Com i per què vas iniciar-te en el periodisme en el teu país i com va ser la teva arribada a Barcelona?
Vaig tenir una experiència que em va marcar en la vida personal i professional: el fet de ser enviat, en plena dictadura argentina, a lluitar en la Guerra de les Malvines el 1982; tenia dinou anys. En tornar vaig saber que volia entendre i ajudar a entendre als altres un món complex, cruel i violent. Vaig estudiar sociologia, però ben aviat em vaig posar a treballar en mitjans i em vaig adonar que en el periodisme trobaria la forma d’apropar-me al món, entendre’l i descobrir de quina manera el volia explicar. Vaig arribar a Barcelona el 1998, quan la Universitat de Columbia em va escollir per iniciar un postgrau, pràctic i intensiu. I Barcelona em va encantar: té una personalitat molt definida i al mateix temps està oberta al món.

Per què una col·lecció com Periodismo Activo? Quina mirada vol donar sobre l’ofici?
Volem donar-li una mirada oberta, actual, polièdrica (paraula molt estimada per Jordi Matas, un dels autors de la col·lecció). Vam escollir aquest nom perquè «activo» es refereix al fet actual, i alhora ajuda a entendre, a canviar. Des del principi pensàvem en una col·lecció en què tinguessin cabuda assajos i estudis sobre diferents aspectes i gèneres del periodisme (científic, cultural, polític, d’immersió). El periodisme actual s’obre en diferents direccions noves, i volem explorar-les totes!

Quins criteris segueixes per seleccionar els temes? Tries tu mateix els autors o ells et fan les propostes?
Els criteris són la qualitat, la rellevància, la serietat de l’autor i una escriptura que tingui volada. En alguns casos els busco jo, els autors, perquè conec la seva obra anterior i penso en el que tenen a dir sobre temes poc explorats. Així és com vaig convocar el filòsof Norbert Bilbeny (Ética del periodismo). En altres casos venen ells, com el llegendari periodista Sergio Vila-Sanjuán (Una crónica del periodismo cultural), o me’ls recomanen escriptors i col·legues que aprecien la col·lecció. De la mateixa editorial també m’han arribat propostes molt interessants. I he tingut atacs d’ambició, com quan vam publicar la versió en castellà d’El nuevo Nuevo Periodismo, un clàssic de Robert S. Boynton.

En una col·lecció com Periodismo Activo, com definiries la relació entre la feina que fa l’editorial (Edicions de la UB) i la teva com a director?
Com una relació harmoniosa. Cada membre de l’equip, des de la directora fins a les editores o els responsables de premsa i comercialització, treballa amb una enorme professionalitat. En la meva experiència, és la millor conjunció de servei públic, de cultura com un bé per a la societat, amb eficàcia i precisió. És una delícia treballar amb ells.

Creus que és una col·lecció «corporativista», dirigida únicament a periodistes, o té una voluntat de transcendir les fronteres de l’ofici?
No només penso que s’adreça a un públic ampli, sinó que els dotze títols ho han demostrat. Inicialment, vam pensar en el públic dels periodistes i estudiants: reflexionem i donem exemples de la nostra feina. Però estic convençut que la reflexió sobre les causes i conseqüències del mal periodisme i les condicions que fan possible el periodisme d’excel·lència són temes que interessen i haurien d’involucrar tothom. I tenim lectors de tot tipus i de molts països: científics, socials, artistes...

Malgrat la crisi del periodisme, que ja sembla endèmica, fa l’efecte que es multipliquen més que mai la varietat de registres (crònica, reportatge, etc.) per explicar la realitat. Per què creus que passa, això? T’atreveixes a fer alguna predicció respecte a aquesta qüestió?
El periodisme no morirà. Pot ser que perdin força alguns formats o llenguatges, però el món necessita periodistes que l’expliquin. I, juntament amb la ignorància, creix també en la societat la consciència del valor que té estar ben informats per comunicadors compromesos. I això produeix dos moviments: cap al breu i ràpid, i cap al lent i llarg. Per un costat, allò urgent i curt, la notícia en el moment en què se’n comprova la veracitat. I per l’altre costat, l’slow journalism, el periodisme que brinda dades per demostrar la veritat, el periodisme d’investigació. I, a banda, el casament entre periodisme i literatura, perquè el lector no només entengui els temes i les situacions, sinó que també visqui l’experiència d’un text lluminós. Jo crec que va creixent l’expectativa d’un periodisme profund i més ben explicat. Quan es prova el bon periodisme, és addictiu. Això crec i això espero!

