«Deixarem de banda aquí la presència d’elements que contenen simetria en obres d’art, com els poliedres, tant en la pintura com l’escultura. Per citar tan sols uns pocs exemples: el retrat del matemàtic Luca Pacioli (1445-1517) atribuït a Jacopo de Barbari, els dibuixos de Leonardo da Vinci (1452-1519) per al llibre Divina proportione (La proporció divina) de Pacioli, les incrustacions de Fra Giovanni de Verona (1457-1525), l’obra Melancholia d’Albrecht Dürer (1471-1528), o les actuals escultures d’Ai Weiwei (1957), que en alguns casos utilitza elements simètrics per decorar una paret o un terra i, en d’altres, un dodecaedre monumental que és un dels cinc cossos platònics i molt freqüent com a morfologia mineral i que, al mateix temps, és una imatge de la molècula de ful·lerè, tan important en la química moderna.

»Però si analitzem la presència de simetria en les obres d’art, especialment en la pintura, veurem una gran evolució. Inicialment no existeix una sensació de volum ni perspectiva en els dibuixos humans. El principi de simetria s’imposa a la imitació fidel de la natura. Si recupereu qualsevol dibuix, pintura, decoració ceràmica, etc. de l’antiguitat, veureu una representació rica en figures, persones, animals, plantes, però plana. Tots els elements es troben al mateix punt: els que són més a prop i els que són més lluny. En aquestes obres, per la seva pròpia naturalesa, la simetria de reflexió hi acostuma a estar implícita. El conjunt es pot dividir en dues meitats pràcticament idèntiques, que podríem considerar reflectides respecte d’una línia imaginària central que actua de mirall. La immensa majoria de decoracions de gots, gerros, mosaics, etc. de l’antiguitat representen escenes diverses amb una component de reflexió central.

»Però la realitat té tres dimensions, mentre que un quadre tan sols en té dues. Aquest és el principal problema de tot pintor: com aconseguir donar la il·lusió de profunditat d’un quadre? La perspectiva és l’art de dibuixar per recrear la profunditat i la posició relativa dels objectes. És també la il·lusió visual que percep l’observador que l’ajuda a determinar la profunditat i la situació dels objectes a diferents distàncies. En les pintures egípcies disposaven normalment els personatges en funció de la importància social que tenien (perspectiva jeràrquica o teològica). Fins a la baixa edat mitjana, els objectes més allunyats se situen a la part superior de la composició i els més propers, a la inferior (perspectiva cavallera). El pintor gòtic Giotto (1267-1336), que es considera l’antecessor del Renaixement italià, comença a dotar de tridimensionalitat les seves pintures. S’aconsegueix la sensació d’espai amb línies paral·leles que convergeixen cap a un determinat punt de fuga (perspectiva cònica). Les figures es van reduint en funció de la distància provocant la il·lusió òptica de profunditat. Busqueu L’Anunciació de Fra Angelico (1390-1455) o La Trinitat de Masaccio (1420-1425).»