Després de Muret, la Corona d’Aragó va haver d’expandir-se cap al sud i cap al mar, França va esdevenir una gran potència i l’Església va poder somiar una teocràcia europea. En canvi, les conseqüències de la derrota van ser desastroses per a Occitània, que va ser l’única víctima que no va saber trobar un camí polític de sortida: vençuda Tolosa i neutralitzat Jaume I, la seva agonia es va perllongar durant gairebé cent anys. Al llarg d’aquest període, l’expansió de la cultura cortesa, que a finals del segle XII havia arribat ja a Castella, Alemanya, França, el nord d’Itàlia i Aragó, es va consolidar en tot el territori europeu: la diàspora dels exiliats va dispersar els trobadors i va estendre el seu missatge. L’estroncament d’Occitània va fertilitzar els països receptors, i aquest doble procés –la cara i la creu de la derrota– és el que explica en gran mesura el desenvolupament de la cultura cortesa i la consolidació de la personalitat històrica d’Europa.

L’objectiu fonamental dels estudis aplegats a 800 anys després de Muret és la dissecció de les diverses manifestacions d’aquests fenòmens: la imbricació de càtars, feudals i trobadors; les conseqüències socials de la croada; l’exili; l’evolució interna de la poesia i els canvis en les vies de difusió; l’empobriment progressiu de la cultura en els països d’origen i l’enriquiment de les monarquies veïnes. Sense Muret, tots aquests factors haurien evolucionat de forma molt diferent de com ho van fer.

L’estudi de Josep Antoni Aguilar explica les dificultats de la Corona catalanoaragonesa per pair aquesta derrota, tot analitzant la versió dels fets a través de la historiografia catalana baixmedieval. Jaume I va trobar una compensació suficient reorientant la política expansiva de la Corona cap al sud, però l’autor fa palesa la profunditat de les ferides, que no es van guarir mai en la consciència de la monarquia. L’exposició de Maria Luisa Meneghetti sobre una razo occitana, basada en la fama de faldiller que tenia Pere I el Catòlic, és testimoni del ressò de què van gaudir aquests fets en la seva època; una matèria que va tenir llarga continuació fins a Shakespeare. Saverio Guida ens apropa, a través d’una acurada semblança, a la figura del noble rossellonès Pons de Vernet, membre de la comitiva del rei Pere i protector de trobadors.

Pel que fa a la batalla, Gérard Gouiran n’analitza les circumstàncies a través de la descripció feta per l’anònim autor de la Canso de la crozada, que atribueix la derrota a la ruptura de l’harmonia entre el comte i els tolosans, mentre que Marjolaine Raguin remarca la presència de catalans al servei dels nobles occitans, particularment visible en la defensa del castell de Termes. Anna M. Mussons i Vicenç Beltran s’ocupen de les conseqüències immediates de la guerra: les sàtires contra els francesos i els clergues de la poesia occitana de la primera meitat del segle XIII, i la figura del trobador Guilhem de Montanhagol, segurament proper a la casa de Tolosa i refugiat a les corts aragonesa i castellana. Valeria Bertolucci explica l’evolució que va experimentar la lírica occitana arran de la ruptura que va comportar la derrota, analitzant el desenvolupament del motiu del conselh en la poesia dels trobadors.

Miriam Cabré i Marina Navàs analitzen la darrera època de la lírica occitana, entre Cerverí de Girona i Raimon de Cornet, que reivindiquen com a espai cultural i poètic autònom, amb motivacions molt actuals i concretes en el seu vessant polític. També s’ocupa d’aquest període posttrobadoresc l’estudi de Simone Ventura sobre un poema al·legòric del segon terç del segle XIV, obra d’un autor que coneixia tant la cultura llatina i escolàstica com la tradició dels cançoners lírics, mentre que el de Germà Colón va més enllà de la comunitat poètica i cultural catalanooccitana per centrar-se en l’afinitat lingüística, reafirmant la seva independència, fet avui establert entre els lingüistes. Afinitat que va fer revifar les relacions de germanor a l’època moderna, com analitza Joan Mahiques en el seu article a propòsit de les festes llatines d’Avinyó i Montpeller dels anys 1874 i 1875.

