Hermanas

T. O: Hermanas . Producció: Patagonik Film Group/Cruzdelsur Zona Audiovisual/Tornasol Films (Argentina-Brasil-Espanya, 2005) . Productors: Vanesa Ragone, Florencia Enghel, Mariela Besuievsky, Gerardo Bossi i Ariel Saúl. Directora: Julia Solomonoff . Guió: Julia Solomonoff . Fotografia: Ramiro Civita . Música: Lucio Godoy . Decorats: Noelia di Leo i Marina di Paola . Muntatge: Rosario Suárez.

Intèrprets: Ingrid Rubio (Natalia Levin), Valeria Bertuccelli (Elena Levin), Adrián Navarro (Sebastián Morini), Milton de la Canal (Tomás Morini), Eusebio Poncela (Luis Morini), Nicolás Pauls (Martín García Solís).

Color- 88 minutos – Estreno en España : 25-XI-2005.

Molta de la prolífica producció del cinema argentí que ha arribat a les nostres pantalles darrerament, ha incorporat com a eix central o tema tangencial la pròpia experiència del país durant la Dictadura Militar (1976-1983). El pes de la Dictadura sobre la realitat del país es va palesar en produccions tan afortunades i estimables com La Historia oficial (1985) o La noche de los lápices (1986), i amb el pas dels anys, films com Kamchatka (2002) han marcat la tendència d'anar tractant el tema des d'un prisma més suau.

L'últim cop d'ull en profunditat al tema havia estat per part de l'anglès Christopher Hampton, amb la discreta Imagining Argentina (2003). Hermanas , la primera realització com a directora de Julia Solomonoff —ja versada en tasques de guionista i productora— , torna a col·locar en primera línia la qüestió de la repressió del període dictatorial. Junt a Iluminados por el fuego , que en aquest cas parla d'una de les altres fites del període, la Guerra de les Malvines, les dues pel·lícules revifen diferents aspectes d'un període i temàtica certament incòmodes, agres, però en qualsevol cas necessaris per conèixer part del llegat històric que afronten els països del Con Sud, en especial l'Argentina, a l'actualitat.

Hermanas té com a punt de partida l'establiment de dues instàncies d'espai i temps: el present de 1984, a Estats Units, i el passat de 1975- 76 a l'Argentina. En el primer s'assisteix al que és en aparença un feliç retrobament entre dues germanes després de quasi nou anys de separació, i en mesura que vagin refent i ordenant els seus records, aniran destapant per a elles mateixes i als espectadors els fets del segon espai temporal. Mitjançant flashbacks que es van entrellaçant amb el present de 1984, es va assistint al descobriment del que va passar anys enrere que està fent també al seu torn Natalia, una de les germanes protagonistes. La pel·lícula no és un drama càndid de víctimes aixafades, sinó un fris contundent de les necessitats i traïcions entre éssers propers una vegada estan posicionats en una situació límit. La neutralitat amb què la càmera enfoca el drama, però, assoleix una naturalesa d'un realisme asfixiant per moments, encara que no s'estalvia tampoc de situacions massa forçades per concordar-les amb el guió.

Amb un argument no massa complex sobre el paper, la opera prima de Julia Solomonoff acaba abocant un resultat molt notable, en bona part mercès a unes interpretacions impactants, vívides, que es sobreposen fins i tot a la trama. Natalia (l'actriu catalana Ingrid Rubio, que ja va treballar a l'Argentina en 1998 com a protagonista d'un film de Eduardo Mignogna, El faro del sur ) retroba en el seu aparent viatge de plaer a Texas a la seva germana Elena (Valeria Bertuccelli) i al seu cunyat, i coneix per primer cop al seu nebot. La seva estada entre la família d'Elena, però, s'anirà emmetzinant des de que descobreix el darrer manuscrit del seu pare, un anomenat escriptor, que es va emportar la germana. El text condensa d'alguna manera la història d'aquesta família durant la Dictadura militar, però està seccionat en el seu final ja que Elena, en apercebre's del contingut, va arrencar les darreres pàgines.

