La revista Convivium, que dirigeix Antoni Prevosti, ha reprès la seva activitat amb l’aparició d’un número doble (27 i 28). Fundada el 1956 a la llavors anomenada Facultat de Filosofia i Lletres, la seva línia editorial atén a la investigació filosòfica sobre autors i temes d’abast universal.

En aquest número, hi trobem vuit articles sobre els temes següents: el cinisme de Sòcrates, per Ignacio García Peña (Universitat de Salamanca); el ser dels accidents en Aristòtil, per Liliana B. Irizar i Wilmar Javier Medina (Universitat Sergio Arboleda de Colòmbia); els criteris d’edició del De homine de Thomas Hobbes, per Josep Monserrat (Universitat de Barcelona); la manera com s’entén la percepció a Idees I de Husserl, per M.ª Carmen López Sáenz (Universitat Nacional d’Educació a Distància); el concepte del sublim en Lacoue-Labarthe i en De Man, per Nemrod Carrasco (UB); la fenomenologia aplicada a la catalèctica o teoria dels intercanvis purs, per Joan González Guardiola (Universitat de les Illes Balears); la declaració de l’estat d’alarma a Espanya el 2010 arran de la vaga de controladors aeris, i els complexos efectes que comporta la suspensió de llibertats per salvaguardar la seguretat, per Mar Rosàs Tosas (Universitat de Chicago), i, finalment, una valoració filosòfica sobre l’estètica del circ i dels espectacles amb animals, per Marta Tafalla (Universitat Autònoma de Barcelona).

En l’apartat «Notes i discussions», hi trobem un article del Seminari Iris Murdoch (Grup d’Investigació Ètica, Literatura i Art de la Facultat de Filosofia de la UB), que dirigeix Margarita Mauri, sobre la novel·la de Murdoch A Fairly Honourable Defeat (1970), a cura de Laura Cortés, Montse Figuerola i Víctor Geira, amb una aproximació simbòlica als personatges i les situacions del relat.

Finalment, l’apartat «Ressenyes» n’inclou dues: una sobre el llibre Coneixement i situació, de Jordi Sales, a cura de Joan González Guardiola, i una altra sobre El individuo sin individualidad, de Giuseppe Capograssi, a cura de Robert Roda Aixendri.

Convivium és una revista emblemàtica en el camp dels estudis filosòfics i d’humanitats que va ser fundada el 1956 i dirigida per Jaume Bofill i Bofill fins el 1965, any de la seva mort, conjuntament amb Lluís Cuéllar Bassols, que en va ser el cap de redacció fins el 1966. Des d’aleshores la va dirigir Miquel Siguan, i formaven part del consell de direcció reconeguts filòsofs i pensadors com Josep Alsina, Josep Maria Calsamiglia, Francesc Canals, Carles Ferrer i Salvador Pàniker. Al llarg de la seva trajectòria, ha dedicat volums a figures com Tomàs Carreras i Artau, Joaquim Xirau i Jaume Bofill. L’any 1975 va deixar de publicar-se per reaparèixer el 1998 sota la direcció de José L. Arce Carrascoso —deixeble de Gustavo Bueno—. El 2011 en prengué el relleu Norbert Bilbeny i, posteriorment, Antoni Prevosti.

La publicació, que recull d’una manera especial articles d’investigació filosòfica sobre autors de renom universal i sobre temàtica ontològica i ètica, té un gran nombre de convenis d’intercanvi amb altres revistes de filosofia, tant nacionals com internacionals, i contribueix a enriquir el fons de la biblioteca de la Facultat de Filosofia. Els seus col·laboradors, investigadors d’àmbit europeu i americà, poden presentar els treballs en qualsevol de les llengües llatines, en anglès o en alemany.

Actualment formen part del consell de redacció, a més d’Antoni Prevosti: Josep M. Esquirol Calaf, Ignacio Guiu Andreu, Margarida Mauri Álvarez, Begoña Román Maestre, José M.ª Romero Baró, Misericòrdia Anglès Cervelló i Violant Maluquer i Bayarri. D’altra banda, el consell assessor està constituït per: Norbert Bilbeny (UB), Tomás Calvo Martínez (Universitat Complutense de Madrid), Víctor Gómez Pin (UAB), Agustín González Gallego (UB), Renate Holub (Universitat de Califòrnia, Berkeley), Ignacio Izuzquiza Otero (Universitat de Saragossa) i Roberta de Monticelli (Universitat Vita-Salute San Raffaele, Milà).

