El tresor que els polítics de la Segona República van malbaratar.

«Atracado en el Puerto de Nápoles, el yate Santa Maria del Mare se mece suavemente al vaivén de las olas. Parece un barco más, espléndido tras su restauración bajo el sol del Mediterráneo, con el casco pintado, las maderas relucientes y el puente recién baldeado a la espera de un comprador. Pero quienes observan el lujoso navío no pueden siquiera sospechar la historia que encierran sus cuadernas, los episodios de los que ha sido protagonista involuntario, un compendio de algunas de las mayores tragedias del siglo XX.»

L’exhaustiva recerca –dos anys i mig de feina regirant arxius a Madrid, Mèxic i Tel-Aviv– que publiquen el catedràtic de la UB Francisco Gracia Alonso i la professora de la UOC Glòria Munilla al llibre El tesoro del «Vita». La protección y el expolio del patrimonio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (Publicacions i Edicions de la UB, 2014) posa al descobert de forma incontrovertible que el govern de la Segona República va utilitzar materials i col·leccions que formaven part del tresor artístic i arqueològic nacional per constituir un fons de recursos destinats a finançar l’exili. La conversió d’aquests materials i l’ús donat als fons obtinguts demostra una densa trama d’interessos que es perllonga des del final de la guerra fins a la Transició.

El tesoro del «Vita» és un llibre polèmic que, lluny de tendències revisionistes que malden per tergiversar la història de la Segona República, la guerra i el franquisme des de pressupòsits més ideològics que no pas historiogràfics, realitza una exhaustiva, detallada i incontestable recerca que treu a la llum fets amagats durant molts anys per dirigents republicans, misèries personals, malbarataments i gestions opaques de fons públics que van començar tot iniciada la guerra, l’estiu del 1936, i que es van anar perllongant durant tot el franquisme fins arribar a les eleccions de 1977.

El Vita és actualment un iot de luxe que es pot veure ancorat al port de Nàpols, però a les acaballes de la guerra d’Espanya va ser utilitzat per traslladar una ingent quantitat de béns públics que els dirigents republicans, encapçalats per Juan Negrín i Francisco Méndez Aspe van treure d’Espanya i posteriorment enviaren a Mèxic. Els professors Gracia i Munilla també relativitzen el suposat altruisme i desinterès del govern mexicà del president Lázaro Cárdenas per rebre els exiliats republicans espanyols, fet que va irritar considerablement l’oposició conservadora mexicana i la colònia de residents espanyols, la majoria d’ells molt favorables a Franco. Cárdenas coneixia perfectament el contingut del Vita i, donada la delicada situació de l’economia mexicana, tenia necessitat de la seva inversió al país.

Una part del carregament del Vita estava formada per fons de la Generalitat de Catalunya. El tresor de guerra del govern català va ser lliurat per Lluís Companys i Josep Tarradellas a Negrín, sota coaccions, poc abans de travessar la frontera francesa. L’inventari detallat d’aquests materials demostra que també van incloure peces del patrimoni i béns públics catalans susceptibles de ser convertits ràpidament en recursos econòmics, amb l’objectiu que servissin de reserva monetària de la Generalitat a l’exili. Gracia i Munilla narren com el govern de la República presidit per Juan Negrín, assabentat de la iniciativa, va exigir a la Generalitat la cessió d’aquells fons a l’hora de travessar la frontera, amb la promesa que els serien retornats un cop establerts a París. Promesa que no es va complir mai i que va causar la ruïna financera de la Generalitat fins al punt que el president Irla va haver de dissoldre-la als anys cinquanta per falta de fons.

