Temps d'Educació
2n semestre 2014
  • Consell Editorial:
  • Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Anna Escofet (degana de la facultat d'Educació); Gemma Fonrodona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística); Manel Viader (vicerector de Política Docent)

  • Direcció:
  • Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)

  • Cap de Redacció:
  • Enric Prats (Universitat de Barcelona)

    Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

    La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.

    Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.

    Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scientique et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).

    Dipòsit legal: B-23.289-2012
    ISSN: 2014-7627


 
 
Monografia. Crisi, vulnerabilitat i nous imaginaris socials
Escritor, doctor en Historia Moderna y Contemporánea, ex-profesor 


Introducció
Con la Ilustración, el principio izquierda no tiene más remedio que volverse «cínico». Pudo congeniar con ella, cuando esta blandía sus filos críticos contra las anacrónicas legitimaciones feudales; y, de hecho, se dejó investir, refundar, por el discurso de la Modernidad. El principio izquierda brilla por derecho propio en la atmósfera intelectual que envuelve la génesis de la Revolución Francesa y en sus primeras fases, mientras aparecía como un poder de contestación, una instancia «negativa», una herramienta de desmontaje. Pero, conforme se erige en «administración», en poder regulador (por fuerza, de conservación), conforme derriba a su adversario y lo ‘sustituye’ en la cúpula del Estado, sus filos críticos se embotan, iniciando una loca carrera hacia el cinismo que hoy se manifiesta casi con obscenidad en todas las actividades englobadas bajo el rótulo de «lo social» y, particularmente, en el ámbito de la lucha, de las movilizaciones, de la praxis efectiva.