Es publica Los mundos del arte, a cura d’Eva March i Carme Narváez, en homenatge a Joan Sureda per la seva trajectòria com a historiador de l’art. 

Els vint-i-dos estudis d’investigadors nacionals i internacionals recollits en el llibre s’agrupen en cinc apartats que mostren alguns dels temes desenvolupats per Sureda al llarg de la seva carrera professional, que abracen des del romànic fins a la contemporaneïtat.

En aquesta entrevista repassem breument la seva prolífica activitat com a historiador de l’art, comissari d’exposicions, museòleg i professor universitari.


Tot i que els seus interessos acadèmics són molt amplis, sempre ha manifestat una especial predilecció per l’art medieval i el trànsit del romànic al gòtic. Catalunya és un territori especialment significatiu pel que fa a aquests estils?

En l’època medieval, fruit del col·lapse de l’imperi Romà, de les migracions nòrdiques i, en el nostre cas, també de les del sud, a tots els territoris europeus es va produir un llarg i molt intens procés de canvi, renovació i assentament de nous principis polítics i culturals. Catalunya no és diferent en relació amb el que succeeix en altres territoris. Quant a l’art, no fou pròpiament ni un centre ni un eix creatiu, però les circumstàncies històriques van fer que sobretot l’època del romànic i en menor mesura la del gòtic, es convertissin en bressol inexcusable de la identitat nacional. Com va escriure Rovira i Virgili, pels romàntics Catalunya havia quedat sepultada sota els còdexs, els registres d’arxiu i les pedres profanades dels castells, dels monestirs i dels palaus. Calia, doncs, recuperar aquella Catalunya posseïdora de la grandesa perduda i de l’anhelada llibertat, i fer que brillés.


Des de 1975 fins ara, vostè ha estat professor a Bilbao, Sevilla, Madrid i Barcelona, un període de temps força llarg en uns escenaris ben diversos. Quina valoració fa de l’evolució de la universitat espanyola en tot aquest temps, i de la docència, el nivell de la recerca i el prestigi de les humanitats?

És cert, m’ha tocat viure, com molts dels meus companys, un llarg període universitari que no es pot deslligar de l’evolució política que va des de la mort de Franco —que vaig viure a Bilbao— fins a la complexitat política, social i cultural actual. Els primers anys com a professor, vaig trobar una universitat extraordinàriament activa per l’afany de recuperar el temps perdut, obrir portes i aprendre. En aquest sentit, malgrat la diversitat dels seus objectius, la Universitat del País Basc i la Hispalense de Sevilla van ser per mi molt esperonadores. A la Complutense vaig viure l’elitisme de «la movida», que, malgrat tot, no va fer trontollar l’anquilosament d’allò que podríem dir-ne l’orgull de la tradició i la centralitat. A la Universitat de Barcelona, des de principis dels anys noranta fins ara, per una banda he viscut la creixent perillositat de l’endogàmia sistèmica i, per l’altra, una absoluta voluntat —i necessitat—, cada cop més present, d’anar més enllà dels límits del fet local per endinsar-se amb total plenitud en els processos científics globals. No crec que les humanitats siguin diferents en aquests processos. Gaudeixen de la mateixa acceptació i pateixen el mateix rebuig que les altres disciplines acadèmiques, una acceptació o un rebuig vinculat al prestigi social del coneixement i, alhora, de la seva funció en l’engranatge econòmic.


Va ser director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) entre 1986 i 1991. Creu que està a l’altura dels grans museus internacionals?

És una pregunta difícil de contestar perquè en principi es podria pensar que sí en el sentit que, si Barcelona es pot situar entre les primeres ciutats del món en alguns aspectes socials i esportius, també ho ha d’estar en els fets culturals. Però això no és així. En definitiva, el MNAC no és un gran museu internacional, com ho són el Prado, el Louvre, la National Gallery o el British Museum. No ho és pel mateix caràcter de la seva gènesi. Els que acabo d’esmentar són museus nacionals de nacions estat, amb totes les implicacions d’aquest concepte, i el MNAC no. És un museu de col·leccions locals importants com ho és, per exemple, la Galeria dels Uffizi de Florència, amb la diferència que aquesta, pel caràcter de l’art que atresora, sí que es pot considerar un gran museu internacional. Tampoc és un gran museu internacional per les seves exposicions, i en aquest punt sí que ja entra la qüestió, encara que no exclusivament, del seu pressupost, atès que, generalment, la política mai no ha estat interessada en la cultura, almenys en primer grau.


Ha estat també comissari d’exposicions importants. Les exposicions són la via per elaborar discursos teòrics més lliures fora de l’acadèmia i arribar a un públic més ampli?

