Entrevistem Jordi Mazón, autor d’El joc de la física. El tauler, les fitxes i les regles de l’Univers (col·lecció Catàlisi).

Jordi Mazón és doctor en Ciències per la Universitat Politècnica de Catalunya, on fa docència i recerca en física de l’atmosfera, i també és professor de Física del batxillerat internacional a Aula Escola Europea. Membre de la Societat Catalana de Física i president de l’Associació Catalana de Meteorologia, és autor d’una quinzena de llibres de divulgació científica. A El joc de la física, Mazón introdueix els conceptes clau per comprendre el funcionament de l’Univers: les escales dels fenòmens físics, les magnituds i les partícules que hi intervenen, les lleis fonamentals, les forces de la natura, els principis de conservació, així com les teories i els efectes més importants.

Quins motius et van portar a escriure aquest llibre?
Des de fa temps tenia la idea d’escriure sobre física des d’un enfocament global i que aportés una mirada diferent. A les llibreries hi ha molts llibres de divulgació, i n’hi ha de molt bons. Alguns tracten d’un camp concret, com ara l’astronomia, la física quàntica o la mecànica. D’altres aborden temes variats, a partir de preguntes i respostes, o explicant anècdotes o històries. Però sempre he trobat a faltar un llibre divulgatiu que aportés una visió global de què és la física, dels fonaments d’aquesta ciència. Quan començo les classes a l’inici de curs, presento la física com un edifici, que se sustenta en uns fonaments: els principis de conservació, les teories i les lleis. Aquesta idea ha anat madurant amb el pas del temps, fins a veure aquesta ciència com un joc, amb un tauler, unes fitxes i unes regles. Aquesta visió és el fil conductor del llibre: la física com una gran partida d’un joc, amb tauler, fitxes i regles. 

Aleshores, quins són el tauler, les fitxes i les regles per jugar-hi?
Veig la física com un joc amb diversos taulers, d’escales diferents, des de l’Univers sencer fins al món subatòmic; unes fitxes, que serien les partícules subatòmiques i atòmiques, i unes regles, els principis, els principis de conservació, les lleis, les teories, els teoremes i els efectes.

Al llibre hi exposes que només hi ha quatre forces que actuen a l’Univers, responsables del que veiem, però també dels nostres pensaments i sentiments. Podries explicar-nos quines són, aquestes forces?
Com deia l’eslògan de l’Any de la Física 2005, aquesta ciència és la base de tot, fins i tot dels nostres pensaments i sentiments, perquè en el fons es basen en connexions neuronals i reaccions bioquímiques, darrere de les quals hi ha la interacció entre partícules atòmiques i subatòmiques, que segueixen les lleis de la física. 

Hi ha gent que només sap jugar fent trampes. Qui són els tramposos de la física?
Hi ha gent que juga fent trampes de manera intencionada, per algun interès personal, i altres persones fan trampes sense adonar-se’n. Els dos perfils són perillosos, perquè transmeten informació errònia, alteren la realitat i desacrediten els científics i la feina metòdica i rigorosa que fan. Els tramposos de la física formen part de la pseudociència. Són especialistes a creure en teories de la conspiració, com que el «fum» que veiem dels avions són fumigacions massives; qüestionar teories validades científicament, com que la radiació wifi no és cancerígena, o aferrar-se sempre a idees, dades o anècdotes que no passen el mètode científic i que eleven a teoria, com els que afirmen que la Terra és plana.  

Com ha canviat la teva manera de divulgar ciència en els darrers anys?
Continuo donant classes; fent xerrades i tallers, que crec que és una molt bona manera de difondre la física, i escrivint. En aquest sentit, podríem dir que la manera de divulgar no ha canviat gaire. Però el que sí que ha canviat d’uns anys ençà han estat els objectius d’aquesta divulgació, que actualment se centren en temes més generals en l’àmbit de la física i la seva relació amb altres disciplines, com ara la política, per buscar la transversalitat. 

Paradeisos. Horti. Los jardines de la antigüedad, editat per Lluís Pons Pujol, estudia els jardins de l’Egipte faraònic, dels monarques assiris i perses i els de Grècia i Roma, com a font per reconstruir el passat.

Paradeisos. Horti. Los jardines de la antigüedad, a cura de Lluís Pons Pujol, recull les aportacions i les reflexions d’un conjunt d’investigadors de procedència internacional al voltant del jardí antic. Amb una mirada interdisciplinària, el llibre estudia els jardins de l’antiguitat com una font de dades històriques diferent de les tradicionals; més complexa i igualment important. 

Es tracta d’una aproximació suggestiva al passat per mitjà d’una temàtica que ha atret l’atenció d’especialistes provinents de diferents disciplines científiques, com ara la botànica, l’arqueologia, la història de l’art i la història, interessades totes a esbrinar com i per què es van construir i decorar uns espais que no només van servir per proporcionar verdura, fruita i plantes medicinals, sinó que van constituir grans expressions simbòliques del poder i llocs amb un alt component religiós.

