«De fet, tant Serrat com Llach van formar-se professionalment als Setze Jutges, un grup de cantants que seguien molt més el model dels cantautors francesos que no pas el dels anglosaxons. El grup va ser creat el 1961 per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs com a plataforma reivindicativa de la llengua i la cultura catalanes en plena dictadura, i estava vinculat al fenomen, més ampli, de l’anomenada Nova Cançó. Serrat es va incorporar al col·lectiu dels Setze Jutges l’any 1965 després d’acceptar una proposta de Miquel Porter, que havia estat un dels molts que havien quedat encisats en escoltar-lo quan Salvador Escamilla el va convidar a cantar en el programa radiofònic Radioscope. Llach va trigar més a incorporar-s’hi. Ho va fer l’any 1967, i la seva incorporació ja va ser l’última. Així, Serrat va ser el Jutge número 13, i Llach, el 16. Des de bon començament es va destacar l’esperit d’equip i de col·laboració que existia dins dels Setze Jutges, però a partir de 1967 les coses no van funcionar tan bé i l’any 1969 el grup es va dissoldre.

»Però és important recordar que, dins de la Nova Cançó, també hi havia vida fora dels Setzes Jutges i a banda de Raimon, que va ser sens dubte la primera gran figura de tot aquell fenomen musical. L’anomenat Grup de Folk, per exemple, va néixer l’any 1967 com a clara alternativa crítica als Jutges, i s’hi trobaven cantautors com Pau Riba i Jaume Sisa. El nom mateix del grup ja indicava una clara diferència respecte als Jutges: en comptes de prendre com a model la cançó francesa d’un Georges Brassens o d’un Jacques Brel o d’un Guy Béart o d’un Léo Ferré, aquests altres cantautors se sentien més propers al folk anglosaxó, i s’inspiraven en la música de Bob Dylan, Pete Seeger o Joan Baez, considerats aleshores als Estats Units els principals portaveus de la joventut desencantada. Per als membres del Grup de Folk, els Jutges cultivaven una cançó petitburgesa i excessivament vinculada a la modalitat de la protesta o el contingut social, mentre que ells preferien una música més beat, més propera al rock, més trencadora, més contracultural. Tot i que la línia de separació no podia quedar en aquest sentit gaire clara perquè no podem oblidar que Bob Dylan va compondre cançons de forta càrrega política, algunes de les quals —com ara “With God on Our Side”, “Only a Pawn in Their Game”, “A Hard Rain’s Gonna Fall” o “Blowin’ in the Wind”— han estat considerades precisament les millors peces del cànon de la cançó protesta.

»Sigui com sigui, sembla bastant clar que la Nova Cançó es va manifestar de diferents maneres, però sempre amb una deliberada connexió amb la poesia, ja fos via el model francès, l’anglosaxó o, en alguns casos, l’italià. Seguint qualsevol d’aquests camins es podia aconseguir que les lletres de les cançons tinguessin cert valor poètic, però la trajectòria personal de Bob Dylan, i el reconeixement com a gran poeta que aquest cantautor ha obtingut a escala mundial (amb el Nobel de Literatura com a culminació), fa que l’expressió “efecte Dylan” quedi legitimada com a fórmula ideal per plantejar l’autèntica relació que la cançó d’autor manté amb la poesia. D’això parla aquest llibre. No de Bob Dylan. I potser tampoc de Serrat i de Llach. La tria d’aquests cantautors té a veure sobretot amb el tòpic que els enfronta i veu en ells divergències i més divergències. En aquest context, poder demostrar que l’efecte Dylan fa que les lleis de la física s’imposin, i que, per tant, els pols oposats s’atreguin, era molt temptador. “Jo soc més de Llach” o “jo soc més de Serrat” són frases que deixen de tenir sentit quan les cançons d’aquests cantautors es valoren des de l’efecte Dylan.

»D’altra banda, l’exercici d’intentar explicitar el diàleg que les lletres de Serrat i de Llach mantenen amb la tradició poètica permet que aflori la lògica de funcionament de la poesia lírica i que aquesta lògica pugui ser comparada amb la del gènere de la cançó. Només així es pot arribar a copsar l’autèntica magnitud de l’efecte Dylan. Compondre cançons sota la influència d’aquest efecte potser sigui una garantia de seducció, però la pregunta és si n’hi ha prou amb això per guanyar-se el títol de poeta. Les cançons de Llach i de Serrat ofereixen una resposta. La resposta.»