Avui en dia es pot dir que la història de l’art es fa a les revistes científiques i a les exposicions de tesi en tant que són esdeveniments temporals generadors de catàlegs igualment científics. A més, les exposicions tenen una alta capacitat de difusió i és fàcil manifestar-ne les aportacions d’una manera socialment acceptada i inclús —relativament o aparentment— desitjada. Val a dir, però, que no totes les exposicions són conseqüència d’un enfocament teòric o científic, sinó que responen a objectius de tota mena. No crec, en tot cas, que els seus plantejaments siguin per força més lliures que els acadèmics, ja que les exposicions veritablement interessants són fruit de la recerca, tant la que es du a terme a la universitat com la que es fa als museus o als mateixos centres d’exposicions.


Creu que el col·leccionisme artístic continua complint una funció de prestigi social i cultural, o s’ha convertit en una mera inversió monetària?

El col·leccionisme està present a la nostra societat en esglaons molt diversos, que van des de les subhastes mensuals de barri fins a les grans empreses internacionals. En l’actualitat no considero que tingui un gran prestigi social o cultural, si no és en la vessant econòmica. Busca la satisfacció d’un gust personal per l’art, sigui del tipus que sigui, que algunes capes socials es poden permetre en diferents graus, un gust que en algun moment pot revertir, o no, en el comú de la societat. En aquest sentit, cal dir que sovint el problema es troba en la manera com la societat absorbeix les col·leccions que queden òrfenes i al mateix temps no són —o no ho són per a les institucions o el comerç— extraordinàriament excepcionals. Al mercat dels Encants en saben molt, d’aquesta qüestió.

Centenari de la revolució russa (1917-2017) aprofundeix en aquest fet cabdal de la història del segle XX.

L’obra, editada pels historiadors Andreu Mayayo, José Manuel Rúa i Antoni Segura, amb la col·laboració del Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB) i la Comissió del Centenari de la Revolució Russa de 1917, recull les aportacions de gairebé quaranta investigadors procedents d’universitats i centres d’estudis de Portugal, Mèxic, el Brasil, l’Argentina, Itàlia i Cuba —a més d’espanyols i catalans— relatives a la revolució russa, amb la perspectiva que ens brinden els cent anys transcorreguts.

Els articles, escrits en català, castellà i anglès, abracen set àmbits temàtics —Primera Guerra Mundial i revolució, revolució i món del treball, dona i revolució, la revolució en el cinema, les mirades sobre la revolució, la por a la revolució i la implosió de la Unió Soviètica— que posen en relleu la multitud d’enfocaments i factors que van concórrer en la caiguda del tsarisme, la creació de l’URSS i el seu impacte a escala internacional. 

Cent anys després de l’Octubre de 1917, la historiografia manifesta un interès creixent pel procés revolucionari rus, tant per les causes, el context i el desenvolupament com per les repercussions de la seva ona expansiva en tot tipus d’àmbits i col·lectius. De fet, el focus investigador se centra actualment a examinar com la revolució russa va canviar el món del segle XX.

Destaca sobretot el tema de les mirades sobre la revolució: com es van veure i com es van viure els dies que van fer estremir el món des dels llocs i les perspectives més variades. Entre d’altres, s’exposa la recepció de la revolució russa en indrets tan diversos com Cuba (amb la representació gràfica mural que en va fer el govern revolucionari), l’Argentina (amb l’anàlisi del posicionament del diari La Nación), Albània (amb les interpretacions divergents amb motiu del seixantè aniversari de la revolució en comparació amb l’URSS i Bulgària), Alemanya (amb l’estudi de la figura d’Ernst Thälmann, dirigent comunista durant la República de Weimar) i Barcelona (amb l’anàlisi del nomenclàtor de la ciutat durant els períodes democràtics).

Antoni Segura és catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i president del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB), i ha estat codirector del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI). Especialitzat en l’anàlisi de conflictes, l’estudi de la dictadura franquista i la Transició, és autor i editor de nombrosos llibres, els últims sobre la geopolítica del món araboislàmic i les primaveres àrabs: Euskadi. Crónica de una esperanza (2009); The Spanish Transition and the Arab Spring (amb altres autors, 2012) i Estados Unidos, el islam y el nuevo orden mundial (2013). A Edicions de la UB ha publicat La Transició democràtica espanyola (1975-1982). Documents, material gràfic i protagonistes (amb Rafael Aracil, Lola Harana, Andreu Mayayo, José Manuel Rúa i Carles Santacana, 2005), La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim (director amb Andreu Mayayo i Teresa Abelló, 2012) i Hablemos de reconciliación (codirector amb Antoni Batista, 2013). Com a analista, col·labora habitualment amb els mitjans de comunicació.

