Temps d'Educació
1r semestre 2015
  • Consell editorial:
  • Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Roser Boix (degana de la Facultat d'Educació); Gaspar Rosselló (vicerector de Política Acadèmica, Estudiants i Qualitat); Manel Viader (vicerector de Política Docent i Lingüística)

  • Direcció:
  • Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)

  • Cap de Redacció:
  • Enric Prats (Universitat de Barcelona)

  • Compaginació i correcció de textos:
  • Lara Longares i Serveis Lingüístics de la UB

    Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

    La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.

    Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.

    Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scientique et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).

    Dipòsit legal: B-23.289-2012
    ISSN: 2014-7627


 
 
Monografia. Exploracions pedagògiques i altres pedagogies.
Albert Esteruelas és professor de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, membre del GREPPS(Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social) de la Universitat de Barcelona i professor de Cicles Formatius.
Xavier Laudo és professor de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació de la Universitat de València, membre del GREPPS (Grup de Recerca en Pensament Pedagògic i Social) de la Universitat de Barcelona. 


D’uns anys ençà hem vist aparèixer una manera d’entendre la pedagogia que, segurament sense intenció i possiblement sense voluntat de ser sistemàtica, presenta una certa coherència, estructura i sentit: són les deixalles pedagògiques d’una teoria anorreada. Es tracta de sabers indisciplinats més enllà «de mètodes disciplinables, de recomanacions útils o de respostes segures, més enllà fins i tot d’idees apropiades i apropiables» (Larrosa, 2000, p. 7). El context d’aparició –provisional i a l’entrellum– d’aquestes idees el situem al costat de la mort dels relats holístics de la modernitat, del gir hermenèutic, lingüístic i narratiu, de la perspectiva fenomenològica, del fruit del desengany de les pedagogies modernes, alternatives o no, polítiques o revolucionàries. Segurament també són resultat de l’atzar, d’encontres i converses que, sense pretendre donar lloc a creacions teòriques, han suposat un adob per la teoria. En cert sentit, el conjunt d’idees al qual ens referim conforma una manera de conversar, una forma de pensar i de fer en l’àmbit pedagògic que, més que nou, resulta contemporani. Ens trobem al davant d’una vella novetat, és a dir, ens enfrontem a idees que, malgrat ésser conegudes de fa temps, romanen en l’oblit, quasi en el desprestigi. Què és la contemporaneïtat sinó una vella novetat? La diferència entre el que és nou i el que és contemporani formaria part, precisament, de la teoria a la què ens referim. Nou és tot allò que no existia en el passat mentre que contemporani és tot allò que, malgrat ser antic o vell, encara ens commou i ens presenta un sentit (vegeu Skliar, 2013). Som davant d’un fenomen educatiu vitalista que respon a les noves condicions socials i del pensament però que no és una mera conseqüència, sinó que representa una reacció, una resistència, una marginalitat pedagògica. Sense respondre a cap sistema pedagògic modern previ, apareix un nou imaginari que contrasta amb el context i les condicions en què vivim . És aquest contrast el que ens permet parlar d’aquesta pedagogia contemporània com d’una pedagogia alternativa.