1. Què et porta a interessar-te per les cultures mesopotàmiques?
Jo vaig estudiar Humanitats (avui en dia un grau, aleshores una llicenciatura) a la Universitat Autònoma de Barcelona i, un bon dia, vaig ensopegar, literalment, amb un cartell que anunciava un curs d’escriptura cuneïforme, l’escriptura que fan servir les cultures mesopotàmiques. El curs l’organitzava la Societat Catalana d’Amics del Pròxim Orient Antic (Eridu), i l’impartia el professor Joaquín Sanmartín. L’Eridu, que es va fundar el 1998, va funcionar durant uns quants anys donant a conèixer l’antiga Mesopotàmia a Barcelona; van fer una feina molt necessària i que penso que encara ara dona fruits. Molta gent que va passar per allà, jo mateixa sense anar més lluny, va quedar enlluernada per Mesopotàmia i per aquelles tauletes de fang! Una part de la responsabilitat va ser del professor Sanmartín, un orador excel·lent i tan convincent en les seves sessions que en aquell moment vaig decidir que encaminaria els estudis de doctorat en aquesta direcció. Fruit d’aquella etapa, també cal esmentar el professor Jordi Vidal, un dels fundadors d’Eridu, que actualment fa una gran feina a la Universitat Autònoma de Barcelona.

2. L’herència judeocristiana i grecollatina invisibilitza el llegat mesopotàmic?
Jo diria que no són aquestes herències les que invisibilitzen el llegat mesopotàmic, sinó que més aviat són les nostres tradicions acadèmiques, més avesades a estudiar-lo, que no l’han visibilitzat com caldria. No crec que es pugui dir que hi ha una intencionalitat en deixar Mesopotàmia fora del relat, però sí una manca de tradició acadèmica en el cas del nostre país, fet que condiciona moltíssim.

Igualment és cert que els llibres d’història antiga, les panoràmiques generals sobre qualsevol tema —sobre dret, economia o treball, per exemple— solen començar a Grècia, i Mesopotàmia és la gran absent. En canvi, Mesopotàmia té fonts riquíssimes i abundants, sobretot escrites, que cal donar a conèixer, en primer lloc, entre les persones que es dediquen a la recerca d’aquestes herències culturals. El diàleg entre les diferents branques dels estudis de l’Antiguitat és una necessitat, ens cal parlar més entre nosaltres, conèixer la recerca que fa cadascú en el seu àmbit per així poder-la comunicar també millor al públic general.

3. La discriminació per raó de gènere ve de lluny. Ens pots explicar com es genera la desigualtat en aquestes societats primigènies?
D’entrada cal recordar que, quan parlem de Mesopotàmia, fem referència a 3.000 anys d’història. Per tant, qualsevol generalització serà per força molt parcial i necessitarà matisos. En l’Antiguitat, com avui en dia, les societats eren complexes i canviants: no ens hem d’imaginar una sola realitat fixada monolítica que persisteix durant segles. Per tant, les desigualtats es generaven de maneres diferents en contextos i moments també diferents.

Hi ha, però, alguns elements que sí que podem identificar transversalment i algunes reflexions que podem fer generalitzant. En primer lloc s’ha de dir que les desigualtats per raó de gènere mai no són només per aquest motiu, sinó que sempre cal tenir en compte factors com l’edat o l’estatus social. Per entendre’ns, no podem parlar de discriminació de gènere en els mateixos termes en el cas d’una dona de les elits que tenia terres i poder o en el cas d’una dona treballadora que cobrava, segons indiquen alguns textos, la meitat del que percebia un home treballador de la mateixa categoria laboral. En segon lloc, s’observa que el valor que es donava a homes i a dones (aquí sí que posem el gènere en un lloc central) era diferent en certs contextos. Així, doncs, quan diem que les dones també tenien capacitat jurídica o que també treballaven d’escribes, solem obviar que les proporcions d’homes i dones en aquests casos eren molt diferents: sempre hi havia una minoria de dones i una àmplia majoria d’homes. Aquest és un clar exemple de desigualtat de resultats que té l’origen en la desigualtat d’oportunitats.

4. Els estudis de gènere han canviat la perspectiva historiogràfica de la recerca històrica i la seva divulgació. Com apliqueu aquesta metodologia a l’assiriologia?
Els estudis de gènere són molt variats i plurals, de manera que es poden aplicar de moltes maneres, en funció de la perspectiva que triem. També dependrà de si treballem amb imatges, arqueologia o fonts escrites: cada tipus de font té les seves característiques i, a més, s’estudia en el si de disciplines que tenen diferents tradicions acadèmiques. De manera que podem trobar estudis de gènere que s’alineen tant amb el feminisme de la diferència com amb les teories queer i els postfeminismes (que ens dirien, per exemple, que el sexe i el gènere són construïts, i que fins i tot posarien en dubte els sistemes binaris home/dona), les epistemologies feministes que alerten sobre el biaix que sovint, en recerca, privilegia certs punts de vista que són discriminatoris per a les dones. Com es pot veure, aplicar cadascuna d’aquestes perspectives suposa punts de partida radicalment diferents i, doncs, resultats també radicalment diferents. De visibilitzar les dones a posar en dubte que es pugui parlar de «dones» en l’Antiguitat com un grup monolític... més diferent, impossible!

Malgrat aquesta diversitat, el que sí que tenen en comú les diverses tendències dels estudis de gènere és que promouen perspectives crítiques. Posen en qüestió els estudis previs per tal d’evidenciar els biaixos que, com apuntava, acaben legitimant desigualtats per raó de gènere o orientació sexual. Els estudis de gènere es pregunten per què es trien uns temes de recerca i no uns altres, quines són les idees preconcebudes que tenim del que fan homes i dones, quin punt de vista es privilegia, si les dones són prou visibles o no, etc. Per tant, a diferència del que de vegades se sol pensar, els estudis de gènere no tanquen el focus: l’obren, i molt.

5. L’estudi de les civilitzacions de l’Orient Pròxim té una llarga tradició en les universitats anglosaxones i europees. En aquest sentit, l’IPOA és un referent al nostre país. Creus que estem a l’altura de les millors universitats?
A Europa hi ha escoles amb una llarga trajectòria —com l’alemanya— o de recorreguts més recents —com la italiana— que, gràcies a campanyes arqueològiques que els han donat molta volada —per exemple, Babilònia en el primer cas o Ebla en el segon—, han tingut l’oportunitat d’establir una tradició en els estudis sobre el Pròxim Orient Antic. En el nostre cas no ha estat ben bé així: aquests estudis sempre han tingut certes dificultats per aconseguir un espai a la universitat.

Malgrat aquestes dificultats, l’IPOA és sens dubte un referent al país i té un molt bon nivell. Gràcies a l’aposta del professor Gregorio del Olmo per crear un centre d’aquestes característiques ja als anys vuitanta del segle XX tenim una de les millors biblioteques de la península Ibèrica especialitzades en el Pròxim Orient Antic, una revista especialitzada de prestigi internacional, Aula Orientalis, i també una escola, en el sentit més clàssic de la paraula, on es formen les persones que volen aprendre l’escriptura cuneïforme i llengües com el sumeri o l’accadi a casa nostra. Sense la seva iniciativa, els professors Lluís Feliu i Adelina Millet no hi estarien treballant ara mateix i no haurien traduït al català el Poema de Gilgamesh, per posar un exemple d’una fita assolida molt significativa. Aquest llegat, avui en dia sota la direcció del professor Ignasi Xavier Adiego, és un bé que cal preservar i que de ben segur donarà moltes alegries a les generacions futures.