Reflexions i assaigs
Universitat Autònoma de Barcelona.
Introducció
Preparant-me per a escolapi vaig fer els estudis d’humanitats en el monestir romànico-gòtic d’Irache, als peus de Montejurra, a l’antic Regne de Navarra que al segle XVI quedà annexionat a la goluda España –Castella i els seus assimilats–. Actualment encara es cruspeix amb ànsia morbosa Euskadi i Catalunya.
Corrien els anys 1944 i 1945, anys de fam. El professor de filosofia era l’escolapi Laureano Suárez qui, per cert, havia obtingut una llicenciatura en Teologia a la prestigiosa Universitat Gregoriana de Roma. Ens parlava a raig fet de Kant però només per a dir-nos ras i curt que les obres d’aquest alemany protestant eren a l’Index librorum prohibitorum, promulgat pel Concili de Trento el 1564. Després, aquesta llista d’obres nefastes i nefandes encara s’engruixí a mans, primer, de la Congregació de l’Índex i, a partir de 1917, el van seguir en aquesta feina els homes del Sant Ofici. El 1966 es deixà de publicar. Al 1965 havia conclòs el Concili Vaticà II. No ens serví de gaire saber que Kant era un pensador tan nociu com una cobra asiàtica o africana. Podia ser que jo, aleshores, fos tan fluix de mollera que no arribés a copsar de totes les explicacions del professor cap altra cosa que no formés part del món diabòlic. A l’Espanya del dictador Franco només hi havia dimonis o bé àngels. Creixíem impregnats d’aquest maniqueisme espanyol que actualment la majoria absoluta del PP ha ressuscitat.