Andreu Mayayo és catedràtic d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona i director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals. Director de Segle XX. Revista Catalana d’Història, forma part dels consells de redacció de les revistes L’Avenç, Sàpiens i El Contemporani. Les seves línies d’investigació s’han dirigit vers la història local, el món rural, els moviments socials i la transició política espanyola. Col·laborador habitual als mitjans de comunicació, és autor d’Economía franquista y corrupción. Para no economistas y no franquistas (amb Paola Lo Cascio i José Manuel Rúa, 2010). A Edicions de la UB ha publicat La Transició democràtica espanyola (1975-1982). Documents, material gràfic i protagonistes (amb Rafael Aracil, Lola Harana, José Manuel Rúa, Carles Santacana i Antoni Segura, 2005) i La dictadura franquista: la institucionalització d’un règim (codirector amb Antoni Segura i Teresa Abelló, Edicions de la UB, 2012).

José Manuel Rúa és professor de la secció d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i investigador del Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI). Està especialitzat en la Segona República espanyola, la Guerra Civil, el franquisme i la Transició. Ha publicat nombrosos articles i col·laboracions en obres col·lectives, entre les quals destaquen La Transició democràtica espanyola (1975-1982). Documents, material gràfic i protagonistes (amb Rafael Aracil, Lola Harana, Andreu Mayayo, Carles Santacana i Antoni Segura, Edicions de la UB, 2005), Nacionalisme i món sindical a Catalunya (1974-1990) (2008) i Economía franquista y corrupción. Para no economistas y no franquistas (amb Paola Lo Cascio i Andreu Mayayo, 2010).

La crisi econòmica ha modificat substancialment la concepció, la gestió i l’explotació dels espais naturals protegits. 

El llibre Repensar la conservación. Naturaleza, mercado y sociedad civil, coordinat per José Antonio Cortés Vázquez i Oriol Beltran, incideix en els efectes que la crisi econòmica i les polítiques d’austeritat de l’última dècada han tingut en la gestió del patrimoni natural. 

D’acord amb les premisses del neoliberalisme, en la darrera dècada s’han desenvolupat un seguit d’iniciatives que han acabat convertint els espais protegits en una mena de parcs empresa. Per exemple, s’han monetitzat i traduït en serveis els valors i les qualitats del patrimoni natural; s’ha donat massa protagonisme a l’interès econòmic com a motor de la conscienciació ambiental; s’ha modificat l’escala de la gestió desplaçant el nivell de l’Estat a la societat civil, a les entitats supranacionals o al sector empresarial i privat, i s’ha replantejat la presa de decisions d’acord amb criteris d’eficiència i eficàcia definits en termes de cost-benefici.

Repensar la conservación aplega els treballs de diferents antropòlegs mediambientals amb un doble objectiu: d’una banda, posar en comú experiències etnogràfiques desenvolupades els últims anys en l’àmbit de l’antropologia de la conservació i en altres disciplines i camps afins, per tal d’identificar les connexions entre situacions i realitats locals diverses, així com les implicacions socials i culturals associades a les noves estratègies de conservació sorgides després de la crisi econòmica; i de l’altra, desenvolupar de manera crítica algunes de les anàlisis que fins ara s’han dut a terme en l’anomenada conservació neoliberal, i acarar-les amb les dades etnogràfiques recollides en casos d’estudi al llarg de l’última dècada.

Les pàgines d’aquest volum conviden a fer un viatge per alguns racons de l’Estat espanyol, i també més enllà de les seves fronteres: des de l’Alt Pirineu a la serra de Gredos, baixant a les platges del cap de Gata, a les hortes de Pegalajar, les deveses de Sierra Morena i el Parc Natural de Los Alcornocales, i travessant l’oceà cap a espais protegits de l’Equador i el Perú. D’aquest recorregut s’extreuen algunes claus per repensar el present del patrimoni natural i, sobretot, per replantejar-ne el futur.

Aquest llibre forma part de la col·lecció Estudis d’Antropologia Social i Cultural, que coordina Xavier Roigé. Els darrers títols són: Usos políticos del patrimonio cultural, coordinat per Fabien Van Geert, Xavier Roigé i Lucrecia Conget; Las palabras son armas. Discurso de odio en la red, d’Olga Jubany i Malin Roiha; Polisemias de la alimentación. Salud, desperdicio, hambre y patrimonio, de l’Observatori de l’Alimentació, i Artificis culturals. Tradició, patrimoni, turisme, de Llorenç Prats.

