Aquest estudi, publicat en paper i en format eBook de lliure descàrrega, està adreçat principalment als editors de revistes científiques, ja que exposa amb detall l’evolució i les tendències generals del seu àmbit, i als professionals de les biblioteques universitàries, que duen a terme tasques de suport a la comunicació científica entre els seus usuaris. Així mateix, està pensat per a un públic ampli interessat a tenir una visió panoràmica de l’objecte fonamental de la comunicació científica, és a dir, les revistes.

Les revistes acadèmiques, que mostren avui un notable dinamisme, constitueixen el principal canal de comunicació dels avenços científics. Durant més de 350 anys, la seva estructura ha variat molt poc, així com el seu funcionament, basat en la revisió d’experts (peer review), la presentació de textos en forma d’articles i la distribució periòdica per part d’editors especialitzats (societats científiques o, més tard, també comercials). En les últimes dècades, però, s’han produït innovacions rellevants, com la digitalització dels continguts publicats –que va facilitar la compra massiva de títols per les biblioteques–, la irrupció del model d’accés obert per a la difusió, i la generalització dels sistemes d’avaluació de revistes (especialment, del factor d’impacte). Entrat el nou mil·lenni, s’ha fet habitual també l’ús de les xarxes socials i de les altmetrics.

El llibre s’estructura en tres parts. La primera i més extensa aborda aspectes generals de les revistes científiques i comença amb l’anàlisi dels seus antecedents històrics (Àngel Borrego), per continuar amb les dades estadístiques de la situació internacional (Miguel Navas), el funcionament del sistema de revisió d’experts (M.ª Francisca Abad), els models d’avaluació de revistes (Emilio Delgado López-Cózar) i l’evolució dels sistemes de compra (Lluís Anglada).

La segona part, centrada en la situació a Espanya, mostra una panoràmica general de les revistes espanyoles que parteix de la informació registrada a la base de dades Dulcinea (Remedios Melero), d’un estudi econòmic que parteix de les enquestes realitzades a editors de revistes (Melba Claudio-González i Anna Villarroya) i de l’anàlisi de la presència de revistes espanyoles en els índexs de referència internacional (Marta Somoza, Javier Guallar, Josep-Manuel Rodríguez-Gairín i Ernest Abadal).

La tercera part exposa les tendències i els nous desenvolupaments, tant dels causats pel model d’accés obert (Ernest Abadal), com per l’ús de les xarxes socials i altmetrics (Candela Ollé i Alexandre López-Borrull) o per les innovacions introduïdes per les revistes (Alexandre López-Borrull).

Ernest Abadal (Sallent, 1962) és professor i investigador de la Universitat de Barcelona, degà de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació des del 2012, coordinador de diverses xarxes de recerca universitària i un dels especialistes principals en accés obert a la ciència a Espanya. És autor de nombrosos articles de recerca i de diversos llibres, com ara Sistemas y servicios de información digital (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2001); Gestión de proyectos en información y documentación (2004), Bases de datos documentales. Características, funciones y método (amb Lluís Codina, 2005); Prensa digital y bibliotecas (amb Javier Guallar, 2010), i Acceso abierto a la ciencia (2012). També és un dels directors i impulsors del projecte Blok de Bid, fundat el 2010, en què professionals del món de la informació i la documentació ressenyen informes d’organismes internacionals com l’American Library Association (ALA), l’Association of College and Research Libraries (ACRL), la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris i Biblioteques (IFLA) o Ithaka.

La Universitat de Barcelona edita o coedita un total de 77 revistes científiques (en les categories d’Arts, Ciències experimentals i matemàtiques, Ciències de la salut, Ciències de la vida, Ciències socials i Humanitats), que es poden trobar al portal Revistes Científiques de la Universitat de Barcelona (RCUB) del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI).  En aquest portal hi ha revistes d’articles en curs de publicació i revistes que ja no es publiquen però de les quals es conserva la col·lecció en format digital.

Els objectius del RCUB són, d’una banda, contribuir a la difusió i visibilitat d’aquestes publicacions, i, de l’altra, oferir als editors de la UB una eina per gestionar i publicar les seves revistes en format electrònic. Així mateix, també incentiva la publicació en format digital i en accés obert, facilita la preservació de les revistes per a un ús futur, i col·labora amb iniciatives nacionals, com Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO), i internacionals, com Open Archives Initiative (OAI).