El volum aplega quatre anys de ponències, debats i assemblees fets per la Convenció Ciutadana sobre la Universitat Catalana, el Consell de la qual està presidit per l’exrector de la Universitat Politècnica de Catalunya, Josep Ferrer, i té com a vicepresident Joandomènec Ros, catedràtic de la Universitat de Barcelona i president de l’Institut d’Estudis Catalans. Formada per diverses entitats i personalitats de la societat civil, així com per membres de totes les organitzacions polítiques amb representació parlamentària i dels principals sindicats, la Convenció es va constituir el 2013 amb l’objectiu d’analitzar els problemes que ha de superar la universitat catalana i de proposar solucions per millorar el model actual i mantenir-ne el paper social. La Convenció insta a celebrar un IV Congrés Universitari Català que marqui les directrius de la universitat catalana del segle XXI.

El llibre proposa una concepció global del sistema universitari i cientificotècnic en què els centres universitaris cooperin en comptes de competir i en què es potenciï l’equilibri territorial. L’objectiu general compartit és avançar cap a un model d’universitat que promogui l’esperit crític i els valors humans i ètics, que s’insereixi en l’àmbit internacional i que, alhora, estigui arrelat a l’entorn, compromès amb la catalanitat, amb el desenvolupament sostenible i amb la construcció d’un país basat en el coneixement.

D’altra banda, en el debat internacional sobre si l’educació superior s’ha de sotmetre a la llei de l’oferta i la demanda, la Convenció reclama una universitat oberta a la societat i que no perdi la condició fonamental de servei públic. També defensa que l’accés a la universitat ha de ser equitatiu, i que cal procurar que el col·lectiu d’estudiants sigui més divers i inclusiu, més conscient i ben orientat. Per aconseguir-ho, les matrícules haurien de tendir a la gratuïtat, s’haurien d’augmentar les beques de desplaçament, i l’alumnat hauria de tenir prou temps per compaginar els estudis amb una feina.

La Convenció també palesa que en les darreres dècades la universitat catalana no sols ha homologat el nivell de la seva docència i recerca amb el de l’entorn europeu, sinó que, a més, s’ha proposat d’esdevenir un agent de desenvolupament col·lectiu. Tanmateix, amb motiu de la crisi econòmica més recent, s’han produït retrocessos preocupants en un moment en què s’ha avivat el debat sobre la conveniència de convertir l’educació superior en un bé privat comercialitzable.

En aquest llibre es ratifica la idea que la universitat catalana està en condicions d’assumir un salt qualitatiu en el compromís envers el benestar social, però alerta del moment delicat que viu per manca de finançament i per la interrupció del relleu generacional. El document afirma que cal reforçar el caràcter de servei públic, atent a les necessitats de tota la societat, a l’abast de la ciutadania i basat en la cooperació i corresponsabilització de la comunitat universitària i dels altres actors implicats.

Aquestes reflexions i propostes es posen a disposició de la Generalitat de Catalunya i de les institucions acadèmiques com a aportació inicial per a la celebració del IV Congrés Universitari Català (continuació dels tres celebrats al segle passat), que els autors de l’estudi consideren imprescindible per establir les línies mestres de la universitat catalana del futur.

En el llibre, juristes, filòsofs, metges i genetistes s’enfronten, des de perspectives teòriques i pràctiques diferents, a la paradoxa que es continuïn declarant vàlids els principis de justícia global i respecte als drets humans reconeguts i que alhora s’accepti cada vegada més la comercialització del cos humà, de les seves parts i dels seus components. María Casado aplega un sòlid argumentari en contra d’aquesta tendència creixent, que prioritza la mercantilització d’àmbits que el dret reserva a la gratuïtat i la solidaritat entre les persones.

