L’autor devia ser un clergue, potser relacionat amb la família de Rocafull i l’abadia de Nant, que suposadament va escriure la novel·la entre 1240 i 1270, i l’acció, que transcorre entre 1223 i 1227, està protagonitzada per personatges veladament reals. Flamenca, nascuda a la regió que li dóna nom i filla del comte Guiu de Nemours, es casa amb Archimbaud de Borbó, un espòs gelós que la tanca en una torre per la seva resplendent bellesa. El bell Guillem de Nevers es proposa alliberar-la i es fa passar per clergue per poder veure-la i tenir-hi un primer contacte, de manera que durant un temps aconsegueixen flirtejar enginyosament. Poc després Guillem marxa a Flandes, on obté la glòria com a cavaller, i torna a Borbó per un torneig en què retroba la seva estimada. Tot seguit la novel·la, que ens ha pervingut incompleta, queda interrompuda.

Protagonitzada per un personatge com Flamenca, que representa una de les creacions femenines més grans de la literatura universal, la novel·la és, sobretot, un cant a l’alegria de viure sense entrebancs i una reivindicació de la civilització que la va fer possible. Defensa una concepció de la vida en què el plaer ocupa una posició central, per tal com constitueix una elevada aspiració, pròpia de gent intel·ligent i culta, que duu a menysprear les prohibicions. L’autor proposa una ètica, i fins i tot una teologia de l’hedonisme, que de ben segur deuria provocar alguna prevenció en forma de censura. Protagonitzada per éssers lliures, com Flamenca i Guillem de Nevers, aquesta novel·la reuneix tot el saber eròtic forjat per la tradició trobadoresca.

La novel·la no es limita a plasmar de manera brillant festes, banquets o tornejos, i a posar en moviment un repertori de bones maneres, sinó que també recull una sensibilitat que pertany inconfusiblement a la mentalitat que caracteritzava la cultura occitana abans de ser abocada a la crisi d’enormes proporcions que va representar la derrota de Muret, i la croada subsegüent contra els albigesos, predicada per Roma i executada per Simó de Montfort i la monarquia francesa. L’anònim autor s’hi refereix en alguns passatges amb simpatia, però també amb distanciament irònic. En aquest aspecte, hi ha estudiosos que n’han fet una lectura de caràcter al·legòric, segons la qual Flamenca representaria l’Occitània oprimida i Guillem –transsumpte possible del rei Jaume I– l’alliberador que ensenya que amb enginy es pot derrotar algú més poderós, fet que demostraria una clara consciència comuna catalanooccitana. Així, l’obra traduiria l’estat d’ànim abatut de la societat occitana després de la rebel·lió de 1242, sufocada per les tropes franceses.

La lírica trobadoresca de Marcabrú, Bernat de Ventadorn, Arnaut de Maruelh i Peire Cardenal proporciona el canemàs inicial amb què l’autor va bastir els discursos amorosos dels protagonistes i va edificar algunes escenes, però també s’hi detecta la influència de la narrativa en llengua francesa, sobretot de Chrétien de Troyes, així com les obres clàssiques d’Ovidi, entre les quals l’Ars amatoria.

En definitiva, Flamenca és una obra que transmet la joia de viure i defensa els valors de la joventut, en què l’obtenció del plaer és un principi vital i intel·lectual davant del qual hom no hauria de trobar impediments. Segons Espadaler, aquestes idees es vinculen a certs ambients universitaris parisencs del segle XIII i, en concret, remeten als partidaris del Lliure Esperit, un corrent panteista caracteritzat com a cristianisme hedonista. D’aquí ve que els estudiosos no hagin identificat pas l’autor amb un simple joglar, sinó amb algú amb formació específica –ben segur un clergue– com el mateix protagonista.

