Temps d'Educació
2n semestre 2014
  • Consell Editorial:
  • Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Anna Escofet (degana de la facultat d'Educació); Gemma Fonrodona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística); Manel Viader (vicerector de Política Docent)

  • Direcció:
  • Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)

  • Cap de Redacció:
  • Enric Prats (Universitat de Barcelona)

    Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

    La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.

    Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.

    Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scientique et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).

    Dipòsit legal: B-23.289-2012
    ISSN: 2014-7627


 
 
Monografia. Crisi, vulnerabilitat i nous imaginaris socials
Universitat Oberta de Catalunya 


Introducció
El present article està en continuïtat amb el treball postdoctoral Por una corporeidad postmoderna. Nuevos tránsitos sociales y educativos para la interdependencia (Pié, 2014), en el qual a partir d’una anàlisi hermenèutica de l’evolució i situació de les persones amb discapacitat, s’accepta el supòsit de vulnerabilitat negada com a realitat quasi ontològica de l’ésser humà. Aquesta és, doncs, la nostra posició d’inici. La hipòtesi és que existeix un error filosòfic i històric fonamental en la percepció que l’ésser humà s’ha construït sobre si mateix i la mal anomenada discapacitat (i especialment les reaccions socials que aquesta suscita) posa en evidència. En aquesta direcció, per tant, s’apel•la a una recuperació d’allò que és més humà de l'humà, sense que això suposi una recerca de fonament últim sinó, més aviat, l’afirmació d’una historicitat, corporalitat humanes i encontre ètic amb l’altre.