Temps d'Educació
2n semestre 2014
- Consell Editorial: Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Anna Escofet (degana de la facultat d'Educació); Gemma Fonrodona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística); Manel Viader (vicerector de Política Docent)
- Direcció: Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)
- Cap de Redacció: Enric Prats (Universitat de Barcelona)
Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca
La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.
Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.
Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scienti que et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).
Dipòsit legal: B-23.289-2012
ISSN: 2014-7627
Notes de lectura
Anna Devís Arbona
Introducció
Els qui tenim la sort d’haver rebut una educació des de ben menuts i de continuar, passats els anys, vivint entre papers manuscrits, escrits amb l’ordinador o entre llibres, en definitiva, envoltats de paraules i lletres, tenim una visió grafocèntrica del llenguatge, fins i tot, de la vida.
Amparo Tusón, en Anàlisi de la conversa (1995), ens recorda que és molt més natural en l’espècie humana la parla que l’escriptura: la parla és espontània mentre
que l’escriptura s’ha d’aprendre; fem servir el codi oral quotidianament mentre que l’escriptura no és, ni molt menys, tan habitual; totes les llengües disposen d’un codi oral mentre que no totes gaudeixen
d’un codi escrit normalitzat. No obstant això, les lletres tenen la virtut de la permanència, de romandre al lloc, el moment i el context en què foren creades per emetre un missatge; i esdevenir, així, fidels testimonis de l’acte de comunicació que van protagonitzar.
Ricard Huerta, en Lletres de ciutats ens proposa això, que passegem per les ciutats tot i descobrint que darrere de cada rètol, de cada paraula o de cada lletra hi ha una història, una part del patrimoni cultural que pertany als ciutadans que
s’apropien de l’indret cada dia en caminar-lo, gaudir-lo i, en definitiva, viure’l.
Els qui tenim la sort d’haver rebut una educació des de ben menuts i de continuar, passats els anys, vivint entre papers manuscrits, escrits amb l’ordinador o entre llibres, en definitiva, envoltats de paraules i lletres, tenim una visió grafocèntrica del llenguatge, fins i tot, de la vida.
Amparo Tusón, en Anàlisi de la conversa (1995), ens recorda que és molt més natural en l’espècie humana la parla que l’escriptura: la parla és espontània mentre
que l’escriptura s’ha d’aprendre; fem servir el codi oral quotidianament mentre que l’escriptura no és, ni molt menys, tan habitual; totes les llengües disposen d’un codi oral mentre que no totes gaudeixen
d’un codi escrit normalitzat. No obstant això, les lletres tenen la virtut de la permanència, de romandre al lloc, el moment i el context en què foren creades per emetre un missatge; i esdevenir, així, fidels testimonis de l’acte de comunicació que van protagonitzar.
Ricard Huerta, en Lletres de ciutats ens proposa això, que passegem per les ciutats tot i descobrint que darrere de cada rètol, de cada paraula o de cada lletra hi ha una història, una part del patrimoni cultural que pertany als ciutadans que
s’apropien de l’indret cada dia en caminar-lo, gaudir-lo i, en definitiva, viure’l.
< Torneu