La desfeta de Muret va produir transformacions immediates i intenses en la política europea i en l’evolució de la societat occitana que, a la llarga, van condicionar l’ensorrament de la seva cultura i de la seva literatura. Però el procés va ser lent i va afectar de forma diferent els territoris que l’havien alimentada: el comtat de Foix i Catalunya van resistir llargament i van donar fruits tardans i de gran qualitat, mentre a Tolosa pervivia una producció acadèmica i teòrica que va contribuir a crear la imatge que, encara avui, tenim d’aquella escola primitiva, primerenca i fèrtil, arrel de la personalitat col·lectiva d’Occitània, de Catalunya i de tot Europa. El pensament literari europeu arranca d’aquests precedents.

Oberta a la comunitat científica nacional i internacional, Acta/Artis vol promoure, comunicar i difondre la crítica i el debat en el camp de l’art, l’arquitectura i els processos de creació visual que es van generar al voltant de la Mediterrània entre els segles XV i XVIII. El seu objectiu fonamental és presentar estudis que plantegin les pràctiques creatives de l’època moderna en relació amb el seu entorn de producció, amb la finalitat de comprendre l’objecte artístic en tota la seva complexitat, tant la de la seva pròpia existència o presència material, com la derivada de les seves implicacions socials o individuals.

Acta/Artis vol incentivar la publicació d’investigacions interdisciplinàries que vagin més enllà de metodologies interpretatives reductores, que plantegin anàlisis dels processos de creació, circulació, difusió i recepció del fenomen artístic i visual en el seu marc històric, cultural, antropològic, econòmic i social, i que estudiïn la intencionalitat i els significats proposats, assumits i transmesos per les imatges enteses com a representació i com a presentació.

La secció d’articles científics d’aquest número gira entorn de Roma, meta inexcusable per a qualsevol artista de l’època. Elena Manzo examina l’arquitectura barroca de Domenico Vaccaro, mentre que Raquel Gallego estudia la funció de la Sala Gran del palau Farnese com a centre formador d’artistes, Pilar Diez del Corral investiga l’estada dels pintors espanyols Pablo Pernicharo i Juan Bautista de la Peña a l’Acadèmia de França a Roma, i Helmut C. Jacobs analitza el grotesc com a forma de crítica de la Il·lustració a través del Capricho 4 de Goya. En l’apartat d’aportacions breus, Santi Torras Tilló recupera, a través de fotografies conservades en col·leccions privades, obres oblidades de pintors significatius del Renaixement català.

A la secció de ressenyes, Carme Narváez, Joan Sureda i Joan Bosch Ballbona comenten, respectivament, tres importants exposicions dedicades a Pontormo, El Greco i Antoni Viladomat, mentre que Víctor Mínguez i Ginés Torres Salinas escriuen sengles ressenyes sobre dues obres publicades enguany: Bramante, mito y realidad. La importància del mecenazgo español en la promoción romana de Bramante, de Ximo Company, y Soledades ilustradas. Retablo emblemático de Goya, de Rafael Bonilla y Paolo Tanganelli. L’apartat «Arxiu», que recupera figures i aportacions històricament rellevants en el camp dels estudis sobre l’art modern, en aquesta ocasió presenta «¿Naturalezas vivas o muertas? Ciencia, arte y coleccionismo en el Barroco español», de José Ramón Marcaida i Juan Pimentel.

