La societat avança i ho fa sense esperar res ni ningú. Agafada a l’asta de la bandera, onejant el progrés, fa passes cada vegada més grosses cap endavant, i no sembla pas que tingui aturador. Si l’any 1942 es publica El món d’ahir de Zweig, no és pas per fer narrativa fantasiosa, sinó perquè vaticinava que una etapa s’havia tancat per donar-ne pas a una de nova. Una etapa inèdita que desbancava un curs successiu i lògic, i presentava com a únic context possible l’ara-aquí de la societat. I que, portant-ho als nostres dies, es tradueix a xifres, economia, la societat–espectacle, tecnologia i mitjans de comunicació. Una etapa nova que apel·lava a la democràcia mentre lentament l’esperit democràtic s’anava apaivagant com s’apaga la flama de les espelmes de cera.