L’obra analitza des dels paradeisoi, nom amb què els grecs coneixien els jardins reials del Gran Rei de Pèrsia, inspirats en els de la Nínive assíria, fins als horti Pompeiani, els jardins del Pòrtic del Teatre de Pompeu, que van ser els primers grans parcs públics de la ciutat de Roma. Són dos estudis sobre aquests espais com a expressió de luxe i riquesa que complementen altres treballs que, a través de l’arqueobotànica, ens presenten les espècies vegetals que van arrelar en jardins més modestos, com els de les domus i les villae de la Bàrcino romana.

Lluís Pons Pujol és professor de l’Àrea d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona. Membre del Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC) de la Universitat de Barcelona, s’ha especialitzat en l’economia de la Mauritània Tingitana durant l’imperi romà i la historiografia i la bibliografia de l’Àfrica romana. Entre les seves publicacions, destaquen Hispania et Gallia: dos provincias del Occidente romano (2011) i La economía de la Mauretania Tingitana (s. I-III d.C.). Aceite, vino y salazones (2010).

Paradeisos. Horti. Los jardines de la antigüedad és el darrer títol de la col·lecció Instrumenta. Dirigida per José Remesal, publica obres sobre història de l’antiguitat clàssica (especialment sobre la vida econòmica i social del món romà) que es distingeixin pel valor científic, amb l’objectiu de promoure la recerca i la divulgació dels resultats en aquest camp del coneixement, amb una atenció especial a l’àmbit acadèmic i al professional. Recull sobretot treballs de recerca del CEIPAC, la majoria dels quals estan dedicats a l’epigrafia amfòrica com a base per investigar la producció i el comerç d’aliments. 

El 2017 la col·lecció va obtenir el Segell de Qualitat en Edició Acadèmica (CEA-APQ), distinció que premia les millors pràctiques en l’edició universitària, atorgada per la Unió d’Editorials Universitàries Espanyoles (UNE), conjuntament amb l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA) i la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECYT). També ha obtingut una menció especial d’internacionalitat per la presència d’autors estrangers.

L’Art i la lògica de Ramon Llull, d’Anthony Bonner, el llibre sobre el mètode filosòfic de Ramon Llull, s’amplia ara amb un suplement d’accés obert.

L’Art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús, escrit per Anthony Bonner, és un llibre sobre el sistema combinatori i semimecànic demostratiu de Ramon Llull, que ell mateix va anomenar «Art». A partir de l’anàlisi d’algunes de les seves obres, l’autor analitza els fonaments teòrics de l’Art i la lògica de Llull, els seus components bàsics i la seva expressió final en diverses pautes d’argumentació, que, de fet, constitueixen les conegudes com a «raons necessàries». Aquest volum no tracta de les declaracions programàtiques que va escriure el filòsof mallorquí sobre com aplicava el seu mètode, sinó que interpreta els sistemes demostratius a partir dels resultats de la seva obra.

El primer capítol general ofereix un esbós de la vida de Llull i una breu introducció a l’Art, i els quatre següents expliquen els mecanismes essencials del sistema —o sistemes— lul·lià. Els capítols segon i quart presenten les dues etapes de l’Art: la quaternària i la ternària. El capítol tercer descriu la transició de l’una a l’altra, amb els importants canvis cosmològics i sistemàtics que això va comportar. El capítol cinquè s’ocupa de la incursió que va fer Llull en la lògica durant l’última etapa de la seva carrera intel·lectual.

El Suplement que ara es publica vol complementar alguns aspectes de l’obra. En primer lloc, s’hi incorpora una reflexió necessària sobre la importància del Llibre de contemplació com a precursor de l’Art. A continuació, s’explica com la «il·lustració» de l’Art quaternària va proporcionar a Llull l’estructura dins de la qual es podien organitzar aquests conceptes i sistematitzar-ne la manipulació. Al tercer apartat, s’exposa més detalladament com, a l’etapa ternària, el descobriment d’una ontologia dinàmica li va permetre tornar a un mètode discursiu més convencional. Al darrer apartat, s’ofereixen interpretacions generals amb possibles models per al funcionament de l’Art.

La col·lecció Blaquerna és dedicada a la publicació d’estudis sobre Ramon Llull i el lul·lisme i sobre els contextos culturals en què tenen lloc ambdós fenòmens. És una acció del Programa Blaquerna d’Estudis Lul·lians, que impulsen la Universitat de les Illes Balears i la Universitat de Barcelona. És dirigida per Pere Rosselló (UIB) i Albert Soler (UB).

Anthony Bonner (Nova York, 1928), músic de formació, s’ha dedicat professionalment a la traducció. Des de 1977, és magister de la Maioricensis Schola Lullistica i, com a tal, s’ha encarregat de l’edició de la revista Studia Lulliana. De 1988 a 2008, ha estat el director de la Nova Edició de les Obres de Ramon Llull, continuació de l’edició crítica de les obres catalanes de Llull. Els dos volums dels seus Selected Works of Ramon Llull, publicats a Princeton el 1985, ofereixen una tria curosament anotada d’obres lul·lianes; la versió catalana d’aquest títol, Obres selectes de Ramon Llull, va ser guardonada amb el Premi Nacional de Literatura Catalana l’any 1990. És autor de diversos llibres i de gairebé un centenar d’articles sobre Ramon Llull i el lul·lisme. En aquesta mateixa col·lecció ha publicat, juntament amb Maria Isabel Ripoll, el Diccionari de definicions lul·lianes (2003). El 2017 va rebre la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats.

