Vladimir de Semir pensa que, en aquesta època de màxima accessibilitat a la cultura i el saber a través de les noves tecnologies, la tasca del periodisme divulgatiu és més necessària que mai. Enmig d’una autèntica marea informativa, només els bons professionals són capaços d’informar amb rigor, distingint la notícia del rumor, el fet contrastat de la creença, la mentida interessada de la certesa que posa les bases del progrés i el coneixement.

El llibre, dividit en catorze capítols, és una autèntica radiografia de la professió. L’autor va desgranant, una rere l’altra, totes les consideracions apreses durant més de quaranta anys de trajectòria professional –«l’època daurada del periodisme científic», com ell mateix la qualifica– i ens ofereix un seguit d’anàlisis i reflexions que, per una banda, sintetitzen la història de l’ofici i, per l’altra, proposen una visió de com hauria de ser en el futur.

De Semir examina i valora totes les circumstàncies que afecten l’exercici del periodisme científic, especialment la qüestió de si el model basat en la verificació de fonts podrà sobreviure a la transformació que actualment pateix la professió –del periodisme d’intermediació al del simple proveïment de continguts–, i reflexiona sobre la manera com es forma l’opinió pública al voltant dels temes científics i mèdics, adonant-se que, més enllà dels científics i els periodistes, hi ha multitud d’agents culturals i socials que també hi intervenen. Quant als aspectes històrics, explica el naixement i l’evolució del periodisme científic, que es va desenvolupar plenament a partir de la segona guerra mundial per la «necessitat d’una interpretació adequada de la naturalesa científica i tecnològica del progrés».

L’autor posa de manifest el gradual compromís de les societats occidentals amb la «comunicació pública de la ciència» –més que no pas la mera «divulgació»–, tant pel que fa a la formació del ciutadà com a les decisions polítiques que en depenen, però també palesa que, malgrat que la cobertura periodística de temes científics ha augmentat globalment en els darrers anys, són només uns quants temes –els que generen més controvèrsia, com la clonació terapèutica, la utilització de cèl·lules mare, la reproducció assistida, els aliments transgènics o el canvi climàtic– els que acaben acaparant l’interès mediàtic. Així mateix, certifica que el canvi més important sofert per l’ecosistema de la comunicació social arran de l’abaratiment de la creació, l’emmagatzematge i la distribució de la informació en suport digital, ha estat el fet que tothom pugui ser emissor i receptor alhora, tant de forma individual com col·lectiva.

En el cas específic del periodisme científic, De Semir caracteritza la particularitat de les seves fonts, ja que, comenta, no hi ha cap altre sector (la política, l’economia, els esports o la cultura, per exemple) que generi notícies amb un sistema d’autocontrol i de cerca de l’objectivitat tan rigorós. Analitza el discurs divulgatiu de la ciència centrant-se en tres aspectes: l’ús «lingüístic» que es fa del llenguatge científic, l’obligada «recontextualització» d’aquest llenguatge per divulgar els conceptes científics, i les eines i els procediments concrets que s’utilitzen per assolir els efectes estètics, persuasius i cognitius necessaris per comunicar. Atès que els científics no poden donar respostes definitives, i que actualment hi ha una confrontació entre la idea científica de progrés i la nova racionalitat social que critica les conseqüències d’aquest progrés, De Semir introdueix el concepte d’incertesa en la comunicació social de la ciència, i avisa del perill, ben real, de mistificació de les notícies científiques als mitjans, ja que, abocats cada vegada més a buscar la notorietat i commoure el públic, proliferen les notícies sorprenents i espectaculars sense solució de continuïtat, que converteixen la divulgació científica en una successió d’anècdotes; i advoca per la necessitat d’establir un codi ètic en la publicació de les notícies científiques, sobretot d’aquelles que fan referència a medicina, salut i medi ambient, per tal de no generar entre el públic confusió i expectatives infundades en temes tan sensibles. Finalment, reflexiona sobre les oportunitats que ofereix la construcció de la nova societat del coneixement, i també sobre les amenaces que comporta, defensant que la capacitat de saber escollir és la clau per trobar l’equilibri entre el saber i el poder a les societats democràtiques.

