David Bueno també és autor i coautor de diverses obres, entre les quals destaquen Per a què serveix el sexe? i Les profunditats de la ment, publicades en la mateixa col·lecció Catàlisi, i Neurociència per a educadors, un autèntic best-seller que us recomanem que llegiu. Quan parla, irradia el carisma de les persones entusiastes, tot i que ens confessa que abans d’una entrevista, sigui qui sigui l’entrevistador i sigui quin sigui l’escenari, encara li suen les mans. L’hem convidat a participar en una classe del grau de Comunicació i Indústries Culturals de la Facultat de Filologia i, entre i pregunta i pregunta, el nostre entrevistat ens ha fet conèixer les passions d’un divulgador nat i d’algú que estima profundament la seva feina.

Quines són les funcions principals del director d’una col·lecció?
La meva funció —que no sé si és la de tots els directors de col·lecció— és buscar autors que escriguin sobre temes científics que no hi estan prou representats. Cal seleccionar propostes de llibres ja escrits o bé de projectes que podrien encaixar en la nostra línia editorial, tant pel que fa a l’estil com al contingut. Després, m’encarrego de fer l’edició científica del llibre. Jo sempre llegeixo cada llibre un mínim de dues vegades per vetllar pel registre divulgatiu que ha de tenir. Un cop s’ha editat el llibre, el reviso de nou i, finalment, també en programo el llançament conjuntament amb l’editor i el responsable de premsa de l’editorial.

Quins criteris de selecció segueixes per decidir quins autors i quines temàtiques formaran part de la col·lecció? Són els mateixos avenços científics que te’ls suggereixen o simplement responen a qüestions d’interès general?
Sempre responen a l’interès general. Necessites temps per incorporar els avenços científics als llibres i per veure quines aplicacions reals tindran aquests avenços. A mi m’agrada dir que qualsevol persona amb una secundària aprofitada ha d’entendre els llibres que publiquem. M’agrada poder arribar a un públic ampli que hi estigui interessat.

Hi ha hagut algun llibre de la col·lecció, d’un altre autor o autors, o bé teu, que hagi generat polèmica?
No m’agraden les polèmiques, però hi ha un parell de llibres que sí que n’han generat. Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy, va ser una obra polèmica simplement perquè el tema socialment ho és. I, amb anterioritat, quan vam publicar el meu llibre ¿Para qué sirven los transgénicos?, alguns grups ecologistes potents se’ns van posar en contra.

Alguna vegada t’has penedit de publicar algun llibre?
Mai. De vegades penses que podries haver anat més lluny amb un tema o evitar donar algun detall. Però aquestes sensacions venen amb el temps i l’experiència, i no fan que em penedeixi de cap llibre.

En una llibreria, on t’agrada veure els teus llibres?
A tot arreu. Però els llibres de divulgació mai no han estat gaire ben promocionats al nostre país, a diferència del que passa en el món anglosaxó. Aquí és molt complicat trobar un llibre de divulgació en un quiosc. Penso que quan surten haurien de col·locar-los amb les novetats, i no sempre hi són. Si no, haurien d’estar a les seccions de ciència, divulgació, coneixement..., en l’apartat especialitzat que tingui la llibreria en funció de la seva grandària.

Quins creus que són els millors formats per divulgar?
Qualsevol format és bo, perquè la divulgació és molt transversal. Es pot divulgar per ràdio, en articles, en blogs, a la televisió... Penso, a més, que aquest últim format està infrautilitzat. La divulgació sempre s’inclou en programes de baixa audiència i molt poques vegades en franges de màxima audiència. M’agradaria veure programes de ciència en prime time. Tots els formats són bons, perquè cada un et duu a un públic diferent.

Ets professor, investigador, divulgador científic, autor de llibres, director de col·lecció... ¿en quina d’aquestes vessants acadèmiques o professionals et sents més realitzat?
En totes les vessants. No en puc triar una. Faig el que m’agrada, i totes tenen un denominador comú: m’agrada aprendre. Aprenc ensenyant, fent recerca, informant-me per escriure un article... Avui, per exemple, he après els efectes del color groc al cervell: l’alegria, l’esperit positiu, tot això que ara, segons sembla, alguns ens volen prohibir. En cada cosa que faig hi ha una oportunitat d’aprenentatge, i això és molt valuós.