El número inaugural d’Acta/Artis, publicat l’any passat, aplega una singular aportació de Rocío Carande sobre la simbologia ornamental de la Galera Reial de la batalla de Lepant, un estudi de Candela Perpiñá sobre el significat de la música angèlica des de les primeres representacions medievals fins al Renaixement, un article de Francisco José Martínez en què examina el significat teològic i polític de les imatges de la Trinitat trifacial, una anàlisi del cicle mural del Chiostro degli Aranci de Florència realitzada per Eloi de Tera, una investigació de Sergio Rossi sobre la probable relació d’alguns aspectes iconogràfics del cicle mural quatrecentista de la Capella Sixtina amb la conjura dels Pazzi, i l’estudi que fa Eva March sobre la valoració europea de Velázquez a través dels relats escrits en el segle XVIII per viatgers i estudiosos anglesos. Entre altres ressenyes, hi ha la de Joan Ramon Triadó de la magna exposició sobre Caravaggio a Roma, i la d’Isabel Valverde sobre la recerca que va publicar Eva March sobre els museus d’art i arqueologia de Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera. «Arxiu» recupera la figura de Julius von Schlosser i publica el facsímil i la traducció crítica de la seva monografia sobre Goya.

El tercer número de la revista, que sortirà a finals de 2015, estarà dedicat, entre d’altres aspectes, a les relacions entre poder i identitat, i recollirà la producció intel·lectual generada pel seminari internacional Identitat, Poder i Representació: els Nacionalismes en l’Art, organitzat per Acaf/Art-GEAM (Grup d’Estudis d’Art Modern) de la Facultat de Geografia i Història de la UB, que va tenir lloc el passat mes d’octubre amb motiu del Tricentenari.

Joan Sureda i Pons (Barcelona, 1949) és catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona. Director del MNAC entre 1986 i 1991, es va encarregar de dur a terme el procés de rehabilitació i adaptació del Palau Nacional, i de fer un inventari de tota la col·lecció del museu. Va defensar la idea d’un museu que conservi i que alhora generi coneixement, motiu pel qual va crear un centre d'investigació i un altre de restauració. Ha exercit de professor a les universitats del País Basc, Sevilla i la Complutense de Madrid, i és membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i de la Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Saragossa. Autor, entre d’altres obres, d’El romànic català. Pintura (1975), El gòtic català. Pintura (1977), La pintura romànica a Catalunya (1981), La pintura románica en España (1985), La trama de lo moderno (1988), La pintura gòtica catalana del segle XIV (1989) i Jaume Huguet, el capvespre d’un somni (1994). Ha comissariat diverses exposicions, com Capolavori per Sant’Antonio (Pàdua, 1995).

El neologisme «complèxica» fa referència a eines, mecanismes i llenguatges del coneixement que poden ajudar a comprendre fenòmens en què intervenen diversos agents de manera interrelacionada. L’expressió vindria a substituir o complementar les altres existents, com ara «perspectiva de la complexitat» o «teoria de la complexitat».

La majoria dels textos que aplega el llibre, obra de reconeguts especialistes, aborden aquestes temàtiques des de diversos angles, però sempre des del punt de vista global de la complèxica. Són producte de tres esdeveniments internacionals —dos cursos i una conferència acadèmica— organitzats pel Projecte Scripta i pel grup de recerca consolidat Complexitat, Comunicació i Sociolingüística, ambdós d’àmbit interuniversitari, però molt vinculats a la Universitat de Barcelona. Hi ha, a més, dues contribucions que complementen aspectes de les altres recerques: la de Lluís Barceló-Coblijn (investigador del grup Evolució i Cognició Humana) i la de Sabela Labraña (especialista en sociolingüística gallega).

Els capítols del llibre estan organitzats en tres grans blocs temàtics: «Les xarxes i els sistemes complexos», «Ésser humà: comunicació» i «Llengua i complexitat».

