El procés de construcció literària de Barcelona, que s’inicia a la segona meitat del segle XIX i es consolida a partir de la creació del Premi Nadal als anys quaranta del segle XX, és el resultat d’un diàleg històric molt complex entre diferents agents polítics, socioeconòmics i culturals, i constitueix el fil conductor d’aquest llibre, que ofereix una visió interdisciplinària i polièdrica de la ciutat, com a escenari i protagonista de múltiples novel·les —des de Nada, La noria i Luciérnagas fins a El embrujo de Shanghai—, i també com a actiu centre editorial, espai escènic i imprescindible paisatge cinematogràfic i arquitectònic. El fet que Barcelona hagi estat declarada recentment Ciutat de la Literatura per la Unesco representa la culminació d’aquest procés i convida a reflexionar sobre la presència de la ciutat en l’imaginari cultural contemporani.

Barcelona, ciudad de novela reuneix nou aportacions d’autors procedents d’àmbits diversos. En el primer capítol, Rosa Navarro subratlla la importància que té Barcelona a Nada, de Carmen Laforet, com a escenari de l’obra i també com a espai viscut per la protagonista, àlter ego de la narradora. A continuació, Adolfo Sotelo estudia l’extraordinària activitat editorial de la ciutat a través de la figura de l’editor Josep Janés i dels vincles professionals i d’amistat que s’establiren entre ell i Camilo José Cela, que buscava a Barcelona un editor de prestigi que apostés per les seves obres. Marta Cristina, per la seva banda, contextualitza La noria en la trilogia de Barcelona —juntament amb Los otros i La corriente— que Luis Romero escrigué entre 1951 i 1962, una de les visions de conjunt més àgils i precises de la vida de Barcelona en els anys posteriors a la Guerra Civil. Marisa Sotelo presenta Luciérnagas, d’Ana María Matute, com un dels millors relats sobre la Guerra Civil espanyola, que irromp en la vida dels personatges en el moment crucial del trànsit de l’adolescència a la maduresa, mentre que Ana Rodríguez Fischer analitza l’obra de Juan Marsé, constructor d’una Barcelona pròpia que s’estén pels barris del Carmel, el Guinardó i Gràcia. Blanca Ripoll explica el paper fonamental que va tenir Barcelona en la recuperació i el desenvolupament de la novel·la espanyola en la immediata postguerra a l’empara de l’editorial Destino i del Premi Nadal, que descobrí escriptors tan importants com Miguel Delibes, Carmen Martín Gaite i Rafael Sánchez Ferlosio.

L’enfocament literari dels primers sis capítols es complementa amb tres articles de tema divers. Si el dramaturg Sergi Belbel fa un recorregut per l’escena teatral barcelonina des de finals del segle XIX fins a les primeres dècades del XX, l’arquitecte José María García Fuentes mostra el procés de construcció del Barri Gòtic entre els anys vint i cinquanta del segle XX. Finalment, el cineasta José Luis Guerin recull l’experiència de la realització d’En construcción, un documental que aborda la transformació urbana i humana del Barri Xino barceloní.

Marisa Sotelo és professora del Departament de Filologia Hispànica de la Universitat de Barcelona. Especialista en l’obra d’Emilia Pardo Bazán, ha estudiat també autors com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Pío Baroja, Camilo José Cela, Ana M.ª Matute, Carmen Laforet i Gonzalo Torrente Ballester, i ha publicat part de l’epistolari que mantingué Santiago Valentí Camp amb alguns dels autors més representatius del modernisme hispànic. És vicepresidenta de la Sociedad de Literatura Española del Siglo XIX i membre del consell assessor de les revistes La Tribuna. Cuadernos de Estudios da Casa Museo Emilia Pardo Bazán i Anagnórisis. A Edicions de la Universitat de Barcelona ha publicat, juntament amb altres autors, Estéticas y estilos de la literatura española del siglo XIX (2014) y Desde ambas laderas. Culturas entre la tradición y la modernidad (2015).

Relligats amb un mateix fil: la voluntat d’ajudar a comprendre fenòmens i situacions de cada dia. En els primers capítols s’expliquen fenòmens que es produeixen a la cuina, i en la resta s’aborden qüestions quotidianes en què la química és present. Cada capítol és una unitat independent i té un estil propi: des de converses entre l’autor i un personatge fictici fins a jocs de paraules, o l’anàlisi de l’estructura d’una obra d’art.