Anton M Espadaler (Barcelona, 1952) és llicenciat en dret i doctor en filologia romànica. Autor d’Una reina per a Curial (1984), va tenir cura del volum De Amore. L’amor a la literatura d’Occident (1991). Ha publicat diversos articles sobre Ausiàs March, el Tirant lo Blanc, Ramon Muntaner, Anselm Turmeda, els almogàvers i les novel·les en llengua occitana de temàtica artúrica, com ara Jaufré, La faula i Blandín de Cornualha. Ha fet col·laboracions tant en la premsa radiofònica com escrita, algunes de les quals va aplegar en el volum Estiu tot l’any (1996).

El llibre aplega una antologia de textos d’un grup d’escriptores que van viure entre els segles XIV i XVI: Leonor López de Córdoba, sor Constanza de Castilla, sor Teresa de Cartagena, sor Juana de la Cruz, sor María de Santo Domingo, Florencia Pinar i altres veus de la lírica de cançoner. Vinculades als cercles del poder i als espais religiosos, aquestes dones van tenir accés a la cultura i, per tant, la possibilitat d’articular i expressar un pensament propi. A l’interès que suscita la seva obra, cal afegir-hi el valor filològic que té, ja que aquests textos il·lustren els usos d’una etapa (i d’un sector social determinat) en l’evolució de la llengua castellana.

M.ª del Mar Cortés Timoner, a més de seleccionar i editar els textos, ofereix un breu estudi de la biografia i l’obra de cada autora, juntament amb una acurada selecció bibliogràfica. Aquests estudis introductoris resulten molt útils per orientar la lectura dels textos, ja que situen el context històric i biogràfic en què es van produir i en donen les principals claus interpretatives.

D’entre les autores representades, destaca Leonor López de Córdoba, dama de l’alta noblesa que va patir directament els trastorns de la guerra civil castellana al segle XIV, i de la qual es reprodueix el text complet de l’única obra conservada, les Memorias, un valuós testimoni de primera mà sobre aquest violent període històric. Mereixen un capítol a part les mostres d’obra lírica de cançoner desenvolupada per Florencia Pinar, Mayor Arias, la reina Juana o la reina de Portugal, autores que visqueren l’eclosió cultural de l’aristocràcia castellana del final de l’edat mitjana, i que conrearen una lírica que recorda la catalanooccitana del segle XII.

Al llarg del llibre, Cortés va seguint fils conductors i establint relacions amb l’objectiu de ressaltar similituds estètiques i temàtiques entre les obres d’aquestes autores, les primeres que van escriure en castellà. Obres que destaquen en el context medieval i renaixentista perquè treuen a la llum el pensament i el discurs d’una part de la societat que estava destinada al silenci i a l’assimilació passiva dels valors patriarcals. Apropar-nos als seus textos és introduir-nos en un àmbit poc conegut, descobrir nous aspectes de la història i la cultura del nostre passat que ens obliguen a qüestionar el cànon literari heretat i a jutjar els orígens de la literatura en llengua castellana des d’una altra escala de valors.

M.ª del Mar Cortés Timoner (Barcelona, 1973) és doctora en Filologia Hispànica i professora de literatura espanyola a la Universitat de Barcelona. El 2004 va rebre el XIV Premi de Recerca Victoria Kent pel llibre Teresa de Cartagena, primera escritora mística en lengua castellana (2003). També és autora de Sor Juana de la Cruz (1481-1534) (2005) i de diversos articles i ressenyes sobre les primeres escriptores en llengua castellana. Col·labora des de 1996 en projectes de recerca relacionats amb el teatre de l’Edat d’Or i ha publicat diversos estudis sobre aquest camp.

Aurora vol proporcionar mitjans que facilitin i afavoreixin l’estudi de la filosofia de María Zambrano, així com difondre els treballs realitzats al seu entorn i promoure la relació entre investigadors i estudiosos de la seva obra. La revista, que compta amb la col·laboració d’un nodrit equip d’especialistes nacionals i internacionals, es va començar a editar l’any 1999 i és fruit de la tasca investigadora del Seminari María Zambrano, vinculat al Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura, de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Aquest seminari, consolidat com a centre de recerca des de 1996, a més de dur a terme una important tasca documental de recuperació de textos inèdits i de difícil accés, estudia l’obra de Zambrano des de diverses posicions interpretatives, promovent el debat i la interdisciplinarietat, amb l’objectiu de projectar el pensament d’aquesta autora.