Avui en dia es diu que els mitjans tradicionals estan en crisi, però el nombre de joves que volen estudiar per ser periodistes augmenta. Quin consell els donaries?
Les expectatives que tenia un estudiant de fa dues o tres dècades –ser contractat per un mitjà i fer la seva carrera com si fos un funcionari– quasi han desaparegut. Això, els estudiants d’ara s’ho poden prendre com un repte. El periodista és avui semblant a un escriptor o un artista: algú que busca la seva veu i els seus temes. Així va bastint una carrera al voltant d’uns principis, d’unes lleialtats, d’uns respectes. Actualment valem pel prestigi que donen la independència i la qualitat del nostre nom, no pel lloc on treballem, i el fet que qualsevol pugui criticar i jutjar la nostra feina, també ha de fer-nos més curosos i creatius. Un jove que vulgui explicar la realitat pot adquirir un ordinador i aparells per gravar, editar, transmetre. Avui en dia amb ben poc es pot fer bon periodisme. Però a la majoria els falten diners, temps i tranquil·litat per poder aprofundir temes difícils i una història nova. Cal escriure molt, i eliminar i reescriure. Els instruments permeten fer productes més atractius i precisos, però el fet essencial és saber per què volem el temps i els diners. Molts no sabrien què fer-ne. Aquestes són les meves recomanacions: formació, creativitat, rigor, idees clares, una visió neta de la funció del periodista. I amb això, sortir a buscar els mitjans per pagar-ho.

Com a director de la col·lecció Periodismo Activo i autor, tens algun nou títol entre mans?
Estic molt orgullós amb els dos llibres que he publicat a la col·lecció. El primer, Periodismo narrativo, encara que sigui un llibre gruixut i dirigit a un públic més especialitzat, ja va per la tercera edició. I amb el segon, El arte de escuchar, un recull de cròniques, reportatges, assajos i entrevistes sobre música, vaig poder reunir més de deu anys d’explicar el món i la vida a través dels sons. Ara estic donant voltes a un possible llibre breu sobre periodisme del medi ambient. He tornat a l’Amèrica Llatina i m’ha tornat a atrapar la fascinant relació de les comunitats amb la naturalesa i el desastre de la destrucció de l’entorn com a temes per al periodisme actual. Pot ser que aquest sigui el pròxim llibre de la col·lecció. Si als meus companys d’Edicions de la UB els sembla interessant!

Aquest llibre aplega una quinzena d’assaigs escrits per professors d’universitats d’àmbit nacional i internacional que versen sobre crítics que, amb vocació i mirada europees, exposaren una història alternativa de la literatura comparada i revelaren, amb la seva manera de llegir, que la nostra és, com deia Joan Fuster, una literatura entre literatures.

Obre el volum una introducció dels curadors que situa els paràmetres teòrics i intel·lectuals del comparatisme a Catalunya: l’expressió «comparatistes sense comparatisme» del títol es refereix al fet que la literatura comparada ha tingut aquí una tradició lògica i paradoxal alhora. La modernitat cultural que ha caracteritzat el país ha afavorit una crítica literària amb una dimensió internacional, cosmopolita, coherent amb les relacions entre la literatura catalana i les literatures europees. Malgrat això, els principals crítics catalans que van adoptar en els seus escrits una actitud implícitament comparatista (molts d’ells van ser, a més, grans traductors) van obviar les pautes marcades des de les càtedres universitàries i, en alguns casos, van discutir l’orientació que donava l’acadèmia a aquesta perspectiva crítica.