Amb tot, Natalia es comença a fer preguntes i s'implica cada cop més en un apartat de la seva vida que ja havia intentat aparcar, provocant el creixent recel de la seva germana i el seu cunyat Sebastián (que encarna l'actor argentí Adrián Navarro. Tots formaven part junt a Martín, el xicot desaparecido de Natalia, del mateix entorn d'amistats el 1975 que es va desfer quan aquesta i Martín es van anar implicant en l'organització dels Montoneros. En encetar-se el període dictatorial, un oncle de Sebastián i cap d'una patrulla provincial va apuntar cap a David Levin, pare de Natalia i Elena i, encara que va ser alliberat, poc després hi van tornar a haver segrestos que van significar la destrucció del grup de Montoneros i la desaparició de Martín. Natalia va fugir a temps i ha estat exercint de periodista a Barcelona, però aquest retrobament amb Elena i la gradual recuperació dels records d'aquells darrers mesos de l'estiu del 1976, va enagrint la seva relació. En el darrer tram del film es descobreixen els fets en tota la seva amplitud i es produeix la partença de Natalia de nou a Barcelona.

La realitzadora es limita a través de tres personatges del present de 1984 a fer una incisiva exploració de les ferides de tants anys enrere, de les quals cap de les dues protagonistes ni el marit d'una d'elles —comparsa forçós de la repressió— s'han pogut curar. Les marques de l'odi i el dolor segueixen sent profundes i, en aquest cas, remenar el passat, ni que sigui per fer justícia, vol dir tornar a ferir, reobrir les nafres.

El principal actiu de Hermanas és l'estimable duel interpretatiu entre Valeria Bertuccelli (molt lluny del paper molt més amable de Luna de Avellaneda , de Juan José Campanella) i la barcelonesa Ingrid Rubio. Pel·lícula mesurada però colpidora, en alguns instants irregular en excessos de divagació —en especial en els flashbacks , un punt inconnexos—, Hermanas reprodueix la tragèdia de la Dictadura Militar a l'Argentina amb una introspecció descarnada en el microcosmos d'una família. No hi ha al film la voluntat de tancar-lo amb un missatge compacte i d'esperança: és el de tot un país que es pregunta el perquè de la buidor angoixant que hi ha. Una vacuïtat semblant en certa manera a les mirades que es van creuant Natalia, Elena i Sebastián. Ells tres són una generació que va sobreviure a l'extermini, que va llimar les seves culpes fugint a l'exili, però que no es va lliurar de veure la destrucció del seu món.

Más Críticas

<< 1 2 3 4 5 6 7 8 >>


T. O: Hermanas . Producció: Patagonik Film Group/Cruzdelsur Zona Audiovisual/Tornasol Films (Argentina-Brasil-Espanya, 2005) . Productors: Vanesa Ragone, Florencia Enghel, Mariela Besuievsky, Gerardo Bossi i Ariel Saúl. Directora: Julia Solomonoff . Guió: Julia Solomonoff . Fotografia: Ramiro Civita . Música: Lucio Godoy . Decorats: Noelia di Leo i Marina di Paola . Muntatge: Rosario Suárez. Intèrprets: Ingrid Rubio (Natalia Levin), Valeria Bertuccelli (Elena Levin), Adrián Navarro (Sebastián Morini), Milton de la Canal (Tomás Morini), Eusebio Poncela (Luis Morini), Nicolás Pauls (Martín García Solís). Color- 88 minutos – Estreno en España : 25-XI-2005.
Molta de la prolífica producció del cinema argentí que ha arribat a les nostres pantalles darrerament, ha incorporat com a eix central o tema tangencial la pròpia experiència del país durant la Dictadura Militar (1976-1983). El pes de la Dictadura sobre la realitat del país es va palesar en produccions tan afortunades i estimables com La Historia oficial (1985) o La noche de los lápices (1986), i amb el pas dels anys, films com Kamchatka (2002) han marcat la tendència d'anar tractant el tema des d'un prisma més suau. L'últim cop d'ull en profunditat al tema havia estat per part de l'anglès Christopher Hampton, amb la discreta Imagining Argentina (2003). Hermanas , la primera realització com a directora de Julia Solomonoff —ja versada en tasques de guionista i productora— , torna a col·locar en primera línia la qüestió de la repressió del període dictatorial. Junt a Iluminados por el fuego , que en aquest cas parla d'una de les altres fites del període, la Guerra de les Malvines, les dues pel·lícules revifen diferents aspectes d'un període i temàtica certament incòmodes, agres, però en qualsevol cas necessaris per conèixer part del llegat històric que afronten els països del Con Sud, en especial l'Argentina, a l'actualitat.
	Hermanas té com a punt de partida l'establiment de dues instàncies d'espai i temps: el present de 1984, a Estats Units, i el passat de 1975- 76 a l'Argentina. En el primer s'assisteix al que és en aparença un feliç retrobament entre dues germanes després de quasi nou anys de separació, i en mesura que vagin refent i ordenant els seus records, aniran destapant per a elles mateixes i als espectadors els fets del segon espai temporal. Mitjançant flashbacks que es van entrellaçant amb el present de 1984, es va assistint al descobriment del que va passar anys enrere que està fent també al seu torn Natalia, una de les germanes protagonistes. La pel·lícula no és un drama càndid de víctimes aixafades, sinó un fris contundent de les necessitats i traïcions entre éssers propers una vegada estan posicionats en una situació límit. La neutralitat amb què la càmera enfoca el drama, però, assoleix una naturalesa d'un realisme asfixiant per moments, encara que no s'estalvia tampoc de situacions massa forçades per concordar-les amb el guió.