Acabada la guerra, i amb la segona guerra mundial imminent, les dues grans figures republicanes a l’exili, el president Negrín i el dirigent del PSOE Indalecio Prieto, separats per profundes diferències personals i ideològiques, van dirigir sengles associacions d’ajuda als refugiats espanyols: el SERE (Negrín) i la JARE (Prieto), finançades bona part per recursos propietat de l’estat que havien aconseguit treure del país durant la retirada. Ambdós van confondre aquests recursos d’estat amb recursos dels partits respectius, i fins i tot sovint van confondre el límit d’on acabava el partit mateix i on començava el propi terreny personal. L’arbitrarietat va ser, doncs, el modus operandi en la distribució d’aquests ajuts, que s’atorgaven en funció de simpaties ideològiques: els comunistes i els anarquistes no en van rebre res, únicament es van distribuir entre gent de filiació socialista, i encara segons el rang. En definitiva, el cas del tresor del Vita demostra l’autèntica disbauxa i falta d’escrúpols amb què les restes del govern republicà va gestionar patrimoni propietat de l’estat, venut i malbaratat per fer front a les necessitats pecuniàries de l’elit exiliada.

Un capítol a part mereix la pròpia història del vaixell, que després de lluitar en la guerra civil, va formar part de la marina nord-americana i va lluitar en la segona guerra mundial, per protagonitzar l’any 1947 –rebatejat com a SS Ben Hetch i emulant la singladura de l’Exodus– un èpic viatge de 600 supervivents jueus dels camps de concentració alemanys a Palestina. Un cop reconeguda la independència de l’estat d’Israel, el vaixell va ser incorporat a la nounada armada israeliana amb el nom de INS Ma’oz K-24, va participar en missions militars importants. Un cop donat de baixa per la marina, va ser adquirit per una companyia italiana que el va rebatejar amb el nom Santa Maria del Mare i va realitzar el servei de ferri entre Nàpols i l’illa de Capri fins a l’any 2002. Totalment remodelat entre els anys 2008 i 2009 com a iot de luxe, actualment espera comprador ancorat al port de Nàpols.

Som davant un estudi exhaustiu, rigorós, escrit amb agilitat i destresa, que ens obre a una realitat poc coneguda fins ara i ens ofereix una nova mirada sobre la nostra història recent, com una ombra que es perllonga encara fins als nostres dies. Tal com conclou el professor Gracia: «El cas del Vita és un exemple de fins on pot arribar, en primer lloc un govern, i posteriorment els qui s’arroguen la representació de la legitimitat legal en la utilització i conversió econòmica del patrimoni historicoartístic d’un Estat en benefici privat i sense retre comptes, un precedent perillós.»

El conflicte basc és una realitat que, malgrat els vaivens de l’actualitat, segueix present. Fa dècades que diverses entitats civils treballen per bastir ponts de convivència en una societat fracturada per més de quaranta anys d’enfrontaments sagnants. Aquest llibre, dedicat a la memòria d’Ernest Lluch, és el testimoni d’una de les iniciatives més rellevants concebudes amb aquest objectiu: una jornada acadèmica organitzada pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la UB el 21 de novembre de 2012 a la Facultat de Geografia i Història en què per primer cop un membre de l’esquerra abertzale es va dirigir personalment a víctimes d’ETA i als seus familiars.

Tal com assenyalen al pròleg Segura i Batista, «potser ha arribat el moment de començar a parlar de reconciliació, de parlar de tancar ferides, i per això hem volgut dedicar aquesta jornada a les altres víctimes i al seu paper en el nou escenari». Les «altres víctimes». És cabdal acceptar l’existència d’aquestes altres víctimes perquè, en el conflicte del País Basc –com en tots els conflictes on hi ha hagut una fase armada–, les víctimes són utilitzades políticament. A Euskadi hi ha hagut tota una sèrie d’associacions que han estat utilitzades i manipulades políticament amb interessos partidistes. Les «altres víctimes» són les que no es van deixar manipular, les que van mantenir la seva dignitat, i les que han contribuït decisivament al procés de pau. Només des del diàleg és possible desactivar la intolerància en què arrela la violència d’aquest conflicte. I només des del perdó és possible construir la pau.

La jornada va comptar amb monsenyor Juan María Uriarte, bisbe emèrit de Donostia, que va ser mediador entre ETA i el govern espanyol; Robert Manrique, víctima de l’atemptat d’Hipercor i expresident de l’Associació de Víctimes de Terrorisme de Catalunya, que va tenir la valentia de no permetre aquesta manipulació fins a l’extrem que va costar-li la seva sortida de l’associació; Karmen Galdeano, filla d’un executiu del diari Egin, assassinat pels GAL; Gorka Landaburu, periodista víctima d’una carta bomba; Verónica Portell, filla del primer periodista assassinat per ETA; Rosa Lluch, filla d’Ernest Lluch, assassinat per ETA; i Pernando Barrena, històric dirigent abertzale.

