Aquest llibre enceta un projecte editorial que té l’objectiu de publicar, en una desena de volums, tots els dietaris de Ricard Salvat –renovador del teatre català i figura intel·lectual de primer ordre–, prologats per especialistes en la recerca teatral. En el pròleg d’aquest primer volum, Francesc Foguet i Manuel Molins qualifiquen el jove Salvat de «renaixentista engabiat», i expliquen que el mateix autor, amb vista a publicar els seus diaris, ja havia començat a treballar en el primer llibre, que es trobava en un procés força avançat, poc abans de la seva mort sobtada el març de 2009. La seva filla, Eulàlia Salvat i Golobardes, ha tingut cura d’enllestir i completar la feina de fixació del text que havia deixat embastat el seu pare. Impulsada per la Fundació Ricard Salvat, l’edició del primer volum ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Universitat de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona, dues de les universitats catalanes on l’autor va exercir de professor.

El lector trobarà en aquesta primera part dels diaris salvatians, que abraça del 16 de gener de 1962 fins al 30 de desembre de 1968, referències molt interessants als muntatges que va dirigir durant aquell període: des de diverses obres de Salvador Espriu fins a clàssics com Lope de Vega, William Shakespeare, Bernard Shaw, Georg Büchner, Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres, Adrià Gual o Carles Soldevila, tot passant pels dramaturgs republicans (Federico García Lorca o Rafael Alberti) i coetanis (Bertolt Brecht, Jean-Paul Sartre, Jean Anouilh, Harold Pinter, José Bergamín o Maria Aurèlia Capmany). En els seus comentaris es barregen també notes, cartes i anècdotes circumstancials sobre amics, companys i viatges. Salvat hi fa gala d’un coneixement molt precís, com a protagonista i testimoni de primera mà, de la creació teatral i de la vida escènica de Barcelona i Madrid. Impressiona un aspecte que pot sorprendre per la joventut de l’autor: la notable xarxa de relacions i contactes personals, tant de l’àmbit català com internacional, que va teixir aquests anys. Des de poetes (Salvador Espriu, Josep Vicenç Foix, l’hongarès Gyula Illyés, Ventura Gassol, Joan Argenté), dramaturgs (Alejandro Casona, Alfonso Sastre, Arthur Adamov, Joan Oliver) i novel·listes (Xavier Benguerel, Tísner, Sebastià Juan Arbó), fins a doctors en medicina (el psiquiatre Joan Obiols, el metge Felip Cid), en lletres (José María Valverde, Antoni Comas) i en filosofia (Jaume Bofill, Josep Ferrater Mora), a més de pintors (Joan Miró, Modest Cuixart, Émile Marzé), directors de cinema (Miquel Porter i Moix, Antoni Ribas), periodistes (Josep Maria Carandell, Joan de Sagarra) i editors (Josep Maria Castellet), entre molts d’altres. Aquest estol de personalitats revela el caràcter inquiet del jove Salvat.

El primer volum és un bon començament perquè revela, des de dins i sense mediacions, una figura, entre la joventut i la maduresa, molt més polièdrica, matisada i humana que la icona que n’ha pervingut amb el temps, feta sovint de filtratges interessats. Ajuda a conèixer Ricard Salvat més de prop i a comprendre millor el caràcter, l’obra i les circumstàncies d’un personatge cabdal de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX, més enllà de les distorsions o fins i tot de les misèries de l’home de cada dia.

Ricard Salvat (1934-2009) fou escriptor, dramaturg i professor universitari, a més d’un dels noms de referència del teatre català, director d’obres que van marcar època. El 1960 va fundar, juntament amb Maria Aurèlia Capmany, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i, el 1975, l’Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet de Llobregat. Va ser director del desaparegut Festival Internacional de Teatre de Sitges entre 1977 i 1986, any en què fou nomenat catedràtic d’arts escèniques a la Universitat de Barcelona. També va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Tortosa Entre Cultures, celebrat els anys 2004, 2005 i 2006.

