Diego Sola és professor i investigador postdoctoral de l’Àrea d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona, i el seu àmbit d’estudi és el paper dels religiosos ibèrics a la Xina com a creadors i intermediaris culturals durant l’època moderna. En aquesta entrevista ens dona les claus per apropar-nos al protagonista del seu llibre, el prelat Juan González de Mendoza.
Per quin motiu has encaminat la teva recerca vers el món oriental i la Xina?
Quan vaig començar el doctorat, el meu director, el Dr. Joan-Lluís Palos, em va fer conèixer l’obra de Juan González de Mendoza sobre la Xina. D’aleshores ençà vaig emprendre la descoberta de la civilització xinesa a través dels ulls d’uns autors que, com el mateix Mendoza, van fer grans esforços per explicar al món europeu de fa més de quatre-cents anys com era la Xina. És un moment de contacte que m’ha fascinat i atrapat, ja que, a través de les avinences i les desavinences d’un temps en què les comunicacions no eren precisament fàcils, xinesos i europeus hem après els uns dels altres.
El cronista de China és dels pocs casos en què una tesi doctoral acaba convertint-se en llibre. Ens podries explicar quin ha estat el procés per fer, a partir d’una recerca històrica, una obra de divulgació?
Perquè una tesi esdevingui un llibre cal un inevitable procés de reescriptura que no sempre és fàcil. Una tesi exigeix un plantejament i una estructura que no són traslladables a un llibre, que el que pretén és explicar, donar a conèixer i ajudar a comprendre. Així, quan vaig escriure el meu treball de doctorat vaig pensar en una estructura prou homologable al que després ha estat El cronista de China. No podia perdre el rigor acadèmic propi d’una tesi doctoral i, alhora, havia de tenir un plantejament atractiu per a un públic no expert en l’àmbit de la recerca però interessat en aquest tema. És per això que ha calgut reescriure’l amb un estil més narratiu, construir un relat on abocar personatges, escenaris i resultats de la recerca.
El llibre explora la biografia de González de Mendoza i estudia la influència que va tenir en escriptors espanyols i europeus. Vist així, podem pensar que és una obra adreçada a un públic especialitzat. Et sembla que pot interessar a un públic general?
Aquest «cronista de la Xina», com González de Mendoza es considerava a si mateix, va exercir una gran influència en la intel·lectualitat del Renaixement tardà, i alhora era llegit per un públic no expert ni erudit que tenia una gran curiositat per saber com era aquell gran imperi. La Xina estava de moda —com diríem avui—, i d’aquí prové l’èxit de la Historia del Gran Reino. De la mateixa manera, actualment hi ha molt d’interès en la Xina, i crec que si el llibre aporta quelcom al públic general és perquè ens explica d’on ens ve aquesta fascinació pel gegant asiàtic i de quina manera els europeus ens hi vam començar a apropar, amb quines estratègies i, sovint, amb quins fracassos.
La recerca que has realitzat és exhaustiva, es nota que hi has treballat a fons i durant anys. Fins a quin punt et sents identificat amb González Mendoza, el personatge que has estudiat?
Si en alguna cosa em puc identificar amb González de Mendoza és en la seva curiositat i l’avidesa de notícies. Era un home molt inquiet i expeditiu, que entenia que l’ofici d’historiador requeria no deixar de cercar mai, no donar res per sabut, i fer el possible per satisfer aquesta curiositat i respondre a les preguntes que es formulava, com va fer amb la Xina... sense haver-hi estat mai, que encara és més complicat!
Fins ara havies publicat una gran quantitat d’articles com a investigador, i ara publiques el teu primer llibre. Quins han estat els al·licients d’aquest canvi de format?
Per als que treballem temes humanístics, el llibre encara és el format indispensable per explicar sense traves —pel que fa a l’extensió o el plantejament expositiu— una història, un pensament, una visió aprofundida. L’anàlisi i la reflexió requereixen, a part de temps, espai. És cert que el sistema de recerca actual aposta per una avaluació de la producció científica molt concreta, i que els articles fan possible un diàleg més àgil entre la teva investigació i el treball dels altres, però tenen mancances importants que, en gran mesura, continua cobrint el llibre, el qual et permet concebre la recerca com una contribució al món acadèmic i alhora al conjunt de la societat.
Com a autor, quins temes et criden l’atenció últimament? Tens nous projectes al cap?
L’estudi dels religiosos ibèrics a la Xina m’ha portat a interessar-me pel treball etnogràfic que aquestes persones feien en arribar a l’Extrem Orient: descrivien el Celeste Imperi i els seus habitants, els costums, les pràctiques religioses... Això fa que em pregunti com funcionaven les xarxes d’informació missioneres que hi havia entre Àsia i Europa, un autèntic servei d’intel·ligència dels segles XVI i XVII! No en va alguns xinesos pensaven que els frares eren espies. Així, espero dedicar el futur immediat a un volum sobre epistolaris de les missions que reculli les cartes i les experiències viscudes pels missioners que la Monarquia hispànica enviava a la Xina. I sense abandonar González de Mendoza, espero publicar una edició crítica de la Historia del Gran Reino.