En una llibreria, per què li recomanaries a un lector un llibre teu o de la col·lecció Catàlisi abans que un altre llibre que tracti del mateix tema?
Recomanaria el meu perquè és meu [riu]. No, recomanaria un llibre que conegués bé i, en funció del nivell de coneixement científic d’aquesta persona, en triaria un o un altre. Hi ha llibres de neurociència molt difícils de digerir per als no especialistes. M’adaptaria al seu nivell i els seus interessos per triar l’obra més adequada.

Per acabar, com a director de la col·lecció Catàlisi i com a autor, ¿quins temes et criden l’atenció últimament i quins nous projectes tens en ment?
Sempre tinc idees que em ronden pel cap. Aquest matí parlava amb un autor de la col·lecció sobre la possibilitat de publicar un llibre sobre genètica clàssica. Com a autor, estic treballant en un títol sobre epigenètica, en tinc un altre al cap sobre comportament humà i un tercer per ampliar-ne un de ja publicat, Neurociència per a educadors, el meu best-seller, que ha estat un èxit total i del qual s’han fet ja unes quantes edicions!

Mentre David Bueno ens diu això, es nota que té moltes ganes de seguir aprenent, escrivint, divulgant. Sembla que tingui una energia incombustible, i això segurament és el que també respiren els seus llibres. Properament no només ho farà amb els llibres, propis o aliens, d’un o altre editor, que li ronden pel cap: a partir del gener el podrem veure a TV3, els diumenges al vespre després del «30 minuts», en el programa «De bon humor». A banda de la participació d’humoristes famosos, cada programa tindrà una càpsula de ciència en què en David Bueno parlarà de l’humor i el cervell, els gens, l’evolució..., tot un repte que, ara que el coneixem, ens agradarà molt de seguir.

David Bueno també és autor i coautor de diverses obres, entre les quals destaquen Per a què serveix el sexe? i Les profunditats de la ment, publicades en la mateixa col·lecció Catàlisi, i Neurociència per a educadors, un autèntic best-seller que us recomanem que llegiu. Quan parla, irradia el carisma de les persones entusiastes, tot i que ens confessa que abans d’una entrevista, sigui qui sigui l’entrevistador i sigui quin sigui l’escenari, encara li suen les mans. L’hem convidat a participar en una classe del grau de Comunicació i Indústries Culturals de la Facultat de Filologia i, entre i pregunta i pregunta, el nostre entrevistat ens ha fet conèixer les passions d’un divulgador nat i d’algú que estima profundament la seva feina.

Quines són les funcions principals del director d’una col·lecció?
La meva funció —que no sé si és la de tots els directors de col·lecció— és buscar autors que escriguin sobre temes científics que no hi estan prou representats. Cal seleccionar propostes de llibres ja escrits o bé de projectes que podrien encaixar en la nostra línia editorial, tant pel que fa a l’estil com al contingut. Després, m’encarrego de fer l’edició científica del llibre. Jo sempre llegeixo cada llibre un mínim de dues vegades per vetllar pel registre divulgatiu que ha de tenir. Un cop s’ha editat el llibre, el reviso de nou i, finalment, també en programo el llançament conjuntament amb l’editor i el responsable de premsa de l’editorial.

Quins criteris de selecció segueixes per decidir quins autors i quines temàtiques formaran part de la col·lecció? Són els mateixos avenços científics que te’ls suggereixen o simplement responen a qüestions d’interès general?
Sempre responen a l’interès general. Necessites temps per incorporar els avenços científics als llibres i per veure quines aplicacions reals tindran aquests avenços. A mi m’agrada dir que qualsevol persona amb una secundària aprofitada ha d’entendre els llibres que publiquem. M’agrada poder arribar a un públic ampli que hi estigui interessat.

