/script> Edicions de la Universitat de Barcelona
 
  logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Setembre
2015
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Dimarts 1 de setembre de 2015
Aquesta Guia il·lustrada per a conèixer els arbres, de Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart, aplega un total de 251 arbres, que són els que creixen espontàniament als boscos i les muntanyes del nostre país, els que es planten com a ornamentals als carrers, als jardins i a les places de pobles i ciutats, i els que podem trobar en plantacions forestals i de fruiters.

El llibre, que presentem a la Setmana del Llibre en Català, s’adreça a tots els lectors interessats a conèixer els arbres, però resulta especialment útil per als naturalistes i afeccionats a la botànica, així com per als estudiants de les disciplines relacionades amb la biologia vegetal, la jardineria, l’agricultura, etc. Aquesta obra, en què els autors han treballat cinc anys, s’inspira en la Guia per a conèixer els arbres de Francesc Masclans (1905-2000), publicada pel Centre Excursionista de Catalunya el 1958, la qual en aquell moment donà a conèixer, amb una clara intenció divulgadora, una vuitantena d’espècies d’arbres a un públic interessat per la natura (aleshores fonamentalment excursionistes). En la seva guia, Llistosella i Sànchez-Cuxart han inclòs tots els arbres que apareixen en la de Masclans, per l’interès que tenen i també com a modest homenatge, per bé que n’hi ha alguns (com el pollancre d’Elx, el poncemer o el guinder) que avui són difícils de trobar. A més de tots els arbres autòctons i dels fruiters, hi ha representats la majoria dels que se solen plantar com a ornamentals als carrers, places i jardins, que sovint són originaris d’altres continents.

Després d’una breu introducció en què s’exposa la diversitat morfològica i la terminologia botànica, la guia permet identificar els diferents arbres seguint unes claus senzilles, il·lustrades amb els principals trets de cada un i basades, sobretot, en els caràcters de les fulles i dels fruits. Inclou, a més del nom científic de cada arbre, els noms populars en català, castellà, gallec, basc, portuguès, francès i anglès, així com una descripció detallada, informació sobre l’època de florida, l’ambient on viu i la regió d’origen, i els usos, semblances i alguna curiositat. Aquestes dades es completen amb una il·lustració, de gran qualitat i a tota plana, de les branques, les fulles i, en la majoria dels casos, de les flors i els fruits. El volum ofereix també una àmplia bibliografia, un glossari i els índexs dels noms científics i dels noms populars en català.

Jaume Llistosella, professor del Departament de Biologia Vegetal de la Universitat de Barcelona, i Antoni Sànchez-Cuxart, conservador de l’Herbari BCN del Centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal de la UB, fa més de deu anys que treballen per a donar a conèixer la diversitat de les plantes més comunes al nostre país. Totes les seves obres tenen una clara vocació didàctica i són visualment atractives, ja que inclouen nombroses il·lustracions. Publicacions i Edicions de la UB ha publicat, a més d’Els arbres dels carrers de Barcelona (2007), els dos volums L’herbari: arbres, arbusts i lianes (2004) i L’herbari: mates, herbes i falgueres (2008), en què es reprodueixen, a manera de plecs d’herbari, fotografies d’alta qualitat dels principals arbres, arbusts, lianes, mates, herbes i falgueres del nostre entorn.


Dimarts 1 de setembre de 2015
La ciència en la literatura. Un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps, de Xavier Duran, que presentem a la Setmana del Llibre en Català, estudia la presència de la ciència en la literatura, en un recorregut que comença amb Homer i arriba fins a l’actualitat, passant autors com ara Shakespeare, Dickens, Tolstoi, Verne, Melville, Salvat-Papasseit, Foix, Kerouac i Mann.