Els humans hem fet ús de la química des de temps immemorials, com a mínim des de la utilització del foc per coure els aliments. D’aleshores ençà, el nombre de productes d’origen químic que fem servir ha crescut de manera exponencial, i ja formen part indestriable de la nostra existència diària. Els additius alimentaris, la cafeïna, els microones, les ecoboles per a la bugada, el gas d’una ampolla de cava, els cotxes híbrids o una pintura de Joan Miró: la química és present en tots aquests elements, i l’autor dóna respostes entenedores a totes les preguntes que generen.

El llibre pertany a la col·lecció Catàlisi, dirigida per David Bueno i iniciada el 2007 amb l’objectiu de fomentar l’accés a la cultura científica d’un públic ampli, tant d’especialistes com de no especialistes, atès que la ciència afecta tots els aspectes de la vida, des dels objectes més quotidians fins a la manera de veure i entendre el món. Així, doncs, aquesta col·lecció compleix una important funció en la socialització del coneixement, perquè posa a l’abast dels lectors la recerca que es du a terme en l’àmbit universitari. Els darrers títols publicats són Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy; Els ritmes de la vida, de Trinitat Cambras i Antoni Díez; La Terra, un planeta inquiet, de Meritxell Aulinas, Guillem Gisbert i Maria Ortuño; L’exactitud que fa funcionar el món, de Concepció Arenas; La ciència en la literatura, de Xavier Duran; La mirada sociològica, de Claudia Vallvé i La saviesa combinada, de Joandomènec Ros.

Claudi Mans i Teixidó (Badalona, 1948) és professor del Departament d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona. Ha estat degà de la Facultat de Química, president de la Divisió de Ciències Experimentals i Matemàtiques, i coordinador del Campus de l’Alimentació de Torribera d’aquesta universitat. Actualment és director científic del Comitè Espanyol de la Detergència (CED) i membre de la unitat UB-Bullipèdia. Guardonat amb diversos premis de recerca i divulgació, ha publicat nombrosos articles científics i llibres de divulgació, com La truita cremada (2005), Els secrets de les etiquetes (2006), La vaca esfèrica (2008) i Sferificaciones y macarrones (2010). És coautor de Ciència i xocolata (2013), publicat per Edicions de la UB.

Redactat a Montpeller, probablement entre el 1283 i el 1285, el Llibre d’Evast e d’Aloma e de Blaquerna, son fill, conegut tradicionalment com Blaquerna, narra la biografia exemplar del protagonista des del seu naixement en el si d’una família burgesa benestant fins a la seva digna senectut dedicada a la contemplació. Seguint la vocació religiosa, Blaquerna inicia la recerca de Déu a través d’un viatge vital que el duu a ser monjo, abat, bisbe, papa i, finalment, ermità, l’estat de màxima perfecció espiritual segons l’autor. La intenció de Llull, que escrigué el llibre amb l’aparença d’una novel·la d’aventures per tal d’arribar a tota mena de públic, era oferir un model de vida cristiana a seguir. L’edició que en va fer l’humanista Joan Bonllavi, en la qual adaptà el català medieval de l’autor al català del segle XVI, fou impresa a València l’any 1521 per Johan Joffré. L’exemplar a partir del qual s’ha fet aquesta edició facsímil es conserva a la Biblioteca de Reserva del Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona.

Obra de gran influència literària, va ser traduïda al francès al segle XVII, al castellà al XVIII i a l’anglès el 1926. La figura de l’ermità Blaquerna apareix també en altres obres de Ramon Llull, com el Liber super Psalmum Quincumque i el Fèlix o Llibre de meravelles.

Blaquerna està estructurat en cinc llibres, dedicats als cinc estaments pels quals, llevat del primer, passa Blaquerna al llarg del seu intens i activíssim periple vital; i el que s’hi relata és la reforma completa de l’Església i de la cristiandat en general, objectiu últim de l’autor. El primer llibre tracta de l’estament del matrimoni, simbolitzat pels pares de l’heroi. El segon, dedicat als ordes religiosos, narra la vida de Natana, la contrafigura femenina del protagonista. Els llibres tercer i quart presenten dues formes jerarquitzades de poder social exercit per clergues; Llull hi recull apunts molt variats i plens d’informacions històriques valuosíssimes, que permeten de seguir les reformes que Blaquerna introdueix en la gestió de la diòcesi de la qual és elegit bisbe, i del conjunt de la cristiandat, que acaba governant quan esdevé papa. El llibre cinquè consta de dues parts: el Llibre d’amic e amat, una col·lecció de màximes morals i filosòfiques, i l’Art de contemplació, un tractat sobre tècniques per elevar l’esperit.