La primera part consta de dos capítols. En el primer, Carlos Gershenson fa una crítica del component predictiu de la ciència més «tradicional» i el resitua com a element complementari al costat d’ingredients essencials en el paradigma de la complexitat, com són l’adaptació i l’autoorganització. I en el segon, Òscar Vilarroya remarca la centralitat de l’experiència i de les emocions en la comunicació, i afirma que, com a conseqüència d’això, el referent d’una paraula és una experiència.

La segona part, dividida en cinc capítols, comença amb un estudi de Pere Darder que tracta sobre la relació entre educació, emoció i complexitat, emfasitzant el paper central que tenen les emocions en processos tan importants com poden ser l’autoavaluació o l’avaluació dels altres i de la realitat, i que, per tant, tenen un impacte directe en la nostra percepció de l’entorn i en la manera d’adaptar-nos-hi. A continuació, Enric Puig Giralt posa de manifest els problemes que comporta una interpretació dels textos i de la història basada en protocols tancats, perquè implica prescindir dels processos complexos, com ara les transformacions socials o la interacció entre les característiques psicològiques dels individus quan actuen col·lectivament; l’autor considera que cal desconstruir els estereotips obsolets per tal de restablir la sintonia amb la vida real. Per la seva banda, Xavier Martorell advoca per analitzar la conversa com a funció emergent, mentre que l’article de Magdalena Albero il·lustra com el paradigma de la complexitat pot ajudar a entendre la relació (complexa) entre els mitjans de comunicació i la socialització de joves i adolescents. Federico Mayor aprofundeix en els conceptes d’ètica i progrés en el món present.

En el primer capítol de la tercera part –que en comprèn nou–, Francis Heylighen explora algunes de les característiques principals dels sistemes complexos i ofereix una anàlisi de l’impacte dels processos en l’establiment d’una intel·ligència col·lectiva. D’altra banda, Frederic Munné ofereix una original proposta d’anàlisi del llenguatge des del punt de vista d’un dels components principals dels sistemes complexos: la vaguetat, en tant que qualitat d’ésser difús (fuzziness). Salikoko S. Mufwene parla de les llengües com a sistemes complexos formats per microestructures que s’adapten a un context canviant, fet que augmenta les seves possibilitats de «supervivència» o manteniment en la macroestructura, mentre que Lluís Barceló-Cobljin analitza la complexitat del llenguatge des de la perspectiva genètica, amb l’objectiu d’harmonitzar allò que sabem de l’evolució humana amb allò que sabem de la facultat del llenguatge. Albert Bastardas aporta dos articles. En l'un, pondera la necessitat d’adoptar una perspectiva sociocomplexa i integradora de les ciències lingüística i comunicativa: una mirada dinàmica i «complexificada» del pensament, que analitzi tant els processos cognitius com els emocionals, a partir de la centralitat del complex «cervell/ment»; en l’altre, indica quins són els ingredients que hauria de tenir una perspectiva teòrica ecològica que expliqués amb complexitat el funcionament dels éssers humans en societat. Àngels Massip contribueix a aclarir els conceptes de la complexitat que han de ser a la base d’una lingüística complèxica; propugna una lingüística integradora que tingui en compte el factor temporal com a vector inherent en la descripció d’una llengua, i que es vertebri des la dinàmica de la llengua i sempre en relació amb els models del sistemes socials. Roland Terborg i Laura García Landa presenten el model d’ecologia de pressions per tal d’estudiar els processos de substitució lingüística a Mèxic, mentre que Sabela Labraña ens invita a contemplar la situació sociolingüística gallega amb una mirada que permet interpretar aquesta situació d’una manera innovadora; el paradigma de la complexitat pot ser una eina adequada per cercar alternatives a la difícil situació sociolingüística que es viu actualment a Galícia.

Àngels Massip (Tortosa, 1957) és doctora en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1994), on a més es va llicenciar en Filologia Hispànica (1986) i on actualment exerceix de professora. En l’àmbit de la investigació, s’ha dedicat a la dialectologia catalana i a la lingüística històrica, i forma part de l’equip de l’AliR (Atlas Linguistique Roman). Ha fet edicions i estudis de textos antics catalans, com el Llibre de costums de Tortosa, primer text legal escrit originàriament en català, o la Comèdia de santa Bàrbara, única peça teatral de Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona.