Hi ha hagut algun llibre de la col·lecció, d’un altre autor o autors, o bé teu, que hagi generat polèmica?
No m’agraden les polèmiques, però hi ha un parell de llibres que sí que n’han generat. Homeopatia sense embuts, de Jesús Purroy, va ser una obra polèmica simplement perquè el tema socialment ho és. I, amb anterioritat, quan vam publicar el meu llibre ¿Para qué sirven los transgénicos?, alguns grups ecologistes potents se’ns van posar en contra.

Alguna vegada t’has penedit de publicar algun llibre?
Mai. De vegades penses que podries haver anat més lluny amb un tema o evitar donar algun detall. Però aquestes sensacions venen amb el temps i l’experiència, i no fan que em penedeixi de cap llibre.

En una llibreria, on t’agrada veure els teus llibres?
A tot arreu. Però els llibres de divulgació mai no han estat gaire ben promocionats al nostre país, a diferència del que passa en el món anglosaxó. Aquí és molt complicat trobar un llibre de divulgació en un quiosc. Penso que quan surten haurien de col·locar-los amb les novetats, i no sempre hi són. Si no, haurien d’estar a les seccions de ciència, divulgació, coneixement..., en l’apartat especialitzat que tingui la llibreria en funció de la seva grandària.

Quins creus que són els millors formats per divulgar?
Qualsevol format és bo, perquè la divulgació és molt transversal. Es pot divulgar per ràdio, en articles, en blogs, a la televisió... Penso, a més, que aquest últim format està infrautilitzat. La divulgació sempre s’inclou en programes de baixa audiència i molt poques vegades en franges de màxima audiència. M’agradaria veure programes de ciència en prime time. Tots els formats són bons, perquè cada un et duu a un públic diferent.

Ets professor, investigador, divulgador científic, autor de llibres, director de col·lecció... ¿en quina d’aquestes vessants acadèmiques o professionals et sents més realitzat?
En totes les vessants. No en puc triar una. Faig el que m’agrada, i totes tenen un denominador comú: m’agrada aprendre. Aprenc ensenyant, fent recerca, informant-me per escriure un article... Avui, per exemple, he après els efectes del color groc al cervell: l’alegria, l’esperit positiu, tot això que ara, segons sembla, alguns ens volen prohibir. En cada cosa que faig hi ha una oportunitat d’aprenentatge, i això és molt valuós.

En una llibreria, per què li recomanaries a un lector un llibre teu o de la col·lecció Catàlisi abans que un altre llibre que tracti del mateix tema?
Recomanaria el meu perquè és meu [riu]. No, recomanaria un llibre que conegués bé i, en funció del nivell de coneixement científic d’aquesta persona, en triaria un o un altre. Hi ha llibres de neurociència molt difícils de digerir per als no especialistes. M’adaptaria al seu nivell i els seus interessos per triar l’obra més adequada.

Per acabar, com a director de la col·lecció Catàlisi i com a autor, ¿quins temes et criden l’atenció últimament i quins nous projectes tens en ment?
Sempre tinc idees que em ronden pel cap. Aquest matí parlava amb un autor de la col·lecció sobre la possibilitat de publicar un llibre sobre genètica clàssica. Com a autor, estic treballant en un títol sobre epigenètica, en tinc un altre al cap sobre comportament humà i un tercer per ampliar-ne un de ja publicat, Neurociència per a educadors, el meu best-seller, que ha estat un èxit total i del qual s’han fet ja unes quantes edicions!

Mentre David Bueno ens diu això, es nota que té moltes ganes de seguir aprenent, escrivint, divulgant. Sembla que tingui una energia incombustible, i això segurament és el que també respiren els seus llibres. Properament no només ho farà amb els llibres, propis o aliens, d’un o altre editor, que li ronden pel cap: a partir del gener el podrem veure a TV3, els diumenges al vespre després del «30 minuts», en el programa «De bon humor». A banda de la participació d’humoristes famosos, cada programa tindrà una càpsula de ciència en què en David Bueno parlarà de l’humor i el cervell, els gens, l’evolució..., tot un repte que, ara que el coneixem, ens agradarà molt de seguir.

Entrevista de Caterina Fiol Rigo.

