L'article parteix del supòsit que existeix un error filosòfic i històric en la percepció que l'ésser humà s'ha construït sobre si mateix que ha exaltat els ideals d'autosuficiència i independència. En aquesta direcció es recupera una reflexió sobre la vulnerabilitat humana, la seva ocultació, silencis i marginalitzacions per tal de comprendre la necessitat d'un retorn a la consciència de vulnerabilitat. La promoció de la centralitat de la vulnerabilitat primària exigeix la democratització de la cura, un treball polític del dolor i el cos, així com una modificació de les pràctiques educatives que eviti l'apologia de l'autosuficiència i situï la vulnerabilitat primària com a bé comú.