«En efecte, si hem de suposar que un vessant és “seriós i tràgic” per contrast amb un altre de categoria menor —com ara el còmic— i amb el qual, en el cas del director nord-americà, tothom l’identifica, qui pot garantir-nos que aquest adjectiu atribuït ara a la mateixa persona no és sospitós i potser desproporcionat? La possibilitat del dubte hi és i, per descomptat, mai no qüestionaria el dret inalienable dels lectors a la crítica, però, a banda del suport que significarà el cos central d’aquesta anàlisi, a fi d’esvair-lo, goso apel·lar de moment al consens majoritari dels crítics i respecte de qualsevol dels dos vessants esmentats.

»Fora impossible negar, per exemple, la rellevància d’Allen en l’escena cinematogràfica occidental. El seu impressionant currículum, que ningú no qüestiona, el fa mereixedor d’ocupar un lloc destacat entre els grans de la comèdia cinematogràfica, i no són pocs els qui fins i tot el consideren el rei indiscutible del gènere. L’elevat nombre de guions i l’enginy que palesen; l’èxit aclaparador de tants i tants títols, així com la condescendència d’alguns crítics a l’hora d’emetre un judici global, puix que, essent tants els films, és impossible reeixir-hi sempre, li atorguen un estatus privilegiat difícilment igualable. Això no obstant, no tot ha estat comèdia en la seva llarga, regular i indefallent trajectòria com a guionista i director, una trajectòria que, com podem constatar any rere any, continua sense donar senyals d’arribar a la fi, llevat, és clar, que algun dia la imposi una de les moltes contingències inherents a la vida humana. Comèdies a banda, doncs, Allen ha sorprès periòdicament el seu públic amb un seguit de pel·lícules no pas fàcils de catalogar i que, en nom d’una simplificació potser excessiva, han rebut el qualificatiu de “serioses” (serious films), amb la intenció evident de diferenciar-les de les que sembla haver concebut com a mitjans idonis tant “per riure ell mateix” com “per fer-nos riure a tots” en el si d’un món massa sovint conflictiu i fins i tot tràgic.

»Naturalment, la rellevància d’Allen es mesura també pel volum de tota mena de bibliografia —latissimo sensu, per tant— que el conjunt de la seva obra ha generat i, pel que fa als serious films que acabem d’esmentar, en un grau no menor. La seva relació especial i complexa amb la religió jueva en la qual fou educat; l’ampli i també complex ventall de crítiques adreçades a les religions en general, i en especial als opressius corpus de creences, ritus i normes; la petja multiforme de l’Holocaust en els seus guions; la seva progressiva i conscienciosa immersió en la filosofia i la ciència; la defensa de la llibertat humana contra ideologies de signe diferent, però causants d’un vessament de sang equiparable; el tractament particular, personalíssim, de la psicologia humana, sense obviar-ne a voltes els racons més amagats; el seu tarannà tants cops qualificat de pessimista, existencialista o àdhuc nihilista, l’han convertit, també a ell i més que justificadament, en un objecte “seriós” d’estudi i d’anàlisi.

»Per la meva part, en aquesta introducció […] voldria presentar un recull de sentències, reflexions o diàlegs pertanyents a alguns d’aquests films seriosos —llevat d’un passatge extret de L’última nit de Borís Gruixenko—, i voldria fer-ho de la manera més neutra possible, és a dir, sense relacionar-los amb la trama concreta de les pel·lícules —només en donaré el títol— i sense fer referència tampoc als personatges en boca dels quals els sentim. Obeeixen, simplement, a la voluntat de facilitar un accés directe i no mediatitzat —o només mediatitzat pel fet mateix de ser una selecció personal— al que seria el nucli de pensaments, neguits i obsessions del director nord-americà. Heus-la aquí:

»“Semblava que cada cop em venien al cap més pensaments sobre la mort… una inquietud per la meva pròpia mortalitat… una sensació de futilitat respecte de la meva obra… què és el que m’esforço a crear?... Amb quina finalitat, amb quin propòsit, amb quin objectiu?... Realment m’importa que es llegeixin un grapat de poemes meus quan hagi mort? He de creure que això representa algun tipus de compensació? Abans em pensava que sí, però ara, per alguna raó, sembla que no puc copsar el significat real del fet de morir. És aterridor. El seu caràcter íntim em fa sentir incòmoda” (Interiors).