En aquest volum, que forma part de la col·lecció Catàlisi de divulgació científica, Xavier Duran aplega referències a obres de tots els gèneres, tant de l’àmbit de la narrativa, la poesia i el teatre, com de les memòries i l’assaig. Ofereix un panorama literari molt ampli, dels orígens a l’actualitat, que abasta gairebé trenta segles. Atès que la relació entre la ciència i la literatura és un aspecte poc conegut –malgrat que en les darreres dècades ha estat objecte de molts estudis, sobretot en l’àmbit anglosaxó–, l’autor ha fet un esforç de contextualització de l’entorn científic, social i cultural per tal d’explicar la influència de la ciència en un escriptor o en una obra determinada. Estructurat cronològicament, el llibre no renuncia a seguir un fil temàtic quan convé: per exemple, quan es parla de les teories geocèntrica i heliocèntrica o quan s’exposa l’evolució de la medicina entre els segles XV i XVIII, s’esmenta Shakespeare, un autor que es va referir sovint a l’astronomia i la medicina en les seves obres.

Per bé que repassa de manera exhaustiva la literatura anglosaxona, Duran també s’atura en autors i obres d’altres tradicions occidentals, com l’espanyola i la llatinoamericana, la francesa, la italiana, la portuguesa, l’alemanya i la russa. Pel que fa a la literatura catalana, s’hi esmenten exemples tan significatius com Tirant lo Blanc, Narcís Oller, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Josep Pla o Llorenç Vilallonga.

D’altra banda, Xavier Duran apunta que, si bé les edicions d’obres literàries solen incloure informació –al pròleg, a les notes a peu de pàgina...– sobre la vida dels autors i el seu entorn per poder comprendre i valorar millor les seves obres, no és gaire habitual trobar-hi una anàlisi del context científic que, en molts casos, contribuiria a facilitar-ne la lectura. Per exemple, per entendre els versos de Shelley és important conèixer la situació de la ciència al segle XVIII i principis del XIX i la passió que despertava en aquest poeta; o, en el cas d’algunes obres del segle XIX amb referències mèdiques, costarà d’aprofundir-hi si no tenim present el marc científic i mèdic que va portar a plantejar certs arguments i personatges. És per això que la ciència ajuda a entendre la literatura, però també a la inversa: moltes obres literàries ajuden els historiadors de la ciència en les seves recerques, i els lectors en general a reflexionar sobre els problemes ètics que suscita la recerca.

En la conclusió, l’autor posa en evidència la relació –i de vegades la tensió– entre la creació científica i la literària al llarg dels darrers tres mil anys. Finalment, el llibre inclou una àmplia bibliografia de les obres consultades i referenciades.

El llibre pertany a la col·lecció Catàlisi, iniciada el 2007 sota la direcció de David Bueno amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la nostra vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez; La Terra, un planeta inquiet, de Meritxell Aulinas, Guillem Gisbert i Maria Ortuño; i L’exactitud que fa funcionar el món, de Concepció Arenas.

Xavier Duran és llicenciat en Ciències Químiques i doctor en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha col·laborat en nombrosos diaris i revistes. Del 1999 al 2014 va dirigir el programa «El medi ambient» a TV3 i actualment és redactor especialitzat en temes científics als serveis informatius d’aquesta cadena. Ha guanyat diversos premis literaris d’assaig —el Joan Fuster, el Josep Vallverdú i el Joaquim Xirau—, de narrativa —el Marià Vayreda— i de divulgació —Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General. Autor de més d’una trentena de llibres, recentment ha publicat Les històries que les paraules amaguen; L’artista en el laboratori. Pinzellades sobre art i ciència; Franquisme via satèl·lit. «Sputnik», «Apollo» i guerra freda a la premsa de Barcelona; Molècules en acció. Del big bang als materials del futur; Per què les lleones no els prefereixen rossos (i seixanta curiositats científiques més), i 100 molècules amb què la química ha canviat (poc o molt) la historia.


Dimarts 1 de setembre de 2015
Clàssics d’ahir i d’avui en la gramàtica del català, de Maria-Rosa Lloret, Clàudia Pons-Moll i Eva Bosch-Roura (eds.), reuneix diversos estudis dels millors especialistes sobre algunes qüestions gramaticals de la llengua catalana que, al llarg de la història, han estat objecte continuat d’estudi per part de gramàtics i lingüistes, tant per la complexitat que presenten com per la seva singularitat en relació amb la resta de llengües.

