Introducció
Forma part dels llocs comuns més estesos dir que la societat occidental està malalta. No és un diagnòstic que descobrim ara. Freud ja ens va parlar en El malestar de la cultura (1930) del patiment estructural de l’individu a l’haver de sotmetre’s a la subjugació permanent dels seus instints en benefici de la civilització. Com és sabut, el pare de la psicoanàlisi considerava aquest procés com inevitable i irreversible: la lliure gratificació de les necessitats instintives de l’home és incompatible amb la societat civilitzada; només la renúncia i el retard de les satisfaccions fan possible el progrés.
Gran part d’aquelles anàlisis, fetes sobretot durant la primera meitat del segle XX i en el si d’una societat que ja no és la nostra, es mantenen vigents a l’hora d’explicar els malestars de la societat actual. El cert és que no podem deixar d’acceptar que una de les causes del patiment humà té a veure amb la renúncia a satisfer les necessitats instintives (sobretot de caràcter sexual) com a condició necessària per a la integració social. En efecte, tal com va defensar Herbert Marcuse a Eros i Civilització (1955), no es pot desestimar del tot el conflicte inherent entre l’estructura instintiva i la consciència, és a dir, entre el principi del plaer i el principi de la realitat, perquè aquest es troba en la base de l’antagonisme entre l’individu i la societat.