean-Pierre Serre; la creació i consolidació del Seminari de Teoria de Nombres de Barcelona (STNB), i el que ha representat el seu llarg i profund mestratge per a les generacions posteriors de matemàtics.

El primer volum, que inclou disset articles, s’obre amb un de 1976 que tracta del teorema de Fermat: presenta una perspectiva històrica dels avenços que s’havien anat produint sobre la demostració d’aquest teorema mític. El segon volum conté una selecció de dinou treballs que aborden una part essencial de l’obra de Pilar Bayer: formes quadràtiques, modularitat i corbes de Shimura. Tots dos llibres reflecteixen de manera fefaent la prolífica tasca investigadora de l’homenatjada al voltant de les grans línies de recerca en matemàtiques, com són la teoria de nombres, les funcions zeta, les formes automorfes, el problema invers de la teoria de Galois, les equacions diofàntiques i les esmentades corbes de Shimura.

Pilar Bayer (Barcelona, 1946) es va llicenciar en Matemàtiques a la Universitat de Barcelona el 1968 i el 1975 s’hi doctorà. Va exercir de professora de matemàtiques a la Universitat de Barcelona (1968-1975) i a la Universitat Autònoma de Barcelona (1969-1977 i 1981-1982), així com a la Universitat de Regensburg (1977-1980), on va adquirir una sòlida formació en teoria de nombres, i a la Universitat de Santander (1980-1981). Finalment, el 1982 va obtenir la càtedra d’Àlgebra de la UB. Impulsora i directora del Seminari de Teoria de Nombres de Barcelona, és membre de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals de Madrid; de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i de l’Institut d’Estudis Catalans, entre d’altres institucions. El 1997 va rebre la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya, el 2004 va ser nomenada Emmy Noether Professorin de la Universitat Georg-August de Göttingen, i el 2013 va rebre el Premi Crítica «Serra d’Or». Dos dels seus llibres es van publicar a Publicacions i Edicions de la UB: Ensenyar matemàtiques: variacions sobre un tema de Felix Klein (2007) i, juntament amb altres autors, Corbes de Shimura i aplicacions (2006).


Dilluns 28 de març
A Filosofia i Modernitat. La reconstrucció de l’ordre del món, Salvi Turró proposa reinterpretar el debat entre postmodernitat i Modernitat analitzant els elements històrics i conceptuals que del segle XVII al XIX determinen internament el desenvolupament filosòfic d’aquest període. Preguntar-se pel sentit de la Modernitat des d’aquesta perspectiva historiogràfica pot obrir un nou horitzó per situar les línies de filiació, continuïtat i ruptura dels moderns, i entre ells i nosaltres, i esdevenir un instrument per aclarir i avaluar la situació del pensament actual.

L’objectiu del llibre és palesar la necessitat d’una visió de la problemàtica filosòfica des de l’esforç dels autors per «orientar-se en el món», més enllà dels tòpics escolars sobre si són antics o moderns, moderns o postmoderns. El volum revisa el sentit de la filosofia moderna i de la noció mateixa de «modernitat» en dues parts. La primera («La filosofia moderna: conceptes i perspectives») s’ocupa de reconstruir i problematitzar tant el sentit general com el desplegament i la periodització de la Modernitat com a «època filosòfica». S’enceta fent el seguiment de les construccions filosòfiques que han determinat conceptualment la comprensió del període i que configuren les sedimentacions ocultes darrere les polèmiques contemporànies sobre Modernitat i postmodernitat. A continuació, s’ofereixen diverses perspectives interpretatives que permeten ressituar els temes directius del pensament modern enfront de les interpretacions tòpiques introduïdes per la genealogia anteriorment esmentada: destacar l’arrelament dels elements tecnocientífics moderns en els ideals de domini de la natura del Renaixement, explicitar el tema de la crisi de «l’ordre del món» com un dels eixos que fan més comprensible l’evolució general del període, resseguir els elements rebuts de la tradició cristiana que configuren implícits i alhora temes cabdals de la nova filosofia, i articular les diverses posicions respecte a la temàtica —essencial per a la filosofia pràctica— de la intersubjectivitat.

