En aquest escrit, iniciat al febrer de 2016 i conclòs a finals de l’estiu de 2017, el professor Octavi Fullat i Genís (Alforja, 1928) emula a Ovidio que durant el seu exili al costat del Mar Negre va redactar un text amb aquest mateix títol de Tristia, pensaments i sentiments tristos. Es tracta d’una espècie de descàrrec de consciència, o memòria testamentària, que l’autor ofereix al lector per donar compte i raó de l’evolució i sistemàtica del seu pensament antropològic, filosòfic i pedagògic. En realitat, el seu univers mental es troba marcat pels tres anys que, durant la Guerra Civil (1936-1939), va viure en contacte directe amb la naturalesa. De fet, aquell món natural va impactar amb la civilització tecnicocientífica de la societat moderna, de manera que com a alternativa va optar per una solució culturista que beu en les fonts de la tradició bíblica i de la cultura clàssica. Segons Fullat, l’ésser humà en abstracte no existeix, de manera que únicament comptem amb l’home històric, aquell que camina travessat pel temps. Per això, la cosmovisió del professor Fullat estableix les seves bases en corrents com l’historicisme (Dilthey), la fenomenologia (Husserl), l’existencialisme (Heidegger), l’hermenèutica (Gadamer, Ricoeur) i la filosofia del llenguatge (Wittgenstein), sense oblidar altres fonts com la teologia catòlica i luterana. En fi, aquest text complementa el seu llibre Impertinentes. El desgarro de pensar (Barcelona, 2016), que va editar la Universitat de Barcelona, a la vegada que planteja una obertura hermenèutica, ja que en cas contrari no queda altre camí que la mort sense esperança. Mentrestant, i abans de la visita de la dama negra, el professor Fullat es refugia i consola en la lectura dels clàssics llatins (Cicerón, Séneca) i dels relats bíblics, en especial dels llibres de Job i de l’Eclesiastés.