«A Madrid, aquest gir ja s’havia produït abans, si més no en certs reductes estratègics, ja que la seva Facultat d’Econòmiques ja va donar la primera fornada de llicenciats cap al 1949 (a Barcelona, el 1959), i tot seguit ja van poder disposar de cossos selectes, especialment el de tècnics comercials, bastant prestigiats tenint en compte la dificultat de l’oposició per entrar a formar-ne part, amb un èmfasi especial també pel que fa als idiomes. Hi havia els Varela, Manolo i Fèlix, figures clau en el Pla d’Estabilització del 1959, el català Boixareu, el mateix Ángel Rojo, el complet Luis Martí, i tants altres que coincidien i es diferenciaven de la ideologia economicosocial imperant en el fet que coneixien bé les virtuts de l’economia de mercat, inclús dels seus límits, i en tot cas eren coneixedors de les orientacions ja predominants en les economies europees. Em sembla que queda clar que a Catalunya tan sols ens vàrem poder anar despertant tècnicament en aquest sentit a partir del període 1959-1961.

»I això, no ens estranyarà, succeí sobre bases privades però ben útils, ja que una gran part de les empreses catalanes, per exemple industrials, estaven, lògicament, inertes i instal·lades en un ambient d’economia autàrquica: sublimació del proteccionisme, reserva del mercat interior i amb molt poca esma d’exportar, control directe de preus i salaris i a la vegada amb constants inflacions reals de més de dos dígits!, distribució estatal d’importacions de matèries primeres i equips productius, gran corrupció sistemàtica que tan sols tenia com a tret segur l’afavoriment dels influents i partícips del Règim, i, per acabar-ho d’arreglar, sotmeses a severes restriccions elèctriques.

»Cal dir, però, que tot aquest panorama fou ben compatible amb l’assoliment de beneficis alts, per exemple, en el tèxtil, en les empreses agroalimentàries, amb els pagesos inclosos, o en la indústria metal·lúrgica, per part dels afavorits pels permisos de subministrament i de noves instal·lacions, que van ser anomenats “nous rics” però que podien ser prou antics. Se sabia del cert que en factories tèxtils gaudidores de permís d’aprovisionament, per exemple, de cotó, sense necessitat de cap transformació industrial es podia assolir un guany de fins al 300% entre el preu oficial del cupo —així era com s’anomenava— i el de mercat efectiu.

»Bé, no voldria cansar més amb la descripció d’aquell panorama tan irracional de la política econòmica franquista (si no sabien què fer de l’economia espanyola, per què es van aixecar?), amb resultats tan minsos que la renda per habitant del 1933 no es va recuperar fins al 1952, tretze anys després del final de la Guerra Civil. El salari real industrial del 1933 no es recuperaria fins al 1956!, dins d’un panorama misèrrim de les classes populars. Simplement, venjança? El subministrament d’aliments es va fer via una cartilla de racionament pobra, sempre insegura i generadora d’un gran mercat negre que abastava, segons estimacions fiables, fins a una meitat del total i al qual tan sols podien accedir estrats socials situats entre la classe mitjana alta i els rics!

»Em facilita ser sintètic la referència —i perdoneu— al meu llibret de divulgació ¿Qué fue la economía franquista? (Rosa del Viento, 1977, Barcelona) i, sobretot, l’estudi de recerca tot dirigint un equip a Econòmiques de la UAB (J. Clavera, J. M. Esteban Marquillas, A. Montserrat, M. A. Monés) publicat a Cuadernos para el diálogo, Capitalismo español: de la autarquía a la estabilización, 1939-1959 (Ed. Madrid, 1973, amb reedició l’any 1976). N’estic segur, i satisfet, que la nostra crítica a la política econòmica franquista de 1939-1958 va ser total i frontal, sense deixar-nos les tòpiques coartades defensives dels resultats tan dolents de la pertinaz sequía, les gelades o el bloqueo internacional, aquest últim corresponent a la seva indiscutible característica de règim polític feixista dictatorial, vist des de tot Europa com a únic representant viu dels marcs polítics institucionals dels homogenis ja vençuts i caiguts a tot el territori europeu (i a part de l’estranger). El Règim també emprava el refugi de les destruccions “roges”: el mateix alcalde Marcet de Sabadell esclaria, en el seu llibre Mi ciudad y yo (1965), que els fabricants del Vallès van trobar les seves factories prou bé en recuperar-les; i és que en la retirada del bàndol republicà poc les destruïen —i sí els ponts—, per la senzilla raó que comptaven tornar aviat!

»Si em pregunteu com és que aquest llibre es va poder publicar ja l’any 1973, quan dictadura i censura eren encara prou vives, contestaré, tot compartint la vostra sorpresa, que el paraigua va ser l’editorial Cuadernos para el Diálogo, amb el suport sociopolític de l’exministre d’ensenyament de Franco J. M. Ruiz Jiménez, d’orientació democratacristiana, i la decidida gestió del seu director Pedro Altares, que des de l’inici de l’oferta del text el va considerar d’alt interès públic.