La segona part («La comprensió del món en la Modernitat») està centrada en els intents de reconstruir «l’ordre del món» en el pensament clàssic alemany. S’inicia ressituant els temes pràctico-teleològics de la filosofia kantiana en l’horitzó de la «doctrina de la saviesa», que recupera posicions afins a la saviesa dels antics, la qual cosa permet seguidament d’entendre el peculiar estatut (subjectivo-necessari i alhora narrativo-poiètic) de la reflexió kantiana sobre la història com a part essencial de la màxima saviesa humanament possible. S’analitza després com la unitat físico-moral del món i el seu estatut discursiu marca en bona mesura la transformació del criticisme en idealisme, que contribueix a situar la peculiar comprensió de la racionalitat i de les «visions del món» de la darrera filosofia fichtiana. L’últim capítol reconstrueix, a manera de conclusió, el pensament hegelià com el gran darrer model «mundanitzador» que, a més de pretendre «superar» les insuficiències dels precedents, es desplega en un joc de reflexos respecte al «món» (o «no-món») de Spinoza.

Els estudis d’aquest llibre apleguen textos que l’autor ha confegit al llarg de més de vint anys de recerca i docència en l’àmbit de la filosofia moderna, i que ha revisat, ampliat i reelaborat per a aquesta edició. Malgrat la distància cronològica que els separa, el seu origen comú garanteix a bastament la unitat de la recopilació, i permet una visió renovada de temes i problemes filosòfics de la Modernitat que continuen determinant-nos com a encara moderns, postmoderns o moderadament moderns.

Filosofia i Modernitat forma part de la col·lecció de filosofia contemporània Filosofia UB, que dirigeix Josep Monserrat, i en la qual s’han publicat les obres Anàlisi reflexiva, de Lester Embree, i Refundar el cosmopolitisme, d’Yves Charles Zarka.

Salvi Turró (Barcelona, 1956) és professor de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona des de 1992, de la qual fou degà entre 2002 i 2005, i ha estat sotspresident de la Societat Catalana de Filosofia de l’Institut d’Estudis Catalans. Inicialment el seu camp de recerca va ser la filosofia cartesiana, i més endavant es va centrar sobretot en la filosofia kantiana i l’idealisme alemany, especialment Fichte. Ha traduït al català obres de Descartes, Leibniz, Kant i Fichte, i ha publicat diverses monografies en els àmbits de la seva especialitat, com ara Descartes: del hermetismo a la nueva ciencia (1985), Tránsito de la naturaleza a la historia en la filosofia de Kant (1996), Descartes i l’esperit del Barroc (1997), Fonamentació i facticitat en la filosofia de l’idealisme alemany (2007, juntament amb altres autors) i Fichte: de la consciència a l’absolut (2011). A Edicions de la Universitat de Barcelona també ha publicat Lliçons sobre història i dret a Kant (1997).


Dilluns 28 de març
«Joan Frigolé no va estudiar antropologia a la Universitat. La seva llicenciatura (1969) va ser en filosofia, “filosofia pura” afegien alguns, com també va ser el cas d’altres antropòlegs que igualment han estat i són referència de l’antropologia espanyola, per exemple Joan Prat o Joan Bestard. Altres col·legues de les promocions de principi dels anys 1970, que després van ser “catedràtics”, procedien de disciplines com ara la prehistòria en el cas de Dolors Comas, la lingüística en el de Maria Jesús Buxó i Juanjo Pujades, la psicologia pel que fa a Ignasi Terradas i el dret i les ciències econòmiques o polítiques pel que fa a altres companys que es formaren a Madrid.»

«El 1969, els estudis d’antropologia encara no existien a Barcelona; es van iniciar, precisament, durant aquell curs acadèmic de 1969-1970 amb les assignatures d’Antropologia Cultural i Etnologia dels Pobles Primitius impartides per Claudi Esteva, acabat d’arribar a Barcelona. Uns mesos abans, però, fou iniciativa de Joan Frigolé anar a veure’l per mostrar-li el nostre interès per la disciplina. Així, amb unes elementals recomanacions bibliogràfiques, ja que partíem de la ignorància més absoluta, i juntament amb altres companys, Montse Camps i Paco Maciá, vam començar el nostre particular i accelerat procés de formació en l’antropologia cultural. A més, Claudi Esteva ens convidà a integrar-nos al Centro de Etnología Peninsular del CSIC i a col·laborar amb ell en una investigació que estava desenvolupant a Bielsa (Osca), i hi vam anar durant les vacances de Nadal d’aquell curs 1969-1970. Encara no sabíem gaire bé què era l’antropologia i ja ens disposàvem a tenir la nostra primera experiència de treball de camp. Joan Frigolé podria haver tingut una altra experiència en aquest sentit, justament als Andes peruans, si no hagués estat per la repressió franquista, que el va empresonar i privar del passaport necessari a causa de la seva activitat com a delegat de Facultat del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. Al cap de ben poc es van afegir al grup Joan Prat, Pau Comes, Ignasi Terradas i Alberto Gordillo. Tots plegats vam continuar un procés que es podria anomenar “grupdidactista”, per la formació que teníem. Ens reuníem al vespre, a casa d’algú, per conèixer-nos una mica i comentar les lectures que anàvem fent. Al mateix temps, la majoria vam iniciar els nostres respectius treballs de camp orientats a les tesis doctorals corresponents. Ens oblidàvem d’Aristòtil, Kant, Heidegger i Teilhard de Chardin per anar a trobar la gent dels pobles... Joan Frigolé va decidir traslladar-se a Calasparra (Múrcia) i va presentar la seva tesi el mes de setembre de l’any 1974 amb el títol Diferenciación y estratificación sociocultural en el campo español: la Vega Alta del Segura (Calasparra).

