Aquest llibre aborda la relació metge-pacient (RMP) des d’un punt de vista original, fixant-se en les profundes implicacions que comporta l’atenció centrada en el pacient i no pas en el professional. Així mateix examina les pressions externes que reben els uns i els altres, l’impacte que això té en la relació que s’estableix entre ells i també les conseqüències morals d’aquestes pressions. Analitza amb rigor les maneres de retribuir els professionals i fa èmfasi en el que tenen d’incentiu aquestes retribucions per influir en la seva forma d’actuar.

L’autor, amb més de quaranta anys de pràctica mèdica, també tracta extensament la relació dels metges amb la indústria farmacèutica, tant pel que fa als aspectes més tangibles —regals i remuneració— com als intangibles —formació i prestigi—. Resulta especialment aclaridora la publicitat de medicaments, perquè mostra el que succeeix amb la informació general a Internet: els pacients estan informats, però sovint de manera parcial i esbiaixada; al mateix temps, demanen el que la publicitat els incita a requerir.

D’altra banda, el llibre parla de l’impacte de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) en la RMP, que no es limita a l’àmbit de l’assistència o l’organització, sinó que arriba a l’ús de les big data per a finalitats que van més enllà dels interessos del pacient. L’autor alerta sobre la privacitat de les dades mèdiques, que està regulada en molts països, i sobre el fet que, per contra, altres aspectes de la privacitat —igualment sensibles i rellevants per als ciutadans— estiguin pràcticament desprotegits. Tal és el cas, per exemple, de l’ús de dades obtingudes a partir dels mòbils o les xarxes socials.

La Col·lecció de Bioètica de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, dirigida per María Casado, promou una concepció de la bioètica flexible, pluridisciplinària i laica, en el marc del respecte als drets humans reconeguts, i fomenta el debat informat sobre «les qüestions ètiques relacionades amb la medicina, les ciències de la vida i les tecnologies connexes aplicades als éssers humans, tenint en compte les seves dimensions socials, jurídiques i ambientals» (art. 1.1, Declaració Universal sobre Bioètica i Drets Humans). Fins ara, s’han publicat els títols següents: La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya, de Lídia Buisan; Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres, d’Eleonora Lamm; ADN forense: problemas éticos y jurídicos, de María Casado i Margarita Guillén (coords.); La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos de la Unesco y la discapacidad, de María Casado i Antoni Vilà; Desapariciones forzadas de niños en Europa y Latinoamérica. Del convenio de la ONU a las búsquedas a través del ADN, de María Casado i Juan José López Ortega (coords.); Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.); El origen de la bioética como problema, de Manuel Jesús López Baroni, i De la solidaridad al mercado. El cuerpo humano y el comercio biotecnológico, de María Casado (coord.). Els Documents de l’Observatori de Bioètica són d’accés obert.

Joaquín Martínez Montauti és metge. Es va doctorar a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre la relació metge-pacient i va ampliar els estudis sobre malalties infeccioses a la Universitat de Sherbrooke (Quebec). Ha estat secretari de la Societat Catalana de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica. Les seves publicacions s’han centrat en la medicina interna, les malalties infeccioses i la bioètica. Membre de l’Observatori de Bioètica i Dret, és professor del màster de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona.

Aquest llibre reuneix articles i assaigs que Adolfo Sotelo va escriure durant la darrera dècada a partir de col·laboracions de Cela a la premsa i de la seva correspondència amb directors de diaris, editors, escriptors i artistes. L’obra, que ha rebut la valuosa ajuda de la Fundación Pública Galega Camilo José Cela pel que fa a la documentació —especialment gràfica—, es va presentar a l’estand d’Edicions de la Universitat de Barcelona a la Fira del Llibre de Madrid, i també a la llibreria Couceiro de Santiago de Compostel·la.