«Durant el procés d’espoliació, les pintures van romandre in situ, tot i que consta que l’església de Sant Climent va ser emblanquinada el 1916 per decisió del rector de Taüll i es van mantenir a la vista els fragments en més bon estat.

»La política portada a terme per la Junta de Museus fins a l’any 1919 consistia, d’acord amb el model francès, a conservar les pintures in situ, estudiar-les i publicar-les als fascicles de l’IEC; però aquell any va canviar radicalment. Efectivament, la notícia de la venda i l’arrencament de les pintures de Mur, d’una banda, i el coneixement que un grup de comerciants estrangers havien comprat les pintures que s’havien publicat o donat a conèixer fins aleshores, de l’altra, van fer que diversos membres de la Junta de Museus, i molt particularment el director dels Museus, Joaquim Folch i Torres, encetessin gestions per evitar-ho. Durant els mesos de tardor hi va haver ocasió de debatre en el si de la Junta sobre quina opció s’havia de prendre davant els fets. Folch i Torres va encapçalar els qui defensaven la necessitat que la Junta de Museus comprés tot el conjunt de pintures a l’antiquari o mitjancer que les havia adquirit. Però la solució anava més enllà, perquè, un cop comprades, calia decidir com s’havien de conservar. És per aquest motiu que es va obrir un altre i més intens debat a l’entorn de dues opcions: deixar les pintures in situ —l’opció defensada per Puig i Cadafalch— o bé arrencar-les aprofitant que els experts italians que sabien com fer-ho eren al país i estaven disponibles. Es va elegir la segona opció, és a dir, la compra i l’arrencament.

»A finals de novembre de 1919, les feixugues negociacions amb els comerciants i amb el vicari de la Seu semblava que s’havien resolt i, al mes de desembre, el tècnic italià Franco Steffanoni ja havia iniciat l’arrencament de les pintures de Sant Joan de Boí. Folch va poder comprovar personalment que sota els emblanquinats de les esglésies de la vall de Boí s’hi veien altres fragments de pintures. En particular, a Sant Climent van poder detectar restes a l’absidiola nord. En definitiva, es constatava que les esglésies de Boí i Santa Maria havien estat enterament decorades, mentre que a Sant Climent només s’havien pintat amb cicles figurats els absis. És una observació que ja havia fet anteriorment Josep Pijoan.

»A Taüll, Joan Vidal i Ventosa era l’encarregat de controlar les tasques d’arrencament dels absis de Santa Maria i de Sant Climent que Steffanoni estava realitzant durant els mesos de juny i juliol. Amb tot, una de les obres més cobejades de Sant Climent, el banc, va generar alguns problemes des de bon començament. 

»Vidal i Ventosa es va quedar a Taüll fins al 18 d’agost i, gairebé diàriament, escrivia a Folch per informar-lo del que estava succeint. Les fotografies realitzades per Vidal permeten observar els detalls de l’estructura arquitectònica de Sant Climent, de la inscripció que recorda la consagració de l’església i de les bastides instal·lades per iniciar els treballs d’arrencament.

»Les obres van començar a Sant Climent amb l’arrencament de les pintures de l’absis central i els fragments dels arcs presbiterals: l’Agnus Dei i la Dextera Domini a la clau i, al costat de l’evangeli, les figures “d’un leprós amb un gos i un altre que sembla que dormi i uns àngels incomplerts”). Es van poder identificar, després de rascar l’enlluït sobreposat, una sèrie de figures d’àngels a l’absis nord. Aquestes darreres pintures no es van extreure en aquesta campanya perquè, segons diu Vidal que li va comentar Steffanoni, estaven fetes a l’encàustica i no al fresc i, a més, estaven molt afectades per les humitats. La nit del 15 al 16 de juliol, la tensió entre els tècnics i la gent del poble va arribar al punt àlgid i alguns veïns van entrar de nit a l’església de Sant Climent, a través del campanar, i van destrossar la inscripció que ja havia estat arrencada del pilar i en van llençar les restes esquinçades dins un pou. Es van poder recuperar els bocins i l’any 1923 Cividini la va refer al Museu a partir del calc que se n’havia fet l’any 1907. La gravetat del fet va fer que la Junta desconfiés de la feina de Vidal com a controlador, que no va tornar a participar en les tasques d’arrencament de pintures murals, tot i que va seguir treballant com a fotògraf al Museu. 

»El 26 de juliol de 1920 havia acabat l’arrencament de Sant Climent a Taüll. Les pintures arrencades van ser portades a Barcelona, on van ingressar al Museu a mitjan mes de setembre. Les campanyes a la vall de Boí quedaven, doncs, interrompudes perquè en el contracte no s’havia previst l’aparició de més pintures, les quals, per tant, no havien estat adquirides ni havien estat objecte de negociació amb el bisbat.»