El quinzè número d’Aurora recull un conjunt d’articles que aborden la problemàtica de l’exili des de diversos punts de vista, com «El nómada y el exiliado. Consideraciones sobre la pintura, a partir de Zambrano y Deleuze», d’Antonio Castilla Cerezo; «Las arquitecturas del exilio en María Zambrano», d’Andrea Luquin Calvo; «María Zambrano: l’esiliato, sacrificato della storia», d’Adele Ricciotti; «Ontología del abandono. Jean-Luc Nancy y la “existencia exiliada”», de Cristina Rodríguez Marciel, i «El exilio de María Zambrano y la política oculta», d’Antolín Sánchez Cuervo. També cal destacar l’article de Maria João Neves «Sendas de Encontro: María Zambrano, Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno e Xavier Zubiri», que valora i posa en relació aquests eminents personatges de la intel·lectualitat espanyola del segle passat. La revista inclou també ressenyes de les principals publicacions aparegudes el darrer any dedicades a la pensadora.

María Zambrano (1904-1991) és una de les figures més destacades de la filosofia espanyola contemporània. Filla del també filòsof i pedagog Blas Zambrano, va ser deixebla de José Ortega i Gasset i de Xavier Zubiri. La seva extensa obra, que es mou entre el compromís cívic i el pensament poètic, va trigar a ser reconeguda a Espanya: no fou fins a les darreries del segle XX que Zambrano rebé el premi Príncipe de Asturias (1981) i el premi Cervantes (1988). Lectora entusiasta de Nietzsche, Zambrano trobà en les arrels del pensament grec una de les fonts principals de la seva filosofia, que va enriquir amb aportacions d’altres tradicions i d’altres camps del coneixement.

Compromesa amb la Segona República, al final de la guerra civil inicià un exili que la va dur a Mèxic, l’Havana, Puerto Rico, París, Roma, el Jura francès i Suïssa, fins que, el 1884, va retornar a Espanya per instal·lar-s’hi definitivament. Durant aquest període d’exili s’accentua la seva preocupació per impulsar un projecte de realització de l’ésser humà, basat en el desenvolupament d’una «raó poètica» que centra l’atenció en tot allò que ha quedat a l’ombra, submergit o marginat, allà on s’obre la possibilitat de donar resposta al present d’una civilització que es desploma. La renovació radical del llenguatge filosòfic que demana la formulació d’aquesta «raó poètica» marca els escrits de María Zambrano, que es troben sempre en un lloc fronterer, problemàtic i alhora summament atractiu.

Carmen Revilla Guzmán, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, ha centrat la seva recerca en les filòsofes del segle XX i, especialment, en la figura de María Zambrano. Les seves últimes obres publicades són Vida de Simone Weil (2011) i La palabra liberada del lenguaje. María Zambrano y el pensamiento contemporáneo (2013).

»La relación entre científicos y periodistas, tradicionalmente presidida por una cierta tensión e incluso desconfianza, es más fluida, frecuente y satisfactoria de lo que pueda parecer a simple vista. Ha habido un avance en la sensibilidad científica por comunicar y divulgar conocimientos, y es muy significativo que se considere la comunicación científica como una necesidad funcional en el contexto mundial, dado el carácter democrático de la sociedad del conocimiento.

»Científicos y periodistas han de colaborar estrechamente para hacer llegar a la ciudadanía una información contextualizada que permita desarrollar el indispensable espíritu crítico, individual y colectivo, para poder entender y participar en el desarrollo de las ideas y oportunidades que nos permitirán mejorar las capacidades humanas y organizativas para ser competentes en un entorno sometido a la constante innovación, aprendizaje, creatividad y cambio. Forma parte de la búsqueda de la cohesión social. La diseminación de la cultura científica se ha convertido así en el indispensable catalizador de la citada reacción en cadena que nos debe llevar a una sociedad del conocimiento.»