A continuació, Lluís Quintana (Universitat Autònoma de Barcelona) s’ocupa de la figura de Joan Maragall; Toni Dorca (Macalester College, EUA) perfila la del crític Josep Yxart; Enric Bou (Universitat Ca’Foscari de Venècia) escriu sobre l’«internacionalisme crític» de J.V. Foix; Guillem Molla (Universitat de Massachusetts) ens descobreix la tasca del pioner Ramon Esquerra; Sílvia Coll-Vinent (Universitat Ramon Llull) traça una semblança de l’escriptor i polític mallorquí Joan Estelrich; Neus Penalba (Universitat de Girona) estudia el comparatisme de l’intel·lectual i crític Armand Obiols; Joan Safont i Plumed (UdG) parla de Just Cabot i la revista Mirador; Jordi Malé (Universitat de Lleida) analitza Poetes catalans moderns, de l’assagista, crític literari i poeta Jaume Bofill i Ferro; Antoni Martí Monterde (Universitat de Barcelona) tracta la figura, sempre polèmica, d’Eugeni d’Ors i la seva relació amb el comparatisme; Juan Carlos Pueo (Universitat de Saragossa) presenta dos assaigs: un sobre el dramaturg, poeta, periodista i novel·lista Carles Soldevila, i un altre sobre la relació de José María Valverde amb el comparatisme; Salvador Company (Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu) aprofundeix en la idea de Weltliteratur de Martí de Riquer; Marina Porras Martí (UB) parla del revulsiu intel·lectual i crític que va representar Gabriel Ferrater; Marc Audí (Universitat de Bordeus Montaigne) escriu sobre la tasca de Joan Brossa com a traductor de Rimbaud, i clou el volum l’assaig teòric de Jordi Llovet (UB) sobre les aportacions del comparatisme a l’estudi de la literatura.

La col·lecció Figura és una iniciativa del Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu de la Universitat de Barcelona. El seu propòsit és alternar la recuperació de textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, la difusió dels resultats de la recerca col·lectiva del grup en col·laboració amb el Museu d’Història de Barcelona i la publicació de nous títols d’autors contemporanis. Fins ara, els llibres publicats són: Joan Fuster. Figura de Temps, a cura d’Antoni Martí Monterde i Teresa Rosell Nicolás; Qui acusa? Figures de l’intel·lectual europeu, a cura d’Antoni Martí Monterde i Bernat Padró Nieto; Escrits sobre literatura comparada, de Joseph Texte (edició i introducció d’Antoni Martí Monterde, traducció de Salvador Company i Anna Torcal).

Antoni Martí Monterde, professor de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, ha alternat aquesta activitat amb l’escriptura de poesia, narrativa i assaig. Després de la publicació del llibre Sobre el desordre: cinc fragments (1992), va guanyar el XXVIII Premi Guerau de Liost 1994 amb Els vianants (1995) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians amb L’erosió (2001). En el camp de l’assaig ha publicat J.V. Foix o la solitud de l’escriptura (1998), IX Premi d’Assaig Joaquim Xirau 1997, a més de nombrosos estudis inspirats en la relació entre crítica, ficció i autobiografia. L’any 2007 va ser finalista del XXXIV Premi Anagrama d’Assaig per Poética del café: un espacio de la modernidad literaria europea, en què reflexiona sobre el cafè com a espai subversiu, tant literari com cultural. Ha editat Joan Fuster. Figura de Temps (amb Teresa Rosell Nicolás, 2012) i, recentment, Escrits sobre literatura comparada (2017), de Joseph Texte, ambdues obres publicades per Edicions de la UB.

Teresa Rosell Nicolás és professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i membre del Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu. Ha publicat articles sobre Amado Alonso, María Zambrano i Jorge Semprún, i ha editat, amb Antoni Martí Monterde, Joan Fuster. Figura de Temps (Edicions UB, 2012).

Malgrat que la medicina moderna ha progressat de forma efectiva en la prevenció i el guariment de les dues classes de malalties més comunes i conegudes (els càncers i les afeccions cardiovasculars), n’hi ha un tercer grup que afecten un percentatge molt significatiu de persones adultes (els pacients de manera directa, i els familiars i amics de manera indirecta) i per a les quals no existeix cap teràpia efectiva: l’Alzheimer, el Parkinson i l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Es tracta de mals de progressió lenta que produeixen un gran patiment en els malalts i les seves famílies. Hi ha, a més, un fet que els agreuja: la seva incidència augmenta imparablement en les societats que segueixen les pautes de la cultura occidental i amenaça d’esgotar els recursos dels sistemes de salut pública.