Iniciat en l’escriptura, el 1959 va guanyar la darrera convocatòria del Premi Joanot Martorell amb l’obra Animals destructors de lleis. El 1965 va estrenar al teatre Romea Ronda de mort a Sinera sobre textos de Salvador Espriu, considerada una peça fonamental del teatre contemporani català i que va convertir Espriu en l’anomenada «veu del poble». Així mateix, va dur a escena moltes altres obres, com ara Solitud de Víctor Català, Yerma de Federico García Lorca, El adefesio de Rafael Alberti, La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht, La filla del mar d’Àngel Guimerà, El embrujado de Ramón María del Valle-Inclán, Les bacants d’Eurípides o L’amansiment de la fera de William Shakespeare. El 2008 va dirigir la seva darrera obra teatral, Un dia. Mirall trencat, al teatre Borràs de Barcelona, un muntatge basat en la novel·la de Mercè Rodoreda que es va representar quan es complia el centenari del naixement de l’autora. Entre les obres en prosa de Ricard Salvat destaquen Els meus muntatges teatrals (1966), El teatre contemporani (1966), Sempre la llum (1975) i Escrits per al teatre (1990); i, entre les obres teatrals, Mort d’home (1961), Nord enllà (1965), Ronda de mort a Sinera (1966) i Salvat-Papasseit i la seva època (1981). Va rebre la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de Teatre (1999) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2003), entre altres guardons i reconeixements.

En aquest tercer número s’analitza, tant en els articles com en les recensions i en l’apartat «Arxiu», la representació de la identitat col·lectiva i l’alteritat en el si de les societats europees de l’època moderna, i la manera com s’assenta en les complexes xarxes de poder. L’article de Maurizio Vesco, «Il mito normanno nella cultura artistica della Sicilia degli Asburgo: costruzione identitaria e rappresentazione del potere», n’és una de les aportacions principals. Aquests temes s’estudien no només en relació amb els aspectes col·lectius o de grup, sinó aprofundint en la identitat individual, que, en qualsevol cas, no pot aïllar-se, sinó vincular-se a la identitat social; així s’acredita en l’article «Algunas noticias sobre tres contactos en Italia de Francisco de Goya: Timoteo Martínez, Bartolomeo Puigvert y Luis Martínez de Beltrán», de Raquel Gallego, o en l’apartat «Arxiu», a cura d’Eva March, que tracta sobre la recepció barcelonina de les commemoracions del IV Centenari del naixement de Miquel Àngel.

Les recerques publicades abasten des de plantejaments històrics de l’exercici del poder a la Catalunya moderna –«Nobleses i Generalitat: la classe dirigent i l’exercici del poder des de les institucions (segles XVI-XVII)», de Miquel Pérez Latre– fins a diverses lectures del relat històric de la Barcelona del segle XVIII –«Barcelona i la Guerra de Successió: de les imatges coetànies al relat historicista», d’Agustí Alcoberro; «“El pasado (no) es un país extranjero”. La personificación de Barcelona y la Monarquía Ilustrada», de Carlos Reyero–, passant per aspectes de l’alteritat portuguesa a través de la representació animalística de les guerres de Portugal i Catalunya contra Castella –«Monos, gatos y ratas: una poética de la alteridad plasmada en azulejos», de Céline Ventura Teixeira–, la identitat francesa en la plenitud borbònica –«La glorification de la France dans la guerre de Hollande : le projet de la Galerie des Glaces et ses impasses», d’Emmanuel Faure-Carricaburu– o la qüestió dels virregnats enfront la centralitat fragmentada de l’Imperi –«Vascos y montañeses: arte, poder e identidades nacionales en el virreinato de Nueva España», de Julio J. Polo Sánchez–, i fan palès que les manifestacions artístiques de l’època moderna eren instruments visuals que participaven tant de desenvolupaments estètics i cognoscitius com de processos socials i polítics que, entre altres finalitats, pretenien reafirmar el «nosaltres», la nostra identitat, enfront de l’«altre», i de la seva identitat.

