L’edició, especialment cuidada i amb una selecció d’imatges, és fruit de la coedició entre l’editorial de la UB i la UPC, i transporta eficaçment el lector al moment històric de l’eclosió apassionada de les avantguardes artístiques a l’Europa de principi del segle XX.
La Primera Guerra Mundial va commoure Europa i va posar fi a les formes de vida i la política del segle XIX. Les avantguardes artístiques del primer terç del segle passat són alhora fruit i testimoni lúcid d’aquests moments convulsos de canvi, i entre aquestes, el futurisme italià, ideat i creat per l’agitador i artista Filippo Tommaso Marinetti, ocupa un lloc d’excepció, perquè en les seves realitzacions, progressió i contradiccions no només copsem la turbulenta modernitat de l’avantguarda, sinó també la llavor d’una influència en la teoria i la praxi artístiques que ens arriba fins avui.
Antonio Pizza ha escrit un assaig amb l’amenitat de qui vol arribar a un públic ampli, amb voluntat d’estil i un aparat crític que no destorba gens, ans al contrari, reforça i remarca els punts forts del seu discurs. Un d’ells, i no menor, és, per exemple, el reconeixement explícit de la paternitat catalana del concepte «futurisme», utilitzat per primer cop pel poeta Gabriel Alomar, autor d‘El futurisme l’any 1905, quatre anys abans que Marinetti publiqués el seu manifest a Le Figaro.
L’autor articula el seu treball al voltant d’un seguit d’eixos temàtics que, desenvolupats cronològicament, caracteritzen tant l’esdevenidor d’aquesta avantguarda com els aspectes programàtics i estilístics. Així, inicia el llibre amb un retrat de la situació política, social i artística en la Itàlia d’inicis del segle XX, un moment de gran efervescència revolucionària, que el futurisme absorbeix i glorifica: «esta furia prometeica hará que casi todos estos autores vean en la idealización del enfrentamiento violento y armado el estandarte simbólico de la lucha entre la vida y la muerte, o la paz, que aquí se ve como condición específica de la decadencia».
A part del factòtum Marinetti, Pizza fa un retrat de grup d’alguns futuristes il·lustres –com els pintors Umberto Boccioni, Carlo Carrà i Luigi Russolo, o l’arquitecte Antonio Sant’Elia–, explica les seves disputes acadèmiques –que a voltes tenen un to certament fellinià, amb baralles a cops de puny per disquisicions menors i posteriors reconciliacions al bar–, els seus viatges d’aprenentatge a París i Berlín, la fracassada gira a Moscou i el seu enfrontament amb els futuristes russos (el poeta rus Benedikt Livsic manifestava davant la visita de Marinetti que «nosotros no solo no nos considerábamos una ramificación del futurismo occidental, sino que teníamos la fundada convicción de haber superado en muchos aspectos a nuestros compañeros italianos»), o la seva pugna amb el cubisme per l’hegemonia de l’avantguarda artística que, malgrat les altes aspiracions del seu creador, finalment no va poder assolir.
Antonio Pizza (Foggia, 1957) és arquitecte i professor d’Història de l’Art i l’Arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (UPC). S’ha especialitzat en les relacions entre cultura i arquitectura durant els segles XIX i XX, amb la «ciutat moderna» com a tema central de les seves reflexions. Va ser fundador i director (1985-1987) de CRC Galeria d’Arquitectura de Barcelona, i fundador i redactor de la revista 3ZU. Revista d’Arquitectura (Barcelona, 1993-1995). És comissari de diverses exposicions i editor dels catàlegs respectius, i va guanyar el premi FAD 2007 de Pensament i crítica arquitectònica amb el catàleg Gatcpac 1928-1939. Una nova arquitectura per a una nova ciutat. Les seves darreres publicacions són Depero i la reconstrucció futurista de l’univers (Barcelona, 2013) i Chicago. La città dei grattacieli (Milà, 2013).