Al llarg de dotze capítols dividits en dues parts —la primera de caràcter teòric i la segona dedicada a explicar situacions de la realitat quotidiana—, es presenten arguments i fets que permeten al lector adoptar els seus propis enfocaments, i que contribueixen a generar un debat social informat per poder impulsar polítiques públiques que s’adiguin amb un model acordat democràticament.

A la primera part es parla de qüestions com ara si el cos humà i les seves parts han de ser objecte de lucre, i les contradiccions existents entre els fets i les normes que els regulen; les formes d’entendre el dret de l’individu sobre el propi cos i les conseqüències que comporta subscriure determinades concepcions de la dignitat humana; la progressiva mercantilització del cos i les seves parts, i el dilema que es planteja, des del punt de vista del dret civil, sobre si les parts separades del cos pertanyen encara al subjecte i, per tant, han de considerar-se res extra commercium (‘fora de l’abast comercial’). A la segona part, es fa un recorregut per casos concrets, com la gestació per subrogació, la comercialització de la genètica, o les dificultats dels comitès d’ètica per desenvolupar les seves múltiples funcions en contextos de gran complexitat.

En l’obra, coordinada per María Casado, professora de Filosofia del Dret de la Universitat de Barcelona i directora de l’Observatori de Bioètica i Dret, han participat els autors següents: Manuel Atienza, professor de Filosofia del Dret de la Universitat d’Alacant; Ana Rubio, professora de Filosofia del Dret de la Universitat de Granada; Albert Royes, professor jubilat d’Ètica Mèdica de la Facultat de Medicina de la UB; Ricardo García Manrique, professor de Filosofia del Dret de la UB; Esther Arroyo, professora de Dret Civil i titular de la Càtedra Jean Monnet de Dret Privat Europeu de la UB; Salvador Darío Bergel, professor de la Càtedra de Bioètica i professor emèrit de Dret Comercial de la Universitat de Buenos Aires; Esther Farnós, professora de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra; Chloë Ballesté, professora del Departament de Cirurgia i Especialitats Quirúrgiques de la Facultat de Medicina de la UB; Carme Barrot, professora de Medicina Legal i Forense de la Facultat de Medicina de la UB; Míriam Méndez, advocada dels Serveis Jurídics de l’Hospital Clínic de Barcelona, i Itziar de Lecuona, professora del Departament de Salut Pública de la Facultat de Medicina de la UB.

L’Observatori de Bioètica i Dret (1995) és un centre de recerca de la Universitat de Barcelona que treballa en l’anàlisi de les implicacions ètiques, legals i socials de les biotecnologies des del marc dels drets humans reconeguts; té el suport del grup de recerca consolidat «Bioètica, dret i societat», de la Generalitat de Catalunya (2005), i constitueix la base de la Càtedra Unesco de Bioètica de la Universitat de Barcelona (2007).

Aquest títol pertany a la Col·lecció de Bioètica, que promou una concepció de la bioètica flexible i laica, i fomenta el debat informat sobre les qüestions ètiques relacionades amb la medicina, les ciències de la vida i les tecnologies connexes aplicades als éssers humans. En aquesta col·lecció, impulsada per l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona —que dirigeix María Casado, titular de la Càtedra Unesco de Bioètica de la UB, i creadora i directora del màster en Bioètica i Dret també de la UB—, fins ara han aparegut els títols següents: La confidencialitat en l’assistència sanitària. Del secret mèdic a la història clínica compartida a Catalunya, de Lídia Buisan; Gestación por sustitución. Ni maternidad subrogada ni alquiler de vientres, d’Eleonora Lamm; ADN forense: problemas éticos y jurídicos, de María Casado i Margarita Guillén (coords.); La Declaración Universal sobre Bioética y Derechos Humanos de la Unesco y la discapacidad, de María Casado i Antoni Vilà; Desapariciones forzadas de niños en Europa y Latinoamérica. Del convenio de la ONU a las búsquedas a través del ADN, de María Casado i Juan José López Ortega (coords.); Morir en libertad, d’Albert Royes (coord.), i El origen de la bioética como problema, de Manuel Jesús López Baroni.

