«Qualsevol escriptor català que hagi construït la seva obra des de, aproximadament, els anys seixanta o setanta fins a l’actualitat és, en aquest sentit, un escriptor postmodern. Tant si es dedica a criticar les condicions del seu temps com a exaltar-les, tant si se sent hereu i continuador de diversos aspectes de la cultura moderna com si renuncia a tots, tant si rebutja els intents de definició d’una estètica postmoderna com si en participa, tant si ha utilitzat el terme “postmodernitat” com si l’ha demonitzat o ignorat.»

Narrativa catalana de la postmodernitat, de Jordi Marrugat, és el primer estudi crític de conjunt de la literatura catalana de les darreres quatre dècades. El llibre proposa un estudi dels aspectes de la narrativa catalana produïda pels escriptors que han escrit en el temps històric de l’anomenada «postmodernitat», que va des de finals dels seixanta fins a l’actualitat, sense cap voluntat explícitament totalitzadora i sense pretendre establir un cànon o explicar la història de la narrativa d’aquest període. Malgrat que l’autor fixa algun dels fets i processos històrics que ajuden a comprendre què ha succeït en les darreres quatre dècades, la seva intenció és més aviat comprendre aquests esdeveniments a través de llibres publicats. La literatura és –segons Marrugat– un mitjà «extraordinàriament complet i complex de coneixement de l’ésser humà i del món», i per tant, el coneixement i l’estudi d’una part de la literatura catalana més recent ens ajudarà a conèixer-nos i comprendre’ns millor en un temps i un lloc determinats.

El llibre es divideix en tres capítols. El primer, «El camí obert per Quim Monzó en la història de la narrativa catalana», presenta una anàlisi del conjunt de la trajectòria del narrador català postmodern més complet, popular i influent. Exposa quines han estat les novetats que ha introduït la seva obra en el conjunt de la narrativa catalana, la manera com aquesta ha estat capaç de construir-se en relació a uns temps nous i la influència que això ha exercit en altres narradors de l’època que li podrien ser més o menys pròxims. Per a Marrugat, l’obra de Monzó és el punt cardinal de referència d’aquest estudi tant per la seva gran qualitat intrínseca com per la consciència que demostra de la seva època.

El segon capítol, «Postmodernitat i novel·la», analitza les relacions que el gènere novel·lístic ha mantingut amb els temps postmoderns i fa referència explícita a dues novel·les publicades per Monzó, Benzina i La magnitud de la tragèdia, exemple de renovació i adaptació del gènere a una nova època, i també es dedica a opcions novel·lístiques d’autors d’edats i trajectòries molt diferents, però que integren un panorama ampli, coherent i divers, entre els quals destaquen Vicenç Pagès Jordà i Jaume Cabré. En aquest context, les obres estudiades van des de Baltasar Porcel a Albert Sánchez Piñol, de Jesús Moncada a Ramon Erra, de Sergi Pàmies a Empar Moliner, de Màrius Serra a Llucia Ramis, de Jordi Puntí a Lluís Oliván, i de Joan Daniel Bezsonoff a Manuel Baixauli.

El tercer i últim capítol, «Temes i motius de la narrativa catalana de la postmodernitat», posa en relació diversos temes i motius que són comuns en diferents narracions del període amb el propòsit d’assolir un cert coneixement de la condició de l’home postmodern.

Jordi Marrugat (Sabadell, 1978) és doctor en Estudis Hispànics i membre del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB. Especialitzat en l’estudi i la crítica de la literatura catalana contemporània, ha publicat Escriure la vida i la mort. Funció i sentit de l’alquímia poètica en el món actual (2012) i Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (2013). Ha col·laborat en els diaris El Punt Avui i El País, i també a les revistes L’Espill, Llengua & Literatura, Estudis Romànics, Caràcters, Revista de Catalunya i Els Marges, de la qual és redactor en cap.