L’obra tracta aspectes lingüístics molt diversos: els timbres i l’harmonia vocàlics, en l’àmbit de la fonètica; la interpretació fonològica de la vocal neutra o la reducció vocàlica, en el de la fonologia; l’al·lomorfia i els sufixos preaccentuats, en el de la morfologia; la inacusativitat i la inergativitat, en el de la sintaxi, i la formació de compostos nominals, en el de la lexicologia. Són temes clàssics, ja que al llarg de la història s’han estudiat de manera recurrent i encara són vigents i objecte d’anàlisi des de la visió dels models teòrics més recents.

El volum aplega les aportacions de sis especialistes en els diferents camps de la gramàtica, bons coneixedors de les teories i les metodologies que es desenvolupen en l’actualitat a l’entorn d’aquests temes: Jesús Jiménez (Universitat de València) i Ricard Herrero (Universidad Católica de Valencia), pel que fa a la fonètica; Joan Mascaró (Universitat Autònoma de Barcelona), la fonologia; Andrew Nevins (University College London), la morfologia; Jaume Mateu (Universitat Autònoma de Barcelona), la sintaxi, i Mercè Lorente Casafont (Universitat Pompeu Fabra), la lexicologia. Així mateix, amb l’objectiu de fomentar el debat i ampliar la visió de l’estat de la qüestió, el llibre inclou comentaris a cada article escrits per altres especialistes: Sílvia Llach Carles (Universitat de Girona) comenta l’article de Jesús Jiménez i Ricard Herrero; Clàudia Pons-Moll (Universitat de Barcelona), el de Joan Mascaró; Isabel Oltra-Massuet (Universitat Rovira i Virgili), el d’Andrew Nevins; Jordi Fortuny (Universitat de Barcelona), el de Jaume Mateu, i Teresa Vallès (Universitat Internacional de Catalunya), el de Mercè Lorente Casafont.

La publicació conjunta d’aquests textos posa a l’abast del públic nous enfocaments d’alguns punts conflictius de la gramàtica catalana, que, a més de proporcionar noves dades, contribueixen a aprofundir el coneixement de la llengua catalana i del llenguatge en general.

Les aportacions aplegades en aquest volum s’emmarquen en la 21a edició del Col·loqui Lingüístic de la Universitat de Barcelona (CLUB), que va tenir lloc l’any 2013. Des del 1993, la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana de la UB organitza anualment aquests col·loquis per tal de difondre la recerca que es fa al departament. Les diferents edicions del col·loqui s’han dedicat, sobretot, als estudis sobre la variació lingüística des de perspectives diverses com ara la dialectològica, la sociolingüística o la pragmàtica, per bé que, com en aquesta obra, també s’han fet edicions puntuals orientades a qüestions estrictament gramaticals. Trobareu més informació a Grup d’Estudi de la Variació (GEV) i Grup d’Estudi de la Variació Dialectal (GEVaD).


Dimarts 1 de setembre de 2015
«El muntador és com un mag. Aconsegueix, gràcies als seus aliats principals —el guionista i el director—, transformar l’espectador, fer-li adoptar actituds noves davant de la realitat. Fer-lo feliç. Com a mínim, entretenir-lo. Orson Welles, davant d’una taula horitzontal de muntatge mecànic a l’assaig documental Fraude (F for Fake, 1973), diu que no només és mag, sinó estafador, basant-se en la gran quantitat de trucs de què disposa per burlar la percepció.»

«Qualsevol estudiant de cinema de l’especialitat que sigui —guió, producció, direcció, fotografia, art, muntatge o so, ficció o documental— acostuma a arribar a l’audiovisual perquè s’ha sentit atret per allò que no es pot trobar a les altres disciplines artístiques, és a dir, pel muntatge. No hi fa res que no s’hagi racionalitzat; el que és específic del nou llenguatge, aquesta possibilitat de dirigir la percepció a través de la vista i l’oïda en un temps exacte i reproduïble —cap altra art conté aquesta condició—, és el que condueix cap a l’estudi de la imatge i el so en el temps.

