Sembla clar que els nostres temps són convulsos fins al punt que s’han identificat amb una època en què, després de l’embat post-modern, predomina la post-veritat. Tanmateix, no podem oblidar que la recerca de la veritat ha estat una constant en la cultura occidental des de l’època clàssica, amb innegables repercussions educatives. Per uns, la veritat es trobava en el logos poètic dels presocràtics atès que es considerava que els poetes (Homer i Hesíode) mai enganyaven, en ser veritables mestres de veritat (Detienne, 1982). Ara bé, per altres —com Protàgoras i la resta de sofistes— la veritat raïa en la força dels discursos que s’establia en els diàlegs, autèntiques batalles verbals. En aquest segon cas, es tractava d’una veritat devaluada ja que els sofistes aspiraven a imposar els seus arguments i posicions, al marge i amb independència de la veritat que Sòcrates va defensar aferrissament fins portar-lo a la mort. No debades, els sofistes han estat presentats —com va fer el professor Buenaventura Delgado (1989)— com els precursors del nihilisme pedagògic que troba en Nietzsche (1977) un referent de primer ordre.