»He volgut recordar aquest particular procés de formació antropològica per destacar la importància de les primerenques aportacions metodològiques de Joan Frigolé als estudis del que aleshores denominàvem Etnologia de la Península Ibèrica i que es recolliren, fonamentalment, en tres dels seus articles: “Algunas consideraciones sobre las unidades de análisis cultural”, “Modelo para el estudio del sector no campesino dentro de la sociedad rural” i “El problema de la delimitació de l’objecte d’investigació i anàlisi en antropologia. Crítica d’alguns models emprats per a l’estudi de la Península Ibèrica”.

»El primer i el més important i significatiu també des del punt de vista de les reflexions i les propostes metodològiques data del 1973, és a dir, només tres anys després de la seva iniciació en antropologia i, tanmateix, es tracta d’una proposta metodològica plena de sentit i críticament alternativa a l’antropologia que practicaven els acadèmicament ben formats antropòlegs nord-americans que venien a fer treball de camp a l’Estat espanyol i que publicaren les seves monografies, la majoria d’ells, al llarg de la dècada de 1970.

»El mes de gener del 1973, quan Joan Frigolé va presentar, dins de la Primera Reunión de Antropólogos Españoles, celebrada a Sevilla, una comunicació titulada “Algunas consideraciones sobre las unidades de análisis cultural”, no havia llegit el llibre d’Eric Wolf, Europa y la gente sin historia, fonamentalment perquè el seu autor encara no l’havia escrit. Tanmateix, en la seva comunicació, Joan Frigolé ja anunciava alguns dels plantejaments del reputadíssim antropòleg nord-americà que presenta en el seu article “La cultura, ¿panacea o problema?”, publicat per primera vegada a American Antiquity, l’any 1984.

»El problema que es plantejava Joan Frigolé en la seva comunicació era una qüestió cabdal per a l’antropologia en general i, més particularment, per a l’antropologia que en aquells moments es desenvolupava a l’Estat espanyol, en concret, “la correcta definición y elección de las unidades de análisis y estudio antropológico dentro del marco de la Península Ibérica”. Per què aquesta preocupació? Fonamentalment perquè els estudis de referència que s’havien publicat o s’anaven editant prenien com a unitat d’estudi (en el treball de camp) i d’anàlisi “pobles”, pobles entesos com a llocs on viu una població, poble com a comunitat, municipi, població... [...]

»Després de destacar la necessitat de transcendir la “comunitat” o el “poble” com a unitat d’estudi... i de proposar que l’objecte d’estudi hauria de ser el sistema social, el medi social, el que calia explicar era la complexa xarxa de relacions i d’interaccions dins d’un sistema social i les d’aquest en relació amb el medi físic, és a dir, el codi cultural o aquell conjunt de regles que expliquen la conducta amb les variacions corresponents dels diferents grups socials... A més, Joan Frigolé afegia que, en relació amb aquests plantejaments, s’havia de considerar la importància de l’Estat i de la història.»


El dimarts 29 de març, a les 19.30 h, a la llibreria Alibri (c. Balmes, 26) presentarem La mirada sociològica. Guia de supervivència per entendre i interpretar la realitat que ens envolta, de Claudia Vallvé.

El dimecres 6 d’abril, a les 19 h, a l’Institut d’Estudis Catalans (c. Carme, 47) presentarem La saviesa combinada. Reflexions sobre ecologia i altres ciències, de Joandomènec Ros.

El dimarts 5 d’abril, a les 19.30 h, a la llibreria La Impossible (c. Provença, 232) presentarem L’art de l’aigua, de Domènec Corbella (dir.).

El dilluns 11 d’abril, a les 19 h, al Teatre Nacional de Catalunya (plaça de les Arts, 1) presentarem els Diaris (1962-1968), de Ricard Salvat.

El dimecres 13 d’abril, a les 19.30 h, a la llibreria La Central (c. Mallorca, 237) presentarem Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.).

 
 
logo