Les seves ponències van ser transcrites amb tota la força de l’oralitat. El seu valor documental transcendeix l’àmbit acadèmic on van ser pronunciades i s’erigeixen com un testimoni de primer ordre per a la societat i per a la nova realitat que ha emergit a Euskadi, per més que molts polítics semblin entestats –i enquistats– a no voler escoltar.

«Em temen generals dictadors coronels reis jutges militars
tot i que no duc cap pistola a la butxaca del darrere
ni cap puny de ferro
ni un ganivet per tallar pa
ni bastó ni falcó
res res
tret d’un somriure tremolós davant el miracle del món que preparen
els revolucionaris de debò»
Esdevenir (1970-1977)

El poeta Iannis Ritsos (1909-1990) encarna com pocs la figura de l’intel·lectual, de l’artista compromès en temps difícils. Afiliat de jove al Partit Comunista, però per sobre de tot poeta que va abraçar apassionadament la causa dels oprimits, Ritsos exemplifica com ningú la tràgica història del seu país, ocupat pels nazis durant la segona guerra mundial —en la qual combat com a resistent—, esquinçat per la terrible guerra civil posterior i dessagnat més tard per la fosca dictadura dels Coronels. Iannis Ritsos s’erigeix com la veu del poble: ni calla ni s’atura. Condemnat i confinat en diverses illes de la seva estimada Grècia, va escriure més de cent reculls de poemes, a més de narrativa curta, teatre, assaig, cròniques i traduccions. En eterna vigília. Tradició i compromís en l’obra de Iannis Ritsos, a cura d’Ernest Marcos, Helena Badell i Francesco Ardolino, recull les aportacions que es van fer a les jornades internacionals dedicades a Ritsos celebrades l’octubre de 2003 a la Facultat de Filologia de la UB i a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, amb motiu del centenari del naixement del poeta. A part d’aquests articles, també inclou altres materials inèdits procedents del fons d’Alexis Eudald Solà (1946-2001), amic personal de Ritsos i professor de grec modern a la UB.

Iannis Ritsos —de qui s'ha traduït al català La sonata del clar de lluna (Adesiara, 2012)— fou fill de terratinents del Peloponès arruïnats per la reforma agrària de Venizelos, i va viure experiències dramàtiques, amb un pare que acabà al manicomi; un germà gran, mariner, mort per tuberculosi, i al cap de poc la mort de la mare; ell mateix va tenir una salut fràgil i una personalitat sensible. Va estar molt protegit per la seva germana gran. Mal estudiant però bon actor de teatre i pianista, va subsistir a l’Atenes dels anys trenta amb petites feines i va travar una gran amistat amb la poeta Maria Polidoure, que li despertà la vocació poètica. El seu poema «Epitafi», escrit arran de l’impacte que li va produir una fotografia colpidora d’una mare al costat del seu fill mort al mig del carrer durant la vaga general del 1936, va ser l’inici de la seva etapa com a poeta del poble. Mikis Theodorakis la va musicar el 1960 i en va ampliar la popularitat. Ritsos va bastir la seva obra al voltant del que ell anomena la «grecitat», una visió de la identitat grega que integra harmònicament elements tan diferents com ara el llegat de l’antiguitat i de l’edat mitjana bizantina, la tradició religiosa ortodoxa i les ideologies revolucionàries dels segles XIX i XX.

