«El mateix títol amb què Ramon va voler que fos coneguda la novel·la, encapçalat pel terme romanç, remet al referent genèric més evident de què disposava a l’hora d’elaborar la seva ficció narrativa, el roman cavalleresc en prosa, que llegien els laics als quals adreçava el llibre —sobretot els cortesans, però no pas en exclusiva—. Uns laics que igualment llegien l’obra dels trobadors, que Llull recrea en diversos llocs del romanç; hi inclou fins i tot, als capítols 76 i 115, un parell de poesies de motlle cortesà, però en les quals s’expressen algunes de les preocupa­cions més característiques del pensament del mallorquí.

»Aquests mateixos lectors, que sovint mostraven unes inquietuds espirituals molt accentuades, s’interessaven per les hagiografies i altres textos pietosos que es troben a la base de nombrosos altres passatges de la novel·la. Les vides i els fets de sant Aleix, de sant Homebò de Cremona, dels sants Francesc i Clara d’Assís o de sant Barlaam són referents que els lectors de Llull reconeixien sense cap mena de dubte darrere de determinades pàgines de l’obra. Al cap i a la fi, el Blaquerna narra la biografia exemplar del seu protagonista, tan o més virtuós que qualsevol dels esmentats, des del seu naixement en una família burgesa benestant fins a la seva digna i contemplativa senectut.

»El romanç està estructurat en cinc llibres, dedicats a cinc estaments diferents, pels quals, llevat del primer, passa Blaquerna al llarg del seu intens i activíssim periple vital. I el que se’ns hi relata és, ni més ni menys, la reforma completa de l’Església i, amb ella, del conjunt de la Cristiandat. I, en el fons, de la humanitat sencera, perquè Blaquerna, convertit en summe pontífex, arriba a establir els fonaments per a la conversió dels infidels. El pas del protagonista per diversos estaments propicia que hi detecti opinions i comportaments erronis, i que hagi d’adoptar mesures destinades a corregir-los. Aquestes mesures —inicialment gràcies a l’exemple de Blaquerna i, més endavant, quan adquireix càrrecs i responsabilitats, per la seva autoritat moral— es difonen i s’implanten arreu amb un èxit indubtable.

»El llibre primer, sobre l’estament matrimonial, és protagonitzat per Evast i Aloma, els pares de l’heroi. Evast decideix casar-se per tal de donar continuïtat a la caritat que sempre ha fet el seu casal i, alhora, evitar que es perdi el seu llinatge. Tria per muller Aloma, una noia de bons costums que accepta plenament el guiatge del marit. Només en divergirà en una ocasió, en la qual, a més, aconseguirà imposar el seu criteri. Quan Evast li proposa abandonar la vida activa i fer vida de penitència per separat, Aloma s’hi nega. No està disposada a allunyar-se del seu marit, de manera que accepta totes les condicions que ell li proposa —pobresa voluntària, continència, etc.—, però no la separació. Davant de la força del vincle matrimonial, i de la resolució de la seva dona, Evast ha de cedir.

»Com es pot veure, els pares de Blaquerna són una parella profundament devota, amb unes inquietuds espirituals i unes actituds que, en molts aspectes, els aproximen als beguins. Aquest col·lectiu, que a l’antiga Corona d’Aragó es va mostrar especialment actiu entre les darreres dècades del segle XIII i les primeres del XIV, estava format per laics de diversos orígens socials, que sovint feien vida en comunitat i duien a terme pràctiques de pietat penitencial, com ara la caritat activa i la fundació d’hospitals per a pobres, i que així mateix feien vot de pobresa. I ho feien sense renunciar a la seva condició de laics, de la mateixa manera que no sembla que Llull abandonés aquest estament, si més no fins al final de la seva vida, moment en què s’ha dit que potser va ingressar a l’orde franciscà.

»Evast i Aloma, decidits a allunyar-se de la vida activa i coneixedors de la capacitat i les virtuts del seu fill, que ja ha arribat a la majoria d’edat, li demanen que es faci càrrec del patrimoni familiar. Així ells podran dedicar-se plenament a la penitència i a la pregària. Però ara és Blaquerna qui s’hi resisteix. Evast i Aloma no comptaven que les intencions del seu fill eren unes altres de ben diferents: el jove Blaquerna s’hi oposa perquè, al seu torn, ha decidit con­sagrar la seva vida a la contemplació. Davant la resolució que mostra, i fracassat l’intent d’Aloma de casar-lo amb la bella i intel·ligent Natana, que no es convertirà en la seva muller, sinó en la seva primera deixebla, als pares no els queda més remei que acceptar la partida del fill.

»Blaquerna, aleshores, abandona la casa pa­terna a la recerca d’un indret apropiat per desenvolupar la vocació eremítica. La seva decisió topa llavors amb la constatació del mal funcionament del món, que l’obliga a qüestionar-se l’opció presa. L’error inicial de Blaquerna és creure en una salvació personal i individual, al marge de la de la resta de la humanitat. I la realitat, tossuda, s’acabarà imposant. D’aquesta manera, als tres llibres centrals de l’obra, el personatge es veu obligat a posposar el seu aïllament davant dels errors que observa al món, que requereixen repetides intervencions seves ben directes i no gens contemplatives.

»Al llibre segon, dedicat als ordes religiosos, el jove aspirant a ermità, alhora que cerca pel bosc un indret adient per instal·lar-se, haurà de convèncer diversos cavallers errants, escuders, donzelles, joglars i fins i tot un emperador, que determinats valors que defensen són erronis, i ho haurà de fer lluitant amb l’única arma de què disposa: la paraula. Altra vegada Llull parteix del referent literari artúric, i altra vegada ho fa modificant-ne radicalment la intencionalitat, atès que els valors cavallerescos són sistemàticament derrotats per la raonada argumentació del jove.

»L’encontre amb Narpan, un penitent amb una idea molt equivocada del que ha de ser la penitència, propicia que Blaquerna es compa­deixi no sols del fals penitent, sinó també de la comunitat monàstica amb la qual resideix, gairebé tan necessitada d’orientació espiritual com el mateix Narpan. Blaquerna, abandonant temporalment el seu objectiu eremític, es fa monjo, i no trigarà a ser elegit abat de la comunitat. Investit d’aquesta dignitat, estableix tot un seguit de canvis que orienten correctament la vida al monestir. I el mateix fa al llibre tercer, en què com a bisbe introdueix múltiples reformes a la diòcesi que se li ha confiat, fins a corregir-ne tot allò que no rutllava tal com corresponia.»