Temps d'Educació
1r semestre 2014
  • Consell Editorial:
  • Antoni Sans (director de l’Institut de Ciències de l’Educació); Anna Escofet (degana de la Facultat de Pedagogia); Albert Batalla (degà de la Facultat de Formació del Professorat); Gemma Fonrodona (vicerectora d’Estudiants i Política Lingüística); Manel Viader (vicerector de Política Docent)

  • Direcció:
  • Conrad Vilanou (Universitat de Barcelona)

  • Cap de Redacció:
  • Enric Prats (Universitat de Barcelona)

    Temps d’Educació està subjecta a una llicència Creative Commons 3.0 de Reconeixement - No Comercial - Sense Obres Derivades. Podeu consultar la llicència completa a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca

    La revista no es fa responsable de les idees i opinions expressades en els articles.

    Per a enviament d'articles, consulteu la pàgina de Normes de publicació.

    Temps d’Educació realitza una avaluació dels articles pel sistema de doble cec per pars. La revista està indexada a CARHUS (Generalitat de Catalunya), ISOC (CSIC), In-Recs (Universitat de Granada), Latindex (UNAM, Mèxic), Dialnet (Universitat de la Rioja), ERIH (European Science Foundation), Ulrich’s (ProQuest), FRANCIS-INIST (Institut de l'Information Scientique et Technique-CNRS), SOCIOLOGICAL ABSTRACTS (ProQuest LLC, Bethesda).

    Dipòsit legal: B-23.289-2012
    ISSN: 2014-7627


 
 
Testimonis pedagògics
Universitat de Barcelona 


Un interrogant introductori

Ara que estic a les portes de la jubilació, miro enrere i observo que la meva activitat pedagògica (si és que se'n pot dir o considerar així) està presidida per un neguit que ha pres forma de dilema: «La cultura serveix per a educar o l'educació per a culturitzar?».
La meva trajectòria professional, que m'ha posat en contacte amb àmbits i institucions tant de caire escolar com cultural, m'ha permès observar que hi ha qui es decanta per una opció o per una altra, i d'això se'n deriva una praxis o una altra, no pas diametralment oposades, perquè el dilema no és excloent, però sí que els objectius o fites resultants s'orienten, preparen i realitzen de maneres diferents. Em sembla que aquells que orienten la seva acció educativa sota la premissa que la cultura serveix per a educar, són persones que pouen noms i recursos de les manifestacions culturals (exposicions, museus, entorns naturals, llibres, pel·lícules...) per introduir-les dins de l'escola i des de paràmetres curriculars. Dit barroerament i simplificant-ho en excés, hi ha qui orienta l'enllaç entre cultura i escola en un vector direccional inclusiu, de fora cap a dins; des de determinats punts d'ancoratge de la cultura cap a educació.
En qualsevol cas, jo crec, no sé si ingènuament, que l'educació és la clau de volta de l'altíssima esfera més ampla, alta i profunda de la cultura, i pretenc que els meus actuals alumnes de magisteri –o de qualsevol altra branca universitària–, a més de ser experts en l'àmbit educatiu i didàctic, siguin persones a les quals cap manifestació cultural, vingui d'on vingui, passada o futura, els sigui aliena. És a dir, he pretès que la meva mai prou ben resolta activitat didàctica fos només la llavor d'un arbre que anés des de les institucions o entitats educatives cap a l'exterior, cap a tot aquell patrimoni visual, literari, històric, natural, humà que conforma, de manera disforja i heterogènia el magma sempre efervescent de la cultura. És a dir, he maldat per exercir una docència (poques vegades reglada) més centrífuga que centrípeta. Sincerament, sé que ni ho he aconseguit ni ho aconseguiré però, si més no, ha estat plaent intentar-ho.