Albert Bastardas (Vilafranca del Penedès, 1951) és doctor en Sociolingüística per la Universitat Laval (Quebec, Canadà) i en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. És catedràtic al Departament de Lingüística General de la UB i coordinador del grup Complexitat, Comunicació i Sociolingüística. Ha fet estades de recerca a les universitats d’Indiana i de Califòrnia, als Estats Units, i a les d’Alberta (Edmonton), Simon Fraser (Vancouver) i York (Toronto), al Canadà. Ha estat director del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) des de la seva fundació, el 1998, fins al 2010.

Josep Miquel Sobrer, «Barcelona 1961: assaig de retrat literari»

«La historiografia i la crítica literàries solen ser diacròniques i sintagmàtiques. Estudien un autor, un gènere, un període o un moviment considerant-ne l’evolució i parlant, doncs, d’inicis, desenvolupaments i finals —d’articulacions o sintagmes—. En aquestes pàgines em proposo un exercici —un assaig— d’estudi sincrònic i paradigmàtic, un tatx del món de les nostres lletres. Amb aquesta finalitat he volgut mirar quins materials nous, quines novetats editorials serien presentats al lector català als volts d’un any concret i, potser arbitràriament o potser per la seva simetria revertida (la xifra diu el mateix si es llegeix de cap per avall), he escollit 1961 per al meu experiment. També perquè va ser un any, a casa nostra, relativament poc cataclísmic quant a canvis polítics i per tant bona ocasió per penjar-se d’un moment dins de la incessant transformació de les coses. Cal que avisi, però, que la meva selecció d’obres comentades és descaradament incompleta, limitada tant pels meus coneixements com per les dimensions permeses en aquesta publicació. Les conclusions, doncs, seran provisionals —una mena d’invitació a completar, si hi ha interès, el tema.

»Tot i que el règim de Franco portava vint-i-dos anys d’imposició i semblava d’una solidesa sense escletxes, el món, com sempre, anava canviant a pas lent però inevitable. L’any 1961 representa un dels punts àlgids de la Guerra Freda que dividia la Terra en tres parts, els anomenats Primer, Segon i Tercer Mons. Va ser l’any que es va erigir el mur de Berlín i quan, rere la fallida invasió a la badia de Cochinos, els EUA van trencar relacions amb Cuba. 1961 va veure la mort, entre tantíssimes altres, del psicòleg Carl G. Jung i dels escriptors nord-americans Dashiell Hammett i Ernest Hemingway, aquest per suïcidi. A casa nostra va ser l’any de la mort de Josep Maria de Sagarra; Carles Riba havia mort dos anys abans. Els principis de la dècada van veure l’esclat de la música pop del que deu haver estat el conjunt més mundialment famós de la història, els Beatles. El món havia entrat en allò que Marshall McLuhan va batejar amb l’oxímoron "global village", el "poblet mundial" que els mitjans de comunicació feien possible; el primer llibre de McLuhan, The Mechanical Bride: Folklore of Industrial Man, és precisament de 1961.

»Podria ser simptomàtic, i és certament simbòlic, el traspàs dels nostres grans escriptors. En teatre, Sagarra representa una manera de fer que ha desaparegut dels escenaris. [...] Per la seva part, la desaparició de Riba comportava fins a cert punt la desaparició de mestratge. L’honorífic "mestre", que s’aplicava a figures com Pompeu Fabra, quedava encara per a Josep Carner, però perdia viabilitat. L’optimisme de la unitat cultural implícita en el títol havia estat esberlat per la guerra i per l’exili i la nostra cultura era ara un animal que es llepava les ferides. Les coses, innegablement, havien canviat.»