A la secció «Aportacions breus», Fernando Loffredo investiga la procedència de l’anomenada Font d’Apol·lo a Aranjuez; i a la de ressenyes, Carmelo Occhipinti comenta l’exposició dedicada a Vasari a la Galleria Palatina del Palazzo Pitti, a Florència, i Sergio Fuentes Milà la mostra sobre El Greco de la Fundació Francisco Godia de Barcelona; Pol Capdevila parla sobre el llibre L’image de l’Autre. Noirs, Juifs, Musulmans et «Gitans» dans l’art occidental des Temps modernes, de Victor I. Stoichita, i Eduard Cairol sobre Reflexiones de un hispanista a la sombra de Velázquez, de Jonathan Brown, mentre que Juan Miguel Muñoz Corbalán i Francesc Fontbona escriuen sengles ressenyes sobre dues publicacions d’Acaf/Art: Bramante en Roma. Roma en España. Un juego de espejos en la temprana Edad Moderna, de Ximo Company, Borja Franco i Iván Rega (eds.), i Noblesa obliga. L’art de la casa a Barcelona (1730-1760), de Rosa M. Creixell Cabeza. De la mà de la professora Eva March, l’apartat «Arxiu», que recupera figures i aportacions històricament rellevants en el camp dels estudis sobre l’art modern, en aquesta ocasió ressenya l’obra Memoria sobre las fiestas que se celebraron en Florencia con motivo del Cuarto Centenario del nacimiento de Miguel-Ángel Buonarroti y apuntes acerca del estado de la enseñanza artística en Italia, escrita por Claudi Lorenzale el 1875.

Acta/Artis és una revista que recull estudis sobre obres i artistes de l’edat moderna, així com ressenyes d’exposicions i llibres relacionats amb aquesta època. La publicació, que dirigeix Joan Sureda amb la col·laboració d’un nodrit equip internacional d’especialistes, és una iniciativa d’Acaf/Art, projecte de recerca del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Oberta a la comunitat científica nacional i internacional, Acta/Artis vol promoure, comunicar i difondre la crítica i el debat en el camp de l’art, l’arquitectura i els processos de creació visual que es van generar al voltant de la Mediterrània entre els segles XV i XVIII. El seu objectiu fonamental és presentar estudis que plantegin les pràctiques creatives de l’època moderna en relació amb el seu entorn de producció, amb la finalitat de comprendre l’objecte artístic en tota la seva complexitat, tant la de la seva pròpia existència o presència material, com la derivada de les seves implicacions socials o individuals.

Joan Sureda i Pons (Barcelona, 1949) és catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Director del MNAC entre 1986 i 1991, es va encarregar de dur a terme el procés de rehabilitació i adaptació del Palau Nacional, i de fer un inventari de tota la col·lecció del museu. Va defensar la idea d’un museu que conservi i que alhora generi coneixement, motiu pel qual va crear un centre d’investigació i un altre de restauració. Ha exercit de professor a la Universitat del País Basc, a la Universitat de Sevilla i a la Complutense de Madrid, i és membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Saragossa. És autor, entre altres obres, d’El romànic català. Pintura (1975), El gòtic català. Pintura (1977), La pintura romànica a Catalunya (1981), La pintura románica en España (1985), La trama de lo moderno (1988), La pintura gòtica catalana del segle XIV (1989) i Jaume Huguet, el capvespre d’un somni (1994). Ha comissariat diverses exposicions, com Capolavori per Sant’Antonio (Pàdua, 1995).