Els articles que ocupen les dues primeres parts del llibre van ser publicats inicialment als diaris La Región (Orense) i Última Hora (Mallorca), mentre que els assajos de la tercera part procedeixen de revistes culturals de tall més acadèmic. Tot i això, l’autor ha revisat els textos a fi d’actualitzar-los i fer-los aptes per a la divulgació entre el gran públic.

La primera part de Variaciones Cela parteix de les col·laboracions periodístiques que va fer el futur premi Nobel durant els anys quaranta i cinquanta. El món gallec, la pintura i els pintors —tres dels temes que sempre el van interessar— són els motius centrals d’aquest bloc, amb alguns textos que mostren les llums i les ombres de la personalitat i els quefers de Cela. Sotelo, al llarg d’aquest recorregut artístic i vital, es basa en l’abundant correspondència del primer Cela per ratificar les seves opinions.

A la segona part, l’autor mostra els primers passos de Camilo José Cela com a col·laborador, fins a arribar a redactor en cap, de les revistes del SEU durant la seva estada a l’illa de Mallorca —un espai i un temps molt fecunds per a l’escriptor—, mitjançant les entrevistes que es documenten a la premsa d’aquells anys.

A la tercera i última part, al marge d’una breu notícia sobre la gènesi del projecte de la seva novel·la no publicada Un marino mercante, Sotelo se centra en Mallorca i en l’empresa cultural de la revista Papeles de Son Armadans (1956-1979). Dedica un capítol a les Converses Poètiques de Formentor (1959) i dos assaigs a les relacions amb dos artistes catalans contemporanis pels quals Cela sentia una gran admiració: Antoni Tàpies i Salvador Espriu.

La col·lecció Periodismo Activo d’Edicions de la Universitat de Barcelona, dirigida per Roberto Herrscher, explora els escenaris canviants que el periodisme viu en aquest principi de segle a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Els altres llibres publicats fins ara són: Periodismo narrativo (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny; Entrevistas (2013), de Margarita Rivière; Decir la ciencia (2015), de Vladimir de Semir; Una crónica del periodismo cultural (2015), de Sergio Vila-Sanjuán; El nuevo Nuevo Periodismo (2015), de Robert S. Boynton; El arte de escuchar (2015), de Roberto Herrscher; Cien casos (2016), de Roger Jiménez; Periodismo en reconstrucción (2016), de Josep Carles Rius; Una viajera por Asia Central, de Patricia Almarcegui (2016); Inmersiones, de María Angulo Egea (2017), i La imagen faltante (2018), de Pamela Martínez Rod i Javier Gacharná Muñoz.

Adolfo Sotelo Vázquez és catedràtic de Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona. La seva tasca investigadora s’ha centrat en las connexions entre literatura i pensament, així com en les relacions entre les cultures peninsulars. És el responsable del projecte de recerca «Història de la crítica literària espanyola (1868-1975)» i columnista habitual a La Vanguardia. Ha publicat, entre altres llibres: Leopoldo Alas y el fin de siglo (1988); Glosario de teoría de la narrativa (1990); De Calderón a Clarín (2001); Perfiles de «Clarín» (2001); El Naturalismo en España. Crítica y novela (2002); El mundo moral social de Oleza (2003); Viajeros en Barcelona (2005); Camilo José Cela, perfiles de un escritor (2008), i De Cataluña y España. Relaciones culturales y literarias (1868-1960) (Edicions de la UB, 2014).

Retrobat a final del segle XIX a la catedral de Girona, l’anomenat fins ara Tapís de la Creació és una de les grans obres universals de l’edat mitjana. La seva importància rau tant en el fet de ser un teixit d’unes dimensions considerables, com en el complex programa d’imatges que el caracteritza. Estudiat en el passat per historiadors com Pere de Palol, la darrera restauració, duta a terme pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, ha afavorit l’estudi i el coneixement d’aquest brodat excepcional.