Instrumenta va veure la llum el 1993 i actualment té un total de 56 títols. Dirigida per José Remesal, publica obres sobre història de l’antiguitat clàssica —especialment sobre la vida econòmica i social del món romà— que destaquin pel seu valor científic, amb l’objectiu de promoure la investigació i la divulgació dels resultats en aquest camp del coneixement, posant especial atenció a l’àmbit acadèmic i al professional. Recull sobretot treballs de recerca del Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial en l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC) de la Universitat de Barcelona, la majoria dedicats a l’epigrafia amfòrica, com a base per investigar la producció i el comerç d’aliments. Només publica treballs inèdits, amb preferència (des dels punts de vista metodològic i teòric) pels estudis de síntesi enfront dels analítics, i en qualsevol de les llengües científiques habituals en el camp de la història antiga i l’arqueologia clàssiques, tant d’autors nacionals com estrangers. La col·lecció s’ha convertit en un referent de la recerca en epigrafia amfòrica, malgrat que també està oberta a la història social i econòmica del món clàssic. El darrer volum és Roma en la Península Ibérica presertoriana. Escenarios de implantación militar provincial, a cura de Jordi Principal, Toni Ñaco del Hoyo, Montserrat Duran i Imma Mestres.

El CEIPAC, que dirigeix José Remesal, ha esdevingut una referència mundial en l’estudi amfòric (forma part del programa d’epigrafia amfòrica de la Unió Acadèmica Internacional, UAI), gràcies als gairebé trenta anys dedicats a excavar el mont Testaccio, a Roma, l’abocador d’escombraries més gran de l’antiguitat. Es tracta d’un pujol artificial format entre els segles I i III dC per les deixalles d’aproximadament 26 milions d’àmfores trencades, sobretot d’oli d’oliva bètic, que cobreix una àrea de 20.000 m² de base i que s’alça fins a 40 m. El CEIPAC també duu a terme projectes a Àustria, Alemanya, Itàlia, Líbia i Tunísia, i manté una base de dades d’epigrafia amfòrica considerada una de les millors del món.

José Remesal Rodríguez (Lora del Río, 1948) és especialista en la vida econòmica de l’Imperi romà i en la recerca de les xarxes comercials basades en la producció, la distribució i el consum d’aliments, sobretot de l’oli d’oliva provinent d’Hispània, així com en l’estudi de l’epigrafia amfòrica. Va ser becari de l’Institut Rodrigo Caro, de l’Escola Espanyola d’Història i Arqueologia de Roma del CSIC, del Consiglio Nazionale delle Ricerche de Roma i de la Fundació Alexander von Humboldt-Stiftung de Heidelberg, amb el professor Géza Alföldy. El 1977 es va doctorar en Història a la Universitat Complutense de Madrid i des de 1988 és catedràtic d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona. Dirigeix les excavacions arqueològiques del mont Testaccio a Roma, així com el projecte Amphoren aus Xanten sobre epigrafia amfòrica a Baden-Württemberg (Alemanya), i el Corpus International des Timbres Amphoriques de la UAI, de la junta directiva de la qual forma part. És membre del Deutsches Archäologisches Institut (DAI) de Berlín, de la Real Academia Sevillana de Buenas Letras, de l’Istituto Nazionale di Studi Romani i de l’Academia Portuguesa das Ciências. El 2008 va guanyar el premi d’Humanitats de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). El 2011 va ser elegit acadèmic de número de la Real Academia de la Historia. Des de 2013 és l’investigador principal del projecte ERC Advanced Grant: Production and distribution of food during the Roman Empire: Economics and political dynamics (EPNET).

La Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles (UNE) va endegar el Segell de Qualitat en Edició Acadèmica l’any 2015, conjuntament amb l’Agència Nacional d’Evaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA) i la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT), amb l’objectiu de reconèixer l’excel·lència científica del procés editorial de les col·leccions publicades tant per les universitats com per les editorials científiques privades.

Les editorials universitàries de l’Estat, agrupades sota la UNE, editen un de cada quatre llibres de no-ficció que es publiquen cada any. A més, el 10% del fons de llibres vius que circulen a Espanya són títols editats per les editorials universitàries, les quals duen a terme una de les principals missions de la universitat: l’impuls i la projecció de la recerca, i la transferència del coneixement a la societat.