L’objectiu d’aquest llibre –editat amb gran riquesa gràfica i acurades reproduccions– és convidar el lector a explorar la història i la cultura dels nabateus mitjançant les inscripcions que se n’han conservat, les quals s’utilitzen no tan sols com a complement per a il·lustrar el text, sinó com a font primària d’informació. Amb aquest plantejament es vol desmentir el prejudici que només els especialistes poden gaudir dels textos, atès que són els únics que els poden llegir, i ajudar el lector a experimentar la satisfacció d’accedir a informació de primera mà sobre el poble nabateu. Entre els milers d’inscripcions que ens han arribat, el professor Del Río ha fet una selecció de les més interessants i rellevants a partir de diversos criteris: les dades que el text ofereix per entendre la història, la cultura i les institucions dels nabateus; la bellesa formal de la peça en si, i l’estat de conservació dels grafemes, de manera que puguin ser fàcilment identificats, amb la voluntat de presentar-nos una civilització pràcticament desconeguda avui en dia, i sovint envoltada d’una aura de misteri.

Els nabateus eren un poble semita, nòmada, que visqué al desert de Jordània i al nord d’Aràbia entre els segles IV aC i I dC. D’acord amb la tradició bíblica, eren descendents de Nebaiot, un dels fills d’Ismael, i les fonts assíries i babilòniques els anomenen Nabatu. La seva capital era la cèlebre ciutat de Petra, i al segle III aC dominaven el comerç de la mar Roja, amb territoris al nord, a la costa del golf d’Aqaba. L’any 106, l’emperador Trajà annexionà el regne dels nabateus a l’Imperi romà.

Malgrat això, la civilització nabatea és encara avui, en gran part, un misteri històric que ha fascinat viatgers i historiadors des que, l’agost de 1813, l’explorador suís Johann Ludwig Burckhardt va descobrir Petra. Captivat per aquesta ciutat excavada en la roca, va llegar a la posteritat una visió romàntica i exòtica del poble nabateu que ha perviscut pràcticament fins a l’actualitat. El 1828, Léon de Laborde va visitar les ruïnes de Petra i va publicar Voyage de l’Arabie Pétrée, un llibre ple de gravats que va consolidar aquesta imatge mitificada de l’antiga capital.

Els monuments dels nabateus són un testimoni de la seva vitalitat cultural, de la força política i la capacitat d’hibridació social i lingüística que tenien, però alhora continuen essent un enigma, ja que en la majoria dels casos no es conserven textos que revelin com i per què es van construir. Hi ha milers d’inscripcions conservades en penyes, canyons, muntanyes i valls, un bon nombre de les quals s’han publicat, però n’hi ha moltes que encara no s’han llegit ni interpretat. Tots aquests testimonis, juntament amb els papirs i les monedes conservats, representen només una petita part del que va existir durant l’edat d’or del regne nabateu. Tot i els esforços dels arqueòlegs, en les excavacions que s’han dut a terme fins ara no s’ha trobat el tresor més valuós per a qualsevol investigador: les biblioteques o els arxius de documents, que revelarien molts secrets sobre una cultura que, segons els estudis més recents, s’estenia des de Petra i va influenciar, amb més o menys intensitat, les heterogènies poblacions no nabatees de la zona.

Francisco del Rio (Toledo, 1966) és professor de Filologia Semítica i membre de l’Institut del Pròxim Orient Antic (IPOA) de la Universitat de Barcelona. Col·labora en programes de recerca nacionals i internacionals al voltant de les antigues cultures del Pròxim Orient, i ha publicat un gran nombre d’articles especialitzats i llibres sobre aquesta temàtica, com ara: Catálogo de los manuscritos siríacos, árabes karshuni y copto-árabes de Montserrat (CSIC – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012), Textos epigráficos en arameo palmireno, hatreo y nabateo (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2006) i Los «Tratados sobre la quietud» (shelya) de Dadisho Qatraya (Ausa, 2001).