Decir la ciencia forma part de la col·lecció Periodismo Activo, dirigida pel periodista i professor Roberto Herrscher, i dedicada a explorar els escenaris canviants del periodisme en aquest principi de segle a través d’un diàleg entre l’acadèmia i la pràctica professional. Aquest és el quart títol de la col·lecció, després de Periodismo narrativo. Cómo contar la realidad con las armas de la literatura (2012), de Roberto Herrscher; Ética del periodismo (2012), de Norbert Bilbeny, i Entrevistas. Diálogos con la política, la cultura y el poder (2013), de Margarita Rivière.

Vladimir de Semir (Barcelona, 1948), periodista amb una llarga trajectòria professional, va ser sotsdirector de La Vanguardia i va coordinar els suplements de ciència i medicina d’aquest diari, tasca que li va valer el premi Ciutat de Barcelona (1982), i el premi de Periodisme Científic del CSIC (1994). Ha dirigit programes de divulgació cultural i històrica a la televisió, i ha tractat informació política en altres mitjans. És professor de Periodisme Científic a la Universitat Pompeu Fabra, i responsable del mòdul de Periodisme Científic del màster de Periodisme Barcelona_NY de la Universitat de Barcelona. Ha estat, a més, membre de la Comissió per a la Difusió i Promoció de la Cultura Científica de l’Ajuntament de Barcelona, i actualment ho és del comitè científic de la xarxa internacional Public Communication of Science and Technology. L’any 2007 va ser nomenat col·legiat d’honor del Col·legi Oficial de Químics de Catalunya.

Aquesta obra, que té l’origen en el projecte de recerca «ADNBIOLAW: Aspectes ètics, jurídics i socials implicats en l’obtenció, l’ús i l’emmagatzemament de les mostres d’ADN i altres tècniques biomètriques d’identificació», dirigit per María Casado des de l’Observatori de Bioètica i Dret de la UB, es divideix en quatre parts.

La primera, «El ADN como instrumento de búsquedas familiares», presenta els fonaments de coneixement científic sobre l’ús, l’anàlisi i les bases d’ADN com a instrument de recerca de desapareguts, que han de permetre estudiar amb coneixement de causa les qüestions eticojurídiques implicades. La segona, «La protección contra la desaparición forzada en el marco de la ONU», analitza la protecció contra les desaparicions forçades que proporcionen el Conveni de les Nacions Unides i el Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades. La tercera aborda «La situación en el Cono Sur y Centroamérica», i la quarta i última secció tracta de «Las diferentes desapariciones forzadas de niños en Europa», amb especial èmfasi en el cas espanyol.

El llibre s’obre amb els treballs «El ADN como trazador del parentesco genético», de Gemma Marfany, i «La prueba del ADN en la investigación de adopciones irregulares y sustracción de recién nacidos en España. La experiencia del Instituto Nacional de Toxicología y Ciencias Forenses», d’Antonio Alonso i altres autors, que estableix les bases de l’estat de la ciència respecte d’això. A continuació, en l’apartat sobre tractament internacional de les desaparicions forçades, Emmanuel Decaux escriu sobre «La Convención Internacional contra las Desapariciones Forzadas. Un tratado para el siglo XXI»; Olivier de Frouville ens il·lustra sobre «La experiencia del Grupo de Trabajo sobre las Desapariciones Forzadas en la lucha contra las desapariciones forzadas, con una mirada particular sobre la cuestión de los niños implicados»; Kimio Yakushiji analitza la «Responsabilidad de los Estados por la conducta de actores no estatales causantes de desapariciones forzadas», i la secció finalitza amb l’estudi de Janina Suela «La especial protección de la infancia bajo la Convención Internacional para la Protección de todas las Personas contra las Desapariciones Forzadas». Tot seguit, el capítol d’Álvaro Garcé García y Santos «Los niños y el Cóndor» encapçala la secció dedicada a les desaparicions forçades de nens i nenes al Con Sud i Amèrica Central, seguit de «La desaparición forzada de niños en Argentina a través de la sustitución de su identidad», a càrrec de Luciano A. Hazan; «El Salvador, una deuda pendiente con sus niños», de Patricia Eugenia Granados de Fröhlich; «Las desapariciones forzadas de niños en Centroamérica», de Gabriella Citroni, i «Desaparición forzada y trata de niñas. Visión jurídica desde Mesoamérica», de Santiago Corcuera Cabezut. Tanca aquesta secció una aproximació a «La desaparición forzada de menores en la jurisprudencia de la Corte Interamericana de Derechos Humanos», obra d’Elisenda Calvet Martínez. En la tercera part, circumscrita a l’àmbit europeu, es reflexiona sobre les desaparicions forçades a Alemanya en «Noche y niebla. Mito y significado», a càrrec de Rainer Huhle, i s’aprofundeix en diversos casos de desaparicions produïdes a l’estat espanyol, començant amb «Las denuncias en los casos de los “niños robados”. Perspectiva histórico-legal», tema que desenvolupa Lorena Álvarez Taboada. A continuació Carlos R. Fernández Liesa s’ocupa de «Los derechos humanos y los crímenes de la Guerra Civil: especial referencia a los niños desaparecidos», i Juan José López Ortega posa el focus en «Las desapariciones forzadas en España a la luz de la Convención de las Naciones Unidas». Aquesta secció acaba amb l’estudi de Javier Chinchón Álvarez «Las desapariciones forzadas en la jurisprudència del Tribunal Europeo de Derechos Humanos».