A Sant Climent de Taüll: la recerca versus la icona / Saint Clement of Taüll: Research Versus the Iconic Legacy, Milagros Guardia fa una anàlisi historicoartística d’aquest conegut conjunt monumental —en especial, del Pantocràtor de Taüll, popularment anomenat així de manera errònia— i en proposa una interpretació a partir del marc històric, arquitectònic i pictòric en què es va crear. D’altra banda, Meritxell Simó, a Sobre mentides i contes de fades: les dones i la creació poètica als «Lais» de Maria de França / On Lies and Fairy Tales: Women and Poetic Creation in the “Lais” of Marie de France, estudia el context en què va néixer la ficció literària al segle XII per mitjà dels Lais de Maria de França, la primera escriptora coneguda de les lletres franceses, i d’una col·lecció de contes de fades en els quals destaquen el protagonisme i la sorprenent originalitat dels personatges femenins.

La col·lecció Lliçons / Lessons, editada en català i anglès, vol apropar al públic les investigacions sobre la cultura medieval a través de les conferències més importants impartides a l’IRCVM. Consta de nou títols: Les veus de les malmaridades (2012), de Teresa Vinyoles-Vidal; El paper de l’artista en l’art medieval (2012), de Carles Mancho; Innovacions lèxiques i semàntiques en la documentació llatina medieval (2013), de Mercè Puig Rodríguez-Escalona; «Domus seu hospitale»: espais d’assistència i de salut a l’edat mitjana (2013), d’Antoni Conejo da Pena; La descoberta del dret romà a l’Occident medieval (2014), de Max Turull Rubinat; Violant de Bar i Maria de Castella: promoció espiritual i mecenatge (2015), de M. Rosa Terés i Teresa Vicens; Des de l’arqueologia, reviure l’edat mitjana (2015), de Marta Sancho i Planas, i els dos llibres que presentem ara.

L’Institut de Recerca en Cultures Medievals es va crear a la Facultat de Geografia i Història l’any 2008 amb la finalitat de ser un referent per a la investigació de l’edat mitjana a Catalunya. Un altre dels seus objectius principals és obrir espais de diàleg entre els diferents àmbits d’estudi mitjançant la creació de laboratoris de recerca. Actualment Meritxell Simó n’és la directora, i Mercè Puig coordina el màster en Cultures Medievals que imparteix l’IRCVM. L’Institut vol projectar els resultats de la seva recerca a l’exterior amb la publicació de les col·leccions IRCVM – Medieval Cultures i Lliçons / Lessons, a més de la revista Summa.

Meritxell Simó, professora de filologia romànica a la Universitat de Barcelona, forma part del grup de recerca Pragmàtica de la Literatura a l’Edat Mitjana i dirigeix l’Institut de Recerca en Cultures Medievals. Ha publicat diversos treballs sobre textos narratius, èpics i lírics medievals i, entre els diferents projectes de recerca en què ha participat, destaquen els relacionats amb les representacions literàries de les dones a la literatura cortesa i els trobadors a la península Ibèrica. Ha publicat, entre altres obres, Jaume Massó i Torrents. La cançó provençal en la literatura catalana cent anys després (2012).

Milagros Guardia és directora del grup de recerca Anàlisi i Recerques sobre Pintura i Iconografia tardoantiga i altmedieval. Les seves últimes investigacions s’han centrat en la pintura mural altmedieval i romànica a Espanya i, en particular, en l’anàlisi dels programes iconogràfics; també ha realitzat estudis relacionats amb l’escultura decorativa i els mosaics cristians de l’antiguitat tardana. És autora de Ioculatores et saltator. Las pinturas con escenas de juglaría de Sant Joan de Boí (2000); Les fonts de la pintura romànica (com a editora amb Carles Mancho, Edicions de la UB, 2009), i San Baudelio de Berlanga, una encrucijada (Edicions de la UB, 2011).

«Llull, català de Mallorca

»Ramon Llull és un personatge excepcional per múltiples motius. És un laic que va decidir escriure sobre temes científics i, encara més, sobre teologia, en un moment en què el saber era bàsicament en mans dels eclesiàstics. I ho va fer en llatí, però també molt sovint en la seva llengua vernacla, el català. Va escriure sobre una gran diversitat de temes, sempre pensant en el benefici que els seus llibres podien reportar als lectors, ja fossin laics o clergues, illetrats o amb estudis, cristians o d’altres religions. I amb el mateix objectiu, afavorir la salvació de l’ànima dels seus semblants, va viatjar per tota la Mediterrània, i es va entrevistar amb reis, papes i altres governants, als quals volia convèncer de la bondat dels seus projectes.»

