Aquest article proposa una mirada crítica sobre la realitat educativa actual capaç de superar dos dels problemes clàssics de la crítica educativa: la impotència de les posicions utòpiques, que projecten el desig d'una humanitat lliure i reconciliada més enllà de tota relació institucional i de tota vida social realment existent, i la impotència, també, de les mirades pedagògiques que només es mouen dintre de les reformes possibles del sistema educatiu. Proposem anar del sistema educatiu a l'experiència de l'aprenentatge i dels moviments pedagògics a una educació en moviment. Per això partim d'una anàlisi crítica de les posicions de Rousseau i de Nietzsche com a referents ineludibles de la crítica antiinstitucional i de la utopia pedagògica. A partir d'aquí, de la mà de El aula desierta, de Concha Fernández Martorell i d'alguns treballs del filòsof italià Paolo Virno, fem un diagnòstic sobre les transformacions de l'escola sota el projecte neoliberal i la seva correspondència amb les transformacions del món del treball i de la subjectivitat capitalista. En aquest context, proposem l'escola com un lloc habitable a construir dins d'una xarxa de llocs comuns on l'aprenentatge s'estengui dins i fora del sistema educatiu. Per a això reprenem alguns dels plantejaments del pedagog francès Fernand Deligny sobre la idea de «balsa». L'escola no està sola, és la conclusió d'un treball que apunta a una reapropiació del nostre aprenentatge que faci més fort el sistema educatiu sense deixar-ho tot a les seves mans.