El volum editat per Bonllavi inclou, a més de la novel·la, un segon títol lul·lià, les Oracions e contemplacions de l’enteniment, que l’editor devia incorporar per les afinitats de contingut que presenta amb el llibre de vida ermitana. També hi ha tres gravats d’acurada factura. El primer, a l’inici del volum, representa Ramon Llull rebent la visita del pastor angèlic que va valorar favorablement els seus llibres, segons es relata a la Vida de mestre Ramon. Els altres dos gravats es troben just abans de començar cadascuna de les obres que conté el tom: el que precedeix el Blaquerna mostra el protagonista, ja ermità, dictant a dos reportadors el que molt probablement pretén ser el Llibre d’amic e amat; el darrer gravat és una impactant imatge de Llull agenollat en actitud de contemplació. Al llarg del volum trobem també notes marginals, fora de caixa però impreses, que aclareixen el sentit de conceptes complexos o que identifiquen algunes obres lul·lianes que s’hi citen.

Ramon Llull (Palma, 1232 – Tunis, 1316) és segurament la figura més complexa i amb més projecció que ha produït la cultura catalana en tota la seva història. Pensador originalíssim per a la seva època, laic en un temps en què el coneixement i el saber estaven en mans de l’Església, sense estudis superiors, Llull va menar una vida de novel·la i fou un exemple paradigmàtic de conjunció entre aventura i pensament, entre acció i reflexió. En essència, tota la seva obra està concebuda amb un sol objectiu: convertir els no-cristians, especialment els musulmans, al cristianisme.

Pertanyent a la primera generació de mallorquins fills dels catalans que van conquerir l’illa de Mallorca, va estar en contacte amb els musulmans que encara hi vivien, fet que degué actuar com a estímul. Llull considerava que només podria aconseguir el seu objectiu a través del convenciment, la raó i el diàleg, i per això va crear l’Art, una autèntica «màquina de pensar» que podia resoldre tots els interrogants que se li plantegessin. Malgrat que durant els segles XVIII i XIX aquest mètode no va gaudir de gaire prestigi, en els darrers anys s’ha revelat un sistema coherent i raonable dins del context del pensament medieval, i ha fascinat estudiosos de disciplines molt variades, ja que no només funciona per a la finalitat amb què va ser creat, el diàleg interreligiós, sinó que serveix per a tota la ciència.

Llull va escriure 265 obres en català, llatí i àrab, que va fer traduir al francès i l’occità per tal d’arribar a més lectors; moltes encara resten inèdites i en curs de publicació. Amb tot, es tracta d’un autor difícil, intel·lectualment complex: aquest és l’escull principal que ha impedit que esdevingués una figura coneguda popularment. A Catalunya, no va ser fins a la Renaixença que se’l considerà un pare de la pàtria, ja que abans el seu reconeixement era restringit a cercles més aviat reduïts. Durant els segles XVII i XVIII va ser molt estudiat a Alemanya, Polònia, França, Itàlia i Rússia, i les seves idees van acabar constituint un sistema alternatiu al saber establert que s’estudià i difongué a les escoles lul·lianes.

Històricament, la Universitat de Barcelona ha tingut una relació molt estreta amb Ramon Llull –no debades hi ha una estàtua d’ell al vestíbul de l’Edifici Històric–. Ja el 1916 es va celebrar el sisè centenari de la seva mort amb una àmplia exposició, de la qual es té constància per la premsa de l’època i en què es mostraven els fons de la Biblioteca. La UB sempre ha comptat amb lul·listes insignes entre els seus professors, com Jordi Rubió, Joaquim Carreras Artau i Josep M. Millàs i Vallicrosa, i aquesta tradició s’ha refermat amb la donació que el lul·lista nord-americà resident a Mallorca Anthony Bonner féu, el 1995, del seu fons a la UB.

La Biblioteca de Reserva de la UB conté un fons lul·lià molt important, especialment pel que fa a impresos antics, de relleu internacional. Al seu torn, el Patronat Ramon Llull —format pel Govern de les Illes Balears, la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya— ha anat publicant l’edició crítica de l’obra catalana de Llull, sota la direcció, des del 2008, d’Albert Soler. La Universitat de Barcelona compta també, des del 2006, amb el Centre de Documentació Ramon Llull, que, juntament amb el fons de la Biblioteca, ha convertit aquesta universitat en un centre lul·lià de primer ordre, molt visitat per especialistes internacionals.

