Aurora vol proporcionar mitjans que facilitin i afavoreixin l’estudi de la filosofia de María Zambrano, així com difondre els treballs realitzats al seu entorn i promoure la relació entre investigadors i estudiosos de la seva obra. La revista, que compta amb la col·laboració d’un nodrit equip d’especialistes nacionals i internacionals, es va començar a editar l’any 1999 i és fruit de la tasca investigadora del Seminari María Zambrano, vinculat al Departament d’Història de la Filosofia, Estètica i Filosofia de la Cultura, de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. Aquest seminari, consolidat com a centre de recerca des de 1996, a més de dur a terme una important tasca documental de recuperació de textos inèdits i de difícil accés, estudia l’obra de Zambrano des de diverses posicions interpretatives, promovent el debat i la interdisciplinarietat, amb l’objectiu de projectar el pensament d’aquesta autora.
El quinzè número d’Aurora recull un conjunt d’articles que aborden la problemàtica de l’exili des de diversos punts de vista, com «El nómada y el exiliado. Consideraciones sobre la pintura, a partir de Zambrano y Deleuze», d’Antonio Castilla Cerezo; «Las arquitecturas del exilio en María Zambrano», d’Andrea Luquin Calvo; «María Zambrano: l’esiliato, sacrificato della storia», d’Adele Ricciotti; «Ontología del abandono. Jean-Luc Nancy y la “existencia exiliada”», de Cristina Rodríguez Marciel, i «El exilio de María Zambrano y la política oculta», d’Antolín Sánchez Cuervo. També cal destacar l’article de Maria João Neves «Sendas de Encontro: María Zambrano, Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno e Xavier Zubiri», que valora i posa en relació aquests eminents personatges de la intel·lectualitat espanyola del segle passat. La revista inclou també ressenyes de les principals publicacions aparegudes el darrer any dedicades a la pensadora.
María Zambrano (1904-1991) és una de les figures més destacades de la filosofia espanyola contemporània. Filla del també filòsof i pedagog Blas Zambrano, va ser deixebla de José Ortega i Gasset i de Xavier Zubiri. La seva extensa obra, que es mou entre el compromís cívic i el pensament poètic, va trigar a ser reconeguda a Espanya: no fou fins a les darreries del segle XX que Zambrano rebé el premi Príncipe de Asturias (1981) i el premi Cervantes (1988). Lectora entusiasta de Nietzsche, Zambrano trobà en les arrels del pensament grec una de les fonts principals de la seva filosofia, que va enriquir amb aportacions d’altres tradicions i d’altres camps del coneixement.
Compromesa amb la Segona República, al final de la guerra civil inicià un exili que la va dur a Mèxic, l’Havana, Puerto Rico, París, Roma, el Jura francès i Suïssa, fins que, el 1884, va retornar a Espanya per instal·lar-s’hi definitivament. Durant aquest període d’exili s’accentua la seva preocupació per impulsar un projecte de realització de l’ésser humà, basat en el desenvolupament d’una «raó poètica» que centra l’atenció en tot allò que ha quedat a l’ombra, submergit o marginat, allà on s’obre la possibilitat de donar resposta al present d’una civilització que es desploma. La renovació radical del llenguatge filosòfic que demana la formulació d’aquesta «raó poètica» marca els escrits de María Zambrano, que es troben sempre en un lloc fronterer, problemàtic i alhora summament atractiu.
Carmen Revilla Guzmán, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, ha centrat la seva recerca en les filòsofes del segle XX i, especialment, en la figura de María Zambrano. Les seves últimes obres publicades són Vida de Simone Weil (2011) i La palabra liberada del lenguaje. María Zambrano y el pensamiento contemporáneo (2013).