El llibre acaba amb una nota biogràfica sobre els autors, entre els quals hi ha vuit membres del Comitè contra la Desaparició Forçada (CDF) i quatre membres de la Comissió Nacional per a l’Ús Forense de l’ADN (CNUFADN), fet que dóna compte de l’elevada competència i autoritat dels especialistes que han escrit els estudis.

La Col·lecció de Bioètica de l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona promou una concepció de la bioètica flexible, pluridisciplinària i laica, emmarcada en el respecte als drets humans reconeguts. L’objectiu és subministrar arguments que fomentin l’autonomia de les persones en la presa de decisions i que contribueixin a la construcció d’una societat més transparent i democràtica. La llarga i intensa trajectòria divulgadora i científica ha donat com a fruit un fons editorial nodrit i complet, que, des del 2013, forma part del catàleg de Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona (http://www.publicacions.ub.edu/refs/observatoriBioEticaDret/). Els últims títols publicats a la col·lecció són: La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya, de Lídia Buisan; Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres, d’Eleonora Lamm; ADN forense: problemas éticos y jurídicos, de María Casado i Margarita Guillén (coords.), i La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos de la Unesco y la discapacidad, de María Casado i Antoni Vilà. Actualment s’està preparant el títol Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.).

El llibre, fruit del projecte del Grup de Recerca en Història de l’Art i el Disseny Contemporanis (GRACMON) «Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900», que dirigeix Teresa-M. Sala, fa una acurada i polifònica reflexió sobre un tema encara no prou estudiat: la profunda relació simbòlica entre la biologia i l’art durant el modernisme. És ben sabut que aquest moviment artístic es va inspirar en la naturalesa i que fa utilitzar profusament elements d’origen natural, amb preferència pels vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic, però aquest llibre s’ocupa d’aspectes menys coneguts d’aquesta relació, com la recepció de les teories darwinistes a Catalunya a finals del segle XIX, el bestiari modernista, els repertoris d’ornamentació vegetal utilitzats pels artistes o l’imaginari simbolista del paisatge natural.

Influïts pel culte a la natura, els creadors –pintors, arquitectes, artistes decoratius i gràfics, sobretot– van con­figurar durant els anys d’eclosió del modernisme un potent imaginari poètic, simbòlic i oníric, men­tre els científics, que vivien la repercussió de la teoria de l’evolució de Darwin, encetaven un encès debat entre creacionis­tes i evolucionistes. D’aquest marc històric i de les relacions entre artistes i científics s’ocupen els capítols «Sobre la relació entre les arts i la naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900», d’Enric Ciurans, Sergio González-Crespo i Teresa-M. Sala; «El darwinismo en los manuales escolares españoles de ciencias naturales de la última década del siglo XIX. Breve aproximación al arte en la enseñanza de la teoría de la evolución», de Margarita Hernández Laille; «Sobre la naturalesa en l’imaginari simbolista», de Teresa-M. Sala; «El paisatge simbolista i el concepte de degeneració de raça segons Max Nordau, Pompeu Gener et al.», d’Irene Gras Valero, i «L’estudi del bestiari modernista. Apunts per a una primera aproximació», de Teresa-M. Sala.