L’Observatori de Bioètica i Dret també publica uns Documents en què, davant de temes tecnocientífics que són motiu de debat públic, exposa l’estat de la qüestió amb opinions contrastades del grup i d’especialistes convidats, i amb una àmplia difusió entre la comunitat científica, mitjans de comunicació, professionals dels diversos àmbits i grups parlamentaris. Tots els documents inclouen les versions en català, castellà i anglès, i estan disponibles gratuïtament en format PDF al web d’Edicions de la UB. Els darrers títols publicats són: Informació alimentària: qüestions ètiques, jurídiques i polítiques, de M.ª José Plana i Itziar de Lecuona (coords.), i Declaració sobre integritat científica en recerca i innovació responsable, de María Casado, Maria do Céu Patrão Neves, Itziar de Lecuona, Ana Sofia Carvalho i Joana Araujo.

«Així, doncs, cal buscar els inicis de la indústria de productes dietètics a Catalunya en el món de la farmàcia i, en menor grau, en el de la medicina. Alguns professionals d’aquests àmbits amb caràcter emprenedor van llançar-se a l’aventura d’elaborar a escala industrial alguns preparats, aprofitant els seus coneixements i, a vegades, l’èxit que tenien alguns productes d’importació semblants que gaudien d’un caràcter emblemàtic, si bé també es produí un fenomen d’invenció estricament local.

»Efectivament, ambdós mons van nodrir-se especialment de les aportacions de col·legues d’altres països, pertanyents a un món científic que, lamentablement, a casa nostra no va tenir el grau de desenvolupament desitjable. Cal destacar que la industrialització i el desenvolupament de la indústria alimentària en general van fer-se més tard que en altres sectors, a causa precisament d’aquesta dependència del progrés científic.

»Així, per exemple, des de finals del segle XIX, quan va iniciar-se el desenvolupament de la pediatria, personatges il·lustres com ara Philipp Biedert (1847-1916), Thomas Morgan Rotch (1849-1914?), Bernard-Jean Antoine Marfan (1858-1942), Adalbert Czerny (1863-1941), Heinrich Finkelstein (1865-1942), Henry L. Coit (1854-1917), etc., van tenir un gran impacte sobre l’alimentació infantil. També les aportacions d’Apollinaire Bouchardat (1806-1886), metge i farmacèutic, i de químics destacats com ara Justus von Liebig (1803-1873), Anselm Payen (1795 -1871) i Franz von Soxhlet (1848-1926), entre d’altres, contribuïren a l’establiment de les bases de la dietètica moderna des d’un punt de vista científic. A Espanya, les contribucions a aquest àmbit foren primerament de metges, pediatres i fisiòlegs eminents, com ara Andrés Martínez Vargas (1861-1948), Rafael Ulecia y Cardona (1850-1912) i Francisco Vidal Solares (1854-1922), i després, Juan Negrín López (1892-1956), August Pi i Suñer (1879-1965) i els seus col·laboradors de l’Institut de Fisiologia de Barcelona, Antoni Oriol Anguera (1906-1996), Albert Folch i Pi (1905-1993), José Puche Álvarez (1895-1979) i també, a Madrid, Severo Ochoa de Albornoz (1905-1993) o Francisco Grande Covián (1909-1995), després. A banda de Martínez Vargas i de Vidal Solares, a Catalunya uns anys més tard va destacar Alexandre Frias i Roig (1878-1963), fundador de l’Institut de Puericultura “La Gota de Llet”, a Reus, el 1919.

»Eren uns anys en què la nutrició (i la dietètica) encara no estaven prou estructurades com a disciplina i per això, segons Von Haller, “durant la primera dècada del segle XX, la recerca relativa a l’alimentació humana es va veure obligada a acollir-se en les cases de la fisiologia i de la nova ciència: la bioquímica”, ambdues pròpies del perfil formatiu dels professionals sanitaris de l’època. A partir d’aquests nuclis va produir-se després la consolidació de la dietètica moderna al nostre país i, tal com assenyalava Mac Lester, s’apropaven uns anys en els quals “el metge ja no diu al pacient el que no ha de prendre, sinó el que ha de menjar”, sentència que resumeix bona part de la justificació dels productes dietètics.»