»La revolució digital en marxa des dels anys noranta ha disparat el pes de la fase de postproducció i sorgeixen multitud d’operaris que dominen la màquina, però no pas el llenguatge. Tot i això, es manifesta una certa tendència per la qual la majoria d’estudiants de muntatge acostumen a convertir-se en professionals competents. L’estudiant que tria aquest ofici tendeix a estar dotat d’una predisposició natural per aprendre amb facilitat els secrets del llenguatge audiovisual. Tal vegada l’única gran millora general consisteix en el fet que el muntador perfeccioni els seus coneixements de guió. El muntador, com tothom sap, és un guionista, l’últim, el definitiu. Tot complement del guió, tant pel que toca a l’estructura global com pel que fa al detall d’un diàleg o d’una transició, va a favor de la formació natural del muntador, i més en els temps actuals, en què es tendeix a incorporar aquest professional com abans millor a la producció, sovint abans del rodatge.

»El muntatge comença amb el guió, continua amb la direcció i acaba amb la postproducció. Guió, direcció i muntatge són les parts fonamentals del procés d’una obra audiovisual, tres activitats que estan entrellaçades, de manera que no s’hauria de parlar d’una sense tenir en compte les altres dues, tal com ha dit tothom en totes les èpoques, des de cineastes soviètics com ara Vsevolod Pudovkin fins a Jean-Luc Godard, que ho expressa de forma sintètica: “Fer una pel·lícula és pensar, rodar i muntar”. En dies del cinema preindustrial, una mateixa persona acostumava a dur a terme les tres funcions, tal com passa encara en l’audiovisual amateur, en el domèstic i sovint en l’experimental. Perquè pensar, rodar i muntar és una mateixa feina en progressió creixent, tot i que la puguin materialitzar persones diferents amb eines diferents. Una mateixa feina que s’ha de fer amb els mateixos criteris. La intel·ligència del procés de producció procura amb totes les seves normes que el criteri sigui únic i sumi creativitats, però això, en la pràctica, de vegades pot ser tan difícil com deixar un mateix opus alquímic en mans de tres alquimistes en comptes d’un de sol. Els conflictes que poden sorgir entre guionistes i directors o bé entre directors i muntadors —friccions entre guionista i director a causa de modificacions en el guió, o bé la lluita del director per posseir la clàusula que atorga el dret al muntatge definitiu— acostumen a tenir l’origen en el fet que els criteris de “pensar, rodar i muntar” no s’han unificat satisfactòriament.

»Qualsevol reflexió sobre el muntatge convé que tingui en compte el guió i la direcció. L’anàlisi del muntatge d’una seqüència o d’un film que no comencés parlant de guió i de direcció no seria completa. Tampoc no ho seria una sistematització de models de guió o de direcció que no tingués en compte la tercera part, el muntatge. Ens trobem davant d’una espècie de balança de tres plats que es complementen. És poc habitual que cada plat tingui el mateix pes que els altres. A vegades el guió és el plat més rellevant (per exemple, en les comèdies verbals), altres vegades ho és la direcció (per exemple, en films poètics d’autor) i en altres casos ho és el muntatge (per exemple, en la majoria dels documentals.»


8/9
El dimarts 8 de setembre, a les 18.30 h, a la Plaça de l’Escriptura de la Setmana del Llibre en Català (avinguda de la Catedral, Barcelona) presentarem La ciència en la literatura. Un viatge per la història de la ciència vista per escriptors de tots els temps, de Xavier Duran.

8/9
El dimarts 8 de setembre, a les 19.30 h, a la Plaça de l’Escriptura de la Setmana del Llibre en Català (avinguda de la Catedral, Barcelona) presentarem la Guia il·lustrada per a conèixer els arbres, de Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart.

El dijous 10 de setembre, a les 17.30 h, a la Plaça de l’Escriptura de la Setmana del Llibre en Català (avinguda de la Catedral, Barcelona) presentarem El muntatge cinematogràfic. Del guió a la pantalla, de Joan Marimón.

El dijous 10 de setembre, a les 18 h, a la Setmana del Llibre en Català (avinguda de la Catedral, Barcelona), el Consorci per a la Normalització Lingüística presentarà Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana, de Joan Vallès (dir.), Joan Veny, Josep Vigo, M. Àngels Bonet, M. Antònia Julià i Joan Carles Villalonga.

Setmana del Llibre en Català (a l’avinguda de la Catedral). Ens trobareu a l’estand número 28 exposant-hi més d’un centenar de llibres del nostre fons i les principals novetats.

 
 
logo