En eterna vigília aplega diverses aproximacions a l’obra de Ritsos, articulades a propòsit del seu compromís polític i poètic, i de les possibles contradiccions que podrien comportar. El professor de la Universitat d’Atenes Iorguis Iatromanolakis planteja la distància que separa la concepció dogmàtica que tenen de Ritsos els actuals militants del Partit Comunista Grec, el valor poètic i existencial de la seva obra, la relació de la seva poesia amb la Grècia clàssica i, especialment, de la seva història familiar i personal amb la tragèdia i la mitologia antigues. El director de la revista Poesia, Nicola Crocetti, traductor a l’italià i amic personal del poeta, dóna la seva visió de les circumstàncies personals i històriques en què va sorgir l’obra de Ritsos, posant un èmfasi especial en la relació entre la poesia i el compromís polític. El professor Ernest Marcos analitza la relació de la poesia de Ritsos amb Bizanci, i amb la «grecitat», des d’un punt de vista lingüístic, simbòlic i formal. Francesc Morfulleda, especialista en la poesia popular grega i en les relacions entre Grècia i Catalunya, ofereix una visió de Joan Solà sobre les traduccions de Ritsos i sobre les raons morals per les quals val la pena llegir el poeta grec, començant pel seu paper coratjós de guia serè del poble vers una esperança més enllà de les contingències. Joan Casas, poeta i traductor de Ritsos, s’aproxima a Ritsos a través del personatge de la germana d’Antígona, Ismena, tot fent una incursió en el «paper» de la por, tan humana, sorprenent i corprenedora en la poesia de Ritsos. La poeta Susanna Rafart explora la por i de la memòria, alhora que ofereix una lectura de poemes inspirats en Grècia, Maria Àngels Anglada, Rodes, l’Antiguitat i Ritsos.

Aquest llibre recupera un autor clàssic, encara no prou conegut a casa nostra, obstinadament compromès amb la cultura mil·lenària del seu país. Un autor certament molt més actual del que no sembla en un moment històric convuls com el que estem vivint a Occident, i molt particularment a la seva Grècia natal, avui inflamada per vagues generals, conflictes socials aspres i famílies arruïnades.

»Pel que fa a l’homeopatia, la quantitat de publicacions de recerca bàsica és tan minsa que costa trobar-les. N’hi ha que intenten, per mitjans analítics, veure si hi ha alguna diferència entre una solució homeopàtica (que no conté cap substància) i una solució buida (que tampoc en conté cap). Com que el que es compara és aigua amb aigua, els resultats són els que caldria esperar. La majoria de resultats que es publiquen sobre els mecanismes de l’homeopatia es troben a la ratlla dels fenòmens irreproduïbles.

»L’intent més mediàtic de demostrar la base fisiològica de l’homeopatia va tenir lloc al final dels anys vuitanta, quan un investigador conegut per la seva recerca en immunologia va fer uns experiments en què va demostrar que podia induir una resposta al·lèrgica en cèl·lules amb l’aplicació d’una solució homeopàtica.

»Jacques Benveniste va enviar el seu treball a Nature, que és una de les dues o tres revistes científiques que arriben normalment al gran públic gràcies a la seva poderosa maquinària de relacions públiques.

»L’aleshores editor de Nature, John Maddox, va acceptar publicar el treball amb una condició poc habitual: un equip designat per la revista havia d’anar al laboratori de Benveniste per supervisar la repetició de l’experiment. Aquesta mateixa condició s’havia imposat una dècada abans a Uri Geller per comprovar les seves capacitats per doblegar objectes amb la ment. Això dóna una idea de la confiança que Maddox tenia en Benveniste.

»Benveniste va acceptar la proposta i Nature va enviar tres persones a París: l’editor, un expert en frau científic i un il·lusionista. La inclusió d’un il·lusionista sense credencials científiques en una missió d’aquesta mena es pot interpretar com un menyspreu vers els investigadors. Hi ha una explicació: James Randi, conegut professionalment com a Randi el Meravellós, ha dedicat molts anys a desemmascarar xarlatans que asseguren tenir poders paranormals: percepció extrasensorial, toc terapèutic, vidència i d’altres. La seva fundació ofereix un milió de dòlars a qui pugui demostrar que té capacitats paranormals (inclosa la curació mitjançant l’homeopatia) —amb els mateixos criteris metodològics que es fan servir a qualsevol ciència per demostrar que una acció té un efecte—. Encara ningú no ha recollit el repte, la qual cosa no deixa de ser estranya, tenint en compte la gran quantitat de gent que es guanya la vida amb activitats que contradiuen els fonaments més sòlids de la ciència.»