«Llull va néixer a Mallorca cap a 1232-1233. És a dir, molt poc després de la conquesta cristiana de l’illa, el 1229. Sense cap mena de dubte, aquest fet va marcar-lo profundament i explica la seva preocupació per la conversió dels no-cristians. Malgrat tot, les tres primeres dècades de la seva existència van desenvolupar-se dins del que era esperable en el seu estament. Com a cortesà de l’infant Jaume de Mallorca, va tenir responsabilitats en l’administració de la cort, es va casar i va tenir fills. Pel que fa a la literatura, ell mateix ens explica que en aquests anys va compondre poesia amorosa, que de ben segur responia als codis trobadorescos. Devia ser, doncs, una poesia profana i sobre amors adúlters. Malgrat que no ens n’ha arribat cap mostra, la seva producció posterior evidencia una clara familiaritat amb els motius i gèneres propis dels trobadors.

»Arribat als trenta anys, cap al 1263, la seva vida va patir un canvi radical. Llull el qualificava de “conversió a la penitència”. Segons el relat que ell mateix en va deixar, se li va aparèixer repetidament Jesucrist crucificat. Les visions es van produir, precisament, en moments en què duia a terme un acte tan profà i pecaminós com escriure una cançó amorosa. Davant d’aquestes aparicions, que va interpretar com una crida divina, però també com un advertiment si no en feia cas, va decidir abandonar el món i consagrar-se a la fe, a servir “Crist de tot cor”, segons les seves paraules.

»El fet d’haver nascut en un territori de frontera, conquerit als musulmans de feia pocs anys i dins de les rutes que anaven i tornaven del nord d’Àfrica, degué condicionar una decisió tan dràstica i sobretot la solució que va donar a aquesta crisi personal. D’aquí la seva preocupació per la salvació dels infidels, que a l’edat mitjana i des de la perspectiva de Llull volia dir treballar a favor de la seva conversió al cristianisme. Aquesta orientació no significa pas que prescindís dels seus conciutadans cristians. Són molts els llibres que va dedicar els anys següents a la reforma de la cristiandat. Però a la Mallorca de 1263 Llull va concebre almenys dos projectes clarament orientats vers la conversió dels infidels, amb una atenció específica als musulmans: la creació de centres per a la formació de missioners i, sobretot, la redacció d’un llibre, que volia que fos “el millor del món contra els errors dels infidels”, tal com va narrar anys més tard a la Vida de mestre Ramon.

»No deixa de ser significatiu que les visions del Crist crucificat es produïssin durant l’acte d’escriure un text profà, i moralment condemnable, i que la seva reacció fos, precisament, dedicar esforços a escriure un llibre beneficiós per a la fe cristiana. Com si l’escriptura s’hagués d’esmenar amb escriptura. Era, igualment, una decisió sorprenent per a un laic com Llull, que no disposava dels coneixements necessaris per dur a terme una tasca d’aquesta naturalesa, molt mes pròpia d’un teòleg que hagués passat per les aules universitàries.

»Tot i que en un primer moment va tenir la intenció de desplaçar-se a París, per tal de formar-se a la Facultat de Teologia, Ramon de Penyafort, amb qui es va entrevistar a Barcelona, li ho va desaconsellar i li va recomanar que tornés a Mallorca. És possible que encara hi quedessin algunes restes d’una antiga escola dominicana per a la formació de missioners. Ens consta que n’hi havia hagut una cap als anys cinquanta del segle XIII. Llull li va fer cas i va tornar a l’illa, on degué recórrer a les biblioteques dels ordes religiosos que s’hi havien instal·lat després de la conquesta. Així mateix, sembla que durant aquests anys es va dedicar profusament a l’oració i a la contemplació. Entre els coneixements que es va esforçar per adquirir a Mallorca hi havia nocions d’àrab, suficients per escriure i disputar en aquesta llengua. Per tal que li fes de mestre, va comprar un esclau musulmà, que igualment li degué proporcionar coneixements sobre la fe de Mahoma.»