El subtítol prové de la declaració que va fer Saura sobre una part de la naturalesa de la seva obra, que definí com «un intento de reflejar las estructuras del muro de la vida donde se clavan las cotidianas capturas mediante la asociación de trabajos dispares ordenados en una distribución gigante bajo ideas de compensación y de ruptura. Un recuerdo del libro de recortes infantil, ya perdido y evocado con nostalgia, que el padre realizaba en Barcelona durante la Guerra Civil». Julián García reprèn, aquí, aquest «mur de la vida» per convidar-nos a recórrer la biografia d’un pintor fortament condicionat pels records de la Guerra Civil espanyola, com tants i tants nens de la seva generació que la van viure entre els sis i els nou anys, així com per les seqüeles d’una greu tuberculosi que patí durant la postguerra.

El llibre, il·lustrat amb material gràfic dels diversos episodis de la vida i l’obra de Saura, està dividit en set capítols que recorren la seva trajectòria seguint un ordre cronològic, estructura que reforça el paper de l’experiència com a valor afegit al desenvolupament d’una carrera artística de caràcter essencialment autodidàctic. Redactat sobre una sòlida base documental i bibliogràfica, l’estudi recull el testimoni de desenes d’amics, familiars, galeristes, editors i companys de professió que han ajudat l’autor a compondre el retrat humà d’aquest pintor extraordinari, i es complementa amb les referències de la bibliografia bàsica consultada i un índex onomàstic.

Julián García Hernández (Barcelona, 1972) és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, postgraduat en Museografia i Espai Expositiu per la Universitat Politècnica de Catalunya i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i pintor. Des del 2001, ha intervingut en el disseny i la construcció de projectes d’habitatge col·lectiu i unifamiliar, edificis d’equipaments públics i privats, hotels i estacions ferroviàries. Com a pintor ha col·laborat en la realització de diversos conjunts murals i obres de gran format per a complexos hotelers i de restauració. Ha participat com a il·lustrador convidat en el programa de literatura «Página Dos» de Televisió Espanyola, i en una edició il·lustrada del Romancero gitano, del poeta Federico García Lorca. La seva obra plàstica es troba en col·leccions particulars d’Espanya, Bulgària, Rússia, França, Alemanya, el Canadà i els Estats Units.

Antonio Saura (Osca, 1930 – Conca, 1998) forma part de la història de l’art de la segona meitat del segle passat per molts motius. Fou un dels fundadors del grup El Paso (al costat de Rafael Canogar, Luis Feito, Manolo Millares i Martín Chirino, entre d’altres), molt influent en la pintura espanyola de finals dels cinquanta. S’inicià en l’art surrealista, i després d’un període de transició amb l’expressionisme abstracte com a base experimental la pintura de Saura va evolucionar fins a convertir la figura humana en la protagonista, tot establint un equilibri de forces entre els automatismes psíquics gestuals i uns esquemes compositius i temàtics perfectament controlats. Agrupats molt sovint en sèries, els nus, els autoretrats, les crucifixions o les multituds, juntament amb les reinterpretacions d’obres mestres dels seus admirats Goya o Velázquez, estan àmpliament representats en els grans museus internacionals d’art contemporani. Més enllà de la tasca pictòrica, Saura també va desenvolupar altres facetes com a il·lustrador d’obres literàries i com a assagista de temes artístics.

La col·lecció Memoria Artium ofereix llibres basats en investigacions originals, amb caràcter monogràfic, fets per professionals rigorosos, sense renunciar a l’amenitat necessària per connectar amb un ampli públic lector interessat en la història de l’art del nostre país. Hi participen la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida, la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat Rovira i Virgili, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu del Disseny de Barcelona. Entre els títols de la col·lecció destaquen: Pintura catalana del Barroc. L’auge col·leccionista i el periple social del pintor al segle XVII, de Santi Torras Tilló (Premi Enric Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans 2013); Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico, de Vicenç Furió (Premi de l’Associació Catalana de Crítics d’Art al millor llibre publicat el 2012); Pau Audouard. Fotografia en temps de Modernisme, de Núria F. Rius; Georges Bataille y la parte del arte. De «Documents» a «Acéphale», de Marisa García Vergara; Antiquaris, experts, col·leccionistes i museus. El comerç, l’estudi i la salvaguarda de l’art a la Catalunya del segle XX, i Mercat de l’art, col·leccionisme i museus. Estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles XIX i XX, tots dos a cura de Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech; Les cartes de l’escultor Enric Casanovas, a cura de Teresa Camps i Susanna Portell, i Art déco català (1909-1936), de Mariàngels Fondevila.

