L’assentament de Sant Jaume (Alcanar, Montsià) és un nucli fortificat situat a les Terres del Sénia (a cavall de Catalunya i el País Valencià), al cim d’un turó de 224 m que forma part dels contraforts meridionals de la serra de Montsià. De dimensions reduïdes (700 m2 aproximadament) i planta pseudocircular, presenta un excel·lent estat de conservació, perfectament constatable amb l’alçada dels murs, de gairabé 2 m de mitjana. La fortalesa va ser ocupada durant un període únic i breu corresponent als darrers decennis del segle VII i els primers del segle VI ane, en el marc temporal i cultural de la primera edat del ferro. Es va abandonar com a conseqüència d’un incendi que també van patir altres assentaments pròxims, com la Moleta del Remei (Alcanar), la Ferradura (Ulldecona) i la Cogula (Ulldecona). Aquest i altres factors (la no reocupació del lloc, una arquitectura fonamentada en l’ús de la pedra o el fet que el terreny no s’hagi vist mai afectat per treballs agrícoles ni per l’acció d’espoliadors) n’han preservat les restes, de manera que avui disposem d’un jaciment molt ben conservat pel que fa a les estructures i amb un registre arqueològic de gran qualitat.
La monografia comença amb un estudi de Francisco Gracia Alonso sobre l’impacte del comerç fenici en el nord-est peninsular, context en què s’emmarca l’existència de l’assentament de Sant Jaume. A continuació, David Garcia i Rubert descriu el medi físic i l’entorn natural del jaciment, així com la història dels treballs d’excavació i les característiques físiques de l’assentament (descripció estructural, aspectes arquitectònics, sistema defensiu i elements mobles); Marta Mateu completa aquesta part amb una anàlisi detallada dels elements arquitectònics i mobles elaborats amb terra crua, i David Garcia i Rubert amb un estudi de les peces fetes amb ceràmica i metall. Tot seguit, Isabel Moreno Martínez dedica un extens capítol als treballs de conservació i restauració de l’assentament. Per la seva banda, Raquel Piqué, Dani López, Laia Font, Jordi Nadal i Samuel Sardà aporten estudis específics al voltant de l’aprofitament dels recursos forestals realitzats pels habitants del jaciment, la seva agricultura i alimentació, les restes de fauna trobades i les pràctiques associades al banquet. El treball es clou amb una interpretació global i una contextualització històrica a càrrec de David Garcia i Rubert.
La recerca ha posat de manifest que Sant Jaume no era un poblat aïllat, sinó que estava connectat amb la resta de jaciments de la zona. Cadascun d’aquests jaciments tenia una funció específica: mentre que a la Moleta del Remei vivia el gruix de la comunitat, la Cogula i la Ferradura eren punts de vigilància sobre la vall i el de Sant Jaume, la residència del cabdill. Atès que dominava la zona sud de la serra de Montsià i controlava bona part de la desembocadura de l’Ebre i del Sénia, Sant Jaume va tenir un paper clau en les intenses relacions amb els comerciants fenicis i va esdevenir el centre d’un dels primers territoris polítics polinuclears documentats al nord-est peninsular. L’existència d’aquesta entitat política de base polinuclear regida per un sistema de cabdillatge simple representa, per la seva precocitat i excepcionalitat, una novetat important en el marc dels estudis sobre l’evolució de les organitzacions socials i polítiques de les primeres etapes protohistòriques de la península Ibèrica i, molt especialment, de l’àrea del nord-est.
David Garcia i Rubert (Santa Coloma de Gramenet, 1972), arqueòleg, és professor a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Oberta de Catalunya, i membre del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica (GRAP). S’interessa especialment pels sistemes d’organització sociopolítica i econòmica de les comunitats protohistòriques de la península Ibèrica. Ha dirigit excavacions a Sant Jaume, la Ferradura i el Coll del Moro, i és autor d’articles científics publicats en revistes com Quaternary International, Oxford Journal of Archaeology i Journal of Mediterranean Archaeology.
Francisco Gracia Alonso (Barcelona, 1960) és catedràtic de Prehistòria a la Universitat de Barcelona i director del GRAP. Les seves principals línies de recerca són la protohistòria de la península Ibèrica i la historiografia de l’arqueologia. Entre els seus darrers llibres destaquen: Pensar la Universitat. Escrits de Pere Bosch Gimpera (2015), El tesoro del «Vita». La protección y el expolio del patrimonio histórico-arqueológico durante la Guerra Civil (2014, amb Gloria Munilla) i Arqueologia i política. La gestió de Martín Almagro Basch al capdavant del Museu Arqueològic Provincial de Barcelona (1939-1962) (2012), publicats per Edicions de la Universitat de Barcelona, com també Salvem l’art! La protecció del patrimoni cultural català durant la Guerra Civil (2011, amb Gloria Munilla) i La arqueología durante el primer franquismo (1939-1956) (2009).
Isabel Moreno Martínez (Barcelona, 1977) és arqueòloga i conservadora-restauradora, responsable del laboratori de conservació-restauració del Museu d’Arqueologia de Catalunya i membre del GRAP. La seva recerca se centra en la protohistòria del nord-est de la península Ibèrica i en les tècniques de conservació i restauració dels elements arqueològics. Ha dirigit excavacions a Sant Jaume, la Ferradura i la Moleta del Remei, i restauracions a Aldovesta i la Carrova. És autora d’articles científics publicats en revistes com Journal of Mediterranean Archaeology i Rivista di Studi Fenici.