Joan Santanach (Barcelona, 1973) és professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i coordinador de l’editorial Barcino. Estudiós de la cultura i la literatura medievals, s’ha centrat especialment en la figura de Ramon Llull i en la transmissió de la seva obra, de la qual ha publicat diverses edicions crítiques, com la de la Doctrina pueril i, amb Albert Soler, la del Romanç d’Evast e Blaquerna, totes dues dins de la Nova Edició de les Obres de Ramon Llull (NEORL), supervisada pel Patronat Ramon Llull. També s’ha interessat pels llibres de cuina medievals, àmbit en què ha fet múltiples aportacions, inclosa una edició anotada del Llibre de Sent Soví. Va coordinar el volum Llengua i literatura. Barcelona 1700 (Ajuntament de Barcelona, 2011). Ha publicat estudis sobre la literatura del segle XIX i l’obra de Jacint Verdaguer, i ha participat en l’edició de l’Epistolari català de Joan Miró (Barcino, 2010). Té en preparació l’edició dels fragments conservats de la traducció catalana medieval del Tristany en prosa. Joan Santanach és el comissari de l’Any Llull.

«Deixarem de banda aquí la presència d’elements que contenen simetria en obres d’art, com els poliedres, tant en la pintura com l’escultura. Per citar tan sols uns pocs exemples: el retrat del matemàtic Luca Pacioli (1445-1517) atribuït a Jacopo de Barbari, els dibuixos de Leonardo da Vinci (1452-1519) per al llibre Divina proportione (La proporció divina) de Pacioli, les incrustacions de Fra Giovanni de Verona (1457-1525), l’obra Melancholia d’Albrecht Dürer (1471-1528), o les actuals escultures d’Ai Weiwei (1957), que en alguns casos utilitza elements simètrics per decorar una paret o un terra i, en d’altres, un dodecaedre monumental que és un dels cinc cossos platònics i molt freqüent com a morfologia mineral i que, al mateix temps, és una imatge de la molècula de ful·lerè, tan important en la química moderna.

»Però si analitzem la presència de simetria en les obres d’art, especialment en la pintura, veurem una gran evolució. Inicialment no existeix una sensació de volum ni perspectiva en els dibuixos humans. El principi de simetria s’imposa a la imitació fidel de la natura. Si recupereu qualsevol dibuix, pintura, decoració ceràmica, etc. de l’antiguitat, veureu una representació rica en figures, persones, animals, plantes, però plana. Tots els elements es troben al mateix punt: els que són més a prop i els que són més lluny. En aquestes obres, per la seva pròpia naturalesa, la simetria de reflexió hi acostuma a estar implícita. El conjunt es pot dividir en dues meitats pràcticament idèntiques, que podríem considerar reflectides respecte d’una línia imaginària central que actua de mirall. La immensa majoria de decoracions de gots, gerros, mosaics, etc. de l’antiguitat representen escenes diverses amb una component de reflexió central.

»Però la realitat té tres dimensions, mentre que un quadre tan sols en té dues. Aquest és el principal problema de tot pintor: com aconseguir donar la il·lusió de profunditat d’un quadre? La perspectiva és l’art de dibuixar per recrear la profunditat i la posició relativa dels objectes. És també la il·lusió visual que percep l’observador que l’ajuda a determinar la profunditat i la situació dels objectes a diferents distàncies. En les pintures egípcies disposaven normalment els personatges en funció de la importància social que tenien (perspectiva jeràrquica o teològica). Fins a la baixa edat mitjana, els objectes més allunyats se situen a la part superior de la composició i els més propers, a la inferior (perspectiva cavallera). El pintor gòtic Giotto (1267-1336), que es considera l’antecessor del Renaixement italià, comença a dotar de tridimensionalitat les seves pintures. S’aconsegueix la sensació d’espai amb línies paral·leles que convergeixen cap a un determinat punt de fuga (perspectiva cònica). Les figures es van reduint en funció de la distància provocant la il·lusió òptica de profunditat. Busqueu L’Anunciació de Fra Angelico (1390-1455) o La Trinitat de Masaccio (1420-1425).»