El llibre té el seu origen en el màster Construcció i Representació d’Identitats Culturals (CRIC), que l’any 2015 va organitzar la I Jornada d’Estudi CRIC «Violència i identitats», i s’estructura en dos blocs que comparteixen una doble línia temàtica: la violència és l’objecte d’estudi, i la identitat, la seva funció.

En l’article introductori, Ardolino i Losada adverteixen que violència i identitat són dos conceptes en aparença diàfans, però en realitat força ambigus. Han estat temes nuclears en l’art, el pensament i la ciència occidentals des del Romanticisme fins al jo líquid de la Postmodernitat, i han adquirit una dimensió polisèmica al llarg del temps.

En el primer bloc, Shelley Godsland examina les reescriptures contemporànies que s’han fet del Barbablava de Perrault en castellà i en català; Anna Maria Villalonga explica els criteris que va seguir per bastir dues antologies d’escriptores catalanes del crim; Mònica Rius-Piniés explora el conflicte sirià a través de la mirada de tres escriptors d’aquell país; Marisa Siguan parla de la producció de Herta Müller —escriptora romanesa de parla alemanya— i de la relació entre llenguatge i autobiografia, i Marta Segarra palesa en el seu article la violència de la mirada que s’adreça a les dones gitanes.

El segon bloc l’obre Anna Montané amb una intervenció sobre el diàleg a distància entre W. G. Sebald i Jean Améry; Mireia Aragay escriu sobre l’obra dramàtica de debbie tucker green; Katarzyna Paszkiewicz estudia les representacions de la violència lligades als personatges femenins; Amaranta Sbardella analitza la subjugació masclista implícita a Cinquanta ombres de Grey; Anne-Cécile Druet parla de la transformació de la víctima en agressora en la narrativa eròtica contemporània, i tanca el volum un article d’Aleksandra Wiktorowska sobre la relació entre realitat i realisme en l’obra del periodista Ryszard Kapuscinski.

Francesco Ardolino (Roma, 1966), coordinador del màster oficial Construcció i Representació d’Identitats Culturals (CRIC), és doctor en Filologia Catalana i professor de Filologia Italiana a la Universitat de Barcelona. Ha estat curador de les edicions catalanes d’alguns clàssics italians del segle XX i de la primera versió integral al català de La descripció del món de Marco Polo. Va guanyar el Premi Crítica Serra d’Or amb els llibres La solitud de la paraula. Estudi sobre l’obra narrativa de Jordi Sarsanedas i Una literatura entre el dogma i l’heretgia. Les influències de Dante en l’obra de Joan Maragall. Amb Ernest Marcos Hierro i Helena Badell Giralt va tenir cura d’En eterna vigília. Tradició i compromís en l’obra de Iannis Ritsos (Edicions de la Universitat de Barcelona). És director de la revista electrònica Haidé. Estudis Maragallians, membre del consell de redacció de la revista Caràcters, i forma part de l’equip encarregat de l’edició crítica de les Obres completes de Joan Maragall.

Elena Losada (Barcelona, 1958) és professora de Literatura Portuguesa i del màster CRIC a la Universitat de Barcelona, on es va doctorar l’any 1986 amb una tesi sobre la recepció a Espanya de l’obra d’Eça de Queirós. La seva àrea d’investigació principal és la literatura portuguesa del segle XIX, ha publicat textos sobre Antero de Quental, Eça de Queirós, Camilo Castelo Branco i Cesário Verde, i el 2014 va tenir cura del número 3 de la revista Abriu: Estudos de Textualidade do Brasil, Galicia e Portugal (Edicions de la Universitat de Barcelona), dedicat a la novel·la negra. És membre de l’equip dirigit pel professor Carlos Reis per a l’edició crítica de l’obra d’Eça de Queirós i, en el marc d’aquest projecte, ha editat A Ilustre Casa de Ramires. Treballa també en altres àmbits, com els estudis de traducció, l’anàlisi lingüística i cultural dels textos produïts per l’expansió portuguesa als segles XVI i XVII, i les qüestions de gènere i la literatura femenina en les lletres lusòfones, especialment en l’escriptora brasilera Clarice Lispector.

