«La responsabilitat per la humanitat és aquesta responsabilitat suplementària, indirecta, que s’afegeix a aquella altra, directa, dels nostres actes individuals o col·lectius, privats o públics. Això vol dir que, quan actuem, no només ens comprometem com a homes o com a ciutadans d’un Estat determinat davant d’un altre home o d’una col·lectivitat, sinó també com a ciutadà del món davant de la humanitat sencera, solidaris d’aquesta humanitat, lligats al món vivent tot sencer.»

»Aquesta responsabilitat suplementària és cosmopolita, és a dir, que troba el seu fonament ontològic i jurídic en la pertinença de l’home a la humanitat i d’aquesta al món dels vivents. La pertinença i la solidaritat de l’home davant del conjunt del món dels vivents no és sols un lligam vital o biològic, sinó que és el fonament preoriginari, preegològic, d’una responsabilitat no només davant del proïsme, sinó també de tota la humanitat present i futura i dels vivents en general. Aquesta responsabilitat no és solament moral; és jurídica, deriva en drets i deures cosmopolites, és a dir, universals, susceptibles de ser reconeguts racionalment, perquè són resultat de la reflexió sobre el lligam de pertinença i de solidaritat amb el món vivent.

»El cosmopolitisme és una idea molt antiga, nascuda en la filosofia estoica, en la qual consistia a tenir el Cosmos per una ciutat en sentit propi, no metafòricament, i considerar l’home com a ciutadà del món. Ara bé, es tracta de refundar aquesta noció a partir de la reinscripció de l’home en el conjunt del món vivent, on hi ha una responsabilitat particular en la mesura que la seva existència no se circumscriu a la immediatesa del present, sinó que pensa i es pensa a si mateixa en funció del passat i del futur, i en la mesura en què el seu saber i la seva tècnica li han donat una superioritat considerable susceptible de construir però també de degradar i fins i tot de destruir les condicions mateixes de la seva existència terrestre, tant les de la humanitat present i futura com les del món dels vivents.

»El cosmopolitisme, repensat d’aquesta manera, lluny de conduir a una destitució de l’home, a un antihumanisme naturalista, obre, per contra, la possibilitat d’un altre humanisme, que ja no és aquell de l’home aïllat, separat dels altres vivents no humans, sinó el de l’home reinscrit en la naturalesa. En aquest sentit, la dignitat de l’home, lluny de posar-lo en posició de dominació i de superioritat, li confereix una responsabilitat peculiar. L’humanisme així repensat és cosmopolita, i és responsable per la humanitat i el conjunt del món vivent.»