Introducció
El present article està en continuïtat amb el treball postdoctoral Por una corporeidad postmoderna. Nuevos tránsitos sociales y educativos para la interdependencia (Pié, 2014), en el qual a partir d’una anàlisi hermenèutica de l’evolució i situació de les persones amb discapacitat, s’accepta el supòsit de vulnerabilitat negada com a realitat quasi ontològica de l’ésser humà. Aquesta és, doncs, la nostra posició d’inici. La hipòtesi és que existeix un error filosòfic i històric fonamental en la percepció que l’ésser humà s’ha construït sobre si mateix i la mal anomenada discapacitat (i especialment les reaccions socials que aquesta suscita) posa en evidència. En aquesta direcció, per tant, s’apel•la a una recuperació d’allò que és més humà de l'humà, sense que això suposi una recerca de fonament últim sinó, més aviat, l’afirmació d’una historicitat, corporalitat humanes i encontre ètic amb l’altre.