D’altra banda, els plantejaments antimaterialistes i idealistes que, en alguns casos, havien coincidit amb els postulats de les teories de l’evolució van conformar el marc de sensibilitats del moviment simbolista, en què els anomenats «paisatges de l’ànima» s’estenien des de l’aproximació a l’inconscient fins al viatge a illes inexplorades, tot passant per altres formes d’evasió del subjecte, com van ser la tècnica de l’actor, el joc dels infants o l’emmirallament en les plantes i les bèsties. Sobre aquests aspectes versen els capítols «Planteamientos antimaterialistas en la Inglaterra de finales del siglo XIX y su vigencia en la actualidad», de Sergio González-Crespo i Teresa-M. Sala; «El descobriment de l’illa blanca», de Nina Ferrer, sobre l’arribada de Santiago Rusiñol a Eivissa, i «Bèsties de cartró, els espectacles populars. Homenatge a Xavier Fàbregas», d’Enric Ciurans. Cal destacar el capítol «El Maeterlinck de les flors i les abelles», de Jordi Coca, dedicat al poeta, dramaturg i assagista belga, un dels màxims exponents del teatre simbolista del seu temps.

La col·lecció Singularitats, a la qual pertany aquest llibre, vol donar a conèixer els resultats de les recerques desenvolupats per GRACMON, i els seus llibres estan concebuts com a obres corals amb una reflexió àmplia al voltant del modernisme, el noucentisme, l’estudi de la història del disseny a Catalunya i els estudis culturals de les arts a la ciutat de Barcelona. Els seus dos darrers títols són Llibre de viatge (1913-1914), de Joaquim Folch i Torres (a cura de Mercè Vidal), i La formació del Sistema Disseny Barcelona (1914-2014), d’Anna Calvera (coord.).

Pere Capellà Simó (Palma, 1981) és llicenciat en Belles Arts i doctor en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona. Com a artista plàstic, la seva obra ha il·lustrat els versos de Ramon Llull —Cant de Ramon-Lo Desconhort (2005)—, de Pau Vadell —Sadoll de seny (2006)— i d’August Bover —Cloc! (2011) i Beabà (2014)—; també ha participat en diverses exposicions, tant individuals com col·lectives. Com a investigador, s’ha especialitzat en la història de la joguina durant la segona meitat del segle XIX; el seu llibre La ciutat de les joguines. Barcelona, 1840-1918 (2013) ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona 2013 en la modalitat d’Història «Agustí Duran i Sanpere». Des de 2011, és professor de l’àrea de Didàctica de l’Expressió Plàstica del Departament de Pedagogia i Didàctiques Específiques de la Universitat de les Illes Balears.

Antoni Galmés Martí (Manacor, 1983) és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, en l’especialitat de dibuix i gravat, i exerceix de professor d’Arts Escèniques al Departament d’Història de l’Art de la mateixa universitat. Ha estat ajudant de direcció de Ricard Salvat i de Rafel Duran, i actualment és actor a la companyia Petita Pàtria i dirigeix el grup de teatre de la UB. La seva tesi doctoral versa sobre el teatre de putxinel·lis al segle XIX a Barcelona i la dimensió estètica que prengué aquest art en convertir-se en un entreteniment popular admirat pels grans cercles artístics de l’època.

»If the great debate in the comedies of the 1670s had been that between humours and wit, in The Marriage-Hater Matched the prevalence of humours over wit is overwhelming. There is little in the way of witty repartee in this work, apart from several exchanges between Sir Philip and Phoebe, Lady Subtle and Sir Philip, and Darewell and Berenice. The only rakish character seems to be Sir Philip, although the fact that he ends up marrying the girl he had debauched and got with child introduces a very significant departure from most previous Restoration rakes and from the moral values underlying the comedy of wit. The two female leads are rather unconventional for this model of comedy too: a widow and an unmarried mother. Both show their wit in their schemes to overreach Sir Philip, but the peculiarities of their situation occasionally make them prey to Sir Philip’s mockery.»