«D’altra banda, hi sol predominar la coloració verda, no perquè llur superfície sigui pintada de verd, sinó perquè posseeixen substàncies especials, els pigments assimiladors, els principals dels quals són les clorofil·les, verdes, que els permeten de viure en forma autotròfica. I això ens porta a assenyalar una diferència bàsica amb els animals: l’animal és sempre heteròtrof, és a dir, s’ha de nodrir de matèria orgànica elaborada per un altre ésser viu: els animals mengen matèria vegetal o bé es nodreixen d’altres animals; la planta, en canvi, viu de l’aire del cel, en el sentit estricte de l’expressió. Més concretament, fabrica la matèria orgànica —tant la que constitueix el seu cos, com la que, parlant una mica grollerament, podríem dir que fa servir com a combustible per obtenir l’energia necessària per al treball vital— a partir de substàncies inorgàniques; d’una banda, el diòxid de carboni de l’aire i, de l’altra, l’aigua, amb ions inorgànics dissolts, que absorbeix per les rels. Per a la fabricació de la matèria orgànica cal una aportació d’energia externa, l’energia lumínica que capta per mitjà de les clorofil·les. Havent de captar llum i diòxid de carboni de l’aire, la planta tendeix a multiplicar la superfície externa i sol adoptar formes ramificades, amb un gran nombre d’òrgans laminars.

»Els animals són ben diferents: un animal típic és un ésser mòbil, de forma ben definida i de creixement limitat, dotat d’una forta centralització i capaç de reaccions ràpides i coherents. Tots els animals són heteròtrofs i, en relació amb això, tenen desenvolupades sobretot les superfícies internes (aparell digestiu, respiratori, etc.). En l’estat actual del món, la vida heteròtrofa depèn absolutament de l’existència de vida vegetal autòtrofa.

»Però aquestes diferències evidents, que en part ja coneixien els homes antics, corresponen únicament als organismes d’estructura complicada que solem anomenar vegetals o animals superiors. Si descendim a examinar les formes més simples de la vida i, en particular, els petits organismes microscòpics que pul·lulen en l’aigua i en la terra humida, la diferenciació dels éssers vius en dos grans grups es torna molt problemàtica.

»En primer lloc hem de tenir ben present que la biologia moderna ha reconegut com un dels seus fonaments la identitat bàsica de tots els éssers vius en una gran part de llurs estructures i de llurs funcions. Tant en l’aspecte químic com en el de l’organització íntima i en el dels processos vitals principals, hi ha una concordança realment sorprenent que va dels éssers microscòpics més simples a les plantes superiors, als animals i al mateix home. Les propietats bàsiques de la vida: estructura cel·lular (vegeu p. 51 i següents), assimilació de matèria externa i desassimilació, creixement, reproducció, etc., són comunes a tots els organismes, tant vegetals com animals, i la concordança s’estén des dels grans processos, com la respiració, amb la sèrie de reaccions químiques en virtut de les quals resta lliure i utilitzable per al treball l’energia acumulada en algunes substàncies orgàniques especials, fins a detalls que la microscòpia electrònica va fer visibles, com, per exemple, l’estructura finíssima dels cilis i flagels cel·lulars.

»D’altra banda, les diferències entre vegetals i animals s’esborren en arribar als organismes inferiors: entre els animals inferiors hi ha organismes fixos i immòbils, sense sistema nerviós ni res que s’hi assembli, i entre els vegetals més simples en podem veure de mòbils, amb forma i mida tan definides com les d’un animal, dotats d’òrgans locomotors i capaços de capturar preses i de digerir-les. Les diferències entre els diversos organismes unicel·lulars són tan petites que no és gaire raonable de dividir-los en dues parts, una d’elles atribuïda al regne vegetal i l’altra unida al dels animals. De fet, l’única diferència important que es manté és la del sistema de nutrició: els animals són heteròtrofs i els vegetals solen ésser autòtrofs. Però la darrera afirmació ha d’ésser matisada, car hi ha moltes excepcions. Hi ha grans grups d’organismes considerats vegetals, com ara els mixomicots i els fongs, que tenen un sistema de nutrició heterotròfic comparable al dels animals.»