Temps d'Educació
2n semestre 2014
- Consell Editorial: Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Anna Escofet (degana de la facultat d'Educació); Gemma Fonrodona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística); Manel Viader (vicerector de Política Docent)
- Direcció: Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)
- Cap de Redacció: Enric Prats (Universitat de Barcelona)
Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca
La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.
Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.
Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scienti que et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).
Dipòsit legal: B-23.289-2012
ISSN: 2014-7627
Estudis i recerques
Institut del Centre d’Alt Rendiment (Sant Cugat del Vallès).
Introducció
El joc és un element connatural a la cultura humana. Huizinga (1972) en parla a l’Homo ludens, i el destaca com l’ethos de la cultura i del procés de socialització. Aquesta obra va servir a Caillois (1986) per desenvolupar una teoria més sistemàtica de la influència dels jocs en la cultura. Aquest autor aporta una valoració més epistemològica i conceptual i proposa una divisió de les pràctiques lúdiques en quatre categories: competència (agon), atzar (alea), simulacre (mimicry) i vertigen (ilinx).
El joc és un element connatural a la cultura humana. Huizinga (1972) en parla a l’Homo ludens, i el destaca com l’ethos de la cultura i del procés de socialització. Aquesta obra va servir a Caillois (1986) per desenvolupar una teoria més sistemàtica de la influència dels jocs en la cultura. Aquest autor aporta una valoració més epistemològica i conceptual i proposa una divisió de les pràctiques lúdiques en quatre categories: competència (agon), atzar (alea), simulacre (mimicry) i vertigen (ilinx).
< Torneu
