«El ministre Marcel·lí Domingo aprofundeix en la funció socialitzadora de l’escola i ens dirà, en un llibre-informe sobre els vuit primers mesos de la República, que les urgències se centraven a posar al servei de totes les persones “una escola socialment més justa i obrir totes les portes educatives, constituir la igualtat davant l’escola, donar pas a les persones capacitades, al talent i, en conseqüència, esborrar les desigualtats davant la cultura”. Aquest ministre, responsable del Pla de construccions escolars, afirmava de manera categòrica: “Ha llegado el momento de redimir a España por la Escuela”. En la mateixa línia de pensament s’expressen persones com Rodolfo Llopis, Lorenzo Luzuriaga, Fernando de los Ríos i el mateix Ventura i Gassol. Són tots ells, i amb el suport unànime d’amplis sectors populars del republicanisme, els que van donar forma i corporeïtat a aquesta possible utopia.»
«En la base dels que concedeixen a l’educació un paper de protagonista per al canvi del país i de les seves persones, podem observar l’herència i el pes específic de les persones que van recórrer l’itinerari marcat per la Institución Libre de Enseñanza o per l’imaginari social i polític de les primeres experiències associatives obreres i del socialisme com a organització política. Moltes iniciatives socials, com les escoles i centres racionalistes, les escoles socialistes, les cases del poble, les universitats populars, els ateneus obrers de tendències alliberadores, sorgien per tot arreu com a resposta a l'erm educatiu i cultural de l’Espanya oficial prerepublicana.»
«Aquesta herència, múltiple en visions i idees, al voltant del paper i la funció social de l’educació, preexistent a la proclamació de la II República, és molt important a l’hora de focalitzar l’acció política del primer govern republicà. Tenien la consciència clara que difícilment podia construir-se un estat democràtic amb una població massivament poc il·lustrada o analfabeta; també assenyalaven que una societat més justa i més lliure requeria un marc social inclusiu que garantís per a tots i totes la igualtat d’oportunitats. Rodolfo Llopis, a la seva obra La revolución en la escuela, assenyala que l’escola republicana té per objectiu central la transformació de les persones. “El cicle revolucionari no finalitza fins que la revolució no arribi, precisament, fins a les consciències... Per això no hi ha revolució que no porti dins les seves entranyes una reforma pedagògica.” L. Luzuriaga, entestat a concretar el projecte educatiu de la escuela única, assenyalaria la necessitat de socialitzar la cultura i entendre l’educació com un servei públic i neutral en els àmbits religiosos i polítics.»