/script> Edicions de la Universitat de Barcelona
 
  logo
Llibres de ciència, cultura i actualitat
Març
2014
Novetats editorials d’Edicions de la Universitat de Barcelona
Dijous 6 de març de 2014
«Aquesta manca de resultats positius en assaigs clínics no és sorprenent. Quan un fàrmac passa a la fase de recerca clínica ja fa molts anys que està en rodatge als laboratoris i hi ha una muntanya de publicacions sobre diversos aspectes del seu funcionament, tant al nivell de la cèl·lula com en animals. La base teòrica del funcionament del medicament està sòlidament establerta: quin procés biològic afecta, quines conseqüències té la seva activació o supressió, què s’ha vist en cèl·lules o en animals… No hi ha cap comitè ètic que aprovi un assaig en persones si totes aquestes preguntes no tenen una resposta clara i satisfactòria.

»Pel que fa a l’homeopatia, la quantitat de publicacions de recerca bàsica és tan minsa que costa trobar-les. N’hi ha que intenten, per mitjans analítics, veure si hi ha alguna diferència entre una solució homeopàtica (que no conté cap substància) i una solució buida (que tampoc en conté cap). Com que el que es compara és aigua amb aigua, els resultats són els que caldria esperar. La majoria de resultats que es publiquen sobre els mecanismes de l’homeopatia es troben a la ratlla dels fenòmens irreproduïbles.

»L’intent més mediàtic de demostrar la base fisiològica de l’homeopatia va tenir lloc al final dels anys vuitanta, quan un investigador conegut per la seva recerca en immunologia va fer uns experiments en què va demostrar que podia induir una resposta al·lèrgica en cèl·lules amb l’aplicació d’una solució homeopàtica.

»Jacques Benveniste va enviar el seu treball a Nature, que és una de les dues o tres revistes científiques que arriben normalment al gran públic gràcies a la seva poderosa maquinària de relacions públiques.

»L’aleshores editor de Nature, John Maddox, va acceptar publicar el treball amb una condició poc habitual: un equip designat per la revista havia d’anar al laboratori de Benveniste per supervisar la repetició de l’experiment. Aquesta mateixa condició s’havia imposat una dècada abans a Uri Geller per comprovar les seves capacitats per doblegar objectes amb la ment. Això dóna una idea de la confiança que Maddox tenia en Benveniste.

»Benveniste va acceptar la proposta i Nature va enviar tres persones a París: l’editor, un expert en frau científic i un il·lusionista. La inclusió d’un il·lusionista sense credencials científiques en una missió d’aquesta mena es pot interpretar com un menyspreu vers els investigadors. Hi ha una explicació: James Randi, conegut professionalment com a Randi el Meravellós, ha dedicat molts anys a desemmascarar xarlatans que asseguren tenir poders paranormals: percepció extrasensorial, toc terapèutic, vidència i d’altres. La seva fundació ofereix un milió de dòlars a qui pugui demostrar que té capacitats paranormals (inclosa la curació mitjançant l’homeopatia) —amb els mateixos criteris metodològics que es fan servir a qualsevol ciència per demostrar que una acció té un efecte—. Encara ningú no ha recollit el repte, la qual cosa no deixa de ser estranya, tenint en compte la gran quantitat de gent que es guanya la vida amb activitats que contradiuen els fonaments més sòlids de la ciència.»


 
 
logo