El llibre, organitzat en dos grans blocs temàtics, comença amb un estudi de Roser Piñol sobre la descoberta i les intervencions històriques de conservació i restauració del Brodat. De manera ordenada, l’autora ens presenta el recorregut tortuós que ha seguit aquesta peça fins a la darrera intervenció. Precisament aquesta actuació de conservació —nucli central del primer bloc— conforma el segon capítol, de Carmen Masdeu, Luz Morata i Maite Toneu, el qual aporta novetats essencials per avançar en el coneixement de la realitat material del Brodat: la procedència dels teixits de base, la qualitat, les dimensions i la forma.

El segon bloc temàtic, sobre aspectes històrics i artístics del tapís, comença amb un capítol signat per Milagros Guardia que constitueix una introducció historiogràfica a l’estudi del Brodat i un homenatge al seu mestre, Pere de Palol. El capítol que segueix, de Marc Sureda, proporciona una imatge molt nítida de com era i com s’usava la desapareguda catedral romànica de Girona, i ens permet acostar-nos als espais que convivien amb aquesta obra. El nucli central del segon bloc el constitueix la recerca de Rebecca Swanson, que mira de resoldre la funció de la peça, confegint una proposta que els capítols successius ratifiquen. Vincent Debiais afronta l’anàlisi de les inscripcions del Brodat pel que fa a les imatges, tot parant esment en la disposició i les característiques. El resultat de la investigació confirma, entre altres qüestions, les qualitats intel·lectuals de qui va planificar-ne la confecció. A continuació, el text d’Andreina Contessa examina l’scriptorium de Girona en relació amb el Brodat, i el de Xavier Barral aclareix l’ús de la peça en el seu context. Carles Mancho proposa algunes reflexions a partir de la intersecció de dades que emergeixen de les novetats d’aquest volum i del que se sabia del Brodat fins ara. El volum conclou amb un capítol d’Immaculada Lorés que analitza la fortuna dels temes del Gènesi a la catedral de Girona.

La col·lecció Memoria Artium ofereix llibres basats en investigacions originals, amb caràcter monogràfic, fets per professionals rigorosos, sense renunciar a l’amenitat necessària per connectar amb un ampli públic lector interessat en la història de l’art del nostre país. Hi participen la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Rovira i Virgili, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu del Disseny de Barcelona. Entre els títols de la col·lecció destaquen: Pintura catalana del Barroc. L’auge col·leccionista i el periple social del pintor al segle XVII, de Santi Torras Tilló (Premi Enric Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans, 2013); Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió (Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art al millor llibre publicat el 2012); Pau Audouard. Fotografia en temps de Modernisme, de Núria F. Rius; Georges Bataille y la parte del arte. De «Documents» a «Acéphale», de Marisa García Vergara; Les cartes de l’escultor Enric Casanovas, a cura de Teresa Camps i Susanna Portell; Art déco català (1909-1936), de Mariàngels Fondevila; Antonio Saura. El muro de la vida, de Julián García Hernández, i Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus. El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle XX, Mercat de l’art, col·leccionisme i museus. Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles XIX i XX, Col·leccionistes, antiquaris, falsificadors i museus. Noves dades sobre el patrimoni artístic de Catalunya al segle XX i Antics i nous col·leccionistes. Materials per a la història del patrimoni artístic de Catalunya, tots quatre a cura de Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech.

Carles Mancho (Barcelona, 1970) és professor d’Història de l’Alta Edat Mitjana a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Les seves recerques se centren en les decoracions murals d’època carolíngia, en la relació entre suport, visibilitat, text i decoració en l’edifici religiós medieval, i en la relació entre memòria, realitat artística i epistemologia. Forma part del grup de recerca Ars Picta, dedicat a l’anàlisi i recerques sobre pintura i iconografia tardoantiga i altmedieval. Autor de nombrosos articles en revistes especialitzades i obres col·lectives, a Edicions de la UB ha publicat els llibres El paper de l’artista en l’art medieval i Les fonts de la pintura romànica (coeditat amb Milagros Guardia).