»El professor Joan Sardà Dexeus, de qui suposo que no cal especificar la gran vàlua, va acceptar fer-ne un pròleg. No un pròleg qualsevol, per complir, sinó deu denses pàgines en què no esquivà comprometre’s i optà obertament per la crítica total de la política econòmica franquista, que tant de temps s’havia hagut de “guardar” a causa dels seus càrrecs, especialment el de director del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya (1955-1965). Però amb aquest esbravament i tot, Sardà, amb mesura i rigor, deixa a part els immediats anys postbèl·lics (1939-1945), per als quals accepta que, després del gran disbarat de la guerra, l’emergència i la Guerra Mundial, amb la condemna aliada del joc polític d’Espanya, podien obligar a una orientació econòmica interventora, autàrquica. Fins i tot saluda positivament l’acció del ministre de finances Larraz en política monetària, amb un cert control difícil de la inflació. Però a partir del 1946 i 1947, amb un nou escenari internacional i amb el fracàs durant set anys del model econòmic del règim imperant, ja s’hauria hagut d’anar flexionant cap a altres sistemes de política econòmica, per exemple, el d’Itàlia, el de França o el de la mateixa Alemanya, països en plena expansió i pròxims a recuperar els nivells de renda/producte per habitant d’abans de la tremenda Segona Guerra Mundial.

»Però deixem parlar el mestre Sardà, que en les pàgines d’aquest pròleg s’esbrava del tot, posant de relleu clarament la seva ideologia politicoeconòmica i, és clar, social, quan es refereix als anys 1946-1950 i també, en termes de balanç, des del 1939:

»“[...] se observa en este período que las dificultades y estancamiento económico del país continúan en forma semejante al período anterior: el paro, el subconsumo, la baja productividad industrial y agraria siguen igual; no así el índice de precios y el de coste de la vida (real), que empiezan a experimentar una tendencia al alza muy marcada. Es un período más difícil aún, si cabe, que el anterior para las clases obreras y populares españolas (op. cit., p. 9).”

»I és que se segueix totalment el patró de política econòmica d’autarquia i intervenció estatal total i detallada sobre l’economia. El professor Sardà afegeix: “Las ideologías del fascismo y del nacionalsocialismo siguen siendo fuertes en España a pesar de la derrota que han sufrido estas fuerzas en la contienda bélica mundial” (íd.). I resumeix, lapidàriament: “es una economía en la que no hay consumo ni tampoco producción (!). Es un cuadro de estancamiento económico” (íd.). I no es deixa el que prou economistes “neutres”, científics nets, és a dir, ideòlegs socialment conservadors, com s’acostuma a voler dir, no tindrien en compte: “[…] las reivindicaciones salariales no hallan ningún cauce, ya que la desorganización y persecución de los elementos obreristas es total” (íd.). Arran de tota aquesta valoració opina, amb fonaments, que en aquells anys ja era més possible i positiu que la política econòmica franquista flexionés cap a un altre model internacional més racional (dins la morfologia de capitalisme), sempre, és clar, que “es penedís dels seus pecats i de les excentricitats vicioses anteriors”, cosa que, malgrat la seva alta comunió amb el nacionalcatolicisme, no va fer.

»Tan sols faré un afegitó per part meva: el més rellevant és que el fracàs també va abastar l’agricultura (ben bé el 55% de la població activa espanyola cap al 1949), que no va disposar ni de prou adobs, ni d’energia o petroli ni, com en el cas de la indústria, de la possibilitat de renovar els seus equipaments a través d’importacions. I, de fet, la producció agrària no va recuperar les produccions del temps de la tan blasmada República (collites mitjanes 1931-1933) fins al 1960-1961, al cap de trenta anys, doncs, i al cap de vint-i-dos de “la victòria”. D’aquí provenen la fam general i el número de la Perón enviant sobrants de les seves collites de blat en honor de la germanor ideològica Perón-Mussolini-Franco. I és que Perón, impressionat com a assistent a la marxa a Roma, va treure d’allà tot el seu pobre catecisme social, és a dir, que el corporativisme i el fuero del Trabajo que Franco va deixar fer als falangistes el van plagiar quasi del tot de la carta del lavoro italiana!, com demostràrem en la recerca publicada esmentada més amunt. Precisament durant el curs d’aquesta recerca un dels col·laboradors més eficaç i que més hi va aportar, J. M. Esteban Marquillas, va trobar l’etiqueta perfecta, al meu entendre, per caracteritzar l’economia franquista, la pobra idea sobre economia que guiava Franco: “economia d’intendència”, és a dir, la de considerar tota la societat com una immensa caserna on la tropa tenia una ració diària o setmanal d’aliments (la cartilla —nomenclatura militar, per cert— de racionament), situació que es va perllongar fins al 1952, i on el comandament tingués bones oportunitats per fer l’estraperlo. Per cert, que a la Comisaría de Abastos y Abastecimientos van situar predominantment quadres falangistes als quals, d’alguna manera, oferien bones oportunitats de corrupció, suposo que perquè no emprenyessin més amb allò de la revolución pendiente o amb el seu delit de nacionalitzar la banca. Però que no sabien encara qui els havia donat suport i fins i tot finançat per guanyar la guerra? El més essencial és que, dins d’aquest estil tan arrelat de portar l’economia, els economistes no hi tenien pràcticament res a oferir, ja que “la cúpula” no tenia cap formació en economia pública. D. Carceller, el primer ministre d’Indústria ja el 1941, anava a la seva; Alarcón, de mena buròcrata, o Girón de Velasco, simplement falangista; els enginyers de l’INI, orfes de tot càlcul de costos i de cost d’oportunitat, ja que els dèficits de les seves empreses els cobria directament el tresor públic amb dèficits o indirectament amb emissions de deute, obligatòriament subscrites pel sistema financer (per exemple, les caixes catalanes amb gran intensitat), amb militars als seus consells d’administració i ben addictes, per ofici, a l’economia de caserna esmentada.»