El naufragi dels records explica per què malalties com aquestes deterioren el cervell dels qui les pateixen i, de forma progressiva i indeturable, els priven dels records, les emocions i els afectes. També exposa les teories més sorprenents i innovadores en l’àmbit de la neurociència, i desvetlla les claus de futures teràpies. Més enllà de la preocupant situació de la recerca a casa nostra, la comunitat científica mundial esmerça una enorme quantitat de recursos materials i econòmics, i els seus millors talents, per trobar teràpies que guareixin les afeccions cerebrals. Els catorze capítols del llibre estan estructurats com una escala ascendent pel que fa a la comprensió de l’Alzheimer –cal llegir-los en l’ordre que es presenten–, i aporten arguments científics per respondre les dues preguntes fonamentals sobre aquesta malaltia tan complexa: com es pot prevenir? Per què encara no es pot curar? Jaume Folch tradueix hàbilment la terminologia científica en paraules de fàcil comprensió per al lector.

L’obra pertany a la col·lecció Catàlisi, iniciada el 2007 sota la direcció de David Bueno amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no-especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la nostra vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són La forja genètica d’Europa. Una nova visió del passat de les poblacions humanes, de Carles Lalueza-Fox; De dones, homes i molècules. Notes d’història, art i literatura de la química, de Santiago Álvarez, i Les profunditats de la ment. Com percebem el funcionament del nostre cervell, de David Bueno, Enric Bufill, Francesc Colom, Diego Redolar, Xaro Sánchez i Eduard Vieta.

Jaume Folch (Tarragona, 1965), professor de Bioquímica i Biologia Molecular a la Facultat de Medicina de la Universitat Rovira i Virgili (URV), és investigador del Centro de Investigación Biomédica en Red sobre Enfermedades Neurodegenerativas (Ciberned), en col·laboració amb el grup de recerca de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona que dirigeix Antoni Camins. També forma part del grup de recerca TecnATox de la URV, especialitzat en l’estudi de l’impacte de la contaminació ambiental i alimentària sobre la salut humana. És autor d’un centenar de publicacions, que inclouen treballs d’investigació en revistes internacionals i capítols de llibres, i coautor de diversos reculls de relats. En l’àmbit de la divulgació científica ha publicat, entre altres obres, El litoral de Tarragona més enllà de la platja (2013), a més d’articles en revistes.

«A Madrid, aquest gir ja s’havia produït abans, si més no en certs reductes estratègics, ja que la seva Facultat d’Econòmiques ja va donar la primera fornada de llicenciats cap al 1949 (a Barcelona, el 1959), i tot seguit ja van poder disposar de cossos selectes, especialment el de tècnics comercials, bastant prestigiats tenint en compte la dificultat de l’oposició per entrar a formar-ne part, amb un èmfasi especial també pel que fa als idiomes. Hi havia els Varela, Manolo i Fèlix, figures clau en el Pla d’Estabilització del 1959, el català Boixareu, el mateix Ángel Rojo, el complet Luis Martí, i tants altres que coincidien i es diferenciaven de la ideologia economicosocial imperant en el fet que coneixien bé les virtuts de l’economia de mercat, inclús dels seus límits, i en tot cas eren coneixedors de les orientacions ja predominants en les economies europees. Em sembla que queda clar que a Catalunya tan sols ens vàrem poder anar despertant tècnicament en aquest sentit a partir del període 1959-1961.

»I això, no ens estranyarà, succeí sobre bases privades però ben útils, ja que una gran part de les empreses catalanes, per exemple industrials, estaven, lògicament, inertes i instal·lades en un ambient d’economia autàrquica: sublimació del proteccionisme, reserva del mercat interior i amb molt poca esma d’exportar, control directe de preus i salaris i a la vegada amb constants inflacions reals de més de dos dígits!, distribució estatal d’importacions de matèries primeres i equips productius, gran corrupció sistemàtica que tan sols tenia com a tret segur l’afavoriment dels influents i partícips del Règim, i, per acabar-ho d’arreglar, sotmeses a severes restriccions elèctriques.

»Cal dir, però, que tot aquest panorama fou ben compatible amb l’assoliment de beneficis alts, per exemple, en el tèxtil, en les empreses agroalimentàries, amb els pagesos inclosos, o en la indústria metal·lúrgica, per part dels afavorits pels permisos de subministrament i de noves instal·lacions, que van ser anomenats “nous rics” però que podien ser prou antics. Se sabia del cert que en factories tèxtils gaudidores de permís d’aprovisionament, per exemple, de cotó, sense necessitat de cap transformació industrial es podia assolir un guany de fins al 300% entre el preu oficial del cupo —així era com s’anomenava— i el de mercat efectiu.