José Antonio Cortés Vázquez és llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Pablo de Olavide (2005) i màster en Antropologia Social per la Universitat de Kent (2009). Ha treballat com a docent a la Universitat Nacional d’Irlanda, Galway, i a l’Escola Universitària de Londres, i ha estat investigador postdoctoral Marie Curie a les universitats de Manchester i de Sheffield. El seu estudi se centra en les relacions de l’ésser humà amb el medi ambient, els estudis de patrimoni i l’ecologia política. Ha analitzat sobretot els canvis socials i culturals associats amb la introducció de polítiques de conservació ambiental, moviments neorurals i discursos ambientals. Actualment és investigador del programa InTalent a la Universitat de la Corunya.

Oriol Beltran és professor d’Antropologia Social a la Universitat de Barcelona. Es va doctorar amb una tesi sobre les relacions entre l’organització domèstica i la comunitat local al Pirineu Central. Des de fa uns anys treballa en el marc del Laboratori d’Estudis en Patrimoni (UB) i s’interessa pels processos de patrimonialització de la natura. Ha coordinat, amb altres autors, els llibres Patrimonialización de la naturaleza. El marco social de las políticas ambientales (2008) i Social and Ecological History of the Pyrenees. State, Market and Landscape (2010), i té en premsa la monografia Parcs als comunals. La patrimonialització de la muntanya al Pallars Sobirà.

«Els artificis culturals que jo he estudiat gairebé sempre estan relacionats amb la identitat, específicament amb el que en podríem dir la identitat nacional constituent: la nació, el país, el poble, la pàtria, la tribu..., variacions d’un mateix concepte segons l’espai, el temps i el punt de vista que ens convingui. De tot plegat ja es pot induir que la identitat mateixa també és un artifici, o una construcció social, depèn de qui, com, quan, on i per a què la defineixi i la invoqui. Això no li resta cap legitimitat ni cap autenticitat. Les construccions o artificis socials són tan reals com la mateixa natura, i no tan diferents, si més no de la natura filtrada per la nostra cosmovisió. La identitat és com la religió, les ideologies..., fets socials i, per tant, construïts, artificials.

»Darrere dels fets socials hi ha necessitats. Darrere de la identitat hi ha la necessitat de conviure en el temps i en l’espai, de cooperar —encara que sigui de manera desigual— i, per tant, de definir un nosaltres en oposició als altres. 
I aquesta definició, variable, diversa, de vegades confrontada, genera discursos, o el que ara se’n diu relats, la preeminència dels quals depèn, en última instància, del poder —el gran quid de la convivència—, de qui l’acumula i se’n serveix, d’on, quan, com i per a què l’utilitza.

»Així, doncs, es podria dir també que els escrits recollits en aquest llibre tracten de la identitat, o del poder, encara que temo que qualsevol llibre de ciències socials aborda aquestes qüestions d’una o altra manera. M’ha interessat més remarcar l’especificitat de l’artifici, un artifici relacionat, en el cas de la tradició, molt específicament amb la construcció romàntica de la nació, un mecanisme que estudio a Catalunya però que, realment, s’ha estès per tot el món. En el cas del patrimoni, podríem dir que es relaciona especialment, d’una banda, amb la consolidació de les nacions estat, però també amb les identitats locals, en un sentit, i amb les identitats globals, en un altre, com seria el cas —almenys en teoria— de la pretensió de la Unesco de crear un repertori d’indrets, objectes i manifestacions catalogades com a patrimoni de la humanitat. El turisme és un artifici orientat al negoci: el dels que exploten directament o indirectament tot el llarg reguitzell de serveis turístics i el negoci de les destinacions afavorides per l’afluència de turistes consumidors. El turisme és el negoci de la felicitat i la seva destinació genèrica és el paradís. La necessitat que alimenta el turisme és la d’experimentar el paradís —o allò que més s’hi assembli— en vida. Per tant, cada destinació turística intenta ser la versió més genuïna possible del paradís, i, per a això, es val de recursos naturals, climàtics i paisatgístics. Però el paradís té moltes cares i, així, hi ha destinacions que ofereixen un paradís de natura exòtica, o d’aventura, de luxe, de relax total..., o un paradís gastronòmic, sexual o cultural. Sovint amb diverses d’aquestes característiques associades. I aquí és on el turisme es creua amb la tradició i el patrimoni, que poden funcionar com a atractius turístics i, per tant, poden implicar les comunitats locals i nacionals.

»En resum, turisme, tradició i patrimoni són tres artificis culturals que sovint es troben, complementàriament o conflictivament, i que, en tot cas, constitueixen tres camins tan bons com altres per endinsar-se en la complexitat de la cultura humana. Són els que he seguit jo.»