»“La vida és curta. Aquest és el descobriment alliçonador que vaig fer quan la meva mare es va suïcidar. Curta i mancada de sentit, excepte allò que pots tocar i que et pot tocar. | Tenies raó quan deies que la vida és curta i mancada de sentit, però, si alguna cosa sé, és que no hem vingut a aquest món per deixar-nos arrossegar constantment. | No en tinc una explicació satisfactòria. Ja ho saps, les coses passen. La vida és un garbuix. | Bec perquè la vida passa tan de pressa. D’una manera tan impredictible. S’acaba tan aviat i, en darrera instància, què és? Txékhov deia que una bombolla de sabó” (Melinda i Melinda).

»“És veritat que vas treballar en la bomba atòmica?... | De cap manera… | En quina branca de la física et mous? | En una cosa molt més terrorífica que la voladura del planeta… | Hi ha alguna cosa més terrorífica que la destrucció del món? | Sí, saber que tant se val que es destrueixi o no, que tot és fortuït, sorgint del no-res i sense cap propòsit, i que a la fi desapareixerà per sempre. No estic parlant del món. Estic parlant de l’univers. Tot l’espai, tot el temps és una mera convulsió temporal. I em paguen per demostrar-ho. | Quan mires el cel en una nit clara com aquesta i veus tots aquells milions d’estrelles, estàs tan segur que res no importa? | Crec, com tu, que és bonic i vagament evocador d’alguna veritat pregona que sempre se’ns escapa, però, aleshores, s’imposa la meva visió professional, menys idealista i més penetrant, i entenc el món com el que realment és: atzar, moralment neutre i violent més enllà del que és imaginable” (Setembre).

»“Què passa quan morim? Hi ha infern? Hi ha Déu? Tornem a viure? Bé, deixi’m fer-li només una pregunta: hi ha noies?... | Sí, però, si Déu va crear la natura, ha de ser bella, fins i tot si de moment no veiem clar quin és el seu pla. | I si no hi ha Déu, Sònia? | Fas broma, Borís Dimítrovitx? | I si només som una colla de gent absurda que va pel món sense solta ni volta? | Però, si no hi ha Déu, aleshores la vida no té sentit. Per què hauríem de continuar vivint? Per què no hauríem de suïcidar- nos?... | Diguem que no hi ha cap Déu, i que tots els homes són lliures de fer allò que volen… què t’impedeix aleshores matar algú? | L’assassinat és immoral. | La moralitat és subjectiva. | Sí, però la subjectivitat és objectiva… | Borís, hem de creure en Déu. | Tant de bo pogués veure un miracle, només un” (L’última nit de Borís Gruixenko).

»Ara sí; ara els dubtes s’haurien d’haver esvaït davant la seriositat evident d’aquests temes: el “sentit” o la “manca de sentit” de la vida que fins i tot confirmen il·lustres pensadors, filòsofs, mestres espirituals o textos sagrats; la futilitat de les creacions i dels esforços humans; la vàlua real de l’“ara i aquí”, de tot allò que es pot tocar per sobre de qualsevol ideal metafísic; la naturalesa impredictible del curs existencial d’una vida humana; la vida mateixa entesa com a embolic impossible de desfer; la justificació de la violència exercida contra éssers humans “concrets” en nom d’objectius pretesament dignes que els converteixen en meres “abstraccions”; la vida percebuda com a pur atzar; l’univers entès com a convulsió temporal i indiferent a tota moral, com a organisme viu en permanent eclosió violenta, extrema i total; la presència indefugible de la mort i els dubtes sobre una altra vida; l’escepticisme respecte d’un infern i d’un càstig diví; Déu mateix com a gran i eterna incògnita; la por que la manca d’un déu llevi el sentit a la vida; l’existència de Déu com a garantia de la moral i, si en veritat hi ha un déu, la perplexitat humana davant el fet que alguns assassins no percebin la immoralitat dels seus crims; la vida entesa com un autoengany per poder sobreviure; en suma, ¿podria ser que fóssim tan sols una colla de gent absurda que no sap d’on ve, cap on va, ni què fa?»