»Bé, no voldria cansar més amb la descripció d’aquell panorama tan irracional de la política econòmica franquista (si no sabien què fer de l’economia espanyola, per què es van aixecar?), amb resultats tan minsos que la renda per habitant del 1933 no es va recuperar fins al 1952, tretze anys després del final de la Guerra Civil. El salari real industrial del 1933 no es recuperaria fins al 1956!, dins d’un panorama misèrrim de les classes populars. Simplement, venjança? El subministrament d’aliments es va fer via una cartilla de racionament pobra, sempre insegura i generadora d’un gran mercat negre que abastava, segons estimacions fiables, fins a una meitat del total i al qual tan sols podien accedir estrats socials situats entre la classe mitjana alta i els rics!

»Em facilita ser sintètic la referència —i perdoneu— al meu llibret de divulgació ¿Qué fue la economía franquista? (Rosa del Viento, 1977, Barcelona) i, sobretot, l’estudi de recerca tot dirigint un equip a Econòmiques de la UAB (J. Clavera, J. M. Esteban Marquillas, A. Montserrat, M. A. Monés) publicat a Cuadernos para el diálogo, Capitalismo español: de la autarquía a la estabilización, 1939-1959 (Ed. Madrid, 1973, amb reedició l’any 1976). N’estic segur, i satisfet, que la nostra crítica a la política econòmica franquista de 1939-1958 va ser total i frontal, sense deixar-nos les tòpiques coartades defensives dels resultats tan dolents de la pertinaz sequía, les gelades o el bloqueo internacional, aquest últim corresponent a la seva indiscutible característica de règim polític feixista dictatorial, vist des de tot Europa com a únic representant viu dels marcs polítics institucionals dels homogenis ja vençuts i caiguts a tot el territori europeu (i a part de l’estranger). El Règim també emprava el refugi de les destruccions “roges”: el mateix alcalde Marcet de Sabadell esclaria, en el seu llibre Mi ciudad y yo (1965), que els fabricants del Vallès van trobar les seves factories prou bé en recuperar-les; i és que en la retirada del bàndol republicà poc les destruïen —i sí els ponts—, per la senzilla raó que comptaven tornar aviat!

»Si em pregunteu com és que aquest llibre es va poder publicar ja l’any 1973, quan dictadura i censura eren encara prou vives, contestaré, tot compartint la vostra sorpresa, que el paraigua va ser l’editorial Cuadernos para el Diálogo, amb el suport sociopolític de l’exministre d’ensenyament de Franco J. M. Ruiz Jiménez, d’orientació democratacristiana, i la decidida gestió del seu director Pedro Altares, que des de l’inici de l’oferta del text el va considerar d’alt interès públic.

»El professor Joan Sardà Dexeus, de qui suposo que no cal especificar la gran vàlua, va acceptar fer-ne un pròleg. No un pròleg qualsevol, per complir, sinó deu denses pàgines en què no esquivà comprometre’s i optà obertament per la crítica total de la política econòmica franquista, que tant de temps s’havia hagut de “guardar” a causa dels seus càrrecs, especialment el de director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya (1955-1965). Però amb aquest esbravament i tot, Sardà, amb mesura i rigor, deixa a part els immediats anys postbèl·lics (1939-1945), per als quals accepta que, després del gran disbarat de la guerra, l’emergència i la Guerra Mundial, amb la condemna aliada del joc polític d’Espanya, podien obligar a una orientació econòmica interventora, autàrquica. Fins i tot saluda positivament l’acció del ministre de finances Larraz en política monetària, amb un cert control difícil de la inflació. Però a partir del 1946 i 1947, amb un nou escenari internacional i amb el fracàs durant set anys del model econòmic del règim imperant, ja s’hauria hagut d’anar flexionant cap a altres sistemes de política econòmica, per exemple, el d’Itàlia, el de França o el de la mateixa Alemanya, països en plena expansió i pròxims a recuperar els nivells de renda/producte per habitant d’abans de la tremenda Segona Guerra Mundial.