«Començo per afirmar que em sento satisfet, per no dir feliç. De fet, en el que he viscut he hagut de triar per força molt poques opcions de les moltíssimes que m’han assetjat la imaginació o m’han sortit a cada pas mentre el temps ha anat, com sempre, escolant-se sense pausa i, també com sempre, fent creure que tot, o quasi tot, es repeteix. Com és lògic, el conjunt d’aquestes opcions era gairebé imprevisible en els moments de produir-se tot i que obeïen a la combinació de característiques personals —que he anat deduint més o menys amb el temps— i circumstàncies anecdòtiques poc o molt esporàdiques i aleatòries.

»Doncs bé, tot i que la trajectòria principal, més fixa i duradora, ha deixat inevitablement de costat moltíssimes opcions, també m’ha permès esbargir-me en variants pròximes i no tan pròximes, de manera que el conjunt, repeteixo, m’ha semblat raonablement plaent. Això sí, tot plegat dintre d’un ampli marc de trets biològics, alguns positius o favorables, d’altres negatius i d’altres dependents del medi en què s’han trobat. Entre els negatius poso, per exemple, la tendència a la versatilitat, i entre els dependents, el d’haver nascut en un àmbit rural l’any 1941. Dels favorables, potser viure raonablement bé encara quan escric això; i, en particular, la meva àvia materna, la primera que em va inspirar i disparar.

»En conjunt, després d’haver conviscut en molts ambients i haver observat comportaments força variats, em defineixo com a versàtil, és a dir, com un tastaolletes o iniciador de moltes coses, algunes sense acabar, i com un somiatruites o visionari que s’entusiasma fàcilment en atraccions peculiars, elucubracions i cabòries matemàtiques, geomètriques, metafísiques i similars.

»Em cal precisar també que prenc com a model de comunicació la màxima efectivitat i respecte d’una classe entre alumnes i professor. Per això, com que tinc les meves pròpies conviccions, des de fa temps refuso de manera subliminar tota mena de propaganda en forma de mítings, discursos, sermons, consignes, màximes, arengues, declamacions, panegírics, proclames, cerimònies, eslògans i similars. Amb un toc d’ironia fins i tot entenc que “Ramon” és una antítesi anagramàtica de “norma”. Afegeixo que la meva paraula predilecta és “no”, la que els nadons aprenen molt més aviat que no pas “si”, atès que aquesta no els cal quan tot els va bé. I el meu signe de puntuació predilecte és... els punts suspensius.

»I encara acabo sentint-me com un àcrata en veure a la televisió un sobirà saludant tot cofoi mentre surt per la porta d’un palau custodiada per un parell de soldats petrificats. Abans els qualificaria a tots tres amb proves d’enginy, equitat, seny i sentit de l’humor. Per tot això, retornant al riu cabalós i prioritari de la lingüística teòrica, espero fer veure, tant abans de capbussar-m’hi com quan ja ho anava fent, també en quina quantitat d’afluents i derives m’he ficat. I és que, com a fill de pagesos nascut en un ambient rural, arribar fins a la situació actual no era, ni podia ser, mitjançant cap trajectòria única i rectilínia, com la dels col·legues fills de pares amb un mateix ofici o dedicació. Per això puc assegurar que he arribat a veure i imaginar un considerable seguit de línies professionals i vitals que, amb molta convicció, m’hauria agradat experimentar o conèixer almenys amb un cert detall, com ara la música, en lloc de tanta doctrina. De fet, però, és tot un seguit que requeriria dedicació i temps molt i molt per sobre, segurament, d’una sola vida.

»De manera que no puc dibuixar un mapa amb el conjunt sencer de corrents superficials, almenys per dues raons: perquè s’espargien, s’aturaven o s’assecaven, o bé perquè n’hi havia també de subterranis més o menys connectats que de sobte fluïen a l’exterior com fonts, tolls o afluents. O no.

»Adoptaré, en conseqüència, una ultraselecció temàtica concentrada en allò, positiu i negatiu, que em va portar cap a la lingüística teòrica i en les raons que expliquen com i per què se’m va fer constantment atractiva.»