Amb un argument no massa complex sobre el paper, la opera prima de Julia Solomonoff acaba abocant un resultat molt notable, en bona part mercès a unes interpretacions impactants, vívides, que es sobreposen fins i tot a la trama. Natalia (l'actriu catalana Ingrid Rubio, que ja va treballar a l'Argentina en 1998 com a protagonista d'un film de Eduardo Mignogna, El faro del sur ) retroba en el seu aparent viatge de plaer a Texas a la seva germana Elena (Valeria Bertuccelli) i al seu cunyat, i coneix per primer cop al seu nebot. La seva estada entre la família d'Elena, però, s'anirà emmetzinant des de que descobreix el darrer manuscrit del seu pare, un anomenat escriptor, que es va emportar la germana. El text condensa d'alguna manera la història d'aquesta família durant la Dictadura militar, però està seccionat en el seu final ja que Elena, en apercebre's del contingut, va arrencar les darreres pàgines. Amb tot, Natalia es comença a fer preguntes i s'implica cada cop més en un apartat de la seva vida que ja havia intentat aparcar, provocant el creixent recel de la seva germana i el seu cunyat Sebastián (que encarna l'actor argentí Adrián Navarro. Tots formaven part junt a Martín, el xicot desaparecido de Natalia, del mateix entorn d'amistats el 1975 que es va desfer quan aquesta i Martín es van anar implicant en l'organització dels Montoneros. En encetar-se el període dictatorial, un oncle de Sebastián i cap d'una patrulla provincial va apuntar cap a David Levin, pare de Natalia i Elena i, encara que va ser alliberat, poc després hi van tornar a haver segrestos que van significar la destrucció del grup de Montoneros i la desaparició de Martín. Natalia va fugir a temps i ha estat exercint de periodista a Barcelona, però aquest retrobament amb Elena i la gradual recuperació dels records d'aquells darrers mesos de l'estiu del 1976, va enagrint la seva relació. En el darrer tram del film es descobreixen els fets en tota la seva amplitud i es produeix la partença de Natalia de nou a Barcelona. La realitzadora es limita a través de tres personatges del present de 1984 a fer una incisiva exploració de les ferides de tants anys enrere, de les quals cap de les dues protagonistes ni el marit d'una d'elles —comparsa forçós de la repressió— s'han pogut curar. Les marques de l'odi i el dolor segueixen sent profundes i, en aquest cas, remenar el passat, ni que sigui per fer justícia, vol dir tornar a ferir, reobrir les nafres.
El principal actiu de Hermanas és l'estimable duel interpretatiu entre Valeria Bertuccelli (molt lluny del paper molt més amable de Luna de Avellaneda , de Juan José Campanella) i la barcelonesa Ingrid Rubio. Pel·lícula mesurada però colpidora, en alguns instants irregular en excessos de divagació —en especial en els flashbacks , un punt inconnexos—, Hermanas reprodueix la tragèdia de la Dictadura Militar a l'Argentina amb una introspecció descarnada en el microcosmos d'una família. No hi ha al film la voluntat de tancar-lo amb un missatge compacte i d'esperança: és el de tot un país que es pregunta el perquè de la buidor angoixant que hi ha. Una vacuïtat semblant en certa manera a les mirades que es van creuant Natalia, Elena i Sebastián. Ells tres són una generació que va sobreviure a l'extermini, que va llimar les seves culpes fugint a l'exili, però que no es va lliurar de veure la destrucció del seu món.
Precisament, la realitzadora, Julia Solomonoff (Buenos Aires, 1975), ja ha fet constar en les seves declaracions que ella pertany a l'esglaó d'argentins que van créixer després del tràngol. En efecte, pertany a una generació que es va alliberar de l'horror i de l'esquerda, però que va veure un món orfe dels ideals i valors pels que es va combatre i morir durant anys, i que van caducar irremeiablement davant l'efecte brutal de la repressió.
Más Críticas << 1 2 3 4 5 6 7 8 >>