»Però deixem parlar el mestre Sardà, que en les pàgines d’aquest pròleg s’esbrava del tot, posant de relleu clarament la seva ideologia politicoeconòmica i, és clar, social, quan es refereix als anys 1946-1950 i també, en termes de balanç, des del 1939:

»“[...] se observa en este período que las dificultades y estancamiento económico del país continúan en forma semejante al período anterior: el paro, el subconsumo, la baja productividad industrial y agraria siguen igual; no así el índice de precios y el de coste de la vida (real), que empiezan a experimentar una tendencia al alza muy marcada. Es un período más difícil aún, si cabe, que el anterior para las clases obreras y populares españolas (op. cit., p. 9).”

»I és que se segueix totalment el patró de política econòmica d’autarquia i intervenció estatal total i detallada sobre l’economia. El professor Sardà afegeix: “Las ideologías del fascismo y del nacionalsocialismo siguen siendo fuertes en España a pesar de la derrota que han sufrido estas fuerzas en la contienda bélica mundial” (íd.). I resumeix, lapidàriament: “es una economía en la que no hay consumo ni tampoco producción (!). Es un cuadro de estancamiento económico” (íd.). I no es deixa el que prou economistes “neutres”, científics nets, és a dir, ideòlegs socialment conservadors, com s’acostuma a voler dir, no tindrien en compte: “[…] las reivindicaciones salariales no hallan ningún cauce, ya que la desorganización y persecución de los elementos obreristas es total” (íd.). Arran de tota aquesta valoració opina, amb fonaments, que en aquells anys ja era més possible i positiu que la política econòmica franquista flexionés cap a un altre model internacional més racional (dins la morfologia de capitalisme), sempre, és clar, que “es penedís dels seus pecats i de les excentricitats vicioses anteriors”, cosa que, malgrat la seva alta comunió amb el nacionalcatolicisme, no va fer.

»Tan sols faré un afegitó per part meva: el més rellevant és que el fracàs també va abastar l’agricultura (ben bé el 55% de la població activa espanyola cap al 1949), que no va disposar ni de prou adobs, ni d’energia o petroli ni, com en el cas de la indústria, de la possibilitat de renovar els seus equipaments a través d’importacions. I, de fet, la producció agrària no va recuperar les produccions del temps de la tan blasmada República (collites mitjanes 1931-1933) fins al 1960-1961, al cap de trenta anys, doncs, i al cap de vint-i-dos de “la victòria”. D’aquí provenen la fam general i el número de la Perón enviant sobrants de les seves collites de blat en honor de la germanor ideològica Perón-Mussolini-Franco. I és que Perón, impressionat com a assistent a la marxa a Roma, va treure d’allà tot el seu pobre catecisme social, és a dir, que el corporativisme i el fuero del Trabajo que Franco va deixar fer als falangistes el van plagiar quasi del tot de la carta del lavoro italiana!, com demostràrem en la recerca publicada esmentada més amunt. Precisament durant el curs d’aquesta recerca un dels col·laboradors més eficaç i que més hi va aportar, J. M. Esteban Marquillas, va trobar l’etiqueta perfecta, al meu entendre, per caracteritzar l’economia franquista, la pobra idea sobre economia que guiava Franco: “economia d’intendència”, és a dir, la de considerar tota la societat com una immensa caserna on la tropa tenia una ració diària o setmanal d’aliments (la cartilla —nomenclatura militar, per cert— de racionament), situació que es va perllongar fins al 1952, i on el comandament tingués bones oportunitats per fer l’estraperlo. Per cert, que a la Comisaría de Abastos y Abastecimientos van situar predominantment quadres falangistes als quals, d’alguna manera, oferien bones oportunitats de corrupció, suposo que perquè no emprenyessin més amb allò de la revolución pendiente o amb el seu delit de nacionalitzar la banca. Però que no sabien encara qui els havia donat suport i fins i tot finançat per guanyar la guerra? El més essencial és que, dins d’aquest estil tan arrelat de portar l’economia, els economistes no hi tenien pràcticament res a oferir, ja que “la cúpula” no tenia cap formació en economia pública. D. Carceller, el primer ministre d’Indústria ja el 1941, anava a la seva; Alarcón, de mena buròcrata, o Girón de Velasco, simplement falangista; els enginyers de l’INI, orfes de tot càlcul de costos i de cost d’oportunitat, ja que els dèficits de les seves empreses els cobria directament el tresor públic amb dèficits o indirectament amb emissions de deute, obligatòriament subscrites pel sistema financer (per exemple, les caixes catalanes amb gran intensitat), amb militars als seus consells d’administració i ben addictes, per ofici, a l’economia de caserna esmentada.»