«Today the contemporary artist no longer has to decide between the disjunction of remaining in the local context or taking part in transnational dialogues. Everyone who enters the context of contemporary art forms part of a complex process that flows around the world and which is defined not only by the question of difference but also by the various ways of “being in the world”. Artists, N. Papastergiadis continues, expand the limits of their practice by defining their context and their strategies as a sum of paradoxes:

»“Museums without walls. Cities as laboratories. Living archives. Walking narratives. These slogans are now common in the art world. They reveal a recurring desire: to stretch the parameters of art by incorporating new technologies, sites and perspectives. As they introduce foreign tools, places and subjects they also expand the category of the contemporary.”

»It would also be about an art that affirms its contemporaneity without limits and without history, in maintaining that it can “only” be contemporary because at the local level it does not have its own history of modernity, with all that this implies in pointing towards new audiences, many of which have local traditions that have not been filtered through Enlightenment thinking.

»In the new redistribution of places in which that which counts are the new narratives of mobility and difference, the theories of Arjun Appadurai about “ethnic landscapes” are highly relevant. He writes of the landscape not of stable communities but of people who constitute the changing world in which we live: tourists, immigrants, refugees, exiles, guest workers, as well as other groups or individuals in constant movement. In effect, Appadurai makes use of the term ethnoscapes (in place of landscapes) inasmuch as the essential – language, skin colour, district, and family relationships – is globalised. This equates to speaking of an extension of feelings of intimacy and belonging in vast and irregular spaces that converts the question of identity – “once a genie contained in the bottle of some sort of locality” – into a global force, “forever slipping in and through the cracks between states and borders”. As Appadurai argues, in so far as groups migrate, they regroup in new places, reconstruct their histories and reconfigure their ethnic projects, the ethno of ethnography takes on a slippery and non-localised quality, to the point that the new landscapes of group identities – the “ethnic landscapes” or ethnoscapes – cease being familiar anthropological objects by losing their connection to a territory and constituency of certain spatial limits, and the cultural dynamic of what has been called “deterritorialisation” makes sense. This term was originally coined by Deleuze and Guattari who applied it to ethnic groups that went beyond specific territorial borders and identities. According to these philosophers, the traditional classification between subject and object offers no close approximation to thinking and must be substituted by the classification land/territory, with the subsidiary concepts of “lines of flight” (which provoke movement and open the breach in territory making possible a pure DT – “deterritorialisation”) and “assemblage” [agencement] (the minimal unit of reality and elements in movement).

»In this study, we approach globalisation as a new class of contemporary art of the last two decades; a type of art that clearly distances itself from postmodernity and which in turn requires other narratives when writing a new history of art (a history of art under the global turn?), which opts more for cultural identity than for aesthetic feelings and which seeks to emphasise geopolitical and institutional aspects to the detriment of questions of style, innovation, and progress, taking for granted a clear complicity between art and social and cultural fields.

»And while it can seem that globalisation is a new and renovated version of postmodernity, the two incorporate a clear desire for periodisation, a long way from being a simple substitution of postmodernity. The differences between the two are important, as argued by the cultural theorist Imre Szeman, who establishes a series of provocative observations about the role of culture in the era of globalisation understood as a neoliberal political project. Globalisation, unlike postmodernity – considered as an aesthetic category used to describe architectonic styles, artistic movements, and literary strategies, is a reality that has relatively little to do with concepts of aesthetics and culture as understood by postmodernity. There is not a globalising culture in the same way that we can speak of a postmodern culture (nor would there be global architecture, art, or literature); and if postmodernity shares various formal innovations, globalization seems to invert this relationship, putting all the emphasis on restructuring the links between politics and power, and as a resizing of economic production from the national to the transnational in light of the operations of financial capital.»