El primer a obrir foc va ser l’historiador Joaquim Nadal des de les pàgines d’El Punt – Avui al mes de desembre, el qual, després de situar la figura i l’obra de Folch i Torres, escrivia aquest comentari sobre el llibre: «És una edició sensible i acurada que ens aporta coneixement ordenat sobre els personatges més destacats de la renovació cultural d’aquells anys. Sabem què els movia i què els interessava i constatem, ara, el compromís que mantingueren amb el patrimoni que van ajudar a descobrir i a llegir d’una altra manera». Per la seva banda, al mes de febrer el diari Ara va dedicar a Folch i Torres un ampli reportatge en què remarcava que les seves expedicions «van ser l’embrió de l’actual MNAC».

Així mateix, L’Avenç i la Revista de Girona han publicat sengles ressenyes sobre el llibre. El número de desembre de L’Avenç ofereix un reportatge de tres pàgines, realitzat per Susana Portell, en què es glossa el contingut del llibre i es reivindica, pel que fa a l’autor, «el deute enorme que li tenen la museografia, la història de l’art i la crítica del nostre país». Finalment, la Revista de Girona publica, en el número de març-abril, una ressenya signada per Rosa M. Gil que valora «les claus per interpretar bona part de la trajectòria professional de Joaquim Folch i Torres» que aporta el llibre.

Joaquim Folch i Torres (1886-1963), escriptor, museòleg, historiador i crític d'art, va ser una figura cabdal en la cultura d’aquest país durant el primer terç del segle XX. L’edició del Llibre de viatge (1913-1914), a cura de Mercè Vidal i Jansà, professora del Departament d’Història de l’Art de la UB i comissària dels actes d’homenatge a Joaquim Folch i Torres, aplega per primer cop en forma de llibre un recull d’articles redactats per un joveníssim Folch i Torres, en ruta per Europa just abans de la Gran Guerra amb l’objectiu de conèixer les col·leccions d’art tèxtil i estudiar l’organització dels museus d’art de les principals capitals de França, Anglaterra, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Àustria, Hongria, Suïssa i Itàlia. Aquests articles, que revelen un intel·lectual en formació, es van anar publicant a la «Pàgina artística» de La Veu de Catalunya i, més tard per entregues, a la  revista «noucentista» vilanovina Themis, però no van veure mai la llum com a unitat, tal com originàriament preveia l’autor. Vidal, gran coneixedora de la vida i l’obra de Folch i Torres –a qui va dedicar la tesi doctoral–, els ha recuperat i els ha donat forma. L’estudi que prologa el llibre revisa l’itinerari que seguí i analitza els artistes i els grans temes que van atreure la seva curiositat; però, sobretot, situa el text de Folch en l’optimisme constructiu de la Catalunya del nou-cents.

El viatge va aportar a l’autor una coneixença directa dels llocs, dels seus museus i edificis significatius, del paisatge urbà i del territori que el trajecte en tren li permetia observar i recórrer amb atenta mirada. Folch tenia la plena convicció que «sense penetrar el paisatge d’un país no és possible penetrar el seu art».

Joaquim Folch i Torres és l’autèntic «pare» dels museus barcelonins. Va crear, dirigir i ordenar els museus de la ciutat i, en especial, donà vida als Museus d’Art de Catalunya –avui MNAC– des de la seva creació, el 1934, fins al final de la guerra civil. Gràcies a la seva tasca, al 1919 es va poder salvar –davant l’amenaça real de venda i exportació als Estats Units– el ric patrimoni de les pintures murals romàniques, ja que va convèncer les autoritats polítiques i culturals que calia preservar-les. Així, doncs, foren arrancades dels seus llocs originals i traslladades al museu. Més tard, en plena guerra civil, l’any 1937, va creure necessari transportar tot aquest patrimoni a Olot. La vàlua de les col·leccions va ser el garant perquè el Jeu de Paume de París acollís l’exposició d’art medieval que faria conèixer a Europa aquest preuat patrimoni i salvaguardar-lo. Però, malgrat la importància de la tasca que va dur a terme, Folch i Torres no va arribar a ser un personatge conegut. Hi va contribuir el fet que, havent exercit els càrrecs de director general dels Museus d’Art i de secretari de la Junta de Museus tant en l’etapa de la Mancomunitat com en la de la Generalitat republicana, va ser víctima de la repressió, primer durant la dictadura de Primo de Rivera i, després, sota el règim franquista. Condemnat en judici sumaríssim a dotze anys de presó per «auxilio a la rebelión militar» –pels articles que havia escrit en defensa del patrimoni–, finalment li va ser commutada la pena per la de tres anys de presó menor l’any 1942. Cessat del seu càrrec, mai més va poder dirigir cap museu. Joaquim Folch i Torres forma part de la generació d’intel·lectuals catalans que, per culpa de la guerra d’Espanya, van veure destruïts tots els valors cívics i culturals en què s’havien format i que havien inspirat tant la seva tasca professional com la seva vida. L’edició d’aquest llibre